El seu estil de joc

Amb aquesta entrada sobre el seu estil de joc tanco la sèrie d’articles dedicada expressament a Ricard Lázaro Sanromà amb motiu del 10è aniversari de la seva mort.

R. Lázaro Sr. amb blanques sortia sempre o gairebé sempre de 1. Cf3 i a partir d’aquí plantejava l’Obertura Reti. Buscava una fase de l’obertura tranquil·la per desplaçar el pes de la partida cap el mig joc i el final. Encara que ell jugava preferentment el mig joc per arribar a finals ja decidits o avantatjosos, considerava el final com la fase més important de la partida i recomanava estudiar finals, com la millor manera de aprendre a jugar a escacs, de progressar i augmentar la força jugant i de puntuar en les partides. Era clarament hipermodern en el seu plantejament del joc i no li feia res que coneguessin el seu sistema d'obertura i el seu estil de joc, perquè hi confiava plenament. 

R. Lázaro Sr. a la 1ª ronda del VIII Open de Vic de 1988. S'hi observa bé l'obertura.

Generalment[1] tendia a l’esquema Cf3, c4, g3, Ag2, 0-0, Cc6 (o més rarament i més aviat amb negres Cbd2), d3, b3, Ab2, Dc2... amb un ordre de jugades que podia variar segons les respostes del negre. Durant una època i segons l’evolució de la partida podia jugar també de forma preventiva h3, Rh2 (o bé movia Te1 o Td1 i a un hipotètic intent de canvi del seu alfil rei per part de les negres amb l’alfil defensat per la dama amb la jugada ... Ah3 podia respondre si li convenia Ah1). Per l’ala de dama podia fer a3 i eventualment g4 o maniobrava per portar a la situació de peces Tac1, Db1, Tc2, Da1, i Tfc1. Pel centre solia avançar amb d4 i/o e4 i si s’esqueia d5, per tancar el joc i fer joc per les ales, sobretot per la de dama, però també per la de rei en la que podia plantejar Cfd2 o Cfe1, fer f4 i tornar generalment el cavall a Cf3.

En aquest tipus d’obertura allò que jugui el negre és relativament poc important en general durant les primeres 10 o 12 jugades i també hi ha moltes probabilitats d’arribar a la mateixa posició ideal blanca per inversions o transposicions de jugades.  Però no per això deixava d’estar molt atent al que feia el negre, sobretot per a prevenir possibles trencaments, expansions o jugades alliberadores per part d’aquest. Normalment l’obertura transcorria de forma posicional, sòlida i estratègica i amb molta previsió, almenys per part seva, sobre posicions i jugades típiques i futurs desenvolupaments.

Com diu el seu fill Jordi Lázaro, que al seu torn jugava pràcticament sempre 1. d4 i l’Obertura Catalana, “la diferència principal entre els nostres plantejaments d’obertura és que ell jugava d3 i jo d4 en una fase inicial de la partida” (si bé R. Lázaro Sr. en ocasions deixava sense moure el peó dama i/o l'avançava directament a d4 però més endavant). Amb la Catalana el desenvolupament no es tan lent com en la Reti i això també és una diferència, perquè en els plantejaments de joc “catalans” el joc es pot començar a definir ràpidament i pot haver-hi “acció” (o jugades d’estil mig joc) ben aviat, cosa que no sol passar en la Reti, que apunta a plantejaments d’un mig joc més tardà i de maniobres, sovint amb la vista posada en el possible final resultant. 
A més, l'obertura jugada per R. Lázaro Sr. i com recorda de nou en Jordi “mantenia un aire posicional, el seu joc era lent, perquè les coses ràpides no li agradaven, sinó que li agradaven les coses a llarg termini...”.  Degut a això preferia les posicions tancades, les cadenes de peons bloquejades, l’avantatge d’espai i les maniobres llargues i complicades, de les que sovint el rival durant molt temps no sabia o no tenia una idea clara de que pretenia o estava preparant (encara que sí que s’adonava que ell mantenia la posició controlada i normalment la iniciativa), per tal de procedir en el moment precís i adequat a un avenç i a una ruptura avantatjosa, amb  una obertura de columnes que li permetés una entrada en camp contrari, o amb algun petit guany material (peó, qualitat...) degut a les debilitats que el rival havia anat acumulant,  o uns canvis de peces que portés a un final favorable (peó passat, majoria de peons a l’ala de dama, parella d’alfils en posició oberta).

Amb negres contra 1. d4 solia usar la Defensa Índia de Rei, que sovint evolucionava a “Doble Índia”, també amb el fianchetto de dama, i si el joc era prou lent i segur, anava a plantejaments no iguals però si similars (per exemple amb Cbd7, sense el c5 fins a un moment molt més avançat, etc), o bé una Índia de Dama o fins i tot una Grünfeld o defensa Holandesa si bé aquí depenia molt més evidentment de com jugava el blanc i tenia que estar molt més atent a l’ordre de les jugades i adoptar una actitud defensiva.

El mateix contra 1. e4 que podia fer la Defensa Pirc-Ufimzev o sistemes similars, com la Defensa del Fianchetto de Rei. En general amb negres jugava molt més variat que amb blanques, durant uns anys jugava Sicilianes amb les variants del Dragó o del Fianchetto anticipat o del Fianchetto accelerat...    

Convençut de les teories hipermodernes dels escacs (Reti, Nimzowitsch, Tartakower...) en general en gairebé totes les seves partides amb blanques i en moltes amb negres solia tenir els dos alfils en fianchetto, en les grans diagonals, i al principi dominava el centre des de lluny. Tampoc era rar que en les seves partides tant ell com els seus rivals tinguessin els alfils en fianchetto, bastant sovint fins i tot tots quatre.

Aquest era el seu estil de joc estendard, el més corrent, el seu típic i habitual. Però no sempre jugava així, en ocasions feia experiments, com una mena de Índia de Dama amb blanques, o l’Obertura Larsen, o bé 1. Cf3 i 2. b4, etc. i en una època li va agradar i practicar alguns cops els sistemes “eriçó” tant amb negres com alguna vegada amb blanques i tot.  I segons deia en la seva joventut havia usat força  i amb èxit l’Obertura Colle i l’esquema Stonewall, tot i que de gran no els solia usar com a tals en ocasions arribava a posicions similars.  

Una altre característica seva és que el joc es tancava o s’anava tancant i que si tot anava bé solia tenir més espai i la iniciativa. En una ocasió a principis dels anys 1970s va llegir un manual de Fred Reinfeld en que propugnava una idea general de planificar la partida basada en avançar – tancar - restringir – debilitar – forçar – irrompre... etc. cosa que ja era bastant el seu estil i que potser es va accentuar o va ser més corrent, conscientment o inconscientment,  a partir d’aleshores.

En la classificació d'estils de joc de Chess Personality (www. chesspersonality.com) semblava clarament ser un jugador posicional, sòlid i calmat i no està clar si era més intuïtiu o calculador.  Podia ser intuïtiu perquè tenia una visió panoràmica i molt encertada de les posicions i de la jugada a fer a primera vista, i per exemple donava sessions de simultànies, en les que era força fort, i també jugava bastant bé i amb un cert èxit a ràpides, tot i que no li agradaven gaire i preferia, i era més fort,  en les partides normals. Però també li agradava molt pensar, en ocasions patia dificultats de temps (això se li va accentuar als últims anys), calculava bé i a vegades variants relativament llargues i prestava atenció als detalls. 

En la nomenclatura de Chess Personality seria aparentment un posicional - sòlid - intuïtiu - calmat o sigui un "tècnic" com Vladimir Kramnik,  o bé un posicional- sòlid - calculador - calmat, és a dir un "professional" com Mikhail Botvinnik. Però tot i que amb tots dos s'hi assembla i hi té diversos tipus de similituds, no acaba de ser cap d'ells exactament el seu estil. S'hi nota un aire de família, potser uns trets comuns compartits, podia ser el seu joc en origen però potser per la seva evolució com a jugador, aquests no l'acaben de definir plenament, dona la impressió que hi falti alguna cosa, una faceta seva força important. 

I aquesta es troba observant que a Chess Personality recomanen per a un determinat tipus d'estil l'Obertura Reti. Aquest és el tipus posicional - agressiu - intuïtiu - emocional, que ells en diuen "anaconda" com Aaron Nimzowitsch. El defineixen així:  "sembla pacífic exteriorment però està sempre preparant quelcom d’amenaçador, una profunda pressió posicional, típica de la gran serp constrictora. Els d’aquest estil usualment rebutgen el joc directe i obvi i en canvi prefereixen augmentar la pressió posicional. Tendeixen a estar molt aferrats a les seves idees, de manera que pot arribar a semblar que el resultat del joc és secundari, si bé una vegada tenen al rival en el seu poder aquest ha de tenir realment molta sort per poder escapar. En resum, una agressió posicional indirecta, que busca ampliar els seus plans impedint els de l’oponent"  i s'hi podria afegir "una actitud teòrica i complicada com la de Nimzowitsch, amb conceptes com la sobreprotecció, la profilaxi, etc. dels quals inicialment els seus rivals n’estaven absolutament desconeixedors i no sabien ni què estava fent sobre el tauler". Com a un altre element que indueix a pensar que era d’aquest estil està el fet que, encara que no la jugava quasi mai, recomenava la D. Caro Kann, que ell havia jugat de jove, com la millor contra 1.e4 del blanc i gairebé una garantia per aconseguir taules.

Això sí que dona un estil característic seu, encara que externament no ho semblés d'agressiu ni d'emocional. La seva manera de jugar a escacs era posicional però activa, sòlida però amb iniciativa, guiat sempre per plans estratègics a mitjà i llarg termini. A mi per exemple, veient que m’agradava sortir de 1. e4 amb blanques  i respondre 1. e4, e5 amb negres, em recomanava jugar sempre obertures Espanyoles, des del dos cantons[2]. Com també apunten cap a aquest estil el fet ja dit que els seus teòrics dels escacs preferits fossin Richard Reti (1889 – 1929) i Aaron Nimzowitsch (1886 – 1935) si bé també va aprendre molt amb el llibre “Práctica de ajedrez magistral” de Mikhail Tal (1936 – 1992)[3].

Això faria que,  efectivament tal com era, el seu joc s'assemblés també en certes coses al de Karpov - és va llegir amb molt interès el seu llibre de partides que vaig comprar el 1976 - o de Petrosian, que va ser campió del món als anys 1960s i del que va seguir amb molt interès l'any 1966 les partides del seu matx victoriós contra Spasski pel campionat del món. 

Per tant  la seva concepció dels escacs era decididament estratègica més que no pas tàctica, era planificador i amb una perspectiva a llarg termini, era d’aquells que es diu que juguen ja des de l’obertura  pensant en el final. 

De resultes de tot això les seves partides solien ser habitualment llargues jugués amb el rival que jugués, tant si era un oponent fort o molt fort com si era del seu nivell o fins si era més fluix.  No sortia “a guanyar” ni “a atacar” sinó a jugar i a anar obtenint  i acumulant avantatges posicionals i/o materials de manera pacient i metòdica per més tard, al seu moment, explotar-les, deixant-ho sobretot per al final, és a dir sense presses. 

No es deixava influir pel nivell del rival, jugava igual amb tothom, perquè per a ell es tractava d’una batalla d’idees que es plasmaven sobre el tauler, no de persones ni menys encara de consideracions psicològiques sobre un mateix o sobre el contrincant. 

El fet que ho veiés d’una forma objectiva junt al fet de que tingués una gran coneixement teòric i una gran experiència pràctica en les seves línies de joc feia que fos molt difícil de guanyar per els escaquistes d’un nivell de joc molt superior al seu, amb els qui habitualment també feia partides força llargues i amb els que sovint empatava i de tant en tant guanyava. Si el seu coetani Gligoric deia “jo jugo contra peces” ell podia dir “jo jugo amb idees”. 

I en resum, era un cavaller del tauler que en general jugava sempre correcte per principi, no entrant de forma voluntària en línies dubtoses, o inferiors si el rival feia les millors jugades, però prometedores.  

_________

[1] Però no sempre, a vegades plantejava sistemes com l’Atac Indi de Rei, la Zukertort, etc.

[2] Desafortunadament no li vaig fer cas i no ho vaig practicar, tot i reconèixer que en l’Obertura Espanyola és on s’aprenia realment a jugar escacs i que era la més correcta, però jo preferia les obertures més obertes (l’Espanyola és la més tancada de les obertures obertes) i més improvisació, més espontaneïtat, més creativitat i descobriment de les jugades ja des del principi, junt amb la possibilitat d’innovar i de guanyar ràpid,  i no li trobava el sentit a entrar i repetir les línies teòriques de 20, 25, 30 o més jugades de l’Obertura Espanyola, tan estudiades, arribant a posicions predeterminades i conegudes... jo volia varietat, novetat i arribar aviat a posicions poc conegudes i plantejades per mi sobre la inspiració del moment, que a les poques jugades ja podés fer al meu aire. I això era totalment a l’inrevés a la correcció extrema i la sistematització a partir de 1.e4,e5; 2. Cf3, Cc6; 3. Ab5, que tampoc em semblava a primera vista ni tan lògica ni tan eficaç com deien i a més la trobava massa seriosa i un tros avorrida. 

[3] Reti va ser el seu primer model teòric, ja als anys 1950s,  i sempre el va admirar molt; Nimzowitsch va ser l’últim (1970) i el que s’assemblava més al seu estil de joc. Però potser el que més va estudiar, als anys 1960s i més tard, va ser a Tal i al seu llibre de com va guanyar el Ct. del Món del 1960 a Botvinnik. Però tot i que els comentaris eren de Tal i que aquest va ser el vencedor, ara em sembla adonar-me que en el fons apreciava i admirava més el joc de Botvinnik, que a més va guanyar el matx-revantxa de 1961. 

Ricard Lázaro Sanromà

Ricard Lázaro Sanromà tenia una inteligència i una capacitat intel·lectual i de treball extraordinàries i això ho va demostrar al llarg de tota la seva vida. Així en els seus temps d'estudiant va poder fer diversos cursos en un any, recuperant el temps perdut, va aprendre un idioma estranger en pocs mesos i va arribar a dominar diversos idiomes, va treure notes màximes i matrícules d'honor en moltes - la majoria -  de les assignatures de la seva carrera universitària, va ser el numero 1 en diverses oposicions a les que es va presentar... 

Els seus resultats ho mostren: llicenciat en Ciències Químiques a la Universitat de Barcelona (1947), agregat de Matemàtiques (1963), catedràtic de Física i Química (1966), professor i director d'autoscola (anys 1970s), per només donar una pinzellada, ja que hi ha una part també que no va acabar, ja que tenia fets els dos anys de doctorat i iniciada la tesi doctoral, però no la va poder acabar ni defensar mai per motius de feina i familiars, que ell va preferir, encara que el doctorat li hagués permés fer classes a la Universitat on professors i companys seus ho volien i li ho demanaven. Com també va fer treballs i contribucions en camps tan allunyats del seu com sobre els virus o sobre els parsis, algunes investigacions per al C.S.I.C., etc. 

Un llibre típic de la seva biblioteca: el Babor (1959) 

Però això no era tot, era un erudit en molts temes i tenia un coneixement enciclopèdic no sols en les seves branques científiques sinó també en la ciència en general, però també en geografia, història, psicologia, pedagogia, actualitat i en general per tots els sabers que li cridaven l'atenció i despertaven la seva curiositat, que eren d'una gamma molt àmplia, es podia dir amb poca exageració que estava informat i savia sobre tot allò més important. 

Aquests talents teòrics es combinaven també de forma inusual amb una gran habilitat pràctica, fins que va poder col·laborava personalment en part de la construcció de les seves noves cases, en feia el bricolatge i el manteniment, pintava els interiors dels seus domicilis (i algun cop també les façanes), cuinava força bé, entenia molt de mecànica i sovint reparava ell mateix cotxes i aparells, dissenyava mobles que feia construir per a la llar... 

També tenia un talent inventor, havia fet diversos invents dels quals alguns els havia materialitzat com un sistema de calefacció a casa seva que funcionava sense necessitat de motor, sols per la diferència de densitat entre l'aigua calenta sortida de la caldera i l'aigua freda de retorn, i d'altres els havia patentat, com un cremador més eficient que els habituals...  Els seus interessos eren universals, per exemple havia composat cançons i havia explicat anècdotes i ideat petites històries divertides i acudits, que després circulaven entre familiars, amics, veïns, col·legues, alumnes... I encara podem dir per acabar, perquè seria massa llarg i farragós descriure totes les seves facetes, que tenia una intuïció molt encertada en temes tan diversos com la biologia, la medecina o el futur, observacions aparentment casuals seves , xocants en el seu moment, s'havien revelat com molt valuoses i certes al cap d'uns anys. Al igual que els seus consells de tota mena i en tot tipus de situacions personals, amb els que havia ajudat a molta gent, a més de fer-ho de forma efectiva, ja que sentia un interès autèntic per les necessitats i els problemes dels altres i feia el que podia per solucionar-los quan li ho demanaven i sovint avançant-se ell i tot abans que ho fessin. 

El joc dels escacs no eren la seva única afecció, en tenia d'altres com la filatèlia, durant uns anys també la numismàtica, la lectura - llegia molt de tot i per exemple al llarg de la seva vida es va llegir completa la Bíblia catòlica, de principi a final i de forma sistemàtica, en un parell o tres d'ocassions - l'estudi per a l'actualització i profundització dels seus coneixements, cosa que va fer fins ben entrada la cinquantena d'edat, els viatges amb esperit descobridor (l'últim important dels quals el va fer amb 60 anys conduïnt en cotxe amb la seva esposa i el fill gran l'any 1994 per França, Bèlgica, Holanda, Luxemburg i Alemanya i anant totalment a l'aventura, improvisant sobre el terreny on menjar i on dormir) i durant molts anys diversos jocs de taula (domino, cartes...). 

Llibre de text de 2n de Batxillerat, coautor (1976)

Finalment podem dir que havia fet tot allò que diuen que s'ha de fer a la vida: s'havia cassat i tingut fills (7), havia plantat arbres en diverses ocasions i havia escrit i publicat dos llibres, el 1976 i 1978, dos textos de Física i Química, el segon exclusiu seu i autoeditat, per a estudiants de Batxillerat superior. 

Un cop feta aquesta introducció a la seva personalitat, especialment en la seva vessant intel·lectual, en una altra entrada parlaré dels seu estil de joc, la seva manera de fer i els seus resultats en el món dels escacs.