Tipus d'escaquistes:
El gran mestre danès Lars Bo Hansen (1968) va idear i va publicar al seu llibre Foundations of Chess Strategy (2005) una classificació dels escaquistes en 4 tipus, que ha estat desenvolupada i popularitzada pels grans mestres alemanys Karsten Müller (1970) i Luis Engel (2002), que ho descriuen així en el llibre The Human Factor in Chess (2020) del que són coautors:
L'activista = Tal, Kasparov, Judith Polgar, Aronian,
El reflector = Capablanca, Karpov, Carlsen, Keymer
El pragmàtic = Euwe, Korchnoi, Fischer, Caruana
El teòric = Steiniz, Botvinnik, Kramnik, Giri
Com subtitulen el llibre, es tracta de 4 tipus diferents de jugadors d'escacs amb les seves fortaleses i debilitats. I això té una doble utilitat, per mirar de conèixer-se a si mateix i mirar de millorar allà on realment fa falta (1) i també per conèixer els rivals i preparar l'encontre. El tema està especialment relacionat amb les obertures per dos motius, per elles es pot inferir bastant el tipus, però més encara, descobert el tipus es pot preveure quines obertures utilitzarà.
A més el model preveu l'evolució dinàmica amb el temps i evita afirmacions massa deterministes i místiques com fa notar en la seva revisió el psicòleg i escaquista Barry Hymer (1960), autor entre d'altres de Chess improvement. It's all in the mindset (2020), aquest junt al gran mestre Peter Wells (1965). Hymer com a professional del tema i bastant escèptic en les teories sobre estils d'aprenentatge, desconfia dels sistemes tancats, massa explicatius i fixistes, i desprès de comprovar que hi ha alguna discrepància en l'atribució d'un determinat jugador a un grup en un llibre i l'altre, senyal que es busca realment l'encert, i que tots tres autors reconeixen que només és un model més entre altres possibles, ell mateix afirma que no és una ciència exacta i encara caldria veure si és una "ciència", el considera una eina pràctica per aprofitar els propis punts forts i explotar les debilitats de l'oponent, en el benentés que cap estil és superior (2) i del que és tracta és, com ja proposen els autors del sistema, d'anar evolucionant cap a un estil de joc universal, és a dir equilibrat, tenint una mica de tot allò bo (3).
Així per exemple els reflectors dominen la profilaxi, els activistes tenen coneixements molt nítids de línies d'obertura, als pragmàtics els hi agrada el càlcul i als teòrics les posicions tranquiles i tècniques. I també que això és un punt de partida, no un estil on romandre, i que tothom hauria de mirar d'incrementar el domini dels principis generals com Botvinnik, l'harmonia i coordinació de Smyslov, l'eclecticisme de la utilitat de Fischer i el sentiment d'iniciativa d'Alekhin.
Estudiar la psicologia en escacs té una llarga tradició, tant pel coneixement pur com per les seves possibles aplicacions pràctiques. Entre molts precedents, amb diferents maneres d'enfocar-ho i visions, podem citar:
Die Meister des Schachbretts (1930) de Richard Réti (1889 - 1929)
The human side of chess (1952) de Fred Reinfeld (1910 - 1964)
The psychology of the chess player (1956) de Reuben Fine (1914 - 1993)
Chelovek v shakhmatakh (1967) de Nikolai Krogius (1930 - 2022)
The battle of chess ideas (1972) d'Anthony Saidy (1937)
Basant-me en sistemes de caràcter no escaquistes, dels que n'hi ha molts més, sinó de tipus general, jo mateix he desenvolupat una aplicació d'un sistema als escaquistes, que ja he citat en alguna ocasió abans i que tornaré a explicar. En el meu cas és més pel coneixement que per altre cosa, primer perquè estic pràcticament retirat de la pràctica activa dels escacs i segon perquè tot i que ho veig força clar en teoria no ho aplico a la pràctica.
Nota: els títols de llibres en anglès solen dur quasi totes les paraules en majúscula però, a diferència de l'alemany, que tampoc n'usa tantes, no passa així quan és una frase normal, per tant prefereixo citar el títol com si fos en una frase anglesa normal.
(1) Això és especialment útil en la defensa o jugant contra oponents més forts: una muralla té la validesa del seu punt més baix, que és el que previsiblement el rival assaltarà si el veu, i no pas del seu punt més alt, que més que res serveix per a funcions d'imatge.
(2) Com en el joc de pedra, paper i tissora, símil que el mateix Hymer usa
(3) Es ben notori com van canviar els estils de Steinitz, Smyslov i Tal des dels seus jocs primerencs al se estil definitiu
