Pep Sala

 L'altre dia, fent una gestió em vaig trobar casualment al carrer amb en Pep Sala, el famós músic, al que conec de fa molts anys. Ens vam reconèixer i saludar cordialment. I tot i que un i altre teníem poc temps, perquè anàvem atrafegats, vam poder disposar d’uns minuts per parlar i el primer tema que va sortir va ser el dels escacs i del temps dels campionats d’escacs osonencs per equips, els famosos comarcals.

Pep Sala és fill d’un destacat jugador vigatà, molt respectat, Josep Sala Vila (1928 – 1980), qui malauradament va morir relativament jove, amb 52 anys, però que era molt aficionat als escacs en els que era fort i d’alt nivell i sobretot tenia un joc de qualitat. Va jugar en els Campionats Comarcals, quedant campió amb l’equip del Vic en la primera edició de l’any 1971. Després va seguir jugant però cada cop es prodigà menys per motius de feina i salut. La seva afecció a la qualitat en els escacs el va portar a assistir com a espectador a alguns torneigs importants, com l’Interzonal de Palma de Mallorca de 1970, jugat entre el 9 de novembre i el 13 de desembre, on va poder veure en acció a Fischer, Larsen, Geller, Hübner, Taimanov, Uhlmann, Portisch, Smyslov, Polugaevsky, Gligoric, Panno, Hort, Ivkov i Reshevsky o Matulovic, entre d’altres, fins a 24 dels millors jugadors d’escacs del moment. Però no va ser l’únic gran torneig en que hi va estar com a observador i ens en va portar notícies, que s’escoltaven amb atenció i expectació, no sols pel seu interès sinó també perquè Josep Sala Vila era una persona molt valorada i apreciada en el Club Escacs Vic i en el món dels escacs osonencs i fins catalans entre els qui el coneixien, igual que en la seva faceta més personal i professional.

El C.E. Vic, campió del I Comarcal de 1971. Josep Sala Vila a la dreta de tot.

El seu fill Pep Sala (n. 1960) va aprendre a jugar a escacs de nen amb ell i el va acompanyar a diversos torneigs d’aquests importants, notòriament el de Palma de 1970, arbitrat i dirigit com tots els de gran classe d’aquella època en els escacs espanyols, pel català Jordi Puig, l’organitzador per exemple dels “Òscars dels escacs” a Barcelona i un gran promotor dels escacs a tots nivells. Pep Sala va poder aprendre mirant les partides dels grans mestres i l’ambient internacional de la sala de joc però a més va poder jugar a escacs amb el mallorquí Bellón, aleshores de 20 anys, i jugar també en les hores de descans a l’hotel al llarg del dia no a escacs sinó a diversos jocs recreatius, com el millón o l'escalèxtric fins i tot amb alguns participants com Mecking. En aquests casos els presentava el seu pare, qui de segur també jugava a escacs amb ells, en el C.E. Vic es comentava que en alguns torneigs, a Mallorca o a Canàries, Josep Sala Vila havia pogut jugar a escacs amb els campions mundials Petrosian i Spassky, aquests dos certament, i potser algun més i tot, potser Tal i fins i tot Fischer, ja fos en unes competicions que s'organitzaven o senzillament fora d'hores de torneig oficial. I l'experiència humana personal i també escaquista de jugar amb aquests genis i fenomens dels escacs i no sols en simultànies o partides ràpides sinó també en partides “normals” se li notava en l’estil i en el joc al Sala pare.   

Recordo una anècdota amb en Pep Sala, quan estan jo de permís de la mili a l'estiu del 1979 me’l vaig trobar casualment també al carrer Nou de Vic, estant ell amb uns amics davant d’un bar i jo passant per allà. Ens vam saludar, doncs ens coneixíem dels escacs igual que el seu pare i el meu pare eren amics també i vam parlar una breu estona, sobre els escacs vigatans i osonencs i sobre la nostra situació respectiva, jo al servei militar (encara em quedava més de mig any per llicenciar-me però ja tenia mig any d'experiència a la Secció d’Autos de la Plana Major del C.I.R. de Marinés, València, un campament d'instrucció de reclutes a les muntanyes de l'interior de València) i ell tot just iniciant la seva carrera com a músic modern, de la que em va comentar que portava anys estudiant música clàssica i no li sortia res i en canvi havia començat a fer música lleugera i ja li sortien contractes i havia anat, o havia d'anar properament, a gravar a Londres. “Això sí que va” em va dir, constatant ja llavors que era un camp on podia tenir èxit. També em va comentar que el Regne Unit era un país ple d'oportunitats i on s'hi podia aprendre molt i donar-se a conèixer a tot el món.

I vaja si en va tenir, d'èxit i de fama. Va ser un dels fundadors i líders del famós grup Sau, actiu entre 1987 i 1999[1], en el que ell tocava la guitarra i componia la música de les cançons i a més la lletra, en aquest cas a duo amb Carles Sabater. El vaig veure actuar un parell de cops a Folgueroles, al camp de futbol de tanta gentada de públic, sobretot juvenil, que hi havia, en una ocasió l'any 1990 i l'altre no recordo quan (em sona el 1988 però també el 1993, si era ja amb la banda del bar).  Al mateix temps va formar i protagonitzar també Pep Sala i la Banda del Bar a partir de 1993 també fins el 1999 i després ha seguit en solitari. Amb èxits com “Boig per tu” i molts altres, és un dels més coneguts i aclamats músics, cantants i compositors catalans, un dels pioners i màxims representants del anomenat rock català. 

Equip dels Independents, campió del IX Comarcal 1979.
Pep Sala és el primer a la fila de dalt començant per  la dreta.

En Pep Sala però, en una faceta seva molt menys coneguda, ha estat també escaquista i als anys 70s va participar en torneigs, sobretot en els inevitables i tan especials Campionats Comarcals, en els que segons ell mateix em va dir en la recent trobada va jugar amb l’equip del Folgueroles, “quan hi vaig jugar l’equip éreu vosaltres quatre, un altre jugador[2] i jo”, cosa que potser va ser l’any 1977, un Comarcal del que hi ha molt poca informació, i potser només jugàvem els 4 membres de la família Lázaro i dos jugadors més, que ens repartíem els 6 taulers en joc - de nosaltres en solíem jugar de dos a quatre - podien ser segons els dies Freixer, el Dr. Brugulat, Solà, Canal, Camps i podria ser que també el mateix Pep Sala, que hagués jugat en una o probablement més ocasions en les condicions que em va dir; si no hauria sigut en alguna Olimpiada Comarcal de les 3 que es van jugar entre 1983 i 1985. I jo li vaig recordar que va jugar també amb els Independents (1979) i em va respondre “I tant! I vam quedar campions, el primer i únic any que vam jugar...”.  O sigui que si el seu pare va integrar l’equip guanyador del I Comarcal del 1971, ell va integrar també, i a temps perquè el seu pare ho pogués veure, l’equip vencedor del IX Comarcal del 1979... I per cert que el primer que em va dir dimecres passat, després que jo el saludés, va ser “Ets el Ricard? Encara mous les peces?...” així com em va donar records pels meus germans Jordi i Xavier. I vam comprovar que tots dos ens n’en  recordàvem per igual d’aquells temps...

---

[1] Fins a la mort de l’altre líder del grup, el cantant Carles Sabater (1962 – 1999) en una

actuació.

[2] Si no recordo malament em va dir Solà, però no ho puc assegurar.