divendres, 9 d’agost del 2019

Simultànies infantils i femenines

Unes fotos de simultànies a Vic pel Mercat del Ram, a finals dels 1980s:


Simultànies al Mercat del Ram de Vic a finals dels 1980s. Un simultanejador infantil que aquí juga contra nens. 

El mateix simultanejador, Pascual fill. Ibáñez descansa i entre el públic s'hi veu potser a Fábregas, amb ulleres. 


Entre els qui donen simultànies s'hi veu a Marta Padró i s'entreveu a Elba Barcons. Hi ha molta participació i expectació.

dijous, 8 d’agost del 2019

Records d'aquell temps


Per donar l'ambient d'aquells anys:


El ciclomotor Ducati, amb aspecte de moto gran, amb que em vaig moure entre l'agost de 1971 i el maig de 1973
quan me'l van robar a Vic i no va aparèixer mai més. Aquí al patí de casa a Folgueroles l'any 1971 o 1972. 



Un brindis a la Festa del I Comarcal, primers de setembre de 1971 a Cal U de Vic. A la presidència de la taula, d'esquerra a dreta Arboix d'Olost, Jaume Portet president del CE Vic, el delegat d'Esports  de Vic Barnolas i Ricard Lázaro Sanromà. 


En una Festa dels escacs, entre 1971 i 1973, possiblement l'any 1972. Jacint Raurell, Jordi Lázaro i Carles Mazo, tres dels
joves que despuntaven en els escacs comarcals d'aquells anys, jugadors tots de l'equip de l'Institut Jaume Callís de Vic. 


En una Festa dels Escacs, Jordi Lázaro rep un trofeu de mans del secretari de la Federació Catalana d'Escacs, Joan Torquet.
Ho presenta al fons Lluís Vila Ximénez i hi ha el president Portet i el delegat d'Esports Barnolas. Vic, juny de 1972. 


En un sopar d'escacs, possiblement l'any 1973 o 1974. Al centre Ricard Lázaro Sanromà, a l'esquerra hi ha
Ramon Munt, el popular "xofer de les Hermanitas", darrera seu s'entreveu Ferrón i a l'altre cantó hi ha Francesc Freixer


Acaba una ronda, probablement d'un campionat de partides ràpides, potser el del Mercat del Ram. Vic, any 1976. 

dimarts, 6 d’agost del 2019

El popular Sr. Grau

En una foto del juny de 1972: 

A la dreta, amb blanques, el Sr. Grau, com el coneixia tothom, jugant amb l'equip del Vic el II Comarcal de 1972 

Joan Grau Arola (1898 - 1981), el popular "senyor Grau", als anys 1970s jugava amb el Club Escacs Vic i sobretot jugava "de cafè" a l'Orfeó Vigatà. A més d'algun Comarcal, on va tenir una actuació força acceptable, ja amb 73 i 74 anys va jugar federat amb el C.E. Vic algunes partides del Campionat de Catalunya per Equips, guanyant-ne fins i tot una de decisiva per al resultat final i per la classificació del seu equip, partida que va suscitar força expectació.  Va morir als 82 o 83 anys, a l'any 1981, jugant diàriament a escacs durant hores partides amistoses fins poc abans; als anys 1977 i 1978 encara ho feia assíduament. 


La relació del Sr. Grau amb el C.E. Vic, fundat el juliol de 1946, era particularment estreta doncs Miquel Cunill (1925 - 2014), un dels primers socis del club i un fort escaquista que va jugar federat fins a finals dels anys 1960s en que ho va deixar, era el seu gendre. Xavier Cunill (n. 1965), tercera generació d'aficionats als escacs, és el seu net. 

dilluns, 5 d’agost del 2019

La ronda del Comarcal de 1976 a Folgueroles


El 1976 el Folgueroles, el nou nom del abans equip de l'Institut Jaume Callis de Vic, s'estrenava en un Campionat Comarcal per Equips. 

Encara que hi havia equips molt forts, com el Tennis Vic, el C.E. Vic i la Penya Escacs Centelles entre forces d'altres, el Folgueroles va seguir la tradició de l'equip de l'Institut, gairebé invencible en els Comarcals, i va fer molt bon paper. 

L'equip del Institut sempre era líder en els Comarcals. Aquí jugant al Comarcal de 1972 contra La Farga Lacambra.
En primer pla, Raurell, d'esquenes, juga amb Narcís Roda pare; al costat Ricard Lázaro fill anotant una jugada, més enllà
s'hi veuen Mazo, Fabré i Ricard Lázaro pare. Entre els que s'ho miren hi ha el president del C.E. Vic Jaume Portet, i més enllà Buxó i Freixer, els dos amb ulleres. A l'altre punta del Lacambra hi ha jugant Narcís Rodas fill.  


El 29 de maig d'aquell any es va jugar la ronda a Folgueroles, jugant l'equip local contra el Centelles "B" i va ser un èxit de públic, d'ambient i de joc, el Folgueroles es va imposar per un resultat contundent, probablement un 6 - 0. 

Algunes imatges de la fita: 

El matx del local Folgueroles amb el Centelles "B". En primer terme Jordi Lázaro, amb negres, juga amb Llavina; en el segon tauler Solà amb Creus; darrera Freixer juga amb el seu rival, tots dos amb cigarreta, ja que fumar va estar permès fins a finals dels 1980s en torneigs de la FCE i fins força més tard en altres competicions; darrera hi ha Xavier Lázaro, Ricard Lázaro fill i Ricard Lázaro pare. Tot i que les partides van ser disputades, el Folgueroles s'imposà molt clarament. 

Del mateix local i el mateix dia. Semblaria que fos el Tennis, però la placa diu Vic: Branchadell fa la jugada i canvia el rellotge contra Pujol de Tona, que anota. Darrera, pel Vic s'hi veuen Josep Gutiérrez, Montserrat i Ferrón; pel Tona, molt avançat davant el tauler, el molt fort jugador Cabero fill. De peu s'ho miren Curtó, president del Centelles, el veterà Capdevila i Fábregas. A la dreta l'equip de l'Olost, d'esquena, juga amb el Tennis, s'hi veuen Vicente i Climent. 

El mateix encontre a Folgueroles de l'Olost amb un equip que possiblement és el Tennis Vic. Sala juga amb Abeyà en primer terme; al segon tauler del Tennis s'hi veu a Sarrió; darrera en el tercer lloc, Salvans de l'Olost amb Climent; darrera Salvans s'hi veu a Arboix, el capità de l'Olost i un dels impulsors dels Campionats Comarcals. De peu Capdevila, Curtó, Fàbregas d'esquena i, possiblement, Puigdomenech. 





dimecres, 12 de juny del 2019

Ascensió i Pentecosta

Aquests diumenges hem celebrat l’Ascensió i la Pentecosta.







Amb aquestes dues grans festes s’acaba el temps pasqual i comença de nou el temps ordinari de l’any litúrgic.

dimecres, 5 de juny del 2019

El curs oficial de monitors d'escacs a Vic del 1982

A primers dels anys 1980s la Federació Catalana d’Escacs (FCE) va fer una gran promoció de l’ensenyament dels escacs a tota Catalunya[1].
El nom tècnic del projecte era l’Escola d’Escacs del Institut d’Escacs de Catalunya (I.E.C.). La iniciativa estava molt ben feta, en recursos humans, en planificació i en materials i es desenvolupava en dues fases.
Primer, formant monitors d’escacs en diverses comarques que tenien algun club important d’escacs, o més d’un.
Després fent classes als nens per totes les comarques catalanes, amb l’ajut d’uns quants dels mateixos monitors que havien format.
A Vic, amb la col·laboració del Club Escacs Vic, se'n va fer un l'any 1982.


Portada del text fet pels mateixos professors del curs


El cap del grup que feia els cursets era l’Enric Oliver, una persona molt dinàmica i amb un entusiasme contagiós per els escacs i pel seu ensenyament. Ell mateix s’encarregava de la presentació i la direcció dels cursets per a futurs monitors i de coordinar els cursos a nois i noies de les comarques. També presentava la primera i més important part del curs de monitors, la Didàctica, amb 12 temes. Un curs molt treballat i fet per ell mateix, amb molta claredat, que s’unia a la seva gran capacitat de convicció i de transmetre quan explicava els continguts, amb uns apunts també molt ben fets.  

Després la part dels Finals anava a càrrec d’Àngel Martín, el Mig Joc el portava Jaume Palau i l’Ensenyament de les Obertures es feien amb un text de Màxim Borrell, tots ells especialistes en el seu camp. Si no ho tinc mal entès hi havia llocs on ells mateixos donaven les classes, segons cada Bloc de temes, però el més comú és que algun d’ells, i sobretot l’Enric Oliver, fes tot el curs per monitors, i així va passar al curs de monitors d’escacs que es va fer a Vic l’any 1981 – 82.

Jo hi vaig ser un dels assistents a les sessions, que van durar uns quants caps de setmana, crec que es feia els dissabtes, i van acabar cap al juny de 1982, amb un examen dels coneixements adquirits i/o amb les assistències a totes les classes. A Vic vam ser uns quants els alumnes i la majoria ho vam superar[1]

Per acabar i obtenir el títol de monitor d’escacs oficial de la F.C.E. a través de l’I.E.C. faltava fer un treball de fi de curset. Era de tema lliure, sempre que fos relacionat amb l’ensenyament dels escacs, i el vaig fer sobre la personalitat dels alumnes d’escacs i com això influïa en la manera d’ensenyar-los, basant-me en l’exemple d’escaquistes molt famosos, però tenint en compte què els agradava del joc dels escacs, on tenien els punts forts i dèbils de l’aprenentatge i del propi joc, com motivar-los, etc.  Em vaig basar en el sistema de Heymans – Le Senne, aleshores encara força conegut, popular i de moda i vaig presentar 6 tipus (en lloc dels 8 caràcters): l’escaquista “emotiu” (E) i el “no emotiu” (nE), el jugador “actiu” (A) i el “no actiu” (nA) i finalment el “primari” (P) i el “secundari” (S), 3 factors duals[2] independents entre sí, que al combinar-se donaven lloc als 8 caràcters, no volent entrar en combinacions de 2 d’aquests factors[3] ni menys en les de tots 3. Em vaig quedar amb la base, d’on les combinacions es podien fer o imaginar.

Vaig disposar de diverses fonts per fer el treball. Havia conegut ja aquests estudis l’any 1968 amb llibres de J. Brun Ros[4], després van sortir amb periodicitat mensual uns resums molt ben fets per uns psicòlegs, i a tota pàgina, de cada caràcter aplicat als nois i noies al diari “El Correo Catalán” entre finals de 1969 i juny de 1970, però m’hi vaig afeccionar més encara quan vaig trobar-ne més llibres als anys 1970s i sobretot l’any 1978 quan vaig comprar dos llibres molt bons d’aquest tema, “Caracterologia de la infancia y de la adolescencia” d’André Le Gall i “Práctica de caracterologia” de Luigi M. Rossetti O.M.I.




Un dels llibres de l'època sobre la temàtica del treball,
aquest de Giacomo Lorenzi S.D.B. (1909 - 2001)


Per l’aplicació als escacs em vaig basar en la meva pròpia experiència escaquista, però també vaig anar a Barcelona a la Llibreria Francesa l’any 1982 a encarregar uns quants llibres en francès i entre ells “Traité de Caractérologie” de René Le Senne, mentre que a una llibreria de Vic vaig encarregar i em van trobar un altre de Le Gall i Suzanne Simon en castellà. Però en aquella època estava de moda i al saber que m’interessava aquest camp, una noia també em va passar uns apunts que si no recordo malament el seu professor els hi havia fet a classe a Batxillerat Superior en una assignatura, potser a Filosofia. Per aquella època aquest tema m'interessava molt i m'hi dedicava força com a hobby. Vaig lliurar el treball mesos més tard.  


El treball va ser aprovat i al cap d’un temps, ja a l'any 1983, vaig rebre per correu el carnet de monitor d’escacs.





Però no va ser l’únic que vaig rebre, perquè també em van fer una proposta, potser aquell mateix any 1983, de fer de monitor d’escacs durant un any amb l’Escola d’Escacs de l’Institut d’Escacs de Catalunya. Calia anar per totes les comarques catalanes amb un equip al llarg de tot un any, el 1983 – 84, però el sou era molt bo per a l’època: en total un milió de pessetes pel curs complet. Això sí, comportava desplaçaments i estances en totes les comarques catalanes, però això de viatjar i conèixer llocs no era problema, més aviat m’agradava i atreia molt. Em semblava un treball ideal...

Però hi havia un però que ho impedia: en aquell temps jo era professor d’autoscola en el negoci familiar que teníem a Calldetenes, i se’m necessitava. Per tant sentint-ho molt vaig tenir que rebutjar aquella oferta tan bona i tan engrescadora. En canvi la va acceptar un altre company que estava més lliure i que havia fet també el curs de monitor a Vic, l’Eduard Vinyet, qui més tard arribaria a ser durant molts anys cap de l’Escola d’Escacs d’Osona.


Després, cridat a partir de l’any 1986 per l’Heribert Gutiérrez, sí que vaig fer classes d’escacs a col·legis i instituts d’Osona, des d’aquell any fins a finals dels 1990s o primers anys 2000s. Però això ja és una altra història.    



[1] Segons ens van dir, ja s’havia fet abans, potser a finals dels 1970s o l’any 1980, a Barcelona ciutat i el cinturó metropolità.
[2] Els que no, va ser sobretot per desistir o per faltes d’assistència, no sé si hi va haver algun suspens, però crec recordar que se’ns va informar que n’hi podien haver i que en altres llocs n’hi havia hagut. Era un curs seriós.
[3] Evidentment referits a una mitjana, així E vol dir més emotiu que la mitjana i nE menys emotiu que la mitjana, etc. Això admet, és clar, graus molt diversos, des del que ho és molt al que sols està lleugerament per sobre, i així en tots els casos.
[4] O sigui EnA, EA, ES, EP, nEA, nEnA, nEP i nES, en total 8 grups, nombre igual que les combinacions de tots 3 factors.
[5] Com “Como conocer el propio carácter” i “Como aprovechar el propio carácter”, de la col·lecció Como..., uns llibres d’autoajuda d’una editorial llatinoamericana.

dimecres, 29 de maig del 2019

Unes anècdotes de Ricard Lázaro Sanromà

Fa poc han sigut les eleccions municipals i europees a Catalunya i Espanya.  Això ve força bé per recordar dues anècdotes de Ricard Lázaro Sanromà, a la memòria del qual està principalment dedicat aquest blog. 

Una, que va poder ser alcalde de Folgueroles, el poble on va comprar una casa al 1969 i on va viure des de finals de maig de 1970, ara fa quasi mig segle, fins a la seva mort l’any 2008. L’any 1983 es presentava una sola candidatura al poble i els membres de la mateixa van anar a veure’l i li van demanar si volia encapçalar-la com a numero 1 de la llista, cosa que significava ser l’alcalde. Però ell els va contestar que no tenia interès en participar activament en política i va declinar l’oferta. I no va ser l’únic cop, doncs l’any 1991, ja amb diverses llistes, la recent creada candidatura dels Independents per Folgueroles també li va oferir ser el nombre 1 de la llista, amb la qual cosa seria com a mínim regidor, però ell també ho va declinar.

L’altre, que Ricard Lázaro Sr. era un convençut europeista. A més del seu idioma català matern parlava també castellà i francès perfectament i bastant bé l’alemany, entenia l’italià i,  tot i que ell deia que no en sabia, tenia algunes nocions d’anglès. Tots aquests idiomes els havia estudiat a l’escola o a la Universitat i a més hi tenia facilitat. Sobretot de jove li havia passat alguns cops que llegia un llibre en algun d’aquests idiomes, en tenia de tots, i després si li demanaven al cap d’un temps havia de pensar en quin idioma l’havia llegit. Per la seva feina de químic, als anys 1950s i primers 1960s llegia llibres i revistes en alemany i en anglès, com també llegia en francès comprant ocasionalment revistes com “Paris Match” o similars. A més de les llengües clàssiques dominava el llatí, per haver-lo tingut com assignatura durant molts cursos als seus estudis, i encara que no tant també el grec.



Ricard Lázaro Sanromà, llavors director de l'Institut Jaume Callís de Vic, en algun lloc d'Europa, 
probablement Bulgària o Iugoslàvia, l'abril de 1973. A Bulgària, entre el seu gorro de tipus rus 
comprat a Itàlia o a Grècia, i un alumne que parlava molt bé l'idioma rus, els van prendre per russos
i a l'hotel no van pensar que eren els espanyols que esperaven, havent d'anar a un càmping. 

Però també era europeista políticament, tenia la vocació europea dels catalans, i esperava la unificació de molts països d’Europa i l’ingrés d’Espanya a la CEE com a solució, creia dels problemes tant europeus com espanyols. En aquella època Europa i el Mercat Comú[1] semblaven una meravella i ell admirava als papes Pius XII, Joan XXIII, Pau VI... i a polítics com Adenauer i Erhard, De Gaulle, Harold Wilson, el rei Balduí, R. Schumann, De Gasperi, Oliveira Salazar o Eamon De Valera i també als presidents americans Dwight Eisenhower i John F. Kennedy,  havent tingut als anys 50s i 60s molta simpatia pels Estats Units. Era per l’època en que tenia un somni ideal i irrealitzable d’anar a viure a Noruega o Nova Zelanda sobretot, o bé a Canadà o Austràlia, sabent que mai ho faria. Com va simpatitzar també amb la revolta d’Hongria del 1956 i amb la primavera de Praga de 1968, causant-li una commoció, de la que vaig ser testimoni, la notícia de la invasió de Txecoslovàquia per les tropes del Pacte de Varsòvia l’agost d’aquell any, quan va sentir la notícia per la ràdio mentre conduïa el seu recent comprat cotxe Singer Vogue caravan. Per tot aquest europeisme seu de sempre, va estar content amb l’ingrés d’Espanya a la CE el 1986 i la plena adhesió i la UE el 1993, i encara el mantenia, malgrat tot, quan es va votar la Constitució europea l’any 2005.

Al respecte de tot això es podrien explicar diverses anècdotes, i ho faré més endavant, però ara en cito només dues. La primera el viatge a Grècia per Europa, que va preparar i dirigir pels estudiants que acabaven els estudis a l’Institut Jaume Callís de Vic -  del que ell en va ser el primer director el 1968–75 i després breument el 1979-80 i del que no es va jubilar com a catedràtic fins el 1989 – l’abril de 1973, visitant França, Itàlia, Grècia, Bulgària, Iugoslàvia, Àustria, Alemanya Occidental i Suïssa[2], en una època en que calien passaports, parades a les fronteres, revisió d’equipatges, visats en alguns casos, canvis de moneda... Aquell viatge a una Europa encara en els anomenats “30 anys gloriosos” de progrés continu, benestar i pau, semblava una visita al paradís o almenys a un altre planeta i va ser realment mític i inoblidable per a tots els que hi participarem.

La segona anècdota és que l’any 1966 parlant amb un professor universitari nòrdic a Barcelona, no trobaven un idioma comú (R. Lázaro Sr. sabia francès i alemany i el seu interlocutor, anglès) fins que van descobrir que podien comunicar-se perfectament parlant en llatí, llengua que tots dos dominaven per haver-la estudiat molts anys. Eren altres temps...  



[1] I països com la República Federal d’Alemanya (Alemanya Occidental), França, Gran Bretanya, Suïssa, Holanda, Itàlia, Bèlgica, Àustria, Irlanda, Dinamarca i Suècia, Finlàndia...

[2] Albània alguns la van poder veure a la matinada des del vaixell quan el transbordador Brindisi – Patrai va parar una bona estona en un port albanès pel correu i unes mercaderies,  i a Hongria, on també estava previst passar, no ens van deixar entrar. A Bulgària vam ser els primers espanyols en entrar-hi per terra, feia un parell de dies que s’havien obert mútuament les fronteres i tant sols el dia abans hi havia aterrat un avió amb passatgers.