Una classificació de les aptituts humanes per al triomf basada en l'experìència militar alemanya moderna, una tipologia esquemàtica i força tosca i a ras de terra però adequada si el que es vol és guanyar i imposar-se i del que es tracta és la utilitat, l'eficàcia, l'èxit i la victòria:
 |
| Helmuth von Moltke (1800 - 1891) |
Helmuth von Moltke (1800 - 1891), va categoritzar els seus oficials en 4 tipus:
Kurt von Hammerstein-Equord (1878 - 1943)
.jpg)
Erich von Manstein (1887 - 1973)
Finalment hi ha els intel·ligents i mandrosos, són aptes per els càrrecs més alts
També Erwin Rommel (1891 - 1944) es diu que va adoptar i fer seva aquesta classificació fins al punt que a vegades se li ha atribuït erròniament a ell
En resum:
Intel·ligents i mandrosos: els millors líders i destinats als càrrecs més alts. Claredat intel·lectual per a prendre decisions difícils i calma per a delegar tasques de manera eficient, evitant perdre's en detalls innecessaris. En l'exèrcit els generals i els grans líders.
Intel·ligents i treballadors: ideals per a personal de l'Estat Major. Es preocupen perquè cada detall estigui ben considerats i són administradors excel·lents capaços de seguir ordres i obtenir resultats precisos. En l'exèrcit els comandants fins a coronel i els oficials més alts.
Estúpids i mandrosos: prop del 90 % de qualsevol exèrcit, no són perillosos perquè la seva falta d'ambició els fa inofensius, bons per a tasques rutinàries o de combat on només han d'executar ordres senzilles. Els oficials més baixos, els suboficials i la tropa, que senzillament compleixen i es ressignen a esperar la jubilació o esperen desitjosos obtenir la llicència del servei.
Estúpids i treballadors: el grup més perillós per a qualsevol organització, com que treballen molt però sense criteri, creen feina inútil per a tothom, causen desastres i malmeten la moral del grup. Han de ser acomiadats o eliminats immediatament. En l'exèrcit són els elements pertorbadors, que no entenen perquè no ascendeixen ni fan carrera tot i que s'esforcen i fan molt, sovint considerats indesitjables i donts de baixa i en ocasions expulsats sense honor.
Observacions:
Es directius mandrosos i incompetents es poc probable que s'interposin i obstaculitzin el treball dels seu personal que intenta fer una bona feina, i tendeixen a seguir l'impuls general de la intenció estratègica, perquè fer el contrari requeriria esforç. Tanmateix això no és suficient a la llarga tot i que potser en seran necessaris uns pocs per a rols necessaris però de baix impacte, que no entusiasmin a ningú més.
Els directius treballadors i intel·ligents aconsegueixen les coses, mitjançant els seus propis esforços i lideratge directe. Presten atenció als detalls de disseny i execució. Cal que estiguin d'acord pel que fa a la intenció estratègica, i poden qüestionar quina hauria de ser aquesta intenció, però són prou intel·ligents per entendre la necessitat d'unitat de propòsit i treballaran dur per aconseguir l'èxit. És desitjable que molts dels directius estiguin en aquesta categoria. Cal atendre'ls i pagar-los bé i desenvolupar-los amb cursets i oportunitats
Els directius treballadors i estúpids són francament perillosos: creen treball innecessari, reinventen la roda, desafien constantment la intenció estratègica sense tenir res millor a oferir, i els seus equips sovint són els més insatisfets. Cal desfer-se'n.
Els directius mandrosos i intel·ligents són els que saben què fer, però no es deixen absorbir per les operacions diàries i són prou intel·ligents per aconseguir que els altres ho facin. També desafiaran la intenció estratègica, però són prou intel·ligents per entendre la necessitat d'unitat de propòsit, i per tant és poc probable que la canviïn fins que ells mateixos estiguin al càrrec. Estan dissenyats per als alts càrrecs.
Es diu que això s'aplica a empreses, sobretot les grans, i es possible aplicar-ho també als escacs, als escaquistes, clubs d'escacs i federacions, els seus membres i sobretot aquells amb responsabilitats.
Nota: unes precissions de vocabulari
Intel·ligent: no sols la persona d'alt C.I., sinó també la ben informada, aquella amb sentit comú i que decideix basant-se en la raó i la lògica, la que té bon criteri i sap discernir, la de ment clara i ben estructurada, la humil, senzilla i amb una bona formació, la que busca la veritat i és realista i moderada, l'equilibrada, sense pretensions impossibles...
Estúpid: no sols la persona de baix C.I., també la ignorant, la poc o mal informada, la forassenyada, la d'idees rares i inaplicables, la incoherent o inconsecuent, la que no veu la realitat o s'autoenganya i confon els dits amb els fets, la d'expectatives il·luses, la que creu que tot és possible fins i tot contra l'experiència i l'evidència, la mal formada o desequilibrada...
Mandrós: la persona que no té ambicions desmesurades, la més aviat passiva que sap quin és el seu paper i procura mantenir-s'hi, la que evita conflictes, lluites i confrontacions innecessàries o contraproduents, la que s'esforça només dins uns límits raonables i sostenibles, la que busca la facilitat i el mínim gast d'energia necessari per una labor determinada, la que sap delegar i delega amb gust i accepta el resultat tot i que no surti exactament com ell volia o com ell ho haguès fet, la que busca la comoditat per a ella i per a tothom
Treballador: la persona diligent, esforçada, molt activa o hiperactiva, la que està convençuda que voler sempre és poder, la que vol treballar ella i veure que els altres també treballen, la que té cura dels detalls i busca que tot sigui exacte, la que no tolera la vagància, aquella a qui li costa descansar i no entén la necessitat vital de festes i vacances, la que s'avorreix si no fa res, l'addicte al treball o workahòlica, en el límit la que perilla d'enmalaltir i fins de morir per excès de treball i responsabilitats assumides i exercides (el karoshi japonès), també l'ambiciosa i que es guia per la frase "el millor del millor tan sols comença a ser bo" i pretèn l'excel·lència en tot fins i tot quan no cal o pot ser molt difícil - la dificultat l'estimula - i fins i tot poc realista o raonable segons les circumstàncies
Quan es combinen intel·ligent i poc actiu (o passiu, millor que mandrós per no confondre-ho amb gandul) tenim la persona amb solucions eficients, amb inventiva per aconsegueir l'objectiu proposat d'una forma fàcil, amb el mínim esforç i amb comoditat, buscant la manera més senzilla de tenir èxit amb mínimes pèrdues i desgast, si cal innovant i buscant nous camins menys complicats i menys onerosos, són les persones que porten al progrès, simplificant els problemes i ideant vies més útils i pràctiques per fer el mateix amb menys treball...
Si es combinen poc intel·ligent i molt actiu tenim aquell que pensa que tot allò valuós s'aconsegueix a base d'un màxim d'esforç, sense importar-li i menyspreant les solucions més senzilles i pràctiques i sense considerar pèrdues, cansanci o desgast (1), que multiplica innecesàriament les labors per tal que tots estiguin ocupats sense importar la inutiilitat, incoherència o fins i tot que estigui contraindicat i sigui contraproduent, es fica en coses que no li competen i en assumptes que no són seus, envaeix camps que no li compteten...
(1) En el seu llibre sobre la vida i l'obra escaquista de Viacheslav Ragozin (1908 - 1962), amic seu, el campió mundial Mikhail Botvinnik (1911 - 1995) explica que en una excursió que van fer junts al moment de tornar Ragozin va insistir en agafar el camí més directe per tornar, tot i que era difícil i perillós, en lloc de donar una volta fent més tros però de manera més còmoda, fàcil i segura. De resulta van tardar molt més temps del que haguessin necessitat buscant l'altre via que feia més volta, van arriscar-se més de normal i tot i que van tenir sort en la seva elecció de tornar pel dret, per difícil i complicat que fos, i ningú va prendre mal, van arribar a casa molt cansats físicament i esgotats mentalment. En aquest cas almenys Ragozin es va comportar com un poc pràctic hiperactiu, buscant la dificultat i el perill, i Botvinnik, tot i que clarament no era el seu, fins i tot el lloa per la seva recerca de l'esforç a qualsevol preu, una experiència potser única en la vida del campió mundial, comparant-la a la recerca dels muntanyistes i alpinistes, cosa que es pot fer com esport, però que no és adequada en la guerra, en professions de risc ni fins i tot en la vida normal.
El mateix es podria dir de la recerca de les complicacions i el perill d'un Mikhail Tal (1936 - 1992) sobre el tauler buscant l'espectacularitat, la meravella i fins la màgia dels seus arriscats sacrificis i de les seves complicacions inversemblants, com en la famosa partida Portisch - Tal de l'Interzonal d'Amsterdam 1964 amb les seves endimoniades variants que deixaven astorats a tots, però que finalment va acabar en taules... molt artístic i creatiu, molt impressionat i esglaiador, èpic i inceïble però decididament molt poc pràctic, tant esforç per un resultat tant minso, quan molt probablement amb variants més normals Tal podria haver aconseguit el punt sencer davant del rocós Portisch, o en tot cas empatar igualment, sense tant esfrç i desgast mental de tots dos. Quan el que importa és l'èxit i el resultat aquest estil és realment desaconsellable, pel tremend desgast d'energia, els nervis i el risc que comporta, però una altre cosa tot diiferent és quan es busca la diferència, l'espectacularitat i la sorpresa admirada dels espectadors, camp en el que Tal era un veritable geni. Tot té el seu lloc, el seu moment i el seu motiu, l'important és no confondre els objecttius i les prioritats.
També David Bronstein (1924 - 2006) explica en el seu llibre 100 partides obertes que sovint se sentia molt satisfet i orgullós de la bellesa i originalitat del seu joc, però mirant la taula de classificació se sentia decebut per la seva mediocre posició, amb zeros i migs punts que podrien haver sigut punts sencers i primers llocs, si haguès jugat sense tanta recerca de la brillantesa i de voler crear art, i que en una ocasió un col·lega seu li ho va reprotxar, fent-li notar que ell sense tantes dots i ínfules anava per davant seu en puntuació i lloc, i Bronstein li va dir que "és que jo sóc escaquista de la tendència artística i creativa i vostè és de la tendència pràctica i de resultats" a la qual cosa el seu interlocutor li va respondre "deixis de contes i d'històries... nomès hi ha un sol tipus d'escaquista en els seus diversos graus d'eficàcia". Aquest altre jugador, del que de memòria no recordo el nom, era clarament un adepte al sistema de la tipologia guerrera germànica, ho sabés o no, però la fama, l'admiració i el mèrit són de Bronstein i no d'ell. Per això cal tenir molt present que és el que es vol realment i adequar el que es fa al que es preten.
En el cas bèl·lic la famosa càrrega de la cavalleria polonesa contra els Panzer alemanys l'1 de setembre de 1941 n'és un clar exemple: un disbarat estratègic i tàctic, un autèntic suicidi, però una proessa romàntica recordada com a sacrifici heroic i mostra de la voluntat d'existir i la dignitat polonesa contra la força bruta aclaparadora, i realment a vegades hi ha miracles com en la extraordinària victòria polonesa sobre els soviètics, molt superiors en nombre, direcció i armament, amb un atac com desesperat i gairebé a la baioneta contra nius de metralladores i d'artilleria, que va salvar Europa Occidental de ser envaïda i conquerida per la revolució comunista en la batalla de Varsòvia de l'agost de 1920, desprès de la qual el desmoralitzat i quasi aterrat exèrcit bolxevic va començar a retrocedir constantment i quan es va signar la pau, els contra tot pronòstic victoriosos polonesos havien envaït i fets seus fins i tot extensos territoris de Belarús i Ucraïna davant del en tots els sentits molt superior Exèrcit Roig de Lenin, Trotski, Stalin, Tukhachevsky i Budyonny. Però els miracles no són el més corrent.. Qüestió doncs de no equivocar-se en què és vol i com es vol, i en què es confia, perquè sí, tot pot passar.
