Un ranking Elo social del Club Escacs Vic de l'any 1980

Un ranking conservat del Club Escacs Vic, de cap a l'any 1980 o principis de 1981, en Elo actual:

1 Jordi Lázaro (Pref)      2165

2 Ricard Lázaro M.        2000

3 Ricard Lázaro S.         1990

4 Falguera                      1970

5 Canal                          1965

6 Solà                             1955

7 Vicente                        1920

8 Rodríguez                   1905

9 Dr. Brugulat                1755

10 Gost                          1690

11  Ll. Comas                1685

12 Calero                       1655

13 Gimbert                    1645

14 Vegara                      1620

15 Planas                       1565

16 Pujols                       1550

17 Ll.  Fábregas            1515

 

Aquest és un Elo intern del Club Escacs Vic, pels participants en el Campionat de Vic i campionats socials  -  el primer Open de Vic dels 80s fa ser jugat el 1981 i no sembla que aquí se'l computi ja que no apareix el guanyador Joan Bautista, si bé sols per aquest cas encara podria ser que sí que ja s'hagués tingut en compte l'Open del 1981,  perquè en aquell moment Bautista no estava federat amb el C.E. Vic, però no apareix Raurell ni molts altres jugadors (1), cosa que fa pensar que es refereix als Cts. socials i de Vic i altres torneigs locals i comarcals avaluats des d'uns anys enrere ... -   ja que aleshores no existia encara l'Elo oficial de la Federació Catalana d'Escacs excepte per als qui jugaven competicions internacionals de la FIDE o pels jugadors de categoria preferent que participaven als Campionats Individuals o els de la màxima categoria del per Equips. I a més aquest Elo, que usava una altra numeració, està passat a termes actuals, per a poder comparar. 

En ells veiem un joveníssim Lluís Comas, de 8 o 9 anys, que tan sols començava però que ja tenia Elo, com altres infantils com Calero i Lluís Fàbregas, aquests una mica més grans que ell d'edat. Tenien un Elo baix perquè tot just havien començat a participar en competicions i l'Elo pressuposat d'un preferent era, sempre fent l'equivalent actual, de 2000, d'un jugador de 1ª de .1800, de 2ª de 1600 i d'un 3ª o no federat de 1400, que era l'Elo que tenien ja d'entrada. Com en la mateixa classificació 2200 era ja l'Elo de mestre i de candidat a Mestre Internacional, i 2500 de Gran Mestre. 

Així es pot considerar que els Elo típics de preferent anaven de 1900 a 2100, més ja comptava com aspirant a mestre; els Elo de 1ª de 1700 a 1900; els de 2ª de 1500 a 1700 i els de 3ª de 1500 o inferiors.

(1) Per tenir Elo s'havia de fer un mínim de partides, i aquí només es tenia en compte els qui jugaven els Campionats Socials i altres relacionats del CE. Vic, entre d'altres coses perquè per calcular l'Elo tots els participants en un campionat havien de tenir un Elo base o reconegut.  També es veu que només es van tenir en compte les actuacions d'aquell any, perquè el C.E. Vic tenia en aquella època molts més jugadors, alguns ben actius en els Campionats per Equips i fins en els Campionats Individuals de Catalunya o en altres competicions, però que no participaven en els Campionats Socials i per tant no entraven en aquest Elo del club.

Torneig de ràpides Mercat del Ram 1983

Cada any es jugava un torneig individual de partides ràpides pel Mercat del Ram de Vic. 

El de l'any 1983 va tenir lloc mentre Ricard Lázaro Sanromà era president del Club Escacs Vic, l'organitzador de l'esdeveniment. 

Aquest any el Mercat del Ram i el torneig van ser el dia 26 de març. Es van fer 3 grups, un d'ells, el primer,  en principi reservat a Preferents i primeres, un segon grup per a segones amb alguns primeres i  i un tercer per a terceres i no federats. 

Hi havia unes condicions per accedir a jugar en algun dels grups. El primer requisit era la categoria federativa, però no era l'únic. Es tenia en compte el nombre de jugadors en cada grup, la força en ràpides - no existia l'Elo però es quantificava per anteriors actuacions en torneigs de ràpides i molt especialment en el Mercat del Ram de l'any anterior, si s'esqueia - però també hi havia una part de voluntarisme. 

Així, al meu pare i a mi ens tocava per categoria federativa jugar en el primer grup, però en aquesta edició hi havia molts participants en el primer grup i pocs en el segon i es va convenir que ell, el president del club, i jo, membre de la Junta, podríem jugar en el segon grup per equilibrar la participació, cosa a la que vam accedir. Tot i que hi jugava força bé, les ràpides no eren l'especialitat del meu pare i tampoc s'hi prodigava, potser no hagués jugat de no ser que la seva presència era necessària per a acabar d'emparellar el grup. 

Sense l'arranjament, el primer grup hagués tingut 12 jugadors, el segon 6 i el tercer 8, i el torneig, pel sistema Lliga tots contra tots, hagués quedat bastant desequilibrat en nombre de rondes i duració. Amb la nostra participació en el segon grup, on per cert jugava un molt jove Lluís Comas en ple ascens, que estava disputant el Ct. Infantil de Catalunya en que quedaria campió, els grups van quedar força més igualats, 10, 8 i 8. I els dels dos grups no principals no van tenir que esperar més que 2 rondes abans no acabés el primer grup i es podessin repartir els premis, que aquells anys solien ser importants, copes, i en ocasions trofeus i medalles. 

El grup principal del torneig no és a dalt, sinó al centre.

En el primer grup va guanyar Josep Puigdollers amb + 7 = 1 - 1 (empat amb Leandre Teulats, el 3è, i derrota amb Josep Gutiérrez, el 4t), empatat a punts amb Miquel Fabré, també amb 7'5 punts (derrota amb Puigdollers i taules amb Teulats). Puigdollers es va imposar a Fabré pels sistemes de desempat, començant perquè el va guanyar en la partida que els va enfrontar. Ells dos van tenir premi, com a campió i subcampió, i darrera seu es van classificar Teulats amb 6'5 p (va fer taules també amb Jordi Lázaro i va perdre amb Canal), Josep Gutiérrez amb 6 p (derrotes amb Fabré, Teulats i Fabré Vila), 5è Jordi Lázaro amb 4'5 p, 6è Fabré Vila amb 4, 7è Canal 3 p, 8è Roca 3 p; 9è Vinyet 2 p i 10è Presseguer 1 p (va guanyar a Canal). 

En el grup segon Lluís Comas, un nen de 11 anys, va donar la sorpresa, una sorpresa molt relativa ja aleshores donats els seus continus bons resultats, al quedar campió amb 6 punts de 7, va guanyar a tots els altres i va perdre amb mi, que vaig quedar 2n, superant-me en un punt ja que vaig fer 5 punts: el vaig guanyar a ell, i recordo que en aquell moment sense massa problemes, però vaig perdre amb el meu pare i amb Manuel Moreno, del Centelles, un jove jugador aleshores bastant fort i a més en bona forma. Tercer va quedar Pastallé, del Torelló, també amb 5 punts, que va guanyar 5 partides però va perdre amb en Comas i amb mi. Manel Moreno i el meu pare van empatar a 3'5 punts, però Moreno es va imposar en el desempat, quedant 4t i R. Lázaro Sr. 5è. Darrera van quedar Vegara, 6è amb 2'5, Calero 7è amb 2 punts (va guanyar als dos germans Moreno) i últim Rafael Moreno, germà de l'anterior, que va fer 0'5 p (taules amb Vegara).  Al ser no federat, Rafael Moreno en principi hauria jugat al 3è grup, però va acceptar jugar al segon, on participava el seu germà, ja que sinó tant el grup 2n com el 3è haguessin tingut un nombre imparell de jugadors. En aquest grup van tenir premi Lluís Comas i R. Lázaro Jr. 

I al 3è grup es va imposar clarament Vinyoles,de Torelló,  amb 7 punts, guanyant totes les partides. Sors , de Centelles, i R. Bosch,  per aquest ordre, van empatar a 4 p, i després van seguir en la classificació Martin 3'5, Moreta 3, Mas 3, Pujols 2 i J. Bosch 1. Aquí hi va haver només un premi, que va ser pel campió Vinyoles. 

En total hi va haver 5 trofeus Mercat del Ram, ja que els grups primer i segon a la pràctica eren com un desdoblament. El Mercat del Ram de ràpides en altres ocasions es va jugar en dos grups i amb elecció bastant lliure, dins d'uns marges, del grup on jugar, però en aquest cas de fer-se així hi hagués hagut un gran primer grup de moltíssims jugadors i un segon de forces menys. D'altra banda en molts Mercats del Ram de ràpides es van fer 3 grups com en aquest. 

D'aquest Mercat del Ram de ràpides s'han conservat les classificacions, però torneigs així com aquest n'hi va haver cada any. Aquest és sols un exemple de com eren.  

Estadístiques d'aquells anys

Avui dia en els escacs on-line es guarda tot automàticament i es té tota mena d'informació sobre actuacions, resultats, obertures usades i altres característiques. 

Als anys 1970s i 1980s era més treballós i voluntariós fer un seguiment així, però es podia fer si, com en el meu cas, en un moment donat es guardaven totes les partides oficials jugades, amb rellotge i planelles i en competicions, excepte tan sols 3, que es van perdre.

Després tocava revisar-ho tot i fer les corresponents estadístiques a mà, cosa que vaig fer en algunes ocasions al llarg de la meva carrera escaquista, com aquesta datada del 2 de novembre de 1981. En aquest cas no era de totes les partides, sinó només de les jugades amb les negres, i encara dins d'aquestes només les contra 1. e4 del rival. Tot i així es força completa en aquest camp, des de l'inici del meu joc oficial i apuntat el 1970 fins al moment de fer-la el 1981. 

Estadística de les meves defenses practicades 
amb negres contra 1. e4, entre els anys 1970 - 1981

Encara que ho feia per a mi mateix, estava fet de tal manera que podia ser ensenyat a altres i, eventualment, publicat, tot i que llavors no existia internet per al públic en general ni teniem cap idea que una vegada, en el futur, existiria. Però tot i així ho feia, com a record, o per ensenyar-ho a algú al qui li pogués interessar, ni que fos molts anys més tard, i per això ho guardava curosament. Per exemple per a veure l'experiència d'algun jugador amb les diferents defenses. El cert però és que a part de en família, i encara molt poc, no ho vaig ensenyar. Fins ara. 

Vaig procurar fer-ho complet i ben fet, em devia portar
 força temps fe el recull i organització de les dades

Ho faig perquè potser per alguns li podrà servir en un moment o altre i per mostrar aquesta anticipació de dècades a un fet tan actual com conservar totes les partides, les jugades on-line almenys, i fer-ne tota mena d'estadístiques, i que estiguin a disposició de tothom a qui li pugui interessar, especialment als que els hi toqui jugar contra un determinat jugador i saber quines obertures i defenses usa, quins resultats obté i tots els altres detalls. Jo aporto voluntàriament aquestes meves de molts anys enrere, tot i que avui dia ja dec haver canviat en bona part l'estil i la força de joc. 

Revisant i rellegint-ho veig que en feia com una explicació, quasi una justificació, de l'ús i del que treia amb elles. I era sols una part petita de les partides jugades, les amb negres i contra 1.e4, potser perquè sentia la necessitat de revisar-ho i de millorar, fent canvis en el repertori. Com vaig llegir que deia un dels millors grans mestres del tauler en un dels seus llibres, jo també sovint estava bastant satisfet del meu joc creatiu, innovador i original, però quan mirava les taules de classificació, que això encara se'm donava força bé en els torneigs socials, locals i comarcals,  i els resultats a vegades no estava tan satisfet, sobretot en els campionats de Catalunya individuals, en els que em va costar bastant pujar de categories i un altre dia ho comentaré, i per equips. Però ben mirat tampoc ho feia tan malament al meu nivell, en els ambients en que em movia, i aquestes estadístiques en són una mena de prova. I el que queda clar és que li donava molta importància subjectiva a la meva participació en el món dels escacs. Cosa que té la seva importància objectiva perquè la gran massa de jugadors d'escacs és la que sosté i fa possible l'existència i l'actuació dels jugadors d'élite, que per altra part surten d'entre ells. 

I Olimpiada Vigatana dels Escacs, 1983

Un cop acabats per sorpresa els Comarcals l'any 1983, es va jugar la que després se'n va dir la Olimpiada Comarcal, a partir de la 2ª edició, però que en la primera, com que hi participaven només escaquistes del C.E. Vic, va rebre el nom de I Olimpiada Vigatana.

El nom, que sembla pretensiós d'Olimpiada, ve del fet que el torneig es regia pel reglament de les Olimpiades d'escacs de la FIDE. Va ser com un succedani dels Campionats Comarcals, i fins i tot els equips no rebien noms sinó senzillament eren el Primer, Segon, etc. N'hi van participar 6 en total, de 4 jugadors. Es van fer, però, tot i la senzillesa de la participació, amb tota la il·lusió i donant-los tota la importància que corresponia a una competició de club que, això sí, va tenir èxit i a la 2ª edició del 1984 ja hi van participar equips de la comarca, essent com una perllongació reduïda dels Comarcals. 

Qui això escriu es va encarregar, com feia el president Jaume Portet als primers Comarcals, de fer un butlletí de cada ronda amb les partides, els resultats i les classificacions. Es va procurar fer tant bé i amb tanta dignitat com es va poder. I, com queda dit, es va mirar de fer-ho important, amb la idea que les coses tenen la importància que se'ls hi dona. Cal recordar que era l'any de la presidència del meu pare al Club Escacs Vic i el mateix en que el jugador infantil del club Lluís Comas, amb 11 anys, quedava per primera vegada campió infantil de Catalunya, torneig al que va participar gràcies a les gestions del president Ricard Lázaro Sanromà. 

1983 va ser un bon any per a R. Lázaro Sr. No sols era el president del Vic, venia essent-ho com a president de la Junta Gestora des de finals de 1979 i com a president oficial del club des del juny de 1982, i ho va ser fins el setembre, i a la primavera Lluís Comas impulsat per ell, que en va fer les gestions,  va ser campió de Catalunya infantil, sinó que al Campionat de Catalunya Individual de 1ª va aconseguir els punts necessaris per a l'ascens a la categoria Preferent, 7'5 de 10, tota una fita important, que vam celebrar en petit comitè a l'estiu amb un dinar a un restaurant de Taradell. Però en canvi com a primer tauler de l'equip "Primer" no li va anar tant bé, almenys a les primeres rondes, a la 1ª va perdre amb Canal i a la 2ª amb Teulats, tot i que després ja va puntuar contra altres primers taulers.  Però les obertures d'aquestes dues partides poden servir per veure el seu planteig de l'obertura: 

R. Lázaro S (Pref) - Canal (1ª)                                                                                                                
I Olimpiada Vigatana, 1ª ronda, 1è tauler del matx equips "Primer" - "Sext"                                 
Vic, 21-05-1983 

1. Cf3,Cf6; 2. c4, c5; 3. g3, g6; 4. Cc3, Ag7; 5. b3, Cc6; 6. Ab2, 0-0; 7. Ag2, d6; 8. 0-0, Tb8: 9. h3, a6; 10. d3, Ad7; 11. Rh2, b5; 12. Cd5, Cg4+; 13. hxg4, Axb2; 14. Tb1, Ag7; 15. g5, bxc4; 16. bxc4, Txb1; 17. Dxb1, e6; 18. Cb6, Ae8; 19. Ca4, Cd4; 20. Cxd4, Axd4; 21. e3, Ag7; 22. Dc2, Dxg5; 23. Cc3, Dd8; 24. Tb1, Dc8; 25. Ab7, Dc7; 26. Axa6, Da5; 27. Ag5, Dxc3; i després de la pèrdua de peça, tot i que la partida va seguir encara amb lluita i complicacions, les blanques abandonaren a la jugada 57ª. 

R. Lázaro Sr. (Pref) - Teulats (1ª)                                                                                                        
I Olimpiada Vigatana, 2ª ronda, 1è tauler del matx equips "Primer" - "Segon"                              
Vic, 28-05-1983

1. Cf3, f5; 2. c4, Cf6; 3. b3, e6; 4. Ab2, Ae7; 5. g3, 0-0; 6. Ag2, d6; 7. d4, De8; 8. 0-0, Dh5; 9. h3, Cbd7; 10. e3, g5; 11. Ch2, Dg6; 12.Cc3, a5; 13.De1, d5; 14. a3, c6; 15. c5, h5; 16. f4, Ce4; 17. Cxe4, fxe4; 18. Ac3, a4;  19. bxa4, Txa4; 20. g4, h4; 21. Dd1, Ta6; 22. Ad2, b6; 23. Dc2, bxc5; 24. Cf3, c4; 25. Ag4, Axg4; 26. axg4, gxf4; 27. Txa6, Axa6; 28. Ta1, Ac8; 29. Ta7, Df6; 30. g5... i tot i que van seguir unes jugades molt intenses i poc clares, el blanc va rendir a la jugada 36ª. 

Pel que es veu en aquestes dues obertures, R. Lázaro Sr. que venia de fer una actuació extraordinària al que li va significar l'ascens a Preferent, no va estar encertat almenys en aquestes dues partides ni en les entregues de peons ni els combats tàctics. També val a dir que jugava amb dos rivals molt forts i en el punt alt de la seva força escaquista. Però és que realment on R. Lázaro era molt fort era en el plantejament estratègic i posicional i en els plantejaments molt clars i sòlids, potser aquestes partides les va plantejar com un banc de proves per dotar de més agressivitat el seu estil de joc. En tot cas en les següents rondes, tant ell com el seu equip remuntarien l'inici fluix d'aquest campionat. 

Dues partides comentades en origen

Com a mostra dels escacs d'aquells anys, dues partides comentades ja en l'època en que es van jugar. Una del meu pare, Ricard Lázaro Sanromà, i l'altre meva. 

Primer, la partida del meu pare, comentada per mi: 

R. Lázaro Sr.(C.E. Vic “A”)  – Roig (B.I.M. Sants)

Ct. Catalunya per Equips de 2ª, grup III, Barcelona, 13 desembre 1981

1 Cf3, Cf6; 2 c4, c5; 3 Cc3, g6; 4 b3, Ag7; 5 Ab2, 0-0; 6 g3, d5; 7 cxd5, Cxd5; 8 Ag2, Cxc3, 9. Axc3, Axc3; 10 dxc3, Cc6; 11. 0-0, Dc7; 12 Dc1, f6; 13 b4, Ce5; 14 De3, Cxf3+; 15 Axf3, cxb4; 16 cxb4, a6; 17 Tac1, Dd6; 18 a3, e5; 19 Tfd1, De7; 20. Db6, e4; 21 Ag2, Tb8; 22 Tc7, De5; 23 f4, Db2; 24. Dd6, Af5; 25 De7 (1 – 0)

La quasi invariable obertura de R. Lázaro Sr. és l’Obertura Réti i aquí tot i que per transposició es passa a una Obertura Anglesa i fins arriba a posicions típiques de l’Obertura Larsen 1 b3, a la jugada 6ª del blanc ja es torna a tenir una típica Obertura Réti com era la voluntat del blanc, i de la manera més hipermoderna,amb el doble fianchetto.                     

El negre es decideix a aclarir la situació en el centre i sembla seguir aquell consell d’Alapin de canviar quantes peces sigui possible, per estar a tir, sempre que no es perdi en el canvi, però l’alfil rei del negre val més, per estar protegit i ser defensor de l’enroc, que l’alfil dama de les blanques,  i el blanc aplica la regla de, si no és un pla realment dolent, oposar-se sempre al pla del rival; el canvi massa imprudent dels alfils per part del negre a la jugada 9 – en lloc de fer f6 i després e5 -  produeix una debilitat de l’enroc  negre que es manifestarà clarament més tard,  “els pecats de la joventut es paguen a la vellesa”. També és inconseqüent que el negre canviï de pla i no canviï les dames, però la debilitat de la columna oberta de dama exigiria molt aviat el canvi de totes les torres  i, preveient-ho, les blanques podrien no enrocar  sinó jugar e3 i Re2 i per a la final resultant el rei blanc estaria millor col·locat que el rei negre. L’opció que el negre tria de no canviar dames és desencertada, tot i que era difícil veure-ho en aquell moment, i havent deixat passar la verdadera crisi de la partida, el negre perd per petits errors posicionals i per no tenir un pla definit.

La iniciativa blanca fa que les negres quedin irremeiablement endarrerides en el desenvolupament i estratègicament perdudes, perquè l’amenaça d’irrupció en la fila 7 no té defensa. I tot el desesperat intent del negre de crear complicacions, el blanc evita complicacions tàctiques (com 21. Tc7, Dxc7; 22. Dxc7, exf3) davant la seva superioritat posicional i en poques jugades el mat no té aturador.              

Els comentaris, traduïts al català, ja que originalment foren escrits en castellà, i arreglats per al format d’aquest lloc, són meus de poc després de jugar-se la partida.

I la segona, una mica anterior, meva: 

Ricard Lázaro M - Ferran Vilarrasa

I Trofeu Rocaprevera, Torelló 20 setembre 1980           

1. e4, c6; 2. Cc3, d5; 3. d4, dxe4; 4. Cxe4, Af5; 5. Cg3, Ag6; 6. Ce2, h6; 7. Cf5, Ah7; 8. Ac4, e6; 9. 0-0, Cd7; 10. Te1, Ce7; 11. Axe6, Ag8; 12. Cf5, Cxf5; 13. Axf5+, Ae7; 14. Dg4, g5; 15. Ch5, Cb6; 16. Ad2 (1-0) 

La pàgina original amb els comentaris meus d'aquell temps. Per l'estil es veu que llegia molts llibres i revistes d'escacs en castellà, que no descartava que es pogués eventualment publicar i que, tot i ser partides d'aficionats, és a dir, no professionals ni mestres, donava molta importància a com jugavem i feia referència a partides de l'èlit. Avui dia hagués comentat més aviat que el Torelló em tenia fitxat com a primer tauler i que havia de demostrar o almenys validar el meu paper de jugador destacat, cosa que afortunadament vaig poder fer. 

Celebració el 1989 de l'ascens del C.E. Vic a la màxima categoria catalana

1988 i 1989 van ser anys importants pel C.E. Vic i pels escacs a la comarca d'Osona. Els Opens de Vic estaven al seu punt més alt en aquells anys, els 3 grans Opens de 1987, 1988 i 1989;  el Vic tenia fitxatges de figures importants dels escacs catalans i molt especialment la temporada 1988 - 89 va obtenir l'ascens de categoria, retornant després de forces anys a la Divisió d'Honor de la que va baixar a principis dels 1970s. 

Amb tal motiu, el febrer del 1989 es va celebrar en una trobada social de directius i jugadors, un dinar al restaurant de Puiglagulla, per compartir l'alegria d'aquell èxit, aconseguit entre tots. 

Dinar social del C.E. Vic de celebració de l'ascens de l'equip a la
categoria més alta dels escacs catalans, Puiglagulla, febrer 1989

Amb el president de la Federació Catalana Joan Segura i el president del C.E. Vic Melcior Pujols s'hi reuní en aquell dinar un grup dels jugadors del club que havien fet possible l'ascens, amb els directius de la Junta i altres membres del club. 

Hi havia l'ex-president Pere Vegara, els jugadors Jacint Raurell, Miquel Fabré, Eduard Ibáñez, també amb Gil González i Padreny dos fitxatges i guanyadors o primers classificats de l'Open de Vic que van decidir jugar amb el Vic,  així com Josep Puigdollers, Carles Vilarrasa, Miquel Solà, Ordeix de Ripoll i Aumatell amb algun altre, molts dels quals van anar-hi amb les seves parelles, i també hi va assistir qui això escriu, que va ser l'autor de les fotos que s'hi van fer. 

Una ocasió de celebració que va quedar retratada com a constància. I 1989 també va ser un bon any escaquísticament per mi, ja que uns mesos després vaig pujar a la categoria Preferent a l'Open de St. Pere de Torelló, on participaven Fabré, Teulats, Fabré Vila, Oliveras, Vicente... 

Jugant a escacs aquells anys

Unes fotos de l'ambient de les partides d'escacs 

Primer, unes del meu pare:

R. Lázaro Sr., segon per la dreta, jugant a les 24 hores d'escacs
a Taradell, foto feta probablement a la nit. Taradell, 14 abril 1990.

Ricard. Lázaro pare en una ronda de l'Open
de Vic, possiblement el de l'any 1987.
Ja queden pocs taulers per acabar i alguns,
entre ells Ibáñez, miren la partida.

Sembla que al mateix Open de 1987 i amb el mateix jugador,
però en tot cas feta abans, perquè encara hi ha molts participants
jugant. Àngel Corominas i d'altres observen amb atenció. 

I per acabar la selecció, una de meva: 

Matx Calldetenes - St. Julià. Jugant amb l'equip del Calldetenes
quan el meu pare era el president del club. St. Julià, any 1990.

Simultànies: mestre i alumne (II)

En l'entrada anterior vaig parlar de les simultànies del mestre, el meu pare, i avui faré una referència a les del alumne, jo mateix, que vaig aprendre-ho d'ell. 

Una variant trobada en ocasions, però força sovint. L'autor jugant en un
tauler de simultànies contra una partida en consulta. Manlleu, maig 1998.

Vaig fer les meves primeres simultànies serioses el 22 de juny de 1974, quan encara tenia 19 anys, a Olost, contra l'equip infantil i juvenil de la localitat. Aquells anys l'Olost, amb figures com Salvans, promotors com Arboix i molts jugadors veterans en edat adulta, madura i fins uns quants de grans, era un dels clubs més importants de la comarca d'Osona, que havia quedat 3è en el I Comarcal de 1971 i durant un parell o tres de Comarcals més va seguir essent un favorit, al que se'l veia amb opcions pel títol o almenys pels primers llocs. Això era degut no sols a la classe i experiència dels seus jugadors senior sinó també a que els hi sortia un planter nombrós i de qualitat de nens i joves, entre els quals destacaria sobretot Sala. 

Doncs bé, amb aquest equip vaig ser convidat a fer les meves primeres simultànies diguem-ne "oficials". Val a dir que l'Olost organitzava molts esdeveniments escaquistes i per exemple en anys abans meu van fer simultànies altres jugadors com Segura i Bautista, encara que aquests les feren amb l'equip titular, si bé sempre hi posaven alguns joves per que anessin enfrontant-se amb aquests jugadors. A mí, potser per la meva edat i/o perquè jugava contra ells als Comarcals em van convidar a fer-ho amb el que ells en van dir la selecció juvenil del poble, però jo, al veure com molts dels 14 participants no eren joves sinó nois i fins nens, vaig insistir en que li diguessin selecció infantil. 

El resultat va superar les meves expectatives, vaig guanyar totes les partides, tot i que algun dels rivals era força fort i la majoria estaven ben preparats i entrenats, i la última, la del jugador que va resistir més, li vaig proposar taules en un final guanyat i ell, és clar, es va afanyar a acceptar-ho. 

Aquest resultat va marcar la meva carrera com a donador de simultànies. Al cap dels anys n'he donat moltes però en destaco dues:

Una la que l'abril de 1976 vaig fer contra la selecció juvenil - aquí sí, amb Llavina, Xavier Creus, etc - del Centelles, on hi era gairebé tota la cantera del club i del poble, exceptuant els mes semblants a mi en edat i categoria, amb el que ens trobavem en partides individuals, i en la que també vaig tenir molt bon resultat. 

I la segona la que a finals de juny de 1980 vaig fer contra els equips complets del Torelló "A" i "B", els mateixos que jugavem junts i que m'havien contractat a mi per a ser el seu 1è tauler en el Comarcal de 1980 i encara ho seria en una o dues edicions més. En aquesta ocasió em va acompanyar en el desplaçament Teulats, que va observar tot el desenvolupament i la cerimònia final en la que se'm va demanar que fes el lliurament dels trofeus del Social del club. Era una gran responsabilitat, perquè em tenien per una figura, i no ho vaig fer malament: vaig guanyar la gran majoria de les partides, en vaig fer taules unes poques i no sé si en vaig perdre cap, en tot cas com a molt una o dues, però potser vaig sortir imbatut. I això amb uns rivals amb els que jugava partides individuals en competicions i que em podien guanyar o fer taules, tot i que normalment els vencia, estava en la meva millor època escaquista. I fer simultànies sempre em donava una gran concentració i una gran dosi de moral de victòria, al veure'm tan protagonista. A més, se'm donava molt bé jugar al toc, per intuïció immediata. 

Simultànies públiques a Manlleu, aquí l'abril del 1999

Entremig i sobretot després m'han demanat i he donat dotzenes d'exhibicions de simultànies, en clubs, biblioteques (especialment a la de Manlleu, on durant molts anys en feia una o dues cada any, però també d'altres), molts instituts i escoles, festes majors de pobles, finals de cursos d'ensenyament d'escacs... D'aquestes, al llarg de tots els anys 1980s i 1990s i encara als primers 2000s, en destaco les que l'any 1990 vaig fer a l'Institut Jaume Callís de Vic a un gran nombre d'alumnes, seguida d'una sessió de preguntes sobre els escacs per part dels professors, i totes les que vaig fer a Manlleu, on era un habitual durant molts anys i de les que tinc molta documentació fotogràfica perquè les bibliotecàries es van preocupar, molt amablement,  de fer-la i de fer-me-la arribar. 

Simultànies a una plaça de Manlleu, maig de 1998

El curiós és que aquestes simultànies meves alternaven en els
programes amb altres de mestres, amb la mateixa promoció

Simultànies com aquesta del maig de 1998 les vaig fer a Manlleu
d'un a dos o alguna vegada fins tres cops l'any durant molts anys 

També a destacar les simultànies compartides amb Josep Gutierrez - ell feia uns taulers i jo uns altres, parells i senars...- que vaig fer amb l'equip del Calldetenes  l'any 1990. I que encara ben tard, potser cap a l'any 2005, el mateix Josep Gutiérrez em convidés a fer unes simultànies al Tennis Vic - crec recordar que n'havia fet alguna anys enrere, potser més d'una i tot  - que vaig acceptar fer però al final no vaig fer, perquè els hi va acceptar fer-les un mestre dels escacs de Barcelona al que li ho havien demanat temps abans i no havia pogut. 

En definitiva. que un cop retirat de la pràctica federada dels escacs l'any 1990, al que em vaig dedicar més en aquest camp va ser a periodista d'escacs, a l'ensenyament dels escacs i a les exhibicions de simultànies. 

Una activitat complementària a les simultànies, en la que 
també hi participo, no queda clar de què es tracta. Manlleu, 
aquí en un parc, sense data,  anys 1990s o primers 2000s. 

Les simultànies, una faceta molt estimulant, satisfactòria i agraïda del món dels escacs. I recordo la fascinació quasi màgica, quan era un nen, d'arribar a veure com el meu pare jugava una sessió contra molts professors, estudiants i familiars seus, tots ells coneixedors del joc i fins alguns jugadors federats i en actiu, fins en categories altes, a Barcelona, al local del Pare Claret, moment en que vaig quedar vivencialment sorprès, per experiència directa, de les possibilitats de la ment humana, ja que solia guanyar quasi totes les partides, n'empatava unes poques i en perdia ben poques o cap. 

Simultànies: mestre i alumne (I)

Ricard Lázaro Sr. fent una sessió de simultànies al local del 
Ajuntament de Calldetenes, pels alumnes que havien fet amb
el seu fill el curs d'escacs a l'escola de la localitat, any 1990.

R. Lázaro Sr. ja feia sessions de simultànies a molts taulers a principis dels anys 1960s a Barcelona, per exemple al Col·legi Cor de Maria dels Claretians, on era professor de Física i Química, i  també de Matemàtiques, de 5è i 6è de Batxillerat i de Preuniversitari.  o a mitjans de la mateixa dècada al local d'Estudios Alas, l'acadèmia que ell mateix havia muntat i dirigia en un pis, essent-ne també un dels principals professors. No conservo fotos d'aquestes exhibicions, tot i que seria molt interessant trobar-les. Potser se'n conservin algunes en llibres de cursos del col·legi religiós. 

Però va seguir fent simultànies ocasionalment fins als anys 1980s, sobretot a la localitat de Calldetenes on havia obert una autoescola l'any 1980 i on durant uns anys feia les simultànies d'escacs de la Festa Major del poble. Fins i tot l'any 1990 va fer unes simultànies infantils pels nens que havien après a jugar a escacs a l'escola del poble. D'aquestes s'han conservat forces fotos i en publico algunes. 

I crec que no van ser les últimes que va fer, tot i que no n'estic segur, em sembla que encara va fer-ne algunes més. 

En tot cas, a part d'ensenyar-nos a jugar a escacs a tots els seus fills, també em va ensenyar a mi, ni que sigui pel model i exemple, a fer simultànies, cosa en la que he sigut sinó l'únic, que quasi sí, el que més he actuat en aquest camp del joc dels escacs. 

Com se sol dir, s'ensenya no sols de paraula o amb indicacions, sinó també fent-ho i segons la manera de fer-ho, gairebé per imitació, i d'això en parlaré en una altra entrada d'aquest Blog. 

Simultànies

 Les sessions de partides simultànies són un dels temes més espectaculars dels escacs. 

A l'escola de Folgueroles l'any 1988, en el marc d'unes
classes d'ensenyament i pràctica dels escacs als escolars.

A vegades es poden fer per exhibició tant sols. O per contribuir a la divulgació i popularització dels escacs, ja que tenen un component dinàmic, ràpid i variat que connecta molt bé amb el públic, tant l'interessat en el joc com el merament curiós o que només busca distreure's i passar l'estona. Però també poden ser un element didàctic, que ajuda a aprendre i sobretot a aficionar-se i entusiasmar-se pels escacs. Alhora que mostra també les capacitats humanes i així dona confiança als que n'aprenen, mostrant allà on ells també poden arribar-hi, si ho volen i s'esforcen. És un gran mitjà educatiu, que a més al ser tan espectacular, sol quedar a la memòria. 

La cantera dels clubs d'escacs

Un camp que als anys 1970s i 80s funcionava força bé, i com més abans encara millor, era la cantera de nous jugadors dels clubs d'escacs, sobretot gent jove, nens i nois, però també a vegades adults i fins gent gran, que s'iniciaven,  o retornaven, als escacs. 

A la comarca d'Osona hi va haver un gran "boom" de nous jugadors de totes les edats a principis dels anys 70 del segle passat.  Les gestes de Fischer del 1971 i 1972 hi van contribuir molt, però no va ser l'únic factor. La majoria dels jugadors veterans d'escacs actuals de la comarca encara en actiu van sorgir llavors. 

Eren nascuts en la seva majoria als anys 1940s i 50s i s'unien als que ja jugaven federats llavors, en la seva majoria dels anys 1920 i 30s. 

Una segona onada va tenir lloc a mitjans dels 70s, però en el cas del Club Escacs Vic, amb el canvi de local social l'any 1977, hi va haver un curs molt nodrit de nens que els seus pares inscrivien per aprendre a jugar a escacs. Qui això escriu va ser l'encarregat pel C.E. Vic d'ensenyar-los a jugar primer i d'organitzar un campionat amb ells després. Tot això va tenir lloc entre setembre - novembre de 1977 al nou local del club. 

L'autor amb els 17 nens inscrits inicialment per fer el curs
d'aprendre a jugar a escacs i el campionat infantil de la
inauguració del nou local del C.E. Vic, setembre de 1977. 

En aquest cas van ser 17 els inicialment inscrits, nombre que després encara va augmentar, arribant a ser més de 20. I venien de tota la ciutat de Vic, però especialment del barri on estava el local, establint-se un fort arrelament veïnal, havent-hi també dos de Folgueroles. La presentació va tenir lloc al setembre de 1977 coincidint amb la inauguració oficial del nou local social del club i després de les classes i del torneig que després van jugar, els premis de trofeus es van lliurar el novembre, coincidint amb l'acte dels jugadors senior, que també van jugar el seu torneig d'estrena del local del club, un dels millors de l'època. Cal dir que tots van seguir el curs durant les setmanes que va durar, incloent el torneig de debut. Com queda dit, em va tocar ensenyar-los a jugar i organitzar i dirigir el seu campionat i en les dues activitats l'assistència va ser gairebé total tots els dies de classe i de joc. 

Una altre foto del grup, el mateix dia, no sols per al Club sinó també per la
 premsa. Els nens eren nascuts a mitjans dels 1960s, amb algun més tard i tot. 

s

Més encara, després no sols forces d'ells van seguir jugant en campionats interns del club sinó alguns fins i tot es van federar a 3ª pel C.E. Vic i van ser els integrants d'un equip filial del Vic que va començar per la categoria inicial d'Aspirants a 3ª i encara n'hi va haver uns pocs que més endavant van jugar els Cts. individuals de Catalunya per 3ª. I, està clar, uns quants també van participar amb el Vic en els Campionats Comarcals, que durarien fins la 12ª edició de 1982 i es perllongarien en una versió diferent durant 3 anys més fins el 1985. 

I així, quan el president de la FIDE, Fridrik Olafsson, va venir a visitar el local considerat modèlic del C.E. Vic, a principis de 1979, convidat per la Federació Catalana d'Escacs, va trobar molts nens que sabien jugar força bé i que tenien afició i en alguns casos entusiasme pels escacs i va comprovar personalment el seu nivell. Aquell any qui això escriu estava fent el servei militar, però altres van agafar la torxa de seguir amb l'ensenyament teòric i amb la preparació pràctica així com en l'organització de torneigs per a ells o l'acompanyament en la participació en torneigs del C.E. Vic, on jugaven amb els adults, feina que va desenvolupar notòriament Heribert Gutiérrez. 

A principis dels anys 1980s i fins ben be mitjans de la dècada, uns quants d'ells, entre els quals 2 o 3 havien pujat a la 2ª categoria, seguien jugant regularment amb el C.E. Vic, especialment en els torneigs socials i en els Campionats de Catalunya per Equips, on l'encarregat de portar-los va ser el futur president Melcior Pujols, formant un equip que va funcionar força bé durant uns quants anys.

En memòria de Pere Creus i Pere Curto

Aquest més de novembre han desaparegut dos jugadors d'escacs de Centelles, molt relacionats amb els Comarcals. 

A primers de mes, el dissabte dia 7, ens arribava la notícia de la mort de Pere Creus (1958 - 2020), de 62 anys, escaquista de la Penya Escacs Centelles, jugador habitual del club des de ben jove i del qual dos cosins seus, en Xavier i en Miquel Creus, també van ser escaquistes en l'època dels Campionats Comarcals.

Simultànies del també recentment traspassat Joan Segura. Està jugant amb un
jove Simon i darrera  s'hi veu Pere Creus; el primer és Isidre Camprubí, de peu
Druguet i jugant Bigues. Pavelló d'Esports de Centelles, setembre de 1972. 
(Foto cortesia de Santi Simón). 

Simultànies a 25 taulers del campió mundial Anatoly Karpov al local de la
Societat Coral la Violeta de Centelles. Està jugant al tauler de Santi Simón i
al tauler del costat juga Pere Creus. 1 de juny de 1976. (Foto Santi Simón)

I tant sols uns dies després, el dimarts dia 10, la de Pere Curto (1930 - 2020) a l'edat de 90, molts anys president i impulsor de l'equip i també jugador, un gran promotor també dels escacs a la comarca d'Osona, que va fer arribar a cotes molt altes, convertint l'equip del Centelles en participant dels Campionats d'Espanya per Equips el 1978 i 1979, participant en encontres internacionals, posant-lo entre els primers equips de Catalunya i amb fites com les simultànies del llavors campió mundial Karpov a Centelles el 1 de juny de 1976 i les del subcampió del món Korchnoi també a la localitat el juny de 1979. 

El president Pere Curto, lliurant trofeus
en un sopar social de la Penya Escacs
Centelles l'any 1977, en plena època dels
Comarcals (cortesia de Santi Simón)

L'equip de Centelles va comptar al llarg dels anys de la seva presidència amb molts destacats mestres, alguns d'ells internacionals com l'argentí Roberto Debarnot, l'uruguaià Hebert Pérez, el xilè Javier Benito Campos-Moreno, els espanyols Juan Carlos Gil Reguera i Manuel Rivas, el català i osonenc Lluís Comas, així com altres destacats jugadors de la comarca d'Osona com Joan Bautista i Leandre Teulats... però sobretot va sortir durant la seva època una sèrie de molt forts jugadors d'escacs joves de la pròpia localitat de Centelles, com Isidre Camprubí, Miquel Fabré, Santi Simón, el mateix Pere Creus, Josep Mª Presseguer, Miquel Fabré Vila i encara en una segona onada altres més joves com Agustí Valldeoriola o Jordi Sors que formaren el veritable nucli de l'equip de la Penya Escacs Centelles, que combinà les dues facetes de presència internacional i de forta presència i arrelament local. Es pot dir que Curto, amb l'ajuda de molts col·laboradors i del gran equip humà que s'hi va reunir,  als anys 1970s i 1980s va portar el club a la grandesa en el món dels escacs.   

Descansin en pau els dos companys del món dels escacs osonenc!