Campions i ex-campions mundials d'aquells anys

En els anys que cobreix aquest blog -  a grans trets els anys 1970s i 1980s, amb algunes excepcions anteriors i posteriors – hi va haver diversos campions del món d’escacs:

Boris Spassky (n. 1937), campió mundial d’escacs del 17 de juny de 1969 a l’1 de

setembre de 1972.

Bobby Fischer (1943 – 2008), campió de l’1 de setembre de 1972 al 3 d’abril de 1975.

Anatoli Karpov (n. 1951), del 3 d’abril de 1975 al 9 de novembre de 1985.

Garri Kasparov (n. 1963), del 9 de novembre de 1985 fins al setembre de 1993 oficialment segons la FIDE, si bé pel seu propi organisme, una associació de grans mestres d’élite,  i amb l’aspirant legítim en el primer matx de 1993 continuà essent campió del món fins l’any 2000.

Però també hi havia en aquells anys diversos excampions del món d’escacs vius:

Max Euwe (1901 – 1981),  campió del món 1935 – 37.

Mikhail Botvinnik (1911 – 1995), campió del món 1948 – 57, 1958 – 60 i 1961 – 63.

Vassili Smyslov (1921 – 2010), campió del món 1957 – 58.

Mikhail Tal (1936 – 1992), campió del món 1960 – 61.

Tigran Petrosian (1929 – 1984), campió del món 1963 – 1969.

Com es veu, alguns excampions van morir en l’època considerada, com 

Max Euwe (Amsterdam, 26 de novembre de 1981) 

Tigran Petrosian (Moscou, 13 d’agost de 1984) 

i amb un cert marge podem incloure a 

Mikhail Tal (Moscou, 28 de juny de 1992) 

i fins i tot a Mikhail Botvinnik (Moscou, 5 de maig de 1995).

En aquella època es consideraven “campions sense corona” a Paul Keres (1916 – 1975) i David Bronstein (1924 – 2006), el primer per ser un etern aspirant al títol de campió mundial i el segon per haver empatat el matx pel campionat del món amb Botvinnik de l’any 1951, i segons les normes en cas d’empat el campió retenia el títol. 

Encara que aquests eren els així considerats generalment, potser també mereixia una certa valoració en aquest sentit Leonid Stein (1934 – 1973), com a mínim ser considerat com un aspirant  “campió sense corona” degut a la seva no classificació pels Candidats per motius de quota (un nombre màxim de participants soviètics) i la seva prematura desaparició quan estava en plena forma de joc [1].  

Més tard a Keres i Bronstein s’hi va poder afegir a Viktor Korchnoi (1931 – 2016).

D’aquests “campions sense corona” en l’època considerada va morir Paul Keres (a Helsinki, el 6 de juny de 1975) i, si el tenim en compte com un cas especial afegit, també Leonid Stein (a Moscou el 4 de juliol de 1973).

Alguns jugadors d’escacs van tenir una època en que ho guanyaven tot o quasi i eren el primer o el segon del món com Bent Larsen (1935 – 2010), els anys abans de la seva terrible desfeta en el matx davant Fischer l’any 1971.

O que tenien un historial i una carrera que els hi donaven com un plus que els havia situat com a mínim entre els primers, com Effim Geller (1925 -  1998), amb  una bona puntuació contra tots els campions del món amb els que va jugar (excepte amb Kasparov), a Samuel Reshevsky (1911 – 1992) i fins Lev Polugaevsky (1934 – 1995) [2].  

D’aquests, l’únic que va morir en l’època considerada va ser Reshevsky (Nova York, 4 d’abril de 1992) i com a molt Polugaievski (París, 30 d’agost de 1995). 

Aquesta era, més o menys, la cúpula dels escacs mundials en aquells temps.  

---

[1] Stein va morir inesperadament quan semblava que per fi podria jugar aviat disputant el campionat del món en els matxs de Candidats. 

[2] I potser uns quants més, però això faria la llista molt llarga.

Jugadors d'aquells anys

Avui dia 29 de juny és sant Pere i sant Pau, apòstols, i fa pocs dies, el 24, va ser sant Joan Baptista. Solemnitats importants totes dues. 

Joan Sánchez, 1977

Com una mena d'homenatge o de felicitació, es pot esmentar als jugadors d'escacs que per aquells anys duien aquests noms i per tant eventualment es felicitaven per aquestes festes. 

Un torneig del Club Escacs Vic, 1977. Entre els qui juguen hi ha Joan Bautista. 

En un cas tenim a dos destacadíssims escaquistes d'aquella època i també d'ara: Joan Segura (n. 1928) i Joan Bautista (n. 1940), així com del president del C.E. Vic Joan Serra (1934 - 1988), junt amb altres també destacats en els escacs osonencs com Joan Sànchez, Joan Codina (n. 1920), Joan Orriols, Joan González, Joan Vila, Joan Pujol i alguns més. Així com per la seva importància cal citar també a Joan Torquet (1919 - 1983), secretari durant 25 anys de la Federació Catalana d'Escacs. 

Sala de joc del Club Escacs Vic durant un torneig l'any 1977. En primer pla i de peu s'ho mira Joan González. 

   

De l'altra tenim a Pere Puigsech (1929 - 1990) i Pere Vegara (n. 1949), del Vic, així com a Pere Curtó, del Centelles, que són els primers que venen a la memòria. Però segur que n'hi havien més igual que n'hi devia haver també amb el nom de Pau, tot i que d'entrada no en recordi cap. 

I ja posats a fer, dir que els noms que més abundaven eren probablement els de Josep i Josep Maria però que els noms dels escaquistes vigatans i comarcals eren molt variats [1] . Serveixi aquesta nota com a record i com a felicitació a aquells amb la seva onomàstica aquests dies. 

(Les fotos són cortesia del Club Escacs Vic) 

[1]  Així Miquel, Francesc, Jordi, Carles, Lluís, Ricard, Vicenç, Eduard, Manel, Enric, Isidre, Albert, Ramon, Xavier, Joaquim, Sebastià, Ferran, Jaume, Climent, Marcel, Llorenç, Rafael, Heribert, Esteve, Jacint, Agustí, Narcís, Leandre, Benici, Alexandre, Melcior, Cèsar... i molts més.

Un llibre signat de Karpov, 1976

Un llibre signat pel campió mundial d'escacs. Ara pot ser corrent, però aleshores no, era tota una novetat,  i va ser quan amb el meu germà Jordi vam assistir a dues simultànies del llavors campió mundial Anatoli Karpov, l’any 1976.  

Una, la primera, al mes de maig, tota una tarda al Corte Inglés de Barcelona, mentre Karpov jugava amb un gran nombre de taulers de jugadors catalans, arribats a primera hora de la tarda abans que comencessin, vam sortir cap el vespre, gairebé ja cap a la nit, quedant-nos observant mentre li feien una entrevista[1]. 

La segona, uns deu dies després, l’1 de juny a Centelles, on el vam tenir que esperar molta estona ja que es va retardar una  hora o una hora i mitja[2], i també ens vam quedar fins al final. En totes dues ocasions no vam jugar sinó que vam mirar-nos-ho com a part del públic.

En una d’aquestes dues o tres ocasions, no sé en quina, em vaig decidir a comprar un llibre que el mateix Karpov, o els organitzadors de les simultànies, promovien per a l’ocasió en totes elles: “Todas las partidas de Karpov (desde 1965 hasta 1974)”, del que tenies la impressió que era del campió mundial, però que en realitat era de dos britànics, O’Connell i Adams. 

No sé si el llibre s’havia esgotat o Karpov ja se’n anava o estava cansat de fer autògrafs[3] quan finalment em vaig decidir a adquirir-lo i el vaig pagar, però el llibre em va arribar uns dies més tard a casa per paquet postal amb la signatura de Karpov, però sense dedicatòria, que no sé si feia quan els signava directament, almenys en algun cas.

El cert és que tenir el llibre va ser una satisfacció per a mi, un llibre d’escacs sobre el llavors campió mundial i signat per aquest, però a part de fullejar-lo no me’l vaig mirar mai gaire, potser perquè l’estil de Karpov no anava amb el meu, tot i que no penso que conèixer-lo personalment, de vista i de prop, m’hagués decebut, tot i que sí que em va sorprendre: el vaig veure baixet i molt prim[4], amb aspecte juvenil i fins un punt adolescent, ben vestit amb americana i corbata de roba de bona qualitat i amb un aire intel·ligent, educat i fins simpàtic, somrient  bastant i en ocasions fins rialler, però una mica rar i estrany, intrigant, almenys aquesta va ser la meva impressió[5]. 

Al que sí que li va agradar molt el llibre quan li vaig ensenyar i ja d’entrada deixar va ser al meu pare, que ja se’l va mirar, estudiant les partides, durant una temporada l’any 1976 i encara ho va tornar a fer almenys en dues ocasions més, separades per forces anys l’una de l’altre. És un llibre gruixut i com a mínim en una de les vegades que se’l va mirar a fons el meu pare va arribar fins a la pàgina 446, on hi tenia un punt gran, i en una altra, anterior o posterior, fins a la 428, on hi tenia un punt petit[6].

Eren coses d'aquells anys.

---

[1] Tinc el record de que en una ocasió em vaig quedar jo sol mirant al Karpov i les seves partides o entrevistes, però no estic segur si és que el meu germà va marxar abans de les simultànies a Barcelona o si vaig anar uns dies després a veure’l un altre cop ja que en tornava a fer a Barcelona, en tot cas molt breument, ja que ja quasi era època d’exàmens a la Universitat, ja l’havia vist i a més ja comptava amb anar-lo a veure a Centelles.

[2] Com a anècdota, una bona estona d’aquesta espera la vam passar al carrer davant de la sala de joc i parlant amb altres escaquistes, entre els quals molt temps amb Ramon Munt, “el xofer de les Hermanitas”, que tenia la impressió que el cotxe que el portava havia tingut una avaria que els havia deixat tirats a la carretera i segons ell molt possiblement “pana de pobre”, com es coneixia popularment a quedar-se sense benzina, cosa cada cop més infreqüent i que per aquella època començava a estar penat amb multa. És clar que era l’època en que no hi havia telèfons mòbils i per avisar s’havia de trucar en tot cas des d’alguna casa on et deixessin fer-ho. Però probablement el motiu del retard va ser un altre.

[3] Vaig veure com en una ocasió Kàrpov reia i es negava a signar un llibre d’escacs que li presentava un aficionat, perquè no era un llibre seu sinó d’un altre destacat jugador d’escacs, com va informar el traductor de rus que l’acompanyava. 

[4] “Un rus petit” van comentar primer Ramon Munt i algun altre assistent i el meu germà Jordi desprès, quan parlàvem de com ens havia semblat.

[5] En tot cas no corresponia a l’estereotip que llavors teníem de lluny dels soviètics i dels russos, del seu aspecte, caràcter i circumstàncies de tipus personal i polític. Em va semblar – i no sols a mi – força “occidental”, encara que això potser es devia al seu cosmopolitisme d’haver viatjat, jugant torneigs, per molts països del món. 

[6] De les 508 pàgines de partides de Karpov comentades que té aquest llibre. Potser en alguna ocasió el va acabar, el meu pare era capaç de fer-ho – s’havia llegit la Bíblia catòlica sencera, començant pel principi i acabant pel final, un parell o tres de cops al llarg de la seva vida, i en va regalar exemplars a les seves filles amb una dedicatòria “perquè tinguis una bona lectura tota la teva vida”  - i tenia prou paciència i perseverança per anar-ho fent bé a còpia de temps. 

Campionat de Catalunya per Equips 1987 - 88

De la tardor de 1987 o com a molt de principis de 1988, molt més probablement de la primera data, són aquestes imatges d’un matx del Vic “A”  del Campionat de Catalunya per Equips de la temporada 1987 - 88, jugat al local social del club. 

En la primera, Jordi Lázaro pensant en la seva partida. 

A la segona, de peu en primer pla es veu al juvenil Alejandro Fernández, al fons jugant  hi ha també Ricard Lázaro pare i el joc de'n Jordi comença a atraure a jugadors, sobretot de l'altre equip, que encara estan jugant. 

I a la tercera el final d'aquesta partida desperta una gran expectació entre tots els assistents. 

Jordi Lázaro amb negres en una partida molt interessant, pel joc i/o pel resultat. 

La partida de Jordi Lázaro suscita atenció, tot i que encara queda molt matx.

La última en acabar, a punt de fer-ho i amb resultat decisiu, la partida suscita un total interès dels dos equips. 

Medalles d'aquells anys

Aquestes medalles les guardava Ricard Lázaro Sanromà i s’han retrobat recentment, les d’aquí corresponen als anys 1970 – 1990:

1970 Jocs Esportius Sant Jordi, Sabadell 

1972  Campió del II Comarcal, equip de l'Institut Jaume Callís de Vic. 

1972 Festa Provincial dels Escacs, medalla de la Diputació de Barcelona 

1973  III Torneig Open Internacional Juvenil de Berga, campió Jordi Lázaro. 

1974 III Trofeu Pere Godó de partides ràpides,  Moià

1980 Trofeu Pere Godó de partides ràpides, Moià

1990 Medalla del Calldetenes, durant la presidència de Ricard Lázaro Sr.  

NOTES:

1970 Jocs Sant Jordi de diversos esports i tota Catalunya. És jugà el mes d’octubre. Jacint Raurell quedà 2n, també hi participaren Jordi Lázaro, Ricard Lázaro Jr. i Alexandre Mayo. En una altre ocasió hi va haver una important participació osonenca en escacs als Jocs Sant Jordi, també a Sabadell, el maig de 1978. 

1972 II Comarcal. A més de les medalles que es donaven en els primers Comarcals als integrants dels 3 primers equips classificats i potser, almenys en alguna edició, a tots els equips participants, l’Institut en rebé una altre de daurada com a campió.

1973 III Open Internacional Juvenil de Berga. Jordi Lázaro quedà campió per davant de Quintana, Wichmann, Samaniego, els germans Canela... En aquest Open, o en l’anterior, ell mateix guanyà al francès Sighirdjian, aleshores un nen i ara un fort jugador.

1974 III Open Pere Godó de ràpides. Jugat a l’estiu. Xavier Lázaro, aleshores de 13 anys, quedà campió del I Open juvenil i infantil Pere Godó de ràpides, que s’hi jugà al mateix temps.

1980 Una altra edició estiuenca del Pere Godó a Moià. Probablement correspon a algun premi.

1990 Club Escacs Calldetenes. Quan Ricard Lázaro Sanromà era el president del equip d’escacs de Calldetenes, es juga un primer torneig social oficial en el que ell quedà primer. 

Les medalles dels 4 primers Comarcals

Als 4 primers Campionats Comarcals d’escacs de la comarca d’Osona, entre 1971 i 1974, es repartien medalles per als 3 primers equips classificats com a mínim i probablement per a tots els equips participants.

Aquestes medalles, a part de la seva antiguitat, tenen un gran valor sentimental pels qui van participar en aquells mítics jocs.

I Comarcal   31 juliol – 28 agost 1971

II Comarcal   6 maig - 17 juny  1972

III Comarcal  agost - setembre 1973

IV Comarcal 30 març - 8 juny 1974  

Les medalles eren de Ricard Lázaro Sanromà, que les havia guardat, i la seva recuperació ha estat possible gràcies a la seva esposa Nativitat Valls i la seva filla Mercè Lázaro.

De l'any 1973

L’any 1973 va ser molt important per als escacs osonencs.

Festa Anyal dels Escacs de Vic, 20 de juny de 1973. R. Lázaro Jr, secretari del C.E. Vic, Ferrón, Roca i Jordi Lázaro.

  
I Torneig de Lliga Comarcal 

Així, del 10 de febrer al 26 de maig va tenir lloc la única edició de la Lliga comarcal d'Osona, amb 8 equips, dels quals 6 ja havien jugat en algun dels dos Comarcals ja celebrats fins aleshores mentre que 2 s’estrenaven. Va guanyar l’equip de la Farga Bebié, en la seva única aparició en una competició osonenca, tot i que la Farga Bebié pertanyia a la veïna comarca del Ripollès, essent també la primera vegada que un equip no osonenc hi participava...

La classificació final fou: 

1 Farga Bebié       11'5 p (de 14 possibles)
2 Orfeó Vigatà      11 p
3 Institut               9 p
4 Olost                   7 p
5 P.E. Centelles      6'5 p
6 Tona                   5'5 p
7 Farga Lacambra   3 p
8 Rupit                  2'5 p

L'equip de La Farga Bebié estava composat per Isidre Capdevila (preferent), Garcia (un campió juvenil), Miralpeix, Faja, Pujol, Vilalta, Antón i Camps. 

Per aquells primers mesos de l'any acabava el Campionat de Catalunya per equips, amb diversos equips vigatans, i començava el Campionat de Catalunya individual en les seves diverses categories, en el que Emili Sirvent, aleshores jugador del C.E. Vic, va quedar subcampió de Catalunya de 1ª categoria, obtenint l'ascens a categoria preferent. Aquest any Fabré i Ferrón van pujar a 2ª. 

El 24 de març finalitzava el torneig tancat d'Olot, a la comarca de la Garrotxa, amb la presència de la campiona mundial femenina Nona Gaprindashvili i Alvar Gipslis (U.R.S.S.), el juvenil Csom (Hongria), que va guanyar, Quinteros (Argentina...). El vigatà Lluís Vila Ximénez va assistir a moltes de les rondes i ens en va portar notícies, sobretot de com eren aquests mestres dels escacs. 

Pel Mercat del Ram es va fer el tradicional torneig de partides ràpides, amb Joan Segura [1], Heribert Gutiérrez, Josep Puigdollers, Jacint Raurell...  


I Torneig de Primavera

El 17 de maig de 1973 començava al local social del C.E. Vic, Bar La Pista, el I Torneig de Primavera, reservat als socis del club i exceptuant als qui juguessin per altres clubs en el Campionat de Catalunya per Equips. Hi participaren 23 jugadors, dels quals 4 de 1ª categoria, 7 de 2ª, 10 de 3ª i 2 aficionats no federats. Era per eliminatòries i a la 1ª ronda passaren directament a 8aus de final Puigdollers, Roca, Teulats, Fàbregas, J. Gutiérrez, Sánchez, Freixer, Montserrat i Ferrer [2] i en les partides que es jugaren els resultats foren:

Barandiarán 1 - Camprubí 0
Fabré 1 - Ferrón 0
Jordi Lázaro 1 - Rubio 0
Xavier Lázaro 0 - Branchadell 1
Sarrió 0 - Ricard Lázaro Jr. 1
R. Lázaro Sr. 1 - Madrenas 0

El 24 de maig es jugaren els octaus de final: 
Ferrer 0 - Ralló 1
J. Lázaro 0 - Puigdollers 1 
Fàbregas 0.5 - J. Gutiérrez 0.5  (per partida ràpida decisoria va passar J. Gutiérrez)
R. Lázaro Sr. 1 - Teulats 0
Freixer 1 - Barandiarán 0
Sánchez 1 - Roca 0

En aquesta fase Fabré es va classificar per no presentar-se a jugar Montserrat. Ricard Lázaro Jr. es va trobar igualment amb l'absència de Branchadell i hagués passat igualment, però davant de la notificació d'aquest de la seva impossibilitat de jugar aquell dia i de la proposta de jugar un altre dia [3], va acceptar disputar la partida el dilluns següent, i va perdre. 

El 31 de maig tenien llocs els 4ts de final: 
Ralló 0 - Puigdollers 1
J. Gutiérrez 0 - Branchadell 1
R. Lázaro Sr. 1 - Freixer 0
Fabré 1 - Sánchez 0

No consta com van anar les Semifinals del 7 de juny, però es pot deduïr que Branchadell i Fabré van guanyar respectivament a R. Lázaro Sr. i Puigdollers i van passar a la final. 

El dia 14 de juny es va jugar la final d'aquest I Torneig de Primavera, en la que Branchadell va guanyar a Fabré, la classificació va ser: 

1 Branchadell 5 p
2 Fabré 4p
3 Puigdollers 3 p
4. Ricard Lázaro Sr. 3 p
5. J. Gutiérrez  2 p
7. Ralló 2 p
8. Freixer 2 p

Branchadell va obtenir les 2 400 ptes del premi al guanyador, una quantitat força important llavors, i els altres 7 finalistes també van tenir premis en metàl·lic. Aquest torneig va tenir una 2ª edició l'any següent. 


Altres competicions: 

El 20 de juny de 1973 va tenir lloc al restaurant Cal U la Festa Anyal dels Escacs del Club Escacs Vic, amb el menjar de germanor i d'entrega de trofeus.

El 28 de juliol tenia lloc a Moià el II Torneig de partides ràpides Pere Godó. 

A l'agost hi va tornar a haver participació osonenca en l'Open Internacional Juvenil de Berga, igual que a l'any anterior.

I a l'agost - setembre es va jugar el III Comarcal, amb només 5 equips: 

1. Orfeó Vigatà 3 p
2. Institut J. Callís  2'5 p
3. Tona 2 p
4. Vic  1 p
5. Olost 0'5 p
El Lacambra hi havia de participar, però al haver-se ajornat a l'agost es va retirar abans de començar ja que amb motiu de l'estiu tenia a diversos jugadors de vacances i un d'ells fins i tot a Anglaterra.

El 27 d'agost es va fer l'Assemblea General de Socis del Vic. 
El 2 de setembre va tenir lloc a Badalona la Festa Provincial dels escacs, on van rebre premi Sirvent (pel seu 2n lloc al Ct. Individual de Catalunya de 1ª) i Esteve Barrababe, com a subcampió postal de Catalunya de 1969 - 73. 
Per la tardor es jugaven els Campionats Socials del C.E. Vic en les seves diferents categories, després de la gran edició, molt participada i disputada, de l'any anterior, i tornaven a començar els Campionats de Catalunya per Equips. 
Aquesta era la intensa vida esportiva i social del Club Escacs Vic en aquella època.

[1] Vencedor del torneig provincial de Barcelona de partides ràpides de la Caixa Provincial d'Estalvis de la Diputació de Barcelona (octubre de 1972)

[2] A més es tenia que disputar una partida entre Collell i Ralló, que no es va arribar a fer i va passar a octaus de final Ralló. 

[3] R. Lázaro Jr. era en aquells moments secretari del C.E. Vic i va creure convenient renunciar al seu dret de guanyar per incomparecència, tant més quan Branchadell era un destacat jugador del club (i va acabar guanyant el torneig). 

Grans jugadors dels Comarcals: Jordi Lázaro

Avui Jordi Lázaro (Barcelona, 1956) fa 62 anys i segueix actiu en el món dels escacs, participant en torneigs d’escacs estàndard, actiu i ràpid.

En els anys 1970s i 1980s era un dels escaquistes joves més talentosos de la comarca d’Osona, on ha viscut des de l’any 1967.

Membre d'una família d'aficionats als escacs, en la que el seu pare i dos germans seus erent també bons jugadors, es va federar a 3ª amb el Club Escacs Vic l’any 1971, va pujar a 2ª el 1972, a 1ª el 1974 i a preferent el 1981.

L’estiu del 1973 va guanyar el torneig juvenil internacional de Berga, essent la primera vegada en aquells temps que un jugador vigatà guanyava un torneig d’aquesta categoria. Durant uns anys totes les seves actuacions  estaven a un nivell extraordinari i en ocasions excepcional [1]

Però ja a l’any 1973 va realitzar una proesa pocs cops vista al fer 13’5 punts de 14 possibles en el Campionat de Catalunya per Equips jugant amb el Vic “A” a 2ª Regional.

Això li va merèixer ser candidat a millor esportista de Vic de l’any 1973, estant entre els finalistes i rebent un accèsit. 

Després, a partir de 1975, va passar uns anys en que les seves actuacions, tot i que seguint essent bones,  no estigueren, a un nivell tan alt i que a més no es prodigà gaire, però a partir dels primers anys 80s va tenir una nova embranzida de participació i resultats, no sols amb l’ascens a categoria preferent, sinó amb els subcampionats de Vic el 1981 i 1982 i essent campió de Vic l’any 1984 i de nou el 1985 estigué a la lliga de quatre finalistes del campionat de Vic d’aquell any, quedant en 3ª posició.

O sigui que en el temps dels Campionats Comarcals, Jordi Lázaro va tenir dos grans pics de forma i de força, un entre 1971 i 1975 i un altre just 10 anys més tard, entre 1981 – 1985.  El primer fou el més espectacular i el més prometedor, però el segon va ser més estable i es va perllongar més en el temps després.

En tot cas, junt amb Raurell i Fabré, i més tard Rodríguez, Comas i Ibáñez, va ser un dels juvenils més forts i prometedors, al nivell d’estar o poder estar entre els millors de Catalunya. I amb ells junt amb els més veterans Segura, H. Gutiérrez, Bautista, Teulats i Cabero, un dels jugadors més forts i exitosos de la comarca d’Osona [2].

[1] Només cal recordar l'anècdota de que en un Comarcal, jugant contra el Roda de Ter, es va descuidar la dama en plena obertura i va decidir continuar, va jugar tota la partida amb dama neta de menys contra un rival de nivell de joc mitjà o més, i va acabar guanyant al cap de forces jugades. 
[2] En els dos grups se n'hi podrien afegir uns quants més, ja que era un lloc i una època de jugadors de gran classe i de molta afició i activitat i la llista seria llarga (Puigdollers, Branchadell, Roca, Barrababe... i entre els joves Solà, Canal, Simón, Vilarrassa, Salvans...), però aquests eren els de primeríssima línia aleshores. 

Equips dels Comarcals: La Farga Lacambra

L'equip d'escacs de La Farga Lacambra va ser un dels destacats en els primers Campionats Comarcals d'escacs d'Osona: dirigit per Narcís Rodas Sr. va participar en les edicions de 1972, 1974, 1975 i 1976, és a dir en quatre dels sis primers.

L'equip del Lacambra jugant contra el del Tona el 1974. En el primer tauler juga amb blanques Narcís Rodas Sr, i al seu costat Terricabres, Capdevila, Escarrà, Narcís Rodas Jr. i Casas. Entre els altres que juguen s'hi veu a l'esquerra Arboix de l'Olost, al centre Ramon Munt de l'Orfeó Vigatà i al fons, de cara, quasi tot l'equip de l'Institut  Jaume Callís de Vic, guanyador d'aquell any. (Foto gentilesa de Narcís Rodas fill). 

Tot i que en el seu debut al II Comarcal va fer un mal resultat, això no el va desanimar, i encara que en el III  no hi van participar per jugar-se a l’agost, en el IV Comarcal, que es va jugar del 30 de març al 8 de juny de 1974 i que va ser molt participat i disputat, el més fort fins aleshores, el Lacambra va anar sempre dels primers classificats i lluitant pel primer lloc, que van estar a punt d’aconseguir, si bé una extraordinària actuació de l’equip de l’Institut Jaume Callís de Vic els va deixar en el segon lloc, després de que el Lacambra hagués anat sempre primer des de les rondes centrals fins a la penúltima.

La classificació final va ser: 

1. Institut Jaume Callís                      7 p 

2. La Farga Lacambra                        6’5 p

3. Orfeó Vigatà                                 6’5 p 

4. Penya Escacs Centelles “A”             6 p 

5. Club Escacs Vic                              5’5 p 

6. Tona                                               5 p 

7. Olost                                             3’5 p 

8. Moià                                               2 p 

9. P.E. Centelles “B”                            2 p 

10. Roda de Ter                                  1 p

És a dir que en la seva segona participació en un Comarcal, i precisament el de més participació i més lluita per el títol, l’equip que composaven Rodas Sr, Terricabres, Capdevila, Escarrà, Rodas Jr i Casas va quedar subcampió del torneig, fent una gran remuntada respecte a la seva primera actuació. 

En realitat durant el torneig molts participants pensaven que quedaria primer, vista la seva ratxa i els seus resultats des de les primeres rondes, i que aquell potser era “l’any del Lacambra”, si bé la disputa del campionat va ser molt renyida: com es veu, a la classificació final entre els 3 primers equips classificats només hi havia mig punt de diferència, entre els 4 primers sols un punt i entre el 1è i el 6è sols 2 punts de marge sobre 9 possibles. O sigui que va ser molt renyit, encara que finalment acabés essent el més gran triomf de l’Institut.

En el V Comarcal, l’any següent, el Lacambra va tenir una actuació i un resultat en la part alta de la taula: va finalitzar 6è de 14 equips, si bé el jugar-se en dos grups de 7 equips i un encontre final conjunt no reflecteix exactament la posició dels equips, que es veu millor en que va quedar 3è de 7 en la fase prèvia, només per darrera del Roda i del Centelles “A”.  

I la última participació comarcal del Lacambra fou en el VI Comarcal de 1976, on la seva classificació ja fou més discreta, si bé la falta d’informació sobre les últimes rondes d’aquest només permet dir que acabà al centre baix de la taula. 

Després ja no tornà a participar, almenys que quedi constància, perquè del VII Comarcal de 1977 de moment hi ha molt poca informació però tot sembla indicar que no hi era, i en el força ben documentat VIII Comarcal de 1978 ja no hi va jugar, com tampoc en els següents.

Però més encara que la seva participació, el més destacat de la secció d’escacs de la Farga Lacambra, que també tenia un important equip de futbol,  va ser la promoció dels escacs a Osona que va realitzar el seu director Narcís Rodas Sr tots aquells anys.