Un premi de bellesa del 1968

L'amic Heribert Gutiérrez (1931 - 1988) va ser una persona d'una extraordinària qualitat com a jugador d'escacs, tot i que es prodigava poc. També va ser un excel·lent mestre d'escacs que va tenir com a alumnes entre d'altres a Lluís Comas, al qui va acompanyar com a entrenador i preparador al Campionat del Món Cadet a Buenos Aires (Argentina) on es va proclamar campió del món l'any 1984, i Óscar de la Riva, amb el que em va fer jugar partides amistoses tota una tarda al local del Club Escacs Vic quan era encara un noi, gairebé un nen i ell el preparava. Però sobretot era una persona molt simpàtica i entusiasta, d'una gran calidesa humana. La seva presència en l'equip motivava i donava optimisme i seguretat, per tot el dit. Era amic de tothom. 

Vaig tractar-lo sovint durant forces anys, des d'algun dels primers Comarcals, en els que va participar. Si no abans, va jugar en el V Comarcal del 1975 on en el primer tauler del Club Tennis Vic va guanyar de forma clara i ràpida a Josep Vilageliu, el primer tauler de l'Institut Jaume Callís aquell any, on feia classes d'escacs en horari extraescolar i al que haviem fitxat precisament per a aquesta partida, la única que va jugar.  Com ja he dit en una altra ocasió va ser ell el que em va convidar a fer de professor d'escacs en col·legis el 1986. I no van acabar aquí les moltes vegades que vaig tenir llargues xerrades d'escacs o d'altres temes amb ell, individualment la major part de les vegades o en petit comité unes altres. 

En una ocasió em va fer una confidència: portava sempre amb ell, a la cartera, tres planilles de partides seves guanyades amb sacrificis de dama, que considerava les millors que havia jugat i que no sols em va ensenyar i comentar sobre el tauler sinó que me les va deixar copiar perquè les pugués tenir. De les tres, de la que estava més orgullós és de la que va obtenir un premi de bellesa el juliol del 1968.

La sorprenent partida va ser:

H. Gutierrez - Tey
XV Festa Provincial dels Escacs - Premi de Bellesa
Manresa, 14 juliol 1968
1. e4, Cf6; 2. e5, Cd5; 3. c4, Cb6; 4. c5, Cd5; 5. Cc3, Cxc3; 6. bxc3, d6; 7. cxd6, exd6; 8. Cf3, dxe5; 9. Cxe5, Ad6; 10. Da4+, c6; 11. d4, De7; 12. Ae2, Axe5; 13. dxe5, Dxe5; 14. 0-0 (un primer sacrifici, d'alfil), Dxe2; 15. Aa3, Ae6; 16. Db4 (segons em va dir ell mateix, "la jugada rumiada al fer 0-0"), c5; 17. Dxb7, De5; 18. Dxa8, 0-0; 19. Dxa7, Cd7; 20. Ab2, Dg5; 21. f4, Dd5; 22. Tad1, Dc6; 23. f5 (el sacrifici de dama), Ta8; 24. Dxa8+, Dxa8; 25. fxe6, Cf8; 26. e7, Ce6; 27. Td8+ (1-0).

Al pasar-me i comentar-me la partida mentre jo l'apuntava en una planilla del club, el propi Heribert va qualificar amb una admiració la seva jugada 14. 0-0 i amb dues la 23. f5. En tot cas, una partida molt interessant, que va meréixer el premi de bellesa atorgat a la millor partida de la competició, organitzada aquell any pel club d'escacs Catalonia de Manresa. Una partida que és fàcil recordar de memòria per la seva claredat i acció continua. Així jugava Heribert Gutiérrez.

Jugant amb un mestre

Quan era un noi, gairebé un nen, el meu pare tenia entre els seus aleshores pocs però bons llibres d'escacs uns quants de molt antics, dos d'ells i especialment un del torneig de Sitges de 1934 i un altre del 1935 parlaven entre d'altres del escaquista català Rafael Domenech, que en un d'ells fins i tot sortia en la foto del quadre d'honor i en altres fotos jugant partides si no em falla la memòria.

Partida Domènech - Koltanowski, Acadèmia Catòlica, Ripoll 1933

Per això va ser per a mi tota una sorpresa quan jugant amb el Vic "A" a Vic contra l'Ateneu Barcelonès en l'últim o un dels últims encontres dels Campionats de Catalunya per Equips de 1980 - 81, que aleshores es jugaven a la tardor, vaig veure entre el equip visitant al qui vaig reconèixer de seguida com el mestre català d'escacs que havia vist en els llibres i les partides del qual havia mirat. Em va semblar no sols com trobar-me amb una vella glòria dels escacs catalans sinó, més encara , amb un destacat mestre al que havia admirat i un testimoni de la història dels escacs a Catalunya. Vaig recordar que havia jugat amb destacats grans mestres i mestres de la primera meitat del segle XX com Tartakower, Koltanowski, Flohr, Alekhine, Spielmann, Lilienthal, Stahlberg, Soultanbeieff i altres, potser qui sap si hauria conegut a Reti...que havia jugat amb molts d'aquests ja ho savia llavors. Me'l vaig mirar amb curiositat i respecte mentre es preparava el matx i es presentaven les alineacions. Pensava que jugar amb ell no sols seria jugar amb un mestre català sinó com jugar d'alguna manera, per persona interposada, amb les grans figures que ell havia conegut i amb les que havia jugat de campionat.  

La sorpresa va ser encara més gran quan va resultar que em tocava jugar amb ell! Jo estava aleshores en la plenitud de la meva força escaquista i jugava com a titular als taulers del Vic "A" per dret propi i en una categoria força alta del Campionat per Equips català, no la màxima però sí una de les dues o tres més altes. Reconec que em vaig emocionar de poder jugar amb una figura històrica i amb un mestre, que a més oficialment era un Mestre regional (MR) i que en aquell moment tenia probablement uns 70 i tants anys i un aspecte entre de senyor i simpàtic. Vaig recordar la dita que per jugar amb un mestre calia respectar-lo i em vaig proposar de jugar de forma molt correcta i em vaig plantejar que no em desagradarien, ans al contrari, unes taules. Fins i tot em sembla que vaig sentir comentar, abans, durant o després del joc, que Domenech aleshores jugava rarament i que en aquell moment l'havien portat com a reforç, ja que era un matx important per a l'Ateneu. 

La partida es va jugar a Vic, al nou i modèlic local del club, el 28 de desembre de 1980, quan el meu pare feia cosa d'un any que era el president de la Junta Gestora que s'havia fet càrrec del club pels problemes econòmics derivats precisament del finançament del nou local i davant de la dimissió del president. Si sempre vaig sentir el club com a propi - com a cosa pròpia, com a casa - mentre hi vaig ser soci entre 1971 i 1990, sobretot quan en vaig ser secretari el 1972 - 73 o membre de la Junta Directiva durant forces anys i en diverses etapes, en aquella època per altres raons ho sentia tant o més que mai. Un motiu més de sentir que representava al meu club, que l'havia de fer quedar bé i que encara que segons sembla al Vic no li anava gaire en aquell encontre, sí que havia de puntuar, tot i que com queda dit em comformava d'entrada amb unes taules. 

Em va tocar jugar amb negres i l'obertura va ser una defensa Siciliana una mica irregular, per les dues parts, però que per transposició de jugades va derivar en una variant de la Quatre Cavalls de la Siciliana, una defensa que anys després practicaria molt i amb molt èxit a mitjans dels 1980s. Val a dir que el mestre Domènech va jugar més irregularment l'obertura que jo, possiblement buscant fugir de les obertures estudiades i de llibre. Vaig jugar d'una manera molt oberta i lliure i fins i tot vaig aconseguir una certa avantatge a l'obertura, ja que el blanc jugava una mica passiu i a la defensiva. Com corresponia potser a una persona gran d'edat i que últimament jugava poc. Però va maniobrar força bé i a l'inici del mig joc la partida estava igualada. Potser era aleshores que li deuria haver demanat taules i és possible que me les hagués concedit, però era molt d'hora encara i no ho vaig fer. Desafortunadament la partida, que conservo, va quedar mal apuntada i a partir d'un cert moment no es pot reconstruir, potser perquè hi falta alguna jugada o perquè una o més es van apuntar erròniament. Per tant no la puc publicar, tot i que la conservo, ja que a partir de la jugada 18ª no se segueix i les jugades passen de ser molt rares i arriben a ser inintel·ligibles, però potser l'error d'anotació ja ve d'abans i es va agreujant amb el nous moviments, conduint a impossibilitats i absurds. Però segons el meu record i segons la planilla el mestre em va guanyar, concretament a la jugada 30ª. Encara conservo la seva signatura amb lletra tremolosa i grossa. Tampoc em va saber greu perdre aquesta partida i el meu rival va estar molt content de guanyar-la i de puntuar pel seu equip, després vam xerrar breument de forma amistosa i li vaig poder comentar el dels llibres que havia llegit en que hi sortia i intercanviar algunes paraules amb ell, no tant sobre la partida sinó sobre els vells temps i els escacs a Catalunya als anys 1930s. Si aconsegueixo reconstruir la partida, potser amb l'ajuda d'un ordinador d'escacs, la publicaré en una secció de les meves derrotes memorables.   

Nota: Hi ha poca informació biogràfica sobre Rafael Domènech a Internet, a part de la seva participació en els mítics torneigs dels anys 1930s i algun dels 1940s i de que va ser subcampió de Catalunya el 1924, que va ser el soci nº 1 del Club Escacs Barcelona i que va ser un dels creadors d'una revista catalana d'escacs també d'aquella època. No he aconseguit trobar ni l'any del seu naixement ni el de la seva mort. Sí que hi ha unes quantes fotos seves i retrats, sobretot de participant en torneigs com el de Sitges 1934. 

Un matx per equips a Vic, 30-09-1984

El 30 de setembre de 1984 el Vic va rebre la visita d'un equip del equip juvenil i infantil del Pare Claret de Barcelona. El fet va ser important per a mi per diversos motius. 

A principis de setembre, menys d'un mes abans, Lluís Comas va quedar campió mundial cadet a Buenos Aires (Argentina) i ell i el seu preparador i entrenador Heribert Gutiérrez van ser rebuts ja en triomf a l'aeroport de Barcelona, vaig estar entre els qui hi van anar, i l'endemà van tenir una gran rebuda a Vic, on naturalment també hi vaig ser. En aquella època tenia familiars que vivien a Sta. Eugènia de Berga, el poble de Comas i això a més de ser membres del mateix club, el C.E. Vic, haver jugat amb ell i ser company seu i del seu entrenador Heribert Gutiérrez,  feia que tingués una relació directa amb el flamant nou campió i el seu entrenador. Però a més el Club Escacs Vic, on Comas havia sorgit i s'havia format i on jugaria fins el 1986, estava de moda, en els ambients d'escacs però també en general, per aquest fet poc comú de tenir un campió mundial a les seves files.

Esperant al nou campió Lluís Comas a l'aeroport
de Barcelona, primers de setembre de 1984.

Però també la vigilia de Sant Joan d'aquell mateix any, tres mesos abans, m'havien operat d'urgència d'una apendicitis a l'hospital de Vic, que aleshores encara era l'hospital vell on ara hi ha l'Hospital de la Santa Creu, no el nou que es va fer uns anys més tard. Després d'un parell de dies (!) d'uns dolors terribles, que intentava subsanar sense èxit a base de dieta absoluta i infusions d'herbes, em vaig decidir finalment a dirigir-me a les Urgències de l'hospital. Vaig entrar-hi a les 9 del matí, van trobar de seguida el que tenia i abans de la 1 del migdia ja m'operaven perquè tenia l'apendis gangrenat i a punt de reventar. L'operació, a la que vaig anar després de demanar confessar-me amb el mossèn de l'hospital, em va salvar la vida. Recordo que després de dues nits sense dormir gens, a la primera anestesia prèvia ja vaig quedar adormit. Unes joves infermeres em van sacsejar després, "Ricard, desperta't!" i jo ho trobava com una molèstia, perquè dormia molt a gust, però es veu que calia comprovar que em despertava, la llum em molestava als ulls i tot i que estava conscient no tenia forces ni per parlar per dir als meus pares i germans, que m'havien acompanyat ja abans i que ara em feien companyia a l'habitació per torns per tal que no estigués sol, que baixessin del tot la persiana. I una de les primeres coses que, mig inconscient, vaig fer, va ser mirar el tub que tenia connectat al braç, estranyar-me'n molt i fins i tot fer algun lleu intent de treure-me'l. Després de l'operació, el ventre al lloc de la ferida on tenia una gran cicatriu em feia molt mal, però era un dolor sa i aguantable, no un dolor "podrit" com el que havia estat aguantant tantes hores, recargolant-me literalment. Tot i així els primers dies passava un fort dolor "net" fins que em donaven l'analgèsic per poder dormir. Vaig estar una setmana ingressat a l'hospital i quan vaig tornar a casa estava tan dèbil que gairebé no tenia força i se'm feia molt costós pujar l'escala per anar a la meva habitació.  Però no se'm va infectar ni vaig tenir cap problema postoperatori, l'operació em va salvar la vida i per això sempre he estat agraït a la Medecina i als metges, perquè si no fos per ells hagués mort aleshores, als 29 anys. També li vaig estar agraït a Déu per haver-me permés salvar la vida i continuar la meva existència, cosa que vaig veure com un gran regal. Naturalment, tot i que vaig tornar relativament ràpid al meu treball de professor d'autoescola, ja que a l'anar assegut en el seient de copilot del cotxe no requeria gaire esforç físic,  vaig estar també una temporada sense jugar oficialment i aquesta era una de les primeres partides que jugava després d'aquell fort sotrac de salut. Per aquest motiu jugava amb el Vic "B", aleshores en èpoques baixes, havent baixat i equivalent quasi a un "C", del que jo era el principal tauler quan a categoria i llista federativa. 

En tercer lloc, de nen, quan era molt petit, el meu primer col·legi havia sigut, a finals dels anys 1950s i principis dels 1960s, precisament el de l'Immaculat Cor de Maria, dels Claretians de Barcelona, adosat al convent i a l'església, i que era justament l'equip contra el que jugava en aquesta ocasió. Eren uns nens molt macos, molt ben educats i els portava com a delegat de l'equip un senyor molt simpàtic i amable, Jordi Pi, amb qui vaig parlar, vaig compartir records del col·legi, on vaig fer la primera comunió el maig de l'any 1961, que va tenir un tracte molt correcte i cordial en tot moment, va fer unes fotos de l'encontre i després va tenir l'amabilitat d'enviar-me-les per carta, cosa que li vaig agrair sincerament ja que sempre es bo tenir un record, tot i que sigui d'una derrota.

El matx Vic "B" - Claret "A" i la partida que vaig jugar, Vic, 30 de setembre de 1984

Em va tocar jugar amb un nen de cognom vietnamita, Sergi Pham. En l'equip, de 4 taulers [1], ja van tenir la precaució de posar-me l'últim, comptant amb la meva recuperació i el meu desentrenament, ja que en aquella categoria no anava per ordre de llista. En realitat des del 12 de maig no havia jugat més que una partida, a part d'una amistosa, i les havia perdut totes dues, o sigui que estava tou, però amb ganes de recuperar la forma. Els del Pare Claret sí que els van posar per ordre, el meu contrincant era el més jove i el més novell, feia poc que jugava de competició. Pel Vic jugaven per aquest ordre Marcel Climent, Pere Puigsech, Josep Vicente i jo.

Jugant amb Sergi Pham, aleshores un debutant i actualment un bon jugador

El resultat del matx va ser de 3 - 1 a favor del Vic. Climent, Puigsech i Vicente van guanyar les seves partides amb els seus contrincants, els nois més experimentats i veterans. Jo, que l'únic que puc alegar és que jugava amb negres, vaig ser l'únic que vaig perdre, ja que, confiat, vaig intentar jugar amb combinacions i sacrificis "a l'estil Tal", vaig complicar el joc i el meu rival es va defendre amb molta lògica i em va guanyar ràpidament d'una manera molt clara i convincent, en 26 jugades. Però no em va saber greu la derrota, ja que el meu contrincant, aleshores de 13 anys, havia jugat molt bé. Fins i tot el vaig felicitar i li vaig comentar al capità i delegat de l'equip que aquell noi prometia, que el veia que tenia talent pels escacs. Si no m'equivoco tots dos em van dir que era la primera partida que guanyava de campionat oficial en el per equips, ja que com queda dit feia molt poc que jugava. Més endavant publicaré la partida, que encara conservo, de la com un luxe en queda constància gràfica, d'aquell encontre ja relativament llunyà. Recentment, per Internet, he descobert que Sergi Pham Guerrero (n. 1971) és un bon jugador en actiu que tenia un Elo FIDE de 2231 el maig de 2016 i que ara mateix el té de 2213.

Aquesta partida va tenir la virtut de motivar-me novament i la setmana següent, en els mateixos Campionats de Catalunya per Equips, jugant aquest cop amb blanques, vaig guanyar en gran forma i en una minipartida a un jugador de 1ª del fort equip del Sant Josep de Badalona. I no sols això, sinó que a partir de llavors vaig tornar a jugar regularment de nou. I ara en queda el record d'aquell temps. 

[1] Crec recordar que era així, com mostra la foto, però per altra banda m'estranya que el Vic "B" hagués baixat tant que jugués en una categoria amb només 4 jugadors. Normalment el Vic "B" jugava amb 6 jugadors o més, fins i tot a 8 si no m'equivoco,  i el Vic "A" ho feia amb 10. És possible però no probable que hi haguessin dos jugadors més en altres taules, però el meu record és que va esser així, una explicació que em sona és que el Claret "A" es va presentar amb només 4 taulers i el matx es va jugar, ja que tenien prous jugadors com per poder guanyar si era a 6, fins i tot perquè podia empatar si era a 8 taulers. Sembla l'explicació més probable. En tot cas el Vic "B" en la temporada 1983 - 84 jugava en una categoria més alta i ho va tornar a fer en la 1985 - 86, hauria sigut només a la temporada 1984 - 85, paradoxalment la temporada del major èxit del C.E. Vic, la victòria a nivell mundial del seu jugador Lluís Comas. 

El resultat dels Comarcals

El Club Escacs Vic ja havia tingut alguna que altre figura forania a les seves files.

Fundat oficialment al juliol de 1946, ja havia estat un club important als anys 1950s i sobretot als 1960s, quan el seu primer equip jugava a la Divisió d'Honor catalana, competint amb els millors equips de tota Catalunya. D'aquesta categoria màxima hi va baixar l'any 1974 i no la recuperaria fins ben entrats els anys 1980s. Però sempre va jugar, fins i tot aleshores, en una de les primeres categories catalanes.

El C.E. Vic tenia una gran cantera tan en nombre com en qualitat i de primers i mitjans dels 1970s és la frase, que s'havia sentit a dir sovint, gairebé com un tòpic, que "un 2ª de Vic - o de la comarca d'Osona, perquè aleshores eren quasi sinònims - equival a un preferent"ja que a diferència dels barcelonins o habitants de les rodalies de Barcelona, els vigatans i osonencs no ho tenien fàcil per jugar els Campionats de Catalunya individuals, que se celebraven a Barcelona. La distància d'uns 70 km, les carreteres que no van millorar molt fins poc abans dels Jocs Olimpics de Barcelona del 1992 i altres factors feien que la participació fos escasa.

Tenir una fitxa federativa de 2ª essent de Vic o comarca i residint allí equivalia efectivament a una o fins i tot dues categories més altes. Bona prova n'eren "segones" com Vila Parareda, a qui tothom li reconeixia un joc de gran qualitat.  O Raurell, un altre 2ª que a primers-mitjans dels 1970s jugant en el primer equip, en els darrers taulers del Vic "A" o fins i tot en taulers centrals fent substitucions com a suplent, solia guanyar a jugadors de categoria preferent en mini-partides jugant el gambit de rei i feia scores molt bons. O Jordi Lázaro, que en els Campionats per Equips de 1973, jugant en el Vic "A" va arrodonir amb un extraordinari resultat de 12'5 punts de 13 partides un conjunt de resultats extraordinaris que el van fer ser proposat com a "millor esportista de Vic" l'any 1974 pel Ajuntament de la ciutat i si bé no va guanyar - la victòria va correspondre a un practicant d'un altre esport - va quedar segon o tercer i va rebre una placa de classificat. I no eren els únics "segones" de classe de preferent, n'hi havia encara uns quants altres, potser no tan destacats però que equivalien a un preferent o com a mínim a un primera. I no era en la única categoria en que això passava, tot i que la dels 2ª era la més notòria i coneguda. Hi havia 3ªs que tenien joc i resultat de 2ª (estandard) o fins en algun cas de 1ª. I els 1ª vigatans eren també pràcticament uns preferents per joc i resultat. Això era degut al molt i bon joc al local social del bar La Pista de Vic, on tot el dia però sobretot a la tarda es jugaven continuament partides amistoses i on eren també continus els torneigs de tipus social, vigatà o comarcal. Com els campionats de primavera o de l'amistat, oberts molts d'ells a tots els jugadors d'Osona i fins de fora.

Fins i tot es van arribar a crear unes "categories socials" a finals dels 1960s i principis dels 1970s, que només molt avançada aquesta dècada van deixar d'usar-se donant pas a les categories oficials de la FCE. Així un de categoria 3ª de la Federació Catalana d'Escacs podia tenir la mateixa categoria social, segons els seus resultats interns exclusivament, o bé haver obtingut l'ascens a alguna categoria superior, d'una manera reglamentada: els qui quedaven dels 3 primers en un torneig social del C.E. Vic pujaven a la categoria immediatament superior, si eren de 3ª, 2ª o 1ª, ja que la categoria màxima social era aquesta (els 1ª i preferents normalment jugaven junts). No queda clar si també hi va arribar a haver preferents socials "de club", en tot cas eren molt pocs i a més aquesta categoria empal·lidia davant dels pocs que eren preferents de la FCE, que a més coincidien en pràcticament tots els casos, per tant gairebé no s'usava el preferent social ja que es citava el preferent oficial. Però si no recordo malament alguns casos hi havia en que no coincidien, com el d'uns quants ja considerats pràcticament preferents abans, que van pujar oficialment als últims anys 1970s i primers anys 1980s. Aquestes categories socials van entrar en desús a mitjans dels 1970s i es van deixar d'usar pràcticament a finals dels 1970s substituïdes a tots els efectes per les categories federatives. Al I Open Ciutat de Vic de 1978, amb vocació oberta a jugadors d'altres localitats i clubs tot i que la immensa majoria dels participants van ser del Vic i la resta d'altres clubs d'Osona, ja es van usar les categories federatives i per tant les socials van desapareixer. Pel I Open de Vic del 1981 les categories socials ja eren pràcticament sols un record.

Aquesta gran quantitat, qualitat i activitat dels jugadors vigatans i osonencs socis del Vic sobretot, però també convidats i visitants d'altres clubs, feia que no fos precisa la presència de figures de fora com a reforç. Però n'hi va haver, començant per la ben coneguda, mítica i citada del nord-americà Olav Ulvestadt (1912 - 2000), unes temporades jugador del C.E. Vic. Ulvestadt jugava de campionat i també partides amistoses, feia conferències i classes, ensenyava escacs oficialment i espontàniament i donava caliu i qualitat escaquista, però com queda dit va marxar a finals de 1970 o principis de 1971, just abans de l'inici dels Comarcals i el mateix es pot dir de Romà Bordell (1928 - 2008) qui va jugar amb el Vic el 1970 i sembla que també el 1971, quan s'iniciaren els Comarcals ja no hi era o no se'l veia pel club, potser jugava encara el Campionat de Catalunya per Equips però feia molt poca vida social o la feia en un grup reduït de jugadors del primer equip. 

Però per diversos motius el C.E. Vic tenia jugadors de fora, la majoria dels quals apuntats voluntàriament i espontàniament, ja que els jugadors fitxats no arribarien en general fins als anys 1980s. Així a primers dels 1970s un jove Emili Sirvent (n. 1947), de Granollers però treballant a Vic, que feia uns resultats molt bons en el primer equip i que va pujar de 1ª a preferent en un campionat de Catalunya individual en que jugava amb presses per motius seus i va tenir que aconseguir-ho amb partides curtes i jugades ràpidament, cosa que afortunadament els seus rivals no sabien. O a mitjans dels 1970s l'elegant i simpàtic Josep Julbe (1933 - 2016), que guanyava i feia bons resultats en els primers taulers del Vic A amb una actitud de moderació i modèstia. També caldria citar aquí un llarg etcètera, en general més tardans, com Gil, Padreny, aquest jugant voluntàriament al Vic perquè li agradava, i altres, ja als anys 1980s.

Però un resultat dels Comarcals que es va notar més ràpid en altres equips com la Penya Escacs Centelles ja cap al 1977 i 1978 i que es va fer esperar més en el Club Escacs Vic fins el 1989 va ser l'arribada de jugadors contractats de fora, en general pagats. El més destacat d'aquests va ser Ariel Sorín (n. 1967) habitual del C.E. Vic entre 1989 i els primers anys 1990s, que a més va trobar ingressos fent simultànies i classes d'escacs per Vic i comarca, com a professional dels escacs que era. Se li van fer també moltes entrevistes a la premsa comarcal (Ausona, El 9 Nou...) i va rebre molta atenció fins i tot d'ajuntaments que el van convidar. Aquí veiem una entrevista ja tardana, quan ja havia tornat després d'una primera marxa del club per retornar al seu pais, acompanyat per la seva nòvia Sandra Malajovich (n. 1968) que va ser breument - una temporada o poc més  - jugadora del C.E. Vic:

Reportatge a El 9 Nou del 25 de gener de 1991

La "mala sort" de les potències mundials dels escacs

Es podria dir la mala sort de les potències escaquistes, però seria millor dir la seva desintegració.

Des de 1948 com a mínim fins a 1972, i d’alguna manera fins 1991, les grans potències en el món dels escacs en nombre de llicències federatives, afecció general i prestigi, pràctica del joc, destacats jugadors, organització de torneigs i tot allò relacionat amb els escacs – revistes com la russa “64”, llibres com el serbocroat “Sahovski Informator”, autors... – eren per aquest ordre, en primer lloc la U.R.S.S., després Iugoslàvia i en tercer lloc els països de l’Est d’Europa, notòriament Hongria, però també la República Democràtica Alemanya, Romania, Polònia, Txecoslovàquia i Bulgària.  Aquests països superaven en escacs a les potències occidentals com l’Argentina, la República Federal d’Alemanya, Estats Units, el Regne Unit...

Tant era així que la FIDE l'any 1959 va posar una norma limitant el nombre de participants soviètics en els torneigs de Candidats. Així per exemple al Interzonal d'Amsterdam de 1964 va ser 1. Smyslov (URSS), 2. Larsen (Dinamarca), 3. Spassky (URSS), 4. Tal (URSS), 5. Stein (URSS), 6. Bronstein (URSS), 7. Ivkov (Iugoslàvia), 8. Reshevsky (USA)  i 9. Portisch (Hongria).  Pel cupo de soviètics, Stein i Bronstein van quedar fora de la competició. El 2n del Candidats de 1962 era Keres (URSS), que si que va poder jugar. I com que l'ex-campió recent destronat Botvinnik (URSS) va renunciar a participar, la seva plaça la va agafar Geller (URSS). Així els Candidats de 1965 van ser 5 soviètics (Smyslov, Spassky, Tal, Keres i Geller), el danès Larsen, el iugoslau Ivkov i l'hongarès Portisch (que va vèncer en el desempat a Reshevsky, amb el que havia quedat empatat a punts). Aquest va ser el primer torneig que es va jugar per matxs individuals, acceptant la FIDE la proposta de Fischer de no jugar un Torneig de Candidats tots contra tots, l'últim dels quals va ser a Curaçao 1962, ja que segons ell això donava als soviètics un aclaparador avantatge. 

L'equip "rus", en realitat soviètic. Smyslov, Tal, Bronstein, Keres, Kotov,

Botvinnik i Petrosian el 1954. El seu domini mundial va ser total i abassegador entre 1948 i 1972. 

L'equip soviètic a l'Olimpiada de Tel Aviv 1964: Stein, Smyslov, Botvinnik, Spassky, Keres i Petrosian.
El cupo de soviètics va impedir a Leonid Stein (1934 - 1973) disputar el Campionat del Món el 1962 i 1964.

Per això els escaquistes a primers dels anys 1970s érem uns personatges una mica especials, que parlàvem de jugadors i torneigs de més enllà del Teló d’Acer, en l’anomenat Bloc de l’Est, que era el paradís escaquista.  

Campionat de la URSS 1973: Korchnoi, Karpov, Petrosian, Polugaievsky.
Preparant la recuperació del títol mundial, per a una nova etapa de supremacia

Però aquests països, dels que ja sabíem els seus problemes, com les revolucions populars a partir de 1953 i especialment la d’Hongria el 1956, el conflicte ideològic i el trencament entre la Unió Soviètica i Xina des del 1960, el Mur de Berlín erigit a partir de 1961, la frontera tancada sobretot de la RDA però en general de tots ells, la fallida “primavera de Praga” i la invasió de Txecoslovàquia per les tropes del Pacte de Varsòvia el 1968,  la victòria nord-americana en la cursa a la Lluna els anys 1968 – 1972, el fenomen Fischer entre 1970 i 1972 i la pèrdua del títol mundial dels escacs aquest darrer any, no recuperant-lo fins 1975 i encara per renúncia de Fischer, la sortida a la llum pública de l’existència del Gulag i els dissidents com Sakharov i Solzhenitsyn,  la deserció de Korchnoi a Holanda l’any 1976, la invasió soviètica d’Afganistan (1979 – 1988) convertit en una mena de Vietnam per a la URSS, el boicot occidental als Jocs Olímpics de Moscou de 1980, la revolta de Solidarnosc a Polònia el 1980 avortada pel cop d’Estat del general Jaruzelski el 1981 i altres símptomes de que les coses no anaven bé allà,  sobretot econòmicament però encara més políticament malgrat la seva gran propaganda ideològica que arribava fins al punt que uns i altres estaven convençuts que el marxisme-leninisme s’aniria estenent pel món i que quan un país queia en el comunisme ja no en podia sortir mai[1], van desestabilitzar-se ben aviat als anys 1980s. 

Leonid Brezhnev va morir el novembre de 1982 i fins el 1985 es van succeir dos secretaris generals del PCUS, Yuri Andropov i Konstantin Txernenko, en un ambient d’inestabilitat. El març de 1985 arribava al poder Mikhail Gorbatxov, que el 1986 inaugurava la perestroika (reestructuració) i el 1987 la glasnost (transparència), polítiques de reforma i renovació que van destapar tots els problemes, massa tard ja per solucionar-los.  De manera que el Mur de Berlín i els règims comunistes a l’Est d’Europa van caure al 1989 i l’any 1991 va veure el final del COMECON econòmic, del militar Pacte de Varsòvia i de la temible KGB així com l’inici de les guerres de desintegració de Iugoslàvia (1991 – 1999) i finalment la desintegració de la pròpia Unió Soviètica a finals del mateix any 1991.

Així  els països més poderosos en el camp dels escacs es van desintegrar. La URSS va donar lloc a Rússia i la CEI, Ucraïna, Bielorrúsia, Estònia, Letònia, Lituània, Moldàvia, Armènia, Georgia, Azerbaidjan, Kazakhstan, Uzbekistan, Kirguisistan, Turkmenistan i Tadjikistan. Això va fer que els bons jugadors d’aquestes repúbliques van poder començar a participar internacionalment representant als seus països i ja no quedaren bloquejats per la superabundància d’extraordinaris jugadors al conjunt de la Unió Soviètica.

Per la seva part, l’altre gran model escaquista, Iugoslàvia, es va  anar desintegrant en  Eslovènia, Croàcia, Sèrbia, Bosnia – Herzegovina, Macedònia, Montenegro i Kosovo. Fins i tot en els països de l’antic Bloc de l’Est, Txecoslovàquia es va partir a partir de l’1 de gener de 1993, en Txèquia i Eslovàquia.  I ja abans, el primer de tots, la RDA es va unir directament a la RFA l’any 1990, reunificant Alemanya i amb capital de nou a una Berlín unificada, no dividida com ho havia estat des de 1945 en Berlín Oest i Berlín Est.

Així tothom es va assabentar, tot i que més o menys ja se sabia[2], que sota el paraigües unificador soviètic o iugoslau els noms mítics en el món dels escacs pertanyien – i ho havien fet sempre – a moltes diverses repúbliques amb llengua, cultura i personalitat sempre.  Així Portoroz, seu del famós Interzonal de 1958, el port d’Eslovènia a l’Adriàtic. Belgrad, seu del matx URSS – Resta del Món de 1970, capital de Iugoslàvia però essencialment capital de Sèrbia. I Skopje a Macedònia, Tbilissi a Geòrgia, Bakú a l’Azerbaidjan, Ljublijana capital d’Eslovènia, Sochi el balneari de Rússia al Mar Negre, etc.

I que tot i que Botvinnik, Smyslov, Bronstein, Korchnoi,  Spassky i Karpov sí que eren russos, com se’ls solia qualificar genèricament a tots, Tal era letó, Petrosian i Kasparov armenis i nascuts a Geòrgia i l’Azerbaidjan respectivament, les campiones mundials femenines Nona Gaprindashivili i Maia Chiburnaditze eren georgianes, Gipslis de Letònia, Mikenas de Lituània, Keres d’Estònia, Geller i uns quants més dels millors eren ucraïnesos. A part del fet ja sabut que molts d’ells eren jueus o en part jueus.

En tot cas es pot dir que si les potències mundials en escacs, la URSS, Iugoslàvia i els països del Bloc de l’Est d’Europa es van desintegrar, això va redundar en l’aparició d’una dotzena o més de noves potències en escacs a nivell mundial i en una major llibertat i participació dels seus grans jugadors en les competicions internacionals i particularment en les Olimpíades d’escacs. I a això si hauria d’afegir l’aparició de Xina i d’altres països de l’abans anomenat Tercer Món, però això ja és un altre tema.

---

[1] El màxim apogeu del socialisme real al món va tenir lloc el 1960, just abans del trencament URSS – Xina. Però després també va aconseguir èxits, sobretot en el camp de la Cosmonàutica (1957 – 1967 sobretot) i encara l’any 1975 el triomf comunista a Vietnam del Sud, Cambodja i Laos, així com l’arribada al poder a Etiòpia i Angola va portar a un segon apogeu comunista cap a l’any 1977. En aquells anys tothom estava convençut que malgrat els seus problemes i contradiccions, el comunisme aniria avançant inexorablement pel món. Fins i tot, malgrat algun tràgic accident, la Cosmonàutica soviètica va tenir un nou auge als anys 1970s i 1980s.

[2] Però es considerava una mica per l’estil dels 50 Estats integrats en els Estats Units d’Amèrica.

El caràcter dels escaquistes

A diferència dels altres temes tocats en aquest blog, aquest és altament especulatiu.

Parlar del caràcter dels jugadors d'escacs és complicat, primer perquè n'hi ha de tots tipus, després perquè la personalitat no sempre correspon amb l'estil de joc.

Hi ha casos en que un escaquista juga d'acord amb el seu temperament, per exemple un pot ser seriós, reflexiu i pacient i tenir un joc en concordança.

Però també hi ha casos en que jugar a escacs és una vàlvula d'escapament personal i un juga amb un estil completament oposat a la seva manera de fer habitual, com ja ho feia notar Réti a "Els grans mestres del tauler" a propòsit d'Andersen, home tímid, "de bona pasta" i conciliador, que sobre el tauler jugava d'una forma molt romàntica i agresiva, havent donat lloc a les dues grans partides "La immortal" i "La sempreviva". La personalitat d'Andersen sobre el tauler, deia Réti, era com l'oposat o l'invers de la seva a la vida real.

La cosa es complica quan hi ha escaquistes que ni tan sols juguen al contrari del seu comportament a la vida real, sinó senzillament de forma diferent. O bé barrejada, amb coses corresponents a la seva personalitat, altres exactament al contrari i altres tan sols distintes. També hi ha jugadors que mantenen més o menys un estil al llarg del temps, però altres evolucionen, com s'ha fet notar a propòsit de Tarrasch, que va tenir un comportament a la joventut, un altre a l'edat adulta i encara un altre ja de gran. Alguns, com Fischer, mantenen una certa trajectòria vital - tot i que amb altibaixos temperamentals - fins que aconsegueixen el seu objectiu, en el seu cas el campionat del món, i després canvien bruscament, en el seu cas renunciant al títol i deixant la pràctica activa durant molts anys, cosa ben inesperada i en contradicció amb el que ell mateix havia vingut proclamant de que quan sigués campió del món jugaria molt i participaria en molts torneigs, tot al contrari del que va fer.

Finalment encara hi ha un intermig entre el caràcter habitual i l'estil com a jugador, que és el comportament en el món dels escacs. Normalment s'assembla a un o l'altre, però no sempre. Això inclou concretament les excentricitats i extravagàncies pròpies de les mentalitats molt creatives, que en escacs abunden molt.

Tot el dit passa en major o menor grau en tots els esports i en tots els àmbits de la vida - ciència, filosofia, literatura, música, art, política, relacions personals... - però en els escacs, al ser una matèria intel·lectual en la que l'elecció compta molt, és molt més notori.

La classificació en 8 caràcters que faig a continuació és una interpretació personal meva i està basada llunyanament en la caracterologia de Heymans - Le Senne o escola franco-holandesa de Groninga, de la que ja vaig fer un estudi per a la F.C.E. l'any 1983, si bé amb un desenvolupament posterior molt extens que m'ha portat a canviar moltes coses a base d'estudis i d'experiència, tant en el camp dels escacs com sobretot en d'altres.

Aplicat als escacs està basat en la combinació de 3 polaritats (que podriem dir els pols "calculador - intuitiu", "posicional - agresiu" i "atacant - defensiu" o noms equivalents similars, però en els que de moment no entrarem, deixant que els exemples parlin per si sols) i dona lloc a 8 tipus que d'entrada podriem anomenar així: 1. el lluitador, 2. el símbol, 3. el geni, 4. el protagonista, 5. el tècnic, 6. el campió, 7. el teòric i 8. l'atacant.

També és interpretació meva i basada en un altre mètode complementari la seva aplicació als grans jugadors d'escacs, en aquest cas als campions mundials però que es podria fer també amb d'altres molt destacats i significatius:

1. Lasker, Euwe, Smyslov, Spassky

2. Petrosian, Fischer

3. Capablanca, Anand

4. Andersen

5. Morphy, Kasparov, Carlsen

6. Botvinnik, Karpov, Kramnik

7. Steinitz

8. Alekhine, Tal

L'elecció com queda dit és molt especulativa i interpretativa, per tant en algun cas podria estar equivocada. Rarament hi ha tipus purs, la majoria són tipus mixtes, a part de tot el dit al principi. També s'ha de dir que és molt esquemàtic. I que tot i que en la majoria dels casos és molt evident, en ocasions pot costar de veure que tenen en comú, en que es diferencien o quina és l'explicitació del tipus. Si de cas en posteriors entrades o en una pàgina continuarem la descripció, que es només una proposta, per a fer-se una idea general.

Fischer i Petrosian, tot i les seves grans diferencies, en aquest sistema de classificació podrien ser dos tipus 2. Tigran Petrosian (1929 - 1984) com a símbol armeni i de la prevenció i Bobby Fischer  (1943 - 2008), símbol dels Estats Units i dels escacs actius. Matx en el 2n tauler de l'enfrontament U.R.S.S. - Resta del Món  a Belgrad 1970. 

Un estudi i una classificació semblant però amb 16 tipus, comptant amb un 4 factor i que podria ser com un desdoblament d'aquests 8, si bé no es corresponen exactament, es troba a la web "What is your Chess Personality?" a  www. chesspersonality.com, amb un test per esbrinar la pròpia personalitat jugant a escacs i una descripció dels tipus amb nom suggestius.

Enfocaments diferents sobre la personalitat dels jugadors d'escacs, menys sistemàtics però més matisats es troben a:

"Els grans mestres del tauler" de Richard Réti

"La batalla de les idees en els escacs" d'Anthony Saidy

Així com en els estudis sobre psicologia en escacs de Reuben Fine i Nikolai Krogius, entre altres.

L'ambient del temps dels Comarcals

Una característica dels escacs a Osona als anys 1970s i 1980s era la seva peculiaritat. O millor dit, les seves peculiaritats.

El cert és que al principi quasi no hi havia noies,  ni encara menys dones,  jugant, però això va canviar després; cap a la meitat dels anys 1980s Elba Barcons i Marta Padró, aleshores molt joves (a mitjans de 1985 totes dues tenien 12 anys , si bé l'Elba estava a punt de fer-ne 13) van començar a competir. Tot i així la presència femenina era molt minoritària i totalment excepcional, quasi anecdòtica. I ho seguiria essent, malgrat les campanyes de promoció dels escacs a nivell escolar, en que aprenien a jugar moltes nenes i noies, sense que això es traduís en la seva presència i participació ni en clubs ni en competicions.

Tampoc hi havia jugadors estrangers. A Osona eren pràcticament inexistents i a Catalunya molt rars. El 1972 en els Campionats individuals de Catalunya de 3ª vaig jugar, i guanyar, a un jugador de nom Wagensberg, que si no vaig errat era el famós físic i divulgador Jorge Wagensberg. El 1978 en els Comarcals vaig jugar, i també vaig guanyar, a Fritz Uhlmann, un escaquista del St. Boi de Lluçanès, que recordo com un noi jove d'aspecte germànic i que parlava castellà amb un fort accent. Ja uns anys abans el meu germà Jordi, en l'Open Infantil i Juvenil de Berga del 1972 o del 1973, va guanyar a un nen armeni-francès de nom Sighirdjian. Però que es puguin citar aquests casos mostra la gran escassetat d'aquests, cosa que en aquells anys s'estenia en general a tota la societat catalana. Com a exemple, en els meus anys d'estudi a la Facultat de Ciències de l'Universitat Central de Barcelona, entre gener de 1974 i juny de 1978, no vaig tenir cap company de classe ni de curs que fos estranger, cosa que em va estranyar molt, ja que jo suposava que a la Universitat n'hi haurien molts. En realitat, a part del cas paradigmàtic del nord-americà Olaf Ulvestadt, que va jugar a Vic a finals dels 1960s però que va marxar cap al 1970 o principis de 1971,  Ariel Sorín, el mestre argentí d'origen jueu-rus que va jugar uns anys pel C.E. Vic i que es va implicar molt en la vida del club no va arribar fins a finals de 1989. La Penya Escacs Centelles es va avançar forces anys amb els seus jugadors sud-americans, com Debarnot o Herbert Pérez, però aquests jugaven sobretot els Campionats de Catalunya per Equips i no inicidien massa en el món escaquista osonenc a part de Centelles. 

A Calldetenes 1990, al final del període considerat 

Però en canvi hi havia una gran diversitat d'edats, de fortunes, de caràcters, de visions de la vida, d'idees i d'aficions. Podies veure un avi de 80 i tants anys jugant en igualtat de condicions amb adults, joves i fins amb un nen de 11 anys. O veure a una de les persones més riques de Vic jugant més d'una vegada amb un contrincant notòriament pobre, poc menys que un sense sostre. Jugadors de caràcter molt obert, expressiu i extrovertit jugant sovint amb altres de caràcter tancat, reservat i introvertit. Les idees també eren de tota mena en els camps filosòfic i polític, i en el camp religiós anaven des del catòlic molt devot i fervorós fins a l'agnòstic i l'ateu, si bé en aquell temps abundaven molt els creients i encara més els sincers i convençuts que els convencionals. Les aficions en altres camps i també les esportives en altres camps també eren molt diverses i variades: alguns només jugaven a escacs però d'altres ho compaginaven amb la pràctica d'altres esports com el tennis o de jocs com el bridge, com també hi havia des dels aficionats al futbol seguidors de diversos clubs, i no sols dels majoritàris Barça i Español, fins els que no n'eren gens aficionats. Les aficions es compartien igual que la informació, i s'establien no sols amistats sinó connexions entre temes ben diferents i distants.

En el club i jugant a escacs tots eren iguals, no hi havia diferències, tothom era ben acceptat i en un mateix pla. Per posar-ne alguns exemples, el Dr. Brugulat era metge cardiòleg i artista pintor de quadres; R. Lázaro Sanromà, Puntí i Vila Parareda estaven en el camp de l'ensenyament, essent el primer director de l'Institut de Vic, el segon d'un col·legi religiós i el tercer un destacat professor de gran prestigi; Raurell i Franch estudiaven arquitectura; Monteis era estudiant de medecina; Sarrió tenia una autoescola, com anys després la va tenir també R. Lázaro Sanromà; Freixer, que havia sigut atleta en la seva joventut, tenia dues botigues d'electrodomèstics a Vic, Can Freixer i Música y Hogar; Camps era majorista en el ram de l'alimentació, camp al que també es dedicava Branchadell; Roca era fuster; Puig era psicòleg i membre de l'Ajuntament de Vic; Corominas era artista pintor; Puigdollers es dedicava als negocis i feia freqüents viatges de treball a la R.F. d'Alemanya i als Estats Units, concretament a Nova York; els germans Ralló eren coneguts per les seves idees molt d'esquerra, republicanes i comunistes, que expressaven obertament sense cap problema; Barandiaran era fill d'un guàrdia civil ja jubilat que també jugava a escacs al club si bé només com a jugador de cafè; Ramon Munt era xòfer de les Germanetes dels Pobres i tenia un munt d'històries i anèctodes per explicar, Pujols tenia una gestoria, el president Portet una papereria molt cèntrica a la Rambla de Vic, el jove Mazo era fill de l'antic director de Correus de Vic, molt conegut i apreciat; Vegara feia de representant; Vicente era tècnic i enginyer; N. Rodas pare era director d'una fàbrica...I amb casos veritablement entranyables com el del Sr. Grau, molt aficionat i jugador asidu, entusiasta i incansable als seus 70 i forces anys,  o pintorescos com el de Fortino, amb els seus viatges pel món, la seva excentricitat, les seves poesies, però sobretot la seva pose de gran jugador - li deien "el Tigre" - i fina ironia en el més pur estil del vigatanisme.

El curiós del cas és que gent tant diversa no sols compartissin partides sinó que fossin amics, passant pel fet de parlar de tot en el club, des de l'actualitat a la ciència, l'art, la literatura, la música, la societat, les persones i les relacions humanes. Fins i tot en el tema de conversa predominant, que eren els escacs, sortien tota mena de connexions, no sols sobre obertures, partides i jugades, sinó sobre estils de joc, caràcter dels jugadors, escacs d'alt nivell, les notícies sobre els campionats i els grans mestres, les anècdotes i en alguns casos fins es filosofava sobre els escacs i el seu món, el seu sentit i significat i temes així. Recordo que converses llargues i profundes sobre diversos temes no eren gent infrequents tant en converses individuals com en grup. No tot, ni molt menys, eren qüestions tècniques, fins i tot en el cas de parlar dels escacs era més corrent parlar de jugadors i resultats o bé de llibres que no pas de temes puntuals i tècnics del joc. Era un club amb totes les conseqüències, no sols les esportives sinó també les de vida social i d'ambient intel·lectual. Fins i tot en aquells primers anys, es podia parlar, i es parlava, de tots els temes i amb tota llibertat. Era un microclima molt especial, que potser en bona part és genèric del món dels escacs - i encara en part dels clubs i dels esports en general - i que potser també en part s'ha conservat, però que en bona part era propi i específic dels escacs d'Osona en general i en concret de Vic i que s'ha anat perdent amb el pas dels anys, ja que ni la mentalitat ni els temps són ja els mateixos.