Els estils dels jugadors d'escacs

Ja als anys 1980s, amb precedents abans als 70s, vaig intentar fer diverses classificacions sobre els estils de joc i encara sobre la personalitat dels jugadors d'escacs, per un interès més teòric que pràctic, per no dir totalment teòric, que era realment la intenció que tenia al fer-ho, el coneixement per si sol.   

Una de les més reeixides, que se'm va ocórrer i que com a tal no he vist tampoc després enlloc, tot i que segur que deu ser coneguda i existir, té a veure amb la fase o fases de la partida en que un determinat jugador és més bo i/o li agrada més (1). 

Tenint en compte la divisió de la partida en 3 parts, obertura, mig joc i final (2), vaig pensar que es podria establir una classificació en 8 tipus (3), distingint entre fort o fluix  a l'obertura, mig joc i final. Però potser és millor dir "especialista en", i així tenim el ben preparat i que juga a gust l'obertura (O) o que no, bon jugador del mig joc (M) o no, i expert en finals (F) o no. És a dir en quina fase de la partida un jugador es creix i se sent més segur, per matisar que aquest "punt fort" pot ser també "interessat en" o "que li agraden", amb algunes diferències, però no molt significatives (4)

Com a terminologia i tenint en compte les tres fases i el seu ordre, quan un no n'és un especialista, en lloc de la lletra es pot posar un guió. Així hi ha des del qui es poc segur en totes les fases del joc (- - -) fins el que és molt segur en totes (OMF) i aquests casos solen estar clars. I dic "poc segur" per no dir fluix, ja que després posaré alguns exemples de totes fins i tot de grans mestres. 

Però evidentment el més interesant són les combinacions d'un i altre, i així es distingeixen els destacats en una fase (O--, -M- i --F) i els que ho són en dos (OM-, O-F, -MF). O prescindir dels guionets i que en tots cas, l'únic que en tingui, i un de sol (-) sigui el que no és especialista en cap fase. 

És clar que també hi podria haver molts graus i no sols de qualitat (fort/fluix, segur/insegur, agrada/no agrada, interessat/no interessat, dedicat/no dedicat, estudiós/no estudiós...) sinó també de quantitat, perquè en un mateix tret uns ho poden ser comparativament molt més que els altres. 

Per tant aquesta classificació només es pot establir sobre una mitjana referent per una part al propi jugador (en qui fase de la partida el seu joc és més perillós o ell la juga més intensament) i per altra part al seu ambient habitual de joc, aquells jugadors amb que s'enfronta habitualment.

Així hi ha: 

El jugador "fluix" (-)  que no té cap punt especial (5). 

El jugador especialista en obertures (O)

El jugador especialista en el mig joc (M) 

El jugador especialista en finals (F)

El jugador poc preparat d'obertures (MF)

El jugador que afluixa al mig joc (OF)

El jugador que flaqueja en els finals (OM)

El jugador complet o fort (OMF). 

Com deuen ser els diferents tipus i quins escaquistes i fins i tot grans mestres, al seu nivell, són d'un o altre estil és fàcil de deduïr. 

(1) Potser m'ho va suggerir un comentari que va fer Pere Vegara sobre mi a la premsa: "un jugador amb un concepte del mig joc fabulós", però crec que la idea va ser anterior.
(2) Que més o menys equivalen al literari de plantejament, nus i desenllaç. 
(3) Que per tant es podria mirar de trobar alguna possible relació amb altres classificacions del caràcter humà en 8 tipus, com molt destacadament la Caracterologia de Heymans - Le Senne, les quals també consideren les possibles combinacions de 3 variables. 
(4) Tot i que s'ha de tenir en compte la possibilitat de que hi hagi persones als que els hi agradi una cosa per la que  no tinguin facilitat o que els hi desagradi o no els interessi alguna per la que tenen facilitat, que n'hi deuen haver, tot i que això en una rara ocasió a primers dels anys 80s que vaig comentar aquesta possibilitat referida als escacs, ja que acostumava guardar-me aquests pensaments per mi o pels membres de la meva família, Francesc Freixer m'ho va rebatre: "Agraden les coses per les que es té facilitat i es té facilitat per les coses que t'agraden" em va dir categòric, i tot i que contradia el que jo pensava i fins el que veia, aficionats entusiastes i molt actius però fluixos i bons jugadors amb molt poques ganes de jugar o que no semblaven valorar prou el joc, per altra banda em donava així més motiu per pensar que la tipologia podia ser més senzilla i estar bé igual.
(5) Que paradoxalment és el que més s'assembla, tot i que a un altre nivell, al jugador "fort", que té tots tres elements bons i per tant tampoc en té cap d'especial, un és equilibrat per baix i l'altre és equilibrat per dalt. 

En un torneig d'obertura obligada

La partida que he trobat comentada i que transcric, té un problema, que és que no té data i no recordo quan va ser jugada. En aquell moment jo tenia la categoria primera, la qual cosa dona un ventall molt ample de 12 anys, entre maig de 1977 i novembre de 1989. Els jugadors són del C.E. Vic i això almenys indica el lloc. Pel tipus d'escriptura a màquina i pels papers entre els que l'he trobat, diria que és entre finals dels 70s i principis dels 80s i més probablement en aquesta data. Però tant l'estil de joc com els comentaris semblen mostrar una poca familiaritat, almenys temporal, amb el joc i amb el món dels escacs, i en la única ocasió que en  aquells anys vaig estar molt temps apartat del joc i jugant molt poques partides durant una llarga temporada va ser quan estava fent el servei militar entre primers de gener de 1979 i finals de febrer de 1980. Tampoc recordo haver participat en un torneig d'obertura obligada, i a més en aquest cas l'Holandesa, cosa que fa encara més probable que fos una cosa ocasional en un permís del servei militar o bé en algun moment de poca pràctica de l'any 1981 o 1982, que a més, cosa rara, no em va quedar a la memòria, i pel que es veu per la partida i les meves reflexions, devia anar bastant despistat. Com que aquest escrit és amb comentaris, poso els més importants al final en notes al peu. 

Climent (1ª) - R. Lázaro M. (1ª)
Torneig de defensa Holandesa obligada
Vic, s/d (c. 1979?)

1 d4, f5;  2. e4, fxe4 (1); 3. Cc3, g6 (2); 4. Cxe4, Ag7; 5. Ag5, h6 (3); 6. Ah4, g5 (4); 7. Ag3, Cf6 (5); 8. Cxf6+, exf6 (6); 9. Dh5+ (7), Rf8; 10. 0-0-0 (8), d5 (9); 11. Te1 (10), Ad7; 12. Ad3, Ae8; 13. Axc7 (11), Axh5; 14. Axd8, Cc6; 15. Ac7, Cxd4; 16. Ad6+, Rg8; 17. Te7, Te8; 18. c3 (12), Txe7; 19. Axe7, Cc6 (13); 20. Ad6, Rf7; 21, Cf3, Te8; 22. Rd2, a6 (14); 23. Cd4, Cxd4; 24. cxd4, Ag6; 25. Tc1, Axd3; ...  

Lamentablement a partir d'aquí la partida està mal transcrita o falten com a mínim una o més jugades, que no és fàcil endevinar quines van ser i quan són les jugades perdudes, perquè es posa la continuació Tc7+ (el que implica que el cavall negre ja no era a c6), Re6; Rxd3, Rxd6; Txg7 (0.5. - 0.5) i es comenta "i taules a proposta del negre, l'empat no deixa dubte desprès de ...Te7; Txe7, Rxe7; i si Tg6, Te1 i la mobilitat d'ambdues torres ha de conduir a l'empat en aquest final de torres igualat" i per rematar-ho acaba "una partida perfecte!" (!) i aquí la valoració és meva d'ara.

Pot ser que aquesta partida sigui un disbarat i que el negre estigués perdut en les primeres jugades de l'obertura, i fins i tot no fos gens clar que fossin taules al final (tot i que en aquest segon cas potser caldria veure on està el cavall negre i quines jugades més s'han fet, que potser ho explicaria) o bé que la valoració de tots dos rivals fos correcte i fos com diu al principi "un model de bon escacs", però en tot cas així és com jugavem i com pensavem en escacs en aquella època. No queda clar amb quin motiu es van fer els comentaris i només he suprimit un parell que m'han semblat innecessaris per evidents per l'estil dels (13) i (14) i un parell de valoracions exagerades com posar-li una admiració a una jugada única. En fi...  

(1) En una partida anterior d'aquest mateix torneig, Vicente - Teulats, el negre va refusar el gambit amb 2... d6, jugada que per inversió de jugades, 2... d6 i 3... f4 també és favorita de Freixer, i va obtenir molt bon joc.  
(2) La transcripció posa g6?! i comenta: innovació per a sortir-se de les línies ordinàries, com que després de 3. ... Cf6; 4. Ag5 el blanc també recupera el peó si vol, o cas de 3... d5; 4. f3, el joc negre queda molt debilitat, perquè no tornar-lo ja d'entrada?. 
(3) h6?!
(4) g5!? [pel que es veu, sense por al sacrifici d'àlfil ni de cavall en g5, ni de l'entrada en atac de la dama amb Dh5+, llavors jugavem així, el flanc de rei negre queda molt debilitat o directament destrossat, però sembla que tots dos consideravem que hi havia prou defensa, seria interessant analitzar-ho amb l'ordinador, a més aquesta jugada no té cap nota, a part de la valoració de la jugada]
(5) A costa de debilitar el seu enroc, tal com es fà en algunes variants de la Indo Benoni, el negre ha fet enrere l'alfil blanc i ha agafat la iniciativa, ara s'entra en una variant forçada.
(6) Menjar  amb el peó sembla més conseqüent que fer Axf6, doncs l'avanç dels peons negres podria proseguir oportunament sobre l'alfil de g3 amb h5 o f5.
(7) Aquesta és la línia normal i lògica i Climent hi entra convençut, però potser fer 9. h4 era més contundent. 
(8) Ara ja no es podia fer 9. h4, per De8+ obligant al canvi de dames. 
(9) El negre ha de jugar amb precisió, no fer d6? per exemple, però té una defensa fàcil, lògica, les jugades surten soles, ara s'evita Ac4.
(10) Amb la intenció d'impedir Ae6 seguit de Af7, expulsant la dama blanca.
(11) Axc7?!, després de pensar-s'ho molt, Climent elegeix aquesta petita combinació, però el negre té prou defensa.
(12) Es comprensible el desig del blanc de treure's de sobre aquest cavall que impedeix el desenvolupament del CR. Si 18. Txg7, Te1+; 19. Rd2, Td1+ i les negres tenen suficient contrajoc perquè taponen el desenvolupament del flanc blanc. 
(13) Guanyant temps de nou a expenses de l'alfil. 
(14) Per impedir un possible Ab5 quan el negre faci Ag6

Miquel Solà, campió de Vic l'any 1982

Entre els documents i papers antics que he trobat no fa gaire, hi ha un esborrany sobre el Campionat de Vic de l'any 1982, guanyat per Miquel Solà, llavors jove jugador de 27 anys i que tenia la llicència federativa de 1ª categoria.  

A la última ronda i amb diverses partides ajornades i encara per decidir, ja era el vencedor, per la puntuació obtinguda. Segons la crònica, Solà va fer un torneig en que hi va haver de tot, va guanyar partides arrasant en poques jugades, va tenir la sort de salvar partides perdudes i va realitzar també jocs igualats, i algunes indecises finalment es van decidir al seu favor, en total guanyant 5 partides, empatant-ne 3 i no perdent-ne cap. 

En aquest campionat també va ser molt efectiva l'actuació de Joan Sánchez i del Dr. Josep Brugulat, que van anar en els primers llocs. 

Esborrany de crònica del Campionat de Vic 1982,
desprès es passava a màquina d'escriure, quan no
es feia ja directament a màquina, per lliurar-ho 
als setmanaris comarcals, per a la secció d'esports.

En el Social B, Lluís Comas, llavors un nen de 11 anys i federat en 2ª categoria va fer un torneig extraordinari, com es veu en el resultat final: 8.5 punts de 9 possibles. La crònica meva citava ja aleshores: "Aquest noi de Sta. Eugènia està obtenint últimament uns resultats inigualables en quantes proves participa" (1).

Es citava també que en aquest grup havia quedat segon Lluis Muntal, que reemprenia la pràctica del joc després d'un temps de no jugar, i una bona actuació també d'Antoni Calero, en tercer lloc (2). Es destacava també la bona actuació que havia fet un jugador que s'estrenava en aquest torneig, Josep Parés. 

(1) Comas no va guanyar el seu primer campionat de Catalunya infantil fins sis mesos després, el 1983, obtenint l'ascens a 1ª categoria. El 1984, el seu gran any, va guanyar de nou el Catalunya infantil i així va obtenir la categoria Preferent, va participar en el Social A del C.E. Vic i va quedar campió de Vic i després seria campió del món infantil a Lomas de Zamora, Buenos Aires. 
(2) Els dos eren joves, però no uns nens, Muntal tindria 21 o 22 anys i Calero en devia tenir uns 17. A més en el grup B també hi participaven adults i fins veterans. 

Duel d'equips en el cim a la temporada 1988 - 89

Els dos grans equips de la comarca d'Osona van ser en primer lloc el Club Escacs Vic, fundat el 1946, i anys després li va disputar la primacia la Penya Escacs Centelles, fundada el 1968, que temporalment però durant forces anys el va arribar a superar i tot, essent el primer equip osonenc. 

El C.E. Vic, que llavors es deia Club Ajedrez Vich i que no va canviar oficialment el nom fins a principis dels anys 1980s, durant la presidència de Ricard Lázaro Sanromà, va destacar ja des d'abans i tot de la seva fundació oficial el 4 de juliol de 1946, amb un torneig de mestres organitzat a la ciutat a principis dels anys 1940s, que si la memòria no em falla va guanyar Antonio Medina. Va tenir un ràpid i durador ascens als anys 50s, gràcies a jugadors com Heribert Gutiérrez, Esteve Barrababe, Joan Segura, Josep Puigdollers, Vicenç Abeyà i altres, i va estar al cim dels escacs catalans durant els anys 60s de forma estable, amb algun fitxatge destacat com el nord-americà Olaf Ulvestad (1912 - 2000), que no sols era un extraordinari jugador, sinó que feia molta vida social i de club, ensenyava escacs, jugava moltes partides amistoses amb els jugadors locals i els aficionats que anaven al local social al Bar La Pista de Vic. 

Va ser una època de triomfs i de glòria esportiva pel C.A. Vich, durant la qual i fins l'any 1969 va ser president Joan Segura Vila (1928 - 2020), qui més tard va ser molts anys president de la Federació Catalana d'Escacs i encara després vicepresident de la Federación Española de Ajedrez. Aquell any va ser substituït pel president Jaume Portet qui ho va ser fins el 1974, tenint com a vicepresident a Joan Serra. El club de Vic, que havia estat durant molts anys a la Divisió d'Honor dels escacs catalans, amb els millors equips de tota Catalunya, va baixar de categoria l'any 1973, a la 1ª Divisió on es mantidria en general a partir de llavors, amb alguna caiguda a la següent categoria, però remuntada de seguida. 

La P.E. Centelles va tenir un desenvolupament molt ràpid des que dos llocs on es jugava a escacs a la localitat es van unir a finals dels anys 60s. El 1971 Miquel Fabré, molt relacionat amb la localitat, i amb només 16 anys llavors, va ser un dels assistents a la reunió fundacional dels campionats comarcals, junt amb Jaume Portet i Ricard Lázaro Sr. i altres representants dels escacs a pobles d'Osona. La P.E. Centelles va participar per primer cop, animada per Fabré, en el II Comarcal de 1972, però Fabré encara va jugar aquest amb l'Institut Jaume Callís de Vic, el seu equip inicial. La primera participació de Fabré amb el Centelles va ser a la única Lliga Comarcal, que va tenir lloc a la primera meitat de 1973. Llavors l'equip va decidir federar-se i jugar Campionats de Catalunya per Equips i, a part de Fabré, va tenir una sèrie de jugadors locals com Isidre Camprubí, Santi Simon i altres, començant un ascens meteòric en les categories catalanes des d'Aspirants a 3ª. 

Un gran artífex d'aquest èxit va ser el seu president, Pere Curtó (1930 - 2020), qui amb l'ajut d'un sponsor local molt aficionat als escacs, va aconseguir no sols pujar cada any l'equip, sinó també fitxar jugadors vigatans i osonencs primer i després també grans jugadors  internacionals, buscant la grandesa i l'excel·lència, per exemple portant al campió mundial Anatoly Karpov a fer una sessió de simultànies al poble l'1 de juny de 1976. I quan a l'agost de 1978 la P.E. Centelles va aconseguir organitzar el Campionat d'Espanya per Equips al Pavelló esportiu de Centelles, el equip local com a anfitrió hi va participar i amb jugadors com Fabré, Simón, Bautista, Teulats i uns fitxatges va fer prou puntuació per mantenir la categoria i poder jugar l'any següent de nou el Campionat d'Espanya per equips de 1979. Des d'aquestes dates, i potser ja algun any abans, el Centelles era el primer equip de la comarca, per davant del Vic, que va passar per una època delicada a finals dels 70s. Però curiosament al Centelles se li van resistir sempre els Comarcals i no en va guanyar cap mentre hi va jugar entre 1972 i 1979, essent els seus millors resultats alguns tercers premis. Però a nivell català, espanyol i fins europeu, doncs va fer un matx amistós a doble volta amb un equip de Suïssa i també es va enfrontar amb algun de francès, estava als primers llocs i així va ser campió de Catalunya l'any 1983. Però a mitjans dels anys 80s va tenir un relatiu estancament, perdent la Divisió d'Honor i passant a la 1ª Divisió, d'on encara baixaria a la 2ª per una sanció federativa de pèrdua de categoria motivada per una alineació a l'acta d'un encontre de dos jugadors que es va demostrar que era incorrecta. Tot i així l'any 1988 encara era el 5è equip d'Espanya i al campionat 1988 - 89 aspirava no sols a retornar a la 1ª sinó a ser campió de la categoria.  

Ara bé, el Vic havia començat una remuntada, sobretot a partir de l'aparició de Lluís Comas i que quedés campió del món infantil l'any 1984, tot i que el 1986 va fitxar pel Centelles, va fer una gran temporada el 1988 - 89 a la 2ª Divisió catalana va aconseguir quedar campió i pujar a la 1ª Divisió, i una part decisiva en això la va tenir el fet que aconseguís empatar 1 - 1 amb el Centelles en els seus encontres a dobla volta. Els resultats van ser aquests, que s'han conservat: 

I el comentari fet ja en aquell moment: 

Com es veu, pel Centelles només van guanyar els dos punts el M.I. xilè Campos al 1è tauler i el vigatà Joan Bautista al 5è tauler. En canvi pel Vic van guanyar els dos punts Josep Puigdollers al 7-8è, Carles Vilarrasa al 8-9è i Ordeix de Ripoll al 9-10è. Aquest rodet de tres jugadors a la cua era per l'estil de com solier ser les inesperades victòries als Comarcals. 

En aquells anys Miquel Fabré jugava pel Vic, i va ser campió de Vic l'any 1987. Tot i així en el global dels dos matxs encara va guanyar el Centelles per 10.5 - 9.5 (+ 8 = 5 - 7). Però el partit decisiu va ser a Centelles, a la segona volta el 12 de febrer de 1989, amb la victòria vigatana per un punt, que va garantir l'ascens i el primer lloc al torneig, essent ben curiós que tant el Centelles com el Vic guanyessin al local contrari. 

I per celebrar l'èxit, la junta directiva del C.E., presidida per Melcior Pujols i amb Pere Vegara, Jacint Raurell i Sebastià Aumatell com els seus membres destacats va convidar a un dinar al primer equip del Vic que va tenir lloc al restaurant del santuari de Puiglagulla, a Vilalleons, a finals d'aquell mateix mes de febrer. I al que hi vaig assistir convidat per ser el cronista d'escacs dels 3 setmanaris comarcals, l'Ausona, El 9 Nou i La Marxa, per tenir alguna relació amb la Junta del club i, si la memòria no em falla, per haver jugat en el primer equip del Vic en algunes ocasions, em sembla recordar que vaig fer alguna substitució i tot a llocs alts, i suposo que amb bons resultats, perquè entre 1988 i 1990 vaig tenir un moment molt fort escaquista, que em va portar a aconseguir la puntuació per pujar a Preferent a l'Open de St. Pere de Torelló el novembre de 1989 i sortir amb un Elo provisional de 2000, com a nou Preferent, a les llistes de la F.C.E. de l'1 de gener de 1990 i amb un Elo ja calculat de 2135 l'1 de juliol de 1990. 

Aquests encontres en els nivells superiors dels Campionats de Catalunya entre el Centelles A i el Vic A, ja havien tingut lloc abans i tornarien a produir-se en anys següents a la 1ª Divisió catalana, i per exemple per a la temporada 1989 - 90 el Vic s'afanyaria a fitxar al llavors M.I. argentí Ariel Sorín en el primer tauler com a reforç. Va ser una bona època pels escacs osonencs, però precisament va passar poc abans d'uns canvis que van anar tenint lloc a primers i mitjans dels anys 90s, que van fer entrar en una situació diferent i no tan brillant en general pels equips osonencs. 

Santa Teresa de Jesús, patrona dels escaquistes, i altres religiosos que hi han jugat

Com és sabut Sta. Teresa de Jesús (1515 - 1582), que havia jugat als escacs i que en els seus llibres els cita en alguna ocasió, fins i tot per a fer reflexions morals o encara més religioses, és des del 15 d'octubre de 1944 la santa patrona dels escaquistes a Espanya, per un acord entre l'Església espanyola i la Federació Espanyola d'Escacs, la FEDA, a petició d'aquesta que al seu torn responia a una petició dels escaquistes espanyols que es va començar a formular ja l'any 1941. 

Però és menys conegut que la FIDE va atorgar un títol honorífic i no propiament oficial l'any 1999 al Papa St. Joan Pau II (1920/1978 - 2005) que havia jugat a escacs a la seva joventut, el de "Gran Comendador de la Legió de Grans Mestres", que només el tenen dos personalitats més al món, el president de França Jacques Chirac i el president de Filipines Fidel Ramos, i que és el més alt guardó de la Federació Internacional d'Escacs pels qui han fet grans coses pels escacs, per sobre dels títols de Comendador de Grans Mestres, Gran Cavaller de la FIDE, Cavaller de la FIDE i finalment el d'Amic Més Estimat de la FIDE, per aquest ordre de major a menor. I tot i que aquests títols sonin una mica estranys i una mica com afectats i mig en broma, són verídics i reals. 

I no són els únics casos entre sants, eclesiàstics i religiosos. Per exemple el Papa St. Gregori VII (1015/1073 - 1085), l'autor més destacat de la per ell anomenada "Reforma gregoriana" de l'Església, quan encara era el monjo Hildebrand va distingir entre els jocs de daus i el joc dels escacs en relació a la seva valoració de moralitat. 

L'arquebisbe de Canterbury St. Tomàs Beckett (1118 - 1170) algun cop jugava a escacs amb el rei anglès Enric II i sembla que solia guanyar. 

També es diu que el Papa Innocenci III (1161/1198 - 1216) va considerar que es podia jugar a escacs, en una època en que el joc estava sotmés a freqüents reprovacions (1) i sovint prohibicions (2). 

El Papa Pau III (1468 - 1549) va jugar una partida d'escacs l'any de la seva mort amb el famós escaquista italià Paolo Boi, un dels més forts jugadors del món.

També el Papa Pius V (1504 - 1572) va oferir un premi al mateix Paolo Boi (3) per ser un jugador d'escacs tan destacat. 

El cardenal arquebisbe de Milà St. Carles Borromeo (1538 - 1584) jugava alguna que altre vegada a escacs i es diu que en una ocasió en que estava jugant li va preguntar un espectador què faria s'hi sabés que s'anava a morir i ell va respondre que acabaria de jugar la partida, doncs l'havia començat per a glòria de Déu i l'acabaria amb la mateixa intenció. 

El considerat primer campió del món d'escacs va ser el sacerdot, després bisbe, Ruy López de Segura (1540 - 1580) que va tenir aquesta consideració entre 1570 i 1575.  Alguns destacats jugadors dels segles XVI i XVII també van ser eclesiàstics, pioners en alguns camps del món dels escacs i especialment en els dels llibres.

El Papa Pau V (1550 - 1621) va derogar l'any 1609 les prohibicions que encara estaven en vigor respecte als escacs. 

Sant Francesc de Sales (1567 - 1622) va deixar escrit l'any 1608 que entre els passatemps i recreacions, els escacs eren un joc legítim i que servia per a la ment, si bé calia evitar els excesos com les partides llargues que deixaven exhaust i cansat d'esperit. 

En temps actuals els papes Lleó XIII (1810/1878 - 1903), Joan Pau I (1912/1978 - 1978) i Joan Pau II (1920/1978 - 2005) no sols tingueren en bona consideració els escacs sinó que hi jugaren ells personalment, si més no de joves, si bé algun d'ells també de gran. 

(1) I no sols cristianes, els primers en condemnar i prohibir els escacs foren els musulmans ja des dels primers segles islàmics i en el segle XIII també els va prohibir la màxima autoritat jueva, i encara els que prohibiren més el joc dels escacs foren els reis de molts diversos països, per motius seculars i no pas religiosos.
(2) Però sembla ser que aquestes prohibicions eren sobretot perquè sovint els jugadors s'hi jugaven diners i els espectadors hi feien apostes i també perquè en ocasions les partides i els seus resultats donaven lloc a enfrontaments verbals i fins i tot a baralles físiques.
(3) De Paolo Boi hi ha l'anècdota, llegendaria, que en una ocasió ja gran jugà una partida contra un escaquista sense cap renom que jugava molt bé però al que al final va acabar vencent de totes maneres i que algunes versions diuen que era el propi diable i altres que era un mag negre que tenia fet un pacte diabòlic, en aquesta última versió es diu que al acabar la partida al vencedor, que a partir d'un cert moment s'havia sospitat alguna cosa i havia resat interiorment, el vençut li va dir "els teus són més forts que els meus". 

Més del Morra

Amb el gambit Morra amb blanques contra la Defensa Siciliana - des que ens el va ensenyar Josep Vilageliu (1935) a un grup d'alumnes en les classes d'escacs que feia en horari extraescolar un dia a la setmana a l'Institut Jaume Callís de Vic el curs 1974-75, convidat a fer-les pel meu pare Ricard Lázaro Sr., llavors director del centre, el primer i un dels que més anys ho va ser -  he guanyat a jugadors d'escacs molt bons, com el llavors juvenil Joan Monlloch de la UGA, ja famós i en ple ascens, o l'estrella del C.E. Vic, el també juvenil Carles Vilarrasa, que feia poc havia fet un 100 % d'11 partides al VIII Campionat Comarcal del 1978, i d'altres de gran categoria, com també vaig fer taules amb un destacat fitxatge de la Penya d'Escacs Centelles, en una partida guanyada en la que a l'últim moment el rival va salvar l'empat per escac continu amb repetició de jugades, per una imprecissió meva en el remat de la partida. Però ja dic, amb el gambit Morra vaig guanyar a jugadors molt bons, alguns d'ells en el seu millor moment. 

Una mostra és la partida 

Ricard Lázaro Jr - Alejandro Fernández 
Vic, 10 maig 1986

1. e4, c5; 2. d4, cxd4; 3. c3, dxc3: 4. Cxc3, Cc6; 5. Cf3, d6; 6. Ac4, e6; 7. 0-0, Cf6; 8. De2, Dc7; 9. Af4, Ae7; 10. Cb5, Dd8; 11. Tfd1, e5; 12. Axe5, Cxe5; 13. Cxe5, 0-0; 14. Cxf7, Txf7; 15. e5, Ce8; 16. Dh5, g6; 17. Axf7+, Rxf7; 18. Dxh7+, Cg7; 19. Cxd6+, Axd6; 20. Txd6 (1-0). 

Alejandro Fernández, que en jugar aquesta partida tenia 16 o 17 anys, era un jove i talentós jugador del C.E. Vic que vivia a Tona. A la 2ª meitat dels anys 1980s jugava sempre amb el primer equip del C.E. Vic, i va contribuir a que aquest equip pugés a la màxima categoria dels escacs catalans l'any 1989, quan era Preferent i tenia un Elo de 2065, essent un dels millors i més prometedors escaquistes de la cantera del club. Però com es veu en la partida, davant de la força de les situacions en el plantejament del gambit Morra ell també hi va sucumbir, i en una mini-partida. 

Coses del gambit Morra

Recentment he trobat entre papers antics unes estadístiques que vaig fer fa molts anys sobre els meus resultats jugant amb blanques el gambit Morra contra la defensa Siciliana. 

Les dades, que tenen en compte només partides jugades amb rellotge i planelles en competicions oficials, són bastant curioses: 

1975  +4 =1 -0  totes contra jugadors de 3ª categoria

1976  +5 =2 -2  una victòria contra un 1ª, les altres quatre contra jugadors de 3ª, les taules amb
                          un 2ª i un 3ª, les derrotes contra un 1ª i un 2ª

1977  +2 =0 -0  contra escaquistes de 3ª

1978  +4 =2 -0  les victòries contra dos 2ª i dos 3ª, les taules amb un 1ª i un 2ª

1979  +0 =1 -1  taules amb un 2ª, derrota amb un 3ª

1980  +4 =0 -1  quatre victòries contra jugadors de 1ª, derrota contra un 3ª

1981        -         no en vaig jugar

1982   +2 =1 -1  victòries amb un 2ª i un 3ª, taules amb un 1ª, derrota amb un 3ª

1983   +7 =2 -1  tres victòries contra 1ª, dues contra 2ª, dues contra 3ª; taules amb un 1ª i un 2ª, 
                          derrota  amb un 3ª

1984  +1 =1 -0  victòria amb un 3ª, taules amb un Preferent, aquesta estadística era provisional,
                          doncs quan ho vaig calcular encara no havia acabat l'any

O sigui que en resum els resultats amb aquesta obertura amb blanques eren de +28 =10 -6 (1).  
I si ho desglossem per categoria dels rivals, 1 partida amb preferents, 11 contra 1ªs, 10 contra 2ªs i 22 contra 3ªs queda:

Contra Preferents  +0 =1 -0 

Contra Primeres    +7 =3 -1

Contra Segones     +5 =4 -1

Contra Terceres     +16 =2 -4

Destaca que la gran majoria de les derrotes foren davant jugadors de 3ª, igual que les victòries, però amb els primeres vaig guanyar 7 vegades per cada partida perduda, amb els segones 5 cops i amb els terceres només 4. En aquest sentit destaquen l'any 1980 i el 1983. 

És a dir que jugant aquesta arriscada obertura puntuava més amb els jugadors de categoria i perdia més, relativament, amb els de categoria més baixa.

Deixant estar el 50 % amb preferents, per ser una sola partida, tenia puntuació global d'un 77.3 % amb els 1ª,  70 % amb els 2ª i 77.3 % amb els 3ª, però les derrotes eren un  9 % amb els 1ª, un 10 % amb els 2ª i un 18.2 % amb els 3ª, és a dir una derrota de cada 11 partides amb 1ªs, una de cada 10 partides amb segones i una de cada 5.5 partides amb els 3ª. 

I això no en una temporada o dues, sinó comptant 10 anys. Curiositats del gambit Morra...

(1)  Com que conservava totes les partides, podia fer estadístiques de diversos tipus com per exemple que vaig tenir una ratxa de 12 partides consecutives sense perdre amb aquesta obertura quan la jugava al llarg dels anys i dins d'aquesta 6 partides seguides guanyades, les primeres i entre elles dues amb jugadors de 1ª categoria, acabant aquesta sèrie de imbatibilitat amb +10 =2 -0. 

Aniversari de l'autor

 Aquest 17 de juliol faig 67 anys. 

L'autor del Blog a les simultànies de Sophie Milliet i homenatge del club al meu germà Jordi, Manlleu, 29 maig 2021

Una foto recent, amb la campiona francesa Sophie Milliet. 

De mitjans dels anys 1980s

Del 1984 o primers de 1985, una fotografia que es va adjuntar a alguns mitjans de comunicació:

I del 1986, una partida no oficial conservada: 

Ricard Lázaro - Alejandro Fernández (1)
Vic, 10 maig 1986

1., e4, c5; 2. d4, cxd4; 3. c3, dxc3; 4. Cxc3, Cc6; 5. Cf3, d6; 6. Ac4, e6; 7. 0-0, Cf6; 8. De2, Dc7; 9. Af4, Ae7; 10. Cb5, Dd8; 11. Tfd1, e5; 12. Axe5, Cxe5; 13. Cxe5, 0-0; 14. Cxf7, Txf7; 15. e5, Ce8; 16. Dh5, g6; 17. Axf7+, Rxf7; 18. Dxh7+, Cg7; 19. Cxd6+, Axd6; 20. Txd6 (1 - 0). 

(1) Nascut l'any 1969, a la segona meitat dels anys 80s i primera meitat dels 90s Alejandro Fernández, amb un joc molt segur i sòlid, va ser un dels més destacats i prometedors juvenils del Club Escacs Vic, aquí amb 16 anys juga una partida d'entrenament, en la que no pot demostrar la potència del seu joc davant la força de l'obertura del gambit Morra. 

Dues partides de l'Olimpiada Vigatana de 1983

Recentment he trobat per casualitat, entre papers antics, dues partides de l'Olimpiada Vigatana de 1983. Considerada el torneig sustitut dels Comarcals, que van desapareixer per sorpresa aquell any, a partir de l'any següent i en les dues edicions més que conegueren (1984 i 1985) ja es digué Olimpiada Comarcal, perquè participaren equips de tota la comarca, i per cert que en la última edició de les tres va quedar campió l'equip de Folgueroles. 

Una de les partides conservades té un gran valor documental perquè és de les poques conservades de Ricard Lázaro pare, i precisament ho és de l'any en que era president del C.E. Vic i en el que va fer uns grans torneigs tan al III Open de Vic com al Campìonat de Catalunya Individual, si no vaig errat en tots dos va fer puntuació suficient per pujar a la categoria Preferent, que va obtenir llavors. Aquí juga contra el fort jugador Miquel Solà i la partida té 3 grans fases, una primera de maniobres estratègiques, un gran canvis de moltes peces i un final sorprenent: 

R. Lázaro S. - Solà
I Olimpiada Vigatana 
Vic, 4 maig 1983 

1. Cf3, Cf6; 2. g3, d5; 3. Ag2, c5; 4. c4, g6; 5. cxd5, Cxd5; 6. Cc3, Ag7; 7. 0-0, 0-0; 8. e3, Cc6; 9. a3, Cxc3; 10. bxc3, Af5; 11. d4, Ae4; 12. De2, Dd5; 13. c4, Dh5; 14. Ta2, cxd4; 15. exd4, f5; 16. Ae3, e6; 17. Te1, Tfd8; 18. Td2, Tac8; 19. h4, Ca5; 20. c5, Cc6; 21. Dd1, h6; 22. Af4, e5; 23. Axe5,, Axe5; 24. Cxe5, Cxe5; 25. dxe5, Dxd1; 26. T1xd1, Txd2; 27. Txd2, Axg2; 28. Rxg2, Tc7; 29. e6, Rf8; 30. Td7, Txd7; 31. exd7, Re7; 32. Rf3, Rxd7; 33. Rf4, Re6; 34. f3, Rd5; 35. h5*, g5+; 36. Rxf5, Rxc5; 37. f4, gxf4; 38. gxf4  (1-0). 

La jugada 35ª del blanc és il·legible, però no altera el resultat de les següents jugades, per tant el més possible i lògic és que hagi sigut el moviment Re5 o l'avenç de peó h5 i més probablement aquest últim ja que obliga al negre a decidir-se. La partida és curiosa perquè a l'obertura pot semblar que Solà obtingui avantatge, però després es veu que no és així; de la jugada 23 a la 28 del blanc tot són intercanvis de peces (1) i es passa d'un mig joc complicat directament a una final on de nou pot aparentar que les perspectives del negre són bones, però en poques jugades, i ja des de la 31 amb reis i peons sols, el blanc demostra que el pot guanyar de forma fàcil i ràpida, i si en alguna variant tots dos entren peó, en el final de dames resultant el peó de més i avançat del blanc s'imposa. Una partida curiosa.  

La segona és una minipartida jugada unes setmanes després en el mateix campionat, entre Josep Vicente i Pere Vegara. També té un desenvolupament sorprenent, en que el blanc sembla quedar endarrerit en treure totes les peces en joc, però ho arregla després amb un parell de jugades, fins arribar a la inesperada sorpresa final. 

Vicente - Vegara
I Olimpiada Vigatana
Vic, 4 juny de 1983

1. e4, e5; 2. Cf3, d5; 3. Cxe5, Ad6; 4. d4, dxe4; 5. De2, Cf6; 6. Ag5, Af5; 7. Db5+, Cbd7; 8. Cxf7, Rxf7; 9. Dxf5, g6; 10. Ac4+, Rg7; 11. Dh3, Te8; 12. 0-0, De7;  13. Cc3, c6; 14. Tae1, Ab5; 15. Txe4, Dd6; 16. Af4 (1 - 0). 

(1) No és l'únic cop en una partida de R. Lázaro Sr. en que això va passar, en més d'una ocasió no s'havia canviat ni tan sols un peó ja bastant avançada la partida i de sobte en una sèrie seguida de jugades s'intercanviaven quasi totes les peces i alguns peons i s'arribava a una final i en aquests casos quasi sempre guanyava ell, com si s'hagués estat esperant el moment de decidir-ho de cop, i només en alguna rara ocasió acabava finalment en empat, però no recordo que n'hagués perdut cap en la que s'hagués donat aquest fet. 

L'equip del Folgueroles

L'equip del Folgueroles va ser la nova marca del que entre 1971 i 1975 havia sigut l'equip de l'Institut Jaume Callís. Els integrants eren els mateixos i el seu debut va ser l'any 1976, quedant subcampió del VI Campionat Comarcal darrere només del Club Tennis Vic, que va repetir la victòria aconseguida l'any anterior.  El Folgueroles va seguir amb els èxits i va quedar de nou segon en la classificació final en els Comarcals de 1977, després del Roda de Ter, i en el gran Comarcal de 1978, el més participat i disputat de tots, darrere el Tennis. 

El Folgueroles jugant per primer cop a casa, al Bar Amadeu de la localitat osonenca, el 29 de maig de 1976, front al
Centelles B, al que van guanyar clarament. S'hi veu al president del club i director de l'equip, Ricard Lázaro Sanromà,
als seus fills Ricard i Xavier Lázaro, a Francesc Freixer, Miquel Solà (de peu) i Jordi Lázaro. Els Campionats Comarcals
despertaven sempre i a tot arreu en aquells anys una gran expectació general fins i tot en gent no aficionada als escacs. 

Ricard Lázaro pare, Ricard Lázaro fill, Xavier Lázaro, Francesc Freixer, Miquel Solà (a la punta dreta) i Jordi Lázaro, que  no surt aqui a la foto, jugaren aquell dia. Altres membres destacats i habituals de l'equip de Folgueroles foren Jacint Raurell,el Dr. Josep Brugulat i uns quants més, molts dels quals ja havien jugat abans amb l'Institut Jaume Callís de Vic, quan era director Ricard Lázaro Sanromà (juny 1968 - agost 1975), que ho va tornar a ser el 1979-80 però sense recuperar ja l'equip.

L'Institut-Folgueroles va ser per a gran sorpresa de tots, l'equip més exitós de tots els Campionats Comarcals. L'Institut va ser subcampió el 1971, campió el 1972, subcampió el 1973 i campió en el gran Comarcal de 1974, mentre que el seu successor i continuador el Folgueroles va ser subcampió el 1976, 1977 i en el magne Comarcal de 1978, tot i que en aquella època hi participaven ja equips com el Centelles A, que va arribar a alinear en alguns encontres dels Comarcals a dos o tres M.I. i que el 1978 i 1979 va jugar el Campionat d'Espanya per Equips, el Vic A en ocasions amb els seus millors jugadors, el Tennis Vic ple de preferents... però aquests torneigs van tenir no sols un encant únic sinó també una màgia especial. 

Gal·leria de fotos de Jordi Lázaro (II)

Són fotos que ja han sortit publicades en aquest Blog, però que aquí recopilo com a mostra en homenatge a ell: 

Finals de juny de 1973, festa dels escacs del C.E. Vic. És el moment de la famosa aposta entre Josep Roca i Jordi Lázaro en que es van desafiar en un matx: tallar-se la melena el Jordi o afaitar-se el bigoti en Roca, en cas de perdre'l. El matx es fa fer i estant 1 - 1 (una victòria per a cadascun), Roca va renunciar a seguir jugant-lo i, presionat pels seus amics que li recordaven que si be tècnicament no havia perdut sí que havia abandonat, va complir i es va afaitar el bigoti. A la taula s'hi veuen també Ricard Lázaro fill, llavors secretari del club, i Enric Ferrón. El fotògraf que feia el reportatge va captar, molt oportunament i potser sense saber-ho, l'instant de l'aposta.  

De la mateixa festa social de finals de juny de 1973 a Vic, un altre instant memorable. Jordi Lázaro, escollit entre els jugadors del club, li fa entrega d'un premi  a Joan Sánchez. A la taula presidencial s'hi veuen Jordi Ralló, la Sra. Portet, el llavors president Jaume Portet i al fons Ferrón i Roca. 

Probablement de l'any 1977. Si és un Campionat Comarcal, es tracta de l'equip del Folgueroles amb Ricard Lázaro pare i Francesc Freixer jugant i Ricard Lázaro fill i Jordi Lázaro darrera de peu, potser perquè ja haviem jugat o perquè feiem de suplents en aquell encontre, o un una cosa i l'altre l'altre, i si és aquest el cas, crec recordar que jo ja havia jugat la meva partida i no sé la situació en el cas del Jordi, però segurament ja havia guanyat, i pel que sembla a diferència meu ja feia estona,  i, si és que aquell dia no jugava, era un suplent de luxe. S'hi veu també amb la ma al cap a Manel Camps i al seu costat a Llorenç Canal. Són curioses les barbes que portavem, bastant comunes entre joves universitaris de l'època.

 

També de cap a l'any 1977, però més tardana, podria ser de l'any 1978 com, menys probablement, l'anterior. En un torneig sense identificar, però amb rellotge i planelles, Jordi Lázaro juga amb Muntal al fons i la cara de preocupació d'aquest ja indica com deu anar la partida. En primer terme, Ordeix de Ripoll juga amb un jugador de Roda de Ter. En aquesta foto el Jordi Lázaro porta una barba "de mariner" sense bigoti (1). 

(1) També dita holandesa, amish o estil Lincoln. 

Gal·leria de fotos de Jordi Lázaro

 Unes quantes fotos del Jordi al llarg de la seva trajectòria esportiva escaquista: 

Equip de l'Institut Jaume Callís, subcampió del I Comarcal, primers setembre1971.
Falta un membre, Miquel Fabré, que no va assistir al sopar de lliurament de trofeus. 

Jordi Lázaro rep un petit trofeu d'un torneig menor,
de mans de Lluís Vila Ximénez, Vic, finals de juny de 1973. 

Jacint Raurell i Jordi Lázaro, els dos millors juvenils del C.E. Vic i entre 
els primers taulers de Vic i de tot d'Osona d'aquells anys, c. 1974

Amb l'equip del Folgueroles, que acabaria subcampió, jugant amb un equip
de Centelles al Bar de Folgueroles, al VI Comarcal, 29 maig 1976. 

Una foto feta per Jordi Lázaro*: el seu germà Ricard fent d'àrbitre secundari en el
Campionat d'Espanya Femení, en que l'àrbitre principal era el Jordi, Vic, agost  1979 

Jordi Lázaro, àrbitre principal del  Ct. Espanya Femení a Vic 1979

Jordi Lázaro, àrbitre principal del Campionat d'Espanya Femení,
amb els àrbitres secundaris Solà i el seu germà Ricard, Vic agost 1979 

Equip "A" del Club Escacs Vic, del que n'era membre destacat, el Jordi està en
segona fila a la dreta de la foto, local del CE Vic, finals de desembre de 1983. 

Jugant a l'Open de Vic, al costat del seu pare Ricard,
que va ser qui li van ensenyar a jugar, any 1987

Jugant el Campionat de Catalunya per Equips
amb el Vic,  A a Vic l'any 1987 o principis 1988

La seva partida suscita interès ja en ple matx, el Jordi tenia un estil de joc atractiu

La última en acabar, a punt de fer-ho i amb resultat decisiu, la partida del Jordi
 suscita una expectació total dels dos equips, Ct. Cat. Equips, Vic A, 1987.

És una recopilació de fotos seves no exhaustiva i que pot ser ampliada. Totes aquestes fotos ja havien sortit al Blog en diferentes entrades anteriorment, ja fa temps, i en conjunt donen una imatge de la seva evolució en els seus millors anys en la seva faceta escaquista. 

* No en feia gaires, per no dir quasi cap a no ser que li ho demanessin, però les rares vegades que en feia, les fotos solien ser molt maques i tenir quelcom d'especial, com en aquesta, vida, moviment...i un reflex fidel i amb bellesa de l'ambient

Anècdotes de Jordi Lázaro en el seu natalici

Hi ha uns quants fets curiosos en relació amb la vida del Jordi Lázaro, que tant inesperadament ens va deixar el passat 11 de maig, cosa de mes i mig abans del seu aniversari, el 23 de juny. 

Un d'ells és que va viure quasi exactament tant temps com el campió mundial d'escacs Bobby Fischer, al que per cert ell admirava molt: a tots dos els hi faltava cosa d'un parell de mesos per fer els 65 anys quan van morir, bastant per sorpresa en ambdos casos. I tots dos tenien per tant 64 anys, el nombre de caselles d'un tauler d'escacs. 

Un altre és que havent nascut el dia de la revetlla de St. Joan, que per això li van posar Jordi Joan de nom, el dia en que feia anys sempre es veia animat per les grans celebracions, amb fogueres, focs artificials, coets i petards així com amb la típica coca i la reunió familiar, tot allò típic i tradicional de la festa de St. Joan Baptista, a l'inici de les vacances estiuenques, coincidint amb el solstici d'estiu i per tant amb el dia més llarg i la nit més curta de l'any.

El moment central de la vida del Jordi, sense que ni ell ni ningú ho sabessin ni en fossin conscients, va ser al desembre de 1988, quan tenia 32 anys i escaig d'edat (1)

(1) Curiosament el punt mig de la vida de Fischer va ser a l'estiu de 1975, per l'època en que va perdre el seu títol de campió del món d'escacs per no voler jugar amb les condicions de la FIDE contra el vencedor dels matxs de Candidats de 1974, és a dir poc després que l'abril de 1975 Max Euwe coronés a Anatoly Karpov com a nou campió del món. 

Partides recents del Jordi (II)

Jordi Lázaro en una foto recent: a la festa del seu aniversari, 23-06-2019 

Les altres 5 partides que Jordi Lázaro conservava, sobre la taula del seu despatx, curiosament no eren victòries seves sinó 3 taules i 2 derrotes. Totes de la Lliga Catalana de 1ª categoria, de febrer a març del 2020, les últimes que es van jugar presencialment en un campionat de la Federació Catalana d'Escacs com es el Campionat de Catalunya per Equips, abans del confinament. Les taules eren dues amb blanques i una amb negres, i les derrotes una amb negres i una amb blanques. Totes elles eren d'extensió mitjana-llarga o llarga, ja que si les seves victòries sovint eren ràpides, tot i que també n'hi havia de llargues, els seus empats i derrotes solien ser en partides amb força jugades. 

És curiós que recentment hem trobat unes planelles de partides seves dels anys 2016 i 2017, jugades al Ct. de Catalunya per Equips i a torneigs que conservava a la seva habitació, i d'elles hi ha 3 victòries seves, 2 taules i 7 derrotes. Potser ell sí que en aquella època com a mínim practicava allò de mirar-se les partides perdudes o almenys conservar-les per eventualment poder analitzar-les i aprendre d'elles, a veure on estaven els errors o quines coses podia millorar. 

També conservava destacada com a favorita en una pestanya de Internet de la seva pantalla d'ordinador una partida, J. Lázaro - J.A. Rodríguez Sorribes, de l'any 2016, conservada a Chess Database, a la que no he aconseguit accedir, però que he trobat a Chessbase, secció players*: 

Jordi Lázaro - Josep Antoni Rodriguez Sorribes
Open de Ronçana
Sta. Eulàlia de Ronçana, 5 novembre 2016

1. d4, Cf6; 2. Cf3, e6; 3. g3, d5; 4. Ag2, c5; 5. 0-0, Cc6; 6. c4, dxc4; 7. Da4, Ab7; 8. Dxc4, cxd4; 9. Cxd4, Ae7; 10. Cxc6, bxc6; 11. Axc6, Tc8; 12. Axd7+, Dxd7; 13. Db3, 0-0; 14. Cc3, Dc6; 15. Af4, Cd7; 16. Tac1, Da8; 17. Tfd1, Cf6; 18. Da4, a6; 19. e4, Ac5; 20. e5, Cg4; 21. Ce4, Ab6; 22. Txc8, Txc8; 23. h3, Ch6; 24. Axh6, gxh6; 25. Cf6+, Rg7; 26. Dg4+, Rh8: 27. Df4, Rg7; 28. Ch5+, Rf8; 29. Td7, f5; 30. Dxh6+, Re8; 31. Cf6++ (1-0) 

Del mateix Open és aquesta minipartida seva, jugada unes setmanes abans i que és com una mena d'Obertura Catalana amb negres: 

Pere Vegara - Jordi Lázaro
Open de Ronçana
Sta. Eulàlia de Ronçana, 1 octubre 2016

1. d4, Cf6; 2. Cf3, g6; 3. Af4, Ag7; 4. Cbd2, d5; 5. c3, 0-0; 6. Dc2, Af5; 7. Dc1, c5; 8. e3, Cc6; 9. Ae2, Ch5; 10. Ce5, Cxf4; 11. exf4, Dd6; 12. dxc5, Dxc5; 13. Cxc6, bxc6; 14. Ch4. Txb2 (0-1). 

I a les xarxes socials tenia diverses partides seves jugades per Internet destacades, que alternava amb les partides davant del tauler, tot i que en jugava moltíssimes més on-line. Havia començat a Buho21, que va deixar quan la van fer de pagament, i havia jugat en diverses altres, com Chess24, Chess.com ("és el millor lloc web per jugar" opinava al seu Facebook el 31 de juliol de 2019) del que era membre des del 5 de febrer de 2017 i membre d'or des del 13 de maig del 2019, i últimament també Lichess, tant individualment com en els campionats que organitzava el grup de WhatsApp "Escacs a Osona i voltants". Els seus nicks van ser primer biscuter i després wtigre. 

biscuter, el seu primer nick

tigre, el segon nick

Com a mostra, algunes de curtes i representatives del seu estil de joc, que ell mateix havia escollit per presentar-les als seus contactes i en feia algun comentari breu. 

D'aquesta va comentar: "M'agradaria saber d'on és la noia aquesta, falla en les complicacions": partida wtigre (1830) - tobularasa (1829)**. Chess 24 a 10 minuts. 20 d'octubre de 2019. 1 d4, f4; 2. Cf3, Cf6; 3. g3, d5; 4. Ag2, e6; 5. 0-0, Ad6; 6. c4,c5; 7. Cc3, dxc4; 8. Da4+, Cc6; 9. dxc5, Axc5; 10. Ce5, Da5; 11. Axc6+, bxc6; 12. Dxa5 (1-0). 

Més recent, i d'escacs presencial, és una altre partida, comentada per Josep Barea Serra, del Vall del Tenes, al seu blog*** on hi ha dos diagrames i  valoracions i comentaris seus. El mateix autor, jugador de les negres, presenta aquesta posició de la partida: 

Jordi Lázaro - Josep Barea,
Lliga catalana provincial preferent, 5ª ronda,
Taradell 19 febrer 2018.

Blanques: Rg1, Dc2, Ta1, Td1, Ad2, Ag2, Cd4, a5, b2, d5, e2, f2, g3, h3

Negres: Rg8. Db6, Tb8, Tf8, Ac8, Ag7, Cc5, a6, b7, d6, e7, f6,, g6, h7

La última jugada del blanc ha estat 16. a5. La partida va continuar 16... Da7; 17. Ae3, Da8; 18. b4, Cd7; 19. Ce6, Ce5; 20. Cc7, Af5; 21. Db3 (1-0).  

Tant era el seu domini de les posicions de l'Obertura Catalana amb blanques, que jugava gairebé sempre, que el 7 d'agost de 2019 es queixava a l'organització de Chess.com sobre un incident, l'únic d'aquest tipus que va tenir, referit a una partida que ell havia guanyat ja al final de l'obertura o just a l'inici del mig joc, en tot cas en poques jugades: "(El contrincant) m'ha reportat, diu que sóc una màquina" i deia "la veritat és que es tracta d'una posició que entenc bé" i efectivament l'organització s'ho va mirar i li van donar la raó. Es tractava d'una minipartida i com a molt podia ser un parany d'obertura o una variant teòrica de llibre, però ni tan sols era això, era una posició que havia jugat un gran nombre de vegades i coneixia tots els seus secrets, les línies d'atac més efectives del blanc i els errors típics del negre.  

* https://players.chessbase.com/en/player/Lazaro%20Medina_Jordi/451469

** Elo on-line després de la partida, en que ell va pujar 25 punts, els mateixos que va perdre la contrincant, els Elos abans eren 1805 i 1854. 

*** http://naibarea.blog.cat/2018/02/28/lliga-catalana-ronda-5/ 

Un torneig en homenatge a Jordi Lázaro

Jordi Lázaro,  Nadal 2017

El Club Escacs Manlleu, dirigit per Roger Saborit, està considerant fer un torneig d'homenatge a Jordi Joan Lázaro, membre del club i de l'equip, que va morir el mes passat de forma inesperada després de tres setmanes ingressat a l'hospital, als 64 anys. Precisament en aquells moments estava molt il·lusionat per les classes d'escacs que havia de començar a fer al club la setmana següent a la del seu ingrès hospitalari i que ja no va poder fer. 

El C.E. Manlleu ja li va fer un acte d'homenatge en les simultànies de Sophie Milliet, un dels nous fitxatges estrella del club, que van tenir lloc a la Plaça Major de la localitat osonenca cosa de quinze dies després de la seva mort, fent-li un reconeixement amb un minut de silenci, amb uns breus parlaments i entregant-li una placa de record i el seu carnet de soci del club a dos germans seus presents a l'acte. Ara hi ha la idea de completar aquesta sentida mostra de dol i afecte, celebrant un torneig que porti el seu nom i amb tal motiu han demanat permís als familiars per poder-li posar el seu nom. Una iniciativa que si s'acaba concretant seria una nova i important mostra de la consideració envers ell per part de la direcció i membres del club on va acabar la seva carrera escaquista i dels companys i amics del món dels escacs.

Homenatge a Jordi Lázaro en les simultànies de Sophie Milliet a Manlleu

El Club d'Escacs Manlleu (CEM), dirigit per Roger Saborit, organitzava per aquest dissabte 29 de maig unes simultànies a 25 taulers de la gran mestre internacional femenina i mestre internacional d'escacs Sophie Milliet, que ha tingut lloc a la Plaça de la vila i en les que hi participaven escaquistes de Manlleu i de tota Osona, de Taradell i Tona sobretot. La simultanejadora és una nova jugadora del club.

El cartell anunciador de l'acte

Abans de començar les simultànies, el president del Manlleu, Roger Saborit, ha donat públicament el condol per la mort d'en Jordi Lázaro a dos familiars seus presents a l'acte, Meritxell Lázaro i qui això escriu, a continuació s'ha fet un minut de silenci per ell i ha lliurat un trofeu d'homenatge pel Jordi en nom del Club Manlleu i també dels escaquistes osonencs, que ha sigut recollit en nom seu amb unes paraules d'agraïment. També s'ha fet entrega del seu carnet de soci del club. 

El trofeu lliurat pel Club Escacs Manlleu als familiars del Jordi, jugador del club

Després hi ha hagut l'exhibició de partides simultànies contra alguns dels millors jugadors de la comarca en la que aquesta destacada escaquista francesa, 6 vegades campeona femenina de França i moltes vegades representant de l'equip francès a les Olimpiades d'Escacs femenines i que actualment té un Elo FIDE d'uns 2400 punts, s'ha imposat clarament, fent 21.5 punts dels 25 possibles.  

Un moment de l'inici de les simultànies de Sophie Milliet. El Club Escacs Manlleu compta en la seva alineació actual amb dos fitxatges extrangers més, una altre destacada jugadora d'escacs francesa i un escaquista hongarès, a part dels seus jugadors manlleuencs i osonencs, entre els que fins ara hi havia Jordi Lázaro.  

Partides recents de Jordi Lázaro

El que si s'han conservat són partides actuals de Jordi Lázaro. En el seu escritori de l'ordinador, on jugava a escacs per Internet. conservava unes poques planelles de partides recents seves. També se'n poden trobar als molts torneigs on va participar. També hi ha molts escaquistes que deuen tenir partides seves recents. En publico algunes de les que ell mateix va triar per conservar-les i les tenia en lloc destacat entre els seus papers a la taula.  

Jordi Lázaro (1956 - 2021), l'any 2017

Dues minipartides seves de fa un any*: 

Jordi Lázaro (Manlleu) - Sergi Pérez (Tona)
Lliga Catalana de 1ª, 1ª ronda
19 gener 2020 

1. d4, Cf6; 2. Cf3, g6; 3. g3, Ag7; 4. Ag2, d5; 5. 0-0, 0-0; 6. c4, c6; 7. Cc3, Ce4; 8. Ce5, Cxc3; 9. bxc3, Axe5; 10. dxe5, dxc4; 11. Dc2, f6; 12. Ah6, Te8; 13. De4, Af5; 14. Dxc4+, Rh8; 15. Tad8, Dc8; 16. Df7, Tg8; 17. exf6, De6; 18. Ag7+ (1-0) 

Jordi Lázaro (Manlleu) - Raul A. (Santpedor)
Campionat de Catalunya per Equips, 6ª ronda
23 febrer 2020

1. d4, d5; 2. Cf3, Cf6; 3. g3, Af5; 4. Ag2, c6; 5. 0-0, Dd7; 8. Ce5, Dc8; 7. Te1, Cbd7; 8. c4, e6; 9. Cc3, Ad6; 10. Af4, Ch4; 11. Cxf7, Rxf7; 12. Axd6, Chf6; 13. cxd4, exd4; 14. Tc1, Cb6; 15. e4, dxe4; 16. Cxe4, Cxe4; 17. Axe4, Te8; 18. Df3, Rg6; 19. Dg4+ (1-0).

I les planelles originals, amb la seva lletra petita, gairebé minúscula: 

 

Com ell solia dir: "Si una partida no està decidida en unes 20 jugades, o com a molt unes poques més, en un sentit o altre, és que alguna cosa passa...". Tot i que això no vol dir que en alguns casos la partida pogués allargar-se força més, per materialitzar l'avantatge o intentar fer taules o fins i tot revertir el resultat.   

* Contra Sergi Pérez Rosés (1972) amb 1890 d'Elo català i Raul Amador (1973) amb un Elo català de 1896. Aquest any ell tenia un Elo català de 2030.