Més anècdotes (V)

Les anècdotes de tot tipus van arribar a ser moltes al llarg de tots aquests anys. 

Unes, per exemple, de clubs. Tot i que el que deia un jugador del Vic sobre alguns clubs on havia anat a jugar, per equips o en els individuals que en algun cas entraven a un bar molt de poble i que quan demanaven per la sala de joc els hi deia el barman "Dels escacs? Sí, vinguin..." i els feia pujar per les escales fins a l'últim pis de l'edifici i apartant les teranyines els obria les portes de les golfes que era on es jugava,  és evidentment una exageració, el cert és que hi havia alguns clubs força especials, ja per el barri on estaven, ja per l'ambient en sí del local. 

Així un club de Barcelona als anys 1970s tenia els trofeus que havien guanyat, molts i pel que semblava de molts anys enrera, tirats de qualsevol manera en un cubicle obert i a disposició de qualsevol, amb la plata ennegrida i molts metalls oxidats. Feia un efecte una mica estrany, d'haver conegut temps millors. En una ocasió vaig preguntar i em van dir que els tenien així en espera de restaurar-los i de posar-los degudament en una vitrina. 

D'un altre club, també barcelonès, de l'any 1971, recordo que es jugava en una sala a peu de carrer, o fins lleugerament per sota del nivell de fora, i amb uns vidres entel·lats per fora per una mena de sutge, dels gasos del trànsit, d'altra banda cosa força normal per la contaminació en aquell temps. A vegades entre jugada i jugada aixecaves la vista i miraves, però tant com al carrer de fora et fixaves en les finestres brutes. 

D'unes partides al Club Barcelona, el març del 1976, en una gran sala situada a un primer i segon pis i d'amplis finestralls als cèntrics carrers on estaven, recordo que mentre jugavem a la sala, partides del per equips o de l'individual, veiem com els antiavalots, els "grissos", dispersaven i detenien als manifestants, mentre es veien fumeres de les bombes lacrimògenes. Acabades les partides vam tardar a sortir, fins que va semblar que ja es podia fer amb seguretat i sense que corresim el risc de que ens colpegessin o detinguessin. 

Més tard, de finals dels 1970s o principis dels 1980s, recordo haver anat a un club, crec que del cinturó de Barcelona, on per cert ens van tractar molt amablement, on la sala de joc estava presidida per uns grans retrats de Marx, Engels i Lenin, i no sé si també Stalin i fins i tot Mao, no ho podria assegurar. No era l'únic club amb motius polítics, doncs el Vic havia anat a jugar en més d'una ocasió a l'Ateneo Libertario, tot i que a mí no m'havia tocat anar-hi a jugar mai.   

Però retornant a temes més escaquistes, un cas que recordo és el d'un equip català força important amb un "A" i un "B" que jugaven en categories correlatives, el primer equip en la més alta de Catalunya o en una de les més altes, i el segon equip en la categoria immediatament inferior. El "A" es mantenia en primera fila catalana i el "B" era tan fort que en més d'una ocasió havia aconseguit l'ascens, però havia hagut de romandre en la mateixa categoria, perquè una normativa establia que dos equips del mateix club no podien jugar al mateix grup. Això era una frustració pels del "B" però el més greu va passar un any que el "A" ho va fer molt malament i li va tocar descendre de categoria a la immediata inferior on jugava la seva sucursal, mentre que el "B" va quedar líder destacat i va obtenir un merescudíssim ascens a la màxima categoria. 

Quan ho vaig saber, vaig pensar que senzillament el "B" jugaria a la categoria principal i al "A" li tocaria la següent i vaig suposar que com que estaria mal vist que un "B" estigués més alt que un "A", se'ls canviaria els noms sense més problemes. 

Però la cosa no era tan senzilla com jo creia, perquè com em va fer notar el meu germà Jordi, els jugadors formaven part d'una llista única i no podia ser que els teòricament de l'11 al 20, per categoria o avaluació Elo, juguessin per davant dels de l'1 al 10 de la llista. El meu germà va considerar encertadament que primava el resultat de l'equip "A" i que si la seva presència a la categoria ja li havia privat més d'un cop de l'ascens, més ho faria si el primer equip baixava de categoria. Per tant pel segon equip res de pujar a la Divisió d'Honor. 

El cas va ser encara més greu, perquè segons la norma federativa no hi podien haver dos equips del mateix club en el mateix grup o en la mateixa categoria de joc, almenys si havien de jugar entre ells. Per això la baixada de categoria de l'"A" arrossegava al "B", que tot i haver quedat campions molt destacats en lloc de pujar a la categoria superior van haver de baixar a la següent inferior (!). Un veritable drama i si els jugadors del "B" ho van acceptar i van seguir jugant en aquestes condicions, sense independitzar-se ni res, el mínim que es pot dir és que van mostrar una resignació i una abnegació fora del corrent. 

Un matx del 1984

L'ambient d'aquells encontres:

Les fotos corresponen a un matx per equips del Campionat de Catalunya jugat a Vic, al local del club, per part del Vic B. La data pot ser finals de 1983 o més probablement 1984, encara que no és segur. L'equip rival és un infantil-juvenil que, si fos el Claret de Barcelona, del que en aquest mateix blog ja va sortir una entrada amb uns altres taulers, els primers, ho situaria al setembre de 1984. 

Entre els jugadors vigatans s'hi veu al tauler 5 a Ricard Lázaro Sanromà  en el 6 al Dr. Pou, al 7 al Dr. Brugulat i al 8 a Josep Vicente. És possible que l'ordre d'alineació fos lliure, dins d'uns límits, a les categories no punteres. D'espectador s'hi veu a Eduard Vinyet. 

Aniversari

El 22 de juny va ser l'aniversari de Lluís Comas (49)

I avui 23 de juny és Jordi Joan Lázaro qui fa anys, en aquest cas 64.

Foto cortesia de Vladimir Zaiats. 

A la foto Jordi Lázaro a l'Open d'escacs de Moià, tardor de 2018. 

Felicitats i per molts anys!

Llibres per a la vida

Aquests dies hem celebrat Pentecosta, la Santíssima Trinitat, Corpus Christi, el Sagrat Cor de Jesús i l'Immaculat Cor de Maria, amb el mes de juny dedicat al Sagrat Cor de Jesús. 

Ara, passades ja aquestes Festes, reinicio l'activitat del Blog.  I com que aquests mesos a casa ens han fet reflexionar i buscar resposta en els llibres, ho faig fent una relació d’autors importants per a llegir i aprendre d’ells per tal de saber com enfocar i dur el gran do diví de la vida.

La meva llista inicial és:

Bíblia catòlica[1]

Homer – La Iliada[2] i L’Odissea[3]

Plató[4]

Aristòtil[5]

St. Agustí[6]

St. Francesc d’Assís[7]

St. Tomàs d’Aquino[8]

Dant[9]

Kempis[10] - Imitació de Crist

St. Ignasi de Loyola[11]

Sta. Teresa de Jesús i St. Joan de la Creu[12]

Shakespeare[13]

St. Francesc de Sales[14] – Introducció a la vida devota

Sta. Margarida Maria d’Alacoque[15]

St. Lluis Maria Grignion de Montfort[16]

Feijoo[17]

St. Alfons Maria de Ligori[18]

Chateaubriand[19]

Pelegrí rus[20] – Relats sincers al seu pare espiritual

Sta. Teresa de Lisieux[21] – Història d’una ànima

Lemaître[22]

Sta. Faustina Kowalska[23] – Diari

Asimov – Introducció a la Ciència[24]

J. Loring - Para salvarte [25]

J. Rivera i J.Mª Iraburu – Síntesis de espiritualidad catòlica [26]

Aquesta és una llista reduïda, hi ha molts altres autors com Lucreci, Orígenes, Boeci, St. Benet, Ramon Llull, Balmes, Verdaguer, J. Torras i Bages, Joan Maragall i tots els Doctors de l'Església i sants, que són una veritable guia. També hi ha autors d'altres camps que tenen la seva validesa humana i temporal, però aquí només he volgut fer una llista d'uns quants entre els principals en el tema fonamental de la vida humana en aquest món. 

Notes del perquè els he seleccionat:

[1] Perquè la vida és sobretot la relació de Déu amb la Humanitat i de cadascú amb Déu i pel paper únic i central de Jesucrist, Déu i home. Té de molt especial que és el llibre de la Revelació de Déu, inspirat per Ell i que en ell hi és tot allò que realment importa.  

[2] Perquè la vida és una lluita

[3] Perquè la vida és un viatge

[4] Perquè cal tenir sempre present el món ideal

[5] Perquè també cal mirar a aquest món amb realisme

[6] Perquè la vida és la crida de Déu i l’itinerari humà seguint-la,  i perquè  Déu és el sentit de la Història

[7] Perquè l’Amor que rebem de Déu l’hem de compartir no sols amb els altres sinó amb tota la Creació

[8] Perquè la Llum que és Crist es pot mostrar també a la llum de la raó i perquè la Veritat divina és eterna i universal. 

[9] Perquè la vida és l’avantsala de l’eternitat

[10] Perquè mostra el millor camí de l’ésser humà, l’únic que porta a bon port.

[11] Perquè en la vida cal ser militant, preparar-se i exercitar-se per a lluitar i esforçar-se servint a Déu i procurar fer la seva voluntat, que és el nostre bé

[12] Perquè la vida és sobretot la seva part espiritual de trobada amb Déu

[13] Perquè cal conèixer com són els éssers humans en tota la seva complexitat

[14] Perquè cal tastar i veure que bo que és el Senyor

[15] Perquè cal ser molt agraït al Sagrat Cor de Jesús, al seu Amor i als grans dons que ens ofereix i procurar estimar-lo tant com podem

[16] Perquè als qui Déu vol fer grans sants els fa molt devots de la Verge Maria.

[17] Perquè la llum natural de la raó es complementa i augmenta il·limitadament amb la Llum de Crist.

[18] Perquè cal tenir models de santedat i de devoció a la Mare de Déu i un discerniment clar a la vida i perquè cap veritable devot de la Verge Maria es condemna.  

[19] Perquè el Cristianisme és allò més important i decisiu de la Història

[20] Perquè en el camí de la vida i en el de l’ànima cap a Déu necessitem guia, consell i companyia

[21] Perquè davant de Déu som tant petits que la relació més adequada és la infància espiritual

[22] Perquè no hi ha incompatibilitat entre ciència i religió, que són dues maneres de cercar la veritat, que ben portades es reforcen mútuament. 

[23] Perquè tots haurem de rendir comptes de la nostra vida a Nostre Senyor Jesucrist i els qui no vulguin reconèixer els seus pecats i acollir-se a la seva Divina Misericòrdia es trobaran amb la seva Justícia i per tant és essencial conèixer la seva Misericòrdia, agrair-la amb tot el cor i acollir-s’hi.  

[24] Perquè la veritat, la digui qui la digui, sempre ve de l’Esperit Sant (St. Tomàs d’Aquino) i la divulgació científica forma part del coneixement de la veritat

[25] Perquè allò més important de la vida humana és salvar-se per a l’eternitat, deixant-se salvar per Jesucrist.

[26] Perquè és important tenir una síntesi que sigui guia de la veritable espiritualitat, la de la presència de l’Esperit Sant en l’Església Catòlica i en cadascun dels batejats.