Llibres de l'època

Alguns llibres amb que s'aprenia en aquell temps, anys 1960s sobretot, però en general des dels anys 1950s als 1970s. Molts d'aquests llibres foren molt usats i estudiats al voltant de 1970.

Els 3 grans llibres en els que s'aprenia, almenys en els casos que conec i en el meu propi, eren:
1. "Los Grandes Maestros del tablero" (Die Meister des Schachbretts, 1930) de Richard Réti
2. "Mi Sistema" (Mein System, 1925 - 1927) d'Aron Nimzowich
3. "Práctica de ajedrez magistral. Botvinnik-Tal 1960" (Tal - Botvinnik 1960) de  Mikhail Tal.

Però n'hi havia uns quants més, entre els quals un de Josep Paluzíe Lucerna (1860 - 1938) actualització de l'obra de Philidor (1726 - 1795), els molt elementals i divulgatius del nord-americà Fred Reinfeld, llibres de torneigs com el de Sitges 1935, col·leccions de partides d'alguns escaquistes destacats i uns quants més. De llibres en català n'hi havia, però molt pocs i en general dels anys 1930s, com el del citat torneig i algun altre.

Manual de J. Paluzíe i Lucena (1945), basat en el de Philidor 

"Els grans mestres del tauler" de Richard Réti (1889 - 1929).

El mateix llibre de Réti. Edició posterior.  

"El meu sistema" d'Aron Nimzowitsch (1886 - 1935)

Consells hipermoderns per a jugar escacs, Savielly Tartakower (1887 - 1956)

"Clau de les obertures" d'Euwe i Fine, un petit fulletó.  

Llibres d'iniciació als escacs de Fred Reinfeld (1910 - 1964) en llibre de butxaca.

Campionat del món Botvinnik - Tal, Moscou 1960, per Mikhail Tal (1936 - 1992)

Biografia i partides de Bobby Fischer, (juny 1972) per Pablo Morán (1926 - 1995).
El miravem pel temps en que Fischer jugava el "matx del segle" a Reykjavik. 

Com que aquests llibres, sobretot els més usats o sigui els de Réti, Nimzowitsch, Tartakower, Reinfeld i Tal eren d'uns anys abans, sobretot els tres primers, els escaquistes de llavors estavem més familiaritzats amb els grans jugadors de la 2ª meitat del s. XIX i primera meitat del s. XX que no pas amb els de la nostra època, dels que teniem notícies per revistes com "Trebejos", "El ajedrez español" i, a partir del 1973 a la nostra comarca, també de l'extraordinària revista "Jaque".

Junt a aquests llibres, ja cap als 1970s, es feien servir llibres d'obertures de Panov, Pachman, Sokolsky, Màxim Borrell i altres i llibres d'estratègia i tàctica de Spielmann, Tartakower, Bondarevsky... i també llibres de partides d'Alekhine, Ragozin, Simagin, Petrosian ... Hi havia una àmplia oferta on escollir.

Volum 2 de la Teoria d'Obertures (1972) de Vassili Panov (1906 - 1973). 

Un dels volums d'obertures de Màxim Borrell (n. 1937)

Per aquells anys ja estava passant l'època, dels anys 1940s a 1960s, en que si un s'aprenia bé algun bon manual d'escacs, com el curs complet de l'argentí Roberto Grau (1900 - 1944), "Tratado general del ajedrez" en 4 toms, de seguida podia guanyar moltes partides i situar-se a un bon nivell, com deien els escaquistes veterans. Un altre llibre mític a l'època, però que molts pocs havien vist i que a més s'havia de llegir en francès, era el tractat dels escacs de Siegbert Tarrasch.
Això coincidia amb el temps en que amb un bon estudi d'obertures en els manuals generals o en llibres especialitzades - com "La defensa siciliana" d'Euwe - o amb un estudi d'estratègia i tàctica en els escacs, com en els llibres de Pachman o si s'estudiaven bé finals, en els llibres d'Averbach, Smyslov, etc. s'aconseguia de seguida un nivell força alt. Tot i que aquí hi havia bones editorials, alguns títols arribaven des d'editores argentines.

En canvi en els anys 1970s l'estudi dels llibres, sobretot dels més bons disponibles, s'estava convertint en una condició necessària però no suficient, perquè cada cop més els rivals també n'estudiaven i a més cadascun tenia els seus; aprenent amb llibres s'aconseguia això sí un nivell suficient per guanyar als qui no els feien servir, però entre jugadors de campionats oficials el seu efecte principal era el de pujar el nivell del joc, fins i tot en les categories baixes. El que sí que és comprovava sovint era que les idees hipermodernes ( tretes dels llibres de Reti, Nimzowich, Tartakower, Alekhine...) i el seu estil de joc triomfaven en general sobre els jugadors que seguien estils més clàssics, cosa que les posava de moda i les feia practicar de forma generalitzada i efectiva. D'altres, admirats per l'estil de Tal, intentaven imitar-lo en els sacrificis i combinacions, cercant més encara la bellesa i la creativitat en la partida que el propi resultat victoriós, tot i que naturalment també era el que es cercava a través de l'espectacularitat i les jugades arriscades.

Poc més tard ja cap als 1980s hi hagueren altres llibres, més moderns o més especialitzats, dels que ja en parlarem.