Els errors en escacs

"Els escacs són interessants per els seus errors" va dir, si no m'equivoco, Savielly Tartakower (1887 - 1956), però molts altres han subscrit la mateixa tesi. 

Més encara, hi ha qui afirma que "els escacs subsisteixen gràcies als seus errors" i l'afirmació té una gran part de veritat, sobretot lligada amb l'anterior. Un joc molt precís i exacte, sense sorpreses ni "aventures", seria avorrit i cansaria aviat. Els errors són la sal i fins i tot les espècies que fan saborós el joc. 

Connectant les dues frases podríem dir que "els escacs subsisteixen gràcies als seus errors, que el fan interessant".

I una mostra d'això és que els qui juguen de forma més segura i ben calculada són els programes d'ordinador. Que a més són els qui tenen els Elos més alts, de més de 3000 i molt, avaluacions inassolibles pels humans, fins i tot pel campió mundial Carlsen i per l'elit dels millors jugadors mundials que es queden en els 2800 i escaig o la gran majoria els 2700s si bé el propi Carlsen s'apropa als 2900. Tot i així queden lluny dels Elos calculats de màquines com l'Stockfish 8 (3400 punts Elo el 2017) i encara més de la intel·ligència artificial AlphaZero, contra els que sembla no hi tenen res, o gaire, que fer. 

Des que el programa Deep Blue va guanyar un matx al campió del món Garry Kasparov l'any 1997 està clar que els ordinadors derroten en general jugant a escacs als jugadors humans. Però això no fa més interessants als ordinadors ni menys als éssers humans. I el secret és aquest dels errors que humanitzen i fan més atractiu un joc que sinó podria arribar a fer-se pesat. Ara recentment, el desembre de 2017,  és a dir fa poc més d'un any, AlphaZero ha guanyat un matx a 100 partides a Stockfish per +28 = 72 -0 (1). Però no gaires ho han seguit, per no dir ben pocs, tot i que un expert, el GM Peter Heine Nielsen va declarar "És com haver vist jugar escacs a un extraterrestre superinteligent" o quelcom així.  

Que els humans no hi podem competir es veu ben bé en la capacitat de càlcul: Stockfish calcula 70 milions de posicions per segon, mentre AlphaZero només considera 80 000 posicions per segon, però molt més seleccionades, o sigui que té "intuïció", que a més ha après a tenir i usar amb autoaprenentatge, per si mateix, després de només 4 hores de jugar contra si mateixa.

Però això no vol dir res. També la majoria dels animals ens superen en proves físiques, com en les curses de cavalls, però això no obsta a que se segueixin fent competicions d'atletisme. I com diu el meu germà Jordi "ja sabem que amb cotxe, amb moto o fins amb bicicleta corres més, i se'n fan curses, però això no treu res a les curses de velocitat atlètiques".  

Això ve a compte de dues recents partides meves que ho poden il·lustrar i que publicaré en una continuació. 

I a més als homes ens distreu i diverteix, ens fa passar l'estona d'una manera agradable. I és que com deia Botvinnik "Enlloc com en els escacs es pot trobar el plaer de pensar". 

(1) De les 28 victòries, 25 les va aconseguir amb blanques i només 3 amb negres. 

Reentrada en el joc actiu

El passat any 2018 em vaig jubilar com a professor d'Institut i això em va deixar més temps lliure. De manera que al setembre, acompanyant al meu germà Jordi a jugar el torneig d'escacs de Moià, vaig decidir-me a participar-hi. L'àrbitre del torneig, Vladimir Zaiats, em va fer la fitxa com a jugador del Calldetenes i així vaig poder jugar ja des de la 2ª ronda. 

La meva última partida oficial de la Federació Catalana d'Escacs la vaig jugar el març de 2004, amb la Penya d'Escacs Taradell al Campionat de Catalunya per Equips, jugant a Granollers contra un escaquista de força més Elo que el meu, acabant en taules. Però en realitat ja estava retirat de les competicions d'escacs des de l'any 1990, quan vaig deixar el Club Escacs Vic, passant molts anys sense fer cap competició ni cap partida oficial. A finals dels anys 1990s la P.E. Taradell em va voler fitxar per jugar ocasionalment, cosa que vaig fer en molt poques ocasions. Realment només vaig jugar 4 o 5 partides, sempre en matxs complicats, difícils o decisius, quan m'ho demanaven. 

Apart d'això, des del 1990 en que em vaig retirar, gairebé no vaig jugar ni torneigs d'aficionats ni quasi partides amistoses. Sí que ho vaig fer en algunes ocasions i amb bons resultats, per exemple vaig participar en el Campionat de Bars d'Osona de l'any 1996 com a membre d'un equip, en un parell de campionats socials de Folgueroles, d'un dels quals si no recordo malament vaig quedar campió,  quan miravem de fer-hi un club d'escacs i fins vaig guanyar el Torneig de Ràpides de la Festa Major de Folgueroles de l'any 2003, ocasió en la que vaig vèncer en una de les primeres rondes al malaguanyat Jordi Ferrer Serrabassa (1986 - 2009), aleshores un juvenil però ja molt destacat com a jugador d'escacs. Un any o dos més tard encara vaig jugar com a membre de l'equip del Folgueroles en un dels darrers intents de reviure els Campionats Comarcals, ocasió en la que vaig jugar només en un parell de rondes, en una de les quals a Taradell vaig fer taules amb el mateix escaquista del Calldetenes, aleshores ja un jugador molt fort i de classe reconeguda. Eren partides amb rellotge i planilles, però no comptaven per cap mena d'Elo ni tenien reconeixement oficial i per tant no en quedava constància.

     

Després de tants anys d'inactivitat escaquista i retornant a la competició gairebé per sorpresa, sense haver-m'hi preparat (1), no pensava fer massa bon paper. En fer-me la fitxa federativa, la F.C.E. em va conservar l'Elo de 1975 que tenia a l'any 2004 - realment l'últim Elo era de 1970, però les taules de l'última partida oficial m'hi van sumar 5 punts - però no tenia Elo FIDE perquè mai havia jugat competicions puntuables internacionalment, cosa que als anys 1990s encara no es feia i que als primers 2000s encara no era comú, en el tipus de torneigs en que participava. 

Tot i que per estar desentrenat i en baixa forma creia que potser faria mal paper, i tot i haver fet taules, proposant-les o acceptant-les, diverses partides que tenia guanyades i tot i haver perdut una partida guanyada amb torre de més contra Miquel Solà a la última ronda (2) encara vaig fer el 50 % de la puntuació en les partides jugades. Així l'Elo que em va quedar després del torneig va ser de 1942 de la Federació Catalana i de 1606 de la FIDE, el meu ràting actual. 

(1) Realment a principis del 2018, o potser a finals de 2017, ja havia parlat amb Sebastià Renom a suggeriment seu de la hipotètica possibilitat de tornar a jugar i ell em va convidar a fer-ho amb el Moià, però li vaig dir que seria si de cas a la temporada següent, ja que comptava en que necessitaria uns mesos de preparació per recuperar la forma i estar a punt. Llavors no va tenir conseqüències perquè no pensava encara en la jubilació però sobretot perquè com que no podia ni puc jugar els diumenges al matí ni els dissabtes al vespre, per les meves obligacions sacerdotals, no els podia servir com a jugador del club en els Campionats de Catalunya per Equips, ni en possibles torneigs de cap de setmana. Per això tampoc puc jugar pel Calldetenes en aquests torneigs, si bé disposo de temps per jugar els dissabtes al matí, els diumenges a la tarda i els dies entre setmana, cas d'haver-hi algun campionat en aquestes dates.

(2) Aquell dia vaig anar a jugar però tenia que marxar aviat, per això tota la partida la vaig jugar bastant ràpid i sobretot després de guanyar-li la torre vaig jugar a ritme de ràpides, sense cap necessitat, cometent un parell o tres d'errors  que em van portar a perdre. 

Fa un mes

Aquests dies s'ha complert un mes des de la mort de la meva mare. Ha sigut un mes de dol. Avui faig una reflexió encara sobre els pares com a recordatori i a partir d'ara aquest blog retornarà a ocupar-se de les investigacions sobre el món dels escacs a la comarca d' Osona en l'època dels mítics Campionats Comarcals, el gran temps dels escacs osonencs. 

Nativitat Valls amb la seva neta Mireia el 6 de desembre de 2018,
només uns dies abans de la seva mort, a l'hospital Sant Jaume de Manlleu. 

Així doncs, avui encara faig un incís sobre ella i el meu pare, que al Cel siguin.  

A la meitat de la vida

Seguint amb les reflexions de l'anterior article, una relació de l'any central de la vida d'alguns dels més destacats escaquistes moderns, en el cas dels campions mundials amb el període en que ostentaren el títol: 

1848 Anderssen
1860 Morphy
1868 Steinitz (1886- 1894)
1898 Tarrasch 

1904 Lasker (1894 - 1921)

1909 Reti

1915 Nimzowitsch, Capablanca (1921-27)

1919 Alekhine (1927-35 i 1937-46)
1920 Bogoliubov
1922 Tartakower 

1940 Keres

1941 Euwe
1951 Reshevsky 

1953 Botvinnik (1948-57, 1958-60 i 1961-63)

1954 Stein

1956 Petrosian (1963 - 69)

1964 Tal (1960-61)

1965 Bronstein, Smyslov (1957-58)  

1971 Taimanov

1972 Larsen   

1973 Korchnoi  

1975 Fischer (1972-75)

Ja només amb aquestes dades i dates es veuen coses curioses, com de quina època eren més plenament contemporanis. Crida l'atenció la inversió que hi ha entre el seu moment central i la seva època de campions entre Petrosian, Tal i Smyslov. Lasker i Botvinnik eren campions mundials quan estaven en aquesta situació, Steinitz, Capablanca i Alekhine ho foren després i Smyslov, Petrosian, Tal i Fischer abans, si bé en aquest cas quasi a la meitat ja. Crida l'atenció el fet que Taimanov i Larsen estaven just al mig de la seva vida quan sofriren les abassegadores derrotes de 6-0 davant de Fischer, i que aquest ho estava just quan va renunciar a disputar el campionat mundial davant de Karpov i va perdre el títol de campió del món. 

Nota: no es comptabilitzen els campions i jugadors que encara estan vius, perquè en aquests no està clar quan és, només hi ha un límit i en tot cas seria provisional i variable a raó d'un any més cada dos anys de vida. Però els centres vitals provisionals, fins ara, dels campions mundials són Spassky (1978), Karpov (1985), Kasparov (1991)...si bé pot variar bastant o molt. Tot i així els situa força correctament.   

Aplicació a llistes de jugadors

Una llista dels campions mundials únics des de mitjans del segle XIX, quan van començar els torneigs d'escacs de l'era moderna, amb rellotge, amb l'aparició de les peces Staunton, etc. per ordre consecutiu, deixant estar les dates concretes en que van ser campions del món:  

Adolf Andersen (1818 – 1879)

Paul Morphy (1837 – 1884)

Wilhelm Steinitz (1836 – 1900)

Emmanuel Lasker (1868 – 1941)

José Raul Capablanca (1888 – 1942)

Alexandre Alekhine (1892 – 1946)

Max Euwe (1901 – 1981)

Mikhail Botvinnik (1911 – 1995)

Vasily Smyslov (1921 – 2010)

Mikhail Tal (1936 – 1992)

Tigran Petrosian (1929 – 1984)

Boris Spassky (1937)

Bobby Fischer (1943 – 2008)

Anatoly Karpov (1951)

Garry Kasparov (1963)

Vladimir Kramnik (1975) 

Viswanathan Anand (1969)

Magnus Carlsen (1990) 

La llista no canvia massa si els ordenem per any de naixement, per any de defunció (i els vius per any de naixement) o per anys de campió mundial, pels que només hi ha un petit canvi entre Morphy i Steinitz,  entre Tal i Petrosian i entre Kramnik i Anand pels seus anys de naixement.  Per anys de defunció hi ha més canvi, per les morts relativament joves de Petrosian i Tal i per la longevitat de Smyslov i Spassky, que els fa superar a Fischer.

Però si a aquesta llista hi interposem, entre Kasparov i Kramnik, els co-campions mundials dobles (quan n'hi havia dos, entre 1993 i 2006) Aleksandr Khalifman (1966), V. Anand, Ruslan Ponomariov (1983), Rustam Kassimdzhanov (1979) i Vesselin Topalov (1975), la cosa ja canvia, perquè a part de que Anand apareix en un altre ordre - abans que Kramnik - entre els campions mundials, també hi ha una discrepància cronològica en els anys de naixement de Ponomariov, Kassimdzhanov i Topalov, en que el més jove és el primer i el més gran l'últim. En realitat la llista lliga més bé i és més clara amb els campions mundials clàssics, en que Kasparov ho segueix essent fins l'any 2000 i Kramnik ja ho és des d'aleshores.   

Ara bé, si considerem la llista dels quasi campions del món o "campions sense corona" i hi afegim també alguns dels escaquistes més destacats per diferents motius en la història dels escacs, la cosa pot canviar bastant si és per l'ordre de naixement o mort. Per exemple en el cas dels grans hipermoderns: 

Aron Nimzowitsch (1886 - 1935)

Savielly Tartakower (1887 - 1956)

Richard Réti (1889 - 1929)

Alexandre Alekhine (1892 - 1946) 

Gyula Breyer (1893 - 1921) 

Ernst Grünfeld (1893 - 1962)

En canvi, per ordre de desaparició és Breyer, Réti, Nimzowitsch, Alekhine, Tartakower i Grünfeld, canviant quasi totalment l'ordre ja que només Grünfeld queda al final en totes dues, si bé Alekhine per casualitat queda en el mateix 4t lloc (1). 

Totes les dues ordenacions tenen avantatges i inconvenients. La de l'ordre de naixement és evident i ens diu qui era més gran d'edat, qui podia haver sigut el predecessor o el mestre (amb alguna excepció que confirma la regla) de l'altre, etc. Però la de l'ordre de supervivència ens assenyala qui podia estar jugant encara torneigs més tard. 

Això queda encara més clar si considerem escaquistes malograts que moriren força joves i altres d'una gran longevitat, alguns en actiu fins molt grans: 

Friedrich Sämisch (1896 - 1975)

Edgar Colle (1897 - 1932) 

George Koltanowski (1903 - 2000)

Vera Menchik (1906 - 1944)

Viacheslav Ragozin (1908 - 1962)

Daniël Noteboom (1910 - 1932) 

Fred Reinfeld (1910 – 1964)

Nicolas Rossolimo (1910 – 1975) 

Albéric O’Kelly de Galway (1911 – 1980) 

Andor Lilienthal (1911 - 2011) 

Vladimir Simagin (1919 – 1968)

Isaac Boleslavsky (1919 – 1977)

Vasily Smyslov (1921 - 2010)

Yuri Averbakh (n. 1922) 

Mark Taimanov (1926 - 2016)

Leonid Stein (1934 – 1973)

Aleksandr Zaitsev (1935 – 1971) 

No queda massa clar quina és la millor manera d'ordenar-los cronològicament. Per ordre de naixement com aquí ens trobem amb que el primer, Sämisch, sobreviu fins i tot al últim i penúltim de la llista, els més joves. I que si bé Sämisch és un any més gran que el segon, Colle, el sobreviu 43 anys, cosa que ens faria amb raó posar a Colle com anterior. En el cas dels triats per fer l'exemple l'ordre de desaparició queda en Colle, Noteboom, V. Menchik, Ragozin, Reinfeld, Simagin, A. Zaitsev, Stein, Sämisch, Rossolimo, Boleslavsky, O'Kelly, Koltanowski, Smyslov, Lilienthal, Taimanov, Averbakh (2)... el que ens dona una apreciació objectiva de la seva llunyania amb nosaltres.

Del que es tracta és que podem fer dues llistes i les dues tenen els seus motius i la seva utilitat, sobretot a l'hora de fer un panorama. I donat que les llistes poden ser tan diferents i tan desequilibrades. 

Per això pot ser interessant aplicar el concepte de "centre" o "punt mitjà" de la vida, cosa que si bé no sempre informa adequadament de quan el jugador estava en plenitud, en el seu apogeu o en el moment central de la seva carrera escaquista, sí que és una millor aproximació objectiva a l'època de vida del mateix. I hi surten sorpreses respecte a com se'ls sol pensar generalment, de a quin temps o època pertanyen i qui és en conjunt anterior, contemporani o posterior a un altre. 

(1) En aquest grup hi podriem incloure perfectament a Effim Bogoljubov (1889 - 1952), nascut un mes i mig abans que Réti i mort 23 anys després que aquest, però l'estil de joc de Bogoljubov, encara que amb moltes semblances als hipermoderns, era més universal. 

(2) Si apliquéssim estrictament la data de mort hi podria haver encara més diferències, fins i tot dins del mateix any, però a efectes pràctics quan l'any de la seva mort és el mateix es poden ordenar aleshores per any de naixement. 

120è aniversari d'Àngela Sanromà Forés

Àngela Sanromà en una foto dels anys 1940s o 1950s

Avui és el 120è aniversari del naixement a Valls (Tarragona) d'Àngela Sanromà Forés (1899 - 1977), mare de Ricard Lázaro Sanromà i del seu malograt germà gran Joan. 

L' Angelina, com sovint se la coneixia, va viure quasi tota la seva vida a Barcelona, on va tenir una botiga al C/Pare Claret 40. Es va casar amb Joan Lázaro Vergés, un ferroviari, que va morir relativament jove, essent vídua a partir d'aleshores. Va tenir una vida força dura, durant la Guerra Civil (1936 - 1939) i amb la mort prematura per accident amb tan sols 19 anys del seu fill Joan Lázaro Sanromà (20 juny 1920 - febrer 1940), que després d'haver fet quasi un any com soldat de lleva de la República va tenir que continuar el servei militar després de la guerra, morint víctima d'un tret perdut a Renteria (Guipúscoa). També li va tocar viure les convulsions exteriors de la Segona Guerra Mundial (1939 - 1945) i els anys de pobresa i fam de la postguerra. I quan l'altre fill, Ricard, després de dos anys de matrimoni va quedar vidu amb 33 anys, ella va fer de mare dels seus dos nets, de 2 anys i 2 mesos, de forma exclusiva fins a les segones núpcies d'aquest dos anys més tard. Malgrat tot. sempre va tirar endavant amb enteresa i fortalesa, amb l'ajut de la seva intensa fe catòlica, que li va permetre superar totes les dificultats i perills. 

Va ser sempre una dona treballadora i abnegada, bona esposa i mare, a la que nosaltres vam conèixer com una àvia entranyable. En la seva existència va tenir un accident important que la va marcar i una malaltia crònica els últims anys, fets que va suportar amb una gran resignació cristiana i que no li van impedir dedicar-se totalment als altres, amb una humilitat i  bondat properes a la santedat. Va viure sempre a la família, primer a Barcelona i des del 1967 en general a la comarca d'Osona, i va morir a casa, a Folgueroles el 17 de març de 1977.

És una bona ocasió per recordar-la. Que Déu la tingui amb Ell a la Glòria!. 

Gent de familia i dates, una reflexió

Una relació familiar:

Jaume Valls Mas (El Figaró 1897 - Barcelona 1987)

Àngela Sanromà Forés (Valls, 11.01.1899 - Folgueroles 17.03.1977)

Conxita Costa Bursós (1903 - 1981) 

Ramon Boloix Forés (1904 - 1999)

Isabel Jané Tizón (1904 - 2000) 

Antònia Gumara Llopis (1909 - 1979)

Joan Lázaro Sanromà (1920 - 1940) 

Ricard Lázaro Sanromà (1923 - 2008)

Antonio Quiles (1924 - 1986)

Digna Medina Rigol (1925 - 1956) 

Jordi Medina Rigol (1929- 2016) 

Ramon Boloix Jané (1929 - 2017) 

Nativitat Valls Costa (1929 - 2018)

Carme Ripoll Costa (1931 - 2012) 

Montse Costa Gumara (1936 - 2013)

Eusebi Estela Bursós (1937 - 2016) 

Gemma Boloix Ripoll (1956 - 2018) 

Pere Joan Costa Deblas (1960 - 1995) 

I el motiu de la mateixa:

Reflexionant sobre aquestes dades, ja fa uns anys vaig pensar en el concepte "meitat de la vida", aquell moment de la vida d'una persona que és central en la mateixa, en el sentit que - sense que ell ni ningú ho sàpiga - està just a la meitat del seu període d'existència. 

És a dir que porta tant temps viu com temps li resta encara de vida terrena en aquest món. 

Per exemple, pel meu pare Ricard el punt mitjà de la seva vida va ser a finals de febrer/ primers de març de 1966. 

I per la mare Nativitat, a mitjan/finals de juny de 1974. 

Aquestes consideracions, tot i que com ja dic les porto fent des de fa alguns anys, potser des de la mort del pare si no abans i tot, s'escauen bastant a les dates de canvi d'any, quan es deixa enrere un any, que Déu ens ha concedit de viure i acabar, i s'inicia un altre any, amb tota la incògnita del futur. 

També es pot calcular el punt central de situacions passatgeres o temporals. 

Per exemple el matrimoni entre ells es va celebrar a finals de setembre de 1958, a la basílica de Montserrat, i aquest va durar fins la mort d'ell a finals de juliol de 2008, quan estaven a punt de fer els 50 anys de casats, les noces d'or. 

En aquest cas el punt mitjà del matrimoni coincideix gairebé amb les noces de plata, els 25 anys de casats, que van celebrar a finals de setembre de 1983, moment en que van començar a sortir un cop a l'any amb els altres matrimonis de Folgueroles que es van casar el 1958, trobada que va seguir per més de 20 anys. 

Concretament el matrimoni de Ricard i Nati va estar al seu punt central cap a l'agost de 1983. 

Igualment es pot veure el punt mig de la vida dels avis Àngela (1938), Concepció (1942), Jaume (1942); de la mare Digna (setembre 1940), del tiet Joan (abril 1930), dels tiets Ramon (1951) i Isabel (1952)...

I així per a tots, i poder veure'ls en aquest seu cim vital i el seu temps i fins posar-los en un ordre cronològic diferent del de l'ordre d'any de naixement o de l'ordre d'any de defunció i potser més encertat i realista. Se n'hi podria dir l'any de plenitud vital.

L’Epifania

Una de les primeres representacions, Roma segle IV

Avui celebrem l’ adoració dels mags al nen Jesús. Li portem regals, però Ell és el més gran regal, el que la Santíssima Trinitat divina ha fet i fa a la Humanitat. Que tinguem tots un bon dia de Reis!  

Inici marià del nou any 2019

L'1 de gener és la porta del nou any, actualment 2019. Encomanem-ne l'entrada i visquem-lo tot ell amb la protecció de la Verge Maria, Mare de Déu, que ens porta a trobar el seu fill Jesucrist, Senyor Nostre. Que fer-ho ja des del principi de l'any ens hi ajudi!