Tipus psicològics d'escaquistes

Tipus d'escaquistes: 

El gran mestre danès Lars Bo Hansen (1968) va idear i va publicar al seu llibre Foundations of Chess Strategy (2005) una classificació dels escaquistes en 4 tipus, que ha estat desenvolupada i popularitzada pels grans mestres alemanys Karsten Müller (1970) i Luis Engel (2002), que ho descriuen així en el  llibre The Human Factor in Chess (2020) del que són coautors: 

L'activista = Tal, Kasparov, Judith Polgar, Aronian, 

El reflector = Capablanca, Karpov, Carlsen, Keymer  

El pragmàtic = Euwe, Korchnoi, Fischer, Caruana 

El teòric = Steiniz, Botvinnik, Kramnik, Giri 

Com subtitulen el llibre, es tracta de 4 tipus diferents de jugadors d'escacs amb les seves fortaleses i debilitats. I això té una doble utilitat, per mirar de conèixer-se a si mateix i mirar de millorar allà on realment fa falta (1) i també per conèixer els rivals i preparar l'encontre. El tema està especialment relacionat amb les obertures per dos motius, per elles es pot inferir bastant el tipus, però més encara, descobert el tipus es pot preveure quines obertures utilitzarà. 

A més el model preveu l'evolució dinàmica amb el temps i evita afirmacions massa deterministes i místiques com fa notar en la seva revisió el psicòleg i escaquista Barry Hymer (1960), autor entre d'altres de Chess improvement. It's all in the mindset (2020), aquest junt al gran mestre Peter Wells (1965).  Hymer com a professional del tema i bastant escèptic en les teories sobre estils d'aprenentatge, desconfia dels sistemes tancats, massa explicatius i fixistes, i desprès de comprovar que hi ha alguna discrepància en l'atribució d'un determinat jugador a un grup en un llibre i l'altre, senyal que es busca realment l'encert, i que tots tres autors reconeixen que només és un model més entre altres possibles, ell mateix afirma que no és una ciència exacta i encara caldria veure si és una "ciència", el considera una eina pràctica per aprofitar els propis punts forts i explotar les debilitats de l'oponent, en el benentés que cap estil és superior (2) i del que és tracta és, com ja proposen els autors del sistema, d'anar evolucionant cap a un estil de joc universal, és a dir equilibrat, tenint una mica de tot allò bo (3).

Així per exemple els reflectors dominen la profilaxi, els activistes tenen coneixements molt nítids de línies d'obertura, als pragmàtics els hi agrada el càlcul i als teòrics les posicions tranquiles i tècniques. I també que això és un punt de partida, no un estil on romandre, i que tothom hauria de mirar d'incrementar el domini dels principis generals com Botvinnik, l'harmonia i coordinació de Smyslov, l'eclecticisme de la utilitat de Fischer i  el sentiment d'iniciativa d'Alekhin.  

Estudiar la psicologia en escacs té una llarga tradició, tant pel coneixement pur com per les seves possibles aplicacions pràctiques. Entre molts precedents, amb diferents maneres d'enfocar-ho i visions, podem citar: 

Die Meister des Schachbretts (1930) de Richard Réti (1889 - 1929) 

The human side of chess (1952) de Fred Reinfeld (1910 - 1964) 

The psychology of the chess player (1956) de Reuben Fine (1914 - 1993) 

Chelovek v shakhmatakh (1967) de Nikolai Krogius (1930 - 2022) 

The battle of chess ideas (1972) d'Anthony Saidy (1937) 

Basant-me en sistemes de caràcter no escaquistes, dels que n'hi ha molts més, sinó de tipus general, jo mateix he desenvolupat una aplicació d'un sistema als escaquistes, que ja he citat en alguna ocasió abans i que tornaré a explicar. En el meu cas és més pel coneixement que per altre cosa, primer perquè estic pràcticament retirat de la pràctica activa dels escacs i segon perquè tot i que ho veig força clar en teoria no ho aplico a la pràctica. 

Nota: els títols de llibres en anglès solen dur quasi totes les paraules en majúscula però, a diferència de l'alemany, que tampoc n'usa tantes, no passa així quan és una frase normal, per tant prefereixo citar el títol com si fos en una frase anglesa normal.

(1) Això és especialment útil en la defensa o jugant contra oponents més forts: una muralla té la validesa del seu punt més baix, que és el que previsiblement el rival assaltarà si el veu, i no pas del seu punt més alt, que més que res serveix per a funcions d'imatge.
(2) Com en el joc de pedra, paper i tissora, símil que el mateix Hymer usa
(3) Es ben notori com van canviar els estils de Steinitz, Smyslov i Tal des dels seus jocs primerencs al se estil definitiu

Llibres d'escacs

Una relació de llibres d'escacs per a diferents nivells, per autors; quan no cito llibre és pel paper com a entrenador d'escacs de l'autor o per que no els conec o en té molts:

Aagard, Jacob 

Alburt, Lev - Russian chess course (2 vols) 

Alekhin, Alexandre - Gran ajedrez, Mis mejores partidas (2 vol) 

Averbakh, Yuri - Finales básicos de ajedrez, Finales de alfil y caballo, Lecturas de ajedrez 

Bondarevsky, Igor - Ataques directos al rey

Borrell, Màxim - Aperturas (abiertas, semicerradas i cerradas)  

Botvinnik, Mikhail - Estrategia (3 vol), Selección de partidas de Ragozin  

Bronstein, David - Ajedrez de torneo, 200 partidas abiertas 

Capablanca, José Raul - Fundamentos del ajedrez 

Chernev, Irving - Ajedrez lógico jugada a jugada 

Christiansen, Larry 

Dvoretsky, Mark - School of chess excellence (sèrie de llibres)

Euwe, Max 

Fine, Reuben - Psicologia del jugador de ajedrez

Fiischer, Bobby - Fischer enseña ajedrez, Mis 60 partidas memorables

Furman, Semyon 

Ganzo, Julio - Novedades en las aperturas desde 1965 (1)

Grau, Roberto - Tratado general de ajedrez

Gude, Antonio  -  Escuela de ajedrez 

Gulko, Boris - Lecciones con un gran maestro 

Kan, Ilya - El arte de la defensa

Karpov, Anatoly - Mis mejores partidas 

Kasparov, Garry - Mis geniales predecesores 

Keres, Paul - El ajedrez como yo lo juego 

Koblents,  Aleksandr - Ajedrez de entrenamiento 

Kotov, Aleksandr - Piensa como un gran maestro, Juega como un gran maestro, Entrena como un gran  maestro

Krogius, Nikolai  - La psicologia en ajedrez

Larsen, Bent  - Les millors partides de Bent Larsen 

Lasker, Emanuel - El sentido común en ajedrez, Manual de ajedrez

Lombardy, William   

Makogonov, Vladimir 

Neishtadt, Yakov - La apertura catalana

Nimzowitsch, Aron - Mi Sistema, Pràctica de mi sistema  

Nunn, John  - Understanding chess move by move 

O'Kelly, Alberic - El ajedrez superior de Tigran Petrosian 

Pachman, Ludek - Práctica de las aperturas en ajedrez, Estrategia moderna en ajedrez, Táctica                     moderna en ajedrez (2 vol) 

Paluzie y Lucena, Josep - Primer libro del ajedrecista (2)

Panov, - Tratado de aperturas (abiertas, semiabiertas y cerradas) 

Petrosian, Tigran - Ajedrez en la cumbre 

Philidor, François-André Danican - Análisis del juego del ajedrez 

Polgar, László

Polugaievsky, Lev - La preparació d'un gran mestre  

Reinfeld, Fred - 8 Libros de ajedrez, The Human side of chess 

Réti, Richard - Nuevas ideas en las aperturas, Curso superior de ajedrez, Los grandes maestros del tablero 

Richter, Kurt - Jaque mate 

Saidy - La batalla de las ideas en el ajedrez 

Seirawan, Yasser - No regrets: Fischer - Spassky 1992 (amb George Stefanovic),  Chess duels: My games with the World champions 

Shereshvesky, Mikhail - Estrategia del final 

Silman, Jeremy - How to reassess your chess 

Simagin, Vladimir - El estilo posicional en ajedrez

Smyslov, Vasily - Mis mejores partidas de ajedrez 1935 - 1957 

Smyslov i Loevenfish,  - Finales de torres 

Sokolov, Ivan 

Sokolsky - Nuevas ideas en las aperturas

Soltis, Andy - Soviet chess 1917 - 1991, Mikhail Botvinnik: life and games

Sosonko, Gennady    

Spielmann, Rudolf - El arte del sacrificio en ajedrez 

Suba, Mikhail - The dinamic chess strategy 

Suetin, Aleksei - Como debe jugarse la apertura 

Tal, Mikhail - Práctica de ajedrez magistral 

Tarrasch, Siegbert - Trescientas partidas de ajedrez, La partida moderna de ajedrez  

Tartakower, Savielly - Sugestiones para la estrategia ajedrecística 

Tolush, Aleksandr 

Watson, John L. - Secrets of modern chess strategy,  Chess strategy in action

Yermolinsky, Alex - Road to chess improvement 

Yusupov, Artur 

Zaitsev, Igor 

Zak, Vladimir 

Znosko-Borovsky, Evgeni - Como no debe jugarse al ajedrez 

A casa meva el meu pare tenia una gran intuïció per triar els millors llibres: a part del Paluzie - Philidor usat molt a l'inici, i alguna incursió primerenca en grup en algún de Reinfeld, els tres millors llibres i més usats van ser: 

Mi sistema (1925) - Nimzowitsch 

Los grandes maestros del tablero (1930) - Réti 

Práctica de ajedrez magistral Botvinnik - Tal 1960 - Tal 

A part d'això ens va comprar als fills llibres de finals d'Averbakh i Smyslov, d'estratègia i tàctica de Pachman, d'obertures d'Euwe, Pachman, Panov, Sokolsky i molts altres dels millors, que ell triava amb un gran encert. Em sap greu no haver-los llegit i estudiat més, alguns quasi no els vaig obrir o els vaig fullejar molt per sobre, i no haver fet gaire cas dels seus consells "estudia finals", "si t'agrada el peó de rei juga l'Espanyola amb blanques i negres" i altres per l'estil que ara veig que eren molt encertats, uns consells molt bons, i per no fer-ne cas no vaig arribar més lluny del que ho vaig fer. 

(1) El llibre és de 1969, més que les novetats o obertures, és la manera com ho enfoca, relacionant-ho amb el mig joc i amb el resultat de la partida 
(2) Aquest llibre, que encara s'imprimia el 1945 i potser més tard i tot, portava una traducció de l'obra de Philidor, encara útil 200 anys després de ser publicada per primer cop, i ho feia notar amb un retrat de l'antic campió del món

Miquel Solà In Memoriam

El 30 de març moria a l'Hospital de Vic, on havia ingressat pocs dies abans per una malaltia, Miquel Solà Lluch (1955 - 2024) un destacat jugador del Club Escacs Vic que havia tingut una presència continuada i habitual durant més de 50 anys, essent també un fort puntal del club i dels escacs vigatans i osonencs, per la seva personalitat tranquila i amable i en general de bon humor, per la seva gran afició que contagiava a altres, pel fet que feia molt per fer equip, creant ambient, i pel fet que durant tota la seva trajectòria, igual jugava partides oficials al més alt nivell contra jugadors de primera fila com també feia partides d'entrenament i ràpides amb els companys i  fins amb jugadors de cafè, coneguts i desconeguts, en un bar  i en general amb tothom, normalment se'l solia trobar ben disposat per fer una o diverses partides, i sovint l'ocasional rival es cansava abans de jugar que ell, a no ser que tingués alguna cosa que fer.

Miquel Solà, a la dreta, jugant una amistosa amb Lluís Ureña al Casino, s'ho mira Ferran Genís.
En Miquel era un jugador asidu i constant. Foto recent, d'aquest any, cortesia de Lluís Ureña.

En els últims anys el seu Elo FIDE va ser de 1973 (maig 2010) a 1977 (gener i març 2011), si bé desprès ja va anar baixant, tot i que mantenint-se en uns 1950s fins que ja al juliol de 2016 va baixar per primera vegada dels 1900 tot i que per molt poc. Això indica el sòlid, estable i segur que era, cosa també molt important en un jugador d'equip per la confiança que inspira aquesta regularitat de força i resultats. I tot i que desprès va seguir un lent declivi, tenint ja més de 60 anys d'edat i 45 de joc, els seu ràting es mantenia fins fa no massa anys en uns 1800 i l'abril de 2024 sortia encara amb un punt més de 1750. I una de les coses de les que estava més content és la de que la revista 8x8 li va publicar fa alguns anys una partida seva contra un mestre en un torneig de categoria, que va acabar en taules, escollint-la entre altres partides destacades del torneig, per tant no sols pel resultat sinó també pel joc dels dos. 

Entre moltes bones qualitats, una cosa que sí tenia és que li costava abandonar la partida, i en ocasions resistia amb material de menys o en posició dolenta i poc menys que perduda, però potser ho feia per ganes de jugar o per responsabilitat amb l'equip i potser recordant també aquella advertència tant evident d'un gran mestre (1) que recordava que "cap partida s'ha guanyat ni entaulat abandonant". Com a mostra d'aquesta característica rocosa i infatigable del seu estil, una partida de torneig decisiva per a tots dos per tenir un premi al VII Open de Moià 2018, la R. Lázaro M. - Miquel Solà, a la 8ª i última ronda del 23 de  novembre, en que ja molt avançada la partida perd una torre i poques jugades desprès i amb torre de menys em guanya en el final! (2): 

En Miquel va tenir encara més sort que jo i la va tenir desprès i al final, que és quan compta. Així la bona
classificació final i un dels premis va ser per ell, en un joc que de normal haurien sigut taules. I estavem
tots dos tan capficats que el resultat erroni a baix el va posar ell abans de signar, a dalt ja estava correcte, i
jo al veure el 0 vaig signar a sota i al caure en que eren les negres vaig tornar a signar al cantó blanc a dalt. 

Però sobretot era un bon company, un amic i una persona agradable, amb qui podies parlar d'escacs i de tot, i en la seva labor didàctica havia introduït al món dels escacs i ensenyat i ajudat a progressar a diversos nous membres, joves o no, que el consideren el seu mestre. Descansi en pau el benvolgut Miquel, que deixa un molt bon record. Preguem Déu per ell, que al Cel sigui!  

(1) Em sembla que era de Tarrasch o potser de Tartakower
(2) Va picar en una jugada no massa evident i va perdre torre neta, però de seguida va aprofitar l'avançat del seu rei i va irrompre amb ell buscant capturar peons i mirar de passar-ne algun de seu. Jo no me'n vaig enrecordar que ja molts anys enrera havia decidit que en casos així, i anant molt bé de rellotge, m'aixecaria i faria un descans de 5 o 10 minuts, deixant sol al rival reflexionant en la posició perdedora i sense pressa per continuar la partida, que es podria perllongar a un quart d'hora i tot, i si no abandonava, desprès m'hi pensaria ja més tranquil durant una bona estona, segons disponibilitat de temps, fins trobar una clara línia guanyadora o quasi, i en canvi vaig confiar en l'avantatge material i en l'espontaneïtat, quasi com una ràpida, perquè tenia pressa per acabar i marxar, llavors vaig cometre dos greus errors de principiant en jugar la torre i Solà es va veure recompensat perquè al final vaig tenir que canviar la torre per un peó que anava a coronar i ell es va imposar per la posició del seu rei. En descàrreg meu però afegint més enigma a l'assumpte, és clar que savia i que vaig recordar la norma bàsica "la torre des de lluny i per darrera el peó" però tant en la jugada en que ja guanyava com en la següent en que encara com a mínim empatava vaig tenir cada vegada el pensament intrusiu "però cada norma té la seva excepció" i em va semblar que ho millorava (!) clavant-li el peó amb la torre des de prop i de cantó i no vaig escarmentar ni tant sols davant el mal resultat del primer cop que ho vaig fer i en lloc de recapacitar vaig insistir en fer el mateix, sense veure cap continuació ni en una i jugant a ritme de ràpida, sense cap necessitat ni motiu, i a més essent que ell sí que anava una mica just de temps (!), ho sigui que el mateix tipus de joc que em va permetre guanyar-li la torre me la va fer perdre poc desprès. Ja se sap que allò que es guanya fàcil si no es vigila es perd fàcilment, i que com se sol constatar, sovint la fortuna afavoreix als audaços. Potser aquell dia estava molt cansat o preocupat i pensava que la tenia guanyada de qualsevol manera (!) i tampoc me'n vaig enrecordar d'aquella altre norma escaquista que diu "la partida es considerarà guanyada quan tinguis la planella signada a la butxaca"

Fa quasi mig segle

D'aquestes fotos aviat farà 50 anys, són de l'equip de l'Institut Jaume Callís de Vic, dirigit per Ricard Lázaro pare, que aleshores n'era el director (va ser el primer director del centre i ho va ser entre els anys 1968 - 75 i 1979 - 80), jugant a casa, és a dir a la cantina de l'Institut, a la primavera de 1974:

En la primera juga un escaquista molt jove llavors que ara encara està en actiu, en Miquel Solà: 

Solà, amb 18 anys, porta les negres i juga en el 5è tauler amb un jugador del Centelles.

L'altre foto és una raresa perquè hi juguen dos que mai van jugar a escacs, excepte en aquesta partida. El de l'Institut és el professor d'Història Vicenç Pascual, que el meu pare acabava de contractar per fer classes junt amb la seva dona, professora de Llengua i Literatura espanyola, Carme Rubio, feia només uns pocs mesos, a l'octubre de 1973. Pascual, tot i que no jugava partides, era força afeccionat al món dels escacs i aquí va suplir un forat a equip, igual que cobria un forat al professorat del centre i a ell i a la seva dona els hi va agradar tant l'ambient del centre i Vic que s'hi van quedar definitivament. La noia amb la que juga també és no jugadora si bé en aquella època estava casada amb un molt bon jugador d'escacs i amb molt entusiasme pel joc i alguna cosa en devia haver après, perquè la partida entre els dos va ser bastant presentable, dintre de tot, i va tenir una duració normal. Ella també o va cobrir un forat en l'alineació del Centelles o es volia iniciar com a jugadora, cosa que també sembla que era la idea del seu rival, encara que cap dels dos la va concretar, potser algun d'ells va jugar una partida més, però res més. I és curiós que juguin tots dos, perquè les alineacions eren secretes fins que començava el matx, i la sort els va fer coincidir.

Ell aquí tenia 26 anys i estava a punt de fer-ne 27, era nascut al maig de 1947, i la rival, pel que es veu també era bastant jove. Vicenç Pascual va seguir vinculat amb el món dels escacs tota la seva vida, va voler que el seu fill aprengués a jugar i jugués durant un temps amb el Vic, i va intentar fer un llibre d'ensenyança dels escacs en col·laboració amb un escaquista de la comarca, el va acabar i va estar a punt de publicar-lo perquè algunes editorials, en les que ell col·laborava amb llibres d'Història, s'hi van interessar quan els hi va oferir i una li va dir que l'acceptava i ja estava en fase de correcció quan un sobtat gir editorial els va fer trencar el compromís, preferint publicar llibres semblants signats per campions ben coneguts del públic, com el campió del món Garry Kasparov del qui aquella mateixa casa o almenys una de les que els hi va oferir i ensenyar, va treure mesos després uns fascicles de "Kasparov enseña ajedrez" amb la mateixa idea i contingut diferent, si bé ell encara va esperar uns anys confiant que alguna altra de les editorials es decidirà a publicar-lo. Vicenç Pascual, ben conegut al món de la cultura de la comarca d'Osona, va morir el 30 d'abril de 2019, als 71 anys. 

Aquest encontre del Institut contra el Centelles B va tenir lloc en el IV Comarcal per Equips d'Osona, amb 10 equips dels més forts, que l'Institut va guanyar per +8 =0 -2, fent per tant 8 punts de 10 possibles, només va perdre el primer encontre i l'últim, quan ja era campió, superant a equips tan forts com el Vic, el Centelles A, l'Orfeó Vigatà, Moia, Tona i Farga Lacambra - que va anar primer quasi tot el torneig, fins a les darreres rondes - això sí, per molt poc marge, ja que els equips citats van quedar molt propers, a mig punt, un punt o un punt i mig tan sols, i encara perquè a la majoria l'Institut els va guanyar en el seu matx amb ells, i així l'Institut a partir de la meitat del campionat els va anar superant i avançant en la classificació. En aquest torneig també es va produir el primer 6 - 0 en la història dels Comarcals d'Osona, el que va fer l'equip campió, l'Institut, davant l'Olost, al local de l'Orfeó Vigatà a fnals d'abril, un resultat que només es va reperir uns pocs cops més fins a la fi d'aquests torneigs i quasi tots ells tenint també al Folgueroles -  successor de l'Institut amb un altre nom quan Ricard Lázaro Sr. va deixar de ser director del centre i ni la nova directiva ni els jugadors no estaven per la labor de continuar amb aquest nom en tals circumstàncies - com a protagonista. Es curiós que tant l'Institut en les primeres edicions, amb 2 primers i 2 segons llocs de 5 campionats, com el Folgueroles amb els mateixos jugadors després, 3 segons llocs de 4 campionats, es pot dir que van dominar aquestes competicions, tot i participar-hi el Centelles, Vic, Tennis, Orfeó Vigatà, Moia, Tona... amb equips que aviat van presentar els seus jugadors més forts, molts d'ells preferents i dels primers taulers en diverses edicions van jugar diversos MI, en alguns encontres un parell alhora i tot, també algun MF, escaquistes catalans i espanyols de primera línia. Va ser una cosa ben sorprenent que avui dia seria de ben segur irrepetible, però d'això fa ja mig segle. Eren altres temps.

Amistat i compartir temps i activitat

Ricard Lázaro Sanromà (1923 - 2008) era molt polifacètic i destacava en tots els camps, tant els intel·lectuals, com els de realització i també i sobretot en els humans, personals, familiars i socials. Es feia molt amb la gent, es preocupava pels altres i els seus problemes i necessitats i s'avançava a ajudar-los, fent coses per ells amb molta intel·ligència, capacitat de treball, encert i eficàcia. 

Amb aquesta manera de ser tenia relacions amistoses amb gairebé tothom que el coneixia, era popular, apreciat i estimat, perquè tot i tenir defectes i errors com tothom, se li notava el bon natural i encara més el bon cor. Les poques excepcions eren degudes a problemes extrapersonals, com en alguna època tingué oposició d'alguns per la seva conducta conciliadora, de donar llibertat i d'apel·lar a la responsabilitat personal, perquè manava d'una manera suau i confiant en la intel·ligència i bona voluntat de la gent, cosa que no tothom apreciava. Però alguns, i fins i tot bastants o molts, sí i tota la seva vida vida va tenir amics, entre els quals alguns veritablement propers, que el valoraven i apreciaven en correspondència a la seva actitud, les seves accions i les seves qualitats personals. 

Un d'aquests amics era el professor de secundària i químic com ell, Josep Maria Franquesa (1930 - 2023), que en una època en que Ricard Lázaro Sr. era director de l'Institut Jaume Callís de Vic entre 1968 i 1975 (1) en Josep Mª Franquesa va ocupar per un temps el càrrec de confiança de cap d'estudis. 

Josep Franquesa en els seus últims anys, ja molt gran d'edat, seguia jugant 
sovint a escacs en família, aquí amb el seu net Aleix, també solia jugar amb
altres membres com el seu fill Miquel o un altre net, en Marc, entre d'altres

El Josep Franquesa va ser un dels seus pocs amics que el va sobreviure, i per molts anys, degut a que era força més jove i a que va arribar a nonagenari,  ja que tots els altres grans amics van morir abans que ell: el Narcís Rodas Sr (+ 1984), el Dr. Josep Brugulat (+ 2001), el pintor Àngel Corominas (+ 2007) i Francesc Freixer (+ 2008) si bé aquest només mig any abans. Però el que aquí més interessa és que igual que amb els citats compartia l'afició als escacs i solia fer regularment trobades per jugar un bon nombre de partides, prendre alguna cosa i parlar, també als que no eren escaquistes el pare Lázaro, com se'l coneixia sovint en el món dels escacs (2) ja que havia ensenyat i participava en competicions amb els seus tres fills Ricard, Jordi i Xavier (3) semblava comunicar-lis l'afició, la importància i fins l'entusiasme per practicar els escacs.

A en Josep Franquesa, que no consta si ja sabia escacs abans, el Ricard pare no sé si li va ensenyar (4) però sí que li va transmetre les ganes de jugar a escacs, i aquest va ser després, sobretot en els últims anys, un jugador d'escacs però sols en família, amb fills, nebots i néts, a part d'algunes partides que devien fer puntualmet ells dos, però això sí molt limitades en nombre i en el temps, sense arribar a les maratons sovintejades amb els seus amics escaquistes, però tot i així algunes trobades per jugar a escacs sí que les feren, igual que algunes partides de tant en tant. 

Era una altre època i una altre mentalitat, però en queda el bon record i l'admiració per aquesta afició compartida que ajudava a crear, a nuar, estrènyer i mantenir en els anys bonics llaços d'amistat que solien durar tota la vida, un dels molts efectes positius del joc dels escacs.  

(1) I de nou ho va ser al curs 1979 - 1980, el Sr. Lázaro, com li deien, va ser el primer director del primer Institut d'Ensenyament Mitjà de la ciutat de Vic i de tota la comarca d'Osona, fet amb el qual va deixar una forta empremta, sobretot per les decisions que va prendre i implantar ja des de l'inici com la coeducació a les aules i el permetre als professors fer les classes en català com ell solia fer, i una llibertat per a professors i estudiants, especialment els de Batxillerat Superior i Preuniversitari, de tipus gairebé universitari, amb moltes activitats com cinefòrum i sobretot un Batxillerat nocturn per a gent gran i casos especials, que com no li deixaven tenir però ell veia que era necessari, al final va aconseguir-lo començant una hora abans per tal que es pogués dir "de tardes" tot i que alguns dies acabava a les 10 de la nit, un altre fet que també va marcar un abans i després a Vic i comarca, igual que en una època en la que això era insòlit, dos viatges de fi d'estudis a Grècia en dos autocars cada vegada els anys 1973 i 1974 passant per molts països europeus a l'anada i tornada, entre ells tocant o travessant diversos de comunistes com Albània (una escala del vaixell en un port, sense desembarcar), Bulgària i Iugoslàvia (travessats de sud a nord tots dos) i Hongria (on el primer any no els van deixar entrar), quan Espanya vivia en el final del franquisme, i aquests dos grans viatges, en els que van participar molts joves per les molt bones condicions econòmiques que va aconseguir preparant-los amb molt temps, també van marcar una fita molt important entre el jovent osonenc. I com a director també va fer molt per promocionar els escacs en el centre i entre els nois de Vic i de tota la seva comarca, així com també en general sobretot amb els Campionats Comarcals per equips, dels que en va ser promotor, i amb el molt exitós equip juvenil de l'Institut, cosa que ja s'ha explicat en diversos llocs d'aquest Blog.

(2) Igual que Ricard Lázaro pare. En canvi a l'Institut Jaume Callís de Vic, des de l'inici fins que es va jubilar el setembre de 1989, tothom, professors, personal no docent, alumnes i pares el coneixien com "el director", tant quan ho era com quan va deixar de ser-ho oficialment, però havent conservat durant forces anys una gran influència i ascendent per la seva intel·ligència, experiència i capacitat de treball, com també de resistència i resiliència davant les dificultats i problemes, de manera que quan venia algú de fora i li preguntava a algun conserge o administratiu pel director del centre, aquests solien respondre "a qui busca, al director o al director actual?" ja que "el director" sempre va continuar essent-ho ell en el sentir de professors, alumnes i pares del centre. En canvi a altres llocs, i especialment a l'autoescola Calldetenes, fundada i portada per ell, de la que també va ser director, professor i propietari entre 1980 i 2007, a part de "director", que també ho era en aquest cas, també se'l va conèixer a partir de 1982, amb 58 anys, com "l'avi", un ape·latiu que es va anar expandit i va tenir i conservar també en altres àmbits, fins a l'Institut i el món dels escacs, ja que el juny d'aquell any va néixer la seva primera neta, i que palesava la familiaritat i l'afecte que la gent li tenia. 

(3) Tenia tambe quatre filles, Immaculada, Meritxell, Mercè i Marta, i tant la Imma com la Mercè havien jugat temporalment als escacs si bé ocasionalment i en èpoques diferents, si bé la prrimera molt poc i només com aficionada i en un torneig escolar, als anys 1969 i 1970,  i la segona poc, només en un campionat infantil l'any 1977. També va tenir com afillat a casa entre 1972 i 1974 a un nen de Folgueroles, en Manel Madrenas, que havia quedat orfe de pare i mare en un accident de trànsit; R. Lázaro Sr. era molt amic dels seus pares i especialment del pare, el Dr. Josep Madrenes (1921 - 1972), metge titular durant molts anys del poble i un dels pocs amics d'aquests anys amb el que no jugava a escacs, i en Manel, amic també del Xavier, va aprendre escacs i va participar en tornegs durant un parell o tres d'anys. 

(4) Realment va ensenyar a jugar i a progressar en el talent, l'entusiasme i la dedicació en els escacs a molts al llarg de més de mig segle, des de que era molt jove i jugava en el bar Tupinamba de Gràcia, essent un dels cofundadors de la U.G.A. l'any 1940, quan tenia uns 16 anys, passant per quan era un adult, i a principis dels anys 1960s feia en alguna ocasió sessions de simultànies a molts taulers al Col·legi del Cor de Maria de Barcelona i va compartiir l'afició amb el claretià P. José Luis Brasero, que es feu escaquista federat i fins escrigué un llibre d'iniciació als escacs per a nens, fins a molts als que els hi va ensenyar a casa, a l'Instiitut, al C.E. Vic, o fins a l'autoescola Calldetenes, amb alguns alumnes fora d'hores de classe, un dels últims dels quals, i dels més exitosos, fou el Marc Parramón (n. 1983), que ensenyat per ell, jugant amb ell i també amb alguns ensenyaments de l'autor d'aquest Blog, sobretot amb una col·lecció de partides meves que li vaig passar per tal que se les mirés i estudiés, ha arribat a ser un jugador federat, fitxatge d'alguns clubs, jugador assidu de torneigs i amb uns Elo FIDE, FEDA i FCE força alts i curiosament en ocasions més alt el internacional, fins de 1954, que l'estatal i el nacional.  

15 anys del decès de l'estimat Ricard Lázaro pare

Aquests dies de juliol de 2023 fa 15 anys del traspàs de Ricard Lázaro Sanromà.

Nascut a Barcelona el 14 d'octubre de 1923, va morir a Vic el 26 de juliol de 2008. Llicenciat en Ciències Químiques per la Universitat Central de Barcelona l'any 1947, el seu currículum acadèmic inclou obtenir el títol d'agregat de Matemàtiques per oposicions estatals a Madrid el 1963 i el de catedràtic de Física i Química d'ensenyament secundari el 1966. Després d'haver desempenyat el càrrec de secretari a l'Institut Infanta Isabel d'Aragó durant un parell d'anys, el juny de 1967 se li encarregà director tècnic de La Salle Manlleu, motiu pel qual es desplaçà des de Barcelona a la comarca d'Osona amb la seva família ja nombrosa, i el juny de 1968 fou nomenat primer director del primer Institut de la comarca d'Osona, el Jaume Callís de Vic, càrrec que tingué fins l'estiu de 1975 i que tornà a exercir provisionalment durant uns mesos entre el juny de 1979 i febrer de 1980, continuant després com a catedràtic de Ciències del mateix Institut fins el setembre de 1989 en que es jubilà com a docent d'ensenyament secundari. Entre els seus alumnes sortiren molts físics, químics i matemàtics en concret i científics en general, com també d'altres carreres acadèmiques i universitaris, perquè essent una persona d'una intel·ligència extraordinària i d'una capacitat de treball excepcional, també tenia una gran capacitat didàctica i pedagògica, essent un veritable despertador d'intel·ligències i de vocacions als estudis superiors, fet del que qui això escriu, fill seu, com tants d'altres, en pot donar fe per experiència pròpia. I aficionat als escacs, que considerava un joc que ensenyava a pensar, a raonar estratègicament i a adquirir responsabilitat per les pròpies decisions i accions, va saber també transmetre aquest gust per l'anomenat rei dels jocs als seus fills i a nombrosos estudiants ja predisposats per les seves qualitats, però als que els faltava descobrir-lo, aprendre'l i saber apreciar-lo, coses que ell feia molt bé i de molt bon grat. I tot això citat era només una faceta seva, perquè era polifacètic i destacava en molts camps, practicament en tots els que tocava, que eren molt diversos, i amb motiu del centenari del seu naixement miraré d'anar citant breument en aquesr Blog. Descansi en pau l'estimat espòs, pare, tiet, avi, amic i mestre, i que al Cel sigui! 

Aniversari de l'autor

Sostè una pietosa creença popular que els salvats que vagin al Cel a la vida futura i eterna amb el seu cos ressuscitat, tant si van morir de nens o joves, com si eren adults o ancians, tindran un cos gloriós de plenitud humana. I que això, a part de lliure de tota deficiència, significa uns trenta anys més o menys. 

L'autor del blog a finals de juny de 1986 a Granollers, a punt de fer 32 anys.

El fonament d'aquesta creença està en l'edat de Jesucrist en el moment de la seva mort i resurrecció, uns trenta anys i escaig, que se sol concretar en 33 anys, ja que en la resurrecció final som associats per Ell a la seva pròpia resurrecció gloriosa. No sabem si serà així o no, però és molt possible, tot i que potser serà molt millor que tot el que podem imaginar. 

Aquesta reflexió ve amb motiu de l'aniversari de qui això escriu, que acaba de fer 69 anys, i trobo que és adequat en un dia així fer algun pensament d'aquest estil, alhora que donar gràcies a Déu pel temps de vida ja concedit a tots i pel que ens vulgui concedir a tots i cadascú de nosaltres, perquè segur que la seva voluntat serà la nostra major felicitat. D'això en podem estar ben convençuts!