1983, l'any de la desaparició dels Comarcals

Per la primavera de 1983 al món dels escacs osonenc s'esperava la realització del 13è Comarcal i per la immensa majoria va ser una gran sorpresa assabentar-se que aquell any no es feien i que davant la demanda de diversos clubs eren substituïts per unes "Olimpiades Comarcals" amb un sistema i unes normes diferents, que només durarien 3 anys.

Paradoxalment aquest final abrupte i sorpresiu d'aquests campionats d'escacs per equips a Osona va tenir lloc en la presidència (setembre 1982 - setembre 1983) de Ricard Lázaro pare, que ja havia sigut president de la Junta Gestora que es va fer càrrec del club a partir de finals de l'any 1979 i que va ser un dels principals impulsors, junt amb el llavors president (1967 - 1974) del Club Escacs Vic, Jaume Portet, de l'inici i de l'estil d'aquests torneigs a partir de l'estiu de 1971.

Encara no està clar perquè es van deixar de fer.

El 11è Comarcal de 1981 va ser fluix en participació, però el 12è de 1982 va mostrar una recuperació en el nombre d'equips participants. En les últimes edicions els Comarcals d'escacs d'Osona veien la participació gairebé de tants equips de Vic com de la resta de la comarca i sembla ser que algun important equip osonenc va dir que no volia seguir participant en aquells campionats. Però molts equips, sembla que encara més que a l'anterior edició, sí que ho volien, si bé alguns proposaven canvis en les regles per anar cap a un estil de competició com la Lliga Comarcal del 1973, que només va tenir una edició.

Un altre motiu que potser va influir va ser que al estar ja federats no tots però si no la majoria si una bona part dels clubs de la comarca d'Osona, aquests ja es trobaven en els Campionats de Catalunya per Equips oficials de la F.C.E. en els que el Centelles A jugava a la Divisió d'Honor i el Vic A a la immediatament inferior, però els B i els C de tots competien en categories on es trobaven amb clubs com el Torelló, Taradell, Ripoll, Sant Pere de Torelló, Moià, etc. Però això no era suficient per a la desaparició, a més inesperada, d'uns campionats que tenien un caràcter molt més "comarcal" i festiu i que aleshores es feien a Manresa i Berga (el torneig de Festes Majors del Bages-Berguedà al que va arribar a sumar-s'hi Igualada i l'Anoia), Olot, Granollers...

També es va apuntar que es volia potenciar com a gran trobada comarcal l'Open de Vic, inaugurat amb continuïtat el 1981 i que va viure un gran esplendor a mitjans - finals dels anys 1980s, i el cert és que coincidia en les dates si els Comarcals es jugaven a la primavera, però l'Open de Vic era individual i no per equips i a més els Comarcals es podien jugar ben bé al mateix temps que l'Open - ho van fer un parell d'anys, el 1981 i 1982 - o desplaçar-se més cap a l'estiu, com s'havien jugat en algunes edicions, entre elles la 1ª de 1971. El motiu de l'Open, però, no és del tot descartable, ja que també es va donar com a causa de la supressió del "Campionat de Vic" que s'havia reconsiderat com a tal i va viure unes grans edicions a mitjans dels anys 1980s: el 1982 el campió de Vic fou Miquel Solà, el 1983 fou Lluís Comas, el 1984 Jordi Lázaro, el 1985 en el més gran campionat de tots en aquests anys, amb fase prèvia i lliga de finalistes, ho va ser Llorenç Canal (després d'un posterior desempat a una sola partida perquè inicialment es van donar com a co-campions de Vic ell i Ricard Lázaro fill, empatats a punts i a sistemes de desempat), el 1986 ho va ser Miquel Fabré... però després del de 1988, guanyat per Costa, un jugador de Granollers, l'any següent ja no es va fer perquè, tot i la demanda de molts jugadors de seguir fent-lo, es va considerar per part de la direcció del C.E. Vic que aquest campionat feia ombra a l'Open de Vic, en el que per part de la direcció del club es volia centralitzar l'interès escaquista i mediàtic. Aquesta decisió va ser molt discutida per part de jugadors del club que el volien continuar i que el veien perfectament compatible. Igual que en el cas dels Comarcals, la supressió va baixar la participació i l'interès i a més a la llarga no va aconseguir el seu suposat objectiu de potenciar al màxim l'Open, sinó que durant uns anys es va traduir gairebé només en la no celebració de campionats socials al C.E. Vic.

Però tornant a la sorprenent finalització dels Comarcals el 1983, substituïts per una fórmula molt menys ambiciosa i menys exitosa, realment no queda clar que va succeïr exactament, perquè no va ser ni el desig ni la voluntat del llavors president del C.E. Vic, Ricard Lázaro Sr.

Ni era tampoc per falta d'activitat, participació ni interès dels escacs a Vic i comarca en aquella època. Repassant per exemple el setmanari "Ausona" del març de 1983, trobem notícies de molts esdeveniments i èxits importants.

Així, per exemple:

- El 18 març de 1983, després d'haver-se ajornat el 13 de febrer per una forta nevada a partir de La Garriga,  la Penya Escacs Centelles va quedar campiona de Catalunya per Equips, on en les semifinals el Centelles va guanyar al Collblanc per 7-3, mentre que l'Olot guanyava a l'Andorra, i en la final el 18 de març el Centelles vencia a l'Olot per 7-3 i culminava 14 rondes imbatut amb la consecució del títol d'equip nº 1 de Catalunya d'aquell any.

- El mateix mes de març Miquel Solà  guanyava els Cts. Socials del C.E. Vic al ser el campió de la 1ª categoria dels mateixos, títol que ben aviat recuperaria el nom, una mica oblidat durant uns anys, de "campió de Vic".

- Igualment el mes de març Joan Segura, ex-president i jugador del C.E. Vic i molts anys vicepresident de la Federació Catalana d'Escacs. era elegit nou president de la F.C.E, càrrec en que estaria forces anys.

- El III Open de Vic, que es jugava els dissabtes a les 4 de la tarda a partir del 26 de febrer, a 8 rondes, registrava una participació de 52 jugadors i per primera vegada tenia premis en metàlic i era vàlid per a ascensos oficials de categoria de la FCE. A mitjans de març, a la 3ª ronda, anaven capdavanters del torneig amb 3 punts de 3, Joan Bautista, Jacint Raurell i Miquel Fabré.

- Igualment per primer cop es jugava un Open sub-16 els dissabtes a les 10 del matí, que era d'inscripció gratuïta i tenia nombrosos premis en material d'escacs (taulers i peces, llibres...) per a la promoció dels escacs a Osona.

- El dissabte 26 de març, el tradicional torneig de partides ràpides Mercat del Ram, registrava una participació de 26 jugadors de Vic, Centelles i Torelló, jugant-se en 3 categories per Sistema Lliga. En la categoria preferent va quedar campió Puigdollers amb 7'5 punts, seguit de Fabré segon també amb 7'5 i tercer Teulats amb 6'5. En la categoria de federats de 1ª, 2ª i 3ª va quedar campió Lluís Comas amb 6 punts, segon Ricard Lázaro amb 5 p i tercer Pastallé també amb 5. Finalment en la categoria de no-federats guanyava Vinyoles del St. Pere amb 7 p, seguit de Sors del Centelles amb 4 i Bosch del Torelló amb 3'5 p.

- El diumenge 27 de març a St. Quirze de Besora hi havia unes simultànies a 17 taulers del gran mestre internacional Artur Pomar a la biblioteca Pompeu Fabra de la localitat, organitzades per la Diputació Provincial amb la col·laboració de la Caixa de Manlleu, amb 13 victòries, 3 taules amb Narcís Rodes de St. Quirze, Josep Escarrà de Vidrà i Josep Vicente de Vic i una derrota davant Marcel Climent de Manlleu.

- Finalment en aquelles dates Lluís Comas, amb 11 anys, començava el seu primer Campionat de Catalunya infantil, del que el mes de maig de 1983 quedaria campió. És a destacar que l'aleshores president Ricard Lázaro Sr. va donar-li tot el suport i va fer molt per tal que hi pogués participar, iniciant així la carrera que portaria a Comas a repetir el triomf com a campió infantil de Catalunya l'any següent, a ser campió de Vic amb 12 anys a la primavera de 1984,  i el mes de setembre del mateix 1984, ja amb 13 anys i preparat i acompanyat sempre, però molt especialment en aquesta ocasió, per l'Heribert Gutiérrez, el extraordinari triomf de ser campió del món infantil a Buenos Aires, per davant d'un futur gran jugador com Joël Lautier, de primera fila mundial.

Amb tota aquesta intensa i exitosa activitat segueix essent un enigma - exceptuant per la coincidència de dies amb l'Open de Vic, però es podien haver fet més tard i així es va fer amb el seu substitut les anomenades "Olimpiades"- per que va ser just llavors quan inesperadament es van deixar de fer els ja tradicionals i molt apreciats Campionats Comarcals per equips d'Osona d'escacs.

Ariel Sorín, el mestre internacional argentí del Vic, 1989

L'any 1989 el Club Escacs Vic va contractar com a primer tauler al mestre internacional argentí Ariel Sorín (n. 1967), com reflectia la premsa comarcal de l'època, en aquest cas el setmanari "Ausona":

Sorín, amb 2425 punts d'Elo anava davant dels altres tres jugadors foranis del CE Vic "A", Gil (2365), Torrecillas (2370) i Padreny (2320), essent el primer local el fort jove jugador, de 19 anys, Eduard Ibáñez (2245). Després integraven l'equip del Vic "A" Jacint Raurell (2185), Joan Segura (2135), el també juvenil Josep Salvans (2125), Josep Puigdollers (2105), Falguera (2100), Llorenç Canal (2090), Carles Vilarrasa (2085) i Alexandre Fernández (2065). 

Però la materialització del fitxatge d'Ariel Sorín es va retrasar perquè aquest va tenir un important contratemps - robatori de la documentació i diners en efectiu - mentre jugava el torneig d'Odessa (RSS d'Ucraïna llavors, integrada a la Unió Soviètica) del 20 al 31 d'octubre i tot i que ja es temia que potser no arribaria a temps per jugar la 1ª ronda amb un sol dia de marge, l'incident  va fer que arribés 10 dies més tard de l'inicialment previst i el Vic "A" va començar la 1ª ronda de la Divisió d'Honor dels Campionats de Catalunya per Equips perdent amb el Centelles "A": 

Com es veu l'equip del Centelles constava del M.I. xilè Campos, que hauria d'haver jugat amb Sorín, Magem, Lluís Comas, Mellado, Joan Bautista i el primer centellenc era Presseguer, que superava a un altre contractat, Sixto Fernández i després ja venien els centellencs Fabré, Valldoriola i Fabré Vila. Entre aquests jugadors de la Penya Escacs Centelles tant Comas com Bautista i Teulats (que no va jugar) havien estat abans jugadors del C.E. Vic.

El partit de la màxima rivalitat osonenca, el derby comarcal, es va jugar a Centelles el dimecres 1 de novembre de 1989, donant-se el cas que tant el Centelles, que estava des de feia més de 10 anys a la Divisió d'Honor dels escacs catalans excepte precisament a l'anterior temporada 1988-89,  com el Vic, que acabava de pujar-hi després d'haver perdut la categoria l'any 1973 i havia jugat normalment a la immediatament inferior, debutaven de nou en la màxima categoria catalana, després d'haver obtingut tots dos l'ascens a la temporada 1988-89 i havent guanyat clarament el Vic al Centelles en el play-off feia només 8 mesos, en l'anterior encontre. 

Cal dir, però, que pel Vic no van jugar, per diversos motius, Segura, Falguera, Canal, C. Vilarrasa ni A. Fernández, entrant en l'últim tauler Ordeix, jugador vigatà de Ripoll, que anava a continuació en la llista Elo. Però no va ser aquest el motiu de la derrota, perquè els 5 últims taulers van fer +1 = 4 - 0, mentre que en els 5 primers taulers van guanyar els centellencs per +5 = 0 - 0. La falta de Sorín va provocar emparellaments molt desfavorables pel Vic, pel factor "rival difícil", especialment en les partides Mellado - Ibáñez (que al febrer havia guanyat al 3è tauler del Centelles, el MI Gil Reguera)  i Bautista - Raurell (que havia guanyat uns anys abans a Alexandre Pablo). 

El més preocupant, però, era que de Sorín, amb qui havia contactat Raurell en un torneig anterior a Barcelona, en aquell moment no se'n tenien notícies, ja que la pèrdua dels diners i tota la documentació, entre ella la seva agenda de direccions i telefons,  li havia impedit fins i tot trucar per avisar mentre mirava de contactar amb el consulat argentí i de sobreviure com podia aquells dies mentre es comprovava la seva identitat i se li donava una nova documentació i se li avançaven alguns diners. 

Però finalment tot es va solucionar i Sorín va poder arribar, tot i que amb setmana i mitja de retard: la nit del dissabte al diumenge 12 de novembre va trucar des de Barcelona dient que ja havia arribat i explicant el que havia passat i l'endemà a les 9 del matí debutava ja contra el Catalonia de Manresa, guanyant la seva partida, cosa que va contribuir a fer que el Vic A guanyés ja a la 3ª ronda. I ja amb Sorín jugant de primer tauler el Vic A es va recuperar ràpidament i guanyant a la següent jornada al Sitges portava 2 punts de 3 rondes,  amb el matx ajornat de la 2ª ronda amb la U.G.A., que a més poc després acabaria en empat en finalitzar en taules les dues partides que faltaven per acabar, la qual cosa situava l'equip amb 2'5 de 4, amb la única derrota inicial amb el Centelles. 

A més, Ariel Sorín, que a l'Argentina ja havia estat preparador d'un grup de juvenils de més de 2300 punts Elo,  va començar a fer classes d'escacs al Club Escacs Vic ja a partir del dissabte 18 de novembre.
Però l'activitat de Sorín no es va limitar a això, sinó que ja al cap de poc, el 6 de desembre, va donar una sessió de simultànies a 12 taulers a jugadors d'Osona:

Sorín fent simultànies (+10 =1 -1). A la foto s'hi veuen J. Lázaro,
Climent, R. Lázaro Jr. i, de peu, el president del Vic, Melcior Pujols. 

Per motiu de la seva participació a un torneig a Sevilla,  Sorín no va jugar a la 7ª ronda i el Vic A va tornar a perdre, aquest cop contra un dels més forts equips de Catalunya i d'Espanya, el Vulcà de Barcelona. Sorín no retornaria a Vic fins a primers de gener del 1990, a temps de jugar encara una o dues rondes més amb el Vic. Però l'influx d'Ariel Sorín a Vic i a tota la comarca d'Osona va ser espectacular i immediat i no es va limitar als escacs, com mostra l'entrevista que va sortir publicada a la mateixa "Ausona" a primers de desembre: 

La compenetració entre Ariel Sorín amb no sols Vic sinó tota la comarca d'Osona i  l'acollida tan favorable que va rebre, així com la seva simpatia, intensa activitat i bons resultats, va fer que encara que en principi només estava previst que jugués a la temporada 1989-90 i va arribar a marxar, retornés al cap de poc i jugués amb el C.E. Vic diverses temporades més fins l'any 1992 o 1993 i a l'any 1991 fins i tot va jugar pel Vic A la seva parella, l'escaquista femenina Sandra Malajovich. Es pot dir que tots aquells anys Sorín, actualment gran mestre, va ser tota una institució a la comarca d'Osona principalment en el món dels escacs, fent nombroses sessions de simultànies i també classes a col·legis que li demanaven que fes de professor d'escacs als seus alumnes, sinó també en l'ambient intel·lectual i fins general, amb diverses entrevistes amb els mitjans de comunicació ("El 9 Nou", "Ausona", "La Marxa") que li demanaven perquè la seva figura suscitava curiositat i atracció. 

Una partida en el cim

L’any 1980 va ser el gran any en escacs de Joan Orriols (n. 1952) de Moià, que en el Torneig Obert de Barcelona, amb més de 300 participants, va fer + 6 =2 -0 i va quedar campió de 3ª categoria amb 7 punts de 8 (8 febrer) assolint la 2ª categoria federativa de la Federació Catalana d’Escacs.

Per aquest triomf va anar convidat a 1ª categoria, ja no a 2ª, al 48è Cts. de Catalunya Individuals, que s’iniciaren el 24 de febrer,  tenint l’oportunitat no sols de poder assolir la 1ª categoria sinó fins de pujar a categoria preferent, cas de fer els punts necessaris.
Aquest èxit estava recolzat per un bon historial previ: federat a 3ª categoria des dels 15 anys amb la Universitat Laboral de Tarragona (1967), va ser 3 vegades campió escolar de Tarragona i després va jugar també amb el Club Escacs Comtal de Barcelona i amb el C.E. Moià, està en possessió del títol de monitor d’escacs de la F.C.E. des de 1972, essent el capità del Moià que recull de mans del Dr. Puigverd el trofeu d’equip campió del II Torneig “Lo Castell d’Olost” el juliol de 1975 -  superant al propi equip de l’Institut “Jaume Callís” de Vic, l’únic torneig estiuenc d’Osona del 1974 i 1975 que no guanya aquest equip – i és indiscutiblement el millor jugador del Moià quan aquest equip participa en el VII Comarcal (abril-juny de 1977) amb 10 equips i 9 rondes i el gran VIII Comarcal (abril – juny 1978), amb 14 equips i a 13 rondes. Amb l'afegit que l’ascens a  la 2ª categoria  Orriols l’obté en el primer torneig vàlid per aquest motiu en el que va participar, que com queda dit és l’Open de Barcelona a principis de 1980.  I que per aquella mateixa època l'equip d'11 jugadors del C.E. Moià guanya el Torneig de Festes Majors Bages-Berguedà. 

Orriols, a dalt a l'esquerra, per l'època de la partida, a Súria,
amb el trofeu d'equip campió de les Festes Majors del Bages i Berguedà.
Amb ell s'hi veu Josep Algaba i davant Ricard Vila (delegat) i Toni Ordeix. 

Així a la primavera de 1980, Joan Orriols jugava els Campionats Individuals de Catalunya de 1ª,  com sempre pel Sistema Suís a 10 rondes,  junt amb altres del seu equip que també hi juguen, com Joan Codina (2ª), un escaquista de Moià que 37 anys més tard i  amb 95 anys d’edat encara està federat i en actiu, així com per Jaume Molera, Josep Parareda, Ricard Vila, Antoni Ordeix... En una gran forma de joc, a les primeres rondes guanya totes les partides i avançat el torneig segueix imbatut. A meitat del campionat fins i tot és possible que pugui pujar a preferent, cas d’aconseguir els 7’5 punts de 10 necessaris. En tal cas hauria passat de 3ª a preferent en menys de mig any.

En aquell mateix campionat hi jugava jo, que també aspirava a pujar a preferent.  Per axò era també per mi una partida decisiva. Recent tornat del servei militar a finals de febrer, havent començat a treballar a Barcelona llavors mateix i fent el doble viatge diari entre Folgueroles - Barcelona al matí i Barcelona - Folgueroles al vespre, volia recuperar la meva forma dels anys 1977 i 1978, quan jugant en els primers taulers del Vic A solia fer taules o guanyar a jugadors de categoria preferent en el Ct. de Catalunya per Equips i pujar a la categoria preferent ho veia com un reconeixement oficial al meu nivell de joc. 

El sorteig ens va aparellar a tots dos, amb els mateixos punts, ja passada la meitat del torneig. En aquella època es començava a jugar en localitats properes a Barcelona ciutat i a Orriols i a mi, que erem de la comarca d'Osona, ens va tocar jugar la partida decisiva a la subseu de Centelles, al local de la Penya Escacs Centelles. Es jugava el diumenge al matí i tan Orriols com jo veniem de jugar la ronda del X Comarcal d'escacs d'Osona per equips, en el meu cas havent vençut al meu rival en una minipartida de poques jugades, pel que podia ser que enfrontés més descansat i amb més ànim aquest encontre decisiu poques hores després. 

Orriols (2ª, Moià) – R. Lázaro M (1ª, Vic)

Ct. Individual de Catalunya de 1ª categoria

Centelles, 27 abril 1980

1. d4, Cf6; 2. c4, g6; 3. Cc3, Ag7; 4. e4, d6; 5. f3, 0-0; 6. Cge2, c5; 7. d5, a6; 8. b3, b5; 9. Ab2, b4; 10. Cb1, a5; 11. Cd2, Ad7; 12. a4, bxa3 a.p.; 13. Txa3, Ca6; 14. Cc1, Cb4; 15. Cd3, Db6; 16. Ae2, a4; 17. 0-0, Tfb8; 18. Aa1, axb3; 19. Txa8, Txa8; 20. Dxb3, Aa4; 21. Db1, Ac2; 22. Db2, Ta2; 23. Dc3, Ch5; 24. e5, Axd3; 25. Axd3, Axe5; 26. Db3, Txd2; 27. Ae4, f5; 28. Axe5, dxe5; 29. Dc3, Td4; 30. Ab1, Cf4; 31. Te1, Cbd3; 32. Axd3, Cxd3; 33. Ta1, Db2; 34. Da5, Cf4 (0-1). 

En aquesta partida vaig poder aplicar el sistema que solia jugar amb els preferents i amb el que puntuava contra ells, amb negres jugar una defensa India de Rei, tancar el centre i atacar per l'ala de dama, cosa que aquí passa a partir dels voltants de la jugada 10, i després donar una gran activitat a les peces, sobretot a l'ala de dama, amb amenaces constants per retenir la iniciativa, aquí a partir de la jugada 20. El resultat solia ser, com aquí, potser una de les meves millors partides, un guany de material i un atac que podia resultar decisiu. 

Vaig deixar d'anotar la jugada 18. Aa1, donant-me
compte a la 22 (guió) i de nou amb la 33. Ta1.

Després d'aquesta partida vaig conservar de sobres la puntuació per poder pujar a preferent, però al final no ho vaig aconseguir i Orriols va fer els 5'5 punts de 10 que li donaven la llicència de jugador de 1ª categoria. 

Grans mestres i mestres coneguts personalment

Al llarg dels anys he conegut uns quants grans mestres i mestres internacionals. Amb alguns d'ells hi he jugat, en simultànies, amb altres hi he parlat, algun m'ha dedicat un llibre seu que li comprava amb tal motiu, amb algun ens hem trobat més d'una vegada...

Una relació dels principals:

1971 Antonio Medina (1919 - 2003)

Simultànies al Club Tennis Vic, el setembre de 1971. Ens van cridar expressament a tota la família per jugar-hi. El meu germà Jordi hi va fer taules, tenint la posició superior ell li va dir quan va passar el simultanejador "Me parece que son tablas..." al que Medina va contestar "¡Acepto!" i en Jordi s'ho va posar a analitzar i quan va tornar a passar, el mestre li va dir "Ahora sí que són tablas". A Medina l'he vist en diferents ocasions, fins i tot en una a un important club de Barcelona en que jugavem plegats, però no entre nosaltres, en que vaig veure un "Butlletí d'escacs" sobre una tauleta i pensant que era del club el vaig agafar per fullejar-lo allà dret mateix, al cap d'un minut o dos vaig veure que tenia al mestre Medina al costat i que em deia, gairebé sense mirar-me, "Caballero, esta revista... caballero, esta revista..." fins que al cap d'uns instants vaig entendre que aquella revista d'escacs no era del club sinó que era seva i que a més li preocupava que se li enduguessin i la vaig tornar a deixar de seguida sobre la tauleta i Medina la va agafar i se la va endur, potser ja se n'anava...

1976 Anatoly Kàrpov (n. 1951), campió del món 1975 - 1985

Karpov, campió del món d'escacs, per l'època de les simultànies a Barcelona i Centelles

A Kàrpov el vaig veure jugar simultànies a Barcelona una o dues vegades a finals de maig, la primera vam estar el meu germà Jordi i jo tota l'estona, forces hores, des d'abans que arribés on es jugava, fins que va marxar i tinc el record d'haver-lo anat a veure un segon cop, jo sol, breument, al Corte Inglés, on jugava simultànies o tan sols es promocionava, per comprar-li un llibre, que em va arribar dedicat per ell. Pocs dies després, l'1 de juny de 1976, vaig ser espectador de les seves simultànies a Centelles, des de molt abans que es presentés - va arribar tard - fins la mica de comiat amb traductor, igual que la benvinguda a l'arribada. És curiós que, tant com m'agradava la fotografia, no n'hi fes cap en cap de les tres ocasions. 

1978 Jaan Eslon (1952 - 2000) 

Al mestre suec d'origen estonià, resident a Espanya des de 1982, el vaig conèixer al I Open de Sant Sebastià de 1978. Aquell mateix any Eslon guanyava el I Torneig de Linares. Junt amb Màxim Borrell, que me'l va presentar i que era el motiu pel que Eslon ens acompanyava, vam compartir molts esmorzars, dinars i sopars la setmana del torneig i unes quantes tertúlies, alguna de les quals amb la Teresa Canela,  i també anàlisis de partides, fins i tot de partides meves al campionat, comentades per Borrell i en alguna ocasió també per ell, quan jo els hi passava. Eslon em va dir que guanyar-se la vida jugant a escacs era molt difícil, però que ell ja ho havia començat a fer i que ho provaria de viure dels premis dels Opens i de si el convidaven pagant-li alguna cosa, ni que fos per cobrir els gastos de viatge i estança, i tot i insistir en que era possible fer-ho va dir que calia estudiar i dedicar-s'hi molt i tant ell com Borrell, aquest encara més, ho van desaconsellar, per ser massa dur i atzarós i per la tensió i els nervis que comportava, insistint en que un jugador d'escacs, per bo que fos, exceptuant uns pocs de l'élite més alta, no havia de ser un professional dels escacs, si podia, sinó tenir una feina per guanyar-se la vida i jugar a escacs com un hobby, com a molt en jugadors força bons acceptaven un semi-professionalisme de meitat i meitat.

1978 Bent Larsen (1935 - 2010)

Larsen jugant al Ct. d'Espanya per Equips a Centelles, la foto la vaig fer jo.
Com a primer tauler del Las Palmas, equip que va quedar campió.

Al admirat gran mestre internacional danès, un dels més forts jugadors d'escacs del món i potser el millor d'Occident entre 1967 (quan Fischer es va retirar de l'Interzonal de Sousse)  i 1971 (quan va perdre 0-6 amb Fischer) i per exemple va ser el primer tauler de la selecció Resta del Món contra la URSS a Iugoslàvia l'any 1970 per davant de Fischer, segon [1],  el vaig veure jugant com a primer tauler d'un equip d'escacs canari, l'Unión Deportiva Las Palmas al Campionat d'Espanya per Equips a Centelles a l'agost de 1978. Larsen va fer en aquella ocasió 6'5 p de 8 possibles, essent el segon millor puntuador en el primer tauler i un dels primers de tots els equips. En aquell campionat hi participaven també altres mestres, com el peruà - espanyol Orestes Rodríguez, que aquell any acabava d'obtenir el títol de GM de la FIDE. 

[1] Tot i que tenia un Elo de 2720 Fischer va acceptar sorprenentment jugar en el 2n tauler darrere de Larsen que tenia 2650, perquè segons va dir Larsen havia fet un gran paper en els anys anteriors i s'ho mereixia, mentre que ell havia estat relativament poc actiu. Larsen va fer 2'5 punts de 4 en el primer tauler de la Resta del Món, empatant 1'5 - 1'5 contra el campió mundial Boris Spassky (2670) les 3 primeres partides (+1 =1 -1) i guanyant al formidable Leonid Stein (2620) la 4ª i última, quan aquest va jugar substituint a Spassky. 

1978 Xavier Mateu (n. 1961) 

Xavier Mateu, jugant al Campionat d'Espanya per Equips a Centelles, agost 1978

Al mateix campionat vaig conèixer a alguns altres mestres, entre ells el mestre FIDE Xavier Mateu, aleshores en un gran moment de forma, però que més tard deixaria la pràctica dels escacs. 

1979 Viktor Korchnoi (1931 - 2016)

Espectador de les seves simultànies a Centelles l'estiu del 1979.

Vaig assistir  a la sessió de simultànies que va donar al Pavelló Poliesportiu de Centelles l'any 1979. Però ja abans, al desembre de 1972, vaig ser cronista pel setmanari "Ausona" de les simultànies que junt amb Iuri Averbakh (n. 1922) i Lev Polugaievsky (1934 - 1995) va donar a Manresa, en les que Joan Bautista el va vèncer en la seva partida. Korchnoi, Polugaievsky i Averbakh donaren les simultànies al mateix temps, però contra rivals diferents.

Es dona el cas que Korchnoi va ser virtual subcampió del món el 1975 (últim matx de candidats amb Kàrpov el 1974), va desertar a Holanda el 1976 i es va nacionalitzar suís i va disputar els campionats del món amb Kàrpov el 1978 i 1981, amb molta polèmica "estil Fischer" en tots dos, cosa que augmentava molt l'interès per veure'l i coneixer-lo.

1984  Lluís Comas (n. 1971)

Lluís Comas a casa seva, en una foto que li vaig fer per a una entrevista

A l'ara gran mestre Lluís Comas el vaig conèixer des de que era un nen, a principi dels anys 1980s i començava a jugar amb el Club Escacs Vic, uns anys abans encara de l'inici dels seus grans èxits de campió infantil de Catalunya el 1983 i 1984 i campió del món infantil a l'Argentina el 1984. Em ve a la memòria per exemple una molt primerenca partida de Comas contra Fabré que uns pocs, entre els quals jo, miravem després d'haver acabat les nostres partides i que va acabar amb la victòria del jove Lluís, com jo li havia pronosticat al seu pare, que m'ho preguntava mirant-s'ho de lluny,  i en un altre ocasió molt similar que Comas va fer taules en una partida que va acabar ja ben acabada la nit i li vaig dir al seu pare, que estava fumant un puro una mica allunyat del tauler o potser a fora, que era un gran èxit donat el difícil que era el rival i  em va contestar que ell en canvi li deia al seu fill que "o guanyes o ho deixem, per fer taules no val la pena", referint-se a les llargues hores d'espera.

A Comas el vaig seguir com a periodista d'escacs tot l'inici de la seva carrera, especialment entre els anys 1985 i 1991 quan feia de reporter d'escacs de l'Ausona i El 9 Nou (i des de 1989 també de la 3ª revista comarcal, La Marxa): notícies, reportatges, entrevistes... però curiosament només hi vaig jugar una vegada i hi vaig perdre, tenint la partida ben guanyada en plena obertura:

Lluís Comas (Pref) - R. Lázaro M. (1ª)
II Olimpiada Comarcal, 2ª ronda
Vic 12-5-1984
1. d4, d5; 2. c4, c6; 3. Cc3, e5; 4. dxe5, d4; 5. Ce4, Da5+; 6. Ad2, Dxe5; 7. Cg3, Ag4; 8. h3, Ah5; 9. f4, Df6; 10. Cxh5, Dh4+; 11. g3, Dxh5; 12. Cf3, Dg6; 13. Rf2, Cf6; 14. Ce5, Ce4+; 15. Rf3, Dxg3+; 14. Rxe4.

Com van indicar a l'acabar la partida el propi Lluís Comas, que em va dir que pensava abandonar immediatament si la feia, i el seu entrenador Heribert Gutiérrez, que ho va explicitar detalladament, aquí la partida està guanyada pel negre després de 16. ..., f5+. Per exemple 17. Rxd4,  Ac5+; 18. Rxc5, Ca6+; 19. Rd6, Td8+; 20. Re6, Tf8; 21. Cf7, Txc7. Però el negre no ho va veure clar i després de una bona estona de pensar va fer una altra jugada i va acabar perdent a la jugada 44ª. (1-0).


1985/86  Àngel Martín (n. 1953)

Una classe de Martín al C.E. Vic.
Entre els assistents s'hi veu a Carles Vilarrasa, Fabré i Fernández. 

Amb els Opens de Vic, iniciats el 1981 - després del precedent del Open Ciutat de Vic de 1978 - i molt actius als anys 1980s, van arribar a jugar a Vic una sèrie de jugadors catalans, uns quants d'ells amb categoria de mestre. Potser el més destacat d'ells va ser Àngel Martin, a qui ja coneixia de vista dels Opens de Berga de 1972 i 1973, qui va arribar a fer unes poques classes d'alt nivell, dedicades principalment al primer equip del Club Escacs Vic i altres primers jugadors d'Osona cap a l'any 1985 o 1986, a les que no vaig assistir perquè en aquella època anava molt enfeinat i poc dedicat a la pràctica dels escacs, però sí que vaig anar a veure i vaig fotografiar per al club i per fer-ne una crònica periodística. Però el pas de Martín per Vic va ser realment molt breu.   

1989 Ariel Sorín (n. 1967)

Simultànies del M.I. Ariel Sorín a Calldetenes, 1990

Amb l'ara GM Ariel Sorín, aleshores MI, vaig fer-li unes quantes entrevistes per a la premsa, vaig tenir-hi moltes converses, vaig jugar amb ell diverses vegades a simultànies i vam compartir equip, el CE Vic, des de finals de 1989 fins als primers anys 1990s, potser fins el 1992 o 1993. L'argentí Sorín va tenir una activitat molt intensa a Osona, donant moltes classes d'alt nivell al C.E. Vic, però també fent classes d'escacs a instituts i col·legis, fent visites, xerrades i divulgació dels escacs en general, en un moment donat va arribar a portar la seva companya Sandra Malajovich, que també va jugar pel C.E. Vic una temporada. Però de la breu però molt intensa presència de Sorín a Osona cal parlar-ne amb més detall, sobretot a través dels molts articles periodístics que se li van dedicar aquells anys, en que no parlava sols d'escacs, sinó de tota mena de temes, d'actualitat, intel·lectuals, etc. 

Alguns casos especials:

A Artur Pomar (1931 - 2016) no recordo haver-hi jugat mai en simultànies, però sí haver-me assabentat que donava sessions de simultànies a Roda de Ter i Manlleu - en va fer moltes, també a Vic i altres llocs -  i en una d'aquestes, crec que a la Biblioteca de Manlleu, si no recordo malament vaig anar breument a veure'l sols un moment, va ser qüestió no ja de minuts sinó de segons, per tal de coneixer-lo i el vaig veure de lluny, però jo en aquell moment estava molt ocupat i vaig tenir que marxar de seguida, potser estava en mig d'una classe i vaig parar el cotxe allà devant un instant. I si no m'equivoco, també vaig jugar en una ocasió en un club de Barcelona en que ell jugava i també el vaig poder veure de lluny.

En els mateixos Comarcals jugaren al llarg dels anys, a partir de 1977 sobretot, els mestres que integraven l'equip del Centelles com els argentins Roberto Debarnot i Hebert Pérez, el xilè Javier Campos - qui va ser professor durant un temps de l'osonenc Oliveras, contribuint al seu ràpid ascens - el campió d'Espanya del 1978 Manuel Rivas... però en general no tenien encara títol internacional en aquell temps (Campos va obtenir el de M.I. el 1979), no em va tocar mai jugar contra cap d'ells, jugaven només algun o alguns d'ells esporàdicament, sobretot en les grans ocasions per l'equip de Centelles, i en realitat no m'hi vaig fixar massa

En una altre ocasió, als anys 1970s, potser el 1973, estant al Bar La Pista, aleshores local social del Club Escacs Vic, un aficionat als escacs em va dir si volia jugar, que portava un acompanyant del que em va dir el nom però no m'hi vaig fixar perquè no em sonava,  que en savia molt i que aquell dia, tot i que estava retirat feia força anys, excepcionalment estava disposat a fer unes partides. Vaig jugar amb ell i vaig veure que era un senyor que tenia un domini molt gran de les posicions en escacs i que el seu màxim fort eren les finals, era capaç de transformar la situació a favor seu en gairebé qualsevol final. Vam jugar diverses partides amistoses, que va guanyar quasi totes ell, però recordo haver puntuat, si la memòria no em falla la última, una partida que tenia guanyada - en les obertures sempre agafava avantatge jo, ja que anava molt preparat - i que va acabar en empat. Després, quan ja havien marxat, un altre escaquista em va preguntar quin resultat havia fet i va afegir "Saps amb qui has jugat?" i em va dir el nom d'un que segons ell era un mestre que jo no coneixia, i el nom del qual se'm va oblidar.  Anys després  quan ho vaig voler recuperar, alguns em van dir que havia estat el M.I. Miquel Farré mentre que altres em deien altres possibilitats, com un fort jugador aficionat conegut per la seva força magistral, però que ja era una mica gran i que jugava molt poc i només partides amistoses. En tot cas, segons m'havia dit el seu acompanyat, era un jugador que havia sigut molt bó, que si jugava seria dels millors i que feia molt que estava retirat, potser era un jugador al que vaig veure participar en les simultànies de Kàrpov a Centelles del 1976. 

Un cas semblant, que ja he narrat en un altre lloc, em va passar amb Oscar de la Riba (n. 1972),  avui gran mestre, que quan encara era un noi, l'any 1987,  me'l va presentar l'Heribert Gutiérrez perquè jugués amb ell - "perquè l'entrenis" em va dir -  i vam estar jugant els dos tota una tarda al local del C.E. Vic fins que va tornar el seu preparador.

Un altre punt és aquells grans mestres i personatges dels escacs que van venir a Osona, però als que no vaig veure, com l'aleshores president de la FIDE Fridrik Olafsson (n. 1935) que, convidat pel president de la Federació Catalana d'Escacs Joan Segura, va visitar les noves i modèliques instal·lacions del Club Escacs Vic l'any 1978, precisament en un moment en que jo era fora, de viatge, molt probablement participant en el I Open de St. Sebastià.

Finalment en un ordre més especulatiu, em sona que Boris Spassky (n. 1937), el campió mundial 1969-72, quan ja residia a França, cosa que va succeir a partir de 1975, va donar una sessió de simultànies a Osona, concretament a Tona, en una data indeterminada c. 1980, però no hi vaig assistir, probablement perquè no vaig poder o en aquell moment no n'estava prou interessat, i falta confirmar la notícia, de moment especulativa.

Potser el meu millor paper en un Comarcal (1980)

Tot i que recordo amb gran afecte quasi tots, per no dir tots, els Campionats Comarcals d'escacs d'Osona i molt especialment els primers i aquells en que l'equip en que jugava va quedar campió [1] o subcampió [2], potser el meu millor paper va ser en el X Comarcal de 1980. També tinc un bon record dels Campionats més grans i participats i amb major ambient [3]. 

Primer perquè jugava, a petició dels membres d'aquest equip, com a primer tauler del primer equip del Torelló, club amb el que vaig tenir aquell any una relació molt intensa i cordial, fent-hi classes d'escacs i donant simultànies almenys un cop contra tot l'equip del Torelló, tant del primer com del segon, amb un bon resultat de moltes partides guanyades, unes poques taules i quasi cap derrota, si és que en vaig tenir alguna. Pujava regularment des del març de 1980 a Torelló un cop a la setmana en cotxe a fer el curs d'escacs, i recordo que al principi m'hi vaig perdre un parell o tres de vegades pels carrers del centre, i després en el Comarcal em tenien com el fitxatge estrella, pel que me n'adonava de la meva responsabilitat de fer bons resultats contra els forts rivals que jugaven en els primers taulers dels altres equips [4].

Fent simultànies contra el meu equip, entre els que s'ho miren hi ha Teulats.

Les simultànies van tenir lloc el 28 de juny de 1980, un cop acabat el Comarcal

X Comarcal 1980 (en 2 grups, inici a Vic i Taradell 19 abril - final conjunta a Moià, 7 juny). 
En ser 14 equips participants es va jugar en dos grups, com s'havia fet ja en les edicions del 1975 i 1979.

Grup A: Caputxins, Centelles,  Manlleu, Moià, Taradell B, Torelló B i C.E. Vic. 

Grup B:  S.R. Hogar, Orfeó Vigatà, St. Hipòlit de Voltregà, St. Pere de Torelló, St. Quirze de Besora, Taradell A,  Torelló A

La meva actuació com a 1è tauler del Torelló A: 

En el segon grup de 7 equips: 
R. Lázaro M (Torelló A)  – Sayós, 26 abril 1980, 1-0 en 8 jug.

Puntí  – R. Lázaro M , 3 maig 1980, 0-1 en 29 jug.

R. Lázaro M – Puigsech (Orfeó) , 10 maig 1980, ½ - ½ en 71 jug.

Abeyà (Hogar) – R. Lázaro M, Vic  17 maig 1980 ½ - ½ en 37 jug.

R. Lázaro M – Poca (1ª), 24 maig 1980, 1-0 en 10 jug.

Francesc Hernández (St. Hipòlit) – R. Lázaro M, Torelló 31 maig 1980, 0-1 en 22 jug.

I en la final dels respectius classificats de tots dos grups: 

R. Lázaro M  (Torelló A) – Pere Dot (Torelló B), Moià 7 juny 1980, 1-0 en 30 jugades.

O sigui que el meu "score" va ser de +5 =2 -0, és a dir 6 punts de 7 possibles i imbatut, un 86 % d'efectivitat en el primer tauler de l'equip que havia confiat en mi com el seu jugador-estrella.

En el grup A els primers classificats foren Caputxins, Torelló B i Taradell B, i en el grup B van ser Hogar, Torelló A i Taradell A.  La classificació final dels dos grups després de l'encontre conjunt va ser: 

1 S.R. Hogar [5]

2 Caputxins

3 Torelló A

4 Torelló B

5 Taradell A

6 Taradell B

7 St. Quirze

8 Vic juvenil

9. Orfeó

10. St. Pere de Torelló

11. St. Hipòlit

12. Moià

El Centelles no surt a la classificació final, probablement es va retirar de la competició. 

Vaig jugar totes les partides [6], sempre en el primer tauler i sempre esperant entomar el millor jugador de l'equip contrari, cosa que va passar en la meitat dels casos com a mínim i si en els altres no me'l van posar va ser per conveniències de l'equip rival, ja que en aquella època el més habitual era que en el primer tauler juguessin els jugadors més forts o gairebé, exceptuant casos d'impossibilitat d'assistir-hi, substitucions per incompareixença, preferir algun jugador un determinat color de peces per jugar o per casos de "rival difícil", però tot i així excepte en el cas de substitució al primer tauler solia jugar-hi algun dels jugadors forts, pel seu caràcter d'honor i de lideratge. 

Com a mínim Abeyà i potser Puntí i Puigsech eren el jugador més destacat dels seus respectius equips, en el cas d'Abeyà un jugador de categoria preferent i del S.R. Hogar, campió en aquest X Comarcal de 1980 i en el XI de 1981. Només en un parell de rondes l'equip rival va preferir reservar-se el seu jugador més fort per a un altre lloc sense fer-lo jugar contra mi, ja que com es veu per exemple en l'alternança de blanques i negres a mi sempre m'alineaven en primera posició. I encara en algun cas un jugador poc conegut va resultar ser un escaquista amb alta categoria federativa. 

Curiosament en aquella època solia jugar el gambit Morra contra la Siciliana i amb aquesta obertura vaig fer dos mini-partides, les dues amb caçada de la dama de l'adversari: 

R. Lázaro M. (1ª, Torelló) – Sayós, 26 abril 1980

1. e4, c5; 2. d4, cxd4; 3. c3, dxc3; 4. Cxc3, d6; 5. Ac4, Cf6; 6. e5, dxe5; 7. Axf7+, Rxf7; 8. Dxd8 (1-0).

R. Lázaro M  – Poca (1ª), 24 maig 1980

1. e4, c5; 2. d4, cxd4; 3. c3, dxc3; 4. Cxc3, Cc6; 5. Cf3, g6; 6. Af4, Ag7; 7. Ac4, e6; 8. 0-0, Cge7; 9. Cb5, 0-0; 10. Ac7 (1-0)

Del Gambit Morra, que em va ensenyar Josep Mª Vilageliu el 1975, el que realment savia eren jugades típiques i una seqüència en ordre variable fins a obtenir una posició estandard en que el blanc amb la iniciativa i possibilitats d'atac té prou compensació pel peó. Però si en aquesta obertura el blanc pot jugar amb molta llibertat el negre té que jugar amb extrema cura i precisió i això permetia aquestes mini-partides. Les caçades de dama de les partides contra Sayós i contra Poca eren sorpreses tan per a mi com per al meu rival, les descobria en la posició, no eren preparades. 

Aviat va córrer la veu que no se’m podia acceptar el gambit Morra o fins i tot no jugar la defensa Siciliana normal, ja que deien que dominava molt bé aquestes posicions, però un llibre en alemany sobre el gambit Morra no el vaig comprar fins anys més tard, quan ja n’abandonava la pràctica, vist que els contrincants ja estaven avisats de no entrar-hi. 

[1] El 1972 i 1974 amb l'Institut, el 1982 amb el Vic A i en les 3 Olimpiades Comarcals de 1983, 1984 i 1985 amb el Folgueroles. 

[2] El 1971 i 1973 amb l'Institut, el 1976, 1977 i 1978 amb el Folgueroles.

[3]  En conjunt el del 1978 va ser el Comarcal més disputat, 14 equips tots contra tots. A continuació els del 1974 i 1976 amb 10 equips.  Segueixen els del 1972, 1977 i 1982 amb 8.  Després ja tenim els del 1975 i 1979 de 7+7 i ronda conjunta final, el del 1980 de 6+7 i ronda conjunta final, els del 1971 i 1981 amb 6 i el del 1973 amb 5, el menys participat.

[4] En els primers Comarcals l'alineació era perfectament lliure però ja cap a la meitat dels mateixos va començar a ser costum que almenys en el primer tauler la partida fos entre els millors jugadors, com a mínim en casos importants, com la partida Heribert Gutiérrez (Tennis) - Vilageliu (Institut) del 1975 en que tots dos equips van acordar-ho abans, reservant-se els canvis i les sorpreses per als altres taulers. Després va ser cada cop més freqüent que les alineacions seguissin l'ordre de llista i de força reservant les sorpreses per a casos especials i encara que la llibertat d'alineació es va conservar gairebé fins al final, cada cop era més freqüent jugar, ni que fos més o menys (es podia canviar l'ordre d'algun tauler per tal de jugar amb blanques o amb negres, p.e.) per l'ordre de llista. Com que els equips de les últimes edicions solien tenir forces més jugadors en plantilla que els 6 taulers del matx, això assegurava de totes maneres una certa incògnita sobre els emparellaments concrets, havent-hi també les substitucions d'algun jugador que no es presentava o que hagués arribat tard,  és a dir igual com en els Campionats de Catalunya per Equips.

[5] Que va vencer en la final al Caputxins, líder de l'altre grup, per 4-2.  

[6] A la 1ª ronda el Torelló A va descansar, essent un grup de 7 cada ronda descansava un equip. 

Els darrers Comarcals del 1981 i 1982

Com que hi ha molt poca informació publicada a la premsa de Vic, Ausona i El 9 Nou, sobre les edicions XI i XII dels Campionats Comarcals d'Escacs d'Osona dels anys 1981 i 1982, he tingut que recórrer a altres fonts, com les partides que hi vaig jugar: 

XI Comarcal (23 maig – 20 juny? 1981). 

Va guanyar la S.R. Hogar per segon any consecutiu. Hi jugaven també el Centelles, l'Orfeó Vigatà, St. Pere de Torelló, Taradell i segurament també el Vic, però podien haver-hi més equips. 

Els jugadors de l’Institut-Folgueroles, que havien jugat agrupats entre 1971 i 1979 estaven distribuïts en aquesta ocasió per diversos equips participants i jo jugava amb el 1è o 2n tauler de l’Orfeó Vigatà   i no vaig jugar una o dues rondes. Tampoc vaig tenir massa bon resultat, sinó molt discret, exceptuant la victòria inicial sobre Simón. Probablement no vaig jugar la 3ª ronda el 6 de juny i ignoro si hi va haver alguna ronda més o el campionat va finalitzar el dia 20 de juny. 

El que està clar és que aquests últims Comarcals, tan pel escàs nombre d’equips participants com pel poc interès que despertaven a la premsa osonenca, amb un seguiment pràcticament nul, només eren una ombra del que havien sigut les grans edicions primerenques i sobretot de la meitat dels campionats realitzats, notòriament les de 1972, 1974, 1976, 1977, 1978... Però només saber que era un “Comarcal” feia que es jugués amb gust i ganes, en un ambient molt especial.

23 maig 1981    Simón (1ª, Centelles) – R. Lázaro M (1ª, Orfeó).  0-1 en 30 jugades

30 maig              R. Lázaro M.– J. Font (St. Pere de Torelló), 1-0 en 22 jugades

13 juny               Puigdollers (Hogar?) – R. Lázaro M, 1-0 en 31 jugades

20 juny              R. Lázaro M. – Terricabres (Taradell), 0-1 en 42 jugades.

La meva actuació més fluixa en un Comarcal. No devia jugar la ronda del 6 de juny i potser només hi van participar 6 equips en aquest cas. Aquests dos anys vaig jugar realment molt poques partides i encara no vaig conservar algunes planilles, contra el meu costum de guardar-les totes.

Per exemple, recordo que vaig participar en el I Open de Vic i si la memòria no em falla em vaig estrenar en la 1ª ronda guanyant a Simón, igual que al Comarcal [1], però després em devia retirar per algun motiu, perquè no s’ha conservat cap planilla d’aquest I Open de Vic i em sona que el vaig abandonar en una de les primeres rondes, potser ja a la 2ª o com a molt a la 3ª o 4ª.

[1] En un cas semblant amb el que em va passar amb Camprobí el 1975, de dues partides seguides amb pocs dies de diferència amb el mateix fort rival i les dues amb èxit. Però no n’estic completament segur en aquest cas, per falta de documentació. En tot cas tampoc sabria dir si va ser primer la de l’Open o la del Comarcal o si va ser al cap i a la fi una sola partida, que en realitat només fos la partida del Comarcal que sí que he conservat,  però,  apart de la memòria de començar el primer torneig obert de Vic del 1981 guanyant una partida a Simón,  si fos així és un veritable enigma el que va passar amb la meva participació en el I Open de Vic. Caldria buscar més informació.

XII Comarcal (8 maig – 26 juny 1982 ) 

Va guanyar el Vic "A", donant-se el cas de que l'equip del Vic va guanyar el I Comarcal de 1971 i el XII i últim Comarcal del 1982 i cap altre. Com que el Vic "A" estava dirigit i tenia com a primer tauler a Ricard Lázaro pare, aquest va ser el capità de l'equip vencedor en 3 ocasions i amb dos equips diferents, dues amb l'equip de l'Institut el 1972 i 1974 i aquesta amb el Vic, que no portava un gran plantell en categoria de fitxes federatives, però que havia tornat a reunir a bona part dels integrants de l'Institut - Folgueroles. I això apart dels subcampionats de 1971 i 1973 amb l'Institut i de 1976, 1977 i 1978 amb el Folgueroles.  

A part del Vic A hi participaren el Ripoll, SR Hogar, Tennis Vic, Torelló, Torelló B i Vic B. Com que el seguiment informatiu, si bé no gairebé nul com en l'edició anterior, fou bastant pobre, falta informació sobre els resultats. Jo jugava amb aquest equip del Vic “A”, del que com queda dit el meu pare era el director i primer tauler a part de ser  el president de la Junta Gestora del C.E. Vic, que havia fet remuntar al club des de finals de 1979, i que seria escollit president del club el setembre de 1982. També va coincidir amb el sorgiment i primers èxits de Lluís Comas, aleshores un nen, que va arribar a temps per a jugar els Comarcals, amb tota seguretat aquest de 1982 i molt probablement també el de 1981 almenys en alguna partida. 

8 maig 1982    Camil Vila (Ripoll) – R. Lázaro M. (Vic “A”), 1-0 en 27 jugades.

29 maig 1982 J. Puigdollers (Torelló B) – R. Lázaro M, 0-1 en 24 jugades

5 juny 1982     R. Lázaro M – Puigsech (SR Hogar), ½ - ½ en 54 jugades

19 juny 1982    Josep Gutiérrez (Tennis) – R. Lázaro M. ½ - ½ en 26 jugades.

26 juny  1982   R. Lázaro M – Magem (Torelló) , 1-0 en 26 jugades.

El fet que hi hagi un Vic A   junt amb la falta de 2 rondes al mes de maig fan pensar que hi jugava un Vic B , fent com a mínim 7 equips si bé és possible que n'hi hagués algun més i fossin 8 equips. Hi havia almenys 4 equips de Vic més un de Ripoll i dos de Torelló. L'absència més notòria era la del Centelles, que consta que no va participar. 

El Comarcal s'havia convertit en la pràctica en una competició d'equips de Vic més alguns equips osonencs, però en el moment de jugar-lo i fins en el moment de la finalització i de la festa de germanor i de lliurament de trofeus, ningú pensava que no continuarien l'any següent, al contrari hi havia la impressió que havien superat la crisi del 1981 i que estaven fent una recuperació, sobretot per l'increment de nombre d'equips i per un ambient recuperat de retrobament festiu, així com el major seguiment periodístic. El Club Escacs Vic, el principal promotor i organitzador, també estava superant ja la crisi provocada pel trasllat al nou local social i les dificultats sobretot financeres que això havia provocat. 

La partida amb Magem, la última que vaig jugar en els Comarcals, ja l’he tret en una anterior ocasió. Per això de moment comento la partida anterior:

Josep Gutiérrez (Tennis) – R. Lázaro M (Vic A), 19 juny 1982.  1/2 - 1/2.  
1. b4, d5; 2. Ab2, Cf6; 3. a3, e6; 4. e3, Ad6; 5. Cf3, 0-0; 6. h3, Cbd7; 7. d3, e5; 8. Ae2, Te8; 9. Cbd2, b6: 10. 0-0, c5; 11. b5, Ab7; 12. Ch2, Dc7; 13. c4, d4 (13...e4!);  14. e5, Cf8; 15. Cdf3, Cg6; 16. Ac1, Ac8; 17. Ag5, Ae6; 18. Rh1, Ae2; 19. Cfg1, h6; 20. Ad2, Rh7; 21. Dc1, Ad6; 22. a4, Cf4; 23. Af3, Cxd3; 24. Dc2, Cb4; 25. Dc1, Cd3; 26. Dc2, Cb4 (1/2 - 1/2). 

En una foto uns quants anys posterior, Josep Gutiérrez jugant amb R. Lázaro S.

J. Gutiérrez en aquesta partida surt de seguida de les línies trillades, potser tement estudis d’obertura [1] i seguidament va fent una “posició eriçó” molt de moda en aquells primers anys dels 80s. Jo també maniobro posicionalment tota l’estona, desaprofito una oportunitat possiblement molt avantatjosa d'obrir amb 13...e4 ja que prefereixo el bloqueig i s’arriba a una mena de situació de quedar travats tots dos, amb cadenes de peons bloquejades, i a l’espera sense que la partida progressi durant unes quantes jugades. Però en el moment d’acordar-se les taules per una pintoresca repetició de jugades, jo havia guanyat i tenia un important peó de més -  central, passat i doblement defensat -  i millor posició, possiblement guanyadora, tot i que el blanc mantenia una amenaça latent d’atac a l’ala de rei que aparentment no podia o no s’atrevia a intentar concretar, ja que el negre comptava amb prou recursos defensius (com Tg8 i Af8),  però sobretot encara quedava molta partida per endavant i sembla que cap dels dos volia arriscar-se a complicar-la ni menys encara a forçar. El Vic “A” va guanyar el campionat i molt probablement també aquest matx i el que devia passar és que unes taules bastaven i convenien.

[1] Durant uns anys i hi havia la impressió entre forces jugadors que em coneixien que jo era un expert en obertures i el cert és que les estudiava molt però de manera general, més que no en línies concretes. Era més un estudi en extensió, en varietat i comparació,  que en profunditat. Fins i tot en el gambit Morra, que em va ensenyar Vilageliu entre finals de 1974 i la primera meitat de 1975, sabia més jugades i atacs estandard que no pas línies detallades; en la majoria dels casos el meu coneixement d'obertures durava com a molt 8, 10  o 12 jugades, sovint menys, i a més me n'apartava voluntàriament; en realitat m'agradaven les obertures fluïdes en que es pugués jugar lliurement i espontàniament, per intuició posicional. El que em va influir més en aquest sentit va ser el llibre "Els grans mestres del tauler" de Réti i en especial el capítol dedicat a Morphy i els temps de desenvolupament, en realitat aquest era el meu estil en les obertures obertes. 

Aquest final dels Comarcals pròpiament dits, tot i que encara es jugarien 3 edicions de les  noves Olimpiades Comarcals amb un estil ben diferent, va anar acompanyat amb poc temps de diferència amb la participació de molts dels seus participants en la Copa Catalana i en la Festa Catalana dels Escacs, que van gairebé coincidir en les dates. 

Així l’endemà de la que sense saber-ho seria la última ronda dels Comarcals, el 27 de juny de 1982 a la Copa Catalana vaig jugar amb blanques amb González (2ª, Cerdanyola de Mataró) al qui vaig guanyar en 38 jugades amb un gambit Morra.

Tinc molt bon record d’una participació poc després, el 18 de juliol de 1982 a Castellar del Vallès, representant a Vic en la Festa Catalana dels Escacs. Em va tocar jugar amb negres amb Ruiz (Esplugues de Llobregat) en el tauler 32è i la partida, una defensa Francesa, va ser taules en 34 jugades.  En la festa i el dinar que es va fer a continuació em va tocar sortir a recollir dues vegades un premi:  un per l'actuació de l'equip en que els jugadors em van escollir a mi com a receptor i després per sorpresa un altre premi per sorteig  i els vaig sortir a rebre amb poc temps de diferència mentre uns mitjans locals de Castellar del Vallès i alguns de catalans ho fotografiaven i ho filmaven, pel que em vaig sentir inesperadament protagonista. 

L'opció, descartada, de les obertures "correctes"

Estudiant escacs a casa, c. 1972

Hi va haver 3 vegades al llarg dels meus anys de joc que vaig tenir un cim de resultats. El 1è va ser els anys 1972-73 quan vaig quedar segon de la Jornada OAR de partides ràpides (octubre) i guanyar el Social de 3ª del C.E. Vic, a part d'altres èxits en torneigs. Van ser els èxits inicials de la sortida al camp de joc. 

La 2ª al 1977 – 1980, quan jugava als primers taulers del 1è equip del C.E. Vic on jugava normalment amb negres i feia generalment taules i ocasionalment guanyava a jugadors de categoria preferent en els Campionats de Catalunya per Equips, sense perdre gairebé mai.  El 1980 vaig estar també a punt de pujar a la categoria preferent, a falta de 3 rondes em bastava amb fer un punt i a falta de una ronda en tenia suficient amb mig punt i la última partida la vaig perdre per l’obstinació del meu adversari, que va seguir jugant en posició perduda durant moltes jugades fins que pels nervis i les preses  vaig cometre un error garrafal.  Pujar a preferent el 1980, en lloc de 1989 com ho vaig fer finalment, hagués canviat la meva carrera en els escacs.

I la 3ª ocasió als anys 1985-86 quan vaig quedar co-campió i en el posterior desempat subcampió de Vic, en un campionat molt fort (Teulats, Fabré, Solà, J. Lázaro, Canal. Ibáñez...), quan va ser com una inesperada revifalla de la meva actuació en el món dels escacs. 
Sense comptar la de l'any 1989-90, del meu ascens a preferent i del meu millor Elo, ja que va ser molt propera a la meva retirada final dels escacs de competició. Després ja només vaig jugar molt esporàdicament si bé la meva última partida oficial de la FCE no va ser fins al març del 2004, unes taules en un Campionat de Catalunya per Equips, jugant a Granollers integrant l'equip del Taradell. I en competicions comarcals encara vaig jugar-na algunes al 2006 o 2007. 

Un moment decisiu va ser quan als principis de la meva carrera escaquista i veient que m’agradava jugar 1. e4 el meu pare em va recomanar jugar l’obertura espanyola, la més correcta i estudiada. Fins i tot em va comprar dos llibres sobre aquesta obertura de 1.e4. e5; 2. Cf3, Cc6; 3. Ab5 i em va aconsellar que me’ls estudiés i practiqués, per tal de jugar bé i millorar el meu joc, sobretot en el camp posicional.  Però a mi aquestes posicions tan estructurades, de llibre fins a la jugada 20 o 25, no m’atreien, preferia jugar opcions obertes, sortint ja de les jugades preestablertes a les primeres 8 o 10 jugades, si no abans. Així creia que expressava millor la meva creativitat. Igualment el nostre pare, tot i que ja tenia i ens comprava llibres d'obertures d'escacs, ens deia que estudiessim finals, que a la llarga ens faria augmentar més la força jugant a escacs, i també ens en comprava llibres, com els d'Averbach, Smyslov i altres. Si me'ls hagués llegit o encara millor estudiat, segurament hauria arribat a categories i Elo més alts, però estudiar finals ho trobava àrid i avorrit, massa prefixat, i tot i que entenia la necessitat d'aprofitar bé les avantatges i comprenia que era un tema molt important, no aconseguia motivar-me per estudiar-los i menys a fons com em deia, preferia el mig joc i, sobretot, les obertures, en les que m'agradaven les novetats, les sorpreses, les posicions flexibles i fluïdes que permetien i propiciaven múltiples opcions i l'obertura espanyola, tot i ser considerada de les més bones i millors, la preferida potser dels escaquistes "de mena",  la veia massa encarrilada, amb massa poc marge per fer innovacions o per jugar lliurement, per intuïció.  El fet que inicialment no s'amenacés capturar el peó de rei negre amb 3. Ab5 i es pugués jugar 3... a6, cosa que la feia semblar contradictòria i l'aspecte aparentment passiu i a la defensiva del blanc en les variants Tchigorin i sobretot en el contraatac Marshall acabava de fer-me-la poc atractiva i tampoc me la jugaven gaire per no dir gairebé gens quan amb negres responia a 1. e4 amb 1... e5, com solia fer habitualment, almenys als primers anys. Però era sobretot la falta d'espontaneïtat en l'elecció de les jugades i de poder jugar creativament a base d'una visió global del tauler el que, juntament amb les variants teòriques de moltes jugades, me'n apartava. Era massa especialitzada i massa "de llibre" i al meu parer portava a posicions amb poc marge per a jugar segons la inspiració del moment i el propi gust. 

Tot i així cap a l’any 1973 li vaig fer cas al meu pare i vaig jugar en poc temps 3 partides amb l’obertura espanyola, totes amb èxit, totes guanyades.  En realitat amb l’obertura espanyola o Ruy López quasi sempre he tingut resultats positius, tant amb blanques (normalment guanyant) com amb negres (el més sovint taules), però l’he jugat molt poc, perquè no s’avenia amb el meu desig de fer combinacions, sacrificis i en resum bellesa i creativitat sobre el tauler.  El punt m’interessava menys que fer coses noves i originals i els èxits, que en vaig tenir forces, els valorava sobretot com expressió de la validesa de les meves idees. El punt per el punt no m’importava, ho trobava pobre i va, preferia fer coses espectaculars i artístiques, que és on hi veia el valor en la partida d’escacs. No obstant vaig voler demostrar-me que també podia jugar “correcte”, posicional i segons les normes.  I potser sí que li havia d’haver fet cas al meu pare i als seus savis consells, en aquest camp com en molts altres, però quan un és jove vol seguir la seva pròpia via. 

Anotació de l'any 1973 en una llibreta, resultats del 1972-73

En poc temps, jugant l'Obertura Espanyola, quan em vaig decidir a usar-la per veure què passava, vaig guanyar en 3 partides gairebé seguides a Carro, N. Rodas Jr i Tornamira. Una de les partides:

R. Lázaro Jr - Carro. Lliga Comarcal, 1973. 1. e4, e5; 2. Cf3, Cc6; 3. Ab5, Ac5; 4. c3, a6; 5. Aa4, d6; 6. d4, b5; 7. dxc5, bxa4; 8. Dxa4, Ad7; 9. cxd6, cxd6; 10. Dc2, Cf6; 11. Ag5, Tc8: 12. 0-0. Ag4; 13. Cbd2, Axf3; 14. Cxf3, Cd4; 15. Cxd4, exd4; 16. c4, De7; 17. Da4+, Dd7; 18. Dxa6, Cxe4; 19. Te1, f5; 20. f3, h6; 21. Ad2, Tc6; 22. Db5, 0-0; 23. fxe4, fxe4; 24. Txe4, Tfc8; 25. Tae8, Da7; 26. Te8+, Txe8; 27. Dxc6, Dxa2; 28. De4+ (1-0)

Però el fet que l'Espanyola fos la més tancada de les obertures obertes i que fos de desenvolupament lent i en ocasions paradoxal, per més correcte i normativa que fos, no anava amb el meu estil i la vaig deixar d'usar, tot i que savia la dita escaquista que en les complicacions de l'obertura espanyola quasi sempre s'imposa el jugador més fort i que a més jugant-la se n'aprèn. Això sí, seguint els consells de Bronstein al seu llibre "100 obertures obertes" vaig utilitzar-la, molt tardanament, cap al 2006 o 2007, per a fer taules amb el malograt Jordi Ferrer Serrabassa en una partida per equips, usant la variant del canvi i anant a canviar peces, ja que volia fer taules [1]. Vaig recordar que Bronstein deia que amb aquesta variant del canvi i canviant les peces Bronstein deia que es feien taules de totes maneres [2]. Quan li vaig proposar taules, el meu fort rival, al que jo considerava superior a mi, s'ho va pensar durant gairebé 10  o 12 minuts, considerant totes les variants i finalment va acceptar. 

[1] Poc abans, en el torneig de partides ràpides de la Festa Major de Folgueroles em va tocar jugar a la ronda 4 o 5 amb ell, tots dos portavem totes les partides guanyades i amb una sola derrota quedaves eliminat. Vaig obtenir posició avantatjosa i li vaig demanar taules, s'ho va pensar un segon només i em va dir que no, iniciant tot seguit un atac furiós en el que va tenir èxit. Però quan ja semblava que guanyaria ell li va caure la bandera i li vaig dir "molt bé, noi, has perdut per temps!" i el guanyador d'aquell torneig al cap de dues o tres rondes més vaig ser jo, mentre ell va quedar eliminat.  Per això pensava que tindria ganes de revenja quan li va tocar jugar amb mi en una partida lenta pocs mesos després, o sigui que si em va concedir taules era perquè ho eren i no va veure manera de guanyar. Després em va demanar analitzar la posició però aquell dia jo tenia pressa per marxar i vaig declinar cortesment la seva invitació. Van ser les úniques dues vegades que vaig jugar amb aquest gran jugador d'escacs, mort prematurament en plena joventut. 
[2] "Ni que es jugui al costat de les cataractes del Niàgara" diu Bronstein literalment, referint-se a una anècdota del seu rival de torn, que es queixava del soroll de la sala de joc i li va demanar de jugar en un reservat. Després el seu rival va fer aquesta variant i la partida va acabar ràpidament en empat.