Ja als anys 1980s, amb precedents abans als 70s, vaig intentar fer diverses classificacions sobre els estils de joc i encara sobre la personalitat dels jugadors d'escacs, per un interès més teòric que pràctic, per no dir totalment teòric, que era realment la intenció que tenia al fer-ho, el coneixement per si sol.
Una de les més reeixides, que se'm va ocórrer i que com a tal no he vist tampoc després enlloc, tot i que segur que deu ser coneguda i existir, té a veure amb la fase o fases de la partida en que un determinat jugador és més bo i/o li agrada més (1).
Tenint en compte la divisió de la partida en 3 parts, obertura, mig joc i final (2), vaig pensar que es podria establir una classificació en 8 tipus (3), distingint entre fort o fluix a l'obertura, mig joc i final. Però potser és millor dir "especialista en", i així tenim el ben preparat i que juga a gust l'obertura (O) o que no, bon jugador del mig joc (M) o no, i expert en finals (F) o no. És a dir en quina fase de la partida un jugador es creix i se sent més segur, per matisar que aquest "punt fort" pot ser també "interessat en" o "que li agraden", amb algunes diferències, però no molt significatives (4)
Com a terminologia i tenint en compte les tres fases i el seu ordre, quan un no n'és un especialista, en lloc de la lletra es pot posar un guió. Així hi ha des del qui es poc segur en totes les fases del joc (- - -) fins el que és molt segur en totes (OMF) i aquests casos solen estar clars. I dic "poc segur" per no dir fluix, ja que després posaré alguns exemples de totes fins i tot de grans mestres.
Però evidentment el més interesant són les combinacions d'un i altre, i així es distingeixen els destacats en una fase (O--, -M- i --F) i els que ho són en dos (OM-, O-F, -MF). O prescindir dels guionets i que en tots cas, l'únic que en tingui, i un de sol (-) sigui el que no és especialista en cap fase.
És clar que també hi podria haver molts graus i no sols de qualitat (fort/fluix, segur/insegur, agrada/no agrada, interessat/no interessat, dedicat/no dedicat, estudiós/no estudiós...) sinó també de quantitat, perquè en un mateix tret uns ho poden ser comparativament molt més que els altres.
Per tant aquesta classificació només es pot establir sobre una mitjana referent per una part al propi jugador (en qui fase de la partida el seu joc és més perillós o ell la juga més intensament) i per altra part al seu ambient habitual de joc, aquells jugadors amb que s'enfronta habitualment.
Així hi ha:
El jugador "fluix" (-) que no té cap punt especial (5).
El jugador especialista en obertures (O)
El jugador especialista en el mig joc (M)
El jugador especialista en finals (F)
El jugador poc preparat d'obertures (MF)
El jugador que afluixa al mig joc (OF)
El jugador que flaqueja en els finals (OM)
El jugador complet o fort (OMF).
Com deuen ser els diferents tipus i quins escaquistes i fins i tot grans mestres, al seu nivell, són d'un o altre estil és fàcil de deduïr.
(1) Potser m'ho va suggerir un comentari que va fer Pere Vegara sobre mi a la premsa: "un jugador amb un concepte del mig joc fabulós", però crec que la idea va ser anterior.
(2) Que més o menys equivalen al literari de plantejament, nus i desenllaç.
(3) Que per tant es podria mirar de trobar alguna possible relació amb altres classificacions del caràcter humà en 8 tipus, com molt destacadament la Caracterologia de Heymans - Le Senne, les quals també consideren les possibles combinacions de 3 variables.
(4) Tot i que s'ha de tenir en compte la possibilitat de que hi hagi persones als que els hi agradi una cosa per la que no tinguin facilitat o que els hi desagradi o no els interessi alguna per la que tenen facilitat, que n'hi deuen haver, tot i que això en una rara ocasió a primers dels anys 80s que vaig comentar aquesta possibilitat referida als escacs, ja que acostumava guardar-me aquests pensaments per mi o pels membres de la meva família, Francesc Freixer m'ho va rebatre: "Agraden les coses per les que es té facilitat i es té facilitat per les coses que t'agraden" em va dir categòric, i tot i que contradia el que jo pensava i fins el que veia, aficionats entusiastes i molt actius però fluixos i bons jugadors amb molt poques ganes de jugar o que no semblaven valorar prou el joc, per altra banda em donava així més motiu per pensar que la tipologia podia ser més senzilla i estar bé igual.
(5) Que paradoxalment és el que més s'assembla, tot i que a un altre nivell, al jugador "fort", que té tots tres elements bons i per tant tampoc en té cap d'especial, un és equilibrat per baix i l'altre és equilibrat per dalt.
