El Campionat d'Espanya femení a Vic del 1979

El Club Escacs Vic va estrenar local social, construït expressament, un edifici nou de planta baixa i dos pisos, amb bar, al setembre de 1977. Va ser una iniciativa de Joan Serra (1934 - 1988), qui fou president de l'entitat entre 1974 i finals de 1979, després d'haver sigut molts anys vicepresident amb Jaume Portet i haver estat ja president "de facto" un any o un any i mig abans de ser-ho oficialment, degut a una malaltia de l'anterior president que el tingué bastant apartat de la direcció del club (1973). 

Les instal·lacions foren considerades tan modèliques per a un club d'escacs que, convidat pel llavors recent president de la Federació Catalana d'Escacs, el vigatà Joan Segura, el també nou president de la F.I.D.E. l'islandès Fridrik Olafsson, les va visitar oficialment l'abril de 1979,  emetent una opinió molt favorable. Corresponien a un club a l'alçada dels millors.

Tant va ser així que Vic va ser escollida per la Federació Espanyola d'Escacs (FEDA) com a seu del XX Campionat d'escacs femení amb la col·laboració de la F.C.E., del C.E. Vic, l'Ajuntament de Vic i d'algunes entitats més. 

L'organigrama era el següent: 

XX Campionat d’Espanya Femení

Vic,  5 – 12 agost 1979

Organitzadors: Joan Serra i Joan Segura

Director del torneig: Joan Torquet

Àrbitre principal: Jordi Lázaro

Arbitres auxiliars: Miquel Solà i Ricard Lázaro M.

El trio arbitral. Al centre Jordi Lázaro, àrbitre principal. Al seu costat Miquel
Solà i Ricard Lázaro M., àrbitres auxiliars. Assegut es veu a Climent Salvans.

És a destacar que els àrbitres foren tots ells jugadors locals, sense el títol oficial però dirigits per Joan Torquet i amb un permís especial tant de la F.C.E. com de la F.E.D.A. per a exercir com a tal. La seva experiència com a jugadors es va considerar suficient. 

L'àrbitre principal Jordi Lázaro controlant una partida.

Els membres del trio arbitral portaven com a identificació una bandereta catalana amb la inscripció "àrbitre"; en el torneig no hi va haver cap incidència especial, tot va funcionar normalment, sense cap problema. 

Ambient de la sala, el local social del C.E. Vic.  

I la classificació final va ser: 

1 Júlia Gallego (Guipúzkoa, 14-2-1964 Irun), 7 p de 8 (+ 6 = 2 – 0).

2 Maria Luisa Cuevas (Castella, 8-8- 1965, Madrid), 6’5 p (+6 = 1 – 1)

3 Maria del Pino Garcia Padrón (Las Palmas, 23-08-1961, Arucas), 5’5 p (+4 =3 -1)

4 Pepita Ferrer (Catalunya), 5’5

5 Lutgarda González (Las Palmas), 5’5

6 Pilar Cobelas (Castella), 5

7 Conxita Canela (Catalunya), 5

8 Anabel De la Fuente (Bizkaia), 5

9 Maria Ruiloba (Sevilla), 4’5

10 Raquel Pellicer (Saragossa), 4’5

11 Maria Mendoza (Tenerife) 4’5

12 Rosa Grisaleña (La Rioja)  4’5

13 Dolores Almeida (Las Palmas) 4’5  

14 Carmen Gravalos (Astúrias) 4’5

15 Maria Dolores Gadea (Saragossa) 4

16 Ángela Gamazo (Salamanca) 4

17 Carme Palomo (Catalunya) 4

18 Mercedes Pérez-Peñamaria (Castella)  4

19 Asunción Laso (Ávila) 4

20 Laura Villavicencio (Tenerife) 4

21 Maria Jesús Álvarez (Guipúzcoa) 4

22 Anna Millan (Catalunya)  3’5

23 Rosa Maria Pamies (Catalunya) 3’5

24 Maria Angeles Sebastián (Biscaia) 3’5

25 Marta Estrada (Pontevedra)  3’5

26 Maria del Carmen Fernández (A Coruña) 3

27 África Merino (Jaén)  3

28 Maria del Pilar López (València) 3

29 Maria Victoria Jareño (Albacete) 3

30 Antònia Rigo (Balears) 2’5

31 Concepción Jover (Alacant) 2’5

32 Amparo Fernández (Castilla) 2

33 Maria Ángeles Calderón (Cantàbria) 0’5 p   

Una participant.

Com a anècdota, la campiona d’Espanya de 1978, Nieves García (Castella), tot i que se la va apuntar i fins se la va emparellar en la 1ª ronda, no va participar perquè estava jugant un torneig internacional a Biel (Suïssa),  informació que no va arribar a temps a l’inici del Ct. d’Espanya. 

És a destacar també que aquest va ser el primer Campionat d’Espanya Femení amb premis en metàl·lic:  la 1ª va rebre 20 000 pessetes, la 2ª 15 000 ptes, la 3ª 10 000 ptes. i la 4ª 5 000 ptes.

Els Campionats d'Espanya femenins es remuntaven a la 1ª edició a Madrid l'any 1950, l'edició anterior a la de Vic fou la de La Toja el 1978 i la posterior seria a Reus l'any 1980. 

Finalment val a dir que en aquells anys Osona era escenari de competicions al més alt nivell, doncs a l'agost de 1978 Centelles va ser seu del Campionat d'Espanya per Equips, organitzat per la Penya Escacs Centelles, amb diverses entitats subvencionadores, i jugat al pavelló poliesportiu de la localitat, aconseguint prou classificació l'equip centellenc, que hi jugava com a organitzador, per a repetir participació l'any següent 1979. 

El fundador i primer president del Calldetenes (II)

Al poble de Calldetenes, als anys 1980s, hi havia uns pocs jugadors d'escacs federats.

Un d'ells era Josep Gutiérrez (n. 1936), que tenia un negoci al poble, però que a més de ser jugador federat del Club Escacs Vic estava a nivell comarcal molt vinculat al Club Tennis Vic. Tot i així va participar en els inicis de la fundació del club de la localitat i fins va ser el primer campió l'any 1990, quan es va jugar un primer torneig social. 

Els altres eren Ricard Lázaro Sanromà, fundador i director de l'Autoescola Calldetenes (1980 - 2007) i el seu fill Ricard, professor de la mateixa, tots dos jugadors en aquella època del C.E. Vic. A principis o mitjans dels anys 1980s Ricard Lázaro pare ja va tenir la idea d'iniciar un grup d'escacs i potser un club a la localitat, igual com ho havia fet amb l'Institut Jaume Callis (1970) i  a Folgueroles (1976) i igual que havia reflotat el C.E. Vic (1980, 1982)  però en aquells temps les condicions encara no eren les adequades a la localitat,  ja que tot i que hi havia aficionats, faltava un grup de jugadors que fes prou caliu com per poder engegar un club. 

Malgrat això, Ricard Lázaro pare va mantenir la idea i les circumstàncies es van anar fent favorables. El campionat del món infantil de Lluís Comas (1984) i l'impuls que això va donar als escacs osonencs, el fet que es comencessin a fer classes d'escacs a l'escola del poble (1986), que donava el seu fill Ricard [1], i algun altra fet, com que l'alcalde fos en aquella època (1979 - 1992) Josep Aguilar Corts (n. 1929), promotor del poble i dels esports en el mateix, amb qui tenia molt bona relació, o el gran nombre de joves i adults de la localitat i de poblacions veïnes que havien sigut alumnes seus i s'havien tret el carnet de conduir a la seva autoescola i per tant el coneixien, va fer que ho tornés a intentar cap al 1987 o 1988, començant per en Josep Gutiérrez i seguint per l'Ajuntament, alguns bars del poble i fins i tot la parròquia. Al principi es va començar a jugar de forma individual i informal, "de cafè", però al 1989 ja hi havia prou jugadors i prou ambient com per començar a pensar en fer un equip i establir una mena de club. Impulsada per ell, l'afició va anar creixent i al cap d'un temps els jugadors del poble, que es reunien al Bar Roser per jugar, van començar a demanar-li primer que els dirigís i organitzés alguns encontres i un campionat d'escacs al poble i més tard que constituís un club i el dotés d'uns estatuts, cosa que va fer, i a més  al maig de 1990, quan ja feia temps que era pràcticament president de fet, se li va oferir de forma oficial la  presidència, amb la que va engegar el Club d'Escacs Calldetenes, presidència que va durar sis mesos, fins a finals d'aquell any. [2]

R. Lázaro S. entrevistat per Ràdio Calldetenes amb motiu del nou club d'escacs
a Calldetenes  i de la seva presidència i projectes. Calldetenes 1 de juny de 1990. 

Matx St. Julià - Calldetenes primer acte del president R. Lázaro S.,al centre de la foto.
Pel St. Julià s'hi veuen Falguera i Corominas, pel Calldetenes al fons J.Gutiérrez.
Entre els que s'ho miren hi ha J. Lázaro. Sant Julià de Vilatorta, 2 de juny de 1990.

Dinar de confraternització després del matx entre els equips de St. Julià i Calldetenes. 

Mentrestant donava simultànies en un parell o tres d'ocasions, a l'estiu i per la Festa Major, jugava partides amb jugadors aficionats locals i fins en va ensenyar pràcticament a jugar a uns quants, tant joves com grans. En el I Torneig de Calldetenes, que ell mateix va organitzar, i que es va jugar entre gener i abril de 1990, va resultar campió Josep Gutiérrez, subcampió Ricard Lázaro pare i 3è classificat Ricard Lázaro fill. El 25 d'abril, com a conclusió del campionat,  el 1è i 3è classificats - ja que al subcampió no li va anar bé per motius de feina jugar aquell dia i a aquella hora, van donar a continuació una sessió de simultànies conjunta (un els taulers imparells i l'altre els parells) a tots els altres jugadors del poble. Tant Josep Gutiérrez com Ricard Lázaro fill van fer 10 partides simultànies i J. Gutiérrez va fer + 9 = 0 - 1 (perdent amb Antonio Higueruelo) i R. Lázaro Jr. +8 = 0 - 2 (va perdre amb Josep Maria Codina i Joan Padró). En el mateix acte un  regidor de l'Ajuntament de Calldetenes  va fer oficialment el lliurament dels premis i trofeus i va ser quan es va proposar ja públicament i formalment fer un club d'escacs a la població. 

Al novembre de 1990 la presidència va passar a un jugador local, cosa que a ell en el fons no li va desagradar, ja que sempre va ser més que res un iniciador d'activitats (com els Comarcals el 1971, darrera Jaume Portet) i d'organitzacions. En pocs anys els escacs a Calldetenes i el seu club es van consolidar i aviat es van federar i començar a jugar a "Aspirants a 3ª" en els Campionats de Catalunya per Equips. A partir d'aquí el club es va anar desenvolupant, hi van sortir molts i bons jugadors, va esdevenir cada cop més important i va arribar a ser seu de l'Escola d'Escacs d'Osona, com encara ho és actualment.

[1] D'aquestes classes va sortir un bon nombre de nens i joves del poble que sabien jugar a escacs i alguns que hi jugaven, i fins i tot força bé, destacant en aquest sentit per aquells anys (1986 - 1990) la jugadora juvenil Marta Padró (n. 1973). 
[2] Entre els actes que va portar al poble es pot destacar les simultànies del M.I. argentí Ariel Sorín a la població a l'estiu de 1990. Però hi van haver altres iniciatives, algunes de gran envergadura, que no van quallar. 

Premis amb l'Obertura Catalana

Als anys 1980s la Federació Catalana d’Escacs va convocar un concurs de partides jugades amb l’Obertura Catalana, per tal de premiar i publicar les millors, amb la condició de que fossin recents i jugades en torneigs oficials.

Com es sabut, aquesta obertura, considerada una de les més fortes i a més de les més practicades en els escacs actuals, va ser ideada per Savielly Tartakower (1887 – 1956) al torneig d’escacs de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, a petició dels organitzadors. Tartakower, un dels pares dels escacs hipermoderns junt amb Réti, Nimzowitsch i algun altre, va jugar per a l’ocasió la novetat de fer 1. d4 seguit de 2. g3 a gairebé qualsevol jugada del negre, amb l’idea de treure l’alfil de rei blanc per g2, dominant la gran diagonal, cosa que és un dels preceptes de l’estil de joc hipermodern.  La combinació de l’obertura de peó de dama amb el fianchetto de rei va ser la que va rebre aquesta denominació d’Obertura Catalana, encara que ara habitualment l’orde de les jugades sol ser 1. d4, 2. Cf3 i 3. g3 o encara  més sovint 1. d4, 2. c4, 3. Cf3 i 4. g3, però la idea és la mateixa.

Al concurs de la F.C.E. es van presentar desenes de partides [1] de jugadors de tota Catalunya, de les quals un jurat de mestres catalans va fer primer una selecció i més tard es van votar les millors.  Al jugador del C.E. Vic  Jordi Lázaro (n. Barcelona, 1956), aleshores de vint-i-tants anys, que amb blanques pràcticament sempre jugava, i juga, 1. d4 i quasi sempre seguit de l’Obertura Catalana, el van informar i animar a participar-hi i ell va acceptar, va fer una selecció entre les moltes que en tenia segons els requisits i va presentar dues partides jugades i  guanyades per ell feia poc, per aquell temps a mitjans dels 80s,  en campionats de la F.C.E, tant individuals com per equips.

Jordi Lázaro, a la dreta, jugant amb blanques contra Eduard Ibáñez, a la fase final
del Campionat de Vic de 1985, pels anys del seus premis amb l'Obertura Catalana.

Una de les partides de Jordi Lázaro va obtenir el 2n premi, se’n concedien dos o tres, i l’altre va tenir un accèssit, i la guanyadora, evidentment, però també l’altre, van ser publicades al Butlletí d’Escacs català.  El jurat, format per mestres catalans del més alt nivell, va destacar no sols la brillantor del joc de les partides, especialment la premiada, sinó també la fidelitat a l’estil i a les idees-base de l’Obertura Catalana.

Val a dir que no va ser l’únic premi que en aquells anys Jordi Lázaro va rebre en una Obertura Catalana. A l’Olimpiada Comarcal[2] del 1984 o 1985 una altra partida seva amb blanques jugada amb el Dr. Brugulat, va ser escollida entre unes quantes presentades[3]  per un jurat del torneig, format per uns quants dels millors jugadors del C.E. Vic i alguns destacats jugadors  foranis participants, com a “premi de bellesa” del torneig. El jurat va destacar la partida tenia allò que feia que una partida d’escacs mereixés aquesta consideració, entre d’altres una intensa lluita, coherència, bellesa escaquista, precisió, etc.

Així, doncs, en poc temps van ser dos els premis obtinguts per aquest jugador de Folgueroles del C.E. Vic amb aquest tipus d’obertura, una de les preferides i més usades dels grans mestres i mestres internacionals actuals.

---

[1] Caldria veure quantes exactament, però van ser moltes.

[2] Anomenada així perquè les normes de joc eren exactament les mateixes que en les Olimpíades d’escacs de la FIDE.

[3] Bastantes i de diversos equips, entre elles una molt espectacular guanyada amb blanques per qui això escriu. 

Els Opens de Vic

Iniciats al 1981, quan al Club Escacs Vic hi havia la Junta Gestora presidida per Ricard Lázaro Sanromà (desembre 1979 – juny 1982) i reconeguts per a ascensos de categoria a partir de la III edició de 1983, amb la presidència del mateix Ricard Lázaro  Sanromà (juny 1982 – setembre 1983), els Opens de Vic, que sempre tingueren un perfil molt comarcal, arribaren al seu apogeu a les edicions de 1986, 1987 i 1988, essent president del club en les dues primeres Pere Vegara (1983 – 1987) i  en la tercera Melcior Pujols, que fou president durant molts anys a partir de 1987, fins que el succeí Joaquim Vilarrasa.

Ambient del VII Open de Vic, 1987. En la fila central s'hi veu  a Bosch, Canal i Jordi Lázaro 
i d'esquena a Carles Vilarrasa, Climent?, Quim Vilarrasa, Sánchez, Solà i Ricard Lázaro Sr. 
Darrera al fons hi ha Puigsech i de peu Bautista. Foto cedida per Miquel Solà Lluch. 

Els grans Opens de Vic foren doncs els d’aquests tres anys, estant en línia ascendent abans fins el de 1985  i en una permanència primer però ja amb un lent descens a partir del de 1989. De tots tres, el més destacat fou el de 1987, amb molta participació i una gran presència de figures escaquistes catalanes, un director de torneig i uns àrbitres de gran categoria,  una gran sala de joc, un butlletí abans del torneig (amb un article dedicat a la biografia de Mikhail Tal i la partida Portisch - Tal, Interzonal d’Amsterdam 1964, comentada), fulles de resultats de joc diàries... 

El fundador i primer president d'un gran club osonenc

Ricard Lázaro Sanromà (1923 - 2008) va ser quan era molt jove un dels membres fundadors de la UGA de Barcelona (1940), poc abans de deixar la pràctica dels escacs pels estudis universitaris.  Anys més tard, com a primer director del centre, va formar l'equip d'escacs de l'Institut Jaume Callís de Vic (1970 - 1975). Igual que va crear i dirigir l'equip d'escacs Folgueroles (1976 - 1985) i va ser president de la Junta Gestora del Club Escacs Vic (1979 - 1982) i president del mateix C.E. Vic  (1982 - 1983). També va ser el fundador i primer president electe (1989 - 1990) del Calldetenes, un club que després ha tingut una llarga i important trajectòria en els escacs osonencs i que actualment no només es seu de l'Escola d'Escacs d'Osona sinó que juga com a Calldetenes - Vic en els Campionats de Catalunya per Equips.

Ricard Lázaro Sr. a l'última ronda del VIII Open de Vic , 1988

Si a això afegim que després de jugar molts anys federat al C.E. Vic encara va jugar uns anys amb el Parc d'Esports Taradell, amb el qui va fer la seva última partida oficial de campionat el 5 de març de 2001, en un per equips, guanyant en la partida decisiva d'un matx decisiu a un jugador jove de 150 punts Elo més que ell, resulta que el seu influx abarca a tota la comarca d'Osona.
A més encara podríem recordar el seu molt destacat i determinant paper en l'inici dels Comarcals d'Osona l'any 1971.  Sense oblidar que durant la seva època de president de la Junta Gestora i president del C.E. Vic va sorgir i va obtenir els seus primers èxits en Lluís Comas, aleshores un nen que s'iniciava en els escacs. En conjunt és una obra decisiva en els escacs de Vic i comarca, amb una trajectòria molt ampla, intensa i valuosa tant en els fets com en la seva duració i resultats perdurables.  

Concretament, cap a l'any 1988 [1], essent director de l'Autoescola Calldetenes (1980 - 2007), a Ricard Lázaro pare se li va ocórrer fomentar l'afició local als escacs  i crear un club d'escacs a la població, aprofitant que hi havia alguns aficionats als escacs relacionats amb el poble de Calldetenes, com en Josep Gutiérrez i qui això escriu, a part d'alguns altres, entre els quals més d'un a qui ell pràcticament va ensenyar a jugar i uns quants als qui va animar a participar, així com les classes d'escacs que des d'uns anys abans es feien a l'escola del poble per part del seu fill Ricard, d'on havien sortit un bon nombre de nens i nenes que sabien jugar.

Per això va parlar amb un bar del poble, on sembla que ja s'hi jugava ocasionalment alguna que altra partida, va contactar amb l'Ajuntament de la localitat i i va realitzar tota una sèrie d'iniciatives, com donar simultànies d'escacs a la Festa Major durant dos o tres anys, fer simultànies també en diverses ocasions als nois i noies, portar-hi a fer-hi simultànies al mestre internacional argentí Sorín. També va obtenir la col·laboració del Josep Gutiérrez, jugador del C.E. Vic amb un negoci al poble, amb qui ja havia parlat de l'idea abans, que va ser també a partir d'aleshores un difusor de la iniciativa, essent el primer campió de Calldetenes en un torneig que ells dos van organitzar però en el que ell no va poder jugar per motius de feina.

Amb el resultat que ja al 1989 el grup d'aficionats que ja hi havia, o que s'havia anat creant, va formar per primer cop un equip, seguint les seves indicacions, que ben aviat participaria en alguns encontres amistos amb equips d'altres pobles veïns. Aquest va ser l'origen del Calldetenes amb les seves primeres actuacions conegudes, just quan es va formalitzar el club i R. Lázaro Sr. va ser escollit primer president. 

[1] Cap a finals d'any o com a molt a principis de l'any següent. 

Les Olimpiades Comarcals d'Osona

Està documentat per la premsa comarcal que la II i III Olimpiades Comarcals d'escacs d'Osona del 1984 i 1985 les va guanyar totes dues l'equip del Folgueroles, tot i que hi participaven els millors equips de la comarca. 

En canvi ni en l'Ausona ni en El 9 Nou no surt res sobre el resultat final de la I Olimpiada Comarcal del 1983. A l'Ausona si que surt l'inici de l'Olimpiada com un nou estil de jugar entre equips d'Osona, destacant la seva seriositat i el fet que es jugués seguint les mateixes condicions que les Olimpiades d'escacs, d'on el nom. Al començament se'n parla molt, donant dades detallades, però al final inexplicablement només es diu que la festa va ser un èxit, que era un motiu per alegrar-se i que l'important no era el resultat, sinó participar (seguint en això una dita més o menys "olímpica" també).


I Olimpiada Comarcal/Vigatana 1983 

Hi ha tant poca informació que he repassat les meves partides de la I Olimpiada Comarcal d'escacs d'Osona [1], que van ser: 

R. Lázaro M. - Vegara, 21 maig 1983, 1-0 en 17 jugades. 

Climent - R. Lázaro M., 28 maig 1983 1 - 0 en 37 jugades 

R. Lázaro M. - Ll. Comas, 4 juny 1983  0-1 en 29 jugades

Vinyet - R. Lázaro M., 11 juny 1983, 1-0 en 24 jugades 

R. Lázaro M. - Vicente, 18 juny 1983, 0.5 - 0.5 en 29 jugades  

Vaig fer doncs molt mal resultat (+ 1 = 1 - 3), cosa que s'explica en bona part pel fet que en aquell torneig vaig exagerar més que mai els sacrificis a l'estil de Tal. Així en la partida amb Climent vaig sacrificar primer un alfil en plena obertura per obrir la columna "h" sobre el meu rival que ja estava enrocat en una situació de Giuoco Piano (6.. Ag4; 7. h3, h5; 8. hxg4, hxg4) i no content amb això encara a la jugada 11ª meva em vaig deixar menjar un cavall per un peó, per mantenir la iniciativa i les possibilitats d'atac. Però tot i que hi va haver complicacions, dues peces de menys va ser massa, malgrat que encara en vaig poder recuperar una. I en el cas de Lluís Comas, acabava de proclamar-se per primer cop campió de Catalunya infantil i venia molt entrenat i amb molta moral, tenint aleshores 11 anys, quan vam jugar li faltaven un parell de setmanes per fer els 12. 

[1] Que aleshores va alternar el nom d'Olimpiada Comarcal amb el més usat d'Olimpiada Vigatana. El primer va ser el que es va fer servir a la 1ª ronda i el que després va tenir aquest torneig en anys següents, però el segon va ser l'usat sempre posteriorment en el torneig i l'únic citat a la premsa i devia ser el nom oficial de la edició inicial. És molt probable que en la I edició, a diferència de la II i la III, només hi juguessin equips de Vic o de jugadors relacionats amb el C.E. Vic i de pobles propers a Vic. Però el record i el nom dels Comarcals tenia molta força i es va acabar imposant en les següents edicions. 

Setmari Ausona de Vic, 10 juny 1983

Tant per la premsa com per aquests resultats se sap que hi participaven 6 equips de 4 jugadors i que es comptaven tots els punts. Com que el nom pel que se la citava a la premsa i que en 4 planilles hi tinc apuntat  és "I Olimpiada Vigatana" sembla ser que tots o la majoria d'equips en aquesta edició eren de Vic o de prop. Per la premsa (Ausona) se sap que hi participava un equip amb Teulats, Lluís Comas, Francesc Gost, Lluís Gost, per aquest ordre - per l'alineació es dedueix que jo jugava de 2n tauler del meu equip, ja que vaig enfrontar-me a Comas -  i un altre en que hi jugava de primer tauler Llorenç Canal. En tot cas no es coneix no ja l'equip vencedor sinó ni tan sols els noms dels equips participants. I això quan consta que es feien fulles cada ronda amb els resultats, classificacions, potser ja algunes partides. 

Però és que a més, com queda dit, la I Olimpiada Vigatana va coincidir amb el primer Campionat de Catalunya infantil guanyat per Lluís Comas, i la II Olimpiada, ja Comarcal,  coincidiria amb el segon triomf de Comas en el mateix torneig i la III Olimpiada es jugaria sols uns mesos després que Comas quedés campió del món infantil a Buenos Aires i tan sols setmanes després que participés en el Ct. del Món juvenil del 1985 a Israel. Precisament va ser llavors que començaria la gran expectació pels escacs, amb articles setmanals, als setmanaris comarcals El 9 Nou i Ausona i a partir del 1989 també un tercer, La Marxa, amb notícies destacades, amplis reportatges, entrevistes, etc. Però inicialment el ressò va ser molt reduït. 

Setmanari Ausona, 8 juliol 1983

II Olimpiada Comarcal 1984.  

Les Olimpiades Comarcals no devien ser el meu, pel motiu que fos, perquè de la II del 1984, que surt a la premsa de Vic que va guanyar l'equip del Folgueroles, només vaig jugar, o només s'ha conservat, una partida:

Ll. Comas (preferent) - R. Lázaro M (1ª) , 2ª ronda, 12 juny 1984, 1 - 0  en 47 jugades.

Comas venia d'acabar de guanyar per segona vegada el Campionat infantil de Catalunya, on va obtenir el títol de jugador de categoria preferent, i faltaven pocs mesos per tal que anés a jugar el Ct. del Món infantil a Argentina i quedés campió. Aquesta és la partida que he inclòs en la selecció de partides, per tenir-la guanyada d'obertura, però no vaig veure la continuació guanyadora cosa que si que van veure Comas, que em va dir que hagués abandonat si hagués fet la primera o les dues primeres jugades de la línia correcta, i el seu entrenador Heribert Gutiérrez que només acabar em va dir "la tenies totalment guanyada" i em va ensenyar detalladament la línia, que ell havia vist només observant un moment el tauler des de fora i se'n va anar de seguida pensant que el seu pupil perdia. Però a mi se'm va passar per alt o no ho vaig veure clar. 

Que jugués només, pel que sembla, una partida podia indicar que el dia i l'horari en que es jugava no m'anaven bé, molt probablement per motius de feina. Aquí, però, la planilla ja deia "Comarcal", indicant que hi participaven equips de la comarca i que el nom oficial s'havia acabat imposant. Bé, almenys, i tot i que jo no hi vaig tenir cap part, va guanyar el meu equip, el Folgueroles. 

III Olimpiada Comarcal 1985. 

I queda la III Olimpiada, la del 1985, on la meva actuació va ser:

Valldeoriola (1ª, Centelles) - R. Lázaro M (1ª, Folgueroles)., 4 maig 1985, 0 - 1 en 48 jugades.
R. Lázaro M - Altés (2ª), 11 maig 1985, 1 - 0 en 34 jug.
Pou (2ª, Manlleu) - R. Lázaro M., 18 maig 1985, 0-1 en 17 jug.
R. Lázaro M. - Puigsech (2ª), 25 maig 1985,  1 - 0 en 33 jug.
Ramon Mas (2ª, Juvenils) - R. Lázaro M., 1 juny 1985, 0.5 - 0.5 en 19 jug.
R. Lázaro M. - Vegara (2ª), 8 juny 1985, 1 - 0 en 27 jug.
Climent (1ª) - R. Lázaro M., 15 juny 1985, 0.5 - 0.5 en 15 jug.

O sigui que en aquesta edició, la més participada i forta de totes tres, si que vaig jugar i tenir èxit. A part de dues taules molt ràpides, potser per motius d'equip, ja que el Folgueroles va guanyar també aquesta edició, la resta de partides van ser victòries (+ 5 = 2 - 0) i contra jugadors forts a nivell comarcal. A Valldeoriola li vaig guanyar una partida que he inclòs entre les transcrites i que compensava la derrota que vaig tenir davant d'ell a l'Open de Vic del 1984, quan una espectacular combinació amb molts sacrificis i de moltes jugades va fallar a l'últim moment, ja que enlloc de ser mat com semblava, hi havia una casella d'escapament pel seu rei, cosa no fàcil de veure moltes jugades abans quan m'hi vaig embarcar, i que va fer que fos molt felicitat pels seus companys d'equip. Al Dr. Pou li vaig guanyar una mini-partida amb negres i al veterà Puigsech va ser una de les poques vegades que vaig aconseguir guanyar-lo, si no la única. 

Igual que va passar amb els Comarcals d'escacs l'any 1983, que van desaparèixer inesperadament sense que ningú sabés ni el com ni el perquè, però encara més fort que en aquella ocasió, doncs no hi va haver un altre torneig comarcal en substitició, les Olimpiades comarcals d'Osona van deixar de jugar-se de forma insospitada i sense una explicació clara, l'any 1986. El fet que alguns clubs ja no estiguessin interessats en participar en competicions comarcals, ja que apuntaven més als Cts. de Catalunya per equips, no es prou motiu, perquè sempre hi podien haver uns quants equips interessats i a més tots dos campionats eren compatibles en dates. Tampoc va ser un real motiu el desig, sempre expressat, de "potenciar l'Open de Vic", molt "comarcal" aquest també en el fons, ja que eren igualment compatibles. Es possible que comencés a passar ja el temps de les competicions a nivell comarcal, grans, importants i serioses amb els Comarcals propiament dits i més discretes i lleugeres amb les Olimpiades. El cert és que en aquells anys una majoria d'escaquistes osonencs i fins d'alguna comarca veïna, el Ripollès sobretot, van trobar a faltar els Comarcals quan van cessar de fer-se, i que les Olimpiades potser no van ser prou compensació per la seva falta, però la desaparició de tota competició comarcal a Osona a partir de 1986, després de 15 anys de fer-se'n, va ser lamentada i va deixar un buit que s'aniria intentant omplir per exemple amb el Concurs Comarcal de 1996, que va tenir una edició o dues i en que els equips participants eren de bars que els hi feien de local, amb un altre simulacre de Comarcal que es va jugar en data indeterminada i amb la recuperació, teòricament, dels Comarcals el 2004, amb una edició o dos (sembla que se'n va fer un de preparació, potser el 2003, si no és el simulacre abans citat) tan sols, però sense continuïtat. Això i alguns matxs entre clubs va ser l'activitat comarcal que va subsistir. 

Igual va passar amb els Campionats de Vic, que de viure una època intensa i interessant als anys 1980s, amb un apogeu a meitat d'aquesta dècada - amb el gran, en nombre i força dels participants,  Campionat de Vic de 1985 -  van deixar de fer-se de sobte i amb molts sorpresos i forces descontents pel fet, l'any 1989. Per a molts va ser una llàstima, però aleshores sí que els temps estaven canviant i ja no hi havia la il·lusió i l'expectació d'abans per aquestes competicions d'equips de pobles de la comarca d'Osona.