Una anècdota del Comarcal de 2003.
A Jordi Ferrer Serrabassa (1986 – 2009) l’hi havia guanyat
una partida ràpida al I Torneig de Ràpides de la Festa Major de Folgueroles
unes setmanes abans aquell mateix any 2003, essent això el més probable, però
en tot cas s’hauria jugat molt a primers de setembre o fins i tot a finals
d’agost, perquè no van seguir immediatament una partida i l’altre. En el
torneig de ràpides, havent arribat a una posició més o menys igualada però amb
lleugera avantatge meva, li vaig preguntar si volia taules i em va dir que no.
Vam seguir jugant i em va atacar molt fort i quan ja semblava que em tenia
guanyat em vaig fixar que li havia caigut la bandera i li vaig dir: “Has perdut
per temps!” i ell va acabar de fer la jugada que estava ja fent i va prémer el
percutor a veure si queia també la meva, cosa que no va passar, i va reconèixer
la inesperada derrota, que era eliminatòria (una derrota o dues taules). Aquell any ell ja era un juvenil molt destacat,
més fort que jo i en ple ascens, esperava guanyar aquell campionat i en el
moment de perdre per temps ja portava un parell de peces de més i un atac de
mat gairebé imparable, però no immediat, a dues jugades vista. A més, tots dos
anàvem líders, amb tots els punts fins llavors, i quedaven ja només un parell
de rondes més, va ser com una final anticipada. Amb el plus de moral que em va
donar aquesta inesperada victòria quan ja em veia perdut i que va ser per sort,
ja que abans tenia jo menys temps que ell – per això li vaig proposar taules –
però desprès vaig jugar molt ràpid i ell s’hi va pensar quasi sense
adonar-se’n, vaig guanyar també fàcilment les dues rondes finals – tot i que no
estic segur si a la última, amb partida guanyada li vaig proposar l’empat al
rival, ja que en tenia de sobres per ser vencedor del torneig, i potser va
acceptar – i em vaig proclamar campió d’aquell I Torneig de Festa Major de
Folgueroles, que potser per ser el primer tenia una copa i un premi.
Estava clar que si ens tornàvem a trobar, ell tindria unes
fortes ganes de revenja. I tan sols una setmana o deu dies després ens va tocar
trobar-nos en una partida normal, amb rellotge i apuntant:
Jordi Ferrer
Serrabassa – Ricard Lázaro Medina
Campionat Comarcal,
matx Universitat Vic – Folgueroles
Taradell, 13 setembre 2003
1 e4, d5; 2
exd5, Cf6; 3 d4, Ag4; 4 f3, Af5; 5 c4, c6; 6 d6, exd6; 7 Ad3, Axd3; 8 Dxd3,
Ae7; 9 Ce2, 0-0; 10 0-0, d5; 11 c5, Cbd7; 12 Cbc3, b6; 13 cxb6, axb6; 14 Ae3,
Ad6; 15 Af4, Dc7; 16 Axd6, Dxd6; 17 Cg3, g6; 18 Tfe1, Tfe8; 19 h6, Txe1+, 20
Txe1, Te8; 21 Txe8+, Cxe8; 22 De3, De6; 23 Dxe6, fxe6; 24 f4, c5; 25 Cge2, Cd6;
26 b3, Rf7 (0.5 – 0.5)
Aquesta partida té una altre anècdota. Jo tenia una obligació
contreta i havia de marxar relativament d’hora. Per això no pensava jugar, sinó
tan sols mirar-m’ho una estona, però el meu pare em va dir que li feia falta a
l’equip per omplir l’alineació i vaig tenir que jugar. Pensava fer una partida
relativament ràpida, sortint a guanyar - o si les coses solien malament, a
perdre - ja al final de l’obertura o a principis del mig joc. Però quan vaig
veure el rival que m’havia tocat i havent-me assabentat en el temps
transcorregut que era un jugador molt destacat i molt més fort escaquísticament
que jo, vaig canviar el pla, sortint disposat a jugar a canviar peces, mantenir
la posició igualada i arribar a una posició d’empat, on proposar taules, a
veure si les acceptava perquè ho eren. Vaig recordar que havia llegit no feia
molt en un llibre de Bronstein que amb la variant del canvi de l’Espanyola es
feien taules de totes totes i pensava fer-ho si em tocaven les blanques, però
em van correspondre les negres i llavors vaig plantejar el que em va semblar un
equivalent, la variant pacífica de la defensa Escandinava. Vaig jugar força
ràpid tota la partida però sense exagerar, no fos cas que el rival sospités
encertadament que jo tenia pressa, i vaig jugar de la forma més clara i
senzilla que vaig poder en vistes a l’empat[1].
El meu fort i superior contrincant, amb moltes ganes de lluita, va anar
semblant cada cop més decebut pel aire que anava prenent la partida, tranquil,
pacífic i en vistes a la nul·litat. En algun moment em va semblar que volia
arriscar de seguida que podés, però o no se li va presentar l’ocasió o no es va
decidir. Quan li vaig tornar a fer l’oferta de taules[2]
va semblar molt sorprès i em va dir que esperés, que s’ho rumiaria. Tocant-li
jugar a ell, s’hi va pensar molta estona, més d’un quart d’hora, potser vint o
vint-i-cinc minuts, i ho va fer concentrat en el tauler i examinant mentalment variants
i fent càlculs, cosa que se li notava. Després em va cridar que hi anés i em va
acceptar la proposta. Potser es devia pensar que jo era un veterà que obtenia
bones posicions i tenia la predisposició llavors a acontentar-me amb repartir
el punt, i que si no ho acceptaven era quan m’hi feia més i era perillós, o bé
seguia jugant a la recerca de l’empat, que podia succeir vint jugades més tard;
d’altra banda ell, que ja havia jugat les anteriors jugades més lentament que
jo, s’havia carregat molt de rellotge pensant-s’ho i potser temia un altre desenllaç
com el de la partida ràpida. El cert és que a mi em va fer patir i estava
pensant que si no ho acceptava seguiria jugant fins quan pogués i, i està clar
que això ell no ho sabia, quan no podés esperar més, abandonaria si la cosa no
estava molt clara de taules. Vaig acceptar, vaig signar la seva planella i ell
el meu paper, i va quedar de nou sorprès quan em va dir si volia analitzar la
partida i em vaig excusar “han sigut unes jugades molt clares, anava encaminada
a taules...” li vaig dir. I vaig marxar, mentre la lluita entre el seu equip i
el meu estava en el moment més àlgid. Vaig arribar bastant bé, però una mica
just, al meu compromís, relacionat amb un acte de la Festa Major de
Folgueroles. Sempre he recordat aquella partida[3]...
[1] Vaig recordar també un comentari sobre el jugador iugoslau Parma: “les seves jugades, clares com l’aigua, porten a taules en 20, 30, 40 o 50 jugades...” i vaig decidir actuar semblant.
[2] I vaig tenir que avaluar instintivament el moment precís, ni massa d’hora ni massa tard...
[3] Jo estava pràcticament retirat dels escacs de competició, la última partida oficial la vaig jugar en un Ct. de Catalunya per Equips amb el Taradell i va ser a Granollers, el diumenge de les eleccions generals de l’any 2004, essent també taules. Per això no vam tornar a coincidir en cap campionat. I l’any 2009 em va arribar la trista notícia de la seva inesperada mort en plena joventut, als 25 anys, i just quan prometia molt en tots els àmbits en general i en els escacs en concret, cosa que va ser una gran llàstima.
