Recordant l'Heribert Gutiérrez

Ahir va fer 33 anys de la mort de l'Heribert Gutiérrez, el popular "Heri", un dels jugadors d'escacs més populars i talentosos de la comarca d'Osona, amb una força escaquista a nivell dels primers de Catalunya  i potser d'Espanya i tot. Amb tal motiu publico aquí l'article que vaig fer sobre ell i que va sortir al setmanari "Ausona" el dia 9 d'abril de 1988: 

Tot i que aquest article de premsa ja ha sortit publicat en un altre lloc d'aquest blog, pot ser interessant tornar-lo a publicar amb motiu de l'aniversari del seu traspàs, que va ocórrer quan encara era relativament jove, com un record i homenatge a un molt bon jugador i millor persona, un gran company i amic. A.C.S.! 

Dues partides similars i un enigma

Dues partides semblants i jugades amb dues setmanes de diferència: 

R. Lázaro M. - Xavier Massó (3ª)
Ct. Catalunya Equips
4ª ronda, 13 - 11- 1988

1. d4, d5; 2. Cf3, Cc6; 3. Af4, Cf6; 4. e3, a6; 5. c4, e6; 6. Cc3, Ab4; 7. Ad3, Axc3; 8. bxc3, b6; 9. 0-0, a5; 10. cxd5, Cxd5; 11. Ab5, Ad7; 12. Tc1, Cxf4; 13. exf4, Cb8; 14. Ad3, 0-0; 15. Axh7+, Rh8; 16. Ae4, Ac6; 17. Cg5, Axe4; 18. Dh5+, Rg8; 19. Cxe4, Cd7; 20. Cg5, Cf6; 21. Dh4, Te8; 22. Te1, Rf8; 23. Dh8+, Re7; 24. Dxg7, Tf8; 25. Cxe6 (1 - 0) 

R. Lázaro M – Jordi Pardo
Ct. Catalunya Equips, Vic B   – Centelles B
6ª ronda, 27-11-1988

1. d4, d5; 2. Cf3, Ag4; 3. Ce5, Af5; 4. g4, Ag6; 5. h4, h5; 6. Cxg6, fxg6; 7. Dd3, Dd6; 8. g5, Cc6; 9. Ah3, e5; 10. dxe5, Cxe5; 11. Dg3, Ce7; 12. Af4, Db4+; 13. c3, Dxg2; 14. 0-0, Dxh1; 15. Axe5, Dxh2; 16. Axc7, Dxe2; 17. Dd6, a5; 18. Ae6, Db5; 19. Te1, Dc6; 20. Df4 (1-0)

L'intrigant i curiós del cas és que Xavier Massó també era de Centelles i jo jugava aquell any els Cts. de Catalunya per Equips amb el Vic B. Semblaria com si hi haguessin hagut 2 matxs Vic B - Centelles B . Les planelles no porten on és van jugar, en qun poble, i són de la Federació Catalana d'Escacs, no de cap club. És possible que aquell any, potser per haver-hi pocs equips en aquell grup, es jugués a doble volta, és a dir un encontre a Vic i l'altre a Centelles?  Potser va ser el desempat per pujar o per no baixar de categoria, havent acabat el torneig? O Massó jugava en un altre equip? En tot cas és enigmàtic. 

El campió de tres germans escaquistes

L'Heribert Gutiérrez  va ser un veritable mestre dels escacs, tant com a professor, preparador i entrenador com per la qualitat del seu joc, que d'haver-s'hi dedicat plenament hagués arribat a l'alçada dels titulats professionals, a part de la seva desaparició prematura ara fa trenta-tres anys. I aquesta classe li venia ja de família i la va manifestar des de molt jove i en àmbits molt diversos del món dels escacs, essent a més un esportista nat. 

Perquè durant els anys 1950s a 1960s sobretot, al Club Escacs Vic hi havia un grup familiar de tres germans que no sols tenia uns resultats molt bons en la pràctica dels escacs sinó que destacava en diverses proeses, com els escacs a cegues i fins algunes simultànies a cegues, o en la resolució de problemes d'escacs sense usar el tauler i en moltes ocasions, la gran majoria, sense necessitar mirar el gràfic, un cop ja vist: els germans Pere Gutiérrez (1927 - 2020), Heribert Gutiérrez (1932 - 1988) i Josep Gutiérrez (1936), que per exemple jugaven partides sense tauler entre ells, en estones de descans de la feina al seu negoci o fins i tot caminant pel carrer. Es deia que ajornar una partida contra algun d'ells era perdre-la, perquè analitzaven de cap la posició de l'ajornament conjuntament i en treien tots els seus secrets, com si fos un problema o un final artístic. Si era necessari ho feien molta estona, en un examen exhaustiu en que cadascú aportava idees més o menys brillants i en ocasions hi tornaven temps després, quan a algun se li ocorria una variant que no havien tingut en compte fins aleshores i que semblava prometedora. Així guanyaven partides que aparentment eren clarament taules al moment de suspendre-les, i entaulaven -  o en alguna ocasió fins i tot guanyaven! - partides que al fer la jugada secreta semblaven poc menys que perdudes i mera qüestió de tècnica per part de l'oponent.  Als primers 70s però, el Pere ja es va retirar de la competició activa, i durant aquella dècada i la següent l'Heribert va espaiar les seves intervencions, ja que compaginava els escacs amb diversos esports, especialment el tennis, i més endavant es va dedicar a l'ensenyament dels escacs i a la preparació de pupils talentosos i prometedors, i era el Josep el que jugava més asiduament. 

Heribert Gutiérrez de jove, aquí jugant amb les blanques 

Dels tres el més fort i exitós era l'Heribert. Va ser campió de Vic ja l'any 1957, va donar sessions de simultànies a equips sencers d'escacs i va fer partides espectaculars que van guanyar premis de bellesa. Junt amb Segura, Abeyà i pocs més, era dels que ja als anys 1960s tenia la categoria "preferent" a la seva llicència federativa, llavors una raresa poc habitual a tota Catalunya, on potser n'hi havia en total un centenar com a molt, potser menys i tot, i encara més a Vic i a tota la comarca d'Osona, on la dificultat dels desplaçaments per jugar els Cts. Individuals de Catalunya, els únics vàlids llavors per l'ascens de categoria (3ª, 2ª, 1ª i 1ª preferent o Preferent) feia  que fossin realment pocs, i encara alguns que la tenien era perquè jugaven amb altres clubs, com Bautista en el Catalònia de Manresa. 

Però tot i així el Club Escacs Vic, que comptava amb figures com el nord-americà Olaf Ulvestad (1912 - 2000) i algun fitxatge i tot més, va estar durant molts anys a la categoria principal, la màxima, dels Campionats de Catalunya per Equips, de la que no descendria fins el 1973 i a la que tornaria a pujar per uns anys més al 1989. En aquella època l'Heribert Gutiérrez era conegut no sols a Osona sinó a tota Catalunya com un dels jugadors més forts del C.E. Vic, potser el que més i tot, almenys durant forces anys. 

I ho tornaria a ser a partir de 1984 quan com a mestre, preparador, entrenador i acompanyant portaria a Lluís Comas a ser campió del món infantil al torneig de Lomas de Zamora, Buenos Aires (Argentina) i encara durant un parell o tres d'anys li faria de segon als diversos campionats juvenils on Comas va participar (Pettah Tikvah, Israel el 1985; Rio Gallegos, Argentina el 1986...), alhora que ensenyava i entrenava a altres nois destacats, es dedicava a promoure i dirigir l'ensenyament escolar dels escacs a Osona, iniciava els escacs femenins a la comarca amb noies com Elba Barcons, Marta Padró i la seva pròpia filla Cristina Gutiérrez com a més destacades, organitzava les sessions de simultànies al carrer del Mercat del Ram a Vic... i això sense oblidar que va ser un dels principals artífexs, aquí junt amb el seu germà Josep, de que es jugués a escacs al Club Tennis Vic i que allà s'hi organitzés un bon equip que va debutar guanyant el V Comarcal de 1975 i va repetir la  victòria en el VI Comarcal de 1976 i en en el VIII Comarcal de 1978. Els escacs osonencs li deuen molt a ell, al seu gran talent pel joc i al seu dinamisme i capàcitat d'ensenyar, de motivar i d'organitzar. La seva prematura mort als 56 anys va ser una gran pèrdua. 

La força del gambit Morra

En el VIII Comarcal de 1978, Carles Vilarrasa jugant amb l'equip de Manlleu, també dit Platt Saco Lowell, pels seus patrocinadors, va fer la puntuació perfecta de 11 punts de 11 partides jugades, és a dir un 100 % de la puntuació, tant més meritori quan no eren poques partides sinó moltes - el torneig tenia 13 rondes ja que eren 14 equips, i només en va deixar de jugar dues -  essent a més jugades contra alguns dels millors escaquistes de la Plana de Vic i tenint ell sols 18 anys, tot i que ja venia d'integrar l'equip guanyador de l'anterior VII Comarcal de 1977, el Roda de Ter. Eren uns resultats, pels que va rebre el premi al millor jugador del campionat, absolutament sorprenents i astordidors, més encara quan només feia un parell o tres d'anys que havia començat a jugar a escacs, almenys de competició. 

En el Ct. Social de la màxima categoria del Club Escacs Vic, el Campionat de Vic, m'hi va tocar enfrontar-m'hi, just a continuació del seu excepcionalment brillant Comarcal, només uns mesos després i essent la primera competició important després d'aquell. Com era d'esperar, Vilarrasa també portava un torneig força bó, tot i que sense repetir la contundència de l'anterior campionat, i era dels líders. 

La partida que ens va enfrontar va anar així: 

R. Lázaro M. - Carles Vilarrasa* 
Ct. Social  de 1ª del C.E. Vic - Campionat de Vic
Vic, 7 octubre 1978

1. e4, c5; 2 d4, cxd4; 3 c3, dxc3; 4 Cxc3, Cc6; 5 Cf3, d6; 6 Ac4, e6; 7 0-0, Cf6; 8 De2, Dc7; 9 Af4, a6; 10 Tfd1, e5; 11 Ag5, Ca5; 12 Ad3, Ae6; 13 Tac1, Cc6; 14 Axf6, gxf6; 15 Cd5, Dd8; 16 Ac4, Tg8; 17 Ch4, Ah6; 18 Tc3, Cd4; 19 Dh5, Ag4; 20 Dxh6, Axd1; 21 Cxf6+,  Re7; 22 Dxh7, Tf8; 23 Dg7, Ah5; 24 Cxh5, Rd7; 25 Cg6, Db6; 26 Cf6+, Rc6 i el negre va abandonar sense esperar resposta (1-0). 

El seu error potser va ser entrar en el gambit Morra acceptat, que ens l'havia ensenyat Vilageliu a un grup de jugadors de l'equip d'escacs de l'Institut Jaume Callís de Vic, en unes classes que va fer al centre el curs 1974 - 75, i al que van assistir el Dr. Brugulat i el meu germà Jordi entre d'altres, però de tots els assistents l'únic que es va quedar amb la idea d'aquest gambit contra la Defensa Siciliana vaig ser jo, que el vaig practicar regularment durant bastant anys a partir d'aquell moment. No sabia línies exactes, sols idees matriu i posicions típiques, però les jugava molt a gust i m'havia donat resultats molt bons. A més tenia molta experiència de maniobres típiques i especialment em sentia molt segur jugant aquesta obertura durant aquells anys i em permetia practicar un joc d'atac, sacrificis i combinacions que en aquella època m'encantava perquè considerava que era allò més creatiu i brillant que es podia fer jugant a escacs, com si fos el que fes que una partida valgués realment la pena, més enllà de la victòria i del punt, que quedaven més relativitzats, més encara en les categories en que jugavem. 

 * La planella diu només Vilarrasa, però la firma del jugador porta la C. inicial. 

Escacs dels anys 1970s

 Unes partides d'un torneig de partides ràpides, el Mercat del Ram de Vic del 1976. 

Partida Fabré - Carles Vilarrasa; en segon terme la Ricard Lázaro Jr - Llavina.
d'una ronda del torneig trofeu Mercat del Ram de ràpides de Vic, març de 1976.

I una nota sobre les actuacions en aquells anys dels dos escaquistes de la partida en primer pla. 

Miquel Fabré (1954), que començà a jugar torneigs d'escacs als Comarcals d'Osona, jugant amb l'equip de l'Institut Jaume Callís de Vic les temporades 1971 i 1972 i a partir de 1973 amb la Penya Escacs Centelles, es va federar a 3ª categoria amb el Club Escacs Vic el 1972 i amb el mateix ascendí a 2ª el 1973; després ja membre del Centelles, equip que contribuí decisivament a formar i federar i del que fou durant anys el principal puntal, pujà a 1ª el 1974 i a Preferent el 1978. Va participar amb el Centelles als Campionats d'Espanya per Equips del 1978 a Centelles i de 1979 a la Costa del Sol. Als anys 1970s va participar ja en nombrosos Opens i torneigs internacionals, com el de San Sebastián de 1978 i sobretot en un Costa Brava en el que quedà dels primers. 

Carles Vilarrasa (1960), de Manlleu, també començà a jugar en els Comarcals, primer amb el Roda de Ter, ja que no hi havia equip a la seva localitat, i amb ell a l'equip el Roda de Ter, dirigit per Jordi Ralló, va quedar campió del VII Comarcal l'any 1977. Federat a 3ª pel Club Escacs Vic pels Campionats de Catalunya, va pujar a la 2ª categoria el 1978, junt amb Canal. I seguint essent jugador del Vic però jugant  com a tauler del Manlleu al VIII Comarcal de 1978 va fer un resultat de 11 punts d'11 partides, quasi totes les possibles del torneig, si bé el Manlleu no aconseguí guanyar el Campionat, que fou pel Club Tennis Vic, amb subcampionat pel Folgueroles. Retirat després per un temps de la pràctica intensiva dels escacs, tot i que seguint jugant, pujà a la 1ª categoria el 1985 i a Preferent el 1986.