Amistat i compartir temps i activitat

Ricard Lázaro Sanromà (1923 - 2008) era molt polifacètic i destacava en tots els camps, tant els intel·lectuals, com els de realització i també i sobretot en els humans, personals, familiars i socials. Es feia molt amb la gent, es preocupava pels altres i els seus problemes i necessitats i s'avançava a ajudar-los, fent coses per ells amb molta intel·ligència, capacitat de treball, encert i eficàcia. 

Amb aquesta manera de ser tenia relacions amistoses amb gairebé tothom que el coneixia, era popular, apreciat i estimat, perquè tot i tenir defectes i errors com tothom, se li notava el bon natural i encara més el bon cor. Les poques excepcions eren degudes a problemes extrapersonals, com en alguna època tingué oposició d'alguns per la seva conducta conciliadora, de donar llibertat i d'apel·lar a la responsabilitat personal, perquè manava d'una manera suau i confiant en la intel·ligència i bona voluntat de la gent, cosa que no tothom apreciava. Però alguns, i fins i tot bastants o molts, sí i tota la seva vida vida va tenir amics, entre els quals alguns veritablement propers, que el valoraven i apreciaven en correspondència a la seva actitud, les seves accions i les seves qualitats personals. 

Un d'aquests amics era el professor de secundària i químic com ell, Josep Maria Franquesa (1930 - 2023), que en una època en que Ricard Lázaro Sr. era director de l'Institut Jaume Callís de Vic entre 1968 i 1975 (1) en Josep Mª Franquesa va ocupar per un temps el càrrec de confiança de cap d'estudis. 

Josep Franquesa en els seus últims anys, ja molt gran d'edat, seguia jugant 
sovint a escacs en família, aquí amb el seu net Aleix, també solia jugar amb
altres membres com el seu fill Miquel o un altre net, en Marc, entre d'altres

El Josep Franquesa va ser un dels seus pocs amics que el va sobreviure, i per molts anys, degut a que era força més jove i a que va arribar a nonagenari,  ja que tots els altres grans amics van morir abans que ell: el Narcís Rodas Sr (+ 1984), el Dr. Josep Brugulat (+ 2001), el pintor Àngel Corominas (+ 2007) i Francesc Freixer (+ 2008) si bé aquest només mig any abans. Però el que aquí més interessa és que igual que amb els citats compartia l'afició als escacs i solia fer regularment trobades per jugar un bon nombre de partides, prendre alguna cosa i parlar, també als que no eren escaquistes el pare Lázaro, com se'l coneixia sovint en el món dels escacs (2) ja que havia ensenyat i participava en competicions amb els seus tres fills Ricard, Jordi i Xavier (3) semblava comunicar-lis l'afició, la importància i fins l'entusiasme per practicar els escacs.

A en Josep Franquesa, que no consta si ja sabia escacs abans, el Ricard pare no sé si li va ensenyar (4) però sí que li va transmetre les ganes de jugar a escacs, i aquest va ser després, sobretot en els últims anys, un jugador d'escacs però sols en família, amb fills, nebots i néts, a part d'algunes partides que devien fer puntualmet ells dos, però això sí molt limitades en nombre i en el temps, sense arribar a les maratons sovintejades amb els seus amics escaquistes, però tot i així algunes trobades per jugar a escacs sí que les feren, igual que algunes partides de tant en tant. 

Era una altre època i una altre mentalitat, però en queda el bon record i l'admiració per aquesta afició compartida que ajudava a crear, a nuar, estrènyer i mantenir en els anys bonics llaços d'amistat que solien durar tota la vida, un dels molts efectes positius del joc dels escacs.  

(1) I de nou ho va ser al curs 1979 - 1980, el Sr. Lázaro, com li deien, va ser el primer director del primer Institut d'Ensenyament Mitjà de la ciutat de Vic i de tota la comarca d'Osona, fet amb el qual va deixar una forta empremta, sobretot per les decisions que va prendre i implantar ja des de l'inici com la coeducació a les aules i el permetre als professors fer les classes en català com ell solia fer, i una llibertat per a professors i estudiants, especialment els de Batxillerat Superior i Preuniversitari, de tipus gairebé universitari, amb moltes activitats com cinefòrum i sobretot un Batxillerat nocturn per a gent gran i casos especials, que com no li deixaven tenir però ell veia que era necessari, al final va aconseguir-lo començant una hora abans per tal que es pogués dir "de tardes" tot i que alguns dies acabava a les 10 de la nit, un altre fet que també va marcar un abans i després a Vic i comarca, igual que en una època en la que això era insòlit, dos viatges de fi d'estudis a Grècia en dos autocars cada vegada els anys 1973 i 1974 passant per molts països europeus a l'anada i tornada, entre ells tocant o travessant diversos de comunistes com Albània (una escala del vaixell en un port, sense desembarcar), Bulgària i Iugoslàvia (travessats de sud a nord tots dos) i Hongria (on el primer any no els van deixar entrar), quan Espanya vivia en el final del franquisme, i aquests dos grans viatges, en els que van participar molts joves per les molt bones condicions econòmiques que va aconseguir preparant-los amb molt temps, també van marcar una fita molt important entre el jovent osonenc. I com a director també va fer molt per promocionar els escacs en el centre i entre els nois de Vic i de tota la seva comarca, així com també en general sobretot amb els Campionats Comarcals per equips, dels que en va ser promotor, i amb el molt exitós equip juvenil de l'Institut, cosa que ja s'ha explicat en diversos llocs d'aquest Blog.

(2) Igual que Ricard Lázaro pare. En canvi a l'Institut Jaume Callís de Vic, des de l'inici fins que es va jubilar el setembre de 1989, tothom, professors, personal no docent, alumnes i pares el coneixien com "el director", tant quan ho era com quan va deixar de ser-ho oficialment, però havent conservat durant forces anys una gran influència i ascendent per la seva intel·ligència, experiència i capacitat de treball, com també de resistència i resiliència davant les dificultats i problemes, de manera que quan venia algú de fora i li preguntava a algun conserge o administratiu pel director del centre, aquests solien respondre "a qui busca, al director o al director actual?" ja que "el director" sempre va continuar essent-ho ell en el sentir de professors, alumnes i pares del centre. En canvi a altres llocs, i especialment a l'autoescola Calldetenes, fundada i portada per ell, de la que també va ser director, professor i propietari entre 1980 i 2007, a part de "director", que també ho era en aquest cas, també se'l va conèixer a partir de 1982, amb 58 anys, com "l'avi", un ape·latiu que es va anar expandit i va tenir i conservar també en altres àmbits, fins a l'Institut i el món dels escacs, ja que el juny d'aquell any va néixer la seva primera neta, i que palesava la familiaritat i l'afecte que la gent li tenia. 

(3) Tenia tambe quatre filles, Immaculada, Meritxell, Mercè i Marta, i tant la Imma com la Mercè havien jugat temporalment als escacs si bé ocasionalment i en èpoques diferents, si bé la prrimera molt poc i només com aficionada i en un torneig escolar, als anys 1969 i 1970,  i la segona poc, només en un campionat infantil l'any 1977. També va tenir com afillat a casa entre 1972 i 1974 a un nen de Folgueroles, en Manel Madrenas, que havia quedat orfe de pare i mare en un accident de trànsit; R. Lázaro Sr. era molt amic dels seus pares i especialment del pare, el Dr. Josep Madrenes (1921 - 1972), metge titular durant molts anys del poble i un dels pocs amics d'aquests anys amb el que no jugava a escacs, i en Manel, amic també del Xavier, va aprendre escacs i va participar en tornegs durant un parell o tres d'anys. 

(4) Realment va ensenyar a jugar i a progressar en el talent, l'entusiasme i la dedicació en els escacs a molts al llarg de més de mig segle, des de que era molt jove i jugava en el bar Tupinamba de Gràcia, essent un dels cofundadors de la U.G.A. l'any 1940, quan tenia uns 16 anys, passant per quan era un adult, i a principis dels anys 1960s feia en alguna ocasió sessions de simultànies a molts taulers al Col·legi del Cor de Maria de Barcelona i va compartiir l'afició amb el claretià P. José Luis Brasero, que es feu escaquista federat i fins escrigué un llibre d'iniciació als escacs per a nens, fins a molts als que els hi va ensenyar a casa, a l'Instiitut, al C.E. Vic, o fins a l'autoescola Calldetenes, amb alguns alumnes fora d'hores de classe, un dels últims dels quals, i dels més exitosos, fou el Marc Parramón (n. 1983), que ensenyat per ell, jugant amb ell i també amb alguns ensenyaments de l'autor d'aquest Blog, sobretot amb una col·lecció de partides meves que li vaig passar per tal que se les mirés i estudiés, ha arribat a ser un jugador federat, fitxatge d'alguns clubs, jugador assidu de torneigs i amb uns Elo FIDE, FEDA i FCE força alts i curiosament en ocasions més alt el internacional, fins de 1954, que l'estatal i el nacional.  

15 anys del decès de l'estimat Ricard Lázaro pare

Aquests dies de juliol de 2023 fa 15 anys del traspàs de Ricard Lázaro Sanromà.

Nascut a Barcelona el 14 d'octubre de 1923, va morir a Vic el 26 de juliol de 2008. Llicenciat en Ciències Químiques per la Universitat Central de Barcelona l'any 1947, el seu currículum acadèmic inclou obtenir el títol d'agregat de Matemàtiques per oposicions estatals a Madrid el 1963 i el de catedràtic de Física i Química d'ensenyament secundari el 1966. Després d'haver desempenyat el càrrec de secretari a l'Institut Infanta Isabel d'Aragó durant un parell d'anys, el juny de 1967 se li encarregà director tècnic de La Salle Manlleu, motiu pel qual es desplaçà des de Barcelona a la comarca d'Osona amb la seva família ja nombrosa, i el juny de 1968 fou nomenat primer director del primer Institut de la comarca d'Osona, el Jaume Callís de Vic, càrrec que tingué fins l'estiu de 1975 i que tornà a exercir provisionalment durant uns mesos entre el juny de 1979 i febrer de 1980, continuant després com a catedràtic de Ciències del mateix Institut fins el setembre de 1989 en que es jubilà com a docent d'ensenyament secundari. Entre els seus alumnes sortiren molts físics, químics i matemàtics en concret i científics en general, com també d'altres carreres acadèmiques i universitaris, perquè essent una persona d'una intel·ligència extraordinària i d'una capacitat de treball excepcional, també tenia una gran capacitat didàctica i pedagògica, essent un veritable despertador d'intel·ligències i de vocacions als estudis superiors, fet del que qui això escriu, fill seu, com tants d'altres, en pot donar fe per experiència pròpia. I aficionat als escacs, que considerava un joc que ensenyava a pensar, a raonar estratègicament i a adquirir responsabilitat per les pròpies decisions i accions, va saber també transmetre aquest gust per l'anomenat rei dels jocs als seus fills i a nombrosos estudiants ja predisposats per les seves qualitats, però als que els faltava descobrir-lo, aprendre'l i saber apreciar-lo, coses que ell feia molt bé i de molt bon grat. I tot això citat era només una faceta seva, perquè era polifacètic i destacava en molts camps, practicament en tots els que tocava, que eren molt diversos, i amb motiu del centenari del seu naixement miraré d'anar citant breument en aquesr Blog. Descansi en pau l'estimat espòs, pare, tiet, avi, amic i mestre, i que al Cel sigui! 

Aniversari de l'autor

Sostè una pietosa creença popular que els salvats que vagin al Cel a la vida futura i eterna amb el seu cos ressuscitat, tant si van morir de nens o joves, com si eren adults o ancians, tindran un cos gloriós de plenitud humana. I que això, a part de lliure de tota deficiència, significa uns trenta anys més o menys. 

L'autor del blog a finals de juny de 1986 a Granollers, a punt de fer 32 anys.

El fonament d'aquesta creença està en l'edat de Jesucrist en el moment de la seva mort i resurrecció, uns trenta anys i escaig, que se sol concretar en 33 anys, ja que en la resurrecció final som associats per Ell a la seva pròpia resurrecció gloriosa. No sabem si serà així o no, però és molt possible, tot i que potser serà molt millor que tot el que podem imaginar. 

Aquesta reflexió ve amb motiu de l'aniversari de qui això escriu, que acaba de fer 69 anys, i trobo que és adequat en un dia així fer algun pensament d'aquest estil, alhora que donar gràcies a Déu pel temps de vida ja concedit a tots i pel que ens vulgui concedir a tots i cadascú de nosaltres, perquè segur que la seva voluntat serà la nostra major felicitat. D'això en podem estar ben convençuts!  

L'estil de joc del Jordi Lázaro i l'estil Fischer

En Jordi Lázaro tenia un gran talent innat per a jugar a escacs. Des que va aprendre en família a jugar, ensenyat com la resta dels germans pel seu pare, gairebé no va estudiar escacs i es va mirar molts pocs llibres, i en tots dos casos a l'inici del seu aprenentatge, fins i tot no va repassar gaires partides, tot i que això sí que ho va fer des del principi i ho va seguir fent molts anys, però de forma puntual, algunes de Fischer sobretot i unes quantes que li ensenyavem nosaltres demanant-li que les veiés i ens les comentés. 

El Jordi Lázaro en la seva millor època en escacs, cap a l'any 1972, foto feta meva.

Es pot dir que va aprendre jugant i veient jugar, tant a lentes com a ràpides. Perquè de llibres només va seguir el que el seu pare els hi ensenyava, de Réti (Los grandes maestros del tablero) i de Nimzowitsch (Mi sistema), algun de Fred Reinfeld i pocs més, i això cap als anys 1970 i 1971, és a dir molt al principi. Si que es mirava revistes com "El ajedrez canario" i especialment a partir de 1973 i per uns quants anys "Jaque" i si bé passava partides, no eren moltes, però l'afició a les revistes d'escacs la va conservar gairebé fins al final, de gran comprava el "8 x 8" als quioscs, però s'interessava principalment per les notícies d'escacs i per alguns problemes. 

De llibres en el seu període formatiu o jove, triats per ell i que li agradessin i els fes servir, hi havia Ataques directos al rey de Bondarevsky  i el Piense como un gran maestro de Kotov i un sobre La apertura catalana de Y.N. Neustadt, del que havia mirat alguna cosa, unes poques variants, sense oblidar Suggestions per a l'estratègia escaquista de Tartakower, que s'havia llegit i i algun cop citava com potser també una mica L'art del sacrifici en escacs de Spielmann,al que li havia fet alguna ullada i gairebé cap més, perquè tot i que el nostre pare ens va ensenyar ja de nois les primeres jugades d'algunes obertures i defenses i especialment l'obertura Reti que ell jugava sistemàticament i que ens va mostrar amb més profunditat, el Jordi va triar de seguida l'obertura de peó de dama 1. d4 i concretament la Catalana, començant amb 2.c4 (1) i amb negres jugava la Siciliana variant del Dragó (2) i la Defensa Índia de Rei o similars, tot i que empaltant amb altres plantejaments com la Indo-Benoni durant una bona època. Aparentment el seu repertori era limitat o almenys no massa variat però això era fet expressament, perquè jugava segons la seva experiència i resultats personals i n'era cada cop més expert i es sentia més segur en les seves línies, costava molt que el poguessin sorprendre en l'obertura i no li disgustava, sinó al contrari, repertir els plantejaments cada vegada, tot i que no era automàtic i en alguna ocasió variava ell mateix, no només per les respostes de l'adversari. I més endavant pràcticament va deixar de llegir llibres d'escacs, ja que tampoc en general era gaire aficionat a la lectura, excepte de jove estudiant, quan anava a la biblioteca i els triava al seu gusr. 

I així com els mestres actuals més admirats per mi eren Tal i Petrosian i en el matx de Reyjkiavik de1972 vaig estar a favor de Spasski, perquè em semblava més sòlid i seriós, i els del meu pare eren Botvinnik, Smyslov, Petrosian i una mica també Tal i el 1976 es va llegir tot el llibre de les partides de Karpov, el mestre contemporani més admirat pel Jordi era indubtablement i gairebé en exclusiva Bobby Fischer (1943 - 2008), del que savia reconèixer l'estil com el millor i diferent (3) i amb l'estil de joc del qual gairebé s'identificava, no per imitació sinó perquè eren naturalment molt semblants el d'ell i el seu: un joc posicional, però amb iniciativa i agressiu, força segur però alhora molt actiu i amb remats contundents davant les jugades passives, fluixes o errors del contrari. No eren iguals ni molt menys, però sí que tenien un aire similar i un paral·lelisme conceptual, salvant les distàncies i les diferències, era com si compartissin un mode bastant comú d'enfocar la partida i d'entendre el joc. 

Un metge que li va fer un estudi psicològic quan començava a tenir problemes de nervis, va concloure que el Jordi tenia una mentalitat matemàtica i una intel·ligència molt desenvolupada i que això tenia avantatges i desaventatges a més de produir diverses peculiaritats personals. I diversos jugadors veterans del Club Escacs Vic ja havien comentat que el Jordi tenia una alta capacitat i un gran talent per jugar a escacs, però que aparentment no l'exercia al nivell que li corresponia, ja que quedava en un pla comarcal quan podia haver estat entre els primers de Catalunya i entre els bons d'Espanya, si ho hagués enfocat d'una altre manera i ho hagués desenvolupat ben guiat i orientat per un entrenador i preparador expert que hagués estat per ell i l'hi hagués fet l'acompanyament i el seguiment, cosa llavors gairebé inexistent o molt rara. "Amb l'Ulvestadt hagués après molt" li havia sentit comentar a algú, "Tindria que haver assistit a veure torneigs internacionals de mestres i aprendre de veure'ls jugar", "Li hagués convingut jugar contra rivals més forts"... 

Però es pot dir que no va estar al lloc ni al moment adequat per manifestar, polir i realitzar plenament les seves molt altes capacitats, a part dels problemes de nervis que li van donar un primer avís l'abril de 1973, amb 16 anys, que per sort va ser passatger i semblava superat, però va tenir una segona recaiguda a la primavera de 1975 i quan ja el va afectar de manera seriosa va ser a partir de 1977, que va deixar la carrera universitaria que feia, i que era seriós es va veure quan el gener de 1979, després d'unes setmanes com a recluta de la Marina a Cartagena va ser declarat no apte per al servei per motius de salut i llicenciat. No va ser continu, a l'agost del matex any va ser àrbitre principal del Campionat d'Espanya Femení a Vic amb tota normalitat i eficàcia,  però sí recorrent, i sovint l'afectava en els moments més inesperats i inoportuns, impedint-li un progrés continuat, soatingut i estable, i així per exemple va tenir èpoques de no practicar o fracassos impensats i no va pujar a la categoria Preferent fins l'any 1981, quan podia i hauria pogut fer-ho perfectament a mitjans dels 1970s, i no va ser campió del Club Escacs Vic i campió de Vic fins l'any 1984 quan li hauria tocat, i va ser a punt de ser-ho, ja a finals dels 1970s, quan jugava en els primers taulers del Vic A en les divisions més altes del Campionat de Catalunya per Equips - tot i que el Vic va baixar de la Divisió d'Honor el 1973 i no la va recuperar fins 1989, va estar quasi sempre o sempre a la Primera Divisió catalana - i tampoc va acceptar les ofertes que va tenir de fitxar per altres clubs, no sols pels seus problemes d'ansietat sinó sobretot perquè considerava que el C.E. Vic era "el seu" i no va ser fins a finals dels 1990s que, després de molt temps sense jugar, també s'ha de dir, es va deixar convèncer pel Taradell. 

Aquest contrast entre capacitats i perspectives per un cantó (4) i resultats i situació per un altre, li va fer dir a un destacat jugador del C.E. Vic que era un agut observador del món dels escacs i bon coneixedor de la naturalesa humana (5): "Si hagués nascut a Rússia o ni que fos a algun pais europeu o als Estats Units o Argentina, ben ensenyat, entrenat i preparat i en un ambient de progrés adequat, hagués arribat a ser segur un Gran Mestre, més encara un dels de participació internacional i bons a nivell mundial". No sé si era un elogi excesiu, però sí, amb rivals progressivament més difícils, sobretot ell que aprenia jugant i veient jugar, més o menys per aquí podien haver anat les coses, sobretot si li haguessin pogut solucionar el seu problema de salut, el nerviosisme que l'afectava periòdicament i que aquí, pels motius que fossin, no es va superar del tot fins un llarg tractament hospitalari l'any 2014-15 que per fi el va deixar pràcticament guarit, tot i que amb les seqüeles de tants anys de patiment psicològic i sobretot de medicació (6). És trist però el seu va ser un cas de "el que hagués pogut ser i no va ser"...

(1) Jo li vaig dir en les primeres partides de campionat que el que ell feia era un Gambit de Dama acatalanat retat (de Reti), ja que el plantejament típic amb d4 i c4 el continuava amb Cf3, tot i que en ocasions el precedia amb Cc3, i el fianchetto de rei i l'enroc i després en els primers temps hi aplicava una mena de sistema Reti si el rival li ho deixava fer, tot i que això, amb el segon fianchetto, ho va deixar ben aviat. Havoa estudiant el bàsic de l'obertura Catalana en teoria, però de seguida ho va modificar segons la seva experiència de joc i les respostes del contrari, entrant gustosament en les complicacions si el negre acceptava el peó, fent Af4 o bé Ae3 (havent mogut e4 i en algun cas amb el peó encara a e2), o Ag5, etc. Ell jugava per pràctica personal i per convicció i les seves línies, mig teòriques i mig originals, les tenia molt practicades i conegudes-
(2) En ocasions les variants del Fianchetto accelerat i del Fianchetto anticipat, però sobretot el Dragó normal, que era la seva i n'estava ben convençut i s'hi sentia a gust, i això als primers anys 1970s quan això no era gaire usual, i menys encara guanyar així, sovint de forma brillant i ràpida, a jugadors federats de categoria 1ª i preferent.
(3) En una ocasió li vaig passar una partida de Gligoric amb la Indo-Benoni, que Fischer practicava molt, deixant-li creure que era de Fischer, i un cop acabades les jugades típiques de plantejament, només un parell de jugades més endavant se'n va cansar i em va dir "No és una partida de Fischer!" i no la va voler seguir mirant més, i quan li vaig preguntar com ho havia sabut em va contestar "Es nota que no és l'estil de jugar de Fischer", ja que hi tenia com una mena d'identificació instintiva i gairebé preveia que jugaria Fischer en una posició, en tot cas savia discriminar el que no jugaria. I el mateix hagués passat si se li hagués fet la prova amb una Siciliana Najdorf, la preferida de Fischer contra el peó de rei, fins i tot en la mera elecció de les variants concretes contra les jugades del blanc.
(4) Quasi tota la seva carrera va conservar la capacitat de guanyar a jugadors ben forts, de l'èlite catalana, i per exemple no sols va vèncer sense més dificultat a campiones femenines de Catalunya i alguns jugadors famosos i coneguts de primera fila, sinó que va guanyar pràcticament a totes les joves promeses en ascens amb les que es va trobar amb el tauler per mig, com Miralles, Vehí, Ibáñez i uns quants altres, entre els quals si no m'equivoco també el Comas dels seus primers èxits.
(5) Jordi Ralló (1928 - 1992), molt introduït en l'ambient escaquista en general i vigatà en particular, que com Fischer i com el mateix Jordi Lázaro, va morir als 64 anys, el nombre de caselles d'un tauler d'escacs. 
(6) Que la medicació que durant llargues temporades prenia li va afectar el joc és innegable i jo mateix ho vaig comprovar essent-ne testimoni directe, en una ocasió tenia una partida decisiva en la última ronda d'un torneig del que podia haver quedat no sols dels primers i amb premi sinó també, amb els resultats aliens adequats, quedar campió.i tot, i escarmentat per altres vegades que un malestar sobtat l'havia afectat i l'havia fet perdre o, pitjor encara, no poder jugar la partida, va decidir prendre's preventivament un tranquil·litzant que tenia receptat per si en algun moment ho necessitava, pensant que així ho evitaria i podria jugar normal, amb el resultat, com ell mateix va reconèixer, que va jugar fluix, amb una certa torpesa i com mig adormit, i va perdre ràpidament una parttida i davant un rival que podia haver guanyat fàcilment, i no va quedar dels primers ni delspremiats. Per això quan havia de medicar-se avisava que no es veia en cor de jugar. Una llàstima, realment.  

En homenatge al meu pare en el seu centenari

Unes facetes de Ricard Lázaro Sr., un veritable polímata, que val la pena conèixer. 

Al patí de casa seva a Folgueroles, mitjans dels anys 1980s, les coses les feia bé i no sols per a ell

Ricard Lázaro Sanromà, el meu pare, era una persona polifacètica, amb habilitats en múltiples camps ben diferents, no sols intel·lectuals sinó que abarcaben gairebé tota la vida. I amb motiu de l'any del seu centenari de naixement, miraré de citar-ne ni que sigui tan sols algunes en aquest Blog. 

I per començar, per exemple que no sols era una persona erudita, informada, amb una intel·ligència extraordinària per al coneixement intel·lectual, i amb una gran capacitat de treball en tots els àmbits, sinó que les compaginava amb sorprenents habilitats pràctiques i manuals, així per exemple era un bon mecànic de cotxes i motos i de reparacions de tota mena, que des de ben jove fins a ja molt gran, feia personalment ell i de molt bona gana, a més del fet en sí també l'hi era com una distracció, molt adequada per altra banda per les persones que fan molt treball mental. Aquesta característica seva l'havia heretat també el seu fill Xavier, que des que era un noi i gairebé un nen, n'havia après voluntàriament col·laborant amb ell i ben aviat, encara petit, ja desmuntava i tornava a muntar motors de cotxes, tot arreglant les fallides. 

El nostre pare ho havia après en primer lloc per la pràctica des de jove, començant per bicicletes, i ideant coses, i per algun llibre, molt especialment el Manual de automóviles (1940) de Manuel Arias-Paz (1899 - 1965) amb moltíssimes edicions revisades i actualitzades al llarg dels anys, gairebé fins ara mateix, un llibre interesantíssim i molt eficaç no sols per ensenyar els secrets dels vehicles amb motor de gasolina o diesel, sinó per fer-ne agafar afició, als turismes i altres automòbils, com en el cas del Jordi i meu, sinó també per la mecànica, el manteniment i les reparacions, en una època en que tot això tenia molta més presència que ara, des de saber canviar una roda punxada, i el meu pare savia fins i tot reparar-la si era possible, fins a comprovar els nivells d'aigua i d'oli, saber netejar el motor i la carrosseria i també l'interior, conèixer perquè i com funcionava, identificar les avaries, preveure-les pels sorolls del cotxe, arreglar-ho obtenint les peces necessàries sabent usar les eines adequades, comprovar que tot estigués bé, embragatge, transmissió, suspensió...i fins fer alguna innovació perquè R. Lázaro Sr. també era inventor, amb algunes patents i tot, i tenia una gran claredat per millorar i optimitzar eines, dispositius, màquines i sistemes, i fins per pensar-ne de noves.

Normalment això ho feia per ell i per tota la família, sempre que tenia temps, però alguna vegada ho havia fet per altres, com amics seus, almenys mirar-s'ho i avaluar com de difícil seria l'arranjament, si ell era capaç de fer-ho, que si tenia els instruments solia ser que sí, quan valdria fer-ho fer per un professional del ram, però aquests casos eren molt rars i normalment limitats a parents i alguns amics molt especials i encara molt ocasionalment, com un favor i gratuïtament, o a preu de cost dels recanvis i recursos com líquids, bateries i altres. Aquest aspecte el que sí que el va practicar i molt, bé i ben barat, va ser el Xavier, que reparava i restaurava per encàrrec a amics, coneguts i gent que ho savia per algú i li ho demanava, mentre que el Jordi i jo n'erem totalment negats, excepte per les coses més elementals, com punxades, nivells i poca cosa més, com sortir del pas o reconèixer una avaria seriosa i no forçar el cotxe. Però al nostre pare no li faltava feina sempre que ho necessitava, podia i volia, ja que a vegades recorria als mecànics d'ofici, sovint fent un treball mixte amb ells, com una part de la feina i dient-s'ho, ja que a més dels molts vehicles d'una família nombrosa, ben aviat es va ocupar també dels de les dues autoescoles, una a Barcelona durant un parell d'anys, i a continuació l'altre a Calldetenes durant més d'un quart de segle, encarregant-se'n en general ell de tot. 

Una faceta aquesta poc coneguda, excepte pels més propers, especialment la família, que permet fer-se una idea més de conjunt de la seva personalitat, tan variada i tan destacada en moltes coses. En propers entrades en parlaré d'altres ben diferents per donar-lo a conèixer i fer-li un homenatge. I el més important és, com queda dit, que tot allò que feia ho feia bé, en realitat molt bé i per això s'hi dedicava a fer-ho. 

Algunes caracteristiques del Jordi i meves

Amb el meu germà Jordi compartiem moltes coses, estavem molt units i, per les nostres circumstàncies d'orfes de mare essent molt petits, erem com una mica més que germans, gairebé com si fossim germans bessons, encara que sense arribar-hi, suposo, a una compenetració tan estreta com la d'aquests. Però sí, ho sabíem tot l'un de l'altre i feiem la majoria de les coses junts. I tot i que ens sabiem diferents, confiavem del tot mutuament, com millors amics que erem, gairebé amics únics (1).

Ricard Lázaro Sr. amb els seus fills Ricard i Jordi en un casament, estiu de
1966. Amb el nostre pare també hi teniem una connexió especial, ja que vam 
ser durant dos anys una família monoparental, això sí amb la col·laboració
de l'àvia paterna. Per aquest temps va ser quan ens va ensenyar a jugar escacs.

I tant semblants erem que per distingir-nos una mica l'un de l'altre vam tenir que repartir-nos els gustos en quasi tots els camps per tal que cadascú tingués quelcom de propi: així a ell li agradaven els ous ferrats i a mi la truita, a ell els cigrons i a mi les mongetes... i això valia fins i tot pels animals, els clubs de futbol i el futbol mateix, els països del món, els fets històrics...un dia en parlaré, però basti dir que a ell en general li agradaven els bàndols guanyadors en un conflicte, fossin qui fossin, i jo en canvi sentia una instintiva simpatia pels perdedors, també fossin qui fossin, pel sol fet de ser derrotats i no tenir gaires defenses, havent sigut "allò que va poder ser i no va ser" (2), en el cas de la meva posició amb la intrigant possibilitat afegida del "què hagués passat si..." perquè des de la seva postura el resultat era notori i evident, i a mi no em convencia, pensava que en moltes ocasions el guanyar o perdre era atzarós i en algunes ocasions fins i tot injust. Aquest prendre posicions oposades ho feiem sobretot, tot i que de manera poc conscient, per poder parlar i discutir, ja que si haguessim estat d'acord en tot haguessim tingut poca matèria de debat i ens agradava molt parlar entre nosaltres i defensar les nostres postures i per això buscavem i escolliem diferències mínimes per poder-ho fer. 

Però en canvi sovint imaginavem junts i fins essent encara uns nens ens vam inventar un pais imaginari, molt realista però, del que vam anar desenvolupant tots els seus detalls: geografia, història, etc. I ja dic, no hi tenia cabuda la fantasia, era sols com si col·laboresim en construir com una realitat possible tot i que inexistent, potser més al nostre gust. I tot i que fins fa poc pensava que això era una cosa única i exclusiva nostra, recentment he descobert que és un fet conegut tot i que molt poc corrent, i que personatges com els germans Brontë, la Charlotte, Emily i Anne i el seu germà Bramwell, ho van viure. En el fons és com la creativitat literària o artística, però compartida, assemblant-se més a una novel·la feta entre diversos autors, com Erckmann i Chatrian o els germans J.-H. Rosny ainé i jeune. Però amb l'especificitat que més que una narració és la invenció de tot un pais, amb totes les seves particularitats, cosa que és també com un refugi somniat davant les decepcions o el prosaïsme de la vida viscuda, una alternativa més pròpia i sentida, en el nostre cas, això sí, totalment realista i posible, si no verídica sí versemblant. 

Naturalment que teniem les nostres pròpies personalitats i els nostres camps privats, per exemple jo des dels 8 anys escrivia a màquina novel·les d'aventures i de viatges, tema i activitat als que ell era completament aliè, ja que la seva creativitat, en contrast amb la meva, que era més literària, era en el seu cas més científica i matemàtica. Si hagués estat bé de salut, el Jordi hagués pogut ser un investigador que hagués pogut fer progressos en el seu àmbit científic i fins algun descobriment destacat, però tot això es va frustrar. Jo era més de filosofia i lletres, carrera que hagués hagut de fer de jove, o sinó la de geografia i història. Però les coses van anar com ho van fer i ja no es poden canviar.

I si escric tot això és sobretot per un fet quasi increïble, però cert, de nens teníem una connexió telepàtica l'un amb l'altre, no sols ens endevinavem el pensament si ens ho proposavem, sinó que en ocasions pensavem el mateix i ens n'adonàvem, però no li donàvem més importància. Fins i tot ho vam comprovar en alguna que altre ocasió, fent-ne la prova, jo mateix vaig intentar esbrinar-ho amb un experiment sense que ell ho sabés o almenys sense dir-li tot i que crec que se'n va adonar després al cap de poc, preguntant-li sobre el nom del camp de futbol d'un equip de primera divisió espanyola i inventant-me i pensant intensament, repetint-m'ho mentalment, un nom rar; ell, molt aficionat al futbol i que es savia tots els noms dels camps de joc dels equips principals, va dubtar uns moments, tot i que el savia, i de sobte, com si ho hagués trobat, va dir aquell nom gens comú ni relacionat en que jo pensava i, sorprès, ell mateix se'n va adonar de que havia dit una cosa incoherent i al cap d'un moment va dir el nom correcte. Així vaig comprovar que almenys en aquella ocasió era veritat la telepatia entre nosaltres, tema sobre el que en alguna ocasió haviem parlat molt temps abans sobre si existia o no, jo sostenent que si i ell que no, i no li vaig dir res, tot i que crec que ho va endevinar. Quan va passar això jo tenia 13 anys i ell 11, i va ser la última prova que vaig fer, per mera curiositat, i no hi vam pensar més ni ell ni jo. En tot cas jo, si en alguna ocasió ho vaig recordar, vaig considerar que era una cosa de nens i de germans molt propers, i que amb l'edat havia desaparegut, com les fantasies infantils o allò que és diu que "tothom és un geni fins als 16 anys". Però sense haver-ho tornat a considerar mai possible i actuant quan ja erem majors d'edat i adults, ara per alguns detalls sospito que potser més o menys vam seguir tenint una mena de comunicació directa, sense paraules, entre tots dos, tot i que d'una forma totalment inconscient. Això explicaria potser algunes coses posteriors de tots dos. 

I tot això ho comento per donar a conèixer aspectes molt personals del meu germà Jordi, que hagués pogut ser una persona extraordinària i excepcional si hagués tingut bona salut i no hagués hagut de medicar-se bona part de la seva vida. Penso que aquestes facetes, que vaig constatar personalment en la meva relació amb ell, diuen molt sobre la seva veritable personalitat, en bona part amagada no sols per tot allò dit sinó també per una connatural modèstia, discreció i reserva seves, que feien que molt poca gent, si és que algú, el coneixés bé i a fons, entre d'altres coses perquè, com en el meu cas, va ser solter tota la seva vida. Serveixi aquest escrit per reinvidicar-lo en la seva integritat personal de caràcter. Descansi en pau i que al Cel sigui! 

(1) Cosa que no és literalment certa, jo amb els anys vaig tenir molts amics i alguns grans amics i fins alguna amiga especial com en un enamorament infantil, amb tots els quals després vaig perdre el contacte, i ell encara que no tant, també. Tot i que tots dos erem introvertits ja des de petits, crec que ell ho era més profundament que jo però alhora tenia una simpatia especial amb la gent que fins i tot a mi em sorprenia. En algun lloc vaig llegir de dues persones "un era en l'exterior el que l'altra era en l'interior" i encara que no era ben bé això, aquesta frase il·lustra la complementarietat de tots dos. 

(2) Per exemple parlant de la Guerra Civil americana, ell estava decididament de part de la Unió i jo de la Confederació, en cap cas per motius ètics, doncs erem uns nens, sinó per defensar un dels dos bàndols sense jutjar-los, en el seu cas per ser triomfadors i victoriosos i creure que ho havien merescut i que això era positiu, i en el meu per motius estètics com els uniformes i romàntics com la noblessa del vençut amb dignitat, per l'estil del general Robert Lee o de Stonewall Jackson, conscient potser de la seva posició en fals i del seu destí però decidit a batre's igualment per l'honor dels seus i el seu propi. Quan feiem aquestes opcions jo tenia 10 o 11 anys i ell 8 o 9, o sigui que era com prendre partit per clubs i equips, camp en els que manteniem la mateixa tònica.  

Un record d'homenatge al Jordi Lázaro en el seu aniversari

El 23 de juny el meu germà Jordi Lázaro feia anys, i el 2023 n'hagués complert 67. És un bon motiu per tenir-li un record. 

Dues fotos del Jordi l'any 1967, quan era un nen i tenia tot el futur per davant.

A Manlleu el 1967 o principis de 1968, quan tenia 10 o 11 anys, i 
estudiava 2n de Batxillerat a La Salle Manlleu, l'any que vivia allà.

A Barcelona, al col·legi La Salle Gràcia, fent 1è de Batxillerat el curs 
1966 - 67, quan tenia 10 anys, i era un estudiant molt bo, per aquesta
època va ser quan va aprendre a jugar a escacs. És el quart començant
per l'esquerra dels de la segona fila dels alumnes que estan de peu.

Es podria destacar que en la seva data d'aniversari estava ben acompanyat, escaquistícament parlant. La seva estava molt propera de la de Vladimir Simagin (21 juny 1919), del gran Paul Morphy (22 juny 1837), de Lluís Comas (22 juny 1971), del campió del món Vladimir Kramnik (25 juny 1975) i d'Ulf Andersson (27 juny 1951) entre d'altres, essent amb el que tenia una major coincidència el nord-americà Larry Christiansen (27 juny 1956), ja que no sols compartia una data de naixement propera sinó el mateix any, el Jordi havia nascut tot just 4 dies abans que ell. 

Tot i que això és merament anecdòtic, no deixa de ser un detall curiós sobre el Jordi igual que ho és que va morir als 64 anys, just el nombre de caselles d'un tauler d'escacs, com Bobby Fischer (1943 - 2008) però també com Howard Staunton (1810 - 1874) i com un escaquista company seu del Club Escacs Vic, Jordi Ralló (1928 - 1992).  En aquest sentit la semblança amb Fischer del Jordi és encara més acusada ja que a tots dos els hi faltava poc per fer els 65, un més i mig en cada cas. 

Serveixin aquestes dades com un homenatge, en el dia que el Jordi hagués fet 67 anys. Preguem per ell, que al Cel sigui! 

En l'any del centenari de Ricard Lázaro Sanromà

En aquest any del centenari del naixement del meu pare, Ricard Lázaro Sanromà, publicaré algunes fotos d'ell tant relacionades com no amb el món dels escacs, per donar-lo a conèixer una mica millor i perquè era molt polifacètic. 

Ricard Lázaro Sanromà, a la dreta, visitant el pantà de Sau, amb
un seu familiar, Pere Costa Gumara, a primers de febrer de 1970.

I per començar ho faig amb aquesta, amb un seu parent polític, Pere Costa G  umara, al pantà de Sau al febrer de 1970 i que és una bona manera d'iniciar aquesta visió de la seva vida, perquè mostra a dos esportistes: ell, el meu pare, que era un escaquista molt destacat, però que per les seves circumstàncies de cap de família nombrosa, pluriempleat, amb diversos camps d'estudi nous fins ja a la cinquantena, catedràtic de secundària i emprenedor en molts rams diferents... no s'hi va poder dedicar gaire, i precisament en els anys en que la seva força intel·lectual i creativa hagués estat més alta en els escacs i més bons resultats i èxits hagués tingut, que precisament en l'època de la imatge era el primer director de l'Institut Jaume Callís de Vic (juny 1968 - agost 1975) en el primer període en que ho va ser. 

I el Pere Costa, pare a més d'un seu fillol, el Pere Joan Costa (1960 - 1995), que va ser boxejador en la seva joventut, pel temps de la foto era preparador de boxejadors i al cap de pocs mesos dirigiria un combat d'un seu pupil, Àngel Cortés, a Vic, i que tota la seva vida fins als últims anys va freqüentar el món de la boxa i els gimnasis on fins força gran seguiria entrenant i preparat joves per a enfrontar-se en el ring, i on era molt conegut i apreciat a Barcelona, però que entre 1968 i 1975 va viure amb la seva família a Vic, i concretament a l'Institut, on el meu pare li va oferir i aconseguir feina de vigilant, sobretot nocturn, al mateix Institut on ell era director i era ajudant de consergeria de dia, i en aquell temps gaudia de força autonomia per contractar personal i per exemple va contractar també al jove mutilat Francesc Cirera, que havia perdut una mà manipulant de nen un objecte que va resultar ser una bomba de la Guerra Civil, que li va anar a demanar feina quan va saber que seria el primer director del primer 'Institut de Vic i de tota la comarca d'Osona, ja que per la seva minusvalia no en trobava, i ell va accedir a contractar-lo de conserge i que li acceptessin.

Participant en unes simultànies

El dissabte 29 d'abril de 2023 al matí hi van haver unes simultànies a càrrec de la campiona d'Espanya juvenil absoluta (mixte masculí i femení), Maria Eizaguerri (n. 2004), organitzades pel Club Escacs Vic. 

Tot i que en principi no hi pensava participar, l'organització em va convèncer de que ho fés, i tot i estar durant molt temps sense jugar vaig decidir fer-ho, més que res per ser-hi i per veure què passava, fent meva la idea que l'important és participar. 

Si no m'equivoco va ser a 20 taulers, en plena Plaça Major de Vic, davant del Casino, que des de fa molts anys és el local social del C.E. Vic. Feia molt sol i ens trobavem a l'aire lliure, vaig lamentar no haver portat una gorra o un barret. Als qui ho vam demanar, el membre del C.E. Vic que portava la direcció de l'esdeveniment ens va donar una planella per apuntar les jugades, tot i que em sembla que només vam ser dos els qui ho vam fer, d'apuntar, però fos el que fos el resultat jo tenia interès en anotar la partida jugada amb la campiona. 

Un ciclista aficionat als escacs que va coincidir casualment amb la parada mentre circulava amb la bicicleta i s'ho va quedar mirant força estona, va accedir , després de parlar breument amb mi va accedir a fer-me unes fotos amb el meu mòbil mentre jugava, i al meu parer ho va fer molt be. I quan al cap de cinc minuts em va tornar el mòbil em va dir que també m'havia fet un video, cosa que li vaig agrair, era una persona molt ben disposada i agradable.

Després de més de dues hores de joc li vaig proposar a la simultanejadora si volia taules, i em va contestar que de moment no, que continuessim. Però un parell de jugades més tard va ser ella la que em va dir que sí, que fessim taules, i em va signar la planella i fins vam intercanviar quatre paraules en castellà, perquè em vaig donar compta que no entenia el català, i li vaig dir que fa molts anys jo havia tingut 2150 d'Elo i em va somriure al sentir-m'ho dir, la vaig trobar molt simpàtica. Només després vaig assabentar-me que aquest era també l'Elo que ella té en aquest moment, potser li va fer gràcia la coincidència. 

Al final la Maria Eizaguerri va guanyar 20 partides i en va fer taules dues, aquesta meva i una altre, sense perdre'n cap. I vaig pensar que tot i essent en simultànies i haver passat molts anys des que solia jugar de competició, es seguia complint allò que ja havia comprovat anys enrere que amb les meves partides amb escaquistes femenines, tot i ser algunes realment bones, quasi sempre el resultat era de taules. 

En resum un bon dia d'escacs recent i per tenir-ne un bon record!

Dos anys des que el Jordi Lázaro ens va deixar

El Jordi Joan Lázaro Medina (Barcelona 1956 - Vic 2021) va passar d'aquest món a l'altre l'11 de maig de fa dos anys, sense haver pogut acabar de realitzar mai les seves excepcionals qualitats i especialment la seva extraordinària capacitat per jugar a escacs. I ho va fer d'una manera inesperada, quan semblava que encara li quedava moltes coses per fer i realment tenia molts projectes, entre ells començar ja a fer classes d'escacs i mirar per fi, com una realització tardana, de fer ja resultats plenament segons la seva capacitat i arribar a una posició acorde amb el seu talent. 

A Folgueroles, 1971, quan
tot just començava i amb un
èxit rotund de joc i resultats

El Jordi cap a l'any 1973, quan jugant amb el Vic "A"
a la Primera Divisió Catalana guanyava bé a tots els 
millors escaquistes catalans amb els que s'enfrontava

Com homenatge a la seva figura publico un parell de fotos de la seva millor època escaquista, essent encara molt jove, quan apuntava a ser un dels dos o tres millors jugadors d'escacs de la comarca d'Osona si no el millor, i un dels més destacats de Catalunya, entre els anys 1971 i 1975. Era una gran promesa en el món dels escacs, al que ell era molt aficionat a més de tenir-hi molta facilitat i força innata, gairebé sense estudiar, sinó tan sols jugant i aprenent de les partides i dels comentaris. 

I com deia més d'un molts mesos després del seu traspàs, "encara no em faig a l'idea de que s'hagi mort el Jordi", de tant inesperada que va ser la seva sobtada desaparició, quan feia uns quants anys que havia tornat a participar en competicions d'escacs cada cop més assiduament, i apuntava que tard o d'hora podia recuperar aquella forma de joc que havia tingut en la seva joventut. Tot i que ja no podrà ser, perviu en la nostra memòria, especialment en la de tots que no sols el van conèixer sinó que van tenir la sort de poder jugar amb ell i comprovar de primera mà el seu estil i la seva força tan peculiars i diferents a l'habitual. Preguem per ell, que descansi en pau i que al Cel sigui!

Quan Centelles i Vic eren seus de Campionats d'Espanya

En dues grans ocasions la comarca d'Osona va acollir la celebració de Campionats d'Espanya. 

L'agost de 1978 es va jugar el Campionat d'Espanya per Equips a Centelles. L'equip local, ja molt fort aleshores i amb molts dels millors jugadors osonencs, va jugar en el grup de 2ª divisió, com a privilegi del club anfitrió, i ho va fer tant bé que va mantenir la classificació necessària per a tornar a jugar el Campionat d'Espanya per Equips l'any 1979. En el Poliesportiu de Centelles es va poder veure a grans mestres com Bent Larsen, i jugadors catalans d'alta categoria com Xavier Mateu i molts altres jugadors excepcionals d'aquells anys. A més Centelles ja havia acollit unes simultànies de les que el llavors campió del món Karpov va donar a Catalunya, l'1 de juny de 1976, i en tornaria a acollir unes altres del subcampió del món Viktor Korchnoi el 1979. 

Jordi Lázaro observant una partida del G.M. danès Larsen, Centelles agost 1978

I l'agost de 1979, un any després que l'altre campionat espanyol, Vic va acollir el Campionat d'Espanya Femení. I ja previament, el març del mateix any, havia rebut la visita del president de la FIDE, l'islandès Fridrik Olafsson, com a club d'escacs amb unes instal·lacions modèliques, les noves iniciades a la tardor de 1977. En aquells anys Vic i comarca van ser seu de grans campionats i esdeveniments internacionals, com no n'hi havia hagut abans ni n'hi ha hagut després, el similar més proper va ser el Campionat d'Espanya Individual a Manresa, al Bages, l'any 2000. Van ser uns anys si no irrepetibles, almenys que no s'han repetit posteriorment.

Primer aniversari del traspàs de Xavier Lázaro

El meu germà Xavier Lázaro Valls (Barcelona 29.03.1961 - íd. 25.01.2022) va ser un destacat aficionat als escacs a la comarca d'Osona. Recentment s'ha complert el primer aniversari del seu traspàs i és el moment de tornar a tenir-lo present i de presentar una visió més completa d'ell, sobretot en el món dels escacs, en el que en el seu moment va ser gairebé un nen prodigi o poc li va faltar per ser-ho, tot i que després seguís uns camins diferents. 

Membre d'una família d'escaquistes, el pare i dos germans grans, va començar a jugar de competició molt jove, essent un nen, l'any 1971, als 10 anys d'edat. Havent après a jugar i havent practicat a casa, i sense ser gens de mirar llibres d'escacs, va demostrar de seguida unes capacitats extraordinàries per jugar a base de pensar pel seu compte i aviat de la seva pròpia experiència. 

I els seus resultats foren ja d'entrada bastant excepcionals: en el primer any i mig o dos de participar en torneigs oficials ja va guanyar  en la primera, i en diversos casos la única, partida que es van enfrontar a joves i exitosos jugadors més grans i experts, com Jacint Raurell, Miquel Fabré, Santi Simón, Miquel Solà, Joan Segura (aquest en simultànies), el llavors diversos cops campió de Vic Joan Sánchez, Eduard Vinyet i uns quants més entre els millors del C.E. Vic i de tota la comarca d'Osona. I això essent encara un nen i amb molt escasa formació teòrica i molt poca pràctica comparat amb els seus rivals, va sorprendre extraordinàriament, així com que en el camí guanyès diversos premis en campionats socials del club.  I  també va ser membre dels equips que van quedar campions dels Campionats Comarcals d'Osona els anys 1972 i 1974 i subcampions els anys 1971, 1973, 1976, 1977 i 1978, per la qual va estar molt sovint associat al triomf. 

I aquesta primera sortida inicial i bastant local va continuar encara un temps més amb fites més a nivell de Catalunya, com quedar campió en el I Torneig Juvenil Pere Godó de partides ràpides de 1974, amb 13 anys, en el que hi participaven joves escaquistes de fins a 18 anys de la província de Barcelona i d'alguns llocs més de Catalunya i a continuació guanyar a la llavors recent subcampiona femenina catalana Teresa Canela - que en seria campiona femenina de Catalunya l'any següent - en l'Open Juvenil de Berga de 1974, o en un Campionat de Catalunya per Equips de 1975 en el primer tauler del Vic A, on va jugar com a substitut del titular, fer una resistència inesperada al M.I. Àngel Martín, molts cops campió de Catalunya i guanyador de molts torneigs, en una partida en que aquest no sols veia venir l'empat quasi inevitable sinó que en algún moment va semblar que acabaria perdent, i per al final acabar imposant-se va tenir que fer-s'hi com ho hagués fet en una partida difícil amb un mestre de la seva categoria, com alguns van comentar. També el 1975 a Barcelona, ell i el seu equip vigatà van fer un molt bon paper al Torneig Dicen de la categoria juvenil, no recordo si quedant campions o en tot cas dels primers llocs, potser segons o tercers, és a dir en el quadre d'honor i amb premi, tot i competir amb equips de tota Catalunya, i tenint ell 14 anys. 

Un palmarès impressionant, a nivell de Vic i Osona, i una jove promesa a nivell de Catalunya, però no va tenir l'oportunitat de fer el salt dels grans èxits en el seu ambient a una participació, i un possible reconeixement a un nivell més ampli i alt, començant per torneigs catalans i després també espanyols, limitant-se a participar en alguns Campionats de Catalunya individuals, on va ascendre a 2ª (1) el 1974, i el per equips, i concentrant la seva activitat en l'àmbit més proper. I sense aquest trampolí cap a un ambient més extens i un joc més freqüent i contra rivals més reconeguts internacionalment, va anar deixant de participar en el joc tant en nombre de torneigs com de partides. El punt definitiu d'inflexió va ser quan va fer el servei militar entre 1981 - 82, ja que quan va tornar ja havia abandonat pràcticament els escacs de competició, que mai havia sigut el seu únic hobby, doncs en tenia molts (2) i en tots hi posava molt interès, des de les motos de carretera i de cross a ser radioaficionat i practicar la pintura i l'aeromodelisme, tant de construcció de l'avió com de vol,  fins a la mecànica de cotxes (3) i aviat una participació efímera però intensa com a pilot en curses d'automòbils. 

També ben aviat va deixar els estudis i va entrar en el món laboral, cosa que va contribuir també a que estigués més ocupat i tingués menys temps lliure, ja que des de ben jove li van donar llocs de responsabilitat en fàbriques i empreses, però ell els acabava deixant perquè preferia treballar pel seu compte, i així ho va fer bona part de la seva vida, reparant cotxes i aviat també ordinadors, essent conegut per ser una persona capaç de tornar a funcionar les coses més difícils. També era bo en bricolatge, manteniment i reparació de la llar, calderes i calefaccions i fins i tot d'idear i construir aparells, normalment senzills però funcionals i molt sòlids i resistents. I tot i que era conegut per la seva habilitat manual i coneixements en molts camps, tot i ser buscat per treballar com a mecànic o informàtic, sempre va preferir treballar pel seu compte i fent treballs ocasionals a mida que sortien i li demanaven, no sols familiars, amics i coneguts sinó gent que li venia per referències perquè ho feia be, ràpid i a bon preu, fins i tot barat, per això en moltes temporades els seus ingressos, molt variables, no eren gaire grans i va patir en ocasions la precarietat de no tenir una feina fixa i segura. 

De la seva vida personal es pot dir que des de mitjans dels anys 1980s va patir una malaltia crònica que va poder portar controlada la major part del temps, tot i que també va tenir uns quants, pocs i breus, ingresos hospitalaris a partir de 1985. I després de festejar uns anys, es va casar el maig de 1989 i el seu únic fill, el Genís, va néixer a l'agost de 1991, precisament l'any en que amb 30 anys estava just a la meitat de la seva vida. Amb la família va viatjar molt, sobretot per Espanya, sovint i lluny, començant pel periple del viatge de noces per la Península i seguint amb molts viatges, excursions i vacances. Pel seu fill Genís, amb el que els últims anys va viatjar molt per Espanya i França, es va introduir en el món del hockei a partir de l'any 2000, arribant a ser un dels directius del Club de Hoquei de Roda de Ter, la localitat osonenca on residia des que es va casar, i acompanyant l'equip de hockei en el que jugava el Genís va viatjar a diverses poblacions d'Espanya i algunes de França.  L'any 2014, i per suggeriment del seu germà Jordi, va tornar al món dels escacs de competició, després de més de tres dècades d'absència i va seguir participant fins la interrupció temporal de les competicions l'any 2020, i tot i que força desentrenat i allunyat del joc i del mateix ambient després de tants anys, va fer papers dignes i fins va tenir premi en la categoria B d'un important i molt concorregut Open, si no m'equivoco el de Ronçana del 2017. En els últims anys jugava amb el Club Escacs Manlleu tant individualment com per equips, si bé ja començava a tenir problemes de salut, que el van fer més vulnerable a les conseqüències d'haver agafat la covid a finals de l'any 2021. Tot i així ni família ni amics i companys del món dels escacs esperaven el seu decès, que a més va tenir lloc només 8 mesos després del del seu germà Jordi, també per complicacions de la covid i dels efectes de la vacuna, en aquest cas, sobre la seva patologia prèvia. I les recents morts de la seva mare el desembre de 2018, d'un amic seu de tota la vida el novembre de 2020 i, especialment, la del seu germà Jordi, al que estava molt unit, el maig del 2021, el van afectar molt al Xavier i van contribuir al seu desànim i debilitat creixent en els últims mesos.

Serveixin aquestes línies com a record i homenatge a la seva persona i a la seva participació, tan original en resultats com el seu joc. Que descansi en pau, que al Cel sigui!   

(1) Sembla poc, però cal recordar que Raurell va ser oficialment de categoria 2ª fins el 1980, quan ja a principis i mitjans dels anys 70 guanyava en minipartides a preferents en la categoria màxima dels escacs catalans del Campionat de Catalunya per Equips. La dificultat de desplaçar-se 8 o 10 diumenges seguits a Barcelona de forma individual, ja que encara que s'hi anés amb altres participants normalment els hi tocava jugar a clubs diferents de la ciutat, i també un cert desinterès per jugar-los ja que molts jugadors osonencs no els solien jugar tots els anys ni molt menys i fins ho feien rarament a diferència dels per equips, i la inexistència o quasi dels populars Opens vàlids per ascendre de categoria, a Osona no n'hi van començar a haver fins 1981, feien que durant molts anys es digués entre els escaquistes de clubs catalans que "un 2ª vigatà equivalia a un preferent d'altres llocs" i això es podia fer extensiu en bona part a tots els osonencs, si bé en el cas del Vic aquest conformar-se en quedar-se i jugar amb llicències federatives baixes era més accentuat, però com queda dit va arribar un moment en que era de domini comú entre els clubs catalans que a Vic tenien jugadors forts amb llicències federatives baixes. Però és que 1974 va ser l'any de més èxits del Xavier, i aquest de l'ascens, tot i que modest, va ser un d'ells. 
(2) Al llarg de la seva vida va provar moltes activitats, hi va haver temporades de jocs de màgia, de fotografia, d'esquí... i els últims anys aficionat al futbol per acompanyar al seu fill Genís. que per un tiet de la mare és seguidor de l'Sporting de Gijón, amb ell va anar a veure forces partits d'aquest equip a Barcelona, Saragossa i el mateix Gijón o encara més lluny. 
(3) Essent un nen i aprenent-ho primer del seu pare i després de forma autodidacta, ja va començar a desmuntar i tornar a muntar motors de cotxe, i ho feia força bé. Aquesta habilitat tècnica i capacitat de detectar i reparar avaries la va estendre a molts àmbits, motos, bicicletes, aparells domèstics i altres de tota mena, i ben aviat, des que de jove es va introduir en la informàtica i després d'haver fet ja molt d'hora alguna cosa en programació, de la que sempre en va saber molt, i seguir-ne aprenent després pel seu propi compte, en el món els ordinadors, tant el hardware com el software. La reparació de coses espatllades sempre va ser el seu fort, ho sabia fer ràpid i bé i se'n sortia quasi sempre, perquè no donava res per perdut i ho intentava de diverses maneres i si ell deia que un aparell no tenia possibilitat d'arranjament és perquè realment era així.

L' any del centenari del meu pare

L'any 2023 és el del centenari del naixement de Ricard Lázaro Sanromà (Barcelona 14.10.1923 - Vic 26.07.2008) i amb tal motiu penso dedicar-li una sèrie d'entrades del Blog en memòria i homenatge a ell. 

Penso que s'ho mereix en totes les seves facetes, i m'en vull fer ressò, i si bé pel contingut general d'aquest Blog citaré preferentment la seva activitat en els escacs com que ja ha sortit molt al respecte en anteriors entrades i com que la celebració és global em referiré a molts altres aspectes que crec que ajuden molt a conèixer i entendre la seva figura, i fins es pot deduïr de forces d'elles i del conjunt, els motius de la seva afició i dedicació als escacs, però que en tot cas completen la seva semblança i la situen en el context. A part que bona part d'aquestes són força interessants per si soles, o unes i altres estan interconnectades. 

I per començar ja des del primer dia de l'any, una foto no publicada (1) de Ricard Lázaro Sr. jugant a escacs al despatx de casa seva el dia del casament del seu fill Xavier, el maig de 1989. Juga amb Albert Garcia i s'ho miren dos gendres seus, el més proper Jordi Roma, casat amb una seva filla i l'altre el marit d'una seva neboda. Fan temps per esperar l'hora de la cerimònia o potser és ja després d'haver tingut lloc, si bé el primer és més probable. 

Amb aquesta fotografia d'una partida amistosa i familiar, ja que l'Albert era també un parent llunyà o convidat, començo el cicle d'articles que miraré de fer de tant en tant durant aquest any, en memòria seva i per donar-lo a conèixer. Bon Any Nou 2023 i que Déu faci que sigui un any de pau al món! 

(1) Perquè miraré, sempre que pugui, que tant les imatges com les informacions siguin inèdites, és a dir que no hagin sortit ja a altres llocs del Blog, i si mai coincideix amb alguna cosa ja publicada procuraré ampliar o profunditzar la notícia o com a mínim enfocar-la d'una altra manera.