El campió de tres germans escaquistes

L'Heribert Gutiérrez  va ser un veritable mestre dels escacs, tant com a professor, preparador i entrenador com per la qualitat del seu joc, que d'haver-s'hi dedicat plenament hagués arribat a l'alçada dels titulats professionals, a part de la seva desaparició prematura ara fa trenta-tres anys. I aquesta classe li venia ja de família i la va manifestar des de molt jove i en àmbits molt diversos del món dels escacs, essent a més un esportista nat. 

Perquè durant els anys 1950s a 1960s sobretot, al Club Escacs Vic hi havia un grup familiar de tres germans que no sols tenia uns resultats molt bons en la pràctica dels escacs sinó que destacava en diverses proeses, com els escacs a cegues i fins algunes simultànies a cegues, o en la resolució de problemes d'escacs sense usar el tauler i en moltes ocasions, la gran majoria, sense necessitar mirar el gràfic, un cop ja vist: els germans Pere Gutiérrez (1927 - 2020), Heribert Gutiérrez (1932 - 1988) i Josep Gutiérrez (1936), que per exemple jugaven partides sense tauler entre ells, en estones de descans de la feina al seu negoci o fins i tot caminant pel carrer. Es deia que ajornar una partida contra algun d'ells era perdre-la, perquè analitzaven de cap la posició de l'ajornament conjuntament i en treien tots els seus secrets, com si fos un problema o un final artístic. Si era necessari ho feien molta estona, en un examen exhaustiu en que cadascú aportava idees més o menys brillants i en ocasions hi tornaven temps després, quan a algun se li ocorria una variant que no havien tingut en compte fins aleshores i que semblava prometedora. Així guanyaven partides que aparentment eren clarament taules al moment de suspendre-les, i entaulaven -  o en alguna ocasió fins i tot guanyaven! - partides que al fer la jugada secreta semblaven poc menys que perdudes i mera qüestió de tècnica per part de l'oponent.  Als primers 70s però, el Pere ja es va retirar de la competició activa, i durant aquella dècada i la següent l'Heribert va espaiar les seves intervencions, ja que compaginava els escacs amb diversos esports, especialment el tennis, i més endavant es va dedicar a l'ensenyament dels escacs i a la preparació de pupils talentosos i prometedors, i era el Josep el que jugava més asiduament. 

Heribert Gutiérrez de jove, aquí jugant amb les blanques 

Dels tres el més fort i exitós era l'Heribert. Va ser campió de Vic ja l'any 1957, va donar sessions de simultànies a equips sencers d'escacs i va fer partides espectaculars que van guanyar premis de bellesa. Junt amb Segura, Abeyà i pocs més, era dels que ja als anys 1960s tenia la categoria "preferent" a la seva llicència federativa, llavors una raresa poc habitual a tota Catalunya, on potser n'hi havia en total un centenar com a molt, potser menys i tot, i encara més a Vic i a tota la comarca d'Osona, on la dificultat dels desplaçaments per jugar els Cts. Individuals de Catalunya, els únics vàlids llavors per l'ascens de categoria (3ª, 2ª, 1ª i 1ª preferent o Preferent) feia  que fossin realment pocs, i encara alguns que la tenien era perquè jugaven amb altres clubs, com Bautista en el Catalònia de Manresa. 

Però tot i així el Club Escacs Vic, que comptava amb figures com el nord-americà Olaf Ulvestad (1912 - 2000) i algun fitxatge i tot més, va estar durant molts anys a la categoria principal, la màxima, dels Campionats de Catalunya per Equips, de la que no descendria fins el 1973 i a la que tornaria a pujar per uns anys més al 1989. En aquella època l'Heribert Gutiérrez era conegut no sols a Osona sinó a tota Catalunya com un dels jugadors més forts del C.E. Vic, potser el que més i tot, almenys durant forces anys. 

I ho tornaria a ser a partir de 1984 quan com a mestre, preparador, entrenador i acompanyant portaria a Lluís Comas a ser campió del món infantil al torneig de Lomas de Zamora, Buenos Aires (Argentina) i encara durant un parell o tres d'anys li faria de segon als diversos campionats juvenils on Comas va participar (Pettah Tikvah, Israel el 1985; Rio Gallegos, Argentina el 1986...), alhora que ensenyava i entrenava a altres nois destacats, es dedicava a promoure i dirigir l'ensenyament escolar dels escacs a Osona, iniciava els escacs femenins a la comarca amb noies com Elba Barcons, Marta Padró i la seva pròpia filla Cristina Gutiérrez com a més destacades, organitzava les sessions de simultànies al carrer del Mercat del Ram a Vic... i això sense oblidar que va ser un dels principals artífexs, aquí junt amb el seu germà Josep, de que es jugués a escacs al Club Tennis Vic i que allà s'hi organitzés un bon equip que va debutar guanyant el V Comarcal de 1975 i va repetir la  victòria en el VI Comarcal de 1976 i en en el VIII Comarcal de 1978. Els escacs osonencs li deuen molt a ell, al seu gran talent pel joc i al seu dinamisme i capàcitat d'ensenyar, de motivar i d'organitzar. La seva prematura mort als 56 anys va ser una gran pèrdua.