Homenatge (III)

Un fet que va marcar molt la vida de Ricard Lázaro Sr., i la de tots els que hi participaren, fou el viatge a Grècia de l’Institut Jaume Callís l’abril de 1973, amb motiu de la fi d’estudis al centre dels estudiants de C.O.U. d’aquell curs 1972 – 1973, és a dir nascuts l’any 1956. 

A Venècia, Ricard Lázaro pare i el seu fill Jordi. 

A Bari o Brindisi, llegint diaris en italià en un descans d'espera per motius tècnics. 

Pensat, planificat i organitzat per ell, en dos autocars que viatjaven amb un dia de diferència l’un de l’altre – els dos grups només es van trobar quan els autocars van fer un parell de dies de parada a Atenes, la meta del viatge – es va passar pel sud de França, nord,  est i sud d’Itàlia, ferri de Brindisi a Patràs, Grècia d’oest a est i de sud a nord, est de Bulgària, est de Iugoslàvia de nord a sud, un fallit intent d’entrar a Hongria que va ser denegat, nord de Iugoslàvia, Àustria d’est a oest, el sud de l’Alemanya Occidental d’est a oest, l’oest de Suïssa i l’oest de França, els dos de nord a sud. 

Les ciutats i llocs que es van veure van ser molts, entre els més importants Niça, Milà, Venècia, Bari, Brindisi, Olimpia, Atenes i el Pireu, Tessalònica, Sofia, Skopje, Belgrad, Novi Sad, Graz, Viena, Salzburg, Munic, Zuric, Berna, Lió... 

Al Partenó d'Atenes, meta del viatge. Tots en general feien fotos i com les familiars
les feia  en moltes ocasions jo, solen sortir més sovint ells dos en les que hem conservat. 

Amb el xofer de l'autocar amb el que es van fer força amics. Abril 1973. 

Va ser un viatge realment important i mític realitzat en 15 dies, de mitjan a finals d’abril d’aquell any 1973, amb un gran nombre de fites, com veure un port d’Albània des del vaixell en una parada a la matinada en la navegació d’Itàlia a Grècia, o ser els primers espanyols a entrar a Bulgària per terra (la frontera s’havia obert mútuament entre els dos països feia sols un parell de dies quan s’hi va arribar i només havia arribat el dia abans un vol d’avió) o el que no ens deixessin entrar a Hongria. 

Tots els participants el recorden com una gran fita i encara avui dia, en la nostra època de viatges internacionals, es segueix rememorant, ja que va ser el primer del seu gènere, es va anticipar en molts anys a altres de semblants i en aquella època passar fronteres era molt diferent que ara: esperes a la duana, eventualment visats, revisions de vehicle, passatgers i equipatges, canvis de moneda cada vegada, diferents idiomes (francès, italià, grec, búlgar, serbicroat, alemany...) i cultures: vam descobrir a França els preus astronòmics per a nosaltres, a Itàlia els capuccinos, el pagar per anar al lavabo, el “prego – tante gracie” i que hi havia regions que l’italià de la zona sonava com el castellà i altres que ho feia com el català, a Grècia que qualsevol cosa es servia amb un got d’aigua i que el cafè era turc amb molt marro, a Bulgària “moia” i “blagudaria”, que encara hi havia edificis afectats per la Segona Guerra Mundial, que el tramvia era gratuït, que els guardes fronterers volien pelar als nois que duien melenes llargues, que ens seguia al principi de passar la frontera la policia secreta en un cotxe fins que va veure que érem inofensius i respectuosos i no veníem a espiar ni a fer propaganda, que tot era molt barat i que comprant amb una leva et tornaven molts shtotinki, a Iugoslàvia que podies mantenir una conversa bastant llarga parlant tu en català i l’altre en serbicroat entenent-se a grans trets igual que a Àustria amb un taxista en alemany i que a aquest país el “bitte !” feia que una noia jove i rossa et respongués quan primer no et feia cas al preguntar-li una direcció... i que Europa semblava un altre planeta i sobretot l’Europa occidental (França, Itàlia i especialment Àustria, Alemanya de l’Oest i Suïssa) era com un paradís de modernitat, llibertat, civilització i cultura, un altre món ric i avançat, molt prometedor, respecte al nostre. 

Tot això ens ho va voler ensenyar, entre ells diversos països comunistes, com Bulgària (del COMECON i el Pacte de Varsòvia i estretament filorússa i amiga de la URSS), Iugoslàvia que anava per lliure amb Tito i una ullada a la tancada i aïllada Albània d’Hoxha (i a l’autocar a Itàlia viatjant de nit vam sentir tots una bona estona Ràdio Tirana emetent en castellà) i Hongria. 

A Novi Sad (Iugoslàvia). Els carrets de fotos comprats a Bulgària eren en blanc i negre.

A Munic, observant la Ciutat Olímpica des del mirador de l'alta torre de comunicacions
i/o d'observació que la domina, dels Jocs Olímpics de mig any abans. Finals d'abril de 1973. 

Va ser el gran viatge de Ricard Lázaro Sanromà, primer director i modelador de l’Institut Jaume Callís de Vic en els seus 7 anys com a tal fins al punt que fins ara conserva la seva empremta en l’estil que molts consideren el millor del seu gènere, i va ser també el gran viatge nostre, perquè als joves encara ens va fer més efecte.      

Com ja vaig comentar en un altre article, aquest viatge tan espectacular i important en la nostra vida que ens va portar a un món aleshores futurista per a nosaltres, va tenir en canvi l'efecte de truncar en tots tres un ascens meteòric que estavem tenint just aleshores en el món dels escacs, estavem tots en vies d'ascens de categoria i d'altres èxits en torneigs que jugavem al mateix temps, al faltar dues o tres rondes i al tornar cansats, meravellats i una mica com somniant, amb la ment mig aquí i mig en tots aquells països i vivències, durant ja no dies, sinó setmanes o fins i tot mesos, revivint-lo i parlant-ne, per exemple sovint fins a l'estiu de 1973 i ocasionalment fins a principis de 1974 encara ens visitavem amb altres integrants del viatge i intercamviavem experiències i fotografies. Encara ara ho fem quan casualment ens trobem amb algú que hi havia participat i ho descobrim, com a mínim ho citem amb il·lusió i nostàlgia, i si fa temps que no ens veiem no es rar que surti el tema i en tornem a dir alguna cosa. 

Per això l'enlentiment que va provocar en la nostra carrera escaquista no ens va afectar gaire o gens, perquè com ja s'ha dit en altres ocasions, realment va valer la pena i la llàstima és que no ho fessim més sovint després, per exemple en el meu cas pel segon viatge a l'estranger vaig haver d'esperar a l'agost de 1980 i encara va ser força breu. 

En resum, un viatge mític i amb tota la impromta del meu pare, Ricard Lázaro Sanromà, perquè s'hi notava molt la seva personalitat. Va ser el seu i nostre -  de tots els que tinguerem la sort i la fortuna d'anar-hi -  gran viatge a l'estranger, per Europa i pel món: una experiència inoblidable i irrepetible.