I Open Ciutat de Vic 1978

Potser l’Open més important d’Osona, en tot cas el primer de temps recents i un dels més importants, a part de menys coneguts. 

L’Open més important de la comarca d’Osona no va ser segurament cap dels “Opens de Vic” dels anys 1980s - ni tant sols el gran torneig de 1987 amb molts jugadors foranis destacats -  ni cap d’altres localitats d’Osona, tot i que en els dos casos n’hi hagueren de força importants.

Probablement li correspon aquest títol a un magne campionat que es va fer els primers mesos de 1978, de primers de gener a principis de març, amb molta participació i a 10 rondes. Va ser el I Open Ciutat de Vic, que va ser la realització ajornada uns mesos d’aquell que es volia fer inicialment del 2 al 9 de juliol de 1977, jugant cada dia, que tot i que estava anunciat per la FCE, que el reconeixia dins del Circuit Català i el feia puntuable  i s’hi va apuntar de seguida per carta el Dr. Ramon Rey Ardid (1903 – 1988), no es va poder fer en aquelles dates i d’aquella manera. Una altre curiositat d’aquest I Open Ciutat de Vic és que després no es va tenir en compte per fer els opens de Vic, iniciats amb el I Open de Vic el 1981.

La classificació final del primer i únic “Ciutat de Vic”, en el que jugaven gairebé tots els jugadors vigatans i que parla per si sola, va ser:

1 Bautista (preferent) 8 punts de 10 possibles

2 Branchadell (pref)  8 p.

3 Sánchez (1ª) 7 p

4 Jordi Lázaro (1ª) 7 p

5 Canal (3ª)  6’5 p

6 Ricard Lázaro M. (1ª)  6’5 p

7 Xavier Lázaro (2ª)  6 p

8 Puigdollers (pref)  6 p

9 Falguera (1ª)  6 p

10 González (2ª) 6 p

11 Raurell (2ª)  5’5 p

12 Josep Gutiérrez (1ª)  5’5 p

13 Ralló (1ª)  5’5 p

14 Puigsech (2ª)  5’5 p

15 Ricard Lázaro S. (2ª)  5’5 p

16 Freixer (3ª) 5’5 p

17 Muntal (3ª) 5 p

18 Vinyet (3ª) 5 p

i fins a 32 classificats.

Va ser proclamat campió del torneig Joan Bautista.

Van tenir premi en la categoria de “preferents i primeres”,  Branchadell, Sánchez i J. Lázaro

I en la categoria de “segones i terceres” van tenir premi X. Lázaro, González i Raurell.

Com que el desempat fa una mica menys visual com va quedar la classificació del torneig, i més tractant-se d’un Open, es pot donar la classificació per puntuació, segons categories, abans del desempat per sistema Buchholz::

8 p (de 10 possibles)   Bautista i Branchadell (pref)

7’5 p   -

7 p  Sánchez, J. Lázaro (1ª)

6’5 p  R. Lázaro M. (1ª), Canal (3ª)

6 p   Puigdollers (pref), Falguera (1ª), González, X. Lázaro (2ª) 

5’5 p Ralló,  J. Gutiérrez (1ª), R. Lázaro S., Puigsech, Raurell (2ª), Freixer (3ª)

5 p Vinyet, Muntal (3ª)

amb 14 jugadors més amb puntuacions de 4'5 p i menys. 

El fet que tinguin importància les categories federatives de la FCE és perquè hi havia un premi absolut i 3 premis per “preferent i 1ª” i uns altres 3 premis per “2ª i 3ª”. A part del punt de diferència entre els dos co-líders indiscutibles i els seus immediats seguidors, en els propers 2 punts hi ha un grup de 16 jugadors, empatats o separats només per mig punt del de davant i del de darrera, un grup molt extens i compacte. 

Ricard Lázaro Sanromà

Fa pocs dies, el passat 26 de juliol, es van complir 9 anys de la mort de Ricard Lázaro Sanromà (Barcelona 1923 - Vic 2008). Home molt polifacètic, en el camp dels escacs va tenir una presència tan destacada com en tots els altres camps que va cultivar, que van ser molts.

En els escacs osonencs concretament va ser el qui a partir del curs 1969-70 va donar impuls a l'equip d'escacs de l'Institut "Jaume Callís" de Vic, amb una visita al C.E. Vic  i un curset d'escacs pels alumnes interessats el desembre del 1969 i un torneig d'escacs al local del C.E. Vic el gener de 1970. Essent el primer director d'aquest centre entre 1968 - 1975, va portar als alumnes que ho van voler i van guanyar plaça en un torneig intern del Institut, als Jocs Sant Jordi juvenils celebrats a Sabadell l'octubre del 1970, on va despuntar Jacint Raurell, aleshores de 16 anys i alumne del centre.

D'aquí va sortir l'equip de l'Institut de Vic que tan bon resultat va tenir als primers Campionats Comarcals d'Escacs d'Osona: 2n de 6 equips en la I edició del 1971,  1è de 8 a la II edició de 1972, 2n de 5 en la III edició del 1973 i 1è de 10 equips en la IV edició del 1974, per a sorpresa de molts per no dir de tothom. Però a la V edició del 1975 jugada en 2 grups de 7 ja no va tenir un resultat tan brillant i a continuació va desaparèixer, coincidint amb el moment en que va deixar d'exercir la direcció del centre.

Ricard Lázaro Sr. a la dreta, jugant al local de l'Institut Jaume Callís de Vic en una ronda del IV Comarcal contra un jugador del Centelles, primavera de 1974. Aquest moment va ser l'apogeu de l'equip d'escacs del Institut de Vic, que va quedar campió d'un torneig molt dur i disputat, amb els millors equips d'Osona i en una ronda posterior va aconseguir el primer 6-0, fins aleshores no assolit, el "resultat Fischer" com se li va dir llavors. No obstant no tot va ser tan fàcil en aquest torneig, l'Institut va perdre a la primera ronda i a la última, quan ja era matemàticament campió, però va guanyar tots els altres encontres quedant primer amb 7 punts de 9 possibles. Aquest èxit, com l'anterior primer lloc del 1972 es van deure a la seva capacitat d'organització i en una part important també als seus propis resultats en la competició. En concret la partida de la foto la va guanyar, contribuint a que l'equip vencés en un matx que va estar força disputat.  

En relació als Campionats Comarcals d'Escacs d'Osona, per equips, també cal tenir en compte que ell mateix va ser un dels principals impulsors dels mateixos a partir de la reunió que va tenir lloc al local social del Club Escacs Vic el dissabte 17 de juliol de 1971, amb el president del Vic Jaume Portet i diversos promotors locals dels escacs com Arboix d'Olost, un jove Miquel Fabré i altres de diversos pobles amb jugadors d'escacs. Ell va fer d'animador, impulsor i organitzador i els va dotar de moltes de les característiques distintives que van tenir, la fórmula tan exitosa i original que va durar 12 edicions i va fer que després fossin enyorats i es vulguessin recuperar durant un quart de segle més, com a mínim. Així va tenir lloc la primera ronda del I Comarcal el vespre del 31 de juliol de 1971 al bar-restaurant Cal Met de St. Boi de Lluçanès, ja amb la fórmula clàssica d'aquests torneigs, que tant va contribuir a l'èxit, interès general, ambient agradable i caràcter especial d'aquests. A aquests elements adoptats a suggeriment seu se n'hi van afegir altres que primer va practicar l'equip de l'Institut - com anar a sopar tot l'equip una hora i mitja abans al mateix bar de la sala de joc o cas de no ser possible, al bar o restaurant més proper - i ja a partir de les primeres edicions van decidir adoptar també altres equips participants i quan o feien ja molts equips, en algun Comarcal tots els favorits i en algun altre la majoria dels equips si no tots va créixer encara més l'ambient i l'expectació, d'aquí els estrets lligams que s'establiren entre els participants i els equips, la complicitat que jugadors i espectadors tenien amb ells, el bon record que deixaven, la importància que se'ls atorgava, el seu caràcter d'escola pràctica d'escacs i tantes coses més. Si els Comarcals osonencs tingueren un estil únic, inconfusible i irrepetible, es va deure en bona part a ell.

Un cop desaparegut l'equip de l'Institut, a partir de la VI edició de 1976 els mateixos jugadors integraten l'equip del Folgueroles, poble on vivia amb la seva família des de l'any 1970. I continuaren els èxits i les sorpreses, batent de nou tots els càlculs. El Folgueroles, com queda dit el mateix Institut amb un altre nom, queda 2n no sols aquella edició sinó consecutivament, per a admiració general, a la VII de 1977 i  la VIII de 1978, potser el més fort i disputat de tots els Comarcals aquest. La màgia dels Comarcals es veu que tot i que en aquestes competicions hi participava el Centelles, ja molt fort i que havia jugat els Campionats d'Espanya per Equips com a amfitrió i organitzador a finals de 1978 fent prou puntuació per a poder repetir l'any següent, l'equip de Folgueroles va quedar en totes les edicions per davant seu i fins el va guanyar regularment, contra tot pronòstic, contra tota expectació i tot càlcul de fitxes federatives, encara que el Centelles A (també hi havia sovint el B i en alguna ocasió el C i tot) presentava a figures com el xilè Campos, l'argentí Debarnot, altres fitxatges i un equip propi dels millors de la comarca (Fabré, Simón, etc). Aquesta màgia es devia a una norma dels Comarcals en la que Ricard Lázaro Sr. va tenir també bona part: l'alineació era lliure i secreta fins el moment d'entregar-la al començar el matx. Així es donava que a una gran figura d'un equip li podia tocar per sort (tots dos capitans els podien posar on vulguessin del 1è al 6è tauler) un contrincant fluix de l'equip rival, mentre que als més forts de l'equip rival podien tocar-los jugadors  iguals en força o quasi i seguia havent-hi molt de joc i un resultat incert, si bé en els últims Comarcals hi havia ja un cert acord tàcit, com un pacte de cavallers, de posar la figura més destacada de cada equip al primer tauler, deixant lliures els altres, cosa que es complia sempre en els partits més importants, en el cas de figures destacades o a petició del equip rival. El Folgueroles encara va participar en el IX Comarcal de 1979 on va tornar a fer un paper discret com el de quatre anys abans, si bé va ser l'únic equip que va guanyar al campió, els Caputxins, del nom del barri dels Caputxins de Vic, on vivien diversos dels seus integrants. I a continuació igual que en aquella ocasió el Folgueroles es va dissoldre i no va participar més en els Campionats Comarcals pròpiament dits. 

En les edicions de 1980 i 1981 els  integrants de l'Institut - Folgueroles van jugar repartits en diversos equips, normalment com a primers o segons taulers. Però mentrestant havia succeït un fet important: els problemes econòmics del CE Vic, que havia estrenat un nou i flamant local social el 1977, havien portat a la dimissió del president Joan Serra i a finals de 1979 es va fer càrrec del club una Junta Gestora presidida per Ricard Lázaro Sr. de manera que aquest va jugar els últims Comarcals amb el Vic, normalment com a primer tauler de l'equip. En la XII edició del 1982, que ningú ho sabia o ho suposava però que seria la última dels Comarcals pròpiament tals, en l'equip del Vic, R. Lázaro Sr. jugava de primer tauler i hi havien tornat a jugar Jordi Lázaro i Ricard Lázaro Jr. i algun jugador més del grup, de manera que tornava a ser com una mena de Institut - Folgueroles... i aquest equip, tot un equip d'èxit pel que es veu, va tornar a quedar campió, en un torneig en que tot i que no a l'altura dels més potents va tenir encara més acusat el caràcter concorregut i mogut de les tres darreres edicions. Així el Vic només va guanyar el primer Comarcal i l'últim.   

No acaba aquí la història, que té un epílog. Ricard Lázaro pare, com li deien, va ser escollit president d'un C.E. Vic ja recuperat i ho va ser entre 1982 - 1983, en un període breu de poc més d'un any, però molt intens i treballat per part seva i que va veure fets tan importants com els primers Campionats de Catalunya infantils guanyats per Lluís Comas, la nova, inesperada i extraordinària promesa del club. En lloc dels Comarcals es van jugar 3 edicions de les anomenades Olimpiades Comarcals, amb unes altres regles més senzilles i fàcils d'organitzar, per exemple només jugaven tots els equips junts a la última ronda, si bé sembla que en alguna edició, potser la I Olimpiada Comarcal del 1983, de la que hi ha molt poca informació, també van jugar tots junts a la 1ª ronda. Les altres rondes eren d'un sol matx per local, o com a molt de pocs equips. El Folgueroles va tornar a jugar i està documentat que va quedar 1è  a la II Olimpiada del 1984 i a la III Olimpiada del 1985, probablement també a la I del 1983, si bé aquests campionats no suscitaven ja ni la mateixa expectació, ni el mateix ressò ni se'ls atribuïa la mateixa importància que els Comarcals. Van ser com una perllongació que es volia més moderna, per exemple els resultats no es valoraven per 1, 1/2 o 0 sinó pel resultat dels taulers, però que va ser menys afortunada. El fet que se'ls posés el nom Comarcal, tot i que precedit d'Olimpiada per distingir-lo, ja mostra una voluntat de continuïtat o de ser els successors. Però igual que va passar amb les anteriors competicions, aquestes també van desaparèixer per sorpresa i a partir del 1985 ja no es van jugar. La comarca d'Osona va quedar ja sense competicions del seu àmbit, tot i que en el moment més intens dels Comarcals havien participat també alguns equips del Ripollès i del Bages. Ja hi va haver abans un prematur intern de "forçar la màquina", la Lliga Comarcal del 1973, que només va tenir una edició, al primer semestre d'aquell any, col·locada entre el II Comarcal del 1972 i el III Comarcal del 1973 que es va jugar inusualment tard, a l'agost, i que va ser el menys participat de tots els Comarcals. La Lliga Comarcal es jugava com un campionat per equips clàssic, amb desplaçaments de matxs individuals i doble volta (a casa i a fora cada parella d'equips), amb ordre de llista, etc. Tot i que era en una època de gran expectació escaquista, doncs Fischer acabava de guanyar a Spassky el campionat del món, es va fer llarg i va acabar essent pesat i fins tediós, ja que sovint els resultats dels altres tardaven una setmana en coneixer's i encara perquè sortien a l'Ausona, el setmanari comarcal. El equip de l'Institut hi va participar, però va fer un resultat discret com els de 1975 i 1979. Ara bé, molts inclouen la Lliga com un afegit entre els Comarcals, al cap i a la fi, portava el nom Comarcal i era un campionat de tipus comarcal i el mateix es pot dir de les Olimpiades. Si les comptem dins d'aquesta gran època de competicions comarcals autoorganitzades a Osona, aleshores sense cap dubte, amb 5 (o 6) medalles d'or i 5 de plata, l'equip de l'Institut - Folgueroles, organitzat i dirigit per R. Lázaro Sr. i que tenia en ell un dels jugadors més forts, és el vencedor indiscutible d'aquests jocs, tot i tenir competidors com el propi Vic, el Tennis, el Centelles i molts altres d'una força a nivell de competició catalana o espanyola. I a més tot això, que va canviar els escacs osonencs, va ser la creació de Ricard Lázaro Sanromà.  

Carrera escaquista.  Com a jugador d'escacs té aquestes dades:
Cofundador de l'UGA el 1940 (un altre dia se'n parlarà d'això), diverses sessions de simultànies a molts taulers a Barcelona a la 1ª meitat dels anys 1960s, Federat en 3ª pel CE Vic el 1971, va pujar a 2ª ben aviat (entre 1972 i 1974), a 1ª el 1981 i a Preferent el 1983. Tot i que jugava poques partides oficials en general tenia normalment un Elo de més de 2000 havent arribat en ocasions a un pic de 2100.  Més tard el seu Elo estava en el rang alt dels 1900s punts, vora els 2000.
La última partida oficial la va jugar el 5 de març de 2001 amb la Penya Escacs Taradell i s'havia conservat fins fa poc: amb 77 anys guanyà en no massa jugades a un puntal de l'altre equip, un jove contrincant  de vint-i-tants o treinta-i-pocs, de molt més Elo que ell, en una partida decisiva per al resultat d'un partit decisiu per al Taradell (s'hi jugava la permanència o l'ascens de categoria), donant-li la victòria al seu equip, que hauria perdut el partit i la possibilitat en cas de que ell hagués perdut o hagués fet taules, ja que era la última. Molt típic seu i de la seva peculiar manera de fer en el món dels taulers i de les peces d'escacs. 

Una mica d'història

Fulles endutes pel vent...

Fins pocs mesos, o poques setmanes, abans d'iniciar aquest blog, encara conservava i tenia a mà quatre medalles de record corresponents als primers quatre campionats comarcals d'escacs d'Osona de 1971, 1972, 1973 i 1974. Com que l'equip de l'Institut Jaume Callís de Vic en el que jugava va quedar 2n, 1è, 2n  i 1è en aquestes edicions, no estic segur si les medalles es donaven en aquests primers temps a tots els membres titulars dels equips participants, 6, 8, 5 i 10 respectivament, o bé només als tres primers classificats, com un equivalent a les medalles d'or, plata i bronze d'altres competicions. A aquestes medalles les tenia un cert apreci pel seu valor sentimental i fins i tot, al seu nivell, històric després de més de 40 anys. Però just aleshores las vaig voler desar bé i ho vaig fer de tal manera que després no les he trobat i estan il·localitzables, tot i que mantinc l'esperança que acabaran apareixent en algun lloc o altre.

El que sí que s'han conservat, a part de quasi tots els trofeus, són altres medalles i plaques d'aquells anys. Algunes anecdòtiques, altres curioses, que a part del seu valor afectiu, ajuden a recordar i reviure l'ambient d'aquells anys de joventut. Com aquestes:

 

Clauer dels primers classificats - o de tots els participants? - del "Homenatge I Capdevila 1980", torneig en homenatge al jugador d'escacs osonenc Isidre Capdevila, que devia morir aquell any o l'anterior, a una edat força avançada, havent continuant jugant en torneigs fins poc abans, amb una llarga trajectoria escaquista de tres o quatre dècades.

 

Un recordatori de jugador o de membre actiu del Club Escacs Vic dels anys 1980s, possiblement dels primers o encara potser de finals dels anys 1970s.

Recordatori per als primers classificats després dels premiats amb trofeus, o potser per a tots els participants, en el Torneig de Ràpides del Mercat del Ram de 1984.

Placa atorgada pel Club Escacs Vic amb motiu d'una Festa Anual dels Escacs. La llegenda, que en l'escaneig queda il·legible, diu en lletres majúscules "Club Escacs Vic a R. Lázaro Medina amb agraïment a la teva col·laboració. 22 juny 1985".

Diploma atorgat amb motiu de conduir l'ordinador d'escacs com a participant en el 8è Open de Vic del 1988. Tot i que anecdòtic, té un cert valor de curiositat ja que va ser la primera i, si no m'equivoco, la única vegada que un ordinador d'escacs va participar en un Open de Vic, i una de les molt poques, de nou si no la única, en un campionat oficial a la comarca d'Osona. En aquella època els ordinadors com a participants eren una novetat i una sorpresa i Garry Kasparov, que patrocinava i donava el seu nom a una marca concreta, era el molt admirat campió del món d'escacs.

Diploma d'agraïment del Parc d'Esports Taradell pel seguiment que com a periodista d'escacs vaig fer a la premsa comarcal de les "Primeres 24 Hores d'Escacs", un novedós torneig comarcal per equips en que es jugava contínuament durant un dia i una nit senceres, del migdia o la tarda del 13 d'abril de 1990 fins a la mateixa hora de l'endemà, torneig en que també vaig jugar com a participant i en el que vaig estar moltes hores, si bé no totes les 24, a la sala de joc per assabentar-me dels resultats i de les incidències. Val a dir que en aquells anys era cronista d'escacs dels tres setmanaris comarcals, "El 9 Nou", "Ausona" i "La Marxa" i que en tots ells va sortir una molt àmplia informació sobre aquest campionat tant abans, com durant (es va jugar un cap de setmana, dia en que sortien els periòdics) i després. Tot i que en aquella època jo era jugador del C.E. Vic, el Parc Esports Taradell va voler reconèixer i agraïr la meva dedicació a aquell esdeveniment amb aquest detall.

En aquest cas una placa que em va atorgar per sorpresa l'escola de Malla el juny de 1997 en una festa de final de curs, després d'uns quants anys de fer-hi cursos com a monitor d'escacs a tots els seus alumnes. En alguna altra escola també em van donar algun detall o recordatori dels meus temps d'ensenyament dels escacs a instituts i col·legis.

Records tots ells d'un altre temps, el més recent té 20 anys i el més antic més de 35 i potser 40 si la plaqueta del CE Vic fos de finals dels 1970s en lloc de primers dels 1980s com és més probable, però que tot i que serveixen per refrescar la memòria i retrobar el sabor dels escacs osonencs d'aquells anys, no em compensen de la pèrdua, espero que temporal, de les quatre medalles de jugador d'equip participant guanyador o classificat en els primers llocs en els quatre primers comarcals, de fa entre 43 i 46 anys, que com dic havia mantingut a la vista fins l'any passat.

En fi, fulles endutes pel vent dels anys, que segueixen en la memòria i que intenta recuperar la història...

Retirades temporals

Fent una mica d'història d'aquells anys.

Com els hi passa a molts escaquistes, vaig deixar els escacs temporalment uns quants cops abans de retirarme definitivament del joc de competició.

Al VII Open de Vic 1987, al costat hi ha Padreny

Tenint en compte que, a part del torneig escolar de La Salle Gràcia de Barcelona de la primavera de 1967, en que vaig quedar 2n,  havia començat a jugar en competicions l'octubre de 1970 als Jocs Sant Jordi de Sabadell i que em vaig federar per primera vegada a la primavera de 1971 amb el Club Escacs Vic, la primera d'aquestes pauses en el joc va ser molt d'hora però molt curta, entre finals de 1973 i principis del 1974, amb motiu de l'inici dels meus estudis de Ciències Químiques a la Universitat Central de Barcelona. Recordo que al retornar a la competició, pocs mesos després, amb fam d'escacs, veia el joc dels escacs com una meravella increïble i única, en una partida que vaig acabar fent taules però que vaig viure amb una satisfacció extraordinària de poder jugar i d'observar de nou després d'un temps d'allunyament la màgia del tauler i de les seves peces.

La segona va ser l'any 1979 amb motiu de fer el servei militar entre mitjans de gener d'aquest any i finals de febrer del 1980. Tot i que entremig vaig fer d'àrbitre auxiliar al Campionat d'Espanya femení a Vic l'agost del 1979 en un permís i en un altre permís i en rebaixes de cap de setmana vaig poder jugar fins i tot jugar els IX Campionats Comarcals amb el Folgueroles, durant aquells 14 mesos al CIR de Marinés (València) vaig jugar en total molt poques partides i vaig perdre amb aquella inactivitat la gran forma de joc dels anys 1977 i 1978. Quan vaig tornar a jugar l'any 1980, tot i que em va anar d'un pèl de pujar a categoria Preferent als Campionats de Catalunya individuals, ja no tenia aquella decisió, seguretat, iniciativa i precisió de les partides que en els Campionats de Catalunya per equips de les temporades 1977-78 i 1978 - 79 havia mostrat, jugant en els primers taulers del Vic A i guanyant i empatant amb jugadors de categoria preferent, amb els que jugava portant sobretot les negres per tal que altres de l'equip puguessin jugar amb blanques.

Una altre retirada va tenir lloc els primers mesos de 1981 amb motiu d'haver obert el 25 d'octubre de 1980 l'Autoescola Calldetenes, un negoci familiar, i ser-ne professor. Hi havia molta feina amb molts alumnes amb motiu de la inauguració i vaig deixar el joc uns mesos, fins que el meu pare, el fundador i director del centre i que també era en aquell temps el president de la Junta Gestora del C.E. Vic, em va convèncer de que podia jugar el I Open de Vic. Així ho vaig fer i vaig retornar a la pràctica.

De totes maneres en diverses ocasions als primers anys 1980s em va passar pel cap de retirarme de la pràctica de competició després d'un temps més, ho vaig considerar un parell de vegades però en aquells moments el meu pare va passar de ser president de la Junta Gestora a ser escollit president del Club el setembre de 1982 i va tenir una presidència del C.E. Vic molt activa i intensa durant un any entre fins el setembre de 1983, època en que per exemple va sortir i va tenir els seus primers èxits en Lluís Comas, aleshores d'11 - 12 anys, així com moltes altres realitzacions que van reflotar definitivament el club, i ho vaig ajornar. I quan el meu pare va deixar la presidència el setembre de 1983 ens vam convencer mútuament de seguir jugant tant ell com els tres fills.

Torneig de Ràpides Mercat del Ram, Vic 1987, al costat de Presseguer
(la foto ja va tenir problemes a l'origen). 

Tot i així i per diversos motius, cap al 1985 pensava que el millor de la meva carrera escaquista ja havia passat o que ja no mantindria el ritme i dinamisme de la meva millor època, que veia a finals dels anys 1970s i fins el 1980 i pensava en una mena de disminució progressiva de les partides oficials. Però just aleshores em van demanar per ser corresponsal d'escacs tant al setmanari comarcal Ausona (on ho havia sigut uns anys a partir del març de 1972) com al també setmanari comarcal El 9 Nou (on ho havia sigut unes setmanes o uns mesos a partir de la seva aparició el març de 1978) i més tard ho seria també del setmanari comarcal La Marxa (uns anys a partir de 1989). Això em va exigir retornar a una participació plena en les competicions.

Jugant amb Jacint Raurell al VII Open de Vic el 4-04-1987, al costat Josep Puigdollers i Marc Narciso i darrera Lluís Mas

La retirada definitiva va venir progressivament entre els anys 1990 i 1991. El novembre de 1989 havia obtingut per fi el títol de categoria preferent a l'Open de Sant Pere de Torelló i després de molt bones actuacions als Opens de Vic de 1989 i 1990 i altres campionats puntuables vaig sortir al juliol del mateix 1990 amb un Elo de 2135 de la Federació Catalana d'Escacs. En aquell moment era el millor jugador de la família ja que el meu germà Jordi, que era el més bon jugador, tenia temporalment un Elo més baix, igual que amb el meu pare, amb qui estavem mes o menys empatats en força però amb una certa superioritat seva com a jugador més sòlid, més regular, més segur i més posicional, i l'altre germà, en Xavier, estava retirat. Just aleshores amb el meus flamants nou títol i Elo estava disposat a jugar campionats, torneigs i Opens per comprovar la meva força i si la carrera es reemprenia amb més èxit que mai, però les coses van anar d'una tota altre manera i no per voluntat meva, sinó per unes imprevistes circumstàncies. Sigui com sigui i sense entrar en detalls el cert és que no vaig jugar els Campionats de Catalunya per Equips del 1990 i vaig anar deixant el joc de competició i més tard el club, on hi restaven el meu pare i el meu germà. Tampoc em va saber greu ja que mantenia el contacte amb el món dels escacs a través de les cròniques a la premsa, fins ben entrats els anys 1990s, i amb l'ensenyament d'escacs a escoles i instituts de la comarca.

Després, fins i tot l'Eduard Vinyet em va convèncer d'assistir amb ell a un curs d'àrbitre d'escacs de la FCE, un dia a la setmana durants uns quants mesos, que es feia en un club de Barcelona, l'any 1996. Tots dos ens vam treure el títol tant pel curs com en els exàmens finals i ell ho va aprofitar per arbitrar oficialment alguns torneigs, però jo no vaig exercir mai (si exceptuem el Ct. d'Espanya Femení a Vic el 1979 en que la FCE em va autoritzar a fer d'àrbitre auxiliar tot i no tenir el títol oficial) ni va significar la reentrada en els escacs reglats. Paulatinament vaig anar jugant cada cop menys fins i tot de forma amistosa. Amb algunes excepcions, com el torneig de partides ràpides de Folgueroles l'any 2003 en que em vaig decidir a jugar i on vaig fer molt bons resultats tot i que hi havia diversos forts jugadors de fora, vaig guanyar per temps al malograt Jordi Ferrer Serrabasa i vaig quedar campió rebent un petit trofeu, així com algunes partides semi-oficials a Folgueroles on s'intentava crear un club i vaig jugar també amb el Folgueroles en el "Comarcal" extemporani que es va jugar l'any 2003, intentant reviure'ls fent un exercici de nostàlgia que no va tenir continuïtat, i on en la partida a Taradell que em va enfrontar amb blanques amb el mateix Jordi Ferrer Serrabasa en el primer tauler del matx Taradell - Calldetenes, vaig fer taules amb una Obertura Espanyola variant del canvi, fent canvis de peces i proposant a continuació unes taules que el meu rival, més fort, va tardar 5 o 10 minuts pensant-s'ho en acceptar "perquè ho eren i no hi havia cap manera de forçar la partida ni per un cantó ni per l'altre". Això i algunes poques partides que vaig jugar amb el Taradell en els per Equips, quan em necessitaven. La meva última partida oficial va ser a Granollers, jugant amb el Taradell contra el Granollers "B" o "C" i va acabar en taules contra un rival més fort i amb molt més Elo que jo (la FCE m'havia concedit un Elo provisional de 2000 després de tants anys sense jugar) i va tenir lloc el març del 2004, el mateix diumenge d'unes eleccions generals espanyoles. Però des de 1991 tot va ser esporàdic i anecdòtic. Això sí, no descarto que en algun moment pugués tornar a presentar-me en algun torneig però ara per ara ho veig difícil i poc viable per diversos motius, els escacs han canviat massa i considero que la meva obra en aquest camp ja està feta.