Miquel Solà In Memoriam

El 30 de març moria a l'Hospital de Vic, on havia ingressat pocs dies abans per una malaltia, Miquel Solà Lluch (1955 - 2024) un destacat jugador del Club Escacs Vic que havia tingut una presència continuada i habitual durant més de 50 anys, essent també un fort puntal del club i dels escacs vigatans i osonencs, per la seva personalitat tranquila i amable i en general de bon humor, per la seva gran afició que contagiava a altres, pel fet que feia molt per fer equip, creant ambient, i pel fet que durant tota la seva trajectòria, igual jugava partides oficials al més alt nivell contra jugadors de primera fila com també feia partides d'entrenament i ràpides amb els companys i  fins amb jugadors de cafè, coneguts i desconeguts, en un bar  i en general amb tothom, normalment se'l solia trobar ben disposat per fer una o diverses partides, i sovint l'ocasional rival es cansava abans de jugar que ell, a no ser que tingués alguna cosa que fer.

Miquel Solà, a la dreta, jugant una amistosa amb Lluís Ureña al Casino, s'ho mira Ferran Genís.
En Miquel era un jugador asidu i constant. Foto recent, d'aquest any, cortesia de Lluís Ureña.

En els últims anys el seu Elo FIDE va ser de 1973 (maig 2010) a 1977 (gener i març 2011), si bé desprès ja va anar baixant, tot i que mantenint-se en uns 1950s fins que ja al juliol de 2016 va baixar per primera vegada dels 1900 tot i que per molt poc. Això indica el sòlid, estable i segur que era, cosa també molt important en un jugador d'equip per la confiança que inspira aquesta regularitat de força i resultats. I tot i que desprès va seguir un lent declivi, tenint ja més de 60 anys d'edat i 45 de joc, els seu ràting es mantenia fins fa no massa anys en uns 1800 i l'abril de 2024 sortia encara amb un punt més de 1750. I una de les coses de les que estava més content és la de que la revista 8x8 li va publicar fa alguns anys una partida seva contra un mestre en un torneig de categoria, que va acabar en taules, escollint-la entre altres partides destacades del torneig, per tant no sols pel resultat sinó també pel joc dels dos. 

Entre moltes bones qualitats, una cosa que sí tenia és que li costava abandonar la partida, i en ocasions resistia amb material de menys o en posició dolenta i poc menys que perduda, però potser ho feia per ganes de jugar o per responsabilitat amb l'equip i potser recordant també aquella advertència tant evident d'un gran mestre (1) que recordava que "cap partida s'ha guanyat ni entaulat abandonant". Com a mostra d'aquesta característica rocosa i infatigable del seu estil, una partida de torneig decisiva per a tots dos per tenir un premi al VII Open de Moià 2018, la R. Lázaro M. - Miquel Solà, a la 8ª i última ronda del 23 de  novembre, en que ja molt avançada la partida perd una torre i poques jugades desprès i amb torre de menys em guanya en el final! (2): 

En Miquel va tenir encara més sort que jo i la va tenir desprès i al final, que és quan compta. Així la bona
classificació final i un dels premis va ser per ell, en un joc que de normal haurien sigut taules. I estavem
tots dos tan capficats que el resultat erroni a baix el va posar ell abans de signar, a dalt ja estava correcte, i
jo al veure el 0 vaig signar a sota i al caure en que eren les negres vaig tornar a signar al cantó blanc a dalt. 

Però sobretot era un bon company, un amic i una persona agradable, amb qui podies parlar d'escacs i de tot, i en la seva labor didàctica havia introduït al món dels escacs i ensenyat i ajudat a progressar a diversos nous membres, joves o no, que el consideren el seu mestre. Descansi en pau el benvolgut Miquel, que deixa un molt bon record. Preguem Déu per ell, que al Cel sigui!  

(1) Em sembla que era de Tarrasch o potser de Tartakower
(2) Va picar en una jugada no massa evident i va perdre torre neta, però de seguida va aprofitar l'avançat del seu rei i va irrompre amb ell buscant capturar peons i mirar de passar-ne algun de seu. Jo no me'n vaig enrecordar que ja molts anys enrera havia decidit que en casos així, i anant molt bé de rellotge, m'aixecaria i faria un descans de 5 o 10 minuts, deixant sol al rival reflexionant en la posició perdedora i sense pressa per continuar la partida, que es podria perllongar a un quart d'hora i tot, i si no abandonava, desprès m'hi pensaria ja més tranquil durant una bona estona, segons disponibilitat de temps, fins trobar una clara línia guanyadora o quasi, i en canvi vaig confiar en l'avantatge material i en l'espontaneïtat, quasi com una ràpida, perquè tenia pressa per acabar i marxar, llavors vaig cometre dos greus errors de principiant en jugar la torre i Solà es va veure recompensat perquè al final vaig tenir que canviar la torre per un peó que anava a coronar i ell es va imposar per la posició del seu rei. En descàrreg meu però afegint més enigma a l'assumpte, és clar que savia i que vaig recordar la norma bàsica "la torre des de lluny i per darrera el peó" però tant en la jugada en que ja guanyava com en la següent en que encara com a mínim empatava vaig tenir cada vegada el pensament intrusiu "però cada norma té la seva excepció" i em va semblar que ho millorava (!) clavant-li el peó amb la torre des de prop i de cantó i no vaig escarmentar ni tant sols davant el mal resultat del primer cop que ho vaig fer i en lloc de recapacitar vaig insistir en fer el mateix, sense veure cap continuació ni en una i jugant a ritme de ràpida, sense cap necessitat ni motiu, i a més essent que ell sí que anava una mica just de temps (!), ho sigui que el mateix tipus de joc que em va permetre guanyar-li la torre me la va fer perdre poc desprès. Ja se sap que allò que es guanya fàcil si no es vigila es perd fàcilment, i que com se sol constatar, sovint la fortuna afavoreix als audaços. Potser aquell dia estava molt cansat o preocupat i pensava que la tenia guanyada de qualsevol manera (!) i tampoc me'n vaig enrecordar d'aquella altre norma escaquista que diu "la partida es considerarà guanyada quan tinguis la planella signada a la butxaca"