Bon Any Nou 2017!

En aquestes dates es pot recordar com eren aquest temps i  com es celebraben en el món dels escacs osonenc ara fa uns 30 o 35 anys, com mostren aquestes fotos fetes precisament en el canvi d'any:

Equip del Vic A en l'exitosa temporada 1983-84: Puigdollers, Canal, Teulats, Serra, Comas, R. Lázaro Sanromà, Raurell, el president Vegara, Jordi Lázaro, Solà i Vinyet.

Equip del Vic B, també exitós en aquella mateixa temporada. Climent, Muntal, Vicente, el president del club Vegara - que jugava normalment en aquest equip - Dr. Brugulat, R. Lázaro Medina i Pujol.

En aquell temps poques categories, només una o dues, separaven el Vic A del Vic B. Alguns jugadors podien jugar en un o altre equip i així ho feien, normalment alguns del A en el B com a reforç, però també alguns del B jugaven en l'A ocasionalment com a suplents, la única limitació era els 10 primers de la llista, que només podien jugar en el primer equip. Els resultats van ser bons en aquell any. A part dels que surten, l'equip principal de cada equip, n'hi jugaven d'altres que no surten a la foto com Freixer o Puigsech en el B i encara ocasionalment alguns més. Les fotos van ser fetes durant les festes nadalenques, els últims dies de l'any 1983, per a la història del club i en part com a felicitació. La decoració del club aquells anys anava a càrrec de Pere Puigsech, que va aconseguir un ambient molt especial, barroc amb bon gust i acollidor. Són records de com era el Club Escacs Vic en l'època que va propiciar i va veure a  Lluís Comas dos cops campió de Catalunya infantil (1983 i 1984) i campió del món infantil a Argentina el setembre de 1984. Hi havia un bon caliu i un nivell força alt en general, tant a Vic com a tota Osona.

Recordant aquells temps del passat, però mirant també cap al futur, Bon Any Nou 2017!

Simultànies (II)

Un exemple de simultànies són les que qui això escriu, aleshores jugadors del CE Vic, va fer el 29 de juny de 1980 a St. Pere de Torelló contra l'equip de la localitat.

Una fotografia de la sessió contra tot l'equip local. Entre els qui s'ho miren hi ha Teulats, que m'acompanyava.

Final d'una partida ja cap al final de la sessió. Tot i la força i duresa dels rivals i tot i alguna derrota i algunes taules el resultat va ser molt positiu per al simultanejador, Ricard Lázaro Medina, que després va ser l'encarregat de lliurar els premis del club als jugadors del St. Pere.

Com queda dit les simultànies complien diverses missions, d'exhibició, entrenament, divulgació, etc. Durant aquells anys se'n van fer moltes, tant de mestres com de jugadors dels mateixos clubs de la comarca.

Simultànies (I)

Continuant amb el tema de les simultànies a Osona als anys 1970s i 1980s sobretot, a part de les que van fer els mestres n'hi va haver altres a càrrec de jugadors dels propis clubs osonencs.

Simultànies compartides a Calldetenes, el 25 d'abril de 1990. Josep Gutiérrez i Ricard Lázaro Medina. 

Així Joan Segura en va fer en diversos llocs i en diverses ocasions, així com Heribert Gutiérrez, qui va ser dels pocs que va jugar partides a cegues i fins petites simultànies a cegues, i el seu germà Josep Gutiérrez. I Puigdollers i Teulats. També Joan Bautista en va fer, com unes a l'any 1973 a Olost, en que va guanyar +13 =0 -0 a l'equip local. I no foren els únics, perquè Ricard Lázaro Sanromà, que ja feia sessions de simultànies a molts taulers a Barcelona a principis dels anys 1960s, també en va fer, al igual que el seu fill Ricard Lázaro Medina. Les simultànies a molts taulers com a exhibició i com a mitjà divulgatiu dels escacs es van usar molt en aquells anys, tant contra jugadors federats o aficionats actius com amb juvenils i infantils.

Bon Nadal!

Nit de Nadal.  "Glòria a Déu a dalt del Cel i a la Terra pau als homes que estima el Senyor!". 

Fill de la Verge Maria i amb la companyia del seu pare adoptiu sant Josep, a l'estable de Betlem neix l'infant Jesús, el Messies, el Salvador, el Fill de Déu fet home, i el món és transformat per la presència del propi Déu en mig. de la seva Creació i fet una de les seves criatures. Que la seva llum, amor i pau arribin a tots i a tot arreu. Bon Nadal!

La patrona dels escaquistes

Des de l'any 1943 i a petició prèvia dels mateixos jugadors, els escaquistes hispànics tenen una patrona, santa Teresa de Jesús (1515 - 1582) que havia escrit elogiosament sobre el joc dels escacs i els seus beneficis: en el seu Camino de perfección, al principi del capítol 16 la santa es reconeix coneixedora dels escacs i jugadora durant la seva infancia i joventut, deixant entreveure que era aficionada a aquest joc i que li agradava guanyar als seus germans en les partides que feien. En aquella època feia poc que l'antiga i dèbil peça, l'alferza, s'havia feminitzat i transformat en la dama, la peça més poderosa del tauler.

Retrat autèntic de santa Teresa d'Àvila, pintat al 1576 quan tenia 61 anys

El text més conegut i citat de santa Teresa sobre els escacs:

"Y no os parezca mucho todo esto, que voy entablando el juego, como dicen. Pedísteisme os dijese el principio de oración(…). Pues creed que quien no sabe concertar las piezas en el juego de ajedrez, que sabrá mal jugar, y si no sabe dar jaque, no sabrá dar mate. Así me habéis de reprender porque hablo en cosa de juego, no le habiendo en esta casa ni habiéndole de haber. Aquí veréis la madre que os dio Dios, que hasta esta vanidad sabía; mas dicen que es lícito algunas veces. Y cuán lícito será para nosotras esta manera de jugar, y cuán presto, si mucho lo usamos, daremos mate a este Rey divino, que no se nos podrá ir de las manos ni querrá. La dama es la que más guerra le puede hacer en este juego, y todas las otras piezas ayudan. No hay dama que así le haga rendir como la humildad (…)"

I en un altre lloc diu la mateixa santa d'Àvila,  i encara hi ha algunes altres al·lusions als escacs en la seva obra : 

"Mas contemplación es otra cosa (…) En los principios no supo entablar el juego: pensó bastaba conocer las piezas para dar mate, y es imposible, que no se da este Rey sino a quien se le da del todo”



La proclamació va ser amb motiu d'una petició elevada a la Federación Española de Ajedrez (FEDA) per l'escaquista Juncosa de Saragossa i altres aficionats, amb entrada el 2 de febrer de 1941, demanant que la fessin patrona, precisament per haver jugat als escacs i haver-ne parlat tant positivament. La Junta directiva de la FEDA va admetre la petició, la va estudiar, debatre i aprovar i va tramitar la solicitud de reconeixement eclesiàstic que el 14 d'octubre de 1944, l'Arquebisbat va respondre acceptant el nomenament, per la qual cosa va quedar establit de forma oficial.

Als anys 1970s i 1980s, objecte d'estudi d'aquest blog, la directiva i una representació dels jugadors del Club Escacs Vic, que a vegades podia ser nombrosa i altres simbòlica, assistia a la missa del dia de santa Teresa, el 15 d'octubre, esdeveniment que es tenia present i que els escaquistes veterans s'encarregaven d'informar i explicar als nous. De forma similar passava al món dels escacs de tota Osona, i en general de Catalunya, ja fos a títol col·lectiu, de la Federació i de clubs... com a títol individual. Fins i tot es celebrava, almenys alguns anys, un torneig d'escacs els dies de les festes de la santa i en honor seu.

Un Campionat de Vic molt disputat i igualat

El Campionat de Vic de 1985 va ser especial en molts aspectes. Lluís Comas acabava de quedar campió del món infantil l'any anterior i els escacs vivien una efervescència i no sols a Osona i a Catalunya.
Comas, que ja havia sigut un cop campió de Vic el 1983, amb 12 anys, no hi va poder participar, doncs era a Israel jugant un altre campionat del món, i tampoc ho feren alguns destacats jugadors que aleshores o jugaven per altres equips o no estaven en actiu,  però la participació en aquesta edició fou tan alta en nombre i qualitat que obligà a fer dos grups classificatoris, per a una final de quatre que es disputarien el títol d'aquell any. Al que a més se li va donar molta importància i va suscitar un interès i un seguiment poc habituals per part dels mitjans de comunicació i del públic en general.

En un dels dos grups classificatoris passaren a la final, per aquest ordre, R. Lázaro Jr. i Eduard Ibáñez. Dona idea del nivell i de la lluita que hi hagué en la fase classificatòria el fet que dos destacats jugadors, entre els millors d'Osona, com Teulats i Fabré,que jugaven en aquest grup, no aconseguissin passar a la fase final, ja que només ho feien els dos primers. Ibáñez, aleshores un juvenil de 15 anys i relativament novell, ja apuntava una classe extraordinària i R. Lázaro fill, que ja havia estat campió del social de 1ª categoria del C.E. Vic el 1978, estava en un dels seus millors moments en la seva carrera escaquista.
En l'altre grup, també igualment nombrós i amb moltes figures dels escacs osonencs, els classificats finalment foren Jordi Lázaro i Llorenç Canal. En aquest grup no obtingueren el pas a la final alguns jugadors que ja havien sigut campions de Vic abans.
Així passaren a la final dos germans, Jordi i Ricard Lázaro, que representaven en certa manera l'estil de joc dels equips de l'Institut i el Folgueroles en els campionats comarcals, junt amb dos jugadors també de primera fila. La composició del grup finalista, amb un preferent (J. Lázaro), dos primeres (Canal i R. Lázaro) i un 3ª (Ibáñez)  ja fou una sorpresa, donat que hi havia un bon nombre de preferents a la fase prèvia,  tot i que Jordi Lázaro, probablement el més fort de tots ells, ja havia sigut campió de Vic el 1984 i era un dels principals favorits.

Els quatre classificats per la fase final: R. Lázaro M, Ibáñez, Canal i J. Lázaro

La Final va resultar també sorprenent: van acabar empatant el primer lloc Ricard Lázaro i Canal, en tercer lloc va quedar Jordi Lázaro i en la quarta posició Ibáñez. D'entrada als dos primers se'ls va proclamar co-campions, un cop va acabar en taules la partida entre ells el 21 de desembre de 1985, després de quasi tres mesos de competició, amb partides cada setmana.

Els dos co-campions, asseguts. 22 de desembre de 1985.

Fou gairebé un mes més tard quan, per voluntat pròpia i amb el permís del club, els dos jugaren una sola partida de desempat, en que per sorteig a Canal li correspongueren les blanques. En aquesta partida Canal va guanyar i per tant, tot i que ja a l'any següent, el 18 de gener de 1986, es convertia en campió de Vic de 1985, d'una de les edicions més emblemàtiques, disputades, seguides amb major interès i sorprenents.

Unes partides d'aquell campionat, com a mostra del nivell de joc.

Eduard Ibáñez (3ª) - R. Lázaro M. (1ª) 
Ct. de Vic 1985, 1ª ronda de la fase prèvia (classificatòria per la final) 
Vic 5-10-1985
1. Cf3, Cf6; 2. c4, g6; 3. b3, Ag7; 4. Ab2, 0-0; 5. Cc6, b6; 6. g3, Ab7; 7. Ag2, Te8; 8. d4, d6; 9. 0-0, Cbd7; 10. Dc2, c5; 11. d5, a6; 12. e4, e5; 13. Cd2, Cg4; 14. h3, Ch6; 15. Ce2, Tf8; 16. f4, f5; 17. Cf6, f5xe4; 18. Cg5, Cf5;  19. Ce6, De7; 20. Cxf8, Txf8; 21. Dxe4, Cf6; 22. Df3, e4; 23. Df2, h5; 24. Tae1, Te8; 25. Rh1, Cg4; 26. hxg4, hxg4; 27. Axg7, e3; 28. Cd4, cxd4; 29. Axd4, Cxd4; 30. Db2, Cf5; 31. Dc2, Dh7+; 32. Rg1, Cxg3; 33.f5, Cxf1; 34. fxg6, Dh2+; 35. Rxf1, Tf8+; 36. Re2, Tf2+ (0-1).



R. Lázaro M. (1ª) - Fabré (2020)
Ct. de Vic 1985, fase prèvia
Vic 1-11- 1985
1 d4, d5; 2 e3, Cf6; 3. f4, e6; 4. Cf3, Cbd7; 5. Ae2, Ae7; 6. 0-0. 0-0; 7. Ce5, c5; 8. c3, Dc7; 9. Cd2, a6; 10. C2f3, b5; 11. Cxd7, Axd7; 12. Ce5, Tfc8; 13. Ah5, g6; 14. Ae2, b4; 15. Ad2, Ce4; 16. g4, Ab5;  17, f5, b4xc6; 18. fxg6, f6; 19. gxh7+, Rxh7; 20. Axb5, axb5; 21. g5, Cxg5; 22. Dh5+, Rg7; 23. Dg6+, Rh8; 24. Tf4, Ad6; 25. Th4+, Ch7; 26. Cf7+, Dxf7; 27. Dxf7, Tg8+; 28. Rh1, Tg7; 29. Txh7+, Rxh7; 30. Dh5+, Rg8; 31. Axc3 (des de la jugada 18 el negre hauria pogut capturar aquest alfil i posar un peó a sèptima, però mai podia), b4; 32. dxc5, bxc3; 33. cxd6, cxb2; 34. Tb1, Tb8; 35. d7, Txd7; 36.Dg6+, Tg7;  37. Dxf6, Te8; 38. Txb2, Tf8; 39. Dxe6+, Rh7; 40. h4, Tf1+; 41. Rh2, Tg6; 42. Dxe5, Rh6; 43. Tg2, T8f6; 44. Txg6, Txg6; 45. a4 (1-0). 


R. Lázaro M. (1ª) - Eduard Ibáñez (3ª) 
Ct. Vic, Lliga de Finalistes
Vic, 14-12-1985
1. d4, e5; 2. dxe5, Cc6; 3. Cf3, De7; 4. Dd5, Cb4; 5. Dc4, d5; 6. exd6 (ap), Dxd6; 7. Af4, Df6; 8. Ae5, Ae6; 9. Db5+, c6; 10. Dxb7, Cxc2+; 11. Rd1, Td8+; 12. Cbd2, Ac8; 13. Axf6, Axb7; 14. Axd8, Cxa1; 15. Aa5, Cf6; 16. h3, c5; 17. Rc1, Ce4; 18. Rb1, Cxf2; 19. Tg1, Cb3; 20. axb3, c4; 21. e3, cxb3; 22. Ab5+, Re7; 23. Ab4+, Rf6; 24. Ac3+, Rf5; 25. Ad6+, Rg6; 26. Ce5+, Rf6; 27. Tf1, Re7; 28. Txf2, f6; 29. Ac6 (1-0).

Els escacs del Mercat del Ram

Pel Mercat del Ram a Vic es feien, i encara es fan, algunes activitats escaquistes.
Segons l'any, al llarg del temps pel Mercat del Ram a Vic s'han fet  torneigs de ràpides, rondes de campionat comarcal, rondes d'Open, rondes de social del C.E. Vic, encontres entre equips, simultànies al carrer, partides jugades per escaquistes del C.E. Vic contra els visitants que hi vulguessin jugar, fins i tot un cop o dos espectacle d'escacs vivent...
En ocasions més d'una activitat, diverses i algun any tot, o quasi tot, junt.

Una vista del Torneig Mercat del Ram de 1986.

Partides d'escacs al carrer ofertes per jugadors del C.E. Vic, tant partides individuals a càrrec d'alguns jugadors, sobretot juvenils i infantils, com mini-simultànies a dos, tres o quatre taulers alhora, a càrrec dels jugadors federats. En una ocasió almenys es va fer l'experiment, molt complicat, de simultànies a càrrec de diversos jugadors que anaven passant per totes les partides i jugant segons la situació que trobaven al tauler. Eren formes de donar a conèixer el món dels escacs i exhibicions aprofitant  l'interès i l'expectació despertades per la victòria de Lluís Comas al campionat del món infantil a Buenos Aires (Argentina), que va tenir molt ressò a Catalunya. Any 1986.

Una partida al C.E. Vic a finals de 1989 o principis de 1990

La foto és d'una partida al local social del Club Escacs Vic a finals de l'any 1989 o, com a molt, a principis de l'any 1990. Sembla d'un Campionat de Catalunya per equips, molt probablement del final d'una ronda i potser en una partida decisiva per algun motiu. Amb menys probabilitat, també podria ser d'un Campionat de Catalunya individual o bé, i ja poc probable, d'un Open de Vic.

Eduard Ibáñez juga amb blanques, a la dreta. De peu observen Jacint Raurell i el qui fou molts anys president del club a partir de 1987, Melcior Pujols. Pel poc ambient que hi ha, potser es tracta de la reanudació d'una partida ajornada, amb jugada secreta. El Vic "A" l'any 1989 va recuperar la categoria més alta que havia assolit històricament i que havia perdut el 1974.

Els equips de veterans

Sobretot en les primeres edicions dels torneigs comarcals d'escacs d'Osona hi hagueren equips de veterans. Jugadors de 65, 75 i fins 80 anys d'edat, que havien conegut els escacs "d'abans de la guerra", com  deien, l'època sobretot dels anys 1920s i de la primera meitat dels anys 1930s. Jugadors que recordaven per exemple el mític matx Capablanca - Alekhine del 1927.

Així Terricabras (St. Hipòlit), Isidre Capdevila (Farga Bebié),  Grau (Vic) i, potser el més gran d'edat de tots, Rafael Garrós, de l'Olost, de més de 80 anys. Els veterans es trobaren en aquests campionats amb la nova generació i amb els més joves, als que transmeteren la torxa i donaren així el relleu.

L'equip de l'Olost, 3è al I Comarcal  (1971), lloc que repetirià l'any següent al II. 

Precisament l'equip de l'Olost, que quedà 3è en el I i II Comarcal de 1971 i 1972 i en la Lliga del 1973, abans de deixar pas com a exitós equip de veterans a l'Orfeó Vigatà, que debutà just aleshores.
El cert és que l'Olost, dirigit per Arboix i amb un puntal a nivell dels primers de la comarca com Salvans va ser el primer classificat dels equips de fora de Vic en els dos primers comarcals, fins que La Farga Bebié, que encara mantenia l'aire i l'estil d'aquella primera època dels escacs del segle XX a Osona, quedà campió de la Lliga del 1973.  

Els premis del primer campionat comarcal de 1971

Més que en qualsevol altre edició, els premis del I Comarcal de 1971 foren molt especials.

La fórmula era que cada equip aportava el seu trofeu. Els trofeus s'exhibien al poble on es jugava durant tota la setmana anterior a la ronda i a la mateixa ronda. Així tothom els veia i se'n feia una idea.

Després, a la cerimònia de lliurament de premis, a Cal U a primers de setembre de 1971, tots els equips junts a la festa, cada equip triava quin trofeu volia, començant pel campió i seguint en ordre descendent.

El premi escollit pel campió fou una gran torre de fusta decorada. El sots-campió escollí el que a parer d'alguns era potser el millor o almenys el més valuós, un cavall de bronze. Va ser qüestió de gustos i d'elecció personal dels equips.

Aquests premis restaren a la memòria durant les següents edicions, en les que no s'assolí ja tanta espectacularitat, si bé la fórmula seguí essent la mateixa.

Els equips campions dels dos primers Campionats Comarcals

I Campionat Comarcal (31 juliol - 28 agost 1971)
Equip campió: el C.E. Vic

Puig, Ferrón, Roca (capità), Vila Ximénez, Barandiaran Jr., Sala Vila. Algun cop n'hi jugaren altres.

Roca rep el premi de mans del qui donà el trofeu. Al costat el president del Vic, Jaume Portet. 

II Campionat Comarcal (6 maig - 17 juny 1972)
Equip campió: Institut "Jaume Callís" de Vic.

Penúlltima ronda del II Comarcal, 10-6-1972. Matx Centelles - Institut. S'ho mira Buxó. 

L'Institut en l'encontre que gairebé ja decidí el títol. Per l'Institut juguen Freixer, Raurell, Ricard Lázaro Jr, Mazo, Sardiné i Fabré. Aquell dia no jugaren ni el capità Ricard Lázaro Sr. ni Jordi Lázaro, de peu al costat a la dreta parlant, ni Xavier Lázaro. El tenir més jugadors permetia fer alineacions.

Els escacs del temps dels campionats de la comarca d'Osona

S'ha conservat força documentació gràfica i escrita d'aquells anys:

De cap a l'any 1977 . En aquell moment ja es posaven banderes catalanes.

Un moment dels campionats a finals dels anys 1970s. L'equip és el del Folgueroles en un torneig Comarcal. Jugant el capità i director de l'equip Ricard Lázaro Sanromà, Francesc Freixer, un tercer que probablement és Camps, Canal... S'ho miren Ricard Lázaro Medina i Jordi Lázaro, possiblement perquè ja han acabat les seves partides o potser perquè aquell dia algun d'ells, o tots dos, no jugaven.

Simultànies d'escacs

A Osona i comarques veïnes durant aquells anys hi feren simultànies personalitats força importants i destacades.
El candidat al títol mundial, Borislav Ivkov, en va fer unes al bar La Pista, seu social del C.E. Vic, a finals dels anys 1960s.
Antonio Medina i Arturo Pomar en van fer a diversos llocs i nombroses vegades. Medina al Club Tennis Vic (1971) i en altres diverses ocasions. Pomar en feu entre d'altres llocs a Manlleu i Roda de Ter, per citar-ne només dues.
També s'ha citat la que Korchnoi, Polugaievsky i Averbach feren a Manresa el 1972.
El campió del món Anatoly Karpov en feu unes a Centelles el juny de 1976, després de fer-les a Barcelona. El recent traspassat Viktor Korchnoi (1931 - 2016), que lluità pel títol mundial contra Karpov en els matxs pel campionat del món de 1978 i 1981, en va fer unes a Centelles el 1979.

Simultànies de Korchnoi a Centelles l'any 1979,  hi juguen Fabré, Camprobí, Simón, Teulats... 

Korchnoi s'hi pensa amb Teulats. Solà s'ho mira. Teulats va ser l'únic que el va guanyar. 

Però això ja venia de temps.
Escaquistes ja grans d'edat dels primers 1970s creien recordar que n'havia fet Richard Réti, encara que probablement eren les que va fer a Barcelona l'any 1927.
El que es segur, perquè està documentat, és que George Koltanowski (1903 - 2000), el gran especialista del joc a cegues, en feu a diversos llocs de Catalunya als anys 1930s, entre elles a diverses localitat d'Osona, portat pel gran promotor dels escacs Joan Bäbler (1892 - 1957), fundador de diversos clubs d'escacs a La Farga Bebié, Ripoll, La Pobla de Lillet,,, i que va ser també l'iniciador de la idea dels Campionats Comarcals d'escacs amb un primer torneig que, organitzat per ell, disputaren els equips de Vic, Farga Bebié, Farga Lacambra, Ripoll... Les simultànies, a més de donar espectacle i d'atraure un nombrós públic, servien per popularitzar els escacs, com a entrenament i per tal que els jugadors de club i afeccionats poguessin jugar contra mestres internacionals i grans mestres. Conèixer personalment a un gran jugador com són els d'aquesta categoria també és un motiu de satisfacció i un estímul.
També després se n'han seguit fent. Un gran mestre molt destacat - potser l'ex-campió del món Boris Spassky - en va fer també unes a Tona, de les que n'ha quedat el record. I l'argentí Ariel Sorín l'any 1989 i primers 1990s en feu també unes quantes al Club Escacs Vic i altres llocs de Vic, a Calldetenes i altres poblacions de la comarca.
Però a més d'aquestes grans simultànies també n'hi ha d'altres de més casolanes, fetes per destacats jugadors locals o regionals, no sempre amb rivals infantils i juvenils o aficionats no federats o de categories baixes sinó en ocasions contra jugadors del seu mateix nivell o poc menys. D'aquestes també se n'han fet moltes a Osona i també mereixen ser citades i recordades, i els hi dedicarem un altre article.

El nou Comarcal esperat (2003)

A partir de la inesperada supressió dels Comarcals en la seva versió original l'any 1983 hi va haver l'esperança del seu retorn, que sols hagués estat una suspensió temporal.

Les 3 Olimpíades Comarcals del 1983, 1984 i 1985 en van ser com una continuació i un sucedani, però que no van omplir les expectatives. S'esperava un retorn dels Comarcals d'escacs d'Osona en el seu format inicial.

Aquest desig es va accentuar per part de molts a partir del 1986, quan Osona va mancar de campionats entre els clubs de la comarca. Es van voler substituir pels encontres ocasionals en els Campionats de Catalunya per Equips, ja més localitzats que abans o bé per altres fórmules substitutòries, com esporàdics matxs amistosos. Es deia que el temps dels Campionats Comarcals d'escacs ja havia passat, però el cert és que molts clubs i escaquistes osonencs els enyoraven i els volien reviure. Per dir-ho d'alguna manera, hi havia torneigs que es jugaven per obligació o per pujar de categoria o amb motivacions individuals, però els Comarcals despertaven sempre expectació, il·lusió i una forta complicitat en els participants, tant individualment com col·lectivament. Eren una altre cosa, un lloc de trobada de la comarca d'Osona, una competició pròpia, els torneigs "de casa". Suscitaven una adhesió i un afecte molt superior a la de les altres competicions.

Per això al llarg de la 2ª meitat dels anys 1980s i tot els anys 1990s no es va perdre l'esperança de recuperar-los, del seu retorn. El desig va arribar en algun moment a ser gairebé un clam - "perquè no es fan?" - en diverses ocasions es va donar gairebé per segur que es reprendrien i fins i tot se'n va fer algun que altre assaig de recuperar la fórmula original, almenys en la major part, per veure si era possible reintroduir-los. També es van jugar de tant en tant alguns sucedanis, com un Interclubs, un matx Vic - resta de la comarca o un Campionat comarcal de bars, però que no arribaren a quatllar..  El reinici dels Comarcals tampoc es va concretar, excepte per un torneig "de prova" que es va fer en algun moment dels 90s, com un experiment, però sense continuïtat.

Però en una ocasió, finalment, es va fer un nou Comarcal, amb aquest nom i amb voluntat de ser el més semblant possible als autèntics. Va ser l'any 2003 i tot i que amb molts canvis, respecte als primers Comarcals - havien passat 20 anys des de la finalització i més de 30 des de l'inici i la situació ja era una altre - sí que es va dir Campionat Comarcal i va tenir molts punts de contacte i referència amb els d'abans. Hi participaren entre altres clubs el Taradell, el Calldetenes, el Folgueroles, el St. Pere de Torelló, l'Interchess, el Vic, etc. amb jugadors com Fabré, Jordi Lázaro, Jordi Ferrer Serrabassa, Nogué... S'estengué des del juny fins al setembre del 2003 i va ser com aquell esperat reinici, que malauradament no va tenir continuïtat.

Una partida d'aquest Comarcal extemporani, que en realitat fou com un sentit homenatge als primers:

Partida Jordi Lázaro (Folgueroles) - Nogué (St. Pere de Torelló), 27 setembre 2003

Altres activitats comarcals a Osona: les 24 hores d'escacs a Taradell (1990)

Altres activitats d'escacs a la comarca Osona, com les 24 hores de Taradell, el 13 - 14 d'abril de 1990.

R, Lázaro pare, Casassas, Salvans, Fabré,,,

Les 24 hores d'escacs de Taradell van tenir un gran ressò no només en els escacs d'Osona sinó també en la premsa comarcal: El 9 Nou, Ausona, La Marxa, alguns dels quals li dedicaren pàgines senceres. En aquella època els escacs tenien molta incidència i molta importància en els mitjans de comunicació de Vic i comarca. I d'esdeveniments se'n feien molts, amb aquest citat com un dels més novedosos i importants, per participació individual, nombre d'equips, qualitat, etc.

A iniciativa i organitzat pel Parc d'Esports Taradell, la competició acabà amb la victòria del Centelles.

Mentrestant, el Campionat de Catalunya per Equips

En els Campionats de Catalunya per Equips de 1981 - 82, el Vic "A" va quedar campió del seu grup i va ascendir de categoria.

Taula de classificació:

Com es pot veure, en el grup de 11 equips en que participava, la classificació final fou:

1. Vic  8'5 p; 2. Vulcà C  7'5 p; 3. Barceloneta 6 p; 4. BIM Sants  6 p; 5. Turó La Peira 5'5 p; 6. Ideal Clavé 5 p; 7. Sant Martí 4'5 p; 8. Gironella 4'5 p; 9. Ripoll 4 p; 10. Moral Gràcia 3'5 p; 11. Torelló 0 p.
El torneig va tenir lloc entre el 25 d'octubre de 1981 i el 17 de gener de 1982 i el Vic només va perdre contra el Vulcà C i va empatar el matx amb el Turó La Peira, tots dos de Barcelona ciutat, guanyant a tots els altres equips participants.
Al costat de la taula hi ha els resultats que cada equip va fer contra el Vic, per exemple el Vulcà C va guanyar per 6-4 i el Barceloneta va perdre per 3'5 - 6'5, i en la següent columna els resultats del Vic desglossats en victòries, taules i derrotes; així contra el Vulcà C van guanyar 3 del Vic, 2 van fer taules i 5 van perdre, mentre que contra el Barceloneta foren 5 els del Vic que van guanyar, 3 van fer taules i 2 van perdre.
Com a nota especial va ser un dels primers anys amb  equips de la comarca d'Osona i del Ripollès jugant en la mateixa categoria, força elevada, que el primer equip del Vic.

L'equip del Vic va estar composat de 14 jugadors, la contribució al triomf per ordre dels qui més puntuaren va ser:

1. Jordi Lázaro (Pref)   8'5 punts de 9 partides (+8 =1 -0)           94 % d'efectivitat
2. Canal (1ª)                 8 p de 10 partides (+7 =2 -1)                   80 %
3. Vinyet (2ª)               7'5 p de 9 partides (+6 =3 -0)                   83 %
4. Raurell (Pref)          7 p de 9 partides (+6 =2 - 1)                     78 %
5. Rodríguez (2ª)         6'5 p de 10 partides (+6 =1 - 3)                65 %
6. Puigdollers (Pref)    6 p de 9 partides (+5 =2 - 2)                    66 %
7. Abeyà (Pref)            6 p de 10 partides (+5 =2 -3)                   60 %
8. Solà (1ª)                   6 p de 10 partides (+5 =2 -3)                   60 %
9. R. Lázaro S (1ª)       5p de 8 partides (+ 4 =2 -2)                     62'5 %
10. R. Lázaro M (1ª)    4'5 p de 8 partides (+2 =5 -1)                  56'5 %
11. Vicente (1ª)            3 p de 5 partides (+3 =0 -2)                     60 %
12.  Ralló (1ª)              0'5 p d'una partida (+0 =1 -0)                  50 %
13. Calero (3ª)             0'5 p d'una partida (+0 =1 -0)                  50 %
14. Falguera (1ª)          0 p d'una partida (+0 =0 -1)                      0 %

És clar que s'ha de tenir en compte l'ordre de joc dins de l'equip, en els primers taulers jugaven per l'ordre de llista els 4 jugadors de preferent, a continuació els 7 de categoria 1ª, darrera els 2 de categoria 2ª i finalment el de categoria 3ª de la F.C.E.   Els 3 últims de la llista jugaren sols molt ocasionalment, només una partida, i els seus resultats no són significatius.


En aquella època ja hi havia Elo, tot i que encara de forma provisional i més oficiosa que no pas oficial. En avaluació actual, ja que aleshores la puntuació era diferent, l'Elo dels integrants de l'equip era el següent:

1. Raurell  2250
2. Jordi Lázaro 2185
3. Abeyà  2175
4. Puigdollers 2095
5. Canal 2010
6. R. Lázaro M. 2005
7. Falguera 2000
8. R. Lázaro S. 1990
9.-10. Ralló i Solà 1930
11. Vicente 1915
12. Rodríguez 1840
13. Vinyet 1790
14. Calero 1615

L'Elo es començava per 1600 punts (o 1500, en tot cas es podia baixar de 1600). Tenir una avaluació baixa no volia dir necessàriament mals resultats, podia ser també deguda a haver-se federat feia poc, a la categoria federativa o a haver jugat poques partides oficials vàlides per a Elo.

Aquest Elo el podem comparar al del C.E. Vic d'un any abans (gener 1981):

Bautista 2385, Raurell 2245, Jordi Lázaro 2180, Abeyà 2130, Puigdollers 2070, R. Lázaro M, 2000, R. Lázaro S, 2000, Canal 1990, Sánchez 1965, Falguera 1955, Solà 1940, Vicente 1940, Rodríguez 1940, Ralló 1925, Josep Gutiérrez 1860, Vinyet 1830, M. Fábregas 1810, Climent 1805, Cosp 1805, Brugulat 1755, Vegara 1690, Gost 1690, Calero 1675, Comas 1665, Gimbert 1645, Bueno 1585, Planas 1535, L. Fábregas 1535, Pujols 1550.

Sempre passant-lo als nombres actuals. L'Elo aleshores encara estava en una època de consolidació, gairebé d'experimentació. Alguns factors correctors encara no es devien haver introduït o no s'aplicaven amb suficient exactitut, però en general donaven una visió global força aproximada.

Tot i que quan es va introduir oficialment durant un temps només tenien Elo els jugadors de preferent, aquí el tenien el de totes les categories. No queda clar del tot si era sols un Elo intern del C.E. Vic en competicions oficials (Cts. de Catalunya individuals i per equips, sobretot).
El que sí que era plenament oficial de la F.C.E. eren les categories, que per al Vic eren, per aquest ordre de llista:

Preferent: Bautista, Raurell, J. Lázaro. Abeyà i Puigdollers.
1ª:   R. Lázaro M, R. Lázaro S, Canal, Sánchez, Falguera, Solà, Vicente, Ralló i J. Gutiérrez,.
2ª:   Rodríguez, Vinyet, Fábregas, Climent, Cosp i Vegara.
3ª:   Brugulat, Gost, Calero, Comas, Gimbert, Bueno, Planas, L. Fábregas i  Pujols.

Hi havia altres jugadors del club, però no surten a la classificació Elo per algun motiu, com per no estar en actiu en aquell moment o no haver jugat prous partides per a tenir avaluació Elo.

De l'última ronda dels Comarcals

El 26 de juny de 1982, amb la última ronda del XII Campionat Comarcal d'Escacs d'Osona finalitzaven aquests torneigs en la seva versió propiament dita, ja que amb les seves successores, les Olimpíades Comarcals d'Escacs d'Osona, encara es perllongarien tres anys més, però ja amb unes altres característiques.
En aquell moment, però, ningú n'era conscient de que s'acabaven. Tothom esperava que continuarien l'any següent, per això només retrospectivament es va poder ser conscient del important caràcter simbòlic d'aquelles partides, com a les últimes d'un exitós, apreciat i molt ben considerat tipus de torneig, que perduraria en la memòria dels participants.
Una partida de la última ronda de l'últim Comarcal:

En la planilla hi ha uns errors d'anotació.
Les jugades efectuades són:
13. ...  axb5
17. dxc6
26. Cb8+
com es desprén de la pròpia partida.

Alguns documents conservats

Gràcies a que guardava totes les planilles de les partides oficials, he conservat documentació dels campionats d'escacs d'Osona per equips.
Un exemple, la partida de la 1ª ronda del I Comarcal. St. Boi de Lluçanès, 31 juliol 1971, en la ronda inaugural d'aquests torneigs.

Els Comarcals van ser per a molts una escola d'aprenentage

Transcripció:
Farré (Sant Hipòlit) - Ricard Lázaro Medina (Institut)
I Campionat Comarcal, 1ª ronda
St. Boi de Lluçanès, 31 de juliol de 1971.
1 e4, g6; 2. Cf3, Ag7; 3. d4, d6; 4. Ac4, Cf6; 5. Cg5, 0-0; 6. f3, Cbd7; 7. h3, e5; 8. Axf7+, Txf7; 9. Cxf7, Rxf7; 10. d5, a5; 11. Ag5, Cc5; 12. c3, De8; 13. Ca3, h6; 14. Axf6, Axf6; 15. Cc2, Ah4+; 16. Rf1, b6; 17. Ce3, Aa6+;  18. c4, Rg8;  19. b3, b5; 20. Tg1, Ag3; 21. Th1, bxc4; 22. bxc4, Df7; 23. De2, Cxe4; 24. Cd1, Df6; 25. Dxe4, Ac8; 26. Tb1, Af5; 27. De2, Axb1; 28. Db2, Ad3+; 29. Rg1, e4; 30. Db7, Dd4+ (0-1).
Una partida amb tot l'aire dels escacs aficionats no federats, amb errors per les dues bandes. En aquell moment era inexpert i estava tot just descobrint el món del tauler dels escacs i la seva màgia.

Una partida de l'apogeu dels Comarcals

Per a molts el VIII Campionat Comarcal d'escacs d'Osona de l'any 1978 és el cim dels torneigs comarcals, just abans del ràpid declivi a partir del següent any. Amb 14 equips competidors, a partir del 2 d'abril d'aquell any es jugà a dues rondes setmanals.
El 28 d'abril de 1978, a la 5ª ronda, el Taradell va líder amb 4 punts de 4 possibles.
En l'enfrontament entre el C. Tennis Vic, campió el 1975 i 1976 i 3è classificat el 1977 i el Folgueroles, subcampió el 1976 i 1977, el Tennis s'acaba imposant per 3'5 - 2'5 al Folgueroles.
En el 1è tauler del matx juguen el 1è tauler del Tennis, Vicenç Abeyà, amb el 1è tauler del Folgueroles, Jordi Làzaro.
Aquesta partida ens porta al joc en l'època de l'apogeu dels Comarcals:

Abeyà (Tennis) - Jordi Lázaro (Folgueroles)
VIII Ct. Comarcal d'escacs d'Osona
28 abril 1978
1. d4, Cf6; 2. c4, g6; 3. Cc3, Ag7; 4. e4, d6; 5. Ae2, 0-0; 6. g4, c5; 7. d5, e6; 8. g5, Ce8; 9. h4, exd5; 10. cxd5, Da5; 11. Ad2, Db4; 12. Dc2, Db6; 13. h5, Ca6; 14. a3, c4; 15. Ca4, Dc7; 16. Ac3, b4;17. Axg7, Cxg7; 18. Cc3, b4; 19. axb4, Cxb4; 20. Dd2, Cxh5; 21. Axh5, Cd3+; 22. Rf1, gxh5; 23. Txh5, Tb8; 24. Tb1, f5; 25, f4, fxe4; 26. Th4, De7; 27. Dh2, Dxg5; 28. Cxe4, Txf4+; 29. Txf4, Dxf4+; 30. Dxf4, Cxf4; 31. Cxd6, Cxd5; 32. Cxc8, Txc8; 33. Tc1, Tb8; 34. Re1, Txb2; 35. Txc4, Tb1+; 36. Rf2, Tf8+ (0-1).

Simultànies de Medina a Vic 1971

Antonio Medina va realitzar una sessió de simultànies al Club Tennis Vic, l'11 de setembre de 1971.

Feia pocs dies que havia acabat el I Comarcal i encara menys que s'havia fet la Festa de lliurament dels trofeus. Encara que aquest fou un esdeveniment independent, queda en certa manera lligat per la proximitat de lloc i de temps.

D'aquells temps

Imatges dels jugadors d'aquells anys:

Una partida Jacint Raurell - Santi Simón. Entre els que s'ho miren hi ha Miquel Fabré (a la dreta). No es veuen planilles, pot ser una partida d'un campionat de ràpides. La concentració dels jugadors mostra que no és una anàlisi.

Partida Canal - Capdevila a primer terme. En l'altre tauler del fons, Codina - Fabré. La sala de joc és la del nou local del C.E. Vic, inaugurat el setembre de 1977. La foto és de finals dels 70s,o menys probablement de molt al principi dels 80s.

Aquestes fotos ja es troben a Internet. Els jugadors que hi surten són tots ells habituals dels Comarcals, tot i que per la disposició de les taules es veu que no és un campionat per equips. La data més probable és 1977, però podria ser 1978 o 1979.

L'ambient dels primers Comarcals

L'ambient dels primers Comarcals va ser molt especial.

Una visió de com era la donen aquestes dues fotos de l'inici i del  final de l'última ronda del II Comarcal, el juny del 1972, amb la victòria de l'equip de l'Institut "Jaume Callís" de Vic.



El segon va ser el C.E. Vic i el tercer l'Olost, d'un total de 8 equips participants; els següents van ser per aquest ordre el Roda de Ter, Sant Hipòlit de Voltregà, Centelles i Rupit.

L'ordinador participant en l'Open de Vic del 1988

Els ordinadors en els escacs, o l’home contra la màquina.  

El VIII Open de Vic de 1988 va ser testimoni d’un fenomen que alguns creien que es convertiria en habitual i que en canvi va resultar ser efímer, almenys en la generalització de la coexistència de jugadors humans i jugadors màquines en els torneigs. En aquesta edició hi va jugar, com un participant més, un programa d’escacs. 

Val a dir que la novetat va ser ben acollida pels altres competidors, en aquesta ocasió. Només van expressar queixes alguns escaquistes de les categories més altes, aquells amb possibilitats de guanyar el torneig i sobretot els que ja havien tingut experiència prèvia de jugar-hi de campionat. Els jugadors de categories no tan altes  no hi posaren normalment cap pega, més encara en general semblava que els atreia l’experiència d’enfrontar-s’hi almenys un cop. Això sí, uns donaven el punt per perdut, altres pensaven que seria fàcil guanyar-la i d’altres encara creien que amb la màquina el resultat més probable, jugant bé, serien les taules. 

Molt poc abans de començar l’Open, al que estava apuntat i on pensava que tindria oportunitats d’ascendir a Preferent, em van trucar per telèfon de la direcció del Club Escacs Vic. Em van explicar la novetat d’aquell any, van comentar-me que la màquina necessitava d’un jugador expert que la fes anar, cosa que em va sorprendre però en que posteriors converses vaig anar entenent. Els motius eren que l’aparell no movia les peces mecànicament sinó que indicava el moviment a fer i, el més important, al llarg de la partida calia anar-li graduant el temps que la màquina usaria per fer els càlculs, com també necessitaven algú expert que pogués fer una proposta de taules o acceptar-la i refusar-la si venia de l’oponent. O bé reconèixer la derrota en el moment oportú, ni massa d’hora ni massa tard. Però sobretot necessitaven algú conegut, de presència familiar,  que la fes anar, per millorar-ne l’acceptació i per tal que els escaquistes del torneig ho veiessin com més normal, més natural. El tracte al llarg de la partida amb el rival necessitava, em deien, d’una persona experimentada en torneigs en general i en els de Vic i Osona en concret. No em van dir el motiu pel que em van escollir a mi per a la labor, però estava clar que no la podien portar ni favorits a guanyar l’Open o a tenir un dels primers premis o que tinguessin un interès molt especial en participar-hi[1],  ni jugadors que no fossin de tota la confiança de la direcció del club. Era clar que renunciava així a jugar les meves pròpies partides i a la possibilitat de pujar de categoria ja aleshores, però això era fàcilment substituïble per un altre campionat, ja que d’Opens se’n feien molts a la comarca i amb alguns d’ells hi tenia tants lligams[2] com amb l’Open de Vic. Val a dir finalment que als Opens de Vic de 1986 i especialment el gran de 1987 hi havia participat molt activament en l’organització i ja havia col·laborat molt amb la direcció del C.E. Vic en moltes coses[3], tenint-hi més presència com a col·laborador i ajudant que com a pur participant. D’aquí que aquesta oferta del 1988 significava un pas més en aquesta direcció i podia ser, segons com,  una potenciació d’aquest paper.

Però a finals del torneig, l’ordinador d’escacs ja va aixecar crítiques. Va guanyar moltes partides, en va empatar unes quantes  i, que recordi, només en va perdre una o cap[4]. De manera que els jugadors més forts i els favorits es van queixar que no volien jugar contra una màquina. Ja s’havien pres precaucions per evitar que la presència de la màquina alterés els primers llocs del torneig i no recordo com es va fer, però va estar jugant tot el temps en la banda alta de la classificació, però per la meitat. Primer que en aquella època la superioritat dels programes d’escacs no era tan gran com anys desprès ho va ser i no sé si se la va programar per un nivell mitjà d’Elo del torneig. Va quedar ben classificada, però res excepcional, al voltant del 10è lloc si no m’equivoco, potser el 8 o el 12. No recordo com es va arreglar el tema dels premis, en tot cas com a conductor de l’enginy no en vaig rebre cap[5].

---

[1] Aquí ho van acceptar de ple. Si hagués sigut un Campionat Comarcal o un altre tipus de torneig que sentís molt meu,  potser no ho hagués fet, però els Opens de Vic, excepte l’edició pilot del 1978 i potser una mica la primera edició oficial del 1981 i alguna en la que m’hi vaig veure molt involucrat com la de 1987,  no tenien una particular ressonància sentimental. La major part dels escaquistes veien l’Open sobretot des del seu punt de vista funcional i pràctic: premis, categories... Aquesta edició del 1988 la va tenir pel tema de l’ordinador, però.

[2] De participar-hi amb il·lusió i amb moltes ganes, de sentir-lo proper i gairebé com familiar.

[3] Com el Butlletí del torneig de 1987, amb un article meu destacat al principi sobre Mikhail Tal i il·lustrat amb la partida Tal – Portisch, de l’Interzonal de 1964, que va acabar amb taules. 

[4] És curiós que no ho recordi amb seguretat. Si la va perdre devia ser “per temps” perquè s’havia anat carregant de rellotge i en una situació delicada tardava en jugar. Al contrari que les seves victòries, que sobretot a les primeres rondes, sorprenien i cridaven l’atenció, la derrota si va ser tal, i no un empat a últim moment, va passar sense massa ressò. Fins i tot hi ha qui recorda que no en va perdre sols una, sinó un parell, però sense documents de l’època és difícil assegurar-ho. En tot cas es vivien com quelcom natural, sense donar-li més importància. 

[5] En canvi sí que els de la màquina em van donar un diploma i uns records simbòlics, com unes fotos fent anar la computadora.