Ricard Lázaro Sanromà (1923 - 2008) era molt polifacètic i destacava en tots els camps, tant els intel·lectuals, com els de realització i també i sobretot en els humans, personals, familiars i socials. Es feia molt amb la gent, es preocupava pels altres i els seus problemes i necessitats i s'avançava a ajudar-los, fent coses per ells amb molta intel·ligència, capacitat de treball, encert i eficàcia.
Amb aquesta manera de ser tenia relacions amistoses amb gairebé tothom que el coneixia, era popular, apreciat i estimat, perquè tot i tenir defectes i errors com tothom, se li notava el bon natural i encara més el bon cor. Les poques excepcions eren degudes a problemes extrapersonals, com en alguna època tingué oposició d'alguns per la seva conducta conciliadora, de donar llibertat i d'apel·lar a la responsabilitat personal, perquè manava d'una manera suau i confiant en la intel·ligència i bona voluntat de la gent, cosa que no tothom apreciava. Però alguns, i fins i tot bastants o molts, sí i tota la seva vida vida va tenir amics, entre els quals alguns veritablement propers, que el valoraven i apreciaven en correspondència a la seva actitud, les seves accions i les seves qualitats personals.
Un d'aquests amics era el professor de secundària i químic com ell, Josep Maria Franquesa (1930 - 2023), que en una època en que Ricard Lázaro Sr. era director de l'Institut Jaume Callís de Vic entre 1968 i 1975 (1) en Josep Mª Franquesa va ocupar per un temps el càrrec de confiança de cap d'estudis.
.jpg) |
| Josep Franquesa en els seus últims anys, ja molt gran d'edat, seguia jugant sovint a escacs en família, aquí amb el seu net Aleix, també solia jugar amb altres membres com el seu fill Miquel o un altre net, en Marc, entre d'altres |
El Josep Franquesa va ser un dels seus pocs amics que el va sobreviure, i per molts anys, degut a que era força més jove i a que va arribar a nonagenari, ja que tots els altres grans amics van morir abans que ell: el Narcís Rodas Sr (+ 1984), el Dr. Josep Brugulat (+ 2001), el pintor Àngel Corominas (+ 2007) i Francesc Freixer (+ 2008) si bé aquest només mig any abans. Però el que aquí més interessa és que igual que amb els citats compartia l'afició als escacs i solia fer regularment trobades per jugar un bon nombre de partides, prendre alguna cosa i parlar, també als que no eren escaquistes el pare Lázaro, com se'l coneixia sovint en el món dels escacs (2) ja que havia ensenyat i participava en competicions amb els seus tres fills Ricard, Jordi i Xavier (3) semblava comunicar-lis l'afició, la importància i fins l'entusiasme per practicar els escacs.
A en Josep Franquesa, que no consta si ja sabia escacs abans, el Ricard pare no sé si li va ensenyar (4) però sí que li va transmetre les ganes de jugar a escacs, i aquest va ser després, sobretot en els últims anys, un jugador d'escacs però sols en família, amb fills, nebots i néts, a part d'algunes partides que devien fer puntualmet ells dos, però això sí molt limitades en nombre i en el temps, sense arribar a les maratons sovintejades amb els seus amics escaquistes, però tot i així algunes trobades per jugar a escacs sí que les feren, igual que algunes partides de tant en tant.
Era una altre època i una altre mentalitat, però en queda el bon record i l'admiració per aquesta afició compartida que ajudava a crear, a nuar, estrènyer i mantenir en els anys bonics llaços d'amistat que solien durar tota la vida, un dels molts efectes positius del joc dels escacs.
(1) I de nou ho va ser al curs 1979 - 1980, el Sr. Lázaro, com li deien, va ser el primer director del primer Institut d'Ensenyament Mitjà de la ciutat de Vic i de tota la comarca d'Osona, fet amb el qual va deixar una forta empremta, sobretot per les decisions que va prendre i implantar ja des de l'inici com la coeducació a les aules i el permetre als professors fer les classes en català com ell solia fer, i una llibertat per a professors i estudiants, especialment els de Batxillerat Superior i Preuniversitari, de tipus gairebé universitari, amb moltes activitats com cinefòrum i sobretot un Batxillerat nocturn per a gent gran i casos especials, que com no li deixaven tenir però ell veia que era necessari, al final va aconseguir-lo començant una hora abans per tal que es pogués dir "de tardes" tot i que alguns dies acabava a les 10 de la nit, un altre fet que també va marcar un abans i després a Vic i comarca, igual que en una època en la que això era insòlit, dos viatges de fi d'estudis a Grècia en dos autocars cada vegada els anys 1973 i 1974 passant per molts països europeus a l'anada i tornada, entre ells tocant o travessant diversos de comunistes com Albània (una escala del vaixell en un port, sense desembarcar), Bulgària i Iugoslàvia (travessats de sud a nord tots dos) i Hongria (on el primer any no els van deixar entrar), quan Espanya vivia en el final del franquisme, i aquests dos grans viatges, en els que van participar molts joves per les molt bones condicions econòmiques que va aconseguir preparant-los amb molt temps, també van marcar una fita molt important entre el jovent osonenc. I com a director també va fer molt per promocionar els escacs en el centre i entre els nois de Vic i de tota la seva comarca, així com també en general sobretot amb els Campionats Comarcals per equips, dels que en va ser promotor, i amb el molt exitós equip juvenil de l'Institut, cosa que ja s'ha explicat en diversos llocs d'aquest Blog.
(2) Igual que Ricard Lázaro pare. En canvi a l'Institut Jaume Callís de Vic, des de l'inici fins que es va jubilar el setembre de 1989, tothom, professors, personal no docent, alumnes i pares el coneixien com "el director", tant quan ho era com quan va deixar de ser-ho oficialment, però havent conservat durant forces anys una gran influència i ascendent per la seva intel·ligència, experiència i capacitat de treball, com també de resistència i resiliència davant les dificultats i problemes, de manera que quan venia algú de fora i li preguntava a algun conserge o administratiu pel director del centre, aquests solien respondre "a qui busca, al director o al director actual?" ja que "el director" sempre va continuar essent-ho ell en el sentir de professors, alumnes i pares del centre. En canvi a altres llocs, i especialment a l'autoescola Calldetenes, fundada i portada per ell, de la que també va ser director, professor i propietari entre 1980 i 2007, a part de "director", que també ho era en aquest cas, també se'l va conèixer a partir de 1982, amb 58 anys, com "l'avi", un ape·latiu que es va anar expandit i va tenir i conservar també en altres àmbits, fins a l'Institut i el món dels escacs, ja que el juny d'aquell any va néixer la seva primera neta, i que palesava la familiaritat i l'afecte que la gent li tenia.
(3) Tenia tambe quatre filles, Immaculada, Meritxell, Mercè i Marta, i tant la Imma com la Mercè havien jugat temporalment als escacs si bé ocasionalment i en èpoques diferents, si bé la prrimera molt poc i només com aficionada i en un torneig escolar, als anys 1969 i 1970, i la segona poc, només en un campionat infantil l'any 1977. També va tenir com afillat a casa entre 1972 i 1974 a un nen de Folgueroles, en Manel Madrenas, que havia quedat orfe de pare i mare en un accident de trànsit; R. Lázaro Sr. era molt amic dels seus pares i especialment del pare, el Dr. Josep Madrenes (1921 - 1972), metge titular durant molts anys del poble i un dels pocs amics d'aquests anys amb el que no jugava a escacs, i en Manel, amic també del Xavier, va aprendre escacs i va participar en tornegs durant un parell o tres d'anys.
(4) Realment va ensenyar a jugar i a progressar en el talent, l'entusiasme i la dedicació en els escacs a molts al llarg de més de mig segle, des de que era molt jove i jugava en el bar Tupinamba de Gràcia, essent un dels cofundadors de la U.G.A. l'any 1940, quan tenia uns 16 anys, passant per quan era un adult, i a principis dels anys 1960s feia en alguna ocasió sessions de simultànies a molts taulers al Col·legi del Cor de Maria de Barcelona i va compartiir l'afició amb el claretià P. José Luis Brasero, que es feu escaquista federat i fins escrigué un llibre d'iniciació als escacs per a nens, fins a molts als que els hi va ensenyar a casa, a l'Instiitut, al C.E. Vic, o fins a l'autoescola Calldetenes, amb alguns alumnes fora d'hores de classe, un dels últims dels quals, i dels més exitosos, fou el Marc Parramón (n. 1983), que ensenyat per ell, jugant amb ell i també amb alguns ensenyaments de l'autor d'aquest Blog, sobretot amb una col·lecció de partides meves que li vaig passar per tal que se les mirés i estudiés, ha arribat a ser un jugador federat, fitxatge d'alguns clubs, jugador assidu de torneigs i amb uns Elo FIDE, FEDA i FCE força alts i curiosament en ocasions més alt el internacional, fins de 1954, que l'estatal i el nacional.
