Més anècdotes (V)

Les anècdotes de tot tipus van arribar a ser moltes al llarg de tots aquests anys. 

Unes, per exemple, de clubs. Tot i que el que deia un jugador del Vic sobre alguns clubs on havia anat a jugar, per equips o en els individuals que en algun cas entraven a un bar molt de poble i que quan demanaven per la sala de joc els hi deia el barman "Dels escacs? Sí, vinguin..." i els feia pujar per les escales fins a l'últim pis de l'edifici i apartant les teranyines els obria les portes de les golfes que era on es jugava,  és evidentment una exageració, el cert és que hi havia alguns clubs força especials, ja per el barri on estaven, ja per l'ambient en sí del local. 

Així un club de Barcelona als anys 1970s tenia els trofeus que havien guanyat, molts i pel que semblava de molts anys enrera, tirats de qualsevol manera en un cubicle obert i a disposició de qualsevol, amb la plata ennegrida i molts metalls oxidats. Feia un efecte una mica estrany, d'haver conegut temps millors. En una ocasió vaig preguntar i em van dir que els tenien així en espera de restaurar-los i de posar-los degudament en una vitrina. 

D'un altre club, també barcelonès, de l'any 1971, recordo que es jugava en una sala a peu de carrer, o fins lleugerament per sota del nivell de fora, i amb uns vidres entel·lats per fora per una mena de sutge, dels gasos del trànsit, d'altra banda cosa força normal per la contaminació en aquell temps. A vegades entre jugada i jugada aixecaves la vista i miraves, però tant com al carrer de fora et fixaves en les finestres brutes. 

D'unes partides al Club Barcelona, el març del 1976, en una gran sala situada a un primer i segon pis i d'amplis finestralls als cèntrics carrers on estaven, recordo que mentre jugavem a la sala, partides del per equips o de l'individual, veiem com els antiavalots, els "grissos", dispersaven i detenien als manifestants, mentre es veien fumeres de les bombes lacrimògenes. Acabades les partides vam tardar a sortir, fins que va semblar que ja es podia fer amb seguretat i sense que corresim el risc de que ens colpegessin o detinguessin. 

Més tard, de finals dels 1970s o principis dels 1980s, recordo haver anat a un club, crec que del cinturó de Barcelona, on per cert ens van tractar molt amablement, on la sala de joc estava presidida per uns grans retrats de Marx, Engels i Lenin, i no sé si també Stalin i fins i tot Mao, no ho podria assegurar. No era l'únic club amb motius polítics, doncs el Vic havia anat a jugar en més d'una ocasió a l'Ateneo Libertario, tot i que a mí no m'havia tocat anar-hi a jugar mai.   

Però retornant a temes més escaquistes, un cas que recordo és el d'un equip català força important amb un "A" i un "B" que jugaven en categories correlatives, el primer equip en la més alta de Catalunya o en una de les més altes, i el segon equip en la categoria immediatament inferior. El "A" es mantenia en primera fila catalana i el "B" era tan fort que en més d'una ocasió havia aconseguit l'ascens, però havia hagut de romandre en la mateixa categoria, perquè una normativa establia que dos equips del mateix club no podien jugar al mateix grup. Això era una frustració pels del "B" però el més greu va passar un any que el "A" ho va fer molt malament i li va tocar descendre de categoria a la immediata inferior on jugava la seva sucursal, mentre que el "B" va quedar líder destacat i va obtenir un merescudíssim ascens a la màxima categoria. 

Quan ho vaig saber, vaig pensar que senzillament el "B" jugaria a la categoria principal i al "A" li tocaria la següent i vaig suposar que com que estaria mal vist que un "B" estigués més alt que un "A", se'ls canviaria els noms sense més problemes. 

Però la cosa no era tan senzilla com jo creia, perquè com em va fer notar el meu germà Jordi, els jugadors formaven part d'una llista única i no podia ser que els teòricament de l'11 al 20, per categoria o avaluació Elo, juguessin per davant dels de l'1 al 10 de la llista. El meu germà va considerar encertadament que primava el resultat de l'equip "A" i que si la seva presència a la categoria ja li havia privat més d'un cop de l'ascens, més ho faria si el primer equip baixava de categoria. Per tant pel segon equip res de pujar a la Divisió d'Honor. 

El cas va ser encara més greu, perquè segons la norma federativa no hi podien haver dos equips del mateix club en el mateix grup o en la mateixa categoria de joc, almenys si havien de jugar entre ells. Per això la baixada de categoria de l'"A" arrossegava al "B", que tot i haver quedat campions molt destacats en lloc de pujar a la categoria superior van haver de baixar a la següent inferior (!). Un veritable drama i si els jugadors del "B" ho van acceptar i van seguir jugant en aquestes condicions, sense independitzar-se ni res, el mínim que es pot dir és que van mostrar una resignació i una abnegació fora del corrent.