Un
fet que va marcar molt la vida de Ricard Lázaro Sr., i la de tots els que hi
participaren, fou el viatge a Grècia de l’Institut Jaume Callís l’abril de
1973, amb motiu de la fi d’estudis al centre dels estudiants de C.O.U. d’aquell
curs 1972 – 1973, és a dir nascuts l’any 1956.
 |
| A Venècia, Ricard Lázaro pare i el seu fill Jordi. |
 |
| A Bari o Brindisi, llegint diaris en italià en un descans d'espera per motius tècnics. |
Pensat,
planificat i organitzat per ell, en dos autocars que viatjaven amb un dia de
diferència l’un de l’altre – els dos grups només es van trobar quan els
autocars van fer un parell de dies de parada a Atenes, la meta del viatge – es
va passar pel sud de França, nord, est i sud d’Itàlia, ferri de
Brindisi a Patràs, Grècia d’oest a est i de sud a nord, est de Bulgària, est de
Iugoslàvia de nord a sud, un fallit intent d’entrar a Hongria que va ser
denegat, nord de Iugoslàvia, Àustria d’est a oest, el sud de l’Alemanya
Occidental d’est a oest, l’oest de Suïssa i l’oest de França, els dos de
nord a sud.
Les ciutats i llocs que es van veure van ser molts, entre els més
importants Niça, Milà, Venècia, Bari, Brindisi, Olimpia, Atenes i el Pireu,
Tessalònica, Sofia, Skopje, Belgrad, Novi Sad, Graz, Viena, Salzburg, Munic,
Zuric, Berna, Lió...
 |
Al Partenó d'Atenes, meta del viatge. Tots en general feien fotos i com les familiars
les feia en moltes ocasions jo, solen sortir més sovint ells dos en les que hem conservat. |
 |
| Amb el xofer de l'autocar amb el que es van fer força amics. Abril 1973. |
Va
ser un viatge realment important i mític realitzat en 15 dies, de mitjan a
finals d’abril d’aquell any
1973, amb un gran nombre de fites, com veure un port d’Albània
des del vaixell en una parada a la matinada en la navegació d’Itàlia
a Grècia, o ser els primers espanyols a entrar a Bulgària per terra (la
frontera s’havia obert mútuament entre els dos països
feia sols un parell de dies quan s’hi va arribar i
només havia arribat el dia abans un vol d’avió) o el
que no ens deixessin entrar a Hongria.
Tots els participants el recorden com
una gran fita i encara avui dia, en la nostra època de viatges internacionals,
es segueix rememorant, ja que va ser el primer del seu gènere, es va anticipar
en molts anys a altres de semblants i en aquella època passar fronteres era
molt diferent que ara: esperes a la duana, eventualment visats, revisions de
vehicle, passatgers i equipatges, canvis de moneda cada vegada, diferents
idiomes (francès, italià, grec, búlgar, serbicroat, alemany...) i cultures: vam
descobrir a França els preus astronòmics per a nosaltres, a Itàlia els
capuccinos, el pagar per anar al lavabo, el “prego – tante gracie” i que hi havia
regions que l’italià de la zona sonava com el castellà
i altres que ho feia com el català, a Grècia que qualsevol cosa es servia amb
un got d’aigua i que el cafè era turc amb molt marro, a
Bulgària “moia” i “blagudaria”, que encara hi havia
edificis afectats per la Segona Guerra Mundial, que el tramvia era gratuït, que
els guardes fronterers volien pelar als nois que duien melenes llargues, que
ens seguia al principi de passar la frontera la policia secreta en un cotxe
fins que va veure que érem inofensius i respectuosos i no veníem a espiar ni a
fer propaganda, que tot era molt barat i que comprant amb una leva et tornaven
molts shtotinki, a Iugoslàvia que podies mantenir una conversa bastant llarga
parlant tu en català i l’altre en serbicroat
entenent-se a grans trets igual que a Àustria amb un taxista en alemany i que a
aquest país el “bitte !” feia
que una noia jove i rossa et respongués quan primer no et feia cas al
preguntar-li una direcció... i que Europa semblava un altre planeta i sobretot
l’Europa occidental (França, Itàlia i especialment
Àustria, Alemanya de l’Oest i Suïssa) era com un
paradís de modernitat, llibertat, civilització i cultura, un altre món ric i
avançat, molt prometedor, respecte al nostre.
Tot això ens ho va voler
ensenyar, entre ells diversos països comunistes, com Bulgària (del COMECON i el
Pacte de Varsòvia i estretament filorússa i amiga de la URSS), Iugoslàvia que
anava per lliure amb Tito i una ullada a la tancada i aïllada Albània d’Hoxha (i a l’autocar a Itàlia
viatjant de nit vam sentir tots una bona estona Ràdio Tirana emetent en
castellà) i Hongria.
 |
| A Novi Sad (Iugoslàvia). Els carrets de fotos comprats a Bulgària eren en blanc i negre. |
 |
A Munic, observant la Ciutat Olímpica des del mirador de l'alta torre de comunicacions
i/o d'observació que la domina, dels Jocs Olímpics de mig any abans. Finals d'abril de 1973. |
Va
ser el gran viatge de Ricard Lázaro Sanromà, primer director i modelador de
l’Institut Jaume Callís de Vic en els seus 7 anys com a tal fins al punt que
fins ara conserva la seva empremta en l’estil que molts consideren el millor
del seu gènere, i va ser també el gran viatge nostre, perquè als joves encara
ens va fer més efecte.
Com
ja vaig comentar en un altre article, aquest viatge tan espectacular i
important en la nostra vida que ens va portar a un món aleshores futurista per
a nosaltres, va tenir en canvi l'efecte de truncar en tots tres un ascens
meteòric que estavem tenint just aleshores en el món dels escacs, estavem tots
en vies d'ascens de categoria i d'altres èxits en torneigs que jugavem al
mateix temps, al faltar dues o tres rondes i al tornar cansats, meravellats i
una mica com somniant, amb la ment mig aquí i mig en tots aquells països i
vivències, durant ja no dies, sinó setmanes o fins i tot mesos, revivint-lo i
parlant-ne, per exemple sovint fins a l'estiu de 1973 i ocasionalment fins a
principis de 1974 encara ens visitavem amb altres integrants del viatge i
intercamviavem experiències i fotografies. Encara ara ho fem quan casualment
ens trobem amb algú que hi havia participat i ho descobrim, com a mínim ho
citem amb il·lusió i nostàlgia, i si fa temps que no ens veiem no es rar que
surti el tema i en tornem a dir alguna cosa.
Per això l'enlentiment que va
provocar en la nostra carrera escaquista no ens va afectar gaire o gens, perquè
com ja s'ha dit en altres ocasions, realment va valer la pena i la llàstima és
que no ho fessim més sovint després, per exemple en el meu cas pel segon viatge
a l'estranger vaig haver d'esperar a l'agost de 1980 i encara va ser força
breu.
En
resum, un viatge mític i amb tota la impromta del meu pare, Ricard Lázaro
Sanromà, perquè s'hi notava molt la seva personalitat. Va ser el seu i nostre
- de tots els que tinguerem la sort i la fortuna d'anar-hi - gran
viatge a l'estranger, per Europa i pel món: una experiència inoblidable i
irrepetible.
