L’ interès de les partides s’haurà de
buscar en el “factor humà”?
 |
| Ossip Bernstein (1882 - 1962), que va viure a Barcelona, aquí l'any 1961 |
Des que el programa d’ordinador Deep Blue va guanyar un matx
al (co)campió mundial Kasparov l’any 1997 i sobretot des que Alpha Zero i Stockfish
tenen Elos de 3200 o així, quan el campió mundial Carlsen el té de menys de
2900, els escacs han canviat.
Abans hi havia la idea de que l’important eren les partides
dels campions del món i sobretot dels campionats mundials i com a molt dels aspirants
al títol o dels escaquistes que passessin de 2600 d’Elo i formessin part d’una
reduïdíssima élite que té fama i prestigi, poder escaquístic, diners i premis i
per això són professionals del joc, que ho han de pagar amb un estudi,
entrenament i dedicació constant, vivint molts d’ells quasi exclusivament dels
escacs i pel món dels escacs. Això deixava fora el 99’99 % o més dels
escaquistes, com si aquests no fossin la base de la piràmide en que es
sustenten els citats.
Ja Bronstein deia “Perquè als desconeixedors del joc dels
escacs només els interessen els campions mundials i els matxs pel títol mundial
o com a molt els escaquistes més forts i famosos, quan tots juguem al mateix
joc?”.
I Tartakower: “Els escacs són interessants pels seus errors,
més encara es pot dir que subsisteixen gràcies als seus errors”. Un joc
automàtic, de precisió matemàtica, sense cap fallo, acaba essent avorrit.
Almenys per a la immensa majoria dels aficionats. Perquè quanta gent es mira,
segueix i estudia les extraordinàries partides entre Alpha Zero i Stockfish,
uns escacs d’una precisió i exactitud pels núvols, quasi extraterrestres o
sobrehumans en les seves maniobres, càlculs i efectivitat, en algun rar cas amb
aparentment inexplicables sacrificis a 15 o 20 jugades vista!
I quina llàstima que Saidy estigués equivocat quan en el seu
llibre “La batalla de les idees en els escacs” feia l’afirmació que pensar que
un ordinador pogués guanyar a GM forts d’escacs era “una fantasia hipermasculina” del domini
de les màquines i que afirmés que ho veia del tot irrealitzable en un futur a
curt termini i que ho dubtava a mitjà termini i que en tot cas seria en un
futur llunyà que això passaria si es que arribava a passar. I a més es llegia
entre línies que no ho considerava positiu ni convenient ni pel joc dels escacs
ni pel seu món. Doncs bé, “The Battle of Chess Ideas” va ser publicat el 1972 i
un quart de segle després Kasparov era derrotat en un matx per un programa
informàtic i molt menys de mig segle després el joc dels ordinadors ja és
inassolible i potser incomprensible per als éssers humans. Saidy amb poc més de
80 anys ara, encara es viu i ho ha pogut viure i comprovar personalment.
I això no farà més que augmentar. Ja fa anys que es pot afirmar que ningú ha
jugat mai tan bé als escacs com els programes d’ordinador punters. I
probablement cap ésser humà hi jugarà mai tan bé... Això fa canviar el món dels
escacs.
Hi ha escaquistes com el meu germà Jordi, un bon jugador d’un
nivell “normal” és a dir mitjà, que diuen que el fet que hi hagi bicicletes,
motos, cotxes, vaixells i ja no diguem avions, no ha tret el mèrit a les curses
d’atletisme i natació humanes, tot i que els altres ens guanyin claríssimament
o facin coses que per a nosaltres són impossibles. Són coses diferents. I hi ha
aficionats als diversos camps, amb l’avantatge que si ets aficionat a les
curses humanes, hi pots participar activament, tot i que aquí l’analogia no és
clara perquè en les altres també, però penso que la idea s’entén.
Que serà l’interessant ara? Els escaquistes quedarem
fascinats per les partides d’ordinadors? O ens mirarem les dels jugadors humans
i molt especialment les dels nostres iguals o semblants?
Tindran raó finalment Tartakower, Bronstein, Saidy, el meu germà i tants
més?
