Miquel Solà In Memoriam

El 30 de març moria a l'Hospital de Vic, on havia ingressat pocs dies abans per una malaltia, Miquel Solà Lluch (1955 - 2024) un destacat jugador del Club Escacs Vic que havia tingut una presència continuada i habitual durant més de 50 anys, essent també un fort puntal del club i dels escacs vigatans i osonencs, per la seva personalitat tranquila i amable i en general de bon humor, per la seva gran afició que contagiava a altres, pel fet que feia molt per fer equip, creant ambient, i pel fet que durant tota la seva trajectòria, igual jugava partides oficials al més alt nivell contra jugadors de primera fila com també feia partides d'entrenament i ràpides amb els companys i  fins amb jugadors de cafè, coneguts i desconeguts, en un bar  i en general amb tothom, normalment se'l solia trobar ben disposat per fer una o diverses partides, i sovint l'ocasional rival es cansava abans de jugar que ell, a no ser que tingués alguna cosa que fer.

Miquel Solà, a la dreta, jugant una amistosa amb Lluís Ureña al Casino, s'ho mira Ferran Genís.
En Miquel era un jugador asidu i constant. Foto recent, d'aquest any, cortesia de Lluís Ureña.

En els últims anys el seu Elo FIDE va ser de 1973 (maig 2010) a 1977 (gener i març 2011), si bé desprès ja va anar baixant, tot i que mantenint-se en uns 1950s fins que ja al juliol de 2016 va baixar per primera vegada dels 1900 tot i que per molt poc. Això indica el sòlid, estable i segur que era, cosa també molt important en un jugador d'equip per la confiança que inspira aquesta regularitat de força i resultats. I tot i que desprès va seguir un lent declivi, tenint ja més de 60 anys d'edat i 45 de joc, els seu ràting es mantenia fins fa no massa anys en uns 1800 i l'abril de 2024 sortia encara amb un punt més de 1750. I una de les coses de les que estava més content és la de que la revista 8x8 li va publicar fa alguns anys una partida seva contra un mestre en un torneig de categoria, que va acabar en taules, escollint-la entre altres partides destacades del torneig, per tant no sols pel resultat sinó també pel joc dels dos. 

Entre moltes bones qualitats, una cosa que sí tenia és que li costava abandonar la partida, i en ocasions resistia amb material de menys o en posició dolenta i poc menys que perduda, però potser ho feia per ganes de jugar o per responsabilitat amb l'equip i potser recordant també aquella advertència tant evident d'un gran mestre (1) que recordava que "cap partida s'ha guanyat ni entaulat abandonant". Com a mostra d'aquesta característica rocosa i infatigable del seu estil, una partida de torneig decisiva per a tots dos per tenir un premi al VII Open de Moià 2018, la R. Lázaro M. - Miquel Solà, a la 8ª i última ronda del 23 de  novembre, en que ja molt avançada la partida perd una torre i poques jugades desprès i amb torre de menys em guanya en el final! (2): 

En Miquel va tenir encara més sort que jo i la va tenir desprès i al final, que és quan compta. Així la bona
classificació final i un dels premis va ser per ell, en un joc que de normal haurien sigut taules. I estavem
tots dos tan capficats que el resultat erroni a baix el va posar ell abans de signar, a dalt ja estava correcte, i
jo al veure el 0 vaig signar a sota i al caure en que eren les negres vaig tornar a signar al cantó blanc a dalt. 

Però sobretot era un bon company, un amic i una persona agradable, amb qui podies parlar d'escacs i de tot, i en la seva labor didàctica havia introduït al món dels escacs i ensenyat i ajudat a progressar a diversos nous membres, joves o no, que el consideren el seu mestre. Descansi en pau el benvolgut Miquel, que deixa un molt bon record. Preguem Déu per ell, que al Cel sigui!  

(1) Em sembla que era de Tarrasch o potser de Tartakower
(2) Va picar en una jugada no massa evident i va perdre torre neta, però de seguida va aprofitar l'avançat del seu rei i va irrompre amb ell buscant capturar peons i mirar de passar-ne algun de seu. Jo no me'n vaig enrecordar que ja molts anys enrera havia decidit que en casos així, i anant molt bé de rellotge, m'aixecaria i faria un descans de 5 o 10 minuts, deixant sol al rival reflexionant en la posició perdedora i sense pressa per continuar la partida, que es podria perllongar a un quart d'hora i tot, i si no abandonava, desprès m'hi pensaria ja més tranquil durant una bona estona, segons disponibilitat de temps, fins trobar una clara línia guanyadora o quasi, i en canvi vaig confiar en l'avantatge material i en l'espontaneïtat, quasi com una ràpida, perquè tenia pressa per acabar i marxar, llavors vaig cometre dos greus errors de principiant en jugar la torre i Solà es va veure recompensat perquè al final vaig tenir que canviar la torre per un peó que anava a coronar i ell es va imposar per la posició del seu rei. En descàrreg meu però afegint més enigma a l'assumpte, és clar que savia i que vaig recordar la norma bàsica "la torre des de lluny i per darrera el peó" però tant en la jugada en que ja guanyava com en la següent en que encara com a mínim empatava vaig tenir cada vegada el pensament intrusiu "però cada norma té la seva excepció" i em va semblar que ho millorava (!) clavant-li el peó amb la torre des de prop i de cantó i no vaig escarmentar ni tant sols davant el mal resultat del primer cop que ho vaig fer i en lloc de recapacitar vaig insistir en fer el mateix, sense veure cap continuació ni en una i jugant a ritme de ràpida, sense cap necessitat ni motiu, i a més essent que ell sí que anava una mica just de temps (!), ho sigui que el mateix tipus de joc que em va permetre guanyar-li la torre me la va fer perdre poc desprès. Ja se sap que allò que es guanya fàcil si no es vigila es perd fàcilment, i que com se sol constatar, sovint la fortuna afavoreix als audaços. Potser aquell dia estava molt cansat o preocupat i pensava que la tenia guanyada de qualsevol manera (!) i tampoc me'n vaig enrecordar d'aquella altre norma escaquista que diu "la partida es considerarà guanyada quan tinguis la planella signada a la butxaca"

Fa quasi mig segle

D'aquestes fotos aviat farà 50 anys, són de l'equip de l'Institut Jaume Callís de Vic, dirigit per Ricard Lázaro pare, que aleshores n'era el director (va ser el primer director del centre i ho va ser entre els anys 1968 - 75 i 1979 - 80), jugant a casa, és a dir a la cantina de l'Institut, a la primavera de 1974:

En la primera juga un escaquista molt jove llavors que ara encara està en actiu, en Miquel Solà: 

Solà, amb 18 anys, porta les negres i juga en el 5è tauler amb un jugador del Centelles.

L'altre foto és una raresa perquè hi juguen dos que mai van jugar a escacs, excepte en aquesta partida. El de l'Institut és el professor d'Història Vicenç Pascual, que el meu pare acabava de contractar per fer classes junt amb la seva dona, professora de Llengua i Literatura espanyola, Carme Rubio, feia només uns pocs mesos, a l'octubre de 1973. Pascual, tot i que no jugava partides, era força afeccionat al món dels escacs i aquí va suplir un forat a equip, igual que cobria un forat al professorat del centre i a ell i a la seva dona els hi va agradar tant l'ambient del centre i Vic que s'hi van quedar definitivament. La noia amb la que juga també és no jugadora si bé en aquella època estava casada amb un molt bon jugador d'escacs i amb molt entusiasme pel joc i alguna cosa en devia haver après, perquè la partida entre els dos va ser bastant presentable, dintre de tot, i va tenir una duració normal. Ella també o va cobrir un forat en l'alineació del Centelles o es volia iniciar com a jugadora, cosa que també sembla que era la idea del seu rival, encara que cap dels dos la va concretar, potser algun d'ells va jugar una partida més, però res més. I és curiós que juguin tots dos, perquè les alineacions eren secretes fins que començava el matx, i la sort els va fer coincidir.

Ell aquí tenia 26 anys i estava a punt de fer-ne 27, era nascut al maig de 1947, i la rival, pel que es veu també era bastant jove. Vicenç Pascual va seguir vinculat amb el món dels escacs tota la seva vida, va voler que el seu fill aprengués a jugar i jugués durant un temps amb el Vic, i va intentar fer un llibre d'ensenyança dels escacs en col·laboració amb un escaquista de la comarca, el va acabar i va estar a punt de publicar-lo perquè algunes editorials, en les que ell col·laborava amb llibres d'Història, s'hi van interessar quan els hi va oferir i una li va dir que l'acceptava i ja estava en fase de correcció quan un sobtat gir editorial els va fer trencar el compromís, preferint publicar llibres semblants signats per campions ben coneguts del públic, com el campió del món Garry Kasparov del qui aquella mateixa casa o almenys una de les que els hi va oferir i ensenyar, va treure mesos després uns fascicles de "Kasparov enseña ajedrez" amb la mateixa idea i contingut diferent, si bé ell encara va esperar uns anys confiant que alguna altra de les editorials es decidirà a publicar-lo. Vicenç Pascual, ben conegut al món de la cultura de la comarca d'Osona, va morir el 30 d'abril de 2019, als 71 anys. 

Aquest encontre del Institut contra el Centelles B va tenir lloc en el IV Comarcal per Equips d'Osona, amb 10 equips dels més forts, que l'Institut va guanyar per +8 =0 -2, fent per tant 8 punts de 10 possibles, només va perdre el primer encontre i l'últim, quan ja era campió, superant a equips tan forts com el Vic, el Centelles A, l'Orfeó Vigatà, Moia, Tona i Farga Lacambra - que va anar primer quasi tot el torneig, fins a les darreres rondes - això sí, per molt poc marge, ja que els equips citats van quedar molt propers, a mig punt, un punt o un punt i mig tan sols, i encara perquè a la majoria l'Institut els va guanyar en el seu matx amb ells, i així l'Institut a partir de la meitat del campionat els va anar superant i avançant en la classificació. En aquest torneig també es va produir el primer 6 - 0 en la història dels Comarcals d'Osona, el que va fer l'equip campió, l'Institut, davant l'Olost, al local de l'Orfeó Vigatà a fnals d'abril, un resultat que només es va reperir uns pocs cops més fins a la fi d'aquests torneigs i quasi tots ells tenint també al Folgueroles -  successor de l'Institut amb un altre nom quan Ricard Lázaro Sr. va deixar de ser director del centre i ni la nova directiva ni els jugadors no estaven per la labor de continuar amb aquest nom en tals circumstàncies - com a protagonista. Es curiós que tant l'Institut en les primeres edicions, amb 2 primers i 2 segons llocs de 5 campionats, com el Folgueroles amb els mateixos jugadors després, 3 segons llocs de 4 campionats, es pot dir que van dominar aquestes competicions, tot i participar-hi el Centelles, Vic, Tennis, Orfeó Vigatà, Moia, Tona... amb equips que aviat van presentar els seus jugadors més forts, molts d'ells preferents i dels primers taulers en diverses edicions van jugar diversos MI, en alguns encontres un parell alhora i tot, també algun MF, escaquistes catalans i espanyols de primera línia. Va ser una cosa ben sorprenent que avui dia seria de ben segur irrepetible, però d'això fa ja mig segle. Eren altres temps.

Amistat i compartir temps i activitat

Ricard Lázaro Sanromà (1923 - 2008) era molt polifacètic i destacava en tots els camps, tant els intel·lectuals, com els de realització i també i sobretot en els humans, personals, familiars i socials. Es feia molt amb la gent, es preocupava pels altres i els seus problemes i necessitats i s'avançava a ajudar-los, fent coses per ells amb molta intel·ligència, capacitat de treball, encert i eficàcia. 

Amb aquesta manera de ser tenia relacions amistoses amb gairebé tothom que el coneixia, era popular, apreciat i estimat, perquè tot i tenir defectes i errors com tothom, se li notava el bon natural i encara més el bon cor. Les poques excepcions eren degudes a problemes extrapersonals, com en alguna època tingué oposició d'alguns per la seva conducta conciliadora, de donar llibertat i d'apel·lar a la responsabilitat personal, perquè manava d'una manera suau i confiant en la intel·ligència i bona voluntat de la gent, cosa que no tothom apreciava. Però alguns, i fins i tot bastants o molts, sí i tota la seva vida vida va tenir amics, entre els quals alguns veritablement propers, que el valoraven i apreciaven en correspondència a la seva actitud, les seves accions i les seves qualitats personals. 

Un d'aquests amics era el professor de secundària i químic com ell, Josep Maria Franquesa (1930 - 2023), que en una època en que Ricard Lázaro Sr. era director de l'Institut Jaume Callís de Vic entre 1968 i 1975 (1) en Josep Mª Franquesa va ocupar per un temps el càrrec de confiança de cap d'estudis. 

Josep Franquesa en els seus últims anys, ja molt gran d'edat, seguia jugant 
sovint a escacs en família, aquí amb el seu net Aleix, també solia jugar amb
altres membres com el seu fill Miquel o un altre net, en Marc, entre d'altres

El Josep Franquesa va ser un dels seus pocs amics que el va sobreviure, i per molts anys, degut a que era força més jove i a que va arribar a nonagenari,  ja que tots els altres grans amics van morir abans que ell: el Narcís Rodas Sr (+ 1984), el Dr. Josep Brugulat (+ 2001), el pintor Àngel Corominas (+ 2007) i Francesc Freixer (+ 2008) si bé aquest només mig any abans. Però el que aquí més interessa és que igual que amb els citats compartia l'afició als escacs i solia fer regularment trobades per jugar un bon nombre de partides, prendre alguna cosa i parlar, també als que no eren escaquistes el pare Lázaro, com se'l coneixia sovint en el món dels escacs (2) ja que havia ensenyat i participava en competicions amb els seus tres fills Ricard, Jordi i Xavier (3) semblava comunicar-lis l'afició, la importància i fins l'entusiasme per practicar els escacs.

A en Josep Franquesa, que no consta si ja sabia escacs abans, el Ricard pare no sé si li va ensenyar (4) però sí que li va transmetre les ganes de jugar a escacs, i aquest va ser després, sobretot en els últims anys, un jugador d'escacs però sols en família, amb fills, nebots i néts, a part d'algunes partides que devien fer puntualmet ells dos, però això sí molt limitades en nombre i en el temps, sense arribar a les maratons sovintejades amb els seus amics escaquistes, però tot i així algunes trobades per jugar a escacs sí que les feren, igual que algunes partides de tant en tant. 

Era una altre època i una altre mentalitat, però en queda el bon record i l'admiració per aquesta afició compartida que ajudava a crear, a nuar, estrènyer i mantenir en els anys bonics llaços d'amistat que solien durar tota la vida, un dels molts efectes positius del joc dels escacs.  

(1) I de nou ho va ser al curs 1979 - 1980, el Sr. Lázaro, com li deien, va ser el primer director del primer Institut d'Ensenyament Mitjà de la ciutat de Vic i de tota la comarca d'Osona, fet amb el qual va deixar una forta empremta, sobretot per les decisions que va prendre i implantar ja des de l'inici com la coeducació a les aules i el permetre als professors fer les classes en català com ell solia fer, i una llibertat per a professors i estudiants, especialment els de Batxillerat Superior i Preuniversitari, de tipus gairebé universitari, amb moltes activitats com cinefòrum i sobretot un Batxillerat nocturn per a gent gran i casos especials, que com no li deixaven tenir però ell veia que era necessari, al final va aconseguir-lo començant una hora abans per tal que es pogués dir "de tardes" tot i que alguns dies acabava a les 10 de la nit, un altre fet que també va marcar un abans i després a Vic i comarca, igual que en una època en la que això era insòlit, dos viatges de fi d'estudis a Grècia en dos autocars cada vegada els anys 1973 i 1974 passant per molts països europeus a l'anada i tornada, entre ells tocant o travessant diversos de comunistes com Albània (una escala del vaixell en un port, sense desembarcar), Bulgària i Iugoslàvia (travessats de sud a nord tots dos) i Hongria (on el primer any no els van deixar entrar), quan Espanya vivia en el final del franquisme, i aquests dos grans viatges, en els que van participar molts joves per les molt bones condicions econòmiques que va aconseguir preparant-los amb molt temps, també van marcar una fita molt important entre el jovent osonenc. I com a director també va fer molt per promocionar els escacs en el centre i entre els nois de Vic i de tota la seva comarca, així com també en general sobretot amb els Campionats Comarcals per equips, dels que en va ser promotor, i amb el molt exitós equip juvenil de l'Institut, cosa que ja s'ha explicat en diversos llocs d'aquest Blog.

(2) Igual que Ricard Lázaro pare. En canvi a l'Institut Jaume Callís de Vic, des de l'inici fins que es va jubilar el setembre de 1989, tothom, professors, personal no docent, alumnes i pares el coneixien com "el director", tant quan ho era com quan va deixar de ser-ho oficialment, però havent conservat durant forces anys una gran influència i ascendent per la seva intel·ligència, experiència i capacitat de treball, com també de resistència i resiliència davant les dificultats i problemes, de manera que quan venia algú de fora i li preguntava a algun conserge o administratiu pel director del centre, aquests solien respondre "a qui busca, al director o al director actual?" ja que "el director" sempre va continuar essent-ho ell en el sentir de professors, alumnes i pares del centre. En canvi a altres llocs, i especialment a l'autoescola Calldetenes, fundada i portada per ell, de la que també va ser director, professor i propietari entre 1980 i 2007, a part de "director", que també ho era en aquest cas, també se'l va conèixer a partir de 1982, amb 58 anys, com "l'avi", un ape·latiu que es va anar expandit i va tenir i conservar també en altres àmbits, fins a l'Institut i el món dels escacs, ja que el juny d'aquell any va néixer la seva primera neta, i que palesava la familiaritat i l'afecte que la gent li tenia. 

(3) Tenia tambe quatre filles, Immaculada, Meritxell, Mercè i Marta, i tant la Imma com la Mercè havien jugat temporalment als escacs si bé ocasionalment i en èpoques diferents, si bé la prrimera molt poc i només com aficionada i en un torneig escolar, als anys 1969 i 1970,  i la segona poc, només en un campionat infantil l'any 1977. També va tenir com afillat a casa entre 1972 i 1974 a un nen de Folgueroles, en Manel Madrenas, que havia quedat orfe de pare i mare en un accident de trànsit; R. Lázaro Sr. era molt amic dels seus pares i especialment del pare, el Dr. Josep Madrenes (1921 - 1972), metge titular durant molts anys del poble i un dels pocs amics d'aquests anys amb el que no jugava a escacs, i en Manel, amic també del Xavier, va aprendre escacs i va participar en tornegs durant un parell o tres d'anys. 

(4) Realment va ensenyar a jugar i a progressar en el talent, l'entusiasme i la dedicació en els escacs a molts al llarg de més de mig segle, des de que era molt jove i jugava en el bar Tupinamba de Gràcia, essent un dels cofundadors de la U.G.A. l'any 1940, quan tenia uns 16 anys, passant per quan era un adult, i a principis dels anys 1960s feia en alguna ocasió sessions de simultànies a molts taulers al Col·legi del Cor de Maria de Barcelona i va compartiir l'afició amb el claretià P. José Luis Brasero, que es feu escaquista federat i fins escrigué un llibre d'iniciació als escacs per a nens, fins a molts als que els hi va ensenyar a casa, a l'Instiitut, al C.E. Vic, o fins a l'autoescola Calldetenes, amb alguns alumnes fora d'hores de classe, un dels últims dels quals, i dels més exitosos, fou el Marc Parramón (n. 1983), que ensenyat per ell, jugant amb ell i també amb alguns ensenyaments de l'autor d'aquest Blog, sobretot amb una col·lecció de partides meves que li vaig passar per tal que se les mirés i estudiés, ha arribat a ser un jugador federat, fitxatge d'alguns clubs, jugador assidu de torneigs i amb uns Elo FIDE, FEDA i FCE força alts i curiosament en ocasions més alt el internacional, fins de 1954, que l'estatal i el nacional.  

15 anys del decès de l'estimat Ricard Lázaro pare

Aquests dies de juliol de 2023 fa 15 anys del traspàs de Ricard Lázaro Sanromà.

Nascut a Barcelona el 14 d'octubre de 1923, va morir a Vic el 26 de juliol de 2008. Llicenciat en Ciències Químiques per la Universitat Central de Barcelona l'any 1947, el seu currículum acadèmic inclou obtenir el títol d'agregat de Matemàtiques per oposicions estatals a Madrid el 1963 i el de catedràtic de Física i Química d'ensenyament secundari el 1966. Després d'haver desempenyat el càrrec de secretari a l'Institut Infanta Isabel d'Aragó durant un parell d'anys, el juny de 1967 se li encarregà director tècnic de La Salle Manlleu, motiu pel qual es desplaçà des de Barcelona a la comarca d'Osona amb la seva família ja nombrosa, i el juny de 1968 fou nomenat primer director del primer Institut de la comarca d'Osona, el Jaume Callís de Vic, càrrec que tingué fins l'estiu de 1975 i que tornà a exercir provisionalment durant uns mesos entre el juny de 1979 i febrer de 1980, continuant després com a catedràtic de Ciències del mateix Institut fins el setembre de 1989 en que es jubilà com a docent d'ensenyament secundari. Entre els seus alumnes sortiren molts físics, químics i matemàtics en concret i científics en general, com també d'altres carreres acadèmiques i universitaris, perquè essent una persona d'una intel·ligència extraordinària i d'una capacitat de treball excepcional, també tenia una gran capacitat didàctica i pedagògica, essent un veritable despertador d'intel·ligències i de vocacions als estudis superiors, fet del que qui això escriu, fill seu, com tants d'altres, en pot donar fe per experiència pròpia. I aficionat als escacs, que considerava un joc que ensenyava a pensar, a raonar estratègicament i a adquirir responsabilitat per les pròpies decisions i accions, va saber també transmetre aquest gust per l'anomenat rei dels jocs als seus fills i a nombrosos estudiants ja predisposats per les seves qualitats, però als que els faltava descobrir-lo, aprendre'l i saber apreciar-lo, coses que ell feia molt bé i de molt bon grat. I tot això citat era només una faceta seva, perquè era polifacètic i destacava en molts camps, practicament en tots els que tocava, que eren molt diversos, i amb motiu del centenari del seu naixement miraré d'anar citant breument en aquesr Blog. Descansi en pau l'estimat espòs, pare, tiet, avi, amic i mestre, i que al Cel sigui! 

Aniversari de l'autor

Sostè una pietosa creença popular que els salvats que vagin al Cel a la vida futura i eterna amb el seu cos ressuscitat, tant si van morir de nens o joves, com si eren adults o ancians, tindran un cos gloriós de plenitud humana. I que això, a part de lliure de tota deficiència, significa uns trenta anys més o menys. 

L'autor del blog a finals de juny de 1986 a Granollers, a punt de fer 32 anys.

El fonament d'aquesta creença està en l'edat de Jesucrist en el moment de la seva mort i resurrecció, uns trenta anys i escaig, que se sol concretar en 33 anys, ja que en la resurrecció final som associats per Ell a la seva pròpia resurrecció gloriosa. No sabem si serà així o no, però és molt possible, tot i que potser serà molt millor que tot el que podem imaginar. 

Aquesta reflexió ve amb motiu de l'aniversari de qui això escriu, que acaba de fer 69 anys, i trobo que és adequat en un dia així fer algun pensament d'aquest estil, alhora que donar gràcies a Déu pel temps de vida ja concedit a tots i pel que ens vulgui concedir a tots i cadascú de nosaltres, perquè segur que la seva voluntat serà la nostra major felicitat. D'això en podem estar ben convençuts!  

L'estil de joc del Jordi Lázaro i l'estil Fischer

En Jordi Lázaro tenia un gran talent innat per a jugar a escacs. Des que va aprendre en família a jugar, ensenyat com la resta dels germans pel seu pare, gairebé no va estudiar escacs i es va mirar molts pocs llibres, i en tots dos casos a l'inici del seu aprenentatge, fins i tot no va repassar gaires partides, tot i que això sí que ho va fer des del principi i ho va seguir fent molts anys, però de forma puntual, algunes de Fischer sobretot i unes quantes que li ensenyavem nosaltres demanant-li que les veiés i ens les comentés. 

El Jordi Lázaro en la seva millor època en escacs, cap a l'any 1972, foto feta meva.

Es pot dir que va aprendre jugant i veient jugar, tant a lentes com a ràpides. Perquè de llibres només va seguir el que el seu pare els hi ensenyava, de Réti (Los grandes maestros del tablero) i de Nimzowitsch (Mi sistema), algun de Fred Reinfeld i pocs més, i això cap als anys 1970 i 1971, és a dir molt al principi. Si que es mirava revistes com "El ajedrez canario" i especialment a partir de 1973 i per uns quants anys "Jaque" i si bé passava partides, no eren moltes, però l'afició a les revistes d'escacs la va conservar gairebé fins al final, de gran comprava el "8 x 8" als quioscs, però s'interessava principalment per les notícies d'escacs i per alguns problemes. 

De llibres en el seu període formatiu o jove, triats per ell i que li agradessin i els fes servir, hi havia Ataques directos al rey de Bondarevsky  i el Piense como un gran maestro de Kotov i un sobre La apertura catalana de Y.N. Neustadt, del que havia mirat alguna cosa, unes poques variants, sense oblidar Suggestions per a l'estratègia escaquista de Tartakower, que s'havia llegit i i algun cop citava com potser també una mica L'art del sacrifici en escacs de Spielmann,al que li havia fet alguna ullada i gairebé cap més, perquè tot i que el nostre pare ens va ensenyar ja de nois les primeres jugades d'algunes obertures i defenses i especialment l'obertura Reti que ell jugava sistemàticament i que ens va mostrar amb més profunditat, el Jordi va triar de seguida l'obertura de peó de dama 1. d4 i concretament la Catalana, començant amb 2.c4 (1) i amb negres jugava la Siciliana variant del Dragó (2) i la Defensa Índia de Rei o similars, tot i que empaltant amb altres plantejaments com la Indo-Benoni durant una bona època. Aparentment el seu repertori era limitat o almenys no massa variat però això era fet expressament, perquè jugava segons la seva experiència i resultats personals i n'era cada cop més expert i es sentia més segur en les seves línies, costava molt que el poguessin sorprendre en l'obertura i no li disgustava, sinó al contrari, repertir els plantejaments cada vegada, tot i que no era automàtic i en alguna ocasió variava ell mateix, no només per les respostes de l'adversari. I més endavant pràcticament va deixar de llegir llibres d'escacs, ja que tampoc en general era gaire aficionat a la lectura, excepte de jove estudiant, quan anava a la biblioteca i els triava al seu gusr. 

I així com els mestres actuals més admirats per mi eren Tal i Petrosian i en el matx de Reyjkiavik de1972 vaig estar a favor de Spasski, perquè em semblava més sòlid i seriós, i els del meu pare eren Botvinnik, Smyslov, Petrosian i una mica també Tal i el 1976 es va llegir tot el llibre de les partides de Karpov, el mestre contemporani més admirat pel Jordi era indubtablement i gairebé en exclusiva Bobby Fischer (1943 - 2008), del que savia reconèixer l'estil com el millor i diferent (3) i amb l'estil de joc del qual gairebé s'identificava, no per imitació sinó perquè eren naturalment molt semblants el d'ell i el seu: un joc posicional, però amb iniciativa i agressiu, força segur però alhora molt actiu i amb remats contundents davant les jugades passives, fluixes o errors del contrari. No eren iguals ni molt menys, però sí que tenien un aire similar i un paral·lelisme conceptual, salvant les distàncies i les diferències, era com si compartissin un mode bastant comú d'enfocar la partida i d'entendre el joc. 

Un metge que li va fer un estudi psicològic quan començava a tenir problemes de nervis, va concloure que el Jordi tenia una mentalitat matemàtica i una intel·ligència molt desenvolupada i que això tenia avantatges i desaventatges a més de produir diverses peculiaritats personals. I diversos jugadors veterans del Club Escacs Vic ja havien comentat que el Jordi tenia una alta capacitat i un gran talent per jugar a escacs, però que aparentment no l'exercia al nivell que li corresponia, ja que quedava en un pla comarcal quan podia haver estat entre els primers de Catalunya i entre els bons d'Espanya, si ho hagués enfocat d'una altre manera i ho hagués desenvolupat ben guiat i orientat per un entrenador i preparador expert que hagués estat per ell i l'hi hagués fet l'acompanyament i el seguiment, cosa llavors gairebé inexistent o molt rara. "Amb l'Ulvestadt hagués après molt" li havia sentit comentar a algú, "Tindria que haver assistit a veure torneigs internacionals de mestres i aprendre de veure'ls jugar", "Li hagués convingut jugar contra rivals més forts"... 

Però es pot dir que no va estar al lloc ni al moment adequat per manifestar, polir i realitzar plenament les seves molt altes capacitats, a part dels problemes de nervis que li van donar un primer avís l'abril de 1973, amb 16 anys, que per sort va ser passatger i semblava superat, però va tenir una segona recaiguda a la primavera de 1975 i quan ja el va afectar de manera seriosa va ser a partir de 1977, que va deixar la carrera universitaria que feia, i que era seriós es va veure quan el gener de 1979, després d'unes setmanes com a recluta de la Marina a Cartagena va ser declarat no apte per al servei per motius de salut i llicenciat. No va ser continu, a l'agost del matex any va ser àrbitre principal del Campionat d'Espanya Femení a Vic amb tota normalitat i eficàcia,  però sí recorrent, i sovint l'afectava en els moments més inesperats i inoportuns, impedint-li un progrés continuat, soatingut i estable, i així per exemple va tenir èpoques de no practicar o fracassos impensats i no va pujar a la categoria Preferent fins l'any 1981, quan podia i hauria pogut fer-ho perfectament a mitjans dels 1970s, i no va ser campió del Club Escacs Vic i campió de Vic fins l'any 1984 quan li hauria tocat, i va ser a punt de ser-ho, ja a finals dels 1970s, quan jugava en els primers taulers del Vic A en les divisions més altes del Campionat de Catalunya per Equips - tot i que el Vic va baixar de la Divisió d'Honor el 1973 i no la va recuperar fins 1989, va estar quasi sempre o sempre a la Primera Divisió catalana - i tampoc va acceptar les ofertes que va tenir de fitxar per altres clubs, no sols pels seus problemes d'ansietat sinó sobretot perquè considerava que el C.E. Vic era "el seu" i no va ser fins a finals dels 1990s que, després de molt temps sense jugar, també s'ha de dir, es va deixar convèncer pel Taradell. 

Aquest contrast entre capacitats i perspectives per un cantó (4) i resultats i situació per un altre, li va fer dir a un destacat jugador del C.E. Vic que era un agut observador del món dels escacs i bon coneixedor de la naturalesa humana (5): "Si hagués nascut a Rússia o ni que fos a algun pais europeu o als Estats Units o Argentina, ben ensenyat, entrenat i preparat i en un ambient de progrés adequat, hagués arribat a ser segur un Gran Mestre, més encara un dels de participació internacional i bons a nivell mundial". No sé si era un elogi excesiu, però sí, amb rivals progressivament més difícils, sobretot ell que aprenia jugant i veient jugar, més o menys per aquí podien haver anat les coses, sobretot si li haguessin pogut solucionar el seu problema de salut, el nerviosisme que l'afectava periòdicament i que aquí, pels motius que fossin, no es va superar del tot fins un llarg tractament hospitalari l'any 2014-15 que per fi el va deixar pràcticament guarit, tot i que amb les seqüeles de tants anys de patiment psicològic i sobretot de medicació (6). És trist però el seu va ser un cas de "el que hagués pogut ser i no va ser"...

(1) Jo li vaig dir en les primeres partides de campionat que el que ell feia era un Gambit de Dama acatalanat retat (de Reti), ja que el plantejament típic amb d4 i c4 el continuava amb Cf3, tot i que en ocasions el precedia amb Cc3, i el fianchetto de rei i l'enroc i després en els primers temps hi aplicava una mena de sistema Reti si el rival li ho deixava fer, tot i que això, amb el segon fianchetto, ho va deixar ben aviat. Havoa estudiant el bàsic de l'obertura Catalana en teoria, però de seguida ho va modificar segons la seva experiència de joc i les respostes del contrari, entrant gustosament en les complicacions si el negre acceptava el peó, fent Af4 o bé Ae3 (havent mogut e4 i en algun cas amb el peó encara a e2), o Ag5, etc. Ell jugava per pràctica personal i per convicció i les seves línies, mig teòriques i mig originals, les tenia molt practicades i conegudes-
(2) En ocasions les variants del Fianchetto accelerat i del Fianchetto anticipat, però sobretot el Dragó normal, que era la seva i n'estava ben convençut i s'hi sentia a gust, i això als primers anys 1970s quan això no era gaire usual, i menys encara guanyar així, sovint de forma brillant i ràpida, a jugadors federats de categoria 1ª i preferent.
(3) En una ocasió li vaig passar una partida de Gligoric amb la Indo-Benoni, que Fischer practicava molt, deixant-li creure que era de Fischer, i un cop acabades les jugades típiques de plantejament, només un parell de jugades més endavant se'n va cansar i em va dir "No és una partida de Fischer!" i no la va voler seguir mirant més, i quan li vaig preguntar com ho havia sabut em va contestar "Es nota que no és l'estil de jugar de Fischer", ja que hi tenia com una mena d'identificació instintiva i gairebé preveia que jugaria Fischer en una posició, en tot cas savia discriminar el que no jugaria. I el mateix hagués passat si se li hagués fet la prova amb una Siciliana Najdorf, la preferida de Fischer contra el peó de rei, fins i tot en la mera elecció de les variants concretes contra les jugades del blanc.
(4) Quasi tota la seva carrera va conservar la capacitat de guanyar a jugadors ben forts, de l'èlite catalana, i per exemple no sols va vèncer sense més dificultat a campiones femenines de Catalunya i alguns jugadors famosos i coneguts de primera fila, sinó que va guanyar pràcticament a totes les joves promeses en ascens amb les que es va trobar amb el tauler per mig, com Miralles, Vehí, Ibáñez i uns quants altres, entre els quals si no m'equivoco també el Comas dels seus primers èxits.
(5) Jordi Ralló (1928 - 1992), molt introduït en l'ambient escaquista en general i vigatà en particular, que com Fischer i com el mateix Jordi Lázaro, va morir als 64 anys, el nombre de caselles d'un tauler d'escacs. 
(6) Que la medicació que durant llargues temporades prenia li va afectar el joc és innegable i jo mateix ho vaig comprovar essent-ne testimoni directe, en una ocasió tenia una partida decisiva en la última ronda d'un torneig del que podia haver quedat no sols dels primers i amb premi sinó també, amb els resultats aliens adequats, quedar campió.i tot, i escarmentat per altres vegades que un malestar sobtat l'havia afectat i l'havia fet perdre o, pitjor encara, no poder jugar la partida, va decidir prendre's preventivament un tranquil·litzant que tenia receptat per si en algun moment ho necessitava, pensant que així ho evitaria i podria jugar normal, amb el resultat, com ell mateix va reconèixer, que va jugar fluix, amb una certa torpesa i com mig adormit, i va perdre ràpidament una parttida i davant un rival que podia haver guanyat fàcilment, i no va quedar dels primers ni delspremiats. Per això quan havia de medicar-se avisava que no es veia en cor de jugar. Una llàstima, realment.  

En homenatge al meu pare en el seu centenari

Unes facetes de Ricard Lázaro Sr., un veritable polímata, que val la pena conèixer. 

Al patí de casa seva a Folgueroles, mitjans dels anys 1980s, les coses les feia bé i no sols per a ell

Ricard Lázaro Sanromà, el meu pare, era una persona polifacètica, amb habilitats en múltiples camps ben diferents, no sols intel·lectuals sinó que abarcaben gairebé tota la vida. I amb motiu de l'any del seu centenari de naixement, miraré de citar-ne ni que sigui tan sols algunes en aquest Blog. 

I per començar, per exemple que no sols era una persona erudita, informada, amb una intel·ligència extraordinària per al coneixement intel·lectual, i amb una gran capacitat de treball en tots els àmbits, sinó que les compaginava amb sorprenents habilitats pràctiques i manuals, així per exemple era un bon mecànic de cotxes i motos i de reparacions de tota mena, que des de ben jove fins a ja molt gran, feia personalment ell i de molt bona gana, a més del fet en sí també l'hi era com una distracció, molt adequada per altra banda per les persones que fan molt treball mental. Aquesta característica seva l'havia heretat també el seu fill Xavier, que des que era un noi i gairebé un nen, n'havia après voluntàriament col·laborant amb ell i ben aviat, encara petit, ja desmuntava i tornava a muntar motors de cotxes, tot arreglant les fallides. 

El nostre pare ho havia après en primer lloc per la pràctica des de jove, començant per bicicletes, i ideant coses, i per algun llibre, molt especialment el Manual de automóviles (1940) de Manuel Arias-Paz (1899 - 1965) amb moltíssimes edicions revisades i actualitzades al llarg dels anys, gairebé fins ara mateix, un llibre interesantíssim i molt eficaç no sols per ensenyar els secrets dels vehicles amb motor de gasolina o diesel, sinó per fer-ne agafar afició, als turismes i altres automòbils, com en el cas del Jordi i meu, sinó també per la mecànica, el manteniment i les reparacions, en una època en que tot això tenia molta més presència que ara, des de saber canviar una roda punxada, i el meu pare savia fins i tot reparar-la si era possible, fins a comprovar els nivells d'aigua i d'oli, saber netejar el motor i la carrosseria i també l'interior, conèixer perquè i com funcionava, identificar les avaries, preveure-les pels sorolls del cotxe, arreglar-ho obtenint les peces necessàries sabent usar les eines adequades, comprovar que tot estigués bé, embragatge, transmissió, suspensió...i fins fer alguna innovació perquè R. Lázaro Sr. també era inventor, amb algunes patents i tot, i tenia una gran claredat per millorar i optimitzar eines, dispositius, màquines i sistemes, i fins per pensar-ne de noves.

Normalment això ho feia per ell i per tota la família, sempre que tenia temps, però alguna vegada ho havia fet per altres, com amics seus, almenys mirar-s'ho i avaluar com de difícil seria l'arranjament, si ell era capaç de fer-ho, que si tenia els instruments solia ser que sí, quan valdria fer-ho fer per un professional del ram, però aquests casos eren molt rars i normalment limitats a parents i alguns amics molt especials i encara molt ocasionalment, com un favor i gratuïtament, o a preu de cost dels recanvis i recursos com líquids, bateries i altres. Aquest aspecte el que sí que el va practicar i molt, bé i ben barat, va ser el Xavier, que reparava i restaurava per encàrrec a amics, coneguts i gent que ho savia per algú i li ho demanava, mentre que el Jordi i jo n'erem totalment negats, excepte per les coses més elementals, com punxades, nivells i poca cosa més, com sortir del pas o reconèixer una avaria seriosa i no forçar el cotxe. Però al nostre pare no li faltava feina sempre que ho necessitava, podia i volia, ja que a vegades recorria als mecànics d'ofici, sovint fent un treball mixte amb ells, com una part de la feina i dient-s'ho, ja que a més dels molts vehicles d'una família nombrosa, ben aviat es va ocupar també dels de les dues autoescoles, una a Barcelona durant un parell d'anys, i a continuació l'altre a Calldetenes durant més d'un quart de segle, encarregant-se'n en general ell de tot. 

Una faceta aquesta poc coneguda, excepte pels més propers, especialment la família, que permet fer-se una idea més de conjunt de la seva personalitat, tan variada i tan destacada en moltes coses. En propers entrades en parlaré d'altres ben diferents per donar-lo a conèixer i fer-li un homenatge. I el més important és, com queda dit, que tot allò que feia ho feia bé, en realitat molt bé i per això s'hi dedicava a fer-ho.