Sentit de l'humor

            Ricard Lázaro Sanromà, a qui està dedicat aquest Blog en homenatge, entre altres facetes tenia un sentit de l'humor molt "britànic". Aquí parlo d'aquest aspecte de la seva personalitat, que podria ser en par innata però en gran part també procedent de les seves lectures en aquest camp. Les quals d'altre banda reflectien els seus gustos...        

        Cal dir d'entrada que la tragèdia va marcar la primera meitat de la seva vida. Era el petit de dos germans i van conèixer la Guerra Civil del 1936 - 39, els bombardeigs aeris de Barcelona, la misèria i la fam, quan ell era un nen i el seu germà Joan un noi, que va ser reclutat per a l'exèrcit república a finals de la guerra i després va tenir que continuar el servei militar amb els nacionals essent destinat al País Basc i allà va morir el febrer de 1940 amb sols 19 anys en un accident, quan se li va disparar un fusell a un company. 

Aquesta desgràcia va ser seguida per altres més, ell mateix va fer un llarg servei militar a Cavalleria a Barcelona quan el món vivia la Segona Guerra Mundial (1939 - 1945), ocasió en que en més d'una vegada el seu regiment va ser destinat d'urgència, i fins mobilitzat en plena nit, a la frontera als Pirineus i avisat de que podia entrar en guerra de forma imminent davant d'una possible invasió alemanya. Va conèixer la postguerra amb la pobresa i el racionament i el seu pare Joan, que era ferroviari, va morir de forma sobtada i inesperada als seus braços un dia de l'any 1949, d'una embòlia fulminant. 

De nou va viure un fet tràgic quan casat amb Digna Medina al juliol de l'any 1953, aquesta va morir de poliomielitis el setembre de 1956 amb només 31 anys, quedant vidu amb dos fills, de dos anys i dos mesos d'edat respectivament... I no van ser sols aquestes, tot i que la seva vida va millorar molt sobretot a partir del seu segon matrimoni amb Nativitat Valls l'any 1958. 

Josep Janés (1913 - 1959), l'editor anglòfil que va començar les col·leccions
             d'humor als anys 40s i 50s. Tenia amb el meu pare una certa semblança física. 

         Potser per aquest motiu, davant de tantes desgràcies, va buscar refugi en els llibres i sobretot en les narracions humorístiques que presentesin una visió de la vida simpàtica i optimista. Així va començar a comprar i llegir llibres de la col·lecció "Al monigote de papel" que havia començat a partir de 1942 l'editor anglòfil Josep Janés (1913 - 1959), amb qui anecdòticament tenia una certa semblança física. De finals dels 1940s i principis dels 1950s tenia a casa dos llibres de la mateixa editorial, "Antologia de humoristas ingleses contemporaneos" (1) i "Antologia de humoristas italianos contemporaneos" (2) i alguna més (3). Després va adquirir alguns exemplars de la nova col·lecció "El club de la alegria" i d'una altre col·lecció posterior de llibres senzills i barats, quasi "de butxaca", de les que realment en va adquirir molts va ser dels "Libros de humor El Gorrión", a finals dels anys 1950s. 

L'humor anglès sempre el va atraure molt

       Així la lectura de llibres d'un humor molt "anglès" i un sentit molt semblant seu de l'humor, propi o adquirit per les lectures, va ser per ell una mena de necessitat vital, junt amb altres distraccions que sempre va voler que fossin de la major qualitat, com la música clàssica, els escacs, la filatèlia i una mica de numismàtica, col·leccions de fascicles com els de la "Enciclopedia Estudiantil ilustrada" que comprava per als seus fills, col·leccions de llibres com els de Bruguera juvenil i de revistes com les de l'editorial mexicana Novara (4) i evidentment, i més essent un home molt religiós tota la seva vida, la Bíblia, que s'havia llegit sencera de principi a fi dues o tres vegades al llarg dels anys i que consultava de tant en tant (5), sobretot en epoques de dificultats i conflictes, així com llibres de teologia i d'espiritualitat d'autors catòlics (6). Evidentment buscava superar els seus problemes no sols amb distraccions sinó cercant trobar una visió més àmplia de la vida, i l'humorisme significava una mena d'acceptació intel·ligent, resignada i fins divertida de l'existència humana, per l'estil d'aquella dita de "A mal tiempo, buena cara" (7). 

P.G. Wodehouse era el seu autor preferit

     Anant ja a concretar sobre l'objecte principal d'aquesta entrada del Blog, es pot conèixer els seus autors preferits pel fet de tenir-ne més llibres seus, i en el camp que ens ocupa, el de l'humorisme, aquests eren: 

    Humor anglès: Jerome K. Jerome, W.W. Jacobs, G.K. Chesterton, P.G. Wodehouse, Richmal  Crompton, A.A. Thomson, Joan Butler, C. Northcote Parkinson... 

      Humor nord-americà: Mark Twain, H. Allen Smith, Fred McCarthy...

      Humor francès: Gabriel Chevalier, Pierre Daninos, Jean Duché. 

   Humor espanyol: Noel Clarasó, Evaristo Acevedo, Fernando Diaz Plaja, Álvaro de Laiglesia. 

     Humor israelita: Ephraim Kishon (8). 

     D'alguns autors només en tenia un llibre d'humor o dos però importants. Així Charles Dickens ("Club Pickwick"), Santiago Rusiñol ("Obres completes"), Kenneth Ingram ("El premier diu la veritat"), Aldous Huxley ("Els escàndols de Crome"), Josep Pla ("Humor honest i vague"), M.M. Musselman ("Em vaig casar amb una pèl-roja"), Arthur Conte ("Un ianqui en autoestop"), Luis Díez Jiménez ("Antologia del disparate"), Juan Pablo Ortega ("Los americanos en America"), Joaquín Merino ("Londres para turistas ricos"), Yves-Guy Bergès ("Auto-Stop!")... i fins d'alguns dels que no hi he trobat referències com Rolf Lennar ("L'acompanyant inofensiu", "El candidat al matrimoni") o Tom Berkley ("Em fico a les pel·lícules"), com també recordo una petita novel·la d'humor que tenia lloc en un hotel suís de muntanya on s'esquiava, però que es va perdre molt aviat, als anys 1970s, i de la que no n'he conservat referències concretes ni l'he sabut trobar. 

    I evidentment no tots els llibres ni col·leccions eren de la mateixa dècada.  De 1963 recordo que tenia alguns llibres de "Ayer y hoy, humor" de l'Ed. Sagitario, especialitzada en escriptors francesos d'un humorisme amable (Jacques Faizant, Claude Pasteur...) que era el que li agradava. I de principis dels 1980s la reedició en format més modern de llibres d'humor de Wodehouse, Kishon...

    Aquí sols he tractat de fer una introducció al seu sentit de l'humor, reflectit en les seves preferències, centrant-me en les literàries. En una altra entrada expandiré més aquest tema, perquè es diu que el sentit de l'humor personal és una de les millors maneres de conèixer el caràcter d'una persona. I aquest Blog, centrat en els escacs però no sols, està fet sobretot en homenatge a Ricard Lázaro Sanromà, el meu pare (9).  A més, aquí només he parlat de l'humor literari i deixo per a altres entrades el de les pel·lícules, a les que també era molt aficionat. 

(1) Amb relats d'autors com G.B. Shaw, Rudyard Kipling, H.G. Wells, John Galsworthy, Stephen Leacock, A.E. Coppard,  Richard Aldington ("Sí, tieta"), Aldous Huxley ("El monocle")...

(2) Amb Pitigrilli, Achille Campanile, Guareschi...

(3) També recordo haver llegit a casa uns relats d'humoristes russos, amb narracions de Gogol, Andreiev, Averchenko... i no ser si era la mateixa d'un petit llibre de 1970 en que n'hi havia algunes d'Ilf i Petrov.

(4) Tots aquests els comprava per a nosaltres

(5) Recordo haver-li trobat oberta en diverses ocasions a la taula del seu despatx.

(6) Alguns típics poden ser "El Montserrat del espíritu", "Reflexiones sobre la Humanae Vitae" de Karl Rahner, "Dios existe, yo me lo encontré" d'André Frossard...  

(7) I quan les coses ja anaven més bé i la normalitat i el progrés era present en la seva vida, a partir de la meitat dels anys 1960s, es va començar a aficionar a les novel·les policíaques i de detectius... potser també de forma compensatòria. 

(8) Dels principals llibres que tenia de tots aquests autors en faré una relació en una propera entrada. 

(9) Al qui considero una personalitat excepcional, encara que potser sóc parcial, perquè és el meu pare. Però això vol dir que l'he conegut de forma molt propera i he de dir que encara que he trobat persones molt intel·ligents a la meva vida, a la Universitat, a l'Institut de Ciències Religioses, a l'Escola de Teologia i també fent de periodista, en el món del sacerdoci i en altres àmbits, tot i així segueix estant entre les més destacades tot i que les seves realitzacions fossin potser aparentment menors, per la seva dedicació a la família nombrosa que havia creat. I en erudició, coneixements enciclopèdics i versatilitat polifacètica potser les supera a totes.