Fa poc han sigut
les eleccions municipals i europees a Catalunya i Espanya. Això ve força bé per recordar dues anècdotes
de Ricard Lázaro Sanromà, a la memòria del qual està principalment dedicat
aquest blog.
Una, que va
poder ser alcalde de Folgueroles, el poble on va comprar una casa al 1969 i on
va viure des de finals de maig de 1970, ara fa quasi mig segle, fins a la seva
mort l’any 2008. L’any 1983 es presentava una sola candidatura al poble i els
membres de la mateixa van anar a veure’l i li van demanar si volia
encapçalar-la com a numero 1 de la llista, cosa que significava ser l’alcalde.
Però ell els va contestar que no tenia interès en participar activament en política
i va declinar l’oferta. I no va ser l’únic cop, doncs l’any 1991, ja amb
diverses llistes, la recent creada candidatura dels Independents per
Folgueroles també li va oferir ser el nombre 1 de la llista, amb la qual cosa
seria com a mínim regidor, però ell també ho va declinar.
L’altre, que
Ricard Lázaro Sr. era un convençut europeista. A més del seu idioma català
matern parlava també castellà i francès perfectament i bastant bé l’alemany,
entenia l’italià i, tot i que ell deia
que no en sabia, tenia algunes nocions d’anglès. Tots aquests idiomes els havia
estudiat a l’escola o a la Universitat i a més hi tenia facilitat. Sobretot de
jove li havia passat alguns cops que llegia un llibre en algun d’aquests
idiomes, en tenia de tots, i després si li demanaven al cap d’un temps havia de
pensar en quin idioma l’havia llegit. Per la seva feina de químic, als anys 1950s
i primers 1960s llegia llibres i revistes en alemany i en anglès, com també
llegia en francès comprant ocasionalment revistes com “Paris Match” o similars.
A més de les llengües clàssiques dominava el llatí, per haver-lo tingut com
assignatura durant molts cursos als seus estudis, i encara que no tant també el
grec.
 |
Ricard Lázaro Sanromà, llavors director de l'Institut Jaume
Callís de Vic, en algun lloc d'Europa,
probablement Bulgària o Iugoslàvia, l'abril de 1973. A
Bulgària, entre el seu gorro de tipus rus
comprat a Itàlia o a Grècia, i un alumne que parlava molt bé
l'idioma rus, els van prendre per russos
i a l'hotel no van pensar que eren els espanyols que
esperaven, havent d'anar a un càmping.
|
Però també era
europeista políticament, tenia la vocació europea dels catalans, i esperava la unificació
de molts països d’Europa i l’ingrés d’Espanya a la CEE com a solució, creia dels
problemes tant europeus com espanyols. En aquella època Europa i el Mercat Comú[1]
semblaven una meravella i ell admirava als papes Pius XII, Joan XXIII, Pau VI...
i a polítics com Adenauer i Erhard, De Gaulle, Harold Wilson, el rei Balduí, R. Schumann, De Gasperi, Oliveira Salazar o Eamon
De Valera i també als presidents americans Dwight Eisenhower i John F. Kennedy,
havent tingut als anys 50s i 60s molta simpatia
pels Estats Units. Era per l’època en que tenia un somni ideal i irrealitzable
d’anar a viure a Noruega o Nova Zelanda sobretot, o bé a Canadà o Austràlia,
sabent que mai ho faria. Com va simpatitzar també amb la revolta d’Hongria del
1956 i amb la primavera de Praga de 1968, causant-li una commoció, de la que
vaig ser testimoni, la notícia de la invasió de Txecoslovàquia per les tropes
del Pacte de Varsòvia l’agost d’aquell any, quan va sentir la notícia per la ràdio
mentre conduïa el seu recent comprat cotxe Singer Vogue caravan. Per tot aquest
europeisme seu de sempre, va estar content amb l’ingrés d’Espanya a la CE el
1986 i la plena adhesió i la UE el 1993, i encara el mantenia, malgrat tot,
quan es va votar la Constitució europea l’any 2005.
Al respecte de
tot això es podrien explicar diverses anècdotes, i ho faré més endavant, però
ara en cito només dues. La primera el viatge a Grècia per Europa, que va
preparar i dirigir pels estudiants que acabaven els estudis a l’Institut Jaume
Callís de Vic - del que ell en va ser el
primer director el 1968–75 i després breument el 1979-80 i del que no es va
jubilar com a catedràtic fins el 1989 – l’abril de 1973, visitant França, Itàlia,
Grècia, Bulgària, Iugoslàvia, Àustria, Alemanya Occidental i Suïssa[2],
en una època en que calien passaports, parades a les fronteres, revisió d’equipatges,
visats en alguns casos, canvis de moneda... Aquell viatge a una Europa encara
en els anomenats “30 anys gloriosos” de progrés continu, benestar i pau,
semblava una visita al paradís o almenys a un altre planeta i va ser realment mític
i inoblidable per a tots els que hi participarem.
La segona anècdota és que l’any 1966 parlant amb un professor universitari nòrdic a Barcelona, no trobaven un idioma comú (R. Lázaro Sr. sabia francès i alemany i el seu interlocutor, anglès) fins que van descobrir que podien comunicar-se perfectament parlant en llatí, llengua que tots dos dominaven per haver-la estudiat molts anys. Eren altres temps...
La segona anècdota és que l’any 1966 parlant amb un professor universitari nòrdic a Barcelona, no trobaven un idioma comú (R. Lázaro Sr. sabia francès i alemany i el seu interlocutor, anglès) fins que van descobrir que podien comunicar-se perfectament parlant en llatí, llengua que tots dos dominaven per haver-la estudiat molts anys. Eren altres temps...
[1] I països com la República
Federal d’Alemanya (Alemanya Occidental), França, Gran Bretanya, Suïssa, Holanda, Itàlia,
Bèlgica, Àustria, Irlanda, Dinamarca i Suècia, Finlàndia...
[2] Albània alguns la van poder veure a la matinada
des del vaixell quan el transbordador Brindisi – Patrai va parar una bona
estona en un port albanès pel correu i unes mercaderies, i a Hongria, on també estava previst passar,
no ens van deixar entrar. A Bulgària vam ser els primers espanyols en entrar-hi
per terra, feia un parell de dies que s’havien obert mútuament les fronteres i tant
sols el dia abans hi havia aterrat un avió amb passatgers.
