15 anys del decès de l'estimat Ricard Lázaro pare

Aquests dies de juliol de 2023 fa 15 anys del traspàs de Ricard Lázaro Sanromà.

Nascut a Barcelona el 14 d'octubre de 1923, va morir a Vic el 26 de juliol de 2008. Llicenciat en Ciències Químiques per la Universitat Central de Barcelona l'any 1947, el seu currículum acadèmic inclou obtenir el títol d'agregat de Matemàtiques per oposicions estatals a Madrid el 1963 i el de catedràtic de Física i Química d'ensenyament secundari el 1966. Després d'haver desempenyat el càrrec de secretari a l'Institut Infanta Isabel d'Aragó durant un parell d'anys, el juny de 1967 se li encarregà director tècnic de La Salle Manlleu, motiu pel qual es desplaçà des de Barcelona a la comarca d'Osona amb la seva família ja nombrosa, i el juny de 1968 fou nomenat primer director del primer Institut de la comarca d'Osona, el Jaume Callís de Vic, càrrec que tingué fins l'estiu de 1975 i que tornà a exercir provisionalment durant uns mesos entre el juny de 1979 i febrer de 1980, continuant després com a catedràtic de Ciències del mateix Institut fins el setembre de 1989 en que es jubilà com a docent d'ensenyament secundari. Entre els seus alumnes sortiren molts físics, químics i matemàtics en concret i científics en general, com també d'altres carreres acadèmiques i universitaris, perquè essent una persona d'una intel·ligència extraordinària i d'una capacitat de treball excepcional, també tenia una gran capacitat didàctica i pedagògica, essent un veritable despertador d'intel·ligències i de vocacions als estudis superiors, fet del que qui això escriu, fill seu, com tants d'altres, en pot donar fe per experiència pròpia. I aficionat als escacs, que considerava un joc que ensenyava a pensar, a raonar estratègicament i a adquirir responsabilitat per les pròpies decisions i accions, va saber també transmetre aquest gust per l'anomenat rei dels jocs als seus fills i a nombrosos estudiants ja predisposats per les seves qualitats, però als que els faltava descobrir-lo, aprendre'l i saber apreciar-lo, coses que ell feia molt bé i de molt bon grat. I tot això citat era només una faceta seva, perquè era polifacètic i destacava en molts camps, practicament en tots els que tocava, que eren molt diversos, i amb motiu del centenari del seu naixement miraré d'anar citant breument en aquesr Blog. Descansi en pau l'estimat espòs, pare, tiet, avi, amic i mestre, i que al Cel sigui! 

Aniversari de l'autor

Sostè una pietosa creença popular que els salvats que vagin al Cel a la vida futura i eterna amb el seu cos ressuscitat, tant si van morir de nens o joves, com si eren adults o ancians, tindran un cos gloriós de plenitud humana. I que això, a part de lliure de tota deficiència, significa uns trenta anys més o menys. 

L'autor del blog a finals de juny de 1986 a Granollers, a punt de fer 32 anys.

El fonament d'aquesta creença està en l'edat de Jesucrist en el moment de la seva mort i resurrecció, uns trenta anys i escaig, que se sol concretar en 33 anys, ja que en la resurrecció final som associats per Ell a la seva pròpia resurrecció gloriosa. No sabem si serà així o no, però és molt possible, tot i que potser serà molt millor que tot el que podem imaginar. 

Aquesta reflexió ve amb motiu de l'aniversari de qui això escriu, que acaba de fer 69 anys, i trobo que és adequat en un dia així fer algun pensament d'aquest estil, alhora que donar gràcies a Déu pel temps de vida ja concedit a tots i pel que ens vulgui concedir a tots i cadascú de nosaltres, perquè segur que la seva voluntat serà la nostra major felicitat. D'això en podem estar ben convençuts!  

L'estil de joc del Jordi Lázaro i l'estil Fischer

En Jordi Lázaro tenia un gran talent innat per a jugar a escacs. Des que va aprendre en família a jugar, ensenyat com la resta dels germans pel seu pare, gairebé no va estudiar escacs i es va mirar molts pocs llibres, i en tots dos casos a l'inici del seu aprenentatge, fins i tot no va repassar gaires partides, tot i que això sí que ho va fer des del principi i ho va seguir fent molts anys, però de forma puntual, algunes de Fischer sobretot i unes quantes que li ensenyavem nosaltres demanant-li que les veiés i ens les comentés. 

El Jordi Lázaro en la seva millor època en escacs, cap a l'any 1972, foto feta meva.

Es pot dir que va aprendre jugant i veient jugar, tant a lentes com a ràpides. Perquè de llibres només va seguir el que el seu pare els hi ensenyava, de Réti (Los grandes maestros del tablero) i de Nimzowitsch (Mi sistema), algun de Fred Reinfeld i pocs més, i això cap als anys 1970 i 1971, és a dir molt al principi. Si que es mirava revistes com "El ajedrez canario" i especialment a partir de 1973 i per uns quants anys "Jaque" i si bé passava partides, no eren moltes, però l'afició a les revistes d'escacs la va conservar gairebé fins al final, de gran comprava el "8 x 8" als quioscs, però s'interessava principalment per les notícies d'escacs i per alguns problemes. 

De llibres en el seu període formatiu o jove, triats per ell i que li agradessin i els fes servir, hi havia Ataques directos al rey de Bondarevsky  i el Piense como un gran maestro de Kotov i un sobre La apertura catalana de Y.N. Neustadt, del que havia mirat alguna cosa, unes poques variants, sense oblidar Suggestions per a l'estratègia escaquista de Tartakower, que s'havia llegit i i algun cop citava com potser també una mica L'art del sacrifici en escacs de Spielmann,al que li havia fet alguna ullada i gairebé cap més, perquè tot i que el nostre pare ens va ensenyar ja de nois les primeres jugades d'algunes obertures i defenses i especialment l'obertura Reti que ell jugava sistemàticament i que ens va mostrar amb més profunditat, el Jordi va triar de seguida l'obertura de peó de dama 1. d4 i concretament la Catalana, començant amb 2.c4 (1) i amb negres jugava la Siciliana variant del Dragó (2) i la Defensa Índia de Rei o similars, tot i que empaltant amb altres plantejaments com la Indo-Benoni durant una bona època. Aparentment el seu repertori era limitat o almenys no massa variat però això era fet expressament, perquè jugava segons la seva experiència i resultats personals i n'era cada cop més expert i es sentia més segur en les seves línies, costava molt que el poguessin sorprendre en l'obertura i no li disgustava, sinó al contrari, repertir els plantejaments cada vegada, tot i que no era automàtic i en alguna ocasió variava ell mateix, no només per les respostes de l'adversari. I més endavant pràcticament va deixar de llegir llibres d'escacs, ja que tampoc en general era gaire aficionat a la lectura, excepte de jove estudiant, quan anava a la biblioteca i els triava al seu gusr. 

I així com els mestres actuals més admirats per mi eren Tal i Petrosian i en el matx de Reyjkiavik de1972 vaig estar a favor de Spasski, perquè em semblava més sòlid i seriós, i els del meu pare eren Botvinnik, Smyslov, Petrosian i una mica també Tal i el 1976 es va llegir tot el llibre de les partides de Karpov, el mestre contemporani més admirat pel Jordi era indubtablement i gairebé en exclusiva Bobby Fischer (1943 - 2008), del que savia reconèixer l'estil com el millor i diferent (3) i amb l'estil de joc del qual gairebé s'identificava, no per imitació sinó perquè eren naturalment molt semblants el d'ell i el seu: un joc posicional, però amb iniciativa i agressiu, força segur però alhora molt actiu i amb remats contundents davant les jugades passives, fluixes o errors del contrari. No eren iguals ni molt menys, però sí que tenien un aire similar i un paral·lelisme conceptual, salvant les distàncies i les diferències, era com si compartissin un mode bastant comú d'enfocar la partida i d'entendre el joc. 

Un metge que li va fer un estudi psicològic quan començava a tenir problemes de nervis, va concloure que el Jordi tenia una mentalitat matemàtica i una intel·ligència molt desenvolupada i que això tenia avantatges i desaventatges a més de produir diverses peculiaritats personals. I diversos jugadors veterans del Club Escacs Vic ja havien comentat que el Jordi tenia una alta capacitat i un gran talent per jugar a escacs, però que aparentment no l'exercia al nivell que li corresponia, ja que quedava en un pla comarcal quan podia haver estat entre els primers de Catalunya i entre els bons d'Espanya, si ho hagués enfocat d'una altre manera i ho hagués desenvolupat ben guiat i orientat per un entrenador i preparador expert que hagués estat per ell i l'hi hagués fet l'acompanyament i el seguiment, cosa llavors gairebé inexistent o molt rara. "Amb l'Ulvestadt hagués après molt" li havia sentit comentar a algú, "Tindria que haver assistit a veure torneigs internacionals de mestres i aprendre de veure'ls jugar", "Li hagués convingut jugar contra rivals més forts"... 

Però es pot dir que no va estar al lloc ni al moment adequat per manifestar, polir i realitzar plenament les seves molt altes capacitats, a part dels problemes de nervis que li van donar un primer avís l'abril de 1973, amb 16 anys, que per sort va ser passatger i semblava superat, però va tenir una segona recaiguda a la primavera de 1975 i quan ja el va afectar de manera seriosa va ser a partir de 1977, que va deixar la carrera universitaria que feia, i que era seriós es va veure quan el gener de 1979, després d'unes setmanes com a recluta de la Marina a Cartagena va ser declarat no apte per al servei per motius de salut i llicenciat. No va ser continu, a l'agost del matex any va ser àrbitre principal del Campionat d'Espanya Femení a Vic amb tota normalitat i eficàcia,  però sí recorrent, i sovint l'afectava en els moments més inesperats i inoportuns, impedint-li un progrés continuat, soatingut i estable, i així per exemple va tenir èpoques de no practicar o fracassos impensats i no va pujar a la categoria Preferent fins l'any 1981, quan podia i hauria pogut fer-ho perfectament a mitjans dels 1970s, i no va ser campió del Club Escacs Vic i campió de Vic fins l'any 1984 quan li hauria tocat, i va ser a punt de ser-ho, ja a finals dels 1970s, quan jugava en els primers taulers del Vic A en les divisions més altes del Campionat de Catalunya per Equips - tot i que el Vic va baixar de la Divisió d'Honor el 1973 i no la va recuperar fins 1989, va estar quasi sempre o sempre a la Primera Divisió catalana - i tampoc va acceptar les ofertes que va tenir de fitxar per altres clubs, no sols pels seus problemes d'ansietat sinó sobretot perquè considerava que el C.E. Vic era "el seu" i no va ser fins a finals dels 1990s que, després de molt temps sense jugar, també s'ha de dir, es va deixar convèncer pel Taradell. 

Aquest contrast entre capacitats i perspectives per un cantó (4) i resultats i situació per un altre, li va fer dir a un destacat jugador del C.E. Vic que era un agut observador del món dels escacs i bon coneixedor de la naturalesa humana (5): "Si hagués nascut a Rússia o ni que fos a algun pais europeu o als Estats Units o Argentina, ben ensenyat, entrenat i preparat i en un ambient de progrés adequat, hagués arribat a ser segur un Gran Mestre, més encara un dels de participació internacional i bons a nivell mundial". No sé si era un elogi excesiu, però sí, amb rivals progressivament més difícils, sobretot ell que aprenia jugant i veient jugar, més o menys per aquí podien haver anat les coses, sobretot si li haguessin pogut solucionar el seu problema de salut, el nerviosisme que l'afectava periòdicament i que aquí, pels motius que fossin, no es va superar del tot fins un llarg tractament hospitalari l'any 2014-15 que per fi el va deixar pràcticament guarit, tot i que amb les seqüeles de tants anys de patiment psicològic i sobretot de medicació (6). És trist però el seu va ser un cas de "el que hagués pogut ser i no va ser"...

(1) Jo li vaig dir en les primeres partides de campionat que el que ell feia era un Gambit de Dama acatalanat retat (de Reti), ja que el plantejament típic amb d4 i c4 el continuava amb Cf3, tot i que en ocasions el precedia amb Cc3, i el fianchetto de rei i l'enroc i després en els primers temps hi aplicava una mena de sistema Reti si el rival li ho deixava fer, tot i que això, amb el segon fianchetto, ho va deixar ben aviat. Havoa estudiant el bàsic de l'obertura Catalana en teoria, però de seguida ho va modificar segons la seva experiència de joc i les respostes del contrari, entrant gustosament en les complicacions si el negre acceptava el peó, fent Af4 o bé Ae3 (havent mogut e4 i en algun cas amb el peó encara a e2), o Ag5, etc. Ell jugava per pràctica personal i per convicció i les seves línies, mig teòriques i mig originals, les tenia molt practicades i conegudes-
(2) En ocasions les variants del Fianchetto accelerat i del Fianchetto anticipat, però sobretot el Dragó normal, que era la seva i n'estava ben convençut i s'hi sentia a gust, i això als primers anys 1970s quan això no era gaire usual, i menys encara guanyar així, sovint de forma brillant i ràpida, a jugadors federats de categoria 1ª i preferent.
(3) En una ocasió li vaig passar una partida de Gligoric amb la Indo-Benoni, que Fischer practicava molt, deixant-li creure que era de Fischer, i un cop acabades les jugades típiques de plantejament, només un parell de jugades més endavant se'n va cansar i em va dir "No és una partida de Fischer!" i no la va voler seguir mirant més, i quan li vaig preguntar com ho havia sabut em va contestar "Es nota que no és l'estil de jugar de Fischer", ja que hi tenia com una mena d'identificació instintiva i gairebé preveia que jugaria Fischer en una posició, en tot cas savia discriminar el que no jugaria. I el mateix hagués passat si se li hagués fet la prova amb una Siciliana Najdorf, la preferida de Fischer contra el peó de rei, fins i tot en la mera elecció de les variants concretes contra les jugades del blanc.
(4) Quasi tota la seva carrera va conservar la capacitat de guanyar a jugadors ben forts, de l'èlite catalana, i per exemple no sols va vèncer sense més dificultat a campiones femenines de Catalunya i alguns jugadors famosos i coneguts de primera fila, sinó que va guanyar pràcticament a totes les joves promeses en ascens amb les que es va trobar amb el tauler per mig, com Miralles, Vehí, Ibáñez i uns quants altres, entre els quals si no m'equivoco també el Comas dels seus primers èxits.
(5) Jordi Ralló (1928 - 1992), molt introduït en l'ambient escaquista en general i vigatà en particular, que com Fischer i com el mateix Jordi Lázaro, va morir als 64 anys, el nombre de caselles d'un tauler d'escacs. 
(6) Que la medicació que durant llargues temporades prenia li va afectar el joc és innegable i jo mateix ho vaig comprovar essent-ne testimoni directe, en una ocasió tenia una partida decisiva en la última ronda d'un torneig del que podia haver quedat no sols dels primers i amb premi sinó també, amb els resultats aliens adequats, quedar campió.i tot, i escarmentat per altres vegades que un malestar sobtat l'havia afectat i l'havia fet perdre o, pitjor encara, no poder jugar la partida, va decidir prendre's preventivament un tranquil·litzant que tenia receptat per si en algun moment ho necessitava, pensant que així ho evitaria i podria jugar normal, amb el resultat, com ell mateix va reconèixer, que va jugar fluix, amb una certa torpesa i com mig adormit, i va perdre ràpidament una parttida i davant un rival que podia haver guanyat fàcilment, i no va quedar dels primers ni delspremiats. Per això quan havia de medicar-se avisava que no es veia en cor de jugar. Una llàstima, realment.  

En homenatge al meu pare en el seu centenari

Unes facetes de Ricard Lázaro Sr., un veritable polímata, que val la pena conèixer. 

Al patí de casa seva a Folgueroles, mitjans dels anys 1980s, les coses les feia bé i no sols per a ell

Ricard Lázaro Sanromà, el meu pare, era una persona polifacètica, amb habilitats en múltiples camps ben diferents, no sols intel·lectuals sinó que abarcaben gairebé tota la vida. I amb motiu de l'any del seu centenari de naixement, miraré de citar-ne ni que sigui tan sols algunes en aquest Blog. 

I per començar, per exemple que no sols era una persona erudita, informada, amb una intel·ligència extraordinària per al coneixement intel·lectual, i amb una gran capacitat de treball en tots els àmbits, sinó que les compaginava amb sorprenents habilitats pràctiques i manuals, així per exemple era un bon mecànic de cotxes i motos i de reparacions de tota mena, que des de ben jove fins a ja molt gran, feia personalment ell i de molt bona gana, a més del fet en sí també l'hi era com una distracció, molt adequada per altra banda per les persones que fan molt treball mental. Aquesta característica seva l'havia heretat també el seu fill Xavier, que des que era un noi i gairebé un nen, n'havia après voluntàriament col·laborant amb ell i ben aviat, encara petit, ja desmuntava i tornava a muntar motors de cotxes, tot arreglant les fallides. 

El nostre pare ho havia après en primer lloc per la pràctica des de jove, començant per bicicletes, i ideant coses, i per algun llibre, molt especialment el Manual de automóviles (1940) de Manuel Arias-Paz (1899 - 1965) amb moltíssimes edicions revisades i actualitzades al llarg dels anys, gairebé fins ara mateix, un llibre interesantíssim i molt eficaç no sols per ensenyar els secrets dels vehicles amb motor de gasolina o diesel, sinó per fer-ne agafar afició, als turismes i altres automòbils, com en el cas del Jordi i meu, sinó també per la mecànica, el manteniment i les reparacions, en una època en que tot això tenia molta més presència que ara, des de saber canviar una roda punxada, i el meu pare savia fins i tot reparar-la si era possible, fins a comprovar els nivells d'aigua i d'oli, saber netejar el motor i la carrosseria i també l'interior, conèixer perquè i com funcionava, identificar les avaries, preveure-les pels sorolls del cotxe, arreglar-ho obtenint les peces necessàries sabent usar les eines adequades, comprovar que tot estigués bé, embragatge, transmissió, suspensió...i fins fer alguna innovació perquè R. Lázaro Sr. també era inventor, amb algunes patents i tot, i tenia una gran claredat per millorar i optimitzar eines, dispositius, màquines i sistemes, i fins per pensar-ne de noves.

Normalment això ho feia per ell i per tota la família, sempre que tenia temps, però alguna vegada ho havia fet per altres, com amics seus, almenys mirar-s'ho i avaluar com de difícil seria l'arranjament, si ell era capaç de fer-ho, que si tenia els instruments solia ser que sí, quan valdria fer-ho fer per un professional del ram, però aquests casos eren molt rars i normalment limitats a parents i alguns amics molt especials i encara molt ocasionalment, com un favor i gratuïtament, o a preu de cost dels recanvis i recursos com líquids, bateries i altres. Aquest aspecte el que sí que el va practicar i molt, bé i ben barat, va ser el Xavier, que reparava i restaurava per encàrrec a amics, coneguts i gent que ho savia per algú i li ho demanava, mentre que el Jordi i jo n'erem totalment negats, excepte per les coses més elementals, com punxades, nivells i poca cosa més, com sortir del pas o reconèixer una avaria seriosa i no forçar el cotxe. Però al nostre pare no li faltava feina sempre que ho necessitava, podia i volia, ja que a vegades recorria als mecànics d'ofici, sovint fent un treball mixte amb ells, com una part de la feina i dient-s'ho, ja que a més dels molts vehicles d'una família nombrosa, ben aviat es va ocupar també dels de les dues autoescoles, una a Barcelona durant un parell d'anys, i a continuació l'altre a Calldetenes durant més d'un quart de segle, encarregant-se'n en general ell de tot. 

Una faceta aquesta poc coneguda, excepte pels més propers, especialment la família, que permet fer-se una idea més de conjunt de la seva personalitat, tan variada i tan destacada en moltes coses. En propers entrades en parlaré d'altres ben diferents per donar-lo a conèixer i fer-li un homenatge. I el més important és, com queda dit, que tot allò que feia ho feia bé, en realitat molt bé i per això s'hi dedicava a fer-ho.