Reflexions sobre els escacs

L’ interès de les partides s’haurà de buscar en el “factor humà”?

Ossip Bernstein (1882 - 1962), que va viure a Barcelona, aquí l'any 1961

Des que el programa d’ordinador Deep Blue va guanyar un matx al (co)campió mundial Kasparov l’any 1997 i sobretot des que Alpha Zero i Stockfish tenen Elos de 3200 o així, quan el campió mundial Carlsen el té de menys de 2900, els escacs han canviat.

Abans hi havia la idea de que l’important eren les partides dels campions del món i sobretot dels campionats mundials i com a molt dels aspirants al títol o dels escaquistes que passessin de 2600 d’Elo i formessin part d’una reduïdíssima élite que té fama i prestigi, poder escaquístic, diners i premis i per això són professionals del joc, que ho han de pagar amb un estudi, entrenament i dedicació constant, vivint molts d’ells quasi exclusivament dels escacs i pel món dels escacs. Això deixava fora el 99’99 % o més dels escaquistes, com si aquests no fossin la base de la piràmide en que es sustenten els citats.

Ja Bronstein deia “Perquè als desconeixedors del joc dels escacs només els interessen els campions mundials i els matxs pel títol mundial o com a molt els escaquistes més forts i famosos, quan tots juguem al mateix joc?”.

I Tartakower: “Els escacs són interessants pels seus errors, més encara es pot dir que subsisteixen gràcies als seus errors”. Un joc automàtic, de precisió matemàtica, sense cap fallo, acaba essent avorrit. Almenys per a la immensa majoria dels aficionats. Perquè quanta gent es mira, segueix i estudia les extraordinàries partides entre Alpha Zero i Stockfish, uns escacs d’una precisió i exactitud pels núvols, quasi extraterrestres o sobrehumans en les seves maniobres, càlculs i efectivitat, en algun rar cas amb aparentment inexplicables sacrificis a 15 o 20 jugades vista!  

I quina llàstima que Saidy estigués equivocat quan en el seu llibre “La batalla de les idees en els escacs” feia l’afirmació que pensar que un ordinador pogués guanyar a GM forts d’escacs  era “una fantasia hipermasculina” del domini de les màquines i que afirmés que ho veia del tot irrealitzable en un futur a curt termini i que ho dubtava a mitjà termini i que en tot cas seria en un futur llunyà que això passaria si es que arribava a passar. I a més es llegia entre línies que no ho considerava positiu ni convenient ni pel joc dels escacs ni pel seu món. Doncs bé, “The Battle of Chess Ideas” va ser publicat el 1972 i un quart de segle després Kasparov era derrotat en un matx per un programa informàtic i molt menys de mig segle després el joc dels ordinadors ja és inassolible i potser incomprensible per als éssers humans. Saidy amb poc més de 80 anys ara, encara es viu i ho ha pogut viure i comprovar personalment.

I això no farà més que augmentar.  Ja fa anys que es pot afirmar que ningú ha jugat mai tan bé als escacs com els programes d’ordinador punters. I probablement cap ésser humà hi jugarà mai tan bé... Això fa canviar el món dels escacs.

Hi ha escaquistes com el meu germà Jordi, un bon jugador d’un nivell “normal” és a dir mitjà, que diuen que el fet que hi hagi bicicletes, motos, cotxes, vaixells i ja no diguem avions, no ha tret el mèrit a les curses d’atletisme i natació humanes, tot i que els altres ens guanyin claríssimament o facin coses que per a nosaltres són impossibles. Són coses diferents. I hi ha aficionats als diversos camps, amb l’avantatge que si ets aficionat a les curses humanes, hi pots participar activament, tot i que aquí l’analogia no és clara perquè en les altres també, però penso que la idea s’entén.

Que serà l’interessant ara? Els escaquistes quedarem fascinats per les partides d’ordinadors? O ens mirarem les dels jugadors humans i molt especialment les dels nostres iguals o semblants?

Tindran raó finalment Tartakower, Bronstein, Saidy, el meu germà i tants més?