En un torneig d'obertura obligada

La partida que he trobat comentada i que transcric, té un problema, que és que no té data i no recordo quan va ser jugada. En aquell moment jo tenia la categoria primera, la qual cosa dona un ventall molt ample de 12 anys, entre maig de 1977 i novembre de 1989. Els jugadors són del C.E. Vic i això almenys indica el lloc. Pel tipus d'escriptura a màquina i pels papers entre els que l'he trobat, diria que és entre finals dels 70s i principis dels 80s i més probablement en aquesta data. Però tant l'estil de joc com els comentaris semblen mostrar una poca familiaritat, almenys temporal, amb el joc i amb el món dels escacs, i en la única ocasió que en  aquells anys vaig estar molt temps apartat del joc i jugant molt poques partides durant una llarga temporada va ser quan estava fent el servei militar entre primers de gener de 1979 i finals de febrer de 1980. Tampoc recordo haver participat en un torneig d'obertura obligada, i a més en aquest cas l'Holandesa, cosa que fa encara més probable que fos una cosa ocasional en un permís del servei militar o bé en algun moment de poca pràctica de l'any 1981 o 1982, que a més, cosa rara, no em va quedar a la memòria, i pel que es veu per la partida i les meves reflexions, devia anar bastant despistat. Com que aquest escrit és amb comentaris, poso els més importants al final en notes al peu. 

Climent (1ª) - R. Lázaro M. (1ª)
Torneig de defensa Holandesa obligada
Vic, s/d (c. 1979?)

1 d4, f5;  2. e4, fxe4 (1); 3. Cc3, g6 (2); 4. Cxe4, Ag7; 5. Ag5, h6 (3); 6. Ah4, g5 (4); 7. Ag3, Cf6 (5); 8. Cxf6+, exf6 (6); 9. Dh5+ (7), Rf8; 10. 0-0-0 (8), d5 (9); 11. Te1 (10), Ad7; 12. Ad3, Ae8; 13. Axc7 (11), Axh5; 14. Axd8, Cc6; 15. Ac7, Cxd4; 16. Ad6+, Rg8; 17. Te7, Te8; 18. c3 (12), Txe7; 19. Axe7, Cc6 (13); 20. Ad6, Rf7; 21, Cf3, Te8; 22. Rd2, a6 (14); 23. Cd4, Cxd4; 24. cxd4, Ag6; 25. Tc1, Axd3; ...  

Lamentablement a partir d'aquí la partida està mal transcrita o falten com a mínim una o més jugades, que no és fàcil endevinar quines van ser i quan són les jugades perdudes, perquè es posa la continuació Tc7+ (el que implica que el cavall negre ja no era a c6), Re6; Rxd3, Rxd6; Txg7 (0.5. - 0.5) i es comenta "i taules a proposta del negre, l'empat no deixa dubte desprès de ...Te7; Txe7, Rxe7; i si Tg6, Te1 i la mobilitat d'ambdues torres ha de conduir a l'empat en aquest final de torres igualat" i per rematar-ho acaba "una partida perfecte!" (!) i aquí la valoració és meva d'ara.

Pot ser que aquesta partida sigui un disbarat i que el negre estigués perdut en les primeres jugades de l'obertura, i fins i tot no fos gens clar que fossin taules al final (tot i que en aquest segon cas potser caldria veure on està el cavall negre i quines jugades més s'han fet, que potser ho explicaria) o bé que la valoració de tots dos rivals fos correcte i fos com diu al principi "un model de bon escacs", però en tot cas així és com jugavem i com pensavem en escacs en aquella època. No queda clar amb quin motiu es van fer els comentaris i només he suprimit un parell que m'han semblat innecessaris per evidents per l'estil dels (13) i (14) i un parell de valoracions exagerades com posar-li una admiració a una jugada única. En fi...  

(1) En una partida anterior d'aquest mateix torneig, Vicente - Teulats, el negre va refusar el gambit amb 2... d6, jugada que per inversió de jugades, 2... d6 i 3... f4 també és favorita de Freixer, i va obtenir molt bon joc.  
(2) La transcripció posa g6?! i comenta: innovació per a sortir-se de les línies ordinàries, com que després de 3. ... Cf6; 4. Ag5 el blanc també recupera el peó si vol, o cas de 3... d5; 4. f3, el joc negre queda molt debilitat, perquè no tornar-lo ja d'entrada?. 
(3) h6?!
(4) g5!? [pel que es veu, sense por al sacrifici d'àlfil ni de cavall en g5, ni de l'entrada en atac de la dama amb Dh5+, llavors jugavem així, el flanc de rei negre queda molt debilitat o directament destrossat, però sembla que tots dos consideravem que hi havia prou defensa, seria interessant analitzar-ho amb l'ordinador, a més aquesta jugada no té cap nota, a part de la valoració de la jugada]
(5) A costa de debilitar el seu enroc, tal com es fà en algunes variants de la Indo Benoni, el negre ha fet enrere l'alfil blanc i ha agafat la iniciativa, ara s'entra en una variant forçada.
(6) Menjar  amb el peó sembla més conseqüent que fer Axf6, doncs l'avanç dels peons negres podria proseguir oportunament sobre l'alfil de g3 amb h5 o f5.
(7) Aquesta és la línia normal i lògica i Climent hi entra convençut, però potser fer 9. h4 era més contundent. 
(8) Ara ja no es podia fer 9. h4, per De8+ obligant al canvi de dames. 
(9) El negre ha de jugar amb precisió, no fer d6? per exemple, però té una defensa fàcil, lògica, les jugades surten soles, ara s'evita Ac4.
(10) Amb la intenció d'impedir Ae6 seguit de Af7, expulsant la dama blanca.
(11) Axc7?!, després de pensar-s'ho molt, Climent elegeix aquesta petita combinació, però el negre té prou defensa.
(12) Es comprensible el desig del blanc de treure's de sobre aquest cavall que impedeix el desenvolupament del CR. Si 18. Txg7, Te1+; 19. Rd2, Td1+ i les negres tenen suficient contrajoc perquè taponen el desenvolupament del flanc blanc. 
(13) Guanyant temps de nou a expenses de l'alfil. 
(14) Per impedir un possible Ab5 quan el negre faci Ag6

Miquel Solà, campió de Vic l'any 1982

Entre els documents i papers antics que he trobat no fa gaire, hi ha un esborrany sobre el Campionat de Vic de l'any 1982, guanyat per Miquel Solà, llavors jove jugador de 27 anys i que tenia la llicència federativa de 1ª categoria.  

A la última ronda i amb diverses partides ajornades i encara per decidir, ja era el vencedor, per la puntuació obtinguda. Segons la crònica, Solà va fer un torneig en que hi va haver de tot, va guanyar partides arrasant en poques jugades, va tenir la sort de salvar partides perdudes i va realitzar també jocs igualats, i algunes indecises finalment es van decidir al seu favor, en total guanyant 5 partides, empatant-ne 3 i no perdent-ne cap. 

En aquest campionat també va ser molt efectiva l'actuació de Joan Sánchez i del Dr. Josep Brugulat, que van anar en els primers llocs. 

Esborrany de crònica del Campionat de Vic 1982,
desprès es passava a màquina d'escriure, quan no
es feia ja directament a màquina, per lliurar-ho 
als setmanaris comarcals, per a la secció d'esports.

En el Social B, Lluís Comas, llavors un nen de 11 anys i federat en 2ª categoria va fer un torneig extraordinari, com es veu en el resultat final: 8.5 punts de 9 possibles. La crònica meva citava ja aleshores: "Aquest noi de Sta. Eugènia està obtenint últimament uns resultats inigualables en quantes proves participa" (1).

Es citava també que en aquest grup havia quedat segon Lluis Muntal, que reemprenia la pràctica del joc després d'un temps de no jugar, i una bona actuació també d'Antoni Calero, en tercer lloc (2). Es destacava també la bona actuació que havia fet un jugador que s'estrenava en aquest torneig, Josep Parés. 

(1) Comas no va guanyar el seu primer campionat de Catalunya infantil fins sis mesos després, el 1983, obtenint l'ascens a 1ª categoria. El 1984, el seu gran any, va guanyar de nou el Catalunya infantil i així va obtenir la categoria Preferent, va participar en el Social A del C.E. Vic i va quedar campió de Vic i després seria campió del món infantil a Lomas de Zamora, Buenos Aires. 
(2) Els dos eren joves, però no uns nens, Muntal tindria 21 o 22 anys i Calero en devia tenir uns 17. A més en el grup B també hi participaven adults i fins veterans. 

Duel d'equips en el cim a la temporada 1988 - 89

Els dos grans equips de la comarca d'Osona van ser en primer lloc el Club Escacs Vic, fundat el 1946, i anys després li va disputar la primacia la Penya Escacs Centelles, fundada el 1968, que temporalment però durant forces anys el va arribar a superar i tot, essent el primer equip osonenc. 

El C.E. Vic, que llavors es deia Club Ajedrez Vich i que no va canviar oficialment el nom fins a principis dels anys 1980s, durant la presidència de Ricard Lázaro Sanromà, va destacar ja des d'abans i tot de la seva fundació oficial el 4 de juliol de 1946, amb un torneig de mestres organitzat a la ciutat a principis dels anys 1940s, que si la memòria no em falla va guanyar Antonio Medina. Va tenir un ràpid i durador ascens als anys 50s, gràcies a jugadors com Heribert Gutiérrez, Esteve Barrababe, Joan Segura, Josep Puigdollers, Vicenç Abeyà i altres, i va estar al cim dels escacs catalans durant els anys 60s de forma estable, amb algun fitxatge destacat com el nord-americà Olaf Ulvestad (1912 - 2000), que no sols era un extraordinari jugador, sinó que feia molta vida social i de club, ensenyava escacs, jugava moltes partides amistoses amb els jugadors locals i els aficionats que anaven al local social al Bar La Pista de Vic. 

Va ser una època de triomfs i de glòria esportiva pel C.A. Vich, durant la qual i fins l'any 1969 va ser president Joan Segura Vila (1928 - 2020), qui més tard va ser molts anys president de la Federació Catalana d'Escacs i encara després vicepresident de la Federación Española de Ajedrez. Aquell any va ser substituït pel president Jaume Portet qui ho va ser fins el 1974, tenint com a vicepresident a Joan Serra. El club de Vic, que havia estat durant molts anys a la Divisió d'Honor dels escacs catalans, amb els millors equips de tota Catalunya, va baixar de categoria l'any 1973, a la 1ª Divisió on es mantidria en general a partir de llavors, amb alguna caiguda a la següent categoria, però remuntada de seguida. 

La P.E. Centelles va tenir un desenvolupament molt ràpid des que dos llocs on es jugava a escacs a la localitat es van unir a finals dels anys 60s. El 1971 Miquel Fabré, molt relacionat amb la localitat, i amb només 16 anys llavors, va ser un dels assistents a la reunió fundacional dels campionats comarcals, junt amb Jaume Portet i Ricard Lázaro Sr. i altres representants dels escacs a pobles d'Osona. La P.E. Centelles va participar per primer cop, animada per Fabré, en el II Comarcal de 1972, però Fabré encara va jugar aquest amb l'Institut Jaume Callís de Vic, el seu equip inicial. La primera participació de Fabré amb el Centelles va ser a la única Lliga Comarcal, que va tenir lloc a la primera meitat de 1973. Llavors l'equip va decidir federar-se i jugar Campionats de Catalunya per Equips i, a part de Fabré, va tenir una sèrie de jugadors locals com Isidre Camprubí, Santi Simon i altres, començant un ascens meteòric en les categories catalanes des d'Aspirants a 3ª. 

Un gran artífex d'aquest èxit va ser el seu president, Pere Curtó (1930 - 2020), qui amb l'ajut d'un sponsor local molt aficionat als escacs, va aconseguir no sols pujar cada any l'equip, sinó també fitxar jugadors vigatans i osonencs primer i després també grans jugadors  internacionals, buscant la grandesa i l'excel·lència, per exemple portant al campió mundial Anatoly Karpov a fer una sessió de simultànies al poble l'1 de juny de 1976. I quan a l'agost de 1978 la P.E. Centelles va aconseguir organitzar el Campionat d'Espanya per Equips al Pavelló esportiu de Centelles, el equip local com a anfitrió hi va participar i amb jugadors com Fabré, Simón, Bautista, Teulats i uns fitxatges va fer prou puntuació per mantenir la categoria i poder jugar l'any següent de nou el Campionat d'Espanya per equips de 1979. Des d'aquestes dates, i potser ja algun any abans, el Centelles era el primer equip de la comarca, per davant del Vic, que va passar per una època delicada a finals dels 70s. Però curiosament al Centelles se li van resistir sempre els Comarcals i no en va guanyar cap mentre hi va jugar entre 1972 i 1979, essent els seus millors resultats alguns tercers premis. Però a nivell català, espanyol i fins europeu, doncs va fer un matx amistós a doble volta amb un equip de Suïssa i també es va enfrontar amb algun de francès, estava als primers llocs i així va ser campió de Catalunya l'any 1983. Però a mitjans dels anys 80s va tenir un relatiu estancament, perdent la Divisió d'Honor i passant a la 1ª Divisió, d'on encara baixaria a la 2ª per una sanció federativa de pèrdua de categoria motivada per una alineació a l'acta d'un encontre de dos jugadors que es va demostrar que era incorrecta. Tot i així l'any 1988 encara era el 5è equip d'Espanya i al campionat 1988 - 89 aspirava no sols a retornar a la 1ª sinó a ser campió de la categoria.  

Ara bé, el Vic havia començat una remuntada, sobretot a partir de l'aparició de Lluís Comas i que quedés campió del món infantil l'any 1984, tot i que el 1986 va fitxar pel Centelles, va fer una gran temporada el 1988 - 89 a la 2ª Divisió catalana va aconseguir quedar campió i pujar a la 1ª Divisió, i una part decisiva en això la va tenir el fet que aconseguís empatar 1 - 1 amb el Centelles en els seus encontres a dobla volta. Els resultats van ser aquests, que s'han conservat: 

I el comentari fet ja en aquell moment: 

Com es veu, pel Centelles només van guanyar els dos punts el M.I. xilè Campos al 1è tauler i el vigatà Joan Bautista al 5è tauler. En canvi pel Vic van guanyar els dos punts Josep Puigdollers al 7-8è, Carles Vilarrasa al 8-9è i Ordeix de Ripoll al 9-10è. Aquest rodet de tres jugadors a la cua era per l'estil de com solier ser les inesperades victòries als Comarcals. 

En aquells anys Miquel Fabré jugava pel Vic, i va ser campió de Vic l'any 1987. Tot i així en el global dels dos matxs encara va guanyar el Centelles per 10.5 - 9.5 (+ 8 = 5 - 7). Però el partit decisiu va ser a Centelles, a la segona volta el 12 de febrer de 1989, amb la victòria vigatana per un punt, que va garantir l'ascens i el primer lloc al torneig, essent ben curiós que tant el Centelles com el Vic guanyessin al local contrari. 

I per celebrar l'èxit, la junta directiva del C.E., presidida per Melcior Pujols i amb Pere Vegara, Jacint Raurell i Sebastià Aumatell com els seus membres destacats va convidar a un dinar al primer equip del Vic que va tenir lloc al restaurant del santuari de Puiglagulla, a Vilalleons, a finals d'aquell mateix mes de febrer. I al que hi vaig assistir convidat per ser el cronista d'escacs dels 3 setmanaris comarcals, l'Ausona, El 9 Nou i La Marxa, per tenir alguna relació amb la Junta del club i, si la memòria no em falla, per haver jugat en el primer equip del Vic en algunes ocasions, em sembla recordar que vaig fer alguna substitució i tot a llocs alts, i suposo que amb bons resultats, perquè entre 1988 i 1990 vaig tenir un moment molt fort escaquista, que em va portar a aconseguir la puntuació per pujar a Preferent a l'Open de St. Pere de Torelló el novembre de 1989 i sortir amb un Elo provisional de 2000, com a nou Preferent, a les llistes de la F.C.E. de l'1 de gener de 1990 i amb un Elo ja calculat de 2135 l'1 de juliol de 1990. 

Aquests encontres en els nivells superiors dels Campionats de Catalunya entre el Centelles A i el Vic A, ja havien tingut lloc abans i tornarien a produir-se en anys següents a la 1ª Divisió catalana, i per exemple per a la temporada 1989 - 90 el Vic s'afanyaria a fitxar al llavors M.I. argentí Ariel Sorín en el primer tauler com a reforç. Va ser una bona època pels escacs osonencs, però precisament va passar poc abans d'uns canvis que van anar tenint lloc a primers i mitjans dels anys 90s, que van fer entrar en una situació diferent i no tan brillant en general pels equips osonencs.