El secret del seu joc

Entre 1983, en que va ascendir a Preferent fent la norma tant al Campionat de Catalunya Individual de 1ª (7'5 punts de 10) com poc després a l'Open de Vic, en que va superar la puntuació necessària, fins a les seves últimes partides oficials avaluades, els anys 2002 o 2003 ja prop dels 80 anys, Ricard Lázaro Sanromà va tenir un Elo molt estable al voltant dels 2000 punts, durant molts anys va mantenir els 2020, més tard a vegades tenia 2015, 2010 o com a mínim 2005, molt rarament menys de 2000, però tampoc, excepte en una ocasió que potser va ser la primera i va fer un pic cap als 2050, massa més. 

Open de Vic 1988: R. Lázaro té 2010 punts Elo

I això entre els 60 i quasi 80 anys d'edat. Ricard Lázaro Sanromà jugava regularment torneigs puntuables com els Opens de Vic, els Campionats de Catalunya per Equips, normalment amb el primer equip i, almenys fins els primers anys 80s, els Campionats de Catalunya Individuals. Així com alguns altres. 

Elo de la Federació Catalana, juliol 1990: 

En aquest moment, plenament en actiu i jugant molt, tenia 2015 d'Elo. 

Recordo que en els Opens de Vic solia jugar sempre, o com a mínim sovint, en els primers taulers de la classificació, com a mínim unes quantes vegades durant el torneig, ja fos al principi, a la meitat o al final. Les classificacions finals potser no eren tan bones, tot i que en ocasions sí que ho eren bastant, però solia haver jugat amb els millors jugadors del torneig. Grans jugadors catalans s'escarrassaven intentant guanyar-lo ràpid i es trobaven amb el seu molt expert coneixement de les posicions que jugava i quan li feien atacs agressius per intentar dirimir ràpid la partida, degut a una certa tranquil·litat seva en el joc que pels escaquistes campions es podia confondre amb passivitat, es trobaven amb una altre característica especial seva: en alguna que altre ocasió feia uns sacrificis passius, aparentment deixant-se menjar un peó sense reprendre almenys al moment o deixant-se prendre una peça sense apartar-la, que podien posar nerviós al qui ho mirava - perquè no la mou? - però que enervaven encara més al rival, perquè veia la seva posició com a fluïda i per tant com resistent als cops tàctics i perquè el seu contrincant veia com un atac agressiu i potser decisiu es convertia d'aquella manera en una llarga lluita en el mig joc i la final amb, posem pel cas, cavall a canvi de dos peons. En realitat feia jugades inesperades pels grans jugadors, que només més tard mostraven la lògica que hi havia al darrera i que els hi havia passat desapercebuda. Però això només era en aquests casos d'atacs al final de l'obertura o al primer mig joc. En realitat moltes partides seves eren tranquil·les, totalment estratègiques i posicionals, a vegades amb tendència a tencar el joc amb barreres de peons i amb maniobres complicades, de les que el rival no acabava de veure què pretenien, fins que es feia evident bastantes jugades més tard. 

Si perdia i sobretot si perdia ràpid, solia ser per temps, ja que en ocasions es carregava molt de rellotge, en alguns casos ja des de l'obertura i tot. Pensava i calculava molt i normalment no jugava de rutina ni de forma automàtica o estereotipada. Ell gaudia jugant a escacs del plaer de pensar, cal no oblidar que per formació era químic (1947), matemàtic (1963) i catedràtic de física i química (1966) i que tenia uns impressionants resultats acadèmics, obtenint normalment les notes més altes i els primers llocs en les oposicions. Encara tan avançat com el 1976 es va presentar a unes oposicions i va aprendre temes totalment nous per a ell en poques setmanes. I era molt versàtil, una persona ben informada, erudita, polivalent en molts camps ben diversos, un gran erudit també. El cert és que intel·lectualment era molt notable, però essent molt polifacètic tenia també altres trets inesperats, com que era bon mecànic, per exemple. 

Elo de la Federació Catalana d'Escacs l'any 2004: 

15486                 LAYEL JORBA, BORJA                                      ATG    1720       5

6539                   LAYOLA BARRIONUEVO, ORIOL                   BLV    2155       6

5022                   LAZARO MEDINA, JORDI                                PDE    2065       4

6904                   LAZARO MEDINA, RICARD                             PDE    1970       1

12807                 LAZARO PORTA, ANGEL                                  FOM   2140      29

7598          MC   LAZARO RIOL, ALBERTO                                 JAK    2195      1

6905                   LAZARO SANROMA, RICARD                         PDE    1975       0

17306                 LE BARZ FLOCH, PABLO                                  PAL    1700       2

5132                   LECHA GARCIA, EDUARD                               OLE    1900       8

En aquesta avaluació, ja pràcticament retirat, R. Lázaro Sr. tenia 80 anys i encara un Elo català de 1975. 

Per a aquesta estabilitat hi ha d'haver un secret i em proposo descobrir-lo analitzant el seu joc, en unes entrades que faré al respecte. 20 anys d'un Elo força alt, uns 2000, i estable, vol dir que hi havia un sistema, un mètode especial de joc. Miraré d'explicitar-lo. 

Les obertures de Ricard Lázaro Sr.

Es ben sabut que el meu pare, Ricard Lázaro Sanromà, amb blanques jugava quasi invariablement 1. Cf3 per fer l'Obertura Réti. Solia continuar amb 2. c4, com preconitzava el mateix Reti, i seguia normalment amb 3. g3 o, segons les posicions, amb 3. b3. Quasi sempre feia ràpidament el fianchetto i l'enroc pel cantó de rei i en la gran majoria de les seves partides amb blanques tenia els dos alfils en les grans diagonals. L'estructura de peons variava, si bé el més normal era la Reti típica amb d3 acompanyat de Cc3, o segons com anava, amb Cbd2, però en ocasions feia d4 i entrava en posicions d'estil més "català", semblants a les que jugava el seu fill Jordi, que feia quasi sempre 1. d4 i a continuació entrava en l'Obertura Catalana. A Ricard Lázaro Sr. no li importava que coneguessin el seu plantejament de joc en l'obertura amb blanques ja que després de jugar-ho en tantes partides, ho coneixia prou bé i, normalment, millor que el rival, per molt que aquest s'hagués preparat. 

Amb negres contra 1. d4 o altres jugades com 1. Cf3 o 1. c4 solia fer la defensa Índia de Rei o bé, menys sovint,  la defensa Índia de Dama, però a la llarga si ho podia fer, arribava a una defensa Doble Índia, també amb els  dos alfils fianchetats i amb una estructura de peons d6 i c5, molt més habitualment que d6 i e5. És a dir que venia a fer una Reti amb negres. Està clar que tenia un coneixement exhaustiu i profund d'aquestes posicions, que anaven molt bé al seu estil totalment estratègic i posicional. Per això, per fort que fos el rival, entrava en el mig joc amb una posició molt sòlida i que coneixia molt bé. Feia el plantejament i les jugades, en ordre bastant lliure i depenent de les circumstàncies, per convicció i per això no li preocupava massa ni que li poguessin sortir amb sorpreses, ni amb atacs precipitats ni molt menys amb celades tàctiques, doncs ni les posicions a que s'arribava ho afavorien i en ocasions ni ho permetien ni li venien de nou, perquè havent-ho jugat centenars de vegades amb negres (i amb l'experiència de les posicions simètriques amb blanques) era difícil fer-li res inesperat i que fos bo pel rival, en les primeres 10, 12 o 15 jugades de la partida. Per això se'l veia, fins i tot jugant amb jugadors molt forts, entrant en posicions més o menys equilibrades i molt sòlides a l'inici del mig joc, una fase de la partida que solia ser sempre de maniobres estratègiques i posicionals, més que no pas de joc tàctic o combinatiu. Fins els millors jugadors s'havien d'esforçar molt per intentar treure'l de les seves línies o reconduir la partida, perquè a més tenia una visió global del tauler força clara i es defensava de forma resistent quan calia. Arribava normalment més sovint a posicions tancades o molt tancades que no pas obertes o molt obertes, tot i que això era molt més típic d'ell amb blanques, ja que amb negres hi havia el temps de la iniciativa del blanc.

La única debilitat que tenia era una certa passivitat o falta d'energia agressiva, ja que com que era molt lògic, pensava que un no podia atacar si el rival no havia comés algun error flagrant o una acumulació de petits errors i tenia debilitats en la seva posició. La major part de les seves partides consistien en anar buscant i acumulant petits avantatges, sobretot de tipus posicional i fins i tot clarament de cara a la final. Per a ell una partida ben feta arribava a la final i es decidia allà o com a molt en un mig joc ja bastant avançat en que finalment es podia aconseguir avantatge decisiu, de material (peons, qualitat, peça...) o de posició (peó passat i defensat, majoria de peons a l'ala de dama o estructura pròpia sana i en canvi amb punts dèbils de l'altre, parella d'alfils en posició oberta, l'alfil bo contra l'alfil dolent del contrari...).  Avantatges aquestes que savia lluitar molt bé al mig joc avançat i a la final. 

Contra 1. e4 era on tenia més varietat de respostes. Normalment al principi feia 1... d6 per passar a la defensa Pirc-Ufimzev, és a dir fent com una defensa Índia de Rei o de nou algun cop Índia de Dama i idealment també una Doble Índia. Però com que aquí la iniciativa del blanc i fins els atacs prematurs eren més corrents, després va optar sovint per la defensa Siciliana 1... c5, en la variant del Dragó, també jugada pel seu fill Jordi. Però com que aquesta variant del Dragó estava molt estudiada fins a moltes jugades i amb atacs molt agressius i planificats, va anar canviant a les variants del Fianchetto accelerat i del Fianchetto anticipat, és a dir fent cada cop més aviat g6 i Ag7.  Al final solia jugar frequentment el que ara se'n diu la defensa Moderna, 1... g6, que llavors es deia del Fianchetto de Rei i es considerava inferior però que ell, avançat a la seva època, jugava molt gustosament com molts jugadors fan ara. Però davant de 1.e4 és on més variava el repertori, tot i que amb una idea bastant clara de les posicions on volia arribar que eren similars o semblants a les contra 1. d4 i fins a les que planificava amb blanques, Fins i tot en més d'una ocasió , per a sorpresa del contrincant, havia respost a 1. e4 amb 1... b6.  O fent gairebé al mateix temps ... g6 i ...b6 i posant a la vegada, en l'ordre convenient segons el plantejament del rival, els alfils a Ab7 i Ag7 per dominar les grans diagonals. 

Partida estranya amb Jacint Raurell. 

Això es veu en la partida Raurell - R. Lázaro Sr que s'ha conservat. Insòlitament no porta data ni campionat i també es molt rar que no porti la seva signatura. A més és curiós que anoti el seu nom com Lazaro Sanro. Diversos indicis fan pensar que és una partida jugada molt al principi dels anys 70s, potser al 1971 i tot. Si no fos per la planella, quasi es podria dir que fou jugada en un campionat intern de l'Institut Jaume Callís de Vic tant d'hora com potser el 1970, quan feia molts anys que R. Lázaro Sr. no jugava partides oficials ni estava acostumat a apuntar-les, però llavors les planelles eren en castellà i el nom era Club Ajedrez Vich, per tant seria un anacronisme, tot i el caràcter aparentment molt arcaic de la partida i l'anotació, ha de ser posterior. La lletra de les anotacions es seva, però l'aspecte descurat i com nerviós també és a notar, com si fos una semi-ràpida, però anotada. Probablement és una partida amistosa, d'entrenament per a un d'ells o per tots dos, i especialment per a Ricard Lázaro pare per a aprendre a dosificar el seu temps. I tot i que això no és tan rar en ell, sí que és curiós: a la jugada 5ª porta 20 minuts, a la 10ª ja 30 minuts i a la 15ª ha gastat ja una hora... Perd en 32 jugades, però després de jugar TxP, cosa que fa pensar que, estigués com estigués de material i posició, l'ha perdut per temps.Més quan hi ha una ratlla a la jugada 36ª, com al límit que s'ha d'arribar. Hi ha moltes errates d'anotació i potser falta anotar una o més jugades i a partir d'un cert moment la partida ja no es pot seguir. 

Aparentment l'obertura és:  1. e4, c5; 2. Cf3, Cc6: 3. d4, cxd4; 4. Cxd4, Cf6; 5. Cc3, g6 (20 minuts del negre); 6. Ae3 (mal anotat), Ag7: 7. Ac4 (ídem), e6; 8. 0-0, 0-0; 9. Ab3 (ídem, les jugades del blanc estan amb els cantons canviats), a6; 19. f4, Ca5 (30', i aquí també la del negre); 11. f5, Cxb3; 12. axb3, d5; 13. e5, gxf5; 14. exf6 (una cosa que en ocasions feia era aquest tipus de sacrificis passius, aquí un cavall a canvi de dos peons), Dxf6; 15. Tf3, Ad7 (1 hora); 16. Dd2 (mal anotat), Ac6; 17. Td1, Rh8; 18. Ccd2 (possiblement), Tg8; 19. Rh1, De7; 20. Cg3, f6; 21. Te1, Ae8: 22. Af4, e5; 23. Cxf5, Dc7; 24. Cxg7, Txg7; 25. Ah6, Tg6; 26. Tef1, Dd6; 27. Ch5, f5; 28.Txf5, Ab5;  i aquí la continuació ja és impossible (TxT seguit de TxT (¡?)) i a partir d'aquí la partida és irreproduïble perquè les anotacions no corresponen, evidentment com a mínim falten jugades i potser algunes de les anteriors estan equivocades, perquè hi ha jugades molt estranyes sobretot per part del negre, potser ja estava en estretors de bandera...En tot cas encara es jugaren com a mínim 4 moviments més per cada bàndol, sembla que el negre perdé la dama aparentment a canvi d'una torre, o dues, i el final abrupte després de fer la jugada i sense anotar Abandonen o Rendeixen indica més aviat una pèrdua per temps, gens estranya amb els precedents anteriors i la ratlla a la jugada 36ª. Però per reconstruir aquesta partida, que aparentment el meu pare va jugar estressat o amb un ànim trasbalsat, ja fos per motius del món dels escacs o per altres motius, ha calgut fer com una mena de reconstrucció arqueològica. Un fet irritant són aquests sacrificis sense reaccionar, que també enervaven als rivals, com si la seva posició fos fluïda. Aquesta però és una partida jugada en forma fluixa i sense concentració per part seva, d'una manera anòmala com es veu per molts indicis. Potser fou jugada l'any 1979, en mig d'una crisi personal seva al seu treball, afortunadament passatgera...en aquest cas podria ser del IX Comarcal, en que el Folgueroles va fer mal paper però va guanyar el seu matx amb els Independents, l'equip campió, el de Raurell. Si és així, ell, en un mal moment, hauria perdut amb Raurell, però la resta de jugadors del Folgueroles van aconseguir prou punts per guanyar el matx; curiosament l'equip vencedor només va perdre aquest encontre. 

Es pot dir en aquest sentit de les obertures que Ricard Lázaro Sanromà era un hipermodern, o hipermodernista, pur. Estava ben convençut de la validesa i fins de la superioritat dels plantejaments hipermoderns de Reti, Tartakower, Nimzowitsch... De Richard Reti (1889 - 1929) tenia i estudiava sovint el llibre "Los grandes maestros del tablero". De Savielly Tartakower (1887 - 1956) tenia diversos llibrets, un d'ells amb el títol El planteamiento hipermoderno en ajedrez o La partida hipermoderna o per l'estil i d'Aaron Nimzowitsch (1886 - 1935) l'any 1970 va comprar i es va llegir a fons, estudiant-lo força, i repassant-lo, el llibre Mi Sistema. Ara bé, als anys 60s i encara als 70s, el seu llibre més utilitzat, un i altre cop, dedicant-li molt de temps i mirant-lo i revisant-lo sovint, era Práctica de ajedrez magistral. Botvinnik-Tal 1960 de Mikhail Tal (1936 - 1992) en el que aquest explicava i comentava molt extensament i acuradament les partides del matx pel campionat mundial de 1960 en que Tal va aconseguir ser campió del món vencent al mític Mikhail Botvinnik (1911 - 1995) i ensenyant com ho veia i com ho havia aconseguit, amb comentaris realment d'alta escola, de gran qualitat. Jo al principi creia que ell simpatitzava amb Tal, el vencedor i el narrador, com ho feia jo, que n'era un gran admirador, però després vaig estar cada cop més convençut de ho feia encara més amb Botvinnik, a l'estil del qual s'assemblava molt més. 

Alguns deien que els recordava
a Smyslov i no sols per l'estil de joc

Encara que al qui realment s'assemblava el seu estil de joc era al de Vasily Smyslov (1921 - 2010), i alguns ho havien dit sense que jo en aquella època els hi fes massa cas, amb qui fins i tot tenia una certa retirada física o al menys un punt d'aparença, de la impressió de l'aspecte general, en el ser alt i gran i en el vestit i actituds. Smyslov va disputar amb Botvinnik dos campionats del món. el primer el va guanyar i el segon el va perdre, els anys 1957 i 1958 i Ricard Lázaro Sr. que en aquells anys tenia entre 33 i 36 anys, és a dir que estava en la plenitud de la seva edad d'adult jove, ho devia haver viscut i seguit. Entre els seus llibres d'escacs hi havia un llibret, Smyslov, campeón del mundo 1957 de Roman Torán i Pablo Morán, que jo no el vaig veure que el mirés, però que era antic, dels seus primers, i potser l'havia mirat i llegit molt en el seu moment, quan el va comprar.   

De fet el seu Elo, des que va pujar a Preferent l'any 1983, fent prou punts per l'ascens tant al Campionat de Catalunya Individual,de 1ª  per on va pujar, com al III Open de Vic d'aquell any, també puntuable, va moure's quasi sempre entre 1970 i 2020, excepte un momentani pic més alt. Realment el seu Elo quasi sempre es va mantenir al voltant dels 2000 i en realitat rarament va baixar de 1980 ni pujar de 2020. Quasi sempre sortia amb 2000, 1990, 2005, 2010, 1980...  

Si Ricard Lázaro Sanromà perdia partides era moltes vegades per temps o en errors comesos apurat pel rellotge, perquè gastava molt temps pensant, ja que no jugava de forma automàtica o rutinària i invertia força temps en les decisions delicades. També solia pensar molt, i tranquil·lament, en les posicions complicades o elaborant un pla estratègic, molts cops ja en vistes a la final. Perquè encara que tenia una notable intuïció panoràmica del joc, de la valoració de la posició i dels objectius, també solia calcular molt variants concretes, càlcul amb el que gaudia del plaer de pensar. Es pot dir que cada jugada seva era pensada i convençuda. No era rar que en alguna que altra ocasió en plena obertura portés ja mitja hora consumida de rellotge, i per veure on gastava el temps de reflexió durant una temporada va prendre el costum d'anotar el temps invertit en la partida, com en la partida amb Jacint Raurell d'aquesta entrada. Ell ho va fer per veure com anava el seu ritme i mirar de dosificar millor el temps al llarg de la seva partida. Va coincidir, més o menys, però potser ell va començar abans degut als problemes de dificultats de temps, amb una moda passatgera en que uns quants escaquistes anotaven el temps gastat en les jugades pròpies i les del rival... però això a la llarga també era una distracció i un entreteniment i en general es va acabar deixant de fer. 

Els Opens de Torelló i de Sant Pere de Torelló dels 1980s

 

Durant forces anys, als 80s, es van fer els torneigs Obert de Torelló, a la primavera, i Open de Sant Pere de Torelló, a la tardor. Els noms Open i Obert són equivalents, però en cada cas es preferia un o un altre com a denominació oficial. 

Aquests torneigs oberts a tothom i a partir d'un cert moment vàlids per a ascensos de categoria de la Federació Catalana d'Escacs i per a l'avaluació Elo de la mateixa, que aquells anys només aplicava als jugadors que ja tenien la llicència federativa de categoria preferent, van fer molt per als escacs de la comarca. No sols per l'ambient i la pràctica, sinó que en ells es va formar un interessant caliu escaquista, del que sortiren diversos jugadors destacats locals i foranis. 

Aquests Opens es solien jugar en 2 grups, el de
preferents i primeres i el de segones i terceres

Val a dir que les localitats de la Vall del Ges tenen una estreta relació amb els escacs, des del fet de la fabricació dels taulers i peces d'escacs de fusta a St. Pere de Torelló, que va experimentar un boom a l'any 1972 en el temps del "matx del segle", fins a una afició que els va fer participar a partir d'un cert moment en els Comarcals osonencs i en els que van sortir figures dels escacs osonencs com Pastallé, Magem, Vinyoles... A més, van saber atraure a participar en aquests campionats que organitzaven a jugadors no sols de tota Osona sinó també alguns d'altres llocs, sobretot del Ripollès, tot i que es jugaven una ronda per setmana i al vespre-nit. Un altre fet molt destacat d'aquesta zona va ser la intensa labor d'ensenyament dels escacs a tots els instituts i escoles dels dos pobles i de St. Vicenç de Torelló i encara de localitats veïnes que Jordi Casanellas i Joaquim Terricabres realitzaren sobretot a la 2ª meitat dels anys 80s i princpis dels 90s, els mateixos en que es jugaven els Opens. 

Jo mateix hi vaig tenir una estreta relació. Dels clubs dels dos pobles em cridaren per fer simultànies i també un cop tornat del servei militar - que vaig realitzar entre primers de gener de 1979 i finals de febrer de 1980 al C.I.R. de Marinès a l'interior de la província de València - el Torelló em va fitxar com a 1è tauler del seu equip en els Comarcals de 1980 i 1981 i per tal que els hi fes simultànies (com les que vaig fer contra tots els membres del Torelló A i B i no sé si alguns jugadors del St. Pere de Torelló i tot a finals de juny de 1980) i fins i tot algunes classes d'escacs. Per això tenia la responsabilitat de quedar ben classificat en els torneigs que organitzaven, entre ells també torneigs de ràpides i alguns d'un sol dia per equips. Un dels torneigs famosos va ser també el de Rocaprevera. 

Des del principi dels anys 80s jugava doncs bastants d'aquests Opens i em feia il·lusió fer-los, tanta com a mínim com jugar l'Open de Vic i en ocasions més. A més, hi vaig fer bons resultats en general, amb actuacions normalment molt acceptables, tot i  que amb alguna excepció, i va ser a l'Open de Sant Pere de Torelló del 1989 on vaig obtenir finalment l'ascens a la categoria preferent, al fer la puntuació necessària. Però ja d'abans, si no els resultats finals, sí que trobava que allà hi jugava de forma particularment creativa i desenvolta. Sovint ens trobàvem amb els mateixos jugadors de Vic i Centelles i altres punts de la comarca i també de Ripoll, però les partides jugades en aquests Opens solien tenir una intensitat especial. 

Així era com jugàvem. Dues partides del 1986:  

R. Lázaro M. (1ª) - Vegara (1ª)
Obert de Torelló, 5ª ronda
Torelló, 13-6-1986
1. d4, d5; 2. Cf3, c5; 3. c4, cxd4; 4. Dxd4, Cf6; 5. cxd5, Dxd5; 6. Cc3, Dxd4; 7. Cxd4, e6; 8. Cdb5, Rd8; 9. Af4, Ca6; 10. Td1+, Ad7; 11. g3, Tc8; 12. Ag2, Cc5; 13. Cxa7, Ta8; 14. C3b5, Cce4; 15. Td4, Ac5; 16. Txe4, Cxe4; 17. Axe4, Txa7; 18. Cxa7, Axa7;  19. Axb7, Re7; 20. 0-0, Ad4; 21. b3, e5; 22. Ac1, Ab5; 23. Aa3+, Re6; 24. Af3, f5; 25. Td1, Tc8; 26. e3, Ac5; 27. Tc1, e4; 28. Axe4, Axa3; 29. Axf5+, Rxf5; 30. Txc8, g5; 31. Ta8, Ab4; 32. Tb8 (1-0). 

Una partida és com una història... 

Jordi Recoder (Taradell) - R. Lázaro M (1ª)                                                                                                     Obert de Torelló 7ª ronda                                                                                                                              Torelló, 27 de juny de 1986

1. e4, c5; 2. Cf3, e6; 3. Cc3, a6; 4. a4, Cc6; 5. d4, cxd4; 6. Cxd4, Cf6; 7. Ae2, Ab4; 8. Cxc6, bxc6; 9. Ad2, Da5; 10. 0-0, 0-0; 11. Ae1, d5; 12. e5, Cd7; 13. f4, Ac5+; 14. Rh1, Db6; 15. b3, Ad4; 16. Tb1, f6; 17. a5, Da7; 18. Ag4, f5; 19. Af3, Ab7; 20. Ce2, Ae3; 21. b4, g5; 22. g3, g4; 23. Ag2, d4; 24. Tb3, c5; 25. Af2, Axg2+; 26. Rxg2, c4; 27. Tb1, Tfd8; 28. Axe3, dxe3; 29. Cd4, Cxe5; 30. f3, Db2+; 31. Rg1, Cf3+; 32. Txf3, gxf3 (0-1). 

Un millor anàlisi de la mateixa partida

Es tracta de la mateixa partida, que per assegurar els anàlisis l'he fet analitzar per l'ordinador de Chess.com: 

Lluís Comas (Pref) - R. Lázaro M (1ª)
II Olimpiada Comarcal d'Osona, 2ª ronda
Vic 12 de maig de 1984

1. d4, d5

2. c4, c6

3. Cc3, d4

4. dxe5, d4

5. Ce4, Da5+ 

6. Ad2, Dxe5 

7. Cg3

Fins ara Comas ha fet sempre les més bones

7... , Ag4

8 h3, Ah5 

Aquí en canvi les dues de les negres són jugades poc contemplades. Ara aquí l'ordinador recomanava Db3 pel blanc, però la jugada 9ª del blanc és la segona. 

9. f4, Df6

10. Cxh5, Dh4+

11. g3, Dxh5

12. Cf3, Dg6 

13. Rf2

Fins ara Comas jugava "com una màquina": quasi sempre la 1ª i sinó la 2ª. Però aquesta és la primera jugada seva que no contempla la màquina, que suggeria g4, Tg1 i Db3

13... , Cf6

Fa ja jugades que el programa d'ordinador va recomanant Cd7 pel negre.

14. Ce5??

L'error garrafal del blanc, amb això la partida està gairebé perduda per les blanques, amb una valoració de - 3.37. L'anàlisi proposava en canvi Ae1 seguit de Rg2. 

14. ... , Ce4 +

Ara la més bona pel blanc segons el programa és Rg1 seguit d'Ag2. 

15. Rf3, Dxg3+

16. Rxe4

La posició crítica, que vaig analitzar segons els meus records de les variants propostes per Heribert Gutiérrez i el mateix Comas, desenvolupades una mica per mi sobre un tauler. 

Naturalment, l'ordinador ho clarifica força més: resulta que la bona és evidentment 16... f5+; però contra el que pensàvem tots i el que jo mateix creia en l'anàlisi que vaig fer, el millor pel blanc és prendre el peó d'àlfil: 17. Rxf5, Cd7; 18. e3, g6+; 19. Re4, Cg5... però està perdut igualment. 

En la variant "principal" que vam considerar 16... f5+; 17. Rxd4, Ac5+ és mat en 6, però fins i tot amb 17..., c5+, jugada que sí que vaig considerar i m'hi vaig entretenir força temps, hi ha mat obligat en 13 jugades (!) o sigui que hagués jugat molt al meu gust, tot i que tardés força més en guanyar. La línia principal ... Ac5+; segueix tal com van veure Comas i Heribert 18. Rxc5, Ca6 i ara: 

Amb 19. Rd4 hi ha mat en 4 jugades: 19..., 0-0-0+, 20. Cd7, Txd7+; 21. Re5... 

Davant 19. Rd6, la que van suggerir ells, tant amb 0-0-0+ com amb Td8+ és mat en 5 i és la variant que vam considerar. Però encara és millor, perquè és mat en 4, 19... Dh4 (amenaçant Df6++); 20. Cxc6, Df6+; 21. Rd5, bxc6++. Tot això o no ho vam veure o no ho van explicitar. 

Ara sí que els anàlisis, gràcies a la tècnica informàtica, són correctes. Però un altre descobriment del fet d'analitzar-la és que la jugada que vaig pensar tant per acabar realitzant-la és un error descomunal, que fa passar de tenir la partida guanyada, per l'excentricitat de la posició del Rei blanc i pels atacs de mat, a tenir-la perduda, per la peça de menys: La tan meditada jugada és justament l'error perdedor: 

16... , Ac5??

Ara guanya el blanc. Les negres no tenen les peces prou a punt i les blanques tenen defensa, concretament deixa fer De1 i Db3.  

17. Cf3, Dg6+

18. f5, Dh5

19. Tg1, h6 (era millor ... Ae7; ... Cd7; o ...0-0; jugades totes naturals; ara amb la feta el blanc disposava de h4, b4 i cxd4)

20. e3? 

Una imprecisió que iguala la partida. Una altra cosa que es descobreix analitzant-la amb la màquina és que la continuació també és interessant, tot i que abans la descartava sempre amb un "... i a la jugada 44ª les negres abandonaren". Però resulta que també hi ha girs bonics. No tota la partida, ni molt menys és l'obertura fins la crisi de la jugada 16ª. Tota la partida té el seu què. 

I val la pena veure-la, cosa que no feia mai.

20. ... dxe3

21. Axe3, Axe3 (era molt millor ... Cd7! i la posició a que s'arriba es força interessant)

22. Rxe3, Dxf5

23. Dd3 (pel blanc era més fort Txg7), Dc5+

24. Dd4, Dxd4+ 

25. Rxd4, 0-0

Una posició que pot no estar guanyada i fins ser perdedora pel negre, però que encara és força original. El rei blanc balla pel centre quasi tota la partida, si bé quan aquesta es va acostant al final això passa de ser una desavantatge a ser un avantatge. Però encara no s'està ben bé en una final, encara queda una mica de mig joc. I encara poden passar coses relacionades amb la poc habitual posició del rei blanc. I de material és alfil per dos peons. Hi ha molta partida encara, l'anàlisi ho valora com bastant equilibrat. 

26. Te1 (millor Rc3), Cd7 (aquesta jugada era bona sempre fins ara, però ara era millor Ca6 i/o Td8+)

27. Ad3, Tad8

28. Rc3, Cc5 

29. Af5,  Ce6

30. Te2 (la màquina proposa Axe6), Tde8

Semblaria que corresponia ... Tfe8, però la jugada té el seu motiu; entre d'altres sí Axe6, fxe6 el cavall blanc de f3 queda amenaçat i potser Comas va pensar que això era tot; però n'hi ha un altre que és el que es realitza. 

31. Cd4, Cxd4 

32- Txe8, Cxf5

Si s'hagués mogut l'altre torre, ara 32. Txe8+ seria amb escac i no podria haver seguit aquesta petita combinació. Ara el negre ha guanyat alfil i cavall a canvi d'una torre. La partida encara guardava sorpreses i girs de les situacions! 

I resulta que a la cap i a la fi les negres tenen qualitat de menys però dos peons de més i en segons quines variants pot ser taules i tot, tant si el blanc canvia una torre i queda un final de torre contra cavall i dos peons que fins i tot podria ser desavantatjós pel blanc, que podria tenir que jugar per no perdre, o si el blanc evita canviar torres. 

El gran descobriment d'analitzar-la ha estat doncs, paradoxalment, en que no tot era l'obertura i el mat obligat, tot i que això fos importantíssim. Un cop comés l'equivocació, la resta de la partida segueix tenint el seu atractiu. Fins i tot potser hagués correspost que acabés en taules. Però Lluís Comas era i és un geni del tauler i va saber persistir fins a la victòria. 

Podria seguir la partida fins al final, però desgraciadament a partir de la jugada 33ª la resta és il·legible, deu faltar com a mínim una jugada o dues per anotar i també és possible que alguna de les anotades estigui mal escrita, perquè tot i fent la feina de veure qui juga què i quina jugada podria faltar, és impossible reconstruir-la. En notació descriptiva hi ha jugades de torres menjant peons, concretament la primera després, cosa que fa sospitar que falta més d'una jugada, potser varies, perquè per tal que el blanc pugui prendre un peó amb una torre falten uns quants moviments i si es tracta del negre, igual.  Per tant que de bones a primeres hi hagi un TxP en notació descriptiva usada aleshores és incomprensible. De la resta s'endevinen algunes jugades possibles, però sense que tampoc se'n pugui reconstruir el fil. El que sí que queda clar és que tot i que pel caire de les jugades anotades sembla que l'equilibri i el joc i contrajoc persistiren quasi fins al final, bastantes jugades més tard, probablement una quinzena més, les negres abandonaren (1-0) 

Però la posició a la jugada 33ª encara és agradable, fins i tot estèticament, i jugable per ambdues parts. Les partides no són mai una part sola de les mateixes, per molt espectacular que pugui ser aquesta part, i en aquesta en concret crec que vaig sobrevalorar massa l'opció, per altra part excitant, de mat en plena obertura i a més contra un fenomen com Lluís Comas. Aquesta partida, com totes, és el conjunt de la mateixa i pel que es veu quedaven encara 12 jugades o més abans que tingués una decisió clara i això que jo no solia resistir mai en posicions clarament perdudes, o sigui que hi va haver joc i lluita encara durant uns quants moviments. I almenys s'ha pogut recuperar una bona part de la partida, que cal recordar-ho, és va jugar en una Olimpiada Comarcal per equips, que aquell any i el següent, que ja va ser la última edició, va guanyar l'equip del Folgueroles. És a dir, que no sols queda palès que li donàvem força importància a aquestes partides, tant o més que a les federatives, sinó que ens hi fèiem molt. 

Una partida excepcional comentada

No acostumo a comentar tècnicament les partides, entre d'altres coses perquè els programes d'escacs d'ordinador ho fan molt més bé des de fa ja molts anys i perquè si algú vol veure els comentaris d'anàlisi pot usar el seu analitzador on-line i li dirà exactament amb tot detall. El que sí que faig en ocasions és comentar les circumstàncies, les vivències, les anècdotes i les repercussions de quan es van jugar o la impressió general que em van donar ja en el seu moment o que em donen ara (1). 

Però en aquest cas faré una excepció, donada el caràcter extraordinari de la partida, de la que fa poc he trobat ja escanejada la planella al meu ordinador. Una partida que he recordat, sempre que ho he fet, amb sentiments trobats, contraposats...  És un cas d'aquells de "fracassar a la vista de la meta" o de "quina llàstima!", per això no la repaso quasi mai, però almenys val la pena fer-ho en una ocasió. 

Una partida que em provoca
sentiments contradictoris, quan la
recordo i encara més quan la paso

Aquesta partida la vaig jugar amb negres contra Lluís Comas, el 12 de maig de 1984 a la 2ª ronda de la II Olimpiada Comarcal (ja que l'Olimpiada Vigatana de 1983 es va considerar la 1ª, tot i que només la van jugar equips de Vic i concretament del C.E. Vic). Comas jugava pel Vic i jo pel Folgueroles, l'equip "familiar", perquè hi jugava el nostre pare i dos o tres germans, que va quedar campió, superant a conjunts a priori més forts com el mateix Vic o el Centelles. 

Comas era una jove realitat, ja no promesa, tenia 12 anys i l'any anterior havia sigut ja campió infantil de Catalunya i aquest mateix any tornava a jugar el mateix campionat i havia tornat a ser campió o estava a punt de ser-ho en la data que vam jugar la partida. Però amb en Lluís Comas hi havia jugat poc abans, un parell de partides, i sempre a ràpides, i l'havia guanyat sempre i sense problemes. Aquí era el primer cop en que ens enfrontàvem en una partida normal. Va anar així: 

Lluís Comas - Ricard Lázaro M 

II Olimpiada Comarcal, Vic 12-05-1984 

1. d4, d5; 2. c4, c6; 3. Cc3, e5; 4. dxe5, d4; 5. Ce4, Dh5+; 6. Ad2, Dxe5; 7. Cg3, Ag4

Com es veu, a mi més encara que guanyar el que m'interessava era improvisar, trobar i crear, buscant la bellesa i l'espectacle sobre el tauler, no guanyar de qualsevol manera i menys amb trampes teòriques ni línies conegudes.  Res d'això ho tenia preparat, se'm va ocórrer al moment de fer-ho, m'agradava pensar des del principi i arribar a situacions noves i originals. 

8. h3, Ah5; (per exemple aquí vaig pensar que si me'l canviava, el blanc perdria el seu cavall gastador de temps i seguiria tenint problemes per desenvolupar-se i per intentar recuperar la iniciativa, per això Comas va complicar...) 9. f4, Df6; 10. Cxh5, Dh4+; 11. g3, Dxh5; 12. Cf3,  Dg6; (la Dama negra fa molts moviments, però són bons i la iniciativa la segueix tenint el negre i Comas segueix intentant recuperar-la)) 13. Rf2, Cf6; 14. Ce5, Ce4+; (i ara jo veig la meva gran oportunitat...) 15. Rf3, Dxg3+; 16. Rxe4

I aquí s'arriba a la posició crítica. Heribert Gutiérrez, l'entrenador i preparador de Lluís Comas, s'havia estat mirant las últimes 5 o 6 jugades amb cara de creixent preocupació, com pensant "Ai, que avui el destrossen...!" i potser tement que això afectés la moral del seu pupil en els importants campionats que estava fent. La expressió de l'Heribert semblava la de "en plena obertura i ja així..." mentre que en Lluís seguia aparentment bastant imperturbable tot i reconeixent l'estranyesa del que estava passant sobre el tauler i essent conscient que les coses no li anaven gens bé. Però desprès de la última jugada del blanc,  ja amb el rei blanc al centre del tauler, la retirada tallada i les seves peces sense poder ajudar, jo vaig pensar molta estona; se me n'anava la mà a fer f5+, però també vaig començar a considerar alternatives com c5, Ac5, Cd7 i així, intentant decidir quina seria millor i quina rematava més ràpid i/o amb més elegància. Era ben conscient que la posició del blanc estava desmantellada i per això vaig estar pensant uns 10 o 12 minuts (2), però més calculant possibles alternatives victorioses que moltes jugades en profunditat. En canvi l'Heribert Gutiérrez va pensar un minut o dos de peu davant nostre, va fer un gest que no vaig saber interpretar, ni vaig tenir més interès per fer-ho, i se'n va anar; això sí, vaig veure que s'ho havia mirat pensant molt concentrat, després me'n vaig assabentar i fins adonar a posteriori que el seu gest al anar-se'n de cop era "Ara ja està, ha perdut...". Mentrestant Comas, amb la cara de circumstàncies que és natural, tenint el rei al mig del tauler i al rival amb una iniciativa d'atac que podia acabar en mat, seguia aguantant el tipus estoicament. 

Al final, vaig descartar fer 16. ..., f4+ perquè després de 17. Rxd4, c5+; 18. Rd5, tot i que em feia molta gràcia tenir el seu rei allà al davant de tot, no veia una continuació ràpida i forçada que ho rematés de seguida. El seu cavall a e5 era bastant efectiu si el blanc recuperava la iniciativa i tenia maneres, com amb l'amenaça Da4+. Tenint una peça menys ja, no se'm va passar pel cap o ho vaig descartar immediatament, entregar-ne més si no hi havia un resultat decisiu. I tot i així vaig calcular malament perquè en aquestes línies disposava de jugades senzilles i clares com Cd7 i 0-0-0 per exemple. Però vaig voler reforçar la variant, perquè temia que la meva Dama acabés quedant fora de joc temporalment en la persecució del Rei, ja que era la que garantia des de g3 que el Rei blanc no pogués retrocedir. 

Després de tant pensar, vaig fer 16... Ac5; 17. Cf3, Dg6+ (falta anotar aquesta jugada a la planella); 18. f5, Dh5; però després les jugades anotades són poc clares i possiblement n'hi ha de mal anotades o sense anotar o bé vaig cometre algun error greu, perquè a l'apuntada 19. Tg1 del blanc, el negre va jugar 19... h6 i Comas es va recuperar amb l'amenaça de caçar la Dama negra (perquè contra 19... g6 hi havia 20. fxg6 seguit de 21. Tg5...) però potser era més bona 19..., f6 tot i que llavors es complicava amb 20. Txg7. El Rei blanc seguia estat al centre, però Comas tenia molt contraatac. L'avantatge tant enginyosament com creativament guanyat en unes quantes jugades d'obertura es va anar esfumant jugada a jugada. 

En tot cas el pitjor per a Comas ja havia passat i ho vaig notar no sols en la partida sinó en les cares de Comas i de l'Heribert, que va tornar quan va veure que jo havia jugat i que no sols va tenir una expressió d'alleujament sinó que al poc se'n va anar i no va tornar fins a molt després, poc abans del final de la partida,  tot i que no entenia de que anava, ja que jo havia estat calculant i no havia trobat res millor... 

Un cop que, després de molta lluita i cada cop més problemes, vaig abandonar a la jugada 44ª, l'Heribert em va dir de seguida que a la jugada 16 tenia la partida guanyada amb 16... f4+. Comas va intervenir a l'instant dient que ell també ho havia vist immediatament i que si arribo a fer aquesta ja hagués abandonat (!). Sense esperar la següent. O sigui que va estar una bona estona patint per veure si la feia, veient-me pensar just llavors, però no va perdre els nervis. Va demostrar ser un gran escaquista de categoria, sabent aguantar, resistir i recuperar-se... 

L'Heribert va mostrar la continuació, que ell havia vist en cosa d'un minut o dos, però que exigia valentia, decisió i sang freda i sobretot un càlcul acurat: 

16.... f4+; 17. Rxd4 (millor que Rxf5), Ac5+ ! (la jugada que Comas i l'Heribert van veure a l'instant i jo no);  17. Rxc5, Ca6+ (aquesta és la decisiva i fins aquí va arribar ells en el seu anàlisi, donant-ho ja per perdut per mat aviat sense haver de calcular més); per exemple 18. Rd6 (amb Rd4 el mat encara és més ràpid), Td8+; 19. Re6, Cc5+; 20. Rxf5, Tf8+; 21. Cf7, Dg6+;  22. Re5, De6++ (per fi! perquè el blanc en aquesta pintoresca posició pot anar exercint una resistència tant numantina com desesperada). Evidentment Comas no hagués entrat en aquestes variants, l'Heribert pensava que abandonaria a l'acte si li feia 17... Ac5+  però Comas ens va assegurar que ja hagués abandonat amb 16... f4+. Jugada aquesta que em va passar pel cap ja al començament, però que vaig descartar per no veure clara la continuació després de 17. Rxd4.  Però, com es veu, les variants triades per mi després de pensar molt van ser molt pitjors i van convertir una gran victòria en una lamentable derrota. I ho tenia a la mà si hagués jugat la meva primera impressió! 

O sigui que vaig perdre l'oportunitat de jugar una de les meves millors i més espectaculars partides i contra un rival com el jove Comas, que en aquella època ho guanyava tot. Però no vaig donar més de mi, no ho vaig veure. Una cosa bona va tenir el resultat de la partida i ho vaig pensar al cap de no massa: la moral de Comas no solament no va sofrir, o sí que ho va fer però poc i sols temporalment, sinó que es va incrementar. Havia guanyat una partida en la que havia tingut posició perduda a l'obertura! I així va guanyar el segon títol de campió infantil de Catalunya poc després i tres mesos i mig després quedava campió del món infantil a Lomas de Zamora (Argentina).

Amb l'alegria de les celebracions -  vaig ser dels que van anar a l'aeroport de Barcelona a rebre'l al seu retorn triomfal i després vaig assistir a la rebuda oficial de felicitació al club -  recordo que vaig tornar a pensar "Veus, no hi ha mal que per bé no vingui... Si haguessis guanyat aquella partida, potser ara no estaríem aquí celebrant un èxit tan gran d'ell i de tots!". Evidentment si fos així va valdre la pena... 

Però aquesta partida encara té un epíleg. Uns quants anys més tard estava ensenyant l'obertura d'aquesta partida a un grup de companys escaquistes - una de les molt poques vegades que ho he fet, potser la única a part dels dies immediatament posteriors a jugar-la -  i Lluís Comas, que estava a la sala, es va encuriosir i va venir a veure-ho, preguntant què estàvem mirant, potser va ser casualitat o tal vegada pura intuïció, perquè jo ensenyava unes quantes partides meves i just d'aquesta em reservava fins arribar al moment crític, on pensava parar de mostrar-la, el dir contra qui l'havia jugada... i sense haver-la acabat ni haver-ho dit, llavors la vaig tornar a passar des del principi. Per a la nostra sorpresa, o no, a les poques jugades Comas la va reconèixer com a seva i ho va dir ell abans que jo, afegint abans encara d'arribar a la posició crítica, "Uf, però d'això fa molts anys!" i quan vaig arribar a la variant seva i de l'Heribert, va afegir: "Aquesta partida serà la meva ruïna...". Espero que no (3).  

(1) I que poden ser ben diferents. En un cas concret recent, d'una partida que fa tan sols 4 anys vaig comentar ben seriosament, ara havent-la repassat en unes altres condicions, diria en canvi "Una partida divertida. Sembla jugada a ràpides, però és a lentes". I això només és un exemple. 

(2) Després vaig veure que potser més i tot, quasi un quart d'hora, però a mi em va passar força ràpid, ja que no vaig trobar la línia decisiva que buscava.

(3) Ho va dir quan encara era força jove i estava en ple ascens. El cert és que jo tampoc he ensenyat quasi mai, excepte en aquesta ocasió citada, aquesta partida sobre el tauler, entre d'altres coses perquè tampoc estic gaire o gens satisfet del meu paper en aquest "el que hagués pogut ser i no va ser" o "oportunitats tingudes i no aprofitades". Sí que la he posat en aquest Blog i la cito ara que he trobat la planella original, però espero que després de 36 anys, aquells temors que més que res va expressar com a deferència cap a mi i cap al valor excepcional de la posició a la que vaig arribar jugant contra ell, ja siguin del tot infundats...però és bo saber que ell també la va viure i valorar molt.