Temps de celebracions

Aquests últims dies de l'any, que sempre tenen una característica tan especial, igual que d'una altra manera la tenen els primers dies d'un nou any, són temps de celebracions.

En aquest blog és un bon moment per recordar algunes festes del món dels escacs osonenc d'aquells anys, quan després de l'activitat de partides i torneigs, arribava el moment de reunir-se tots i de celebrar la participació i els resultats. El moment d'alegrar-se junts i de donar i rebre premis si s'esqueia. Uns exemples:

Ricard Lázaro pare rebent el trofeu a l'equip subcampió, l'Institut Jaume Callís,
del I Campionat Comarcal, a Cal U de Vic a primers de setembre de 1971

Jordi Lázaro donant un premi a Joan Sánchez, Vic, finals de juny de 1973

R. Lázaro fill donant un premi a Francesc Freixer, a la mateixa festa 

És el record d'uns temps que ja van passar, però alguns moments dels quals han quedat fixats en imatges que s'han conservat. Formen part també de la petita història local i comarcal, tant com sobretot del record i de la memòria. 

En una gran època

Els primers anys 1970s van ser una especial gran època en els escacs per a Jordi Lázaro ja no sols a nivell osonenc sinó gairebé català i així es va mantenir fins com a mínim a mitjans-finals de la dècada i encara d'alguna manera fins a mitjans dels 1980s.

Rebent un dels molts premis aconseguits aquest any, li lliura
Lluís Vila-Ximénez a la festa dels escacs a Vic de finals de juny del 1973

En aquest sentit 1973 va ser un any especialment destacat, com ja queda dit. Però els anys  anteriors i posteriors també estigueren plens d'èxits. I això duraria com a mínim durant els anys 1980s, amb l'ascens a preferent el 1981 i el títol de campió de Vic del 1984 i de finalista el 1985. És a dir, durant tot el temps de la celebració dels Campionats Comarcals d'escacs d'Osona.

Els dos millors escaquistes juvenils d'Osona dels 1970s i 1980s

Durant els anys 1970s i bona part dels anys 1980s els millors escaquistes juvenils de Vic, i probablement de tota la comarca d'Osona, foren Jacint Raurell (n. 1954) i Jordi Lázaro (n. 1956), amb força diferència sobre els seus immediats competidors. 

Jacint Raurell i Jordi Lázaro, els dos més grans escaquistes juvenilsde Vic
i fins i tot d'Osona de l'època, en una festa d'escacs sense data a primers-mitjans dels 1970s. 

A primers i mitjans dels 1970s Raurell, jugant amb el Vic "A" a la Divisió d'Honor dels escacs catalans solia guanyar minipartides a jugadors de categoria preferent, usant l'obertura del Gambit de Rei, a part d'altres resultats molt meritoris en torneigs, sovint en el primer o els primers llocs, tot i el gran nombre de jugadors molt bons, propis i de fora, que hi havia aleshores al Vic.
Pels mateixos anys Jordi Lázaro, que usava sistemàticament 1. d4 i sobretot l'obertura Catalana amb blanques i la defensa India de Rei i la defensa Siciliana variant del Dragó amb negres, va obtenir uns resultats extraordinaris, essent campió de l'Open Juvenil Internacional de Berga del 1973 i candidat a millor esportista de Vic el mateix any.
El domini de tots dos en els escacs vigatans i osonencs -  superant a altres juvenils com Miquel Fabré, Ricard Lázaro, Miquel Solà, Llorenç Canal, Eduard Vinyet, Joaquim Vilarrasa, Santi Simón, Carles Vilarrasa i Xavier Lázaro, entre els més destacats -  no va ser realment desafiat ni superat fins a l'aparició de Lluís Comas a principis-mitjans dels 1980s i d'Eduard Ibáñez a mitjans-finals dels 1980s. Tant per dedicació com per resultats foren únics des de 1970 fins als primers anys 1980s aproximadament, just quan obtingueren el reconeixement oficial als seus èxits: Raurell va pujar a preferent el 1980 i J. Lázaro el 1981.  

Un dels millors esportistes de Vic del 1973

En el Campionat de Catalunya per Equips de 1973, Jordi Lázaro, aleshores en una forma de joc increïble, va fer un resultat sensacional jugant amb el Vic "A" en la 1ª Divisió catalana, un total de 12'5 punts de 13 partides (+12 =1 -0) i encara abans va guanyar l'Open Internacional juvenil de Berga d'aquell any [1]. Tot això va ser el que va acabar de decidir per tal que fos presentat pel Club Escacs Vic, que no ho solia fer mai, com a candidat a millor esportista de Vic de l'any [2], ja que a més culminava tot una temporada d'éxits, potser no tan espectaculars com aquests dos citats, però importants i meritoris tots ells. Així que es va fer amb ell una excepció i com a jugador d'escacs molt exitós va optar a millor esportista vigatà de l'any. 

Jordi Lázaro rebent el premi  del llavors alcalde de Vic Antoni Bach Roura,
en la cerimònia oficial a la sala d'actes de l'Ajuntament, Vic 2 d'abril de 1974 

I tot i que els escacs no tenien el prestigi d'esports com l'atletisme o el futbol, en les deliberacions i les votacions va estar a punt de guanyar. Però just aquells anys s'havien donat també altres proeses, com les de Miquel Espona (1931 - 2013), que va ser millor esportista de Vic el 1972, amb el billar i el llistó estava molt alt. Al final Jordi Lázaro no va ser el guanyador, però si que va estar en un lloc molt alt entre els finalistes presentats per les entitats esportives vigatanes, potser segon o tercer, fet que li va meréixer un trofeu com a candidat destacat a aquest títol. El lliurament del trofeu li va fer Antoni Bach Roura, que fou alcalde de Vic entre 1959 i 1975. Els escacs començaven a visibilitzar-se al costat dels esports a la comarca d'Osona per aquella època de finals dels 1960s i primers 1970s i aquest fet en va ser una fita més en aquest procés d'equiparació. 

[1] Jordi Lázaro, amb 17 anys, va quedar campió de l'Open Internacional juvenil de Berga de 1973 superant al madrileny Quintana (2n), l'alemany occidental Wichmann (3è), l'espanyol Samaniego (4t) i altres com el català Artur Canela i per davant d'una nodrida participació que passava dels 20. Com si fos una característica seva d'aquest any, va quedar imbatut amb 6 victòries i 3 taules, una d'elles a l'última ronda el va fer campió, empatat a punts amb el segon però superant-lo pel sistema de desempat. 

[2] Feia molts anys que el C.E. Vic no presentava cap candidat a millor esportista de Vic, si es que ho havia fet algun cop abans, i tardaria molts anys després en presentar-ne un altre.  

Bon Nadal!

Que l'amor, la pau i la llum del diví nen Jesús arribin a tot el món. Bon Nadal 2017!

Escacs pel Mercat del Ram

El Mercat del Ram, els mesos de març o abril, és la gran festa tradicional vigatana. Té lloc principalment el dissabte abans del Diumenge de Rams. 

Els escacs hi eren presents en la celebració, sobretot amb el torneig de partides ràpides "Mercat del Ram". Però els anys 1986 i 1987 hi hagueren, per iniciativa de l'Heribert Gutiérrez, unes sessions de simultànies al Passeig de la ciutat, en que els simultanejadors eren membres del Club Escacs Vic i els participants eren gent que havia vingut a Vic amb motiu del Mercat del Ram, conegut a tota Catalunya i gairebé es pot dir que a Espanya i tot, que volien provar-ho fent una partida, i que certament eren molts. 

Simultànies d'escacs del Mercat del Ram 1987. En aquesta zona fan de simultanejadors
davant dels jugadors del públic Jordi Lázaro i Heribert Gutiérrez. A part, molta gent s'ho mira. 

Aquests actes d'escacs amb motiu d'una de les dos grans festes de Vic - l'altre, la Festa Major, als voltants del 5 de juliol, St. Miquel dels Sants - van continuar amb altres formes després. L'any 1988 es va fer a la Plaça Major de Vic una partida d'escacs vivents entre Lluís Comas i Eduard Ibáñez, els dos grans escaquistes juvenils de l'època. 

L'equip de Lacambra

La Farga Lacambra va començar a participar en els Comarcals ja a la 2ª edició l'any 1972, que va tenir lloc a Osona entre els mesos de maig i juny. El seu debut no va ser bo, doncs va quedar 8è i últim amb 0 punts de 7 possibles. Però en la festa de lliurament de trofeus els seus representants van dir animosos que havien pagat la inexperiència però que aviat mirarien de lluitar pels primers llocs. 

Al III Comarcal del 1973 l'equip del Lacambra s'hi va apuntar, però amb la celebració del Torneig de Lliga a la primavera d'aquell any -  en que aquest equip també hi va participar i va obtenir una bona classificació - les dates de joc del Comarcal es van posposar fins l'agost-setembre i a últim moment es van trobar que no podien participar, perquè tenien diversos dels seus jugadors de vacances, algun d'ells a Anglaterra i tot.

La gran actuació de La Farga Lacambra, el seu zènit, va ser al IV Comarcal de 1974, amb 10 equips participants, tots contra tots, on va tenir reals oportunitats de quedar campió, però finalment va quedar 2n en la classificació general, amb 6'5 punts de 9 possibles, superat només per l'equip de l'Institut Jaume Callís de Vic que en va obtenir 7, però superant per desempat a l'Orfeó Vigatà (6'5) i per davant del Centelles (6) i del Vic (5'5). Aquest 2n lloc va ser una proesa extraordinària, feta amb jugadors locals de l'empresa i alguns de la zona, essent el primer cop que un equip de fora de Vic quedava subcampió en un Comarcal [1].

Aquest éxit, com també la participació en diverses competicions comarcals, es va deure sobretot a la direcció del equip per part de Narcís Rodas pare (1921 - 1984) i als bons resultats obtinguts pels seus jugadors, entre ells el mateix citat i el seu fill Narcís Rodas (n. 1957). A destacar que tant Narcís Rodas Sr. com el director de l'Institut, Ricard Lázaro Sr,, eren químics de formació, d'edat similar - en Narcís Rodas era dos anys i escaig més gran -  i tenien llocs directius a part de compartir l'afició als escacs i el fet d'una nissaga familiar que seguia els seus passos i el cert és que van tenir una relació d'amistat, mentre van coincidir en activitats i esdeveniments [2]. 

Ricard Lázaro Sr. donant una conferència a La Farga Lacambra,
convidat per Narcís Rodas Sr, al seu costat, en una data entre els anys 1974 - 1978

Al V Comarcal a la primavera de 1975, en que degut a la participació de 14 equips es va dividir en dos grups de 7,  el Lacambra va quedar 3è del grup A amb 5 p de 7 i a la final va perdre el seu matx  amb l'Orfeó Vigatà, 3è del grup B, quedant 6è en la classificació conjunta de 14 equips. 

I al VI Comarcal, abril - juny de 1976, el Lacambra va quedar 7è de 10 equips i a partir d'aleshores va deixar de competir i no va participar ja en el VII Comarcal de 1977.

Algun jugador del Lacambra va jugar amb altres equips de la zona, almenys en alguna ocasió. Així el Ripoll va debutar en aquestes competicions jugant el gran VIII Comarcal de 1978 a 13 rondes, quedant 7è de 14 equips amb 6'5 punts. Després el St. Quirze de Besora va participar en els següents campionats, quedant 4t de 14 equips al IX Comarcal de 1979 (sistema 7+7 equips) i 7è de 13 equips al X Campionat de 1980... però la seva posterior participació es donaria en els últims Comarcals, el XI de 1981 i el XII de 1982, dels que tenim per ara poca informació. 

[1] La Farga Bebié va quedar campiona el 1973 però del Torneig de Lliga Comarcal, jugat amb unes altres condicions diferents, notòriament el fet de no jugar tots els equips junts sinó en encontres particulars com en els Cts. de Catalunya per Equips, ser a dos voltes, etc. La Farga Bebié comptà aleshores amb Isidre Capdevila i altres jugadors del Bisaura i del Ripollès i tota una tradició que es remuntava a Joan Bäbler i als anys 1930s, però que havia sigut abandonada a finals dels anys 1950s o principis dels 1960s. El seu retorn, desprès d'una dècada i mitja o dos, va ser molt exitós però no es va produïr en els Comarcals, en els que La Farga Bebié no va jugar mai, jugant els seus jugadors en altres equips, un d'ells La Farga Lacambra, i a més el seu èxit va ser per tant únic, en la Lliga.  

[2] Fet que va tenir lloc entre els anys 1972 - 1976, perquè a partir del 1977 el Lacambra ja no va participar en les competicions d'escacs d'Osona

Taulers d'escacs

Uns taulers d'escacs usats per estudiar i analitzar a casa durant aquells anys:

Jordi Lázaro amb el tauler d'escacs de casa, c.1987 

Qui això escriu amb el mateix tauler i a la mateixa època

Un joc d'escacs de peces metàl·liques, regal del meu pare c. 1973

Lluís Comas, campió mundial infantil-84 (III).

Les actuacions posteriors de Lluís Comas en els mundials junior (sub-16) dels anys 1985 i 1986, quan encara era jugador del Club Escacs Vic, el seu primer club i aquell en que es va formar: 

5è Campionat Món menors de 16 anys

Petah Tikva (Israel)  21 març – 3 abril 1985

1 Eduardo Rojas (Xile) 8.5 punts

2 Slavko Cicak (Suècia) 8 p

3 Ilan Manor  (Israel) 7.5

4 Dragan Kosic (Iugoslàvia) 7.5

5 Joris Brenninkmeijer (Holanda) 7.

6 Stuart Rachel (USA) 7.

7 Jorge Rosito (Argentina) 7.

8 Christopher Lutz (Alemanya Occidental) 6.5

9 Lluís Comas (Espanya) 6.5

10 Pascal Horn (Suïssa) 6.0

11 Alberto David (Luxemburg) 6.0

12 Demetrios Agnos (Anglaterra) 6.0

13 Claudiu Zetocha (Romania) 6.0

14 Kiem Tjiong Tjin (Surinam) 6.0

15 Pablo San Segundo (Espanya) 5.5

16 Fábio Bellini (Itàlia) 5.5

17 Ami Gal (Israel) 5.5

18 Yona Kosashvili (Israel) 5.0

19 Rune Djurhuus (Noruega) 5.0

20 Sotirios Gaidagis (Grècia) 5.0

21 Frederic Peltrault (França) 4.5

22 Matti Tomiska (Finlàndia) 4.5

23 Norbert Sommerbauer (Àustria) 4.5

24 Yinon Boim (Israel) 4.5

25 Adrián Omaña (Colòmbia) 4.5

26 Ian Mackay (Escòcia) 4.5

27 Roni Marini (Honduras) 4.5

28 Matthew Long (Gal·les) 4.0

29. John Joyce (Irlanda) 3.0

30. Morgan Butt (Canadà) 0.5

Al mateix temps es va jugar també allà el campionat femení sub-16, guanyat per la sèrbia Mirjana Maric (n. 1970).  

De l’actuació de Comas sabem que a la 3ª ronda va fer taules amb R. Djurhuus, a la 5ª ronda va perdre amb S. Rachels, que a les rondes 7ª a 9ª va guanyar tres partides seguides a R. Marini, C. Zetocha i M. Tomiska, cosa que el va situar ben posicionat en la classificació provisional però que a la 10ª i penúltima ronda va perdre amb I. Manor i a la última va guanyar a F. Bellini. Si hagués guanyat la penúltima partida hagués pogut optar a una de les primeres places, cas de guanyar també a la ronda final, cosa que el podia haver situat potser al 3è lloc. En tot cas va superar per un punt a l’altre espanyol, el madrileny Pablo San Segundo (n. 1970), un any i mig més gran que ell.

D’aquest torneig se’n saben poques coses. Comas, com els altres participants, s’allotjaven en un kibbutz i les condicions no eren massa luxoses, es va comentar que dormien en una habitació amb lliteres. Tampoc l’època en ple curs escolar, va ser massa favorable. 

 

Vladimir Akopian (n. 1971) entrenant amb el seu preparador
el GM Oleg Dementiev (1938 - 1991) a Erevan (RSS d'Armènia) el 1985

6è Campionat del Món d'escacs de menys de 16 anys. 

Rio Gallegos (Argentina)  19 setembre – 4 octubre 1986 

1. Vladimir Akopian (URSS)  8'5 punts d'11

2. Ilya Gurevich (USA)*  8 p

3. Everaldo Mutsuura (Brasil)  7'5

4. Christopher Lutz (RFA)  7'5 

5. Aleksander Deltchev (Bulgària) 7

6. Vladimir Kontic (Iugoslàvia) 6'5 

7. Pascal Horn (Suïssa) 6'5

8. Zsófia Polgár (Hongria) 6'5

9. Martin Hofbauer (Àustria) 6'5 

10. Lluís Comas (Espanya) 6'5 

11. Jacek Gdanski (Polònia) 6'5

12. Thandalam Shanmugam Ravi (Índia) 6

13. Alex Sherzer (USA) 6 

14. José Sequera Paolini (Veneçuela) 6

15. Christopher Johnson (Canadà) 6 

16. Amaury Corzo (Cuba) 6

17. Gustavo Hernández (R. Dominicana) 5'5

18. Facundo Román (Argentina) 5'5 

19. Oscar De la Riva (Espanya) 5

20. Andrés Benesko (Argentina) 5

21. Pablo Zarnicki (Argentina) 5

22. Everaldo Vázquez Toledo (Mèxic) 5 

23. Gregory Canfell (Austràlia) 5

24. Andrés Rodríguez Vila (Uruguai)  4'5 

25. Thomas Hendarto (Indonèsia) 4'5 

26. Pascal Vandervoort (Bèlgica) 4

27. Arnaud Payen (França) 4

28. Leonardo González (Colòmbia) 4

29. Carlos Frey (Xile) 4

30. Luis Méndez (Paraguai) 3’5

31. Jorge Abdala (Bolívia) 3

32. Robert Moron (Antilles Holandeses)  1 p.

La versió femenina del campionat, jugada allà mateix, la va guanyar la búlgara Katrin Aladjova (n. 1971) [1]

* Tot i que ucraïnès, nascut a Kiev el 1972, Ilya Gurevich ja residia als Estats Units i va ser des d'aquest país que va guanyar el dret a participar en aquest torneig, al quedar campió escolar. En aquell moment es va dir que els dos primers eren "soviètics", potser per la seva formació a la URSS, però Gurevich sembla que ja estava nacionalitzat nord-americà. 

A Rio Gallegos, a la Patagònia argentina, no gaire lluny de l'arxipèlag de la Terra de Foc i de l'Oceà Glacial Antàrtic, i en plena primavera austral, Comas es va enfrontar successivament a  A. Rodriguez (1/2), L. González (1), I. Gurevich (0), P. Zamicki (1/2), G. Canfell (1), J. Gdanski (1/2), E. Matsuura (1/2), A. Benesko (1), A. Sherzer (1), V. Akopian (0) i A. Deltchev (1/2).

A la 10ª i penúltima ronda es va aixecar una gran expectació a la nit [2] a Vic i a Osona, perquè en Lluís amb 6 punts s’enfrontava al líder Akopian amb 7 i va arribar a tenir la partida superior, va descartar fer taules – que segons sembla Akopian li va oferir en una o dues ocasions, cosa que l’hagués col·locat en els primers llocs però l’impedia optar pel títol de campió, pel que encara tenia possibilitats si guanyava les dues últimes partides, depenent de l’actuació dels rivals – va arriscar en busca de la victòria i va acabar perdent, cosa que el va relegar finalment al 11è lloc de 32 participants.

Com es va comentar ja en el moment dels seu gran èxit “Comas té molt talent, però a més ha estat al lloc adequat, al moment oportú, amb el suport necessari i amb la persona idònia”, cosa que ell mateix reconeixia [3]. En ocasions posteriors es va parlar de que al 1984 no s’havia trobat amb escaquistes de la Unió Soviètica ni de l’Est d’Europa, que va ser al 1985 i 1986 quan realment va enfrontar-se a l’élit juvenil mundial, que a més ja no era de menys de 14 anys sinó fins a 16. Els seus papers foren força bons, 9è de 30 a Israel-85 i 11è de 32 a l’Argentina-86, superant sempre als altres espanyols (San Segundo 15è amb un punt menys a Israel i el català De la Riva [4], amb qui compartia com a entrenador el Heribert Gutiérrez 20è amb 1’5 punts menys), però ja no repetí l’enorme proesa del 1984, on va aprofitar unes circumstàncies que li van ser molt favorables, com ell mateix reconeixia ja llavors, i no va deixar passar l’oportunitat. Des d’aleshores cap altre català ni espanyol ha quedat campió d’un mundial.    

[1] Es dona la circumstància que Zsófia Polgár (n. 1974), amb sols 11 anys i que aquell mateix any va ser campiona mundial femenina sub-14 a San Juan de Puerto Rico, va preferir jugar en el campionat "dels nois", o "general" essent ella la única noia, i no ho va fer gens malament doncs va quedar 8ª amb 6'5 punts, igualada en puntuació amb en Comas, 10è, i va guanyar la seva partida de la penúltima ronda amb l'Óscar De la Riva, que si no fos per aquesta derrota i la de l'última ronda hauria pogut quedar dels primers. 

[2] Com a periodista d’escacs vaig trucar un parell de vegades a la localitat de la Patagònia argentina i vaig parlar amb l’Heribert Gutiérrez. Per la diferència horària, la primera vegada va ser gairebé a mitjanit i segons vaig saber Comas tenia reals possibilitats de guanyar i qui sap si repetir a la Patagònia l’èxit argentí de Buenos Aires de dos anys abans. Per unes hores ho vam veure a tocar de la mà i confiàvem en una repetició ara en el sub-16 del que havia passat al sub-14.  A la segona vegada, ja a la matinada, va arribar la decepció, Comas havia acabat perdent i se li esfumaven les opcions a quedar primer. Vaig quedar tant decebut i paralitzat per la notícia que l’endemà al matí no vaig esmenar l’article de les seves opcions pel títol i va ser el cap d’esports d’El 9 Nou, Josep Capdevila, qui veient la falta de novetats va trucar, se’n va assabentar i va fer ell mateix aquesta vegada la redacció de la notícia amb el resultat.

[3] Campió infantil de Catalunya el 1983 i 1984, campió de Vic el 1983, ascens a preferent el 1984... Comas explicava que un seu oncle el va ensenyar a jugar a escacs i molt bé, tant que sempre se’n sentia deutor. La seva família, sobretot el seu pare i la seva mare, sempre li van donar suport, el seu pare amb una gran experiència pel món, l’acompanyava a jugar les partides, a vegades fins altes hores de la nit. Ricard Lázaro Sr., president del CE Vic entre 1979/82 – 1983 va ser el que va iniciar tots els tràmits i gestions perquè pogués jugar els campionats infantils i això ho va continuar Pere Vegara, president 1983 – 1987. El vigatà i jugador del CE Vic Joan Segura, molts anys ja vicepresident de la Federació Catalana d’Escacs, era el president des del 1983. L’Heribert Gutiérrez, uns anys retirat de la pràctica activa dels escacs i més dedicat a altres esports com el tennis, hi va tornar progressivament a partir de 1975 fins la seva prematura mort l’any 1988 i va acompanyar al Lluís en els dos desplaçaments a l’Argentina del 1984 i 1986 i potser també, però falta comprovar-ho, a Israel el 1985. Va ser una conjuntura excepcional, extremadament favorable, i Comas va saber aprofitar-la superant fins i tot les expectatives. Com ell també deia ja aleshores “el que t’ensenya una persona val molt més que el que pots aprendre dels llibres...”. 

[4] Ja he explicat l'anècdota de com un dia de 1985 o potser ja de 1986 l'Heribert Gutiérrez es va presentar al local del C.E. Vic amb un noi d'uns 13 o 14 anys, que jo desconeixia i que em va dir que ell entrenava,  i com que en aquell moment hi era jo allà a la sala de joc ens va deixar diverses hores jugant al llarg de tota la tarda fins que ell va tornar d'uns recados que havia de fer. En l'improvisat matx vaig començar guanyant fent sacrificis i combinacions espectaculars i vaig seguir guanyant les primeres partides, però vaig notar que cada cop em costava més de guanyar-lo, com si el noi anés desenvolupant resistències contra el meu estil de joc, les partides s'anaven fent més llargues i ja no podia jugar alegrement, cap al final vam fer ja una o dos taules i la última partida que vam jugar me la va guanyar ell, que va ser just quan va retornar l'Heribert. Li vaig comentar aquesta circumstància a l'Heri i ell va assentir amb el cap, "si, els ensenyo que aprenguin del contrari..." em va dir. Era l'Óscar de la Riva, que es preparava amb ell, com vaig saber després.  

Comas, campió mundial infantil 1984 (II)

El nom oficial del torneig en que Lluís Comas va participar i guanyar el títol era 4ª Copa Mundial Infantil de Ajedrez, com duien a les samarretes els participants;  a vegades amb l’afegit  “Libertadores de América”, com sortia en el poster anunciador del campionat.  Estant reservat als menors de 14 anys, se li va dir en alguns mitjans de comunicació argentins el Festival Mundial Infantil, essent segons algunes interpretacions el següent de 1985, també a Lomas de Zamora, el primer Campionat Mundial Infantil amb aquest nom, si bé els anteriors ja ho eren també.  I precisament el de 1984 es va jugar en paral·lel a un Congrés de la FIDE allà, cosa que en certa manera augmentava la seva importància. 

L'organització va anar a càrrec de la FASGBA (Federación Ajedrez Sur Gran Buenos Aires) i Comas, aleshores de 13 anys, estudiava 7è d'EGB, però essent del 25 d'agost al 5 de setembre, va poder assistir-hi durant les vacances escolars. I per relaxar-se i mantenir-se en forma durant les jornades del torneig en Lluís Comas feia llargues curses corrent amb el seu preparador Heribert Gutiérrez per les kilomètriques avingudes del Gran Buenos Aires. 

A l'Argentina, país eminentment escaquista des de força abans de que s'hi disputés el matx pel campionat del món entre l'aleshores campió del món, el cubà José Raúl Capablanca, i l'aspirant el rus exiliat Alexandre Alekhine l'any 1927, amb la victòria d'aquest, a aquest esdeveniment dels escacs, com a totes les grans confrontacions, se li va donar una gran importància oficial. Per exemple amb els autobusos que portaven cada ronda els participants i els seus acompanyants des de l’hotel al local de joc amb un cotxe patrulla i un o dos motoristes de la policia obrint pas. I, com queda constància en la fotografia, el president de l'Argentina entre 1983 i 1989, Raúl Alfonsín (1927 - 2009), va presidir la cerimònia del lliurament de premis, considerada i celebrada al més alt nivell i amb un seguiment destacat per part de la premsa del país, a part del ressò a tot el món i no només en mitjans escaquistes o esportius sinó en la informació general. 

Es va donar la coincidència que a Osona feia poc s'havia celebrat també per sorpresa un altre campionat mundial juvenil: Pere Casacuberta (n. 1965), un noi de Gurb, havia guanyat el campionat mundial de cross en la categoria junior el 25 de març de 1984 a l'estadi de Meadowlands de New York al guanyar en l'sprint final a l'etíop Tezema i entrar primer a la meta. La rebuda que se li va fer a Vic i a la comarca d'Osona va ser triomfal, no sols pel fet en sí sinó també perquè situava l'esport osonenc en general, i l'atletisme en concret, en primera línia mundial. Per això quan poc més de 5 mesos després es repetia la sorpresa amb el títol mundial infantil de Lluís Comas, la rebuda que se li va fer va ser tant apoteòsica o més, perquè un cas podia ser casualitat o una enorme gesta individual, però dos i a més tan seguits i en esports tan diversos posava inesperadament a Catalunya i a la comarca d'Osona especialment en primera línia de l'esport mundial. A Comas se'l va anar a rebre a l'aeroport del Prat a Barcelona a la seva arribada en avió del vol transatlàntic, se li va fer una gran rebuda al seu poble de Sta. Eugènia de Berga i després al local del seu club, el Club Escacs Vic, a Vic, amb representació de l'ajuntament al més alt nivell i la presència del mateix Casacuberta que el va anar a felicitar. Durant un temps l'eufòria escaquista i esportiva va ser general i Vic i el seu club d'escacs van ser focus d'atenció a tota Espanya i Europa, com ja havia succeït a Amèrica, a part que en els següents anys Comas va seguir participant al múndial sub-16 de Petah Tikvah a Israel el 1985 i de nou a l'Argentina, a Rio Gallegos (Patagònia) el 1986, amb l'Heribert Gutiérrez d'acompanyant. I els escacs a Osona  van viure un gran auge en participació, interès i ensenyament a les escoles que es va perllongar fins a finals dels anys 1990s o principis dels 2000s. 

L'actuació de Comas a la 4ª Copa Mundial Infantil de Lomas de Zamora va ser: 

José Sequera Paolini (Veneçuela) – Ll. Comas, 0-1 en 50 jugades.

Ll. Comas – Joël Lautier (França), 0-1 en 39 jug.

Carlos Andrés Perdomo (Argentina) – Ll. Comas, 0-1 en 37 j.

Ll. Comas – Adriano Caldeira Marques (Brasil) , 1-0 en 28 j.

Ll. Comas – Alejo De Dovitiis (Argentina), 1-0 en 49 j.

Leonardo Graievsky (Argentina) – Ll. Comas, ½ - ½ en 73 j.

Ll. Comas – Andrés Benesko (Argentina), 1-0 en 60 j.

Luis Monzón Pando (Argentina) – Ll. Comas, 0-1 en 46 j.

Ll. Comas – Shane Malcolm Hill (Austràlia), 1-0 en 23 j.

Com es veu només va perdre amb en Joël Lautier (3è classificat) a la 2ª ronda i va empatar en una llarga partida ajornada amb Leonardo Graievsky (2n classificat) a la 6ª ronda. Però a part de la victòria inicial, Comas va guanyar 3 partides seguides abans de les taules i de nou 3 partides seguides després, aconseguint 7'5 punts de 9 i superant en mig punt a Lautier i Graievsky. 

La partida decisiva de la última ronda que li va donar a Comas el primer lloc i el títol de campió mundial infantil:

Lluís Comas – Shane Malcom Hill 

Ct. Mundial Junior sub-14, 9ª i última ronda

Lomas de Zamora, Buenos Aires, Argentina, 5 setembre 1984

1. Cf3, Cf6;  2. g3, g6; 3. Ag2, Ag7; 4. o-o. 0-0; 5. d3, d6; 6. e4, Cc6; 7. h3, Ad7; 8. Cc3, Ce8; 9. d4, e5; 10. Ad2, f5; 11. dxe5, Cxe5; 12. Cxe5, Axe5; 13. exf5, Axf5; 14. g4, Ac8; 15. Ah6, Ag7; 16. Dd5+, Rh8; 17. Axg7+, Cxg7; 18. Ce4, De7; 19. Tae1, De6; 20. Dd4, a5; 21. Te3, Dxa2; 22. Cxd6, c6; 23. b3 (1-0). 

El més curiós del cas és que tot i que Vic i Osona tenien una llarga tradició escaquista, amb el primer equip vigatà a la Divisió d'Honor dels escacs catalans al llarg dels anys 1960s i fins el 1973,  aparentment eren superades en nombre, activitat i categoria per Barcelona ciutat, evidentment, però també per les seves veïnes Manresa, Olot, Granollers  i fins i tot Berga, amb els seus opens i certàmens internacionals, davant dels quals Vic quedava en un segon pla.  Això havia començat a canviar ja amb els èxits de la Penya Escacs Centelles a partir de 1978, que situaven aquest equip osonenc en un tu a tu amb els altres equips en el Ct. d'Espanya per Equips, però tot i així la victòria mundial del vigatà Comas el 1984 va ser inesperada, una autèntica sorpresa, que va agafar ben desprevingut al món dels escacs català i espanyol. Molts no s'explicaven com havia pogut ser, però va ser la creativitat i originalitat de joc dels campionats comarcals per equips d'Osona al llarg dels 1970s i primera meitat dels 1980s la que va ho va fer possible. 

Lluís Comas, campió mundial junior sub-14 l'any 1984

Del 25 d'agost al 4 de setembre de 1984, amb la cerimònia final l'endemà amb la presència en el lliurament de premis del president argentí Raúl Alfonsín, va tenir lloc a Lomas de Zamora (Buenos Aires, Argentina) el Campionat del Món Junior sub-14 d'escacs, pel Sistema Suís amb 18 participants a 9 rondes.

Aquest campionat mundial cadet va començar amb la 1ª edició a Mèxic el 1979. La participació per Espanya va ser la del català Lluís Comas (n. 1971) amb el seu entrenador i preparador Heribert Gutiérrez (1932 - 1988). Comas hi va anar per ser el campió infantil de Catalunya els anys 1983 i 1984 i gràcies a les gestions del president de la Federació Catalana d'Escacs, Joan Segura (n. 1928) del president del Club EscacsVic Pere Vegara (n. 1949) i de l'expresident Ricard Lázaro Sr. (1923 - 2008), que va ser el que va iniciar tots els tràmits que van fer possible la seva participació. El Lluís, de 13 anys, també va rebre un fort suport de la seva família i molt especialment del seu pare.

Lluís Comas c. 1989 en una foto que li vaig fer
a casa seva per a una entrevista a la premsa

La classificació final del torneig fou:

1. Lluís Comas (Espanya)  7'5 p de 9
2. Leonardo Graievsky (Argentina) 7 p
3. Joel Lautier (França)  7 p
4. Andrés Benesko (Argentina)  5'5
5. Shane Hill (Austràlia)  5'5
6. Adriano Caldeira Marques (Brasil)  5'5
7. José Sequera (Veneçuela) 5
8. José Valerio (Honduras)  5
9. Alejo De Dovittis (Argentina) 4'5
10. Luis Monzón (Argentina) 4'5
11. Mylad Keryakes (Síria) 4'5
12. Carlos Andrés Perdomo (Argentina)  4'5
13. José Luis Mena Briones (Xile)  4'5
14. Rafael Hernández (Mèxico)  3'5
15. Guillermo Zabala (Paraguai) 3'5
16. Adamantia Paizis (Itàlia)  2'5
17. Gonzalo Fugues (Uruguai)  0'5
18. Myriam Arteaga (Colòmbia) 0'5

El rival més fort de Lluís Comas per el títol fou el francès Joel Lautier (n. Canadà 1973) que seria M.I. el 1988, només 4 anys més tard, i G.M. el 1993 i el seu Elo màxim va ser de 2687 el gener de 2002. El mateix Comas va obtenir els títols de MI el 1991 i de GM el 1999 arribant a un Elo màxim de 2541 el gener de 1999.

Per motius d'organització i econòmics hi van participar 5 jugadors d'Argentina, el país amfitrió, i uns altres 8 de països llatinoamericans, fent un total de 13, la participació llunyana va quedar representada per Espanya, França, Austràlia, Síria i Itàlia.

El 1984 es va reprendre a Argentina aquest "Campionat del Món dels Nens" que havia conegut 3 edicions a Mèxic el 1979, 1980 (en que va guanyar el futur GM peruà Julio Granda, n. 1967) i 1981 i que no s'havia jugat durant dos anys. També va ser la primera vegada que en aquest sub-14 hi va haver participació femenina si bé es va limitar a Adamantia Paizis (n. 1972), que va tenir una intensa activitat escaquista entre 1980 i 1992, essent campiona femenina d'Itàlia el 1988. i que llicenciada en Física (1999) i doctorada en Astronomia i Astrofísica (2004) avui dia treballa d'astrònoma, així com la colombiana Myriam Arteaga.

La victòria de Comas sembla que va donar l'impuls definitiu a aquest Campionat del Món Junior de menors de 14 anys, perquè a partir de l'edició de 1985 va tenir més participació, de més llocs del món i amb molta més participació femenina, amb uns premis especials per a les millors classificades,  i ha tingut continuïtat anual fins ara.

Els immediats torneigs foren:

1985 Lomas de Zamora (B. Aires, Argentina), campió absolut el nord-americà Ilyia Gurevich (n. Kiev, Ucraïna 1972), campió escolar d'Estats Units i campiona femenina Sandra Villegas (Argentina).

1986 San Juan (Puerto Rico), campió absolut Joël Lautier (França) i campiona femenina Zsofia Polgár (Hongria, n. 1974), que va quedar 2ª en la classificació general, mentre la seva germana  Judit Polgár (Hongria, 1976) quedava 3ª.

Després d'una nova edició el 1987 a San Juan, l'any 1988 es va jugar a Timisoara (Romania) i va quedar subcampió Gata Kamsky (n. 1974), el 1989 es va tornar a celebrar a Puerto Rico i va guanyar el búlgar Veselin Topalov (n. 1975) i va ser 2n el rus Vladimir Kramnik (n. 1975) i el 1990 a Wisconsin, Estats Units va guanyar el absolut Judit Polgár...

A la vegada, Lluís Comas va participar en el Campionat Mundial sub-16 a Petah Tikvah (Israel) el 1985 i el 1986 a Rio Gallegos (Argentina), sempre acompanyat de l'Heribert Gutiérrez. El mateix any 1986 va deixar el Club Escacs Vic i va fitxar per la Penya Escacs Centelles i en els anys posteriors va ser campió d'Espanya juvenil a Melilla 1988 i de nou a Balaguer el 1990 i va ser-ne subcampió el 1991, arribant a ser campió d'Espanya absolut el 1993, per davant de Jordi Magem, i subcampió el 2001, darrere Miquel Illescacs.

Fins al dia d'avui l'osonenc Lluís Comas, nascut a Santa Eugènia de Berga, jugador del Club Escacs Vic en els seus anys formatius i que va debutar precisament jugant en els Campionats Comarcals d'Osona, és l'únic escaquista català en haver guanyat un campionat del món. 

1983, l'any de la desaparició dels Comarcals

Per la primavera de 1983 al món dels escacs osonenc s'esperava la realització del 13è Comarcal i per la immensa majoria va ser una gran sorpresa assabentar-se que aquell any no es feien i que davant la demanda de diversos clubs eren substituïts per unes "Olimpiades Comarcals" amb un sistema i unes normes diferents, que només durarien 3 anys.

Paradoxalment aquest final abrupte i sorpresiu d'aquests campionats d'escacs per equips a Osona va tenir lloc en la presidència (setembre 1982 - setembre 1983) de Ricard Lázaro pare, que ja havia sigut president de la Junta Gestora que es va fer càrrec del club a partir de finals de l'any 1979 i que va ser un dels principals impulsors, junt amb el llavors president (1967 - 1974) del Club Escacs Vic, Jaume Portet, de l'inici i de l'estil d'aquests torneigs a partir de l'estiu de 1971.

Encara no està clar perquè es van deixar de fer.

El 11è Comarcal de 1981 va ser fluix en participació, però el 12è de 1982 va mostrar una recuperació en el nombre d'equips participants. En les últimes edicions els Comarcals d'escacs d'Osona veien la participació gairebé de tants equips de Vic com de la resta de la comarca i sembla ser que algun important equip osonenc va dir que no volia seguir participant en aquells campionats. Però molts equips, sembla que encara més que a l'anterior edició, sí que ho volien, si bé alguns proposaven canvis en les regles per anar cap a un estil de competició com la Lliga Comarcal del 1973, que només va tenir una edició.

Un altre motiu que potser va influir va ser que al estar ja federats no tots però si no la majoria si una bona part dels clubs de la comarca d'Osona, aquests ja es trobaven en els Campionats de Catalunya per Equips oficials de la F.C.E. en els que el Centelles A jugava a la Divisió d'Honor i el Vic A a la immediatament inferior, però els B i els C de tots competien en categories on es trobaven amb clubs com el Torelló, Taradell, Ripoll, Sant Pere de Torelló, Moià, etc. Però això no era suficient per a la desaparició, a més inesperada, d'uns campionats que tenien un caràcter molt més "comarcal" i festiu i que aleshores es feien a Manresa i Berga (el torneig de Festes Majors del Bages-Berguedà al que va arribar a sumar-s'hi Igualada i l'Anoia), Olot, Granollers...

També es va apuntar que es volia potenciar com a gran trobada comarcal l'Open de Vic, inaugurat amb continuïtat el 1981 i que va viure un gran esplendor a mitjans - finals dels anys 1980s, i el cert és que coincidia en les dates si els Comarcals es jugaven a la primavera, però l'Open de Vic era individual i no per equips i a més els Comarcals es podien jugar ben bé al mateix temps que l'Open - ho van fer un parell d'anys, el 1981 i 1982 - o desplaçar-se més cap a l'estiu, com s'havien jugat en algunes edicions, entre elles la 1ª de 1971. El motiu de l'Open, però, no és del tot descartable, ja que també es va donar com a causa de la supressió del "Campionat de Vic" que s'havia reconsiderat com a tal i va viure unes grans edicions a mitjans dels anys 1980s: el 1982 el campió de Vic fou Miquel Solà, el 1983 fou Lluís Comas, el 1984 Jordi Lázaro, el 1985 en el més gran campionat de tots en aquests anys, amb fase prèvia i lliga de finalistes, ho va ser Llorenç Canal (després d'un posterior desempat a una sola partida perquè inicialment es van donar com a co-campions de Vic ell i Ricard Lázaro fill, empatats a punts i a sistemes de desempat), el 1986 ho va ser Miquel Fabré... però després del de 1988, guanyat per Costa, un jugador de Granollers, l'any següent ja no es va fer perquè, tot i la demanda de molts jugadors de seguir fent-lo, es va considerar per part de la direcció del C.E. Vic que aquest campionat feia ombra a l'Open de Vic, en el que per part de la direcció del club es volia centralitzar l'interès escaquista i mediàtic. Aquesta decisió va ser molt discutida per part de jugadors del club que el volien continuar i que el veien perfectament compatible. Igual que en el cas dels Comarcals, la supressió va baixar la participació i l'interès i a més a la llarga no va aconseguir el seu suposat objectiu de potenciar al màxim l'Open, sinó que durant uns anys es va traduir gairebé només en la no celebració de campionats socials al C.E. Vic.

Però tornant a la sorprenent finalització dels Comarcals el 1983, substituïts per una fórmula molt menys ambiciosa i menys exitosa, realment no queda clar que va succeïr exactament, perquè no va ser ni el desig ni la voluntat del llavors president del C.E. Vic, Ricard Lázaro Sr.

Ni era tampoc per falta d'activitat, participació ni interès dels escacs a Vic i comarca en aquella època. Repassant per exemple el setmanari "Ausona" del març de 1983, trobem notícies de molts esdeveniments i èxits importants.

Així, per exemple:

- El 18 març de 1983, després d'haver-se ajornat el 13 de febrer per una forta nevada a partir de La Garriga,  la Penya Escacs Centelles va quedar campiona de Catalunya per Equips, on en les semifinals el Centelles va guanyar al Collblanc per 7-3, mentre que l'Olot guanyava a l'Andorra, i en la final el 18 de març el Centelles vencia a l'Olot per 7-3 i culminava 14 rondes imbatut amb la consecució del títol d'equip nº 1 de Catalunya d'aquell any.

- El mateix mes de març Miquel Solà  guanyava els Cts. Socials del C.E. Vic al ser el campió de la 1ª categoria dels mateixos, títol que ben aviat recuperaria el nom, una mica oblidat durant uns anys, de "campió de Vic".

- Igualment el mes de març Joan Segura, ex-president i jugador del C.E. Vic i molts anys vicepresident de la Federació Catalana d'Escacs. era elegit nou president de la F.C.E, càrrec en que estaria forces anys.

- El III Open de Vic, que es jugava els dissabtes a les 4 de la tarda a partir del 26 de febrer, a 8 rondes, registrava una participació de 52 jugadors i per primera vegada tenia premis en metàlic i era vàlid per a ascensos oficials de categoria de la FCE. A mitjans de març, a la 3ª ronda, anaven capdavanters del torneig amb 3 punts de 3, Joan Bautista, Jacint Raurell i Miquel Fabré.

- Igualment per primer cop es jugava un Open sub-16 els dissabtes a les 10 del matí, que era d'inscripció gratuïta i tenia nombrosos premis en material d'escacs (taulers i peces, llibres...) per a la promoció dels escacs a Osona.

- El dissabte 26 de març, el tradicional torneig de partides ràpides Mercat del Ram, registrava una participació de 26 jugadors de Vic, Centelles i Torelló, jugant-se en 3 categories per Sistema Lliga. En la categoria preferent va quedar campió Puigdollers amb 7'5 punts, seguit de Fabré segon també amb 7'5 i tercer Teulats amb 6'5. En la categoria de federats de 1ª, 2ª i 3ª va quedar campió Lluís Comas amb 6 punts, segon Ricard Lázaro amb 5 p i tercer Pastallé també amb 5. Finalment en la categoria de no-federats guanyava Vinyoles del St. Pere amb 7 p, seguit de Sors del Centelles amb 4 i Bosch del Torelló amb 3'5 p.

- El diumenge 27 de març a St. Quirze de Besora hi havia unes simultànies a 17 taulers del gran mestre internacional Artur Pomar a la biblioteca Pompeu Fabra de la localitat, organitzades per la Diputació Provincial amb la col·laboració de la Caixa de Manlleu, amb 13 victòries, 3 taules amb Narcís Rodes de St. Quirze, Josep Escarrà de Vidrà i Josep Vicente de Vic i una derrota davant Marcel Climent de Manlleu.

- Finalment en aquelles dates Lluís Comas, amb 11 anys, començava el seu primer Campionat de Catalunya infantil, del que el mes de maig de 1983 quedaria campió. És a destacar que l'aleshores president Ricard Lázaro Sr. va donar-li tot el suport i va fer molt per tal que hi pogués participar, iniciant així la carrera que portaria a Comas a repetir el triomf com a campió infantil de Catalunya l'any següent, a ser campió de Vic amb 12 anys a la primavera de 1984,  i el mes de setembre del mateix 1984, ja amb 13 anys i preparat i acompanyat sempre, però molt especialment en aquesta ocasió, per l'Heribert Gutiérrez, el extraordinari triomf de ser campió del món infantil a Buenos Aires, per davant d'un futur gran jugador com Joël Lautier, de primera fila mundial.

Amb tota aquesta intensa i exitosa activitat segueix essent un enigma - exceptuant per la coincidència de dies amb l'Open de Vic, però es podien haver fet més tard i així es va fer amb el seu substitut les anomenades "Olimpiades"- per que va ser just llavors quan inesperadament es van deixar de fer els ja tradicionals i molt apreciats Campionats Comarcals per equips d'Osona d'escacs.

Ariel Sorín, el mestre internacional argentí del Vic, 1989

L'any 1989 el Club Escacs Vic va contractar com a primer tauler al mestre internacional argentí Ariel Sorín (n. 1967), com reflectia la premsa comarcal de l'època, en aquest cas el setmanari "Ausona":

Sorín, amb 2425 punts d'Elo anava davant dels altres tres jugadors foranis del CE Vic "A", Gil (2365), Torrecillas (2370) i Padreny (2320), essent el primer local el fort jove jugador, de 19 anys, Eduard Ibáñez (2245). Després integraven l'equip del Vic "A" Jacint Raurell (2185), Joan Segura (2135), el també juvenil Josep Salvans (2125), Josep Puigdollers (2105), Falguera (2100), Llorenç Canal (2090), Carles Vilarrasa (2085) i Alexandre Fernández (2065). 

Però la materialització del fitxatge d'Ariel Sorín es va retrasar perquè aquest va tenir un important contratemps - robatori de la documentació i diners en efectiu - mentre jugava el torneig d'Odessa (RSS d'Ucraïna llavors, integrada a la Unió Soviètica) del 20 al 31 d'octubre i tot i que ja es temia que potser no arribaria a temps per jugar la 1ª ronda amb un sol dia de marge, l'incident  va fer que arribés 10 dies més tard de l'inicialment previst i el Vic "A" va començar la 1ª ronda de la Divisió d'Honor dels Campionats de Catalunya per Equips perdent amb el Centelles "A": 

Com es veu l'equip del Centelles constava del M.I. xilè Campos, que hauria d'haver jugat amb Sorín, Magem, Lluís Comas, Mellado, Joan Bautista i el primer centellenc era Presseguer, que superava a un altre contractat, Sixto Fernández i després ja venien els centellencs Fabré, Valldoriola i Fabré Vila. Entre aquests jugadors de la Penya Escacs Centelles tant Comas com Bautista i Teulats (que no va jugar) havien estat abans jugadors del C.E. Vic.

El partit de la màxima rivalitat osonenca, el derby comarcal, es va jugar a Centelles el dimecres 1 de novembre de 1989, donant-se el cas que tant el Centelles, que estava des de feia més de 10 anys a la Divisió d'Honor dels escacs catalans excepte precisament a l'anterior temporada 1988-89,  com el Vic, que acabava de pujar-hi després d'haver perdut la categoria l'any 1973 i havia jugat normalment a la immediatament inferior, debutaven de nou en la màxima categoria catalana, després d'haver obtingut tots dos l'ascens a la temporada 1988-89 i havent guanyat clarament el Vic al Centelles en el play-off feia només 8 mesos, en l'anterior encontre. 

Cal dir, però, que pel Vic no van jugar, per diversos motius, Segura, Falguera, Canal, C. Vilarrasa ni A. Fernández, entrant en l'últim tauler Ordeix, jugador vigatà de Ripoll, que anava a continuació en la llista Elo. Però no va ser aquest el motiu de la derrota, perquè els 5 últims taulers van fer +1 = 4 - 0, mentre que en els 5 primers taulers van guanyar els centellencs per +5 = 0 - 0. La falta de Sorín va provocar emparellaments molt desfavorables pel Vic, pel factor "rival difícil", especialment en les partides Mellado - Ibáñez (que al febrer havia guanyat al 3è tauler del Centelles, el MI Gil Reguera)  i Bautista - Raurell (que havia guanyat uns anys abans a Alexandre Pablo). 

El més preocupant, però, era que de Sorín, amb qui havia contactat Raurell en un torneig anterior a Barcelona, en aquell moment no se'n tenien notícies, ja que la pèrdua dels diners i tota la documentació, entre ella la seva agenda de direccions i telefons,  li havia impedit fins i tot trucar per avisar mentre mirava de contactar amb el consulat argentí i de sobreviure com podia aquells dies mentre es comprovava la seva identitat i se li donava una nova documentació i se li avançaven alguns diners. 

Però finalment tot es va solucionar i Sorín va poder arribar, tot i que amb setmana i mitja de retard: la nit del dissabte al diumenge 12 de novembre va trucar des de Barcelona dient que ja havia arribat i explicant el que havia passat i l'endemà a les 9 del matí debutava ja contra el Catalonia de Manresa, guanyant la seva partida, cosa que va contribuir a fer que el Vic A guanyés ja a la 3ª ronda. I ja amb Sorín jugant de primer tauler el Vic A es va recuperar ràpidament i guanyant a la següent jornada al Sitges portava 2 punts de 3 rondes,  amb el matx ajornat de la 2ª ronda amb la U.G.A., que a més poc després acabaria en empat en finalitzar en taules les dues partides que faltaven per acabar, la qual cosa situava l'equip amb 2'5 de 4, amb la única derrota inicial amb el Centelles. 

A més, Ariel Sorín, que a l'Argentina ja havia estat preparador d'un grup de juvenils de més de 2300 punts Elo,  va començar a fer classes d'escacs al Club Escacs Vic ja a partir del dissabte 18 de novembre.
Però l'activitat de Sorín no es va limitar a això, sinó que ja al cap de poc, el 6 de desembre, va donar una sessió de simultànies a 12 taulers a jugadors d'Osona:

Sorín fent simultànies (+10 =1 -1). A la foto s'hi veuen J. Lázaro,
Climent, R. Lázaro Jr. i, de peu, el president del Vic, Melcior Pujols. 

Per motiu de la seva participació a un torneig a Sevilla,  Sorín no va jugar a la 7ª ronda i el Vic A va tornar a perdre, aquest cop contra un dels més forts equips de Catalunya i d'Espanya, el Vulcà de Barcelona. Sorín no retornaria a Vic fins a primers de gener del 1990, a temps de jugar encara una o dues rondes més amb el Vic. Però l'influx d'Ariel Sorín a Vic i a tota la comarca d'Osona va ser espectacular i immediat i no es va limitar als escacs, com mostra l'entrevista que va sortir publicada a la mateixa "Ausona" a primers de desembre: 

La compenetració entre Ariel Sorín amb no sols Vic sinó tota la comarca d'Osona i  l'acollida tan favorable que va rebre, així com la seva simpatia, intensa activitat i bons resultats, va fer que encara que en principi només estava previst que jugués a la temporada 1989-90 i va arribar a marxar, retornés al cap de poc i jugués amb el C.E. Vic diverses temporades més fins l'any 1992 o 1993 i a l'any 1991 fins i tot va jugar pel Vic A la seva parella, l'escaquista femenina Sandra Malajovich. Es pot dir que tots aquells anys Sorín, actualment gran mestre, va ser tota una institució a la comarca d'Osona principalment en el món dels escacs, fent nombroses sessions de simultànies i també classes a col·legis que li demanaven que fes de professor d'escacs als seus alumnes, sinó també en l'ambient intel·lectual i fins general, amb diverses entrevistes amb els mitjans de comunicació ("El 9 Nou", "Ausona", "La Marxa") que li demanaven perquè la seva figura suscitava curiositat i atracció. 

Una partida en el cim

L’any 1980 va ser el gran any en escacs de Joan Orriols (n. 1952) de Moià, que en el Torneig Obert de Barcelona, amb més de 300 participants, va fer + 6 =2 -0 i va quedar campió de 3ª categoria amb 7 punts de 8 (8 febrer) assolint la 2ª categoria federativa de la Federació Catalana d’Escacs.

Per aquest triomf va anar convidat a 1ª categoria, ja no a 2ª, al 48è Cts. de Catalunya Individuals, que s’iniciaren el 24 de febrer,  tenint l’oportunitat no sols de poder assolir la 1ª categoria sinó fins de pujar a categoria preferent, cas de fer els punts necessaris.
Aquest èxit estava recolzat per un bon historial previ: federat a 3ª categoria des dels 15 anys amb la Universitat Laboral de Tarragona (1967), va ser 3 vegades campió escolar de Tarragona i després va jugar també amb el Club Escacs Comtal de Barcelona i amb el C.E. Moià, està en possessió del títol de monitor d’escacs de la F.C.E. des de 1972, essent el capità del Moià que recull de mans del Dr. Puigverd el trofeu d’equip campió del II Torneig “Lo Castell d’Olost” el juliol de 1975 -  superant al propi equip de l’Institut “Jaume Callís” de Vic, l’únic torneig estiuenc d’Osona del 1974 i 1975 que no guanya aquest equip – i és indiscutiblement el millor jugador del Moià quan aquest equip participa en el VII Comarcal (abril-juny de 1977) amb 10 equips i 9 rondes i el gran VIII Comarcal (abril – juny 1978), amb 14 equips i a 13 rondes. Amb l'afegit que l’ascens a  la 2ª categoria  Orriols l’obté en el primer torneig vàlid per aquest motiu en el que va participar, que com queda dit és l’Open de Barcelona a principis de 1980.  I que per aquella mateixa època l'equip d'11 jugadors del C.E. Moià guanya el Torneig de Festes Majors Bages-Berguedà. 

Orriols, a dalt a l'esquerra, per l'època de la partida, a Súria,
amb el trofeu d'equip campió de les Festes Majors del Bages i Berguedà.
Amb ell s'hi veu Josep Algaba i davant Ricard Vila (delegat) i Toni Ordeix. 

Així a la primavera de 1980, Joan Orriols jugava els Campionats Individuals de Catalunya de 1ª,  com sempre pel Sistema Suís a 10 rondes,  junt amb altres del seu equip que també hi juguen, com Joan Codina (2ª), un escaquista de Moià que 37 anys més tard i  amb 95 anys d’edat encara està federat i en actiu, així com per Jaume Molera, Josep Parareda, Ricard Vila, Antoni Ordeix... En una gran forma de joc, a les primeres rondes guanya totes les partides i avançat el torneig segueix imbatut. A meitat del campionat fins i tot és possible que pugui pujar a preferent, cas d’aconseguir els 7’5 punts de 10 necessaris. En tal cas hauria passat de 3ª a preferent en menys de mig any.

En aquell mateix campionat hi jugava jo, que també aspirava a pujar a preferent.  Per axò era també per mi una partida decisiva. Recent tornat del servei militar a finals de febrer, havent començat a treballar a Barcelona llavors mateix i fent el doble viatge diari entre Folgueroles - Barcelona al matí i Barcelona - Folgueroles al vespre, volia recuperar la meva forma dels anys 1977 i 1978, quan jugant en els primers taulers del Vic A solia fer taules o guanyar a jugadors de categoria preferent en el Ct. de Catalunya per Equips i pujar a la categoria preferent ho veia com un reconeixement oficial al meu nivell de joc. 

El sorteig ens va aparellar a tots dos, amb els mateixos punts, ja passada la meitat del torneig. En aquella època es començava a jugar en localitats properes a Barcelona ciutat i a Orriols i a mi, que erem de la comarca d'Osona, ens va tocar jugar la partida decisiva a la subseu de Centelles, al local de la Penya Escacs Centelles. Es jugava el diumenge al matí i tan Orriols com jo veniem de jugar la ronda del X Comarcal d'escacs d'Osona per equips, en el meu cas havent vençut al meu rival en una minipartida de poques jugades, pel que podia ser que enfrontés més descansat i amb més ànim aquest encontre decisiu poques hores després. 

Orriols (2ª, Moià) – R. Lázaro M (1ª, Vic)

Ct. Individual de Catalunya de 1ª categoria

Centelles, 27 abril 1980

1. d4, Cf6; 2. c4, g6; 3. Cc3, Ag7; 4. e4, d6; 5. f3, 0-0; 6. Cge2, c5; 7. d5, a6; 8. b3, b5; 9. Ab2, b4; 10. Cb1, a5; 11. Cd2, Ad7; 12. a4, bxa3 a.p.; 13. Txa3, Ca6; 14. Cc1, Cb4; 15. Cd3, Db6; 16. Ae2, a4; 17. 0-0, Tfb8; 18. Aa1, axb3; 19. Txa8, Txa8; 20. Dxb3, Aa4; 21. Db1, Ac2; 22. Db2, Ta2; 23. Dc3, Ch5; 24. e5, Axd3; 25. Axd3, Axe5; 26. Db3, Txd2; 27. Ae4, f5; 28. Axe5, dxe5; 29. Dc3, Td4; 30. Ab1, Cf4; 31. Te1, Cbd3; 32. Axd3, Cxd3; 33. Ta1, Db2; 34. Da5, Cf4 (0-1). 

En aquesta partida vaig poder aplicar el sistema que solia jugar amb els preferents i amb el que puntuava contra ells, amb negres jugar una defensa India de Rei, tancar el centre i atacar per l'ala de dama, cosa que aquí passa a partir dels voltants de la jugada 10, i després donar una gran activitat a les peces, sobretot a l'ala de dama, amb amenaces constants per retenir la iniciativa, aquí a partir de la jugada 20. El resultat solia ser, com aquí, potser una de les meves millors partides, un guany de material i un atac que podia resultar decisiu. 

Vaig deixar d'anotar la jugada 18. Aa1, donant-me
compte a la 22 (guió) i de nou amb la 33. Ta1.

Després d'aquesta partida vaig conservar de sobres la puntuació per poder pujar a preferent, però al final no ho vaig aconseguir i Orriols va fer els 5'5 punts de 10 que li donaven la llicència de jugador de 1ª categoria.