Un llibre signat de Karpov, 1976

Un llibre signat pel campió mundial d'escacs. Ara pot ser corrent, però aleshores no, era tota una novetat,  i va ser quan amb el meu germà Jordi vam assistir a dues simultànies del llavors campió mundial Anatoli Karpov, l’any 1976.  

Una, la primera, al mes de maig, tota una tarda al Corte Inglés de Barcelona, mentre Karpov jugava amb un gran nombre de taulers de jugadors catalans, arribats a primera hora de la tarda abans que comencessin, vam sortir cap el vespre, gairebé ja cap a la nit, quedant-nos observant mentre li feien una entrevista[1]. 

La segona, uns deu dies després, l’1 de juny a Centelles, on el vam tenir que esperar molta estona ja que es va retardar una  hora o una hora i mitja[2], i també ens vam quedar fins al final. En totes dues ocasions no vam jugar sinó que vam mirar-nos-ho com a part del públic.

En una d’aquestes dues o tres ocasions, no sé en quina, em vaig decidir a comprar un llibre que el mateix Karpov, o els organitzadors de les simultànies, promovien per a l’ocasió en totes elles: “Todas las partidas de Karpov (desde 1965 hasta 1974)”, del que tenies la impressió que era del campió mundial, però que en realitat era de dos britànics, O’Connell i Adams. 

No sé si el llibre s’havia esgotat o Karpov ja se’n anava o estava cansat de fer autògrafs[3] quan finalment em vaig decidir a adquirir-lo i el vaig pagar, però el llibre em va arribar uns dies més tard a casa per paquet postal amb la signatura de Karpov, però sense dedicatòria, que no sé si feia quan els signava directament, almenys en algun cas.

El cert és que tenir el llibre va ser una satisfacció per a mi, un llibre d’escacs sobre el llavors campió mundial i signat per aquest, però a part de fullejar-lo no me’l vaig mirar mai gaire, potser perquè l’estil de Karpov no anava amb el meu, tot i que no penso que conèixer-lo personalment, de vista i de prop, m’hagués decebut, tot i que sí que em va sorprendre: el vaig veure baixet i molt prim[4], amb aspecte juvenil i fins un punt adolescent, ben vestit amb americana i corbata de roba de bona qualitat i amb un aire intel·ligent, educat i fins simpàtic, somrient  bastant i en ocasions fins rialler, però una mica rar i estrany, intrigant, almenys aquesta va ser la meva impressió[5]. 

Al que sí que li va agradar molt el llibre quan li vaig ensenyar i ja d’entrada deixar va ser al meu pare, que ja se’l va mirar, estudiant les partides, durant una temporada l’any 1976 i encara ho va tornar a fer almenys en dues ocasions més, separades per forces anys l’una de l’altre. És un llibre gruixut i com a mínim en una de les vegades que se’l va mirar a fons el meu pare va arribar fins a la pàgina 446, on hi tenia un punt gran, i en una altra, anterior o posterior, fins a la 428, on hi tenia un punt petit[6].

Eren coses d'aquells anys.

---

[1] Tinc el record de que en una ocasió em vaig quedar jo sol mirant al Karpov i les seves partides o entrevistes, però no estic segur si és que el meu germà va marxar abans de les simultànies a Barcelona o si vaig anar uns dies després a veure’l un altre cop ja que en tornava a fer a Barcelona, en tot cas molt breument, ja que ja quasi era època d’exàmens a la Universitat, ja l’havia vist i a més ja comptava amb anar-lo a veure a Centelles.

[2] Com a anècdota, una bona estona d’aquesta espera la vam passar al carrer davant de la sala de joc i parlant amb altres escaquistes, entre els quals molt temps amb Ramon Munt, “el xofer de les Hermanitas”, que tenia la impressió que el cotxe que el portava havia tingut una avaria que els havia deixat tirats a la carretera i segons ell molt possiblement “pana de pobre”, com es coneixia popularment a quedar-se sense benzina, cosa cada cop més infreqüent i que per aquella època començava a estar penat amb multa. És clar que era l’època en que no hi havia telèfons mòbils i per avisar s’havia de trucar en tot cas des d’alguna casa on et deixessin fer-ho. Però probablement el motiu del retard va ser un altre.

[3] Vaig veure com en una ocasió Kàrpov reia i es negava a signar un llibre d’escacs que li presentava un aficionat, perquè no era un llibre seu sinó d’un altre destacat jugador d’escacs, com va informar el traductor de rus que l’acompanyava. 

[4] “Un rus petit” van comentar primer Ramon Munt i algun altre assistent i el meu germà Jordi desprès, quan parlàvem de com ens havia semblat.

[5] En tot cas no corresponia a l’estereotip que llavors teníem de lluny dels soviètics i dels russos, del seu aspecte, caràcter i circumstàncies de tipus personal i polític. Em va semblar – i no sols a mi – força “occidental”, encara que això potser es devia al seu cosmopolitisme d’haver viatjat, jugant torneigs, per molts països del món. 

[6] De les 508 pàgines de partides de Karpov comentades que té aquest llibre. Potser en alguna ocasió el va acabar, el meu pare era capaç de fer-ho – s’havia llegit la Bíblia catòlica sencera, començant pel principi i acabant pel final, un parell o tres de cops al llarg de la seva vida, i en va regalar exemplars a les seves filles amb una dedicatòria “perquè tinguis una bona lectura tota la teva vida”  - i tenia prou paciència i perseverança per anar-ho fent bé a còpia de temps.