El meu germà Xavier Lázaro Valls (Barcelona 29.03.1961 - íd. 25.01.2022) va ser un destacat aficionat als escacs a la comarca d'Osona. Recentment s'ha complert el primer aniversari del seu traspàs i és el moment de tornar a tenir-lo present i de presentar una visió més completa d'ell, sobretot en el món dels escacs, en el que en el seu moment va ser gairebé un nen prodigi o poc li va faltar per ser-ho, tot i que després seguís uns camins diferents.
Membre d'una família d'escaquistes, el pare i dos germans grans, va començar a jugar de competició molt jove, essent un nen, l'any 1971, als 10 anys d'edat. Havent après a jugar i havent practicat a casa, i sense ser gens de mirar llibres d'escacs, va demostrar de seguida unes capacitats extraordinàries per jugar a base de pensar pel seu compte i aviat de la seva pròpia experiència.
I els seus resultats foren ja d'entrada bastant excepcionals: en el primer any i mig o dos de participar en torneigs oficials ja va guanyar en la primera, i en diversos casos la única, partida que es van enfrontar a joves i exitosos jugadors més grans i experts, com Jacint Raurell, Miquel Fabré, Santi Simón, Miquel Solà, Joan Segura (aquest en simultànies), el llavors diversos cops campió de Vic Joan Sánchez, Eduard Vinyet i uns quants més entre els millors del C.E. Vic i de tota la comarca d'Osona. I això essent encara un nen i amb molt escasa formació teòrica i molt poca pràctica comparat amb els seus rivals, va sorprendre extraordinàriament, així com que en el camí guanyès diversos premis en campionats socials del club. I també va ser membre dels equips que van quedar campions dels Campionats Comarcals d'Osona els anys 1972 i 1974 i subcampions els anys 1971, 1973, 1976, 1977 i 1978, per la qual va estar molt sovint associat al triomf.
I aquesta primera sortida inicial i bastant local va continuar encara un temps més amb fites més a nivell de Catalunya, com quedar campió en el I Torneig Juvenil Pere Godó de partides ràpides de 1974, amb 13 anys, en el que hi participaven joves escaquistes de fins a 18 anys de la província de Barcelona i d'alguns llocs més de Catalunya i a continuació guanyar a la llavors recent subcampiona femenina catalana Teresa Canela - que en seria campiona femenina de Catalunya l'any següent - en l'Open Juvenil de Berga de 1974, o en un Campionat de Catalunya per Equips de 1975 en el primer tauler del Vic A, on va jugar com a substitut del titular, fer una resistència inesperada al M.I. Àngel Martín, molts cops campió de Catalunya i guanyador de molts torneigs, en una partida en que aquest no sols veia venir l'empat quasi inevitable sinó que en algún moment va semblar que acabaria perdent, i per al final acabar imposant-se va tenir que fer-s'hi com ho hagués fet en una partida difícil amb un mestre de la seva categoria, com alguns van comentar. També el 1975 a Barcelona, ell i el seu equip vigatà van fer un molt bon paper al Torneig Dicen de la categoria juvenil, no recordo si quedant campions o en tot cas dels primers llocs, potser segons o tercers, és a dir en el quadre d'honor i amb premi, tot i competir amb equips de tota Catalunya, i tenint ell 14 anys.
Un palmarès impressionant, a nivell de Vic i Osona, i una jove promesa a nivell de Catalunya, però no va tenir l'oportunitat de fer el salt dels grans èxits en el seu ambient a una participació, i un possible reconeixement a un nivell més ampli i alt, començant per torneigs catalans i després també espanyols, limitant-se a participar en alguns Campionats de Catalunya individuals, on va ascendre a 2ª (1) el 1974, i el per equips, i concentrant la seva activitat en l'àmbit més proper. I sense aquest trampolí cap a un ambient més extens i un joc més freqüent i contra rivals més reconeguts internacionalment, va anar deixant de participar en el joc tant en nombre de torneigs com de partides. El punt definitiu d'inflexió va ser quan va fer el servei militar entre 1981 - 82, ja que quan va tornar ja havia abandonat pràcticament els escacs de competició, que mai havia sigut el seu únic hobby, doncs en tenia molts (2) i en tots hi posava molt interès, des de les motos de carretera i de cross a ser radioaficionat i practicar la pintura i l'aeromodelisme, tant de construcció de l'avió com de vol, fins a la mecànica de cotxes (3) i aviat una participació efímera però intensa com a pilot en curses d'automòbils.
També ben aviat va deixar els estudis i va entrar en el món laboral, cosa que va contribuir també a que estigués més ocupat i tingués menys temps lliure, ja que des de ben jove li van donar llocs de responsabilitat en fàbriques i empreses, però ell els acabava deixant perquè preferia treballar pel seu compte, i així ho va fer bona part de la seva vida, reparant cotxes i aviat també ordinadors, essent conegut per ser una persona capaç de tornar a funcionar les coses més difícils. També era bo en bricolatge, manteniment i reparació de la llar, calderes i calefaccions i fins i tot d'idear i construir aparells, normalment senzills però funcionals i molt sòlids i resistents. I tot i que era conegut per la seva habilitat manual i coneixements en molts camps, tot i ser buscat per treballar com a mecànic o informàtic, sempre va preferir treballar pel seu compte i fent treballs ocasionals a mida que sortien i li demanaven, no sols familiars, amics i coneguts sinó gent que li venia per referències perquè ho feia be, ràpid i a bon preu, fins i tot barat, per això en moltes temporades els seus ingressos, molt variables, no eren gaire grans i va patir en ocasions la precarietat de no tenir una feina fixa i segura.
De la seva vida personal es pot dir que des de mitjans dels anys 1980s va patir una malaltia crònica que va poder portar controlada la major part del temps, tot i que també va tenir uns quants, pocs i breus, ingresos hospitalaris a partir de 1985. I després de festejar uns anys, es va casar el maig de 1989 i el seu únic fill, el Genís, va néixer a l'agost de 1991, precisament l'any en que amb 30 anys estava just a la meitat de la seva vida. Amb la família va viatjar molt, sobretot per Espanya, sovint i lluny, començant pel periple del viatge de noces per la Península i seguint amb molts viatges, excursions i vacances. Pel seu fill Genís, amb el que els últims anys va viatjar molt per Espanya i França, es va introduir en el món del hockei a partir de l'any 2000, arribant a ser un dels directius del Club de Hoquei de Roda de Ter, la localitat osonenca on residia des que es va casar, i acompanyant l'equip de hockei en el que jugava el Genís va viatjar a diverses poblacions d'Espanya i algunes de França. L'any 2014, i per suggeriment del seu germà Jordi, va tornar al món dels escacs de competició, després de més de tres dècades d'absència i va seguir participant fins la interrupció temporal de les competicions l'any 2020, i tot i que força desentrenat i allunyat del joc i del mateix ambient després de tants anys, va fer papers dignes i fins va tenir premi en la categoria B d'un important i molt concorregut Open, si no m'equivoco el de Ronçana del 2017. En els últims anys jugava amb el Club Escacs Manlleu tant individualment com per equips, si bé ja començava a tenir problemes de salut, que el van fer més vulnerable a les conseqüències d'haver agafat la covid a finals de l'any 2021. Tot i així ni família ni amics i companys del món dels escacs esperaven el seu decès, que a més va tenir lloc només 8 mesos després del del seu germà Jordi, també per complicacions de la covid i dels efectes de la vacuna, en aquest cas, sobre la seva patologia prèvia. I les recents morts de la seva mare el desembre de 2018, d'un amic seu de tota la vida el novembre de 2020 i, especialment, la del seu germà Jordi, al que estava molt unit, el maig del 2021, el van afectar molt al Xavier i van contribuir al seu desànim i debilitat creixent en els últims mesos.
Serveixin aquestes línies com a record i homenatge a la seva persona i a la seva participació, tan original en resultats com el seu joc. Que descansi en pau, que al Cel sigui!
(1) Sembla poc, però cal recordar que Raurell va ser oficialment de categoria 2ª fins el 1980, quan ja a principis i mitjans dels anys 70 guanyava en minipartides a preferents en la categoria màxima dels escacs catalans del Campionat de Catalunya per Equips. La dificultat de desplaçar-se 8 o 10 diumenges seguits a Barcelona de forma individual, ja que encara que s'hi anés amb altres participants normalment els hi tocava jugar a clubs diferents de la ciutat, i també un cert desinterès per jugar-los ja que molts jugadors osonencs no els solien jugar tots els anys ni molt menys i fins ho feien rarament a diferència dels per equips, i la inexistència o quasi dels populars Opens vàlids per ascendre de categoria, a Osona no n'hi van començar a haver fins 1981, feien que durant molts anys es digués entre els escaquistes de clubs catalans que "un 2ª vigatà equivalia a un preferent d'altres llocs" i això es podia fer extensiu en bona part a tots els osonencs, si bé en el cas del Vic aquest conformar-se en quedar-se i jugar amb llicències federatives baixes era més accentuat, però com queda dit va arribar un moment en que era de domini comú entre els clubs catalans que a Vic tenien jugadors forts amb llicències federatives baixes. Però és que 1974 va ser l'any de més èxits del Xavier, i aquest de l'ascens, tot i que modest, va ser un d'ells.
(2) Al llarg de la seva vida va provar moltes activitats, hi va haver temporades de jocs de màgia, de fotografia, d'esquí... i els últims anys aficionat al futbol per acompanyar al seu fill Genís. que per un tiet de la mare és seguidor de l'Sporting de Gijón, amb ell va anar a veure forces partits d'aquest equip a Barcelona, Saragossa i el mateix Gijón o encara més lluny.
(3) Essent un nen i aprenent-ho primer del seu pare i després de forma autodidacta, ja va començar a desmuntar i tornar a muntar motors de cotxe, i ho feia força bé. Aquesta habilitat tècnica i capacitat de detectar i reparar avaries la va estendre a molts àmbits, motos, bicicletes, aparells domèstics i altres de tota mena, i ben aviat, des que de jove es va introduir en la informàtica i després d'haver fet ja molt d'hora alguna cosa en programació, de la que sempre en va saber molt, i seguir-ne aprenent després pel seu propi compte, en el món els ordinadors, tant el hardware com el software. La reparació de coses espatllades sempre va ser el seu fort, ho sabia fer ràpid i bé i se'n sortia quasi sempre, perquè no donava res per perdut i ho intentava de diverses maneres i si ell deia que un aparell no tenia possibilitat d'arranjament és perquè realment era així.
