Els trofeus dels Comarcals

Els trofeus dels Campionats Comarcals d'Osona d'escacs per equips, jugats en 12 edicions entre 1971 i 1982, van ser sempre importants i un dels encants d'aquests torneigs que per tantes coses han resultat mítics - i ja ho van ser mentre es jugaven, des de ben al principi - i segueixen essent recordats amb admiració i enyorança.

En la reunió preparatòria tinguda al local social del aleshores anomenat oficialment Club Ajedrez Vich, però que ja des de la seva fundació al 1946 quasi tothom coneixia com Club Escacs Vic,  al Bar La Pista de la ciutat de Vic que va tenir lloc al vespre del 17 de juliol de 1971 i on es van establir els estatuts que serien tan encertats i exitosos, un dels punts que es va acordar era que cadascun dels 6 equips participants en la 1ª edició aportaria un trofeu, que aquests havien d'estar a punt ja per la 1ª ronda,  que es va celebrar a Sant Boi de Lluçanès el 31 de juliol de 1971 a un bar de la localitat, ja que cada ronda s'exposarien tots 6 trofeus en un lloc destacat de la sala de joc o bé al costat d'aquesta, després d'haver estat tota la setmana anterior exposats a la localitat de joc, a la vista del públic, ja fos en el mateix bar on es jugaria la ronda - es solia jugar en bars i restaurants, si bé en ocasions al llarg dels anys es va jugar també en empreses, sales cedides per l'ajuntament o al mateix ajuntament de la població, locals socials, clubs d'altres esports i fins algun poliesportiu i podria ser que en algun envelat o zona a l'aire lliure - o bé a un dels aparadors comercials més coneguts i cèntrics del poble que acolliria la propera ronda, per tal que tothom els podés veure. 

Els trofeus del I Comarcal  de 1971, potser els més recordats d'aquests torneigs

En totes les edicions dels Comarcals, però sobretot especialment a algunes com la 1ª, 2ª, 4ª, la 8ª (on com a novetat hi va haver-hi algun gerro valuós i alguna obra d'art)... els trofeus en joc van ser espectaculars, dignes no sols de ser mirats sinó també de contemplar-los, desitjar-los i de lluitar pels primers llocs per tal de poder escollir el preferit. Ja que aquesta va ser una altre de les peculiaritats d'aquests Comarcals decidida en la reunió inaugural: no hi havia un ordre fix dels trofeus, sinó que cada club decidiria quin agafava segons l'ordre de classificació final, primer triava l'equip campió, després el subcampió, tercer classificat.. segons quin trofeu s'havia anat considerant més digne i valuós, al llarg de les setmanes de la seva exhibició arreu. 

Això portava a una altre competició: cada club participant apostava també per aportar el trofeu de més valor, més elegant, més atractiu, més original i en conjunt més desitjable, per tal de que el seu fos elegit en primer lloc. Cosa que evidentment aixecava molt el nivell dels premis, algun dels quals, com dos del I Comarcal de 1971, van arribar a valer petites fortunes, pagades entre tots els membres del club donar, sovint en aquests casos amb l'esperança de quedar ells primer i poder quedar-se'l, ja que no consta que hi hagués una norma que ho prohibís, tot i que es valorava com a més elegant quedar-se'n un diferent del propi, especialment quan es podia elegir entre dos o més de característiques, valor i atractiu semblant, ocasions en que això últim es feia quasi invariablement. Però si un premi destacava molt, no es descartava ni tampoc hagués estat mal vist que se'l quedés el mateix equip que l'havia aportat, donat que quedés líder i per tant el pogués recuperar, fet que sembla que va passar realment, concretament amb el Club Tennis Vic en una de les competicions que va guanyar (1975, 1976 i 1978).

Però els trofeus més mítics de tots van ser dos del I Comarcal del 1971. Una torre de fusta llaurada i un cavall de bronze, dubtant-se entre el públic quin era el més valuós i cobejat. La torre era més grossa i tenia una decoració realment treballada i artística, però el cavall, una mica més petit, era encara més original si cap -  tot i ser molt novedosos tots dos - i era una peça feta amb molt estil, amb molt bon gust i que atreia més la curiositat, tenia aquell toc indefinible que fa realment diferent i distingit ja que, nou de trinca, lluïa com si en lloc de ser de bronze fos d'or o n'estigués xapat. Fins es feien apostes sobre quin seria el trofeu "campió" i l'opinió general estava bastant dividida al respecte: uns, potser la majoria, s'inclinaven per la torre, però una minoria molt ample preferia el cavall. Dona idea de l'esforç que s'hi va posar en trobar els regals considerats més bons que dels 6 trofeus pels 6 equips del I Comarcal només dos fossin les tradicionals copes, mentre que els altres dos eren d'altres característiques, inspirades en premis esportius d'altres tipus i en premis no esportius, sinó d'una altre índole.

Al final l'equip campió, el Vic, va triar la torre i l'Institut, subcampió,
va recollir el cavall, que ells preferien. Tots dos van quedar ben contents.

Al final l'equip del C.E. Vic, que vés a saber perquè es va autotitular com a Vic "E" tot i que portava a jugadors com Roca, Josep Sala Vila (pare del famós músic i cantautor Pep Sala), Ferrón, Barandiaran, Puig, Vila Ximénez... va quedar campió i li va tocar decidir quin trofeu es quedava, elegint la torre. Així l'equip de l'Institut Jaume Callís va estar molt content, perquè van poder-se quedar com a subcampions el cavall que era el trofeu que més gràcia els hi feia a ells. Tots dos equips van quedar molt satisfets amb el premi corresponent. 

I com a anècdota, l'equip d'escacs del St. Boi de Lluçanès, que va inaugurar els Comarcals en el seu poble i en el seu local, que va ser el que va presentar la copa més tradicional, tot i que amb elements innovadors, se la va quedar ell mateix, ja que va quedar l'últim de la classificació final i aquesta copa era la última que quedava. Resultat que el seu capità i tot l'equip es van prendre amb resignació, molta esportivitat i bon humor (1) i que així va donar lloc en la festa de germanor i de lliurament de premis, al restaurant Cal U de Vic a primers de setembre de 1971, a una de les notes més simpàtiques, aplaudides i celebrades de la trobada. 

(1) Com a nota a destacar, al llarg dels Comarcals diversos equips que en una edició van quedar els últims, van recollir el seu premi amb el comentari "L'any que ve serem els primers!". Concretament el Lacambra que al II Comarcal de 1972, el primer cop que participava, va quedar el darrer dels 8 equips que competien, va recollir el seu premi amb l'afirmació "La pròxima vegada volem ser els campions!" i efectivament a la seva següent participació,  al IV Comarcal de 1974, precisament un dels Comarcals amb més equips, de més qualitat i més lluitats, els de Lacambra van anar des de molt al principi i bona part del torneig en primer lloc i al final van quedar segons en la taula degut a que l'Institut Jaume Callís de Vic va fer una actuació extraordinària i mig punt més que ells, però superant a conjunts com el Vic, Orfeó Vigatà, Centelles, Tona i fins un total de 10 equips, essent el d'aquest any junt amb el de 1978 un dels dos més grans Comarcals de tots els 12 disputats.