Cronista d'escacs

Durant forces anys qui això escriu va ser cronista d’escacs a la premsa de la comarca d’Osona.

Primer va ser al setmanari “Ausona”[1], aleshores l’únic existent amb caràcter general a la ciutat de Vic i a tota la comarca de la Plana de Vic. La meva primera col·laboració, en castellà com es feia en els mitjans públics en aquella època, la vaig fer a petició del mateix setmanari i del Club Escacs Vic el dia 3 de març de 1972. Les notícies, setmanals, per a les que tenia entera llibertat d’elecció i un espai progressivament augmentat a la secció d’Esports (sortien sota la capçalera “Ajedrez”) les hi vaig publicar amb continuïtat durant un parell i mig d’anys[2] fins que els estudis a la Universitat de Barcelona em feren deixar-ho a altres cronistes, allà cap al 1975. Perquè en aquells anys les notícies s’havien de recollir d’una forma gairebé presencial, s’escrivien a màquina d’escriure sobre paper i es portaven al club o al mateix setmanari, en uns terminis determinats, per tal que aquest les publiqués. L’any 1976 Miquel Fabré, de Centelles, va ser el meu substitut durant mig any i després ho foren d’altres.

El març de 1978 naixia la competència, “El 9 Nou”, un altre setmanari amb un aire diferent, del que enguany s’han complert els 40 anys d’existència.  En el seu primer numero portava un article d’escacs meu, relativament breu igual com els primers que s’havien publicat a l’Ausona, però amb un enfocament nou i més modern, a to amb la resta del diari, que era tot ell escrit en català i tenia un to progressista i afí a l’època de la transició democràtica. Els meus articles d’escacs en ell, incloent-hi la transcripció d’algunes partides d’actualitat, van durar uns pocs mesos, sense que recordi exactament perquè es van deixar de fer per part meva i de publicar notes d’escacs per part d’ells.

Durant anys ni El 9 Nou ni més tard l’Ausona, que durant uns anys havia publicat notes d’escacs de Joan Segura - que no es referien als escacs comarcals sinó a termes vagues del món dels escacs i van acabant essent problemes d’escacs[3] -  van tenir una secció fixa d’escacs com la que jo hi havia portat, sinó tan sols col·laboracions esporàdiques. Va ser l’època de la poca atenció dels mitjans de comunicació vigatans i osonencs cap als escacs, de forma que el fet que Lluís Comas quedés campió infantil de Catalunya l’any 1983 es va saldar amb una foto seva i un breu en un mitjà i amb un article en l’altre i poca cosa més, sense cap més referència, i sense que sortís un nou cronista habitual d’escacs en cap dels dos mitjans. Només unes breus notícies esporàdiques i poc més i per això hi ha tan poca informació sobre els escacs a Osona en la premsa local i comarcal d’aquells anys. Aquest desinterès i apatia no el sacsejaren ni tan sols notícies com les simultànies del campió mundial Kàrpov (juny 1976) i del subcampió mundial Korchnoi (juny 1979) a Centelles, ni la celebració del Campionat d’Espanya per Equips a Centelles (agost 1978), la visita del president de la FIDE Fridrik Olafsson a Vic, concretament al nou local del CE Vic (1977), considerat modèlic (març 1979) o la celebració del Campionat d’Espanya femení a Vic (agost 1979)[4]. Tot va passar amb alguna que altre foto i breus esments, en ocasions sense continuïtat i en conjunt sense pena ni glòria, d’una forma gairebé incomprensible. Semblava que el món de la premsa osonenca li havia girat l’esquena als escacs, sortien més notícies a la premsa general de Barcelona, Catalunya i Espanya i en alguns casos fins a l’especialitzada i fins general europea[5] que no pas a on tenien lloc els esdeveniments.

Però el setembre de 1984 Lluís Comas quedava campió del món infantil d’escacs a Lomas de Zamora, Buenos Aires, i a la comarca d’Osona es va viure un nou gram “boom” dels escacs entre la gent a Vic i a tota la comarca d’Osona[6], arribant també a tota Catalunya i en bona part a Espanya, un renovat interès que aquest cop va durar no sols dos o tres anys com en el cas de 1972 sinó que es va estendre durant sis o set anys ben bons als mitjans de comunicació i encara cinc o sis més a les escoles i centres d’ensenyament. I de nou, no sols comarcals d’Osona sinó, tot i que amb menys intensitat, a tot Catalunya, iniciant-se una nova era diferent: Kasparov quedava campió del món l’any 1985 i el món dels escacs començava a canviar a nivell mundial, sobretot a partir dels canvis polítics internacionals i globals dels anys 1989 – 1991, amb la professionalització i creixent presència d’escaquistes estrangers, sobretot dels països de l’Est d’Europa, però també molt d’Amèrica Llatina, etc.

Fou a l’inici d’aquesta nova època quan a la primavera del 1985 els dos setmanaris, El 9 Nou i Ausona, reclamaren al C.E. Vic un cronista que els hi fes una columna o secció setmanal i articles més grans ocasionalment i el llavors president Pere Vegara m’ho va demanar a mi, coneixent uns i altres (setmanaris i club) la meva participació en les cròniques dels anys 1970s en tots dos mitjans informatius. Es va fer una prova perquè al principi sorprenia que un mateix col·laborador fes i signés els articles d’escacs en dos publicacions diferents i competidores, però vaig donar des del principi les mateixes notícies a tots dos però escrites amb una redacció diferent, va agradar i va tenir èxit de públic i es va convertir en una col·laboració continua i fixa, perquè de notícies importants no en faltaven: el vigatà Joan Segura era força anys president de la FCE[7] i més tard un alt càrrec de la FEDA[8], Lluís Comas jugava els campionats del món juvenils de Petah Tikva (Israel) el 1985 i de Rio Gallegos, a la Patagònia (Argentina) el 1986...

Des d’aleshores i durant força anys sortien dues cròniques setmanals fetes per mi, de fons força semblant però de forma prou diversa, fins i tot amb fotografies diferents als dos grans setmanaris osonencs, El 9 Nou i Ausona, que a més eren els únics a Vic i a les comarques d’Osona i el Ripollès. L’extensió de les notícies era cada cop major en un i altre diari, en ocasions arribaven a ser a plana completa, com “Lluís Comas, ara que té 15 anys” (El 9 Nou, finals de juny de 1986) o “Ha desaparegut un gran mestre dels escacs” (Ausona, primavera 1988), aquest sobre la mort d’Heribert Gutiérrez. Cada cop hi apareixien més entrevistes i reportatges així com articles “de fons”, en ocasions fora de les pàgines d’esports i acompanyant a un altre article “normal” d’actualitat en els escacs d’Osona. Això mantenia un alt nivell d’atenció general i de caliu popular sobre els escacs a Vic, Centelles, altres pobles, campionats de Catalunya, actuacions i resultats d’escaquistes d’aquestes terres a Catalunya, Espanya i en torneigs internacionals d’Europa i de tot el món.

I a l’any 1989 va sorgir un 3è setmanari vigatà i osonenc, “La Marxa”. Em van demanar que els hi fes també els articles d’escacs. Els hi vaig fer de la mateixa manera, unes notícies importants o de fons iguals o semblants, explicades de diferent manera, amb diferent extensió i algunes petites notícies diverses en cada mitjà així com alguns detalls, i l’estil i l’èmfasi diferenciat, seguint la tònica de cada setmanari. Sempre amb un estil que pel que es veu i pel que sembla, arribava al públic que les llegia, que podia llegir-ne dues o totes tres obtenint una visió més àmplia del mateix tema. Això m’obligava a fer 3 cròniques diferents, adaptades i particularitzades, cada setmana. I va seguir la tònica de que les notícies d’escacs sortien a Osona totes signades “Ricard Lázaro”, simultàniament a totes 3 publicacions rivals. Fins i tot vaig començar a escriure i publicar també, a part dels escacs, sobre altres temes: algunes notícies d’Astronomia, per exemple...

L’any 1990 tant a El 9 Nou com a l’Ausona em van agafar com a cronista del poble de Folgueroles, on residia, afegint-ho a les cròniques d’escacs, que seguien sortint en ells i a La Marxa. La col·laboració en aquesta faceta amb El 9 Nou va durar poc, perquè al cap de poc temps em van dir que almenys en aquest camp de notícies, que podien ser polítiques volien l’exclusiva[9], que em decidís per un mitjà o un altre, però que podria seguir fent escacs en tots tres. Per diversos motius que no venen al cas, em vaig decidir per l’Ausona, on a partir del 1990 vaig començar a fer també notícies generals, reportatges, entrevistes a personatges de molt diversos temes... Però no descuidava els escacs, cosa que em portava una gran quantitat de feina, com quan a finals d’aquell mateix any vaig cobrir – alhora que hi participava com a jugador – les I 24 Hores d’Escacs de Taradell, amb articles relativament grans en els 3 setmanaris, amb fotos i tot.

El 1991 vaig entrar a la redacció de l’Ausona a petició seva, que vaig acceptar, i m’hi vaig mantenir fins pràcticament el final d’aquesta capçalera, l’any 1998 encara hi escrivia com a redactor, tot i els canvis de periodicitat, de format i fins de nom, que als últims anys va passar a ser “Osona”. El mateix any vaig deixar de jugar escacs de competició oficial i de campionats, dedicant-me en aquest camp a l’ensenyament com a monitor d’escacs en escoles i instituts de la comarca fins a finals dels anys 1990s i en algun cas fins a principis dels 2000s. Cal tenir en compte que en tots aquests anys també feia de professor d’autoscola a jornada completa a l’Autoscola Calldetenes i que el 1997 vaig començar a estudiar la llicenciatura d’Humanitats a distància per la UOC[10] i el 1998 vaig començar una segona carrera, aquesta presencial però nocturna, al recent creat Institut de Ciències Religioses de Vic[11]. Com que feia totes aquestes coses i encara algunes més, com donar conferències a l’AAO[12] i altres que no ve a tema citar, en moltes ocasions em quedava jo sol a la nit a la redacció de l’Ausona, escrivint tota mena d’articles que m’encarregaven i anant-me’n a dormir sovint a les dues, les tres o les quatre del matí[13], per posar-me de nou a la feina l’endemà.

I en aquestes condicions el fer de cronista d’escacs per als altres dos mitjans, tot i que va seguir durant uns mesos, no podia durar ja gaire. Tot i que el 1991 encara vaig publicar alguns grans reportatges a pàgina sencera a “El 9 Nou”, com “Els Comarcals, escola de campions” (finals de gener de 1991) i tot i que s’acostaven els Jocs Olímpics de Barcelona de 1992, on hi vaig participar com a voluntari olímpic a les proves d’hípica d’El Montanyà, va ser per decisió meva que vaig deixar progressivament d’escriure a El 9 Nou i a La Marxa i em vaig centrar plenament en l’Ausona, alhora que també dedicava més esforços a les notícies generals, com a redactor de plantilla que era. Cap el 1992 o com a molt el 1993 les meves notícies d’escacs als altres dos mitjans, que s’havien anat fent més esporàdiques i ocasionals de forma progressiva, havien cessat ja per complet. Tot i així vaig seguir mantenint una molt bona relació i alguns escrits de tant en tant, però sobre altres temes. Per exemple a El 9 Nou hi vaig escriure molts articles i reportatges d’Astronomia, Astronàutica i ciències afins entre 1996 i 1999, de part de l’AAO i la meva última col·laboració important amb aquest bisetmanari amb una edició d’Osona i Ripollès i una altra del Vallès Occidental va ser un article de pàgina sencera el març de l’any 2002 recordant a Mn. Manuel Serinanell (1909 – 2001), sacerdot i astrònom i home tradicional de sotana i misses en llatí molt estimat i popular, se’l coneixia com “Mn. Passiu-ho bé!”, que va significar un bon tancament d’una col·laboració de 24 anys amb aquest mitjà de premsa.

Encara hi haurien altres anècdotes, com que l’any 1973 em van demanar, els hi vaig fer i em van publicar un extens article sobre els escacs a Vic i Osona a “El Noticiero Universal” de Barcelona, així com vaig col·laborar també amb uns quants articles en revistes, com un mensual a “Altius” durant uns mesos, els Butlletins dels Opens de Vic de 1986, 1987 i 1988, i altres que ja ni recordo ni venen al cas, perquè seria molt llarg citar-los tots. Però com que l’any 1991 em vaig retirar de la pràctica dels escacs de club i de torneig, vaig acabar aquell any mateix o en poc temps més els articles d’escacs a la premsa.

Bé, el citar els meus articles d’escacs m’ha portat molt lluny en aquesta entrada del blog igual que em va portar molt lluny com a porta d’entrada al món del periodisme en aquella època tant polifacètica per a mi.  

---

[1] Nascuda l’any 1946, gairebé alhora que el propi C.E. Vic, tot i ser un periòdic català i catalanista, per motius de l’època es va escriure en castellà – amb una presència progressivament major d’articles en català en els anys 70s – fins el 1981 en que va canviar al català.  El setmanari “Ausona” va durar amb el mateix format tradicional fins passada la meitat dels anys 90s i desprès de diversos canvis de periodicitat i d’estil va acabar desapareixent l’any 1999.

[2] Hi va ajudar molt el boom mundial dels escacs a partir del famós “matx del segle” Spassky – Fischer a Reykjavik l’estiu del 1972. Però igual que Fischer incomprensiblement no va tornar a jugar a escacs de competició durant el seu temps de campió del món, l’afecció, l’expectació i l’interès públic pels escacs, molt alt els anys 1972 i 1973 va decaure després ràpidament. Fischer va renunciar al seu títol a l’estiu del 1974 però la FIDE no li va acceptar la renúncia i pel temps en que Karpov era proclamat per la FIDE nou campió mundial l’abril de 1975 sense jugar amb Fischer per les exigències d’aquest, la normalitat ja feia temps que havia tornat i uns anys després li seguiria una certa indiferència o desinterès temporal de l’opinió pública, que no dels practicants, durant uns quants anys, fins al nou boom que suposaria Lluís Comas quedant campió mundial infantil l’any 1984.

[3] Joan Segura a partir d’un article sobre segells d’escacs, va acabar portant al cap de poc una secció de filatèlia i deixant els problemes d’escacs.

[4] Ni el gran VIII Campionat Comarcal per equips d’Osona (1978),  el més participat i disputat i el més gran de tots els Comarcals osonencs d’escacs, amb 14 equips tots contra tots.

[5] Un equip de TV estranger va seguir per exemple la visita d’Olafsson a Vic i en va fer un ampli reportatge audiovisual i la premsa especialitzada i fins la generalista seguia els campionats d’Espanya i fins la presència, aleshores inusual, del campió i subcampió mundials. Però en canvi aquí on passava gairebé no sortia res...

[6] Ajudat pel fet que Pere Casacuberta havia quedat campió del món juvenil d’atletisme a Nova York mig any abans. Semblava que l’esport osonenc era una escola de campions...

[7] Federació Catalana d’Escacs, amb seu a Barcelona

[8] Federación Española de Ajedrez, amb seu a Madrid

[9] A l’Ausona en canvi no els hi va importar, per ells podia seguir, no hi veien incompatibilitat.

[10] La Universitat Oberta de Catalunya, fundada el 1995. A principis i mitjans dels 1980s també havia intentat cursar Història per la UNED (Universidad Nacional d’Educación a Distancia) espanyola, la única que hi havia aleshores, però no me’n vaig sortir i ho vaig haver de deixar, tot i haver estat matriculat en algunes assignatures durant dos o tres cursos, perquè era més presencial i no ho podia compaginar. En canvi la UOC era per Internet, hi havia només dues grans trobades presencials a principi i final de semestre – i els exàmens, naturalment – i així si que ho vaig poder fer.

[11] Em vaig llicenciar en Humanitats a la UOC l’any 2004 i vaig obtenir un primer títol de diplomatura de Ciències Religioses a l’ISCRV un any abans el 2003, però d’aquesta carrera no em llicenciaria fins al 2015, quan vaig presentar la tesina, perquè ja no tenia l’oportunitat de més pròrrogues. Però és que aleshores també feia de professor d’Institut, des del 2006...

[12] Agrupació Astronòmica d’Osona, de la que en sóc soci des de 1992 i on vaig fer i encara faig conferències sobre Astronomia, Astronàutica, Cosmologia, Astrobiologia i molts temes (vaig fer algunes conferències sobre Rwanda i Burundi, on vaig viure un mes a l’estiu del 2007, algunes sobre Xina on vam viatjar amb l’AAO durant 15 dies per veure l’eclipsi de Sol del 2009 i conèixer el país, algunes de Mecànica Quàntica, una sobre els quarks i fins algunes de crítica científica de l’astrologia i de l’ufologia...). Precisament era de part de l’AAO que sortien articles meus d’aquesta temàtica a totes 3 publicacions.

[13] Hi va haver una època, i es pot dir perquè és literal, que pràcticament la meitat de l’Ausona la feia jo, ja que feia articles extensos de totes les seccions, i així ho reconeixien ells mateixos i m’ho deien caps i companys. Sense arribar a tant, durant anys eren meus els articles, signats o no, que en conjunt sumaven potser una tercera o una quarta part del total. Eren altres temps...

Pep Sala

 L'altre dia, fent una gestió em vaig trobar casualment al carrer amb en Pep Sala, el famós músic, al que conec de fa molts anys. Ens vam reconèixer i saludar cordialment. I tot i que un i altre teníem poc temps, perquè anàvem atrafegats, vam poder disposar d’uns minuts per parlar i el primer tema que va sortir va ser el dels escacs i del temps dels campionats d’escacs osonencs per equips, els famosos comarcals.

Pep Sala és fill d’un destacat jugador vigatà, molt respectat, Josep Sala Vila (1928 – 1980), qui malauradament va morir relativament jove, amb 52 anys, però que era molt aficionat als escacs en els que era fort i d’alt nivell i sobretot tenia un joc de qualitat. Va jugar en els Campionats Comarcals, quedant campió amb l’equip del Vic en la primera edició de l’any 1971. Després va seguir jugant però cada cop es prodigà menys per motius de feina i salut. La seva afecció a la qualitat en els escacs el va portar a assistir com a espectador a alguns torneigs importants, com l’Interzonal de Palma de Mallorca de 1970, jugat entre el 9 de novembre i el 13 de desembre, on va poder veure en acció a Fischer, Larsen, Geller, Hübner, Taimanov, Uhlmann, Portisch, Smyslov, Polugaevsky, Gligoric, Panno, Hort, Ivkov i Reshevsky o Matulovic, entre d’altres, fins a 24 dels millors jugadors d’escacs del moment. Però no va ser l’únic gran torneig en que hi va estar com a observador i ens en va portar notícies, que s’escoltaven amb atenció i expectació, no sols pel seu interès sinó també perquè Josep Sala Vila era una persona molt valorada i apreciada en el Club Escacs Vic i en el món dels escacs osonencs i fins catalans entre els qui el coneixien, igual que en la seva faceta més personal i professional.

El C.E. Vic, campió del I Comarcal de 1971. Josep Sala Vila a la dreta de tot.

El seu fill Pep Sala (n. 1960) va aprendre a jugar a escacs de nen amb ell i el va acompanyar a diversos torneigs d’aquests importants, notòriament el de Palma de 1970, arbitrat i dirigit com tots els de gran classe d’aquella època en els escacs espanyols, pel català Jordi Puig, l’organitzador per exemple dels “Òscars dels escacs” a Barcelona i un gran promotor dels escacs a tots nivells. Pep Sala va poder aprendre mirant les partides dels grans mestres i l’ambient internacional de la sala de joc però a més va poder jugar a escacs amb el mallorquí Bellón, aleshores de 20 anys, i jugar també en les hores de descans a l’hotel al llarg del dia no a escacs sinó a diversos jocs recreatius, com el millón o l'escalèxtric fins i tot amb alguns participants com Mecking. En aquests casos els presentava el seu pare, qui de segur també jugava a escacs amb ells, en el C.E. Vic es comentava que en alguns torneigs, a Mallorca o a Canàries, Josep Sala Vila havia pogut jugar a escacs amb els campions mundials Petrosian i Spassky, aquests dos certament, i potser algun més i tot, potser Tal i fins i tot Fischer, ja fos en unes competicions que s'organitzaven o senzillament fora d'hores de torneig oficial. I l'experiència humana personal i també escaquista de jugar amb aquests genis i fenomens dels escacs i no sols en simultànies o partides ràpides sinó també en partides “normals” se li notava en l’estil i en el joc al Sala pare.   

Recordo una anècdota amb en Pep Sala, quan estan jo de permís de la mili a l'estiu del 1979 me’l vaig trobar casualment també al carrer Nou de Vic, estant ell amb uns amics davant d’un bar i jo passant per allà. Ens vam saludar, doncs ens coneixíem dels escacs igual que el seu pare i el meu pare eren amics també i vam parlar una breu estona, sobre els escacs vigatans i osonencs i sobre la nostra situació respectiva, jo al servei militar (encara em quedava més de mig any per llicenciar-me però ja tenia mig any d'experiència a la Secció d’Autos de la Plana Major del C.I.R. de Marinés, València, un campament d'instrucció de reclutes a les muntanyes de l'interior de València) i ell tot just iniciant la seva carrera com a músic modern, de la que em va comentar que portava anys estudiant música clàssica i no li sortia res i en canvi havia començat a fer música lleugera i ja li sortien contractes i havia anat, o havia d'anar properament, a gravar a Londres. “Això sí que va” em va dir, constatant ja llavors que era un camp on podia tenir èxit. També em va comentar que el Regne Unit era un país ple d'oportunitats i on s'hi podia aprendre molt i donar-se a conèixer a tot el món.

I vaja si en va tenir, d'èxit i de fama. Va ser un dels fundadors i líders del famós grup Sau, actiu entre 1987 i 1999[1], en el que ell tocava la guitarra i componia la música de les cançons i a més la lletra, en aquest cas a duo amb Carles Sabater. El vaig veure actuar un parell de cops a Folgueroles, al camp de futbol de tanta gentada de públic, sobretot juvenil, que hi havia, en una ocasió l'any 1990 i l'altre no recordo quan (em sona el 1988 però també el 1993, si era ja amb la banda del bar).  Al mateix temps va formar i protagonitzar també Pep Sala i la Banda del Bar a partir de 1993 també fins el 1999 i després ha seguit en solitari. Amb èxits com “Boig per tu” i molts altres, és un dels més coneguts i aclamats músics, cantants i compositors catalans, un dels pioners i màxims representants del anomenat rock català. 

Equip dels Independents, campió del IX Comarcal 1979.
Pep Sala és el primer a la fila de dalt començant per  la dreta.

En Pep Sala però, en una faceta seva molt menys coneguda, ha estat també escaquista i als anys 70s va participar en torneigs, sobretot en els inevitables i tan especials Campionats Comarcals, en els que segons ell mateix em va dir en la recent trobada va jugar amb l’equip del Folgueroles, “quan hi vaig jugar l’equip éreu vosaltres quatre, un altre jugador[2] i jo”, cosa que potser va ser l’any 1977, un Comarcal del que hi ha molt poca informació, i potser només jugàvem els 4 membres de la família Lázaro i dos jugadors més, que ens repartíem els 6 taulers en joc - de nosaltres en solíem jugar de dos a quatre - podien ser segons els dies Freixer, el Dr. Brugulat, Solà, Canal, Camps i podria ser que també el mateix Pep Sala, que hagués jugat en una o probablement més ocasions en les condicions que em va dir; si no hauria sigut en alguna Olimpiada Comarcal de les 3 que es van jugar entre 1983 i 1985. I jo li vaig recordar que va jugar també amb els Independents (1979) i em va respondre “I tant! I vam quedar campions, el primer i únic any que vam jugar...”.  O sigui que si el seu pare va integrar l’equip guanyador del I Comarcal del 1971, ell va integrar també, i a temps perquè el seu pare ho pogués veure, l’equip vencedor del IX Comarcal del 1979... I per cert que el primer que em va dir dimecres passat, després que jo el saludés, va ser “Ets el Ricard? Encara mous les peces?...” així com em va donar records pels meus germans Jordi i Xavier. I vam comprovar que tots dos ens n’en  recordàvem per igual d’aquells temps...

---

[1] Fins a la mort de l’altre líder del grup, el cantant Carles Sabater (1962 – 1999) en una

actuació.

[2] Si no recordo malament em va dir Solà, però no ho puc assegurar.

Els trofeus dels Comarcals

Els trofeus dels Campionats Comarcals d'Osona d'escacs per equips, jugats en 12 edicions entre 1971 i 1982, van ser sempre importants i un dels encants d'aquests torneigs que per tantes coses han resultat mítics - i ja ho van ser mentre es jugaven, des de ben al principi - i segueixen essent recordats amb admiració i enyorança.

En la reunió preparatòria tinguda al local social del aleshores anomenat oficialment Club Ajedrez Vich, però que ja des de la seva fundació al 1946 quasi tothom coneixia com Club Escacs Vic,  al Bar La Pista de la ciutat de Vic que va tenir lloc al vespre del 17 de juliol de 1971 i on es van establir els estatuts que serien tan encertats i exitosos, un dels punts que es va acordar era que cadascun dels 6 equips participants en la 1ª edició aportaria un trofeu, que aquests havien d'estar a punt ja per la 1ª ronda,  que es va celebrar a Sant Boi de Lluçanès el 31 de juliol de 1971 a un bar de la localitat, ja que cada ronda s'exposarien tots 6 trofeus en un lloc destacat de la sala de joc o bé al costat d'aquesta, després d'haver estat tota la setmana anterior exposats a la localitat de joc, a la vista del públic, ja fos en el mateix bar on es jugaria la ronda - es solia jugar en bars i restaurants, si bé en ocasions al llarg dels anys es va jugar també en empreses, sales cedides per l'ajuntament o al mateix ajuntament de la població, locals socials, clubs d'altres esports i fins algun poliesportiu i podria ser que en algun envelat o zona a l'aire lliure - o bé a un dels aparadors comercials més coneguts i cèntrics del poble que acolliria la propera ronda, per tal que tothom els podés veure. 

Els trofeus del I Comarcal  de 1971, potser els més recordats d'aquests torneigs

En totes les edicions dels Comarcals, però sobretot especialment a algunes com la 1ª, 2ª, 4ª, la 8ª (on com a novetat hi va haver-hi algun gerro valuós i alguna obra d'art)... els trofeus en joc van ser espectaculars, dignes no sols de ser mirats sinó també de contemplar-los, desitjar-los i de lluitar pels primers llocs per tal de poder escollir el preferit. Ja que aquesta va ser una altre de les peculiaritats d'aquests Comarcals decidida en la reunió inaugural: no hi havia un ordre fix dels trofeus, sinó que cada club decidiria quin agafava segons l'ordre de classificació final, primer triava l'equip campió, després el subcampió, tercer classificat.. segons quin trofeu s'havia anat considerant més digne i valuós, al llarg de les setmanes de la seva exhibició arreu. 

Això portava a una altre competició: cada club participant apostava també per aportar el trofeu de més valor, més elegant, més atractiu, més original i en conjunt més desitjable, per tal de que el seu fos elegit en primer lloc. Cosa que evidentment aixecava molt el nivell dels premis, algun dels quals, com dos del I Comarcal de 1971, van arribar a valer petites fortunes, pagades entre tots els membres del club donar, sovint en aquests casos amb l'esperança de quedar ells primer i poder quedar-se'l, ja que no consta que hi hagués una norma que ho prohibís, tot i que es valorava com a més elegant quedar-se'n un diferent del propi, especialment quan es podia elegir entre dos o més de característiques, valor i atractiu semblant, ocasions en que això últim es feia quasi invariablement. Però si un premi destacava molt, no es descartava ni tampoc hagués estat mal vist que se'l quedés el mateix equip que l'havia aportat, donat que quedés líder i per tant el pogués recuperar, fet que sembla que va passar realment, concretament amb el Club Tennis Vic en una de les competicions que va guanyar (1975, 1976 i 1978).

Però els trofeus més mítics de tots van ser dos del I Comarcal del 1971. Una torre de fusta llaurada i un cavall de bronze, dubtant-se entre el públic quin era el més valuós i cobejat. La torre era més grossa i tenia una decoració realment treballada i artística, però el cavall, una mica més petit, era encara més original si cap -  tot i ser molt novedosos tots dos - i era una peça feta amb molt estil, amb molt bon gust i que atreia més la curiositat, tenia aquell toc indefinible que fa realment diferent i distingit ja que, nou de trinca, lluïa com si en lloc de ser de bronze fos d'or o n'estigués xapat. Fins es feien apostes sobre quin seria el trofeu "campió" i l'opinió general estava bastant dividida al respecte: uns, potser la majoria, s'inclinaven per la torre, però una minoria molt ample preferia el cavall. Dona idea de l'esforç que s'hi va posar en trobar els regals considerats més bons que dels 6 trofeus pels 6 equips del I Comarcal només dos fossin les tradicionals copes, mentre que els altres dos eren d'altres característiques, inspirades en premis esportius d'altres tipus i en premis no esportius, sinó d'una altre índole.

Al final l'equip campió, el Vic, va triar la torre i l'Institut, subcampió,
va recollir el cavall, que ells preferien. Tots dos van quedar ben contents.

Al final l'equip del C.E. Vic, que vés a saber perquè es va autotitular com a Vic "E" tot i que portava a jugadors com Roca, Josep Sala Vila (pare del famós músic i cantautor Pep Sala), Ferrón, Barandiaran, Puig, Vila Ximénez... va quedar campió i li va tocar decidir quin trofeu es quedava, elegint la torre. Així l'equip de l'Institut Jaume Callís va estar molt content, perquè van poder-se quedar com a subcampions el cavall que era el trofeu que més gràcia els hi feia a ells. Tots dos equips van quedar molt satisfets amb el premi corresponent. 

I com a anècdota, l'equip d'escacs del St. Boi de Lluçanès, que va inaugurar els Comarcals en el seu poble i en el seu local, que va ser el que va presentar la copa més tradicional, tot i que amb elements innovadors, se la va quedar ell mateix, ja que va quedar l'últim de la classificació final i aquesta copa era la última que quedava. Resultat que el seu capità i tot l'equip es van prendre amb resignació, molta esportivitat i bon humor (1) i que així va donar lloc en la festa de germanor i de lliurament de premis, al restaurant Cal U de Vic a primers de setembre de 1971, a una de les notes més simpàtiques, aplaudides i celebrades de la trobada. 

(1) Com a nota a destacar, al llarg dels Comarcals diversos equips que en una edició van quedar els últims, van recollir el seu premi amb el comentari "L'any que ve serem els primers!". Concretament el Lacambra que al II Comarcal de 1972, el primer cop que participava, va quedar el darrer dels 8 equips que competien, va recollir el seu premi amb l'afirmació "La pròxima vegada volem ser els campions!" i efectivament a la seva següent participació,  al IV Comarcal de 1974, precisament un dels Comarcals amb més equips, de més qualitat i més lluitats, els de Lacambra van anar des de molt al principi i bona part del torneig en primer lloc i al final van quedar segons en la taula degut a que l'Institut Jaume Callís de Vic va fer una actuació extraordinària i mig punt més que ells, però superant a conjunts com el Vic, Orfeó Vigatà, Centelles, Tona i fins un total de 10 equips, essent el d'aquest any junt amb el de 1978 un dels dos més grans Comarcals de tots els 12 disputats.