Una relació d'aquells anys:
 |
| Dos presidents del Club Escacs Vic: Ricard Lázaro Sanromà (1979/1982 - 1983) i Jaune Portet (1967 - 1974). |
Presidents del C.E. Vic:
1967 - 1974 Jaume Portet
1974 - 1979 Joan Serra
1979 – 1982 Junta Gestora, presidida per R. Lázaro S.
1982 – 1983 Ricard Lázaro S.
1983 – 1987 Pere Vegara
1987 Melcior Pujols
Campions de Vic d’escacs:
1981 Antoni Rodríguez
1982 Miquel Solà
1983 Lluís Comas (12 anys)
1984 Jordi Lázaro
1985 Llorenç Canal i R. Lázaro M. co-campions. En un desempat posterior, ja
a l'any següent, Llorenç Canal.
1986 ?[1]
1987 Miquel Fabré
1988 Jaume Costa
L’any 1989 es va deixar de fer el Campionat de Vic, competició que es
remuntava als anys 1960s si no abans[2].
 |
| Joan Serra, president del C.E. Vic (1974 - 1979), aquí parlant amb en Fortino. Abans va ser vicepresident. |
1980 Raurell. Ct. Catalunya individual[4].
1981 Jordi Lázaro (i R. Lázaro S. a 1ª) Ct. Catalunya individuals
1982 -
1983 R. Lázaro S. (59 anys) Ct. Catalunya individual
1984[5] -
1985 Leandre Teulats (Open de Vic), Josep Vicente
1986 Llorenç Canal i Carles Vilarrasa (Open de Vic)
1987 Algaba (Open de Vic), Pere Vegara, Eduard Ibáñez, Alejandro
Fernández, Joaquim Vilarrasa i Valldoriola (Open de St. Pere
de Torelló). A Serra de Ripoll la FCE li reconeix el títol de Preferent
per una actuació anterior a l’Open de Berga.
1988 Josep Salvans (Open de Badalona), Joaquim Oliveras (Open de Berga), Vicenç
Falguera (Open de Vic), Costa.
1989 Miquel Solà i Lluís Mas (Open del Bages), R. Lázaro M. (Open de St.
Pere de Torelló)
Abans del 1975 ja eren preferents Segura, Abeyà, Heribert Gutiérrez, Bautista... així com alguns jugadors ocasionals del C.E. Vic. Els preferents osonencs aleshores eren jugadors d'una categoria excepcional. En realitat eren pocs, però com es deia als anys 1970s "un 2ª del Vic, o d'Osona, sovint és com un preferent", degut a que els escaquistes vigatans tenien poca tendència a anar a jugar a Barcelona i rodalies els Campionats de Catalunya individuals i es conformaven amb un primer ascens, fins i tot jugadors de molta qualitat i de grans resultats quan jugaven al per equips. Així per exemple Raurell, als anys 70s, amb llicència federativa de 2ª que en el primer equip del Vic, aleshores en les màximes categories catalanes, solia guanyar a jugadors de categoria preferent, sovint en minipartides i tot. O Jordi Lázaro que amb el Vic A va fer 12'5 punts de 13 en els Campionats de Catalunya per Equips, cosa que li va meréixer ser candidat a millor esportista de Vic l'any 1974. En aquells anys, un 1ª osonenc era un jugador molt destacat i de 2ª categoria n'hi havia forces i d'un nivell força alt, cosa que també es podia dir d'uns quants 3ª. Més que haver-hi un boom de preferents a mitjans i finals dels 80s el que realment va passar és que en aquells anys es va anar regularitzant, i encara no del tot, una situació que ja era de fet.
Abans del 1975 ja eren preferents Segura, Abeyà, Heribert Gutiérrez, Bautista... així com alguns jugadors ocasionals del C.E. Vic. Els preferents osonencs aleshores eren jugadors d'una categoria excepcional. En realitat eren pocs, però com es deia als anys 1970s "un 2ª del Vic, o d'Osona, sovint és com un preferent", degut a que els escaquistes vigatans tenien poca tendència a anar a jugar a Barcelona i rodalies els Campionats de Catalunya individuals i es conformaven amb un primer ascens, fins i tot jugadors de molta qualitat i de grans resultats quan jugaven al per equips. Així per exemple Raurell, als anys 70s, amb llicència federativa de 2ª que en el primer equip del Vic, aleshores en les màximes categories catalanes, solia guanyar a jugadors de categoria preferent, sovint en minipartides i tot. O Jordi Lázaro que amb el Vic A va fer 12'5 punts de 13 en els Campionats de Catalunya per Equips, cosa que li va meréixer ser candidat a millor esportista de Vic l'any 1974. En aquells anys, un 1ª osonenc era un jugador molt destacat i de 2ª categoria n'hi havia forces i d'un nivell força alt, cosa que també es podia dir d'uns quants 3ª. Més que haver-hi un boom de preferents a mitjans i finals dels 80s el que realment va passar és que en aquells anys es va anar regularitzant, i encara no del tot, una situació que ja era de fet.
[2]
Probablement des dels anys 1950s o fins i tot des de la fundació del Club
Escacs Vic (1946), el campionat social de la categoria màxima del C.E. Vic
tenia la consideració de “campionat de Vic”.
[3] La
llista no és completa, per falta de dades. Es centra en els del Vic i en alguns
que obtingueren l’ascens junt amb els del Vic. Parla dels ascensos documentats a
aquesta categoria. Branchadell va marxar a viure al País Valencià a principis del 1980 i en els primers anys 80 va quedar campió de Castelló , una mostra més del nivell osonec.
[4] En el
mateix Campionat en que vaig tenir l’ascens a l’abast de la mà: després d’un
gran torneig necessitava un punt de les 3 partides finals i després mig punt en
les 2 últimes i la última la vaig tenir guanyada durant moltes jugades, però el
rival va aguantar de forma incomprensible i bastant antiesportiva, fins un inexplicable
greu error meu que ho va capgirar tot de forma inesperada.
[5] Igual que al 1982 o no n’hi
va haver o no ha arribat qui o quins van ser, més probablement allò primer. Del 1982 és més segur que no n'hi va haver ascensos a categoria preferent, ja que d'aquest any consta que Comas va pujar a 2ª categoria a l'Open de Vic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.