Per exemple, al I Comarcal del 1971 i molt probablement a la 1ª ronda a St. Boi del Lluçanès del 31 de juliol, el capità, delegat o directiu d'un dels equips comentava, ja avançada la ronda: "La Reti, la Reti... tothom fa la Reti!". Es referia probablement no sols a l'obertura 1. Cf3 i a l'esquema hipermodern propugnat per Richard Réti (1889 - 1929), aleshores molt de moda i efectivament usat per molts jugadors i especialment pels més forts, que en aquell campionat o almenys en aquella ronda va ser l'obertura estrella, sinó també a sistemes similars com l'Obertura Catalana amb blanques. Com també podia ser que, tot i sabent que generalitzava i que simplificava els termes, ho fes extensiu a les defenses India de Rei, Pirc i altres similars amb negres, fins i tot potser en algun cas a la defensa Siciliana variant del Dragó. En realitat feia notar el gran nombre de fianchettos, sobretot amb blanques però també amb negres i més habitualment el fianchetto de rei, però també el de dama i en diverses ocasions els dos fianchettos per part d'un jugador o, encara, el fet que n'hi haguessin sobre el tauler dos, tres i fins i tot el màxim possible de quatre, entre tots dos jugadors d'una partida. Ell devia estar acostumat a que en la seva població jugaven més clàssic, sobretot 1. e4, e5, i també, però no tant, 1. d4, d5.
Aquesta observació casual i concreta d'aquell moment, que en aquella ronda una majoria havia optat pel tipus d'obertures que ja havien sigut practicades per Staunton, Zukertort i d'altres al segle XIX i que més tard foren reintroduïdes amb èxit i ja definitivament per Réti, Tartakower, Nimzowitsch, Alekhine, Grünfeld... ja ens dona una idea del nivell i la qualitat del joc just en el mateix inici dels Campionats, no era un joc de cafè ni d'aficionats sinó que mostrava ja una certa pràctica i uns certs estudis, un relatiu coneixement d'obertures i nomenclatura. També el gust per un joc ja relativament elaborat com és la sortida de cavall i el desenvolupament lateral dels alfils, aquella disposició de peces de la que ja es va dir al seu moment "una jugada del passat que serà l'obertura del futur",
En aquell temps, cap als anys 1960s, els llibres d'escacs que s'usaven més per aprendre a jugar a un nivell superior, a part d'alguns llibres antics de José Paluzíe i Lucena i fins i tot un de Philidor, dels d'iniciació de Fred Reinfeld i algun petit manual d'obertures de Max Euwe en format de llibret de butxaca, eren probablement:
- "Los grandes maestros del tablero", de Réti
- "Mi sistema" de Nimzowitsch.
- Alguna obra en forma de petit llibre o fulletó de Tartakower.
- "Ajedrez hipermoderno" d'Alekhine
i a un nivell ja més alt, per a jugadors ja més experimentats:
- "Práctica de ajedrez magistral. Botvinnik - Tal 1960" de Tal.
Els qui llegien algun llibre, ja publicat però poc conegut i fins considerat rar, amb selecció de partides de Ragozin o de Simagin, solien donar mostres d'un joc més creatiu i delicat.
Aquests i algun llibre de torneigs de l'època de la 1ª meitat del segle XX, com el de Sitges 1934, o com a molt de mitjans de segle. La qual cosa feia que, junt amb la gairebé falta de revistes fins l'aparició a les nostres terres de la "Jaque" de gran qualitat, i l'escassetat de notícies periodístiques - la premsa solia donar sols les partides del campionat del món (Petrosian - Spassky del 1966 i 1969), sovint només amb l'anotació sense comentar i el resultat i alguns problemes d'escacs - els que s'iniciaven coneixessin més bé als jugadors mundialment destacats de la 2ª meitat del s. XIX i primer quart o terç del segle XX, que no pas els del seu propi temps, exceptuant els campions del món i uns pocs més (Bronstein, Keres, Fischer, Larsen) així com "els de casa" Medina, Pomar, Torán, Golmayo, Rey Ardid, Díez del Corral i pocs més [1].
Encara que era més propi dels anys 1940s o com a molt 1950s, era encara aquells anys en que es deia "et llegeixes bé un llibre bo d'escacs... i quan jugues no pares de guanyar partides", referint-se sobretot a la famosa enciclopèdia de Grau, que no estava a l'abast de tots sinó de ben pocs, però que va servir per a ser escaquistes destacats o almenys d'un bon nivell de joc als qui l'estudiaren. Uns altres dels que se'n sentia a parlar però no estaven disponibles eren els tractats de Tarrasch.
Això als anys 1970s ja estava canviant per l'aparició de molts llibres bons d'escacs, sobretot amb els d'obertures de Panov, Sokolsky, Borrell i Pachman (aquest també de mig joc), els de mig joc de Bondarevsky, Spielmann... els que menys es solien estudiar eren els de finals, com els de Smyslov, Averbach, tot i el bon resultat que donaven invariablement al qui els estudiava amb seriositat i rigor.
Quan s'entrava en un club ja era un pas endavant molt important. El caliu de l'afició als escacs, en alguns casos veritablement entusiasta però "contra corrent", el mantingueren aquests llibres, aquestes publicacions, les sessions de simultànies com les que feia Medina, o el mateix Ricard Lázaro pare havia fet a primers i mitjans dels anys 60s a Barcelona, i altres jugadors de nivell espanyol, català o local, així com l'existència de clubs d'escacs sobretot a Barcelona però també gairebé en totes les ciutats importants de Catalunya i en alguns pobles i tot, a la comarca d'Osona a Vic però també a poblacions com Roda de Ter, Centelles i, com ho mostrà la participació ja en els primers Comarcals, a Olost, St. Hipòlit de Voltregà, Rupit, St. Boi de Lluçanès, Tona, La Farga Lacambra i La Farga Bebié, Moià... i encara alguns que no hi participaren fins més tard.
I per tal que això fos possible no s'ha d'oblidar la labor dels promotors i divulgadors dels escacs, que en el cas d'Osona i sense comptar els del Vic, que serien massa per detallar-los, eren molts: Arboix, Bäbler actiu als anys 50s, Capdevila, Curtó, Lázaro pare, Mazo pare, Rodas, Terricabres... molts dels quals eren coneguts, col·laboradors i sovint amics entre ells.
Aquesta era la situació precisament fins a la irrupció del fenòmen Fischer l'any 1971 i el "matx del segle" Spassky - Fischer del 1972, amb l'afegit de totes les connotacions personals, ideològiques i polítiques, que donaria un gran impuls a l'extensió del món dels escacs, però també el canviaria, just quan s'iniciaven els campionats osonencs.
[1] L'escassetat de revistes no era total. N'hi havia alguna de molt senzilla però molt motivadora, com la ciclostilada "Trebejos" i alguna de molt bona i treballada com "El Ajedrez Español" (o un nom així), però que no solien arribar als aficionats individuals sinó només als clubs.
[2] Un dels fets més curiosos era l'enfrontament entre els escaquistes de lectures diferents. Normalment les partides solien ser molt animades, per la lluita intel·lectual subjacent. Sembla que en general es solien imposar més els de tendència hipermoderna, cosa que donà lloc a la moda de les obertures de flanc i d'aquí al comentari del principi, una mica com si digués "contra això és molt difícil lluitar", una mena de variant de la famosa observació "saben llatí...".
FRASES:
A més de la citada de "La Reti..." n'hi ha d'altres.
Com:
"L'estil comarcal: esperar la badada per a pegar la patacada", dita per un dels mes asidus participants ja cap al final de les edicions.
"Este juega siempre a salto de mata" dit per Yagüe de Tona a l'assabentar-se que un jugador de l'equip de l'Institut acabava de guanyar contra un dels jugadors més forts participants, referint-se al guanyador, ja que a més havia mirat la partida i pensava que la perdria.
"Sobretot no feu cap descuit d'obertura" dit per Raurell als altres jugadors de l'Institut (o potser ja era el Folgueroles) just abans de començar el matx contra el Roda de Ter. Al cap de poques jugades, 5 o 6 com a molt, Jordi Lázaro es deixava la dama neta fent un escac amb la dama a "a4" sense caure en compte que el seu contrincant tenia un cavall a "b6", que ell va dir que va confondre com si estigués a "c6", per la qual cosa la resposta a Da4+ fou Cxa4. Ben sorprès i sense voler acabar tan ràpid la partida rendint-se, cosa que va considerar però no va voler realitzar, Jordi Lázaro va iniciar un atac al rei negre amb les altres peces i en 10 o 12 jugades més va aconseguir que el que s'hagués de rendir fos el negre, davant amenaces de mat imparables. Però com li va dir el seu germà Ricard, que jugava al costat, l'atac havia estat molt bé però hi havia hagut un moment que havia estat un pur "bluff": amb la dama negra a e8 (o d8) Jordi la va amenaçar amb una torre defensada a e1 (o d1), el negre va apartar la dama i l'atac del blanc va anar creixent en intensitat fins a ser imparable en unes quantes jugades més... però, i això és el que li va fer observar, el negre podia haver fet Dxe1 (d1) i quedava amb torre de més en una posició on l'atac minvava molt i amb jugades precises podia anar essent parat. Va ser la jornada on l'equip de l'Institut va fer un dels pocs "resultats Fischer" de 6-0, en aquest cas contra el fort equip de Roda de Ter. El jugador Montserrat, del Roda, va copiar després d'acabada, totes les jugades de la partida, de la impressió que li va fer i per esbrinar com havia pogut ser.
EL CONTEXT
l marc dels Campionats Comarcals fou molt interessant a tots els nivells.
El món dels escacs a Osona en general i concretament a Vic al principi de la dècada dels anys 1970s es fàcil descriure'l fent-ne com un quadre amb unes quantes frases: L’ambient de l’època. Joves contra grans. Rics i pobres. Intel·lectuals que juguen a escacs. Artistes i filòsofs dels escacs. S’hi parla de tot (escacs, notícies, ciència, religió, política, esports...). Amistats. El prestigi de jugadors de cafè com Fortino. Lloc de trobada. Al local social s'hi juga cada dia, sempre hi ha molta gent. Tot el dia s'hi fan moltes partides amistoses, a la tarda sovint hi ha torneigs socials, els dies festius pel matí les competicions oficials...
El món dels escacs a Osona en general i concretament a Vic al principi de la dècada dels anys 1970s es fàcil descriure'l fent-ne com un quadre amb unes quantes frases: L’ambient de l’època. Joves contra grans. Rics i pobres. Intel·lectuals que juguen a escacs. Artistes i filòsofs dels escacs. S’hi parla de tot (escacs, notícies, ciència, religió, política, esports...). Amistats. El prestigi de jugadors de cafè com Fortino. Lloc de trobada. Al local social s'hi juga cada dia, sempre hi ha molta gent. Tot el dia s'hi fan moltes partides amistoses, a la tarda sovint hi ha torneigs socials, els dies festius pel matí les competicions oficials...
Però també hi ha els factors externs de l’època. Els dels escacs mundials. La situació mundial (finals dels 60s, anys 1970s i primers 80s). Hi ha una correlació, una connexió.
Això es pot descriure més sistemàticament, com es pot veure amb la cronologia d’uns quants esdeveniments clau:
1967 Jaume Portet, president del C.E. Vic, substituïnt a Joan Segura Vila, que deixa el càrrec. És una època en que el C.E. Vic, fundat el 1946, està a la divisió d’Honor del Ct. de Catalunya per equips, té un excel·lent plantell de jugadors en nombre i qualitat i els escacs estan a gran nivell, per exemple amb la participació i classes del nord-americà Olav Ulvestadt i amb les simultànies del gran mestre iugoslau Borislav Ivkov al local social del C.E. Vic, Bar La Pista, a finals dels anys 1960s, portat per Segura, que segueix molt relacionat amb el club.
1968 – 1975 Ricard Lázaro Sanromà, catedràtic de Física i Química i que ja ha sigut secretari de l’ Institut femení Infanta Isabel d’Aragó de Badalona i després director tècnic de La Salle de Manlleu el curs 1967-68, és el primer director del primer Institut de la comarca d’Osona, el “Jaume Callís” de Vic. Des de la seva arribada pren decisions com la coeducació a les aules (un parell o tres d’anys abans que es comenci a fer a altres llocs) o el permetre fer les classes en català i dona una gran llibertat, de tipus universitari o preuniversitari, als alumnes en general però sobretot als dels cursos superiors. També aconsegueix, vencent oposició i negatives, que es puguin fer classes nocturnes, en realitat de tarda, per a alumnes que treballin, adults o que no puguin assistir a classes en l’horari habitual. Entre les seves decisions, com uns laboratoris de ciències de tipus gairebé universitari, laboratoris d’idiomes, una mena de cineclub que dura una temporada, uns viatges de fi d’estudis de gran envergadura i l’assistència dels alumnes a activitats culturals com l’òpera al Liceu a Barcelona, hi ha també la difusió dels escacs en col·laboració amb el Club Escacs Vic, cosa que comença ja l’any 1969 amb la visita a les instal·lacions del club vigatà i la celebració uns mesos més tard d’uns campionats juvenils per classes pels alumnes que ho volen fer, al mateix C.E. Vic.
1969 En el segon matx Petrosian – Spassky a Moscou, venç l’aspirant. Boris Spassky, nou campió del món d’escacs.
1970 Per representar la Comarca d’Osona als Jocs Sant Jordi de Sabadell (octubre), l’Institut de Vic fa un campionat interior de classificació amb uns quants alumnes participants, resultant les places per a Jacint Raurell, Jordi Lázaro, Carles Mazo i Alexandre Mayo.
Al desembre Bobby Fischer guanya l’Interzonal de Palma de Mallorca, que classifica pels matxs de Candidats, aspirants a disputar el títol de campió mundial.
Al desembre Bobby Fischer guanya l’Interzonal de Palma de Mallorca, que classifica pels matxs de Candidats, aspirants a disputar el títol de campió mundial.
1971 Fischer guanya 6-0 els matxos de Candidats contra Taimanov i Larsen i més tard a finals d’any també guanya, tot i que forma molt menys abassegadora, a Petrosian a l’Argentina.
El president del C.E. Vic és Jaume Portet, un dels artífexs i el principal impulsor de la idea dels Campionats Comarcals.
1972 “Matx del segle” Spasski – Fischer a Reykjavik (Islàndia), ple d’anècdotes i amb un extraordinari ressò mediàtic a tot el món, amb molta polarització a favor d’un o altre. Puja molt l’ interès, l’afició i fins la pràctica dels escacs arreu del món. Bobby Fischer, campió del món, el primer no soviètic des de 1948 i el primer no rus des de 1937. Però per a sorpresa de tothom no juga cap torneig mentre és campió.
Korchnoi, Polugaievsky i Averbach fan sessions de simultànies a Manresa. El vigatà Joan Bautista guanya a Korchnoi, en una de les molt poques partides que perden o empaten.
També per aquests anys es juga cada any a Olot un torneig internacional d’escacs. En el d’aquest any hi participen la campiona mundial femenina Nona Gaprindashvili i el també soviètic Alvar Gipslis.
1973 Des de gener, arriba mensualment la revista “Jaque”, de gran qualitat, que dona una gran importància al món dels escacs.
El gran viatge de fi d’estudis de la promoció d’alumnes del 1956 que acaben el COU a l’Institut aquell any (abril). Preparat i organitzat pel propi director Ricard Lázaro Sanromà, i a un preu molt assequible, el viatge en autocar a Grècia inclou passar per França i Itàlia (i veure des del vaixell Albània) a l’anada, i per Bulgària, Iugoslàvia, Hongria (on no els deixen entrar), Àustria, República Federal d’Alemanya i altres zones de França, albirant també Mònaco i San Marino. I això en una època en la que passar fronteres inclou espera, revisió de passaports i eventualment visats, revisió de maletes, canvis de moneda, idiomes diferents... A Bulgària els del primer autocar són els primers de l’Estat espanyol en entrar-hi per terra (un avió hi havia aterrat el dia anterior) ja que les fronteres s’havien obert mútuament només dos dies abans. L’estada a Grècia inclou l’arribada per Patràs i uns dies a Olímpia, Atenes amb l’Acròpolis, El Pireu i Tessalònica i sortida per Kulata (Bulgària). Allà es troben els dos autocars, ja que un viatjava sempre un dia darrera l’altre, en previsió d’algun problema. És un viatge mític per a tots els que hi participaren, unes pinzellades del qual es poden veure al blog “Aprenent pel món”, amb link en aquest. Sobretot suposa una gran obertura al món i una mena de immersió en la realitat europea de l’època, tan occidental com oriental. Per això ha deixat un record inesborrable, entre admirat i agraït, en els qui tingueren la sort de poder fer-lo.
1974 Per malaltia, Jaume Portet és substituït primer temporalment pel vicepresident Joan Serra, si bé al principi continua essent el president i passen uns mesos fins que Joan Serra (1934 – 1988) és elegit el nou president del C.E. Vic i emprèn el gran projecte d’un nou local social modèlic, d'un alt nivell.
Amb una expectació gairebé comparable a l’aixecada per Fischer, el jove Kàrpov arriba a ser l’aspirant a disputar el títol de campió mundial.
Amb una expectació gairebé comparable a l’aixecada per Fischer, el jove Kàrpov arriba a ser l’aspirant a disputar el títol de campió mundial.
1975 El president de la FIDE Max Euwe proclama a Anatoly Karpov campió del món davant la negativa de Fischer a jugar.
Ricard Lázaro Sanromà deixa de ser director del Institut de Vic (juliol), al que continuarà vinculat com a professor, catedràtic de Ciències, fins la seva jubilació al juny de 1989, i l’equip d’escacs de l’Institut desapareix a l’any següent; els mateixos jugadors integren l’equip del Folgueroles, lloc on viu des de 1970.
1976 Simultànies del campió del món Kàrpov a Barcelona i a Centelles. El vigatà Leandre Teulats hi puntua en la seva partida.
El soviètic Korchnoi deserta a Holanda i després acaba establint-se i nacionalitzant-se a Suïssa.
1977 Fracassa un primer intent de fer un Open Internacional de Vic, ja amb les dates del 2 al 9 de juliol, i al que entre d’altres s’hi apunta per carta el fort jugador Ramón Rey Ardid (1903 – 1988), però que s’ha de suspendre per falta de finançament.
Inauguració del nou local social, considerat modèlic, del Club Escacs Vic.
 |
| Inauguració del nou local del Club Escacs Vic (setembre 1977). Hi assisteixen Barandiaran fill, Ferrón, Márquez, Climent, Falguera, Ricard Lázaro Sanromà, Fàbregas i Ricard Lázaro Medina (el de la jaqueta a quadres, no visible, és Jordi Lázaro) |
1978 – 1987 Joan Segura, que ja havia sigut molts anys vice-president, és el president de la Federació Catalana d’Escacs.
1978 Es fa el I Obert internacional de Vic.
Matx pel campionat del món Kàrpov – Korchnoi, envoltat de moltes rareses i polèmica, tantes o més encara que les de Fischer. Kàrpov reté el títol.
El president de la FIDE, l’islandès Fridrik Olafsson, visita oficialment Vic i el local social del C.E. Vic.
Campionat d’Espanya per Equips jugat a Centelles. El Centelles, presidit per Curtó, té dret a jugar-hi com a equip amfitrió i amb els seus jugadors (Fabré, Teulats, etc.) fa tan bon paper que té dret per classificació a tornar a jugar el Campionat d’Espanya per Equips l’any següent. Per aquests anys el Centelles també fa un matx doble d’anada i tornada amb un equip francès.
1979 Campionat d’Espanya Femení jugat a Vic, organitzat pel C.E. Vic.
Simultànies de Viktor Korchnoi a Centelles.
1979 – 1980 Ricard Lázaro Sanromà torna a ser breument director de l’Institut de Vic (juny – gener).
1980 – 1982 Una Junta Gestora, presidida per Ricard Lázaro Sanromà, es fa càrrec del Club Escacs Vic, després de la dimissió del president Joan Serra a finals de 1979.
1981 Es fa el que s'anomen I Open de Vic, amb reconeixement federatiu i possibilitat d'ascensos de categoria. El campió és Joan Bautista.
Segon matx pel campionat del món Kàrpov – Korchnoi, en condicions similars al primer. Kàrpov torna a retenir el títol.
1982 – 1983 Ricard Lázaro Sanromà, president del C.E. Vic. Acaba de sanejar econòmicament el club, catalanitza el nom del club i les planilles i en la seva presidència apareix la figura de Lluís Comas, al qui dona totes les facilitats i tot el suport per jugar els Cts. de Catalunya infantils, dels que queda campió el 1983 i 1984.
1983 Gran ascendent del jove Kaspàrov com a aspirant al títol mundial.
1983 – 1987 Pere Vegara, president del Club Escacs Vic.
1984 Primer matx Kàrpov – Kaspàrov, amb un gran nombre de partides i sense decisió. El president de la FIDE Florencio Campomanes suspèn el matx, considerant que els dos contrincants estan esgotats.
Lluís Comas, guanya per segon cop el campionat infantil de Catalunya i, classificat així, es proclama campió del món infantil a Buenos Aires (Argentina), amb el seu preparador tècnic Heribert Gutiérrez (1932 – 1988) del C.E. Vic. Apoteòsica rebuda a l’aeroport de Barcelona i a Sta. Eugènia de Berga i al CE. Vic.
Aquest any Comas ho guanya quasi tot: puja a Preferent i queda també campió de l'Open de Vic. Però no el Campionat de Vic, que guanya Jordi Lázaro.
1985 Segon matx Kàrpov – Kasparov, continuació de l’interromput l’any anterior. Garry Kaspàrov venç i es proclama nou campió del món d’escacs.
1986 A Osona, com en general a tota Catalunya, es potencien molt les classes d’escacs a escoles, col·legis i instituts. L’efervescència de l’ensenyament d’escacs dura uns quants anys.
Com es veu per aquests fets, el món dels Comarcals d’escacs d’Osona va ser força interessant en el pla internacional i d’alt nivell i molta qualitat en l’àmbit local. A Osona hi van passar forces coses importants. Van coincidir tota una sèrie de factors, encara més extraordinaris en aquella època. Aquest va ser l’ambient dels mítics campionats d’escacs osonencs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.