A primers dels anys 1980s la Federació
Catalana d’Escacs (FCE) va fer una gran promoció de l’ensenyament dels escacs a
tota Catalunya[1].
El nom
tècnic del projecte era l’Escola d’Escacs del Institut d’Escacs de Catalunya
(I.E.C.). La iniciativa estava molt ben feta, en recursos humans, en
planificació i en materials i es desenvolupava en dues fases.
Primer,
formant monitors d’escacs en diverses comarques que tenien algun club important
d’escacs, o més d’un.
Després
fent classes als nens per totes les comarques catalanes, amb l’ajut d’uns
quants dels mateixos monitors que havien format.
A Vic, amb
la col·laboració del Club Escacs Vic, se'n va fer un l'any 1982.
 |
| Portada del text fet pels mateixos professors del curs |
El cap del grup
que feia els cursets era l’Enric Oliver, una persona molt dinàmica i amb un
entusiasme contagiós per els escacs i pel seu ensenyament. Ell mateix s’encarregava
de la presentació i la direcció dels cursets per a futurs monitors i de
coordinar els cursos a nois i noies de les comarques. També presentava la
primera i més important part del curs de monitors, la Didàctica, amb 12 temes. Un
curs molt treballat i fet per ell mateix, amb molta claredat, que s’unia a la
seva gran capacitat de convicció i de transmetre quan explicava els continguts,
amb uns apunts també molt ben fets.
Després la part
dels Finals anava a càrrec d’Àngel Martín, el Mig Joc el portava Jaume Palau i
l’Ensenyament de les Obertures es feien amb un text de Màxim Borrell, tots ells
especialistes en el seu camp. Si no ho tinc mal entès hi havia llocs on ells
mateixos donaven les classes, segons cada Bloc de temes, però el més comú és
que algun d’ells, i sobretot l’Enric Oliver, fes tot el curs per monitors, i
així va passar al curs de monitors d’escacs que es va fer a Vic l’any 1981 –
82.
Jo hi vaig ser
un dels assistents a les sessions, que van durar uns quants caps de setmana,
crec que es feia els dissabtes, i van acabar cap al juny de 1982, amb un examen
dels coneixements adquirits i/o amb les assistències a totes les classes. A Vic
vam ser uns quants els alumnes i la majoria ho vam superar.
Per acabar i
obtenir el títol de monitor d’escacs oficial de la F.C.E. a través de l’I.E.C.
faltava fer un treball de fi de curset. Era de tema lliure, sempre que fos
relacionat amb l’ensenyament dels escacs, i el vaig fer sobre la personalitat
dels alumnes d’escacs i com això influïa en la manera d’ensenyar-los, basant-me
en l’exemple d’escaquistes molt famosos, però tenint en compte què els agradava
del joc dels escacs, on tenien els punts forts i dèbils de l’aprenentatge i del
propi joc, com motivar-los, etc. Em vaig
basar en el sistema de Heymans – Le Senne, aleshores encara força conegut,
popular i de moda i vaig presentar 6 tipus (en lloc dels 8 caràcters):
l’escaquista “emotiu” (E) i el “no emotiu” (nE), el jugador “actiu” (A) i el
“no actiu” (nA) i finalment el “primari” (P) i el “secundari” (S), 3 factors
duals
independents entre sí, que al combinar-se donaven lloc als 8 caràcters, no
volent entrar en combinacions de 2 d’aquests factors
ni menys en les de tots 3. Em vaig quedar amb la base, d’on les combinacions es
podien fer o imaginar.
Vaig disposar de
diverses fonts per fer el treball. Havia conegut ja aquests estudis l’any 1968
amb llibres de J. Brun Ros,
després van sortir amb periodicitat mensual uns resums molt ben fets per uns
psicòlegs, i a tota pàgina, de cada caràcter aplicat als nois i noies al diari
“El Correo Catalán” entre finals de 1969 i juny de 1970, però m’hi vaig
afeccionar més encara quan vaig trobar-ne més llibres als anys 1970s i sobretot
l’any 1978 quan vaig comprar dos llibres molt bons d’aquest tema, “Caracterologia
de la infancia y de la adolescencia” d’André Le Gall i “Práctica de
caracterologia” de Luigi M. Rossetti O.M.I.
 |
Un dels llibres de l'època sobre la temàtica del treball,
aquest de Giacomo Lorenzi S.D.B. (1909 - 2001) |
Per l’aplicació als escacs em vaig basar en la meva
pròpia experiència escaquista, però també vaig anar a Barcelona a la Llibreria
Francesa l’any 1982 a encarregar uns quants llibres en francès i entre ells
“Traité de Caractérologie” de René Le Senne, mentre que a una llibreria de Vic
vaig encarregar i em van trobar un altre de Le Gall i Suzanne Simon en
castellà. Però en aquella època estava de moda i al saber que m’interessava
aquest camp, una noia també em va passar uns apunts que si no recordo malament
el seu professor els hi havia fet a classe a Batxillerat Superior en una
assignatura, potser a Filosofia. Per aquella època aquest tema m'interessava
molt i m'hi dedicava força com a hobby. Vaig lliurar el treball mesos més tard.
El treball va ser aprovat i al cap d’un temps, ja a l'any
1983, vaig rebre per correu el carnet de monitor d’escacs.
Però no va ser l’únic que vaig rebre, perquè també em van
fer una proposta, potser aquell mateix any 1983, de fer de monitor d’escacs
durant un any amb l’Escola d’Escacs de l’Institut d’Escacs de Catalunya. Calia
anar per totes les comarques catalanes amb un equip al llarg de tot un any, el
1983 – 84, però el sou era molt bo per a l’època: en total un milió de pessetes
pel curs complet. Això sí, comportava desplaçaments i estances en totes les
comarques catalanes, però això de viatjar i conèixer llocs no era problema, més
aviat m’agradava i atreia molt. Em semblava un treball ideal...
Però hi havia un però que ho impedia: en aquell temps jo
era professor d’autoscola en el negoci familiar que teníem a Calldetenes, i
se’m necessitava. Per tant sentint-ho molt vaig tenir que rebutjar aquella
oferta tan bona i tan engrescadora. En canvi la va acceptar un altre company
que estava més lliure i que havia fet també el curs de monitor a Vic, l’Eduard
Vinyet, qui més tard arribaria a ser durant molts anys cap de l’Escola d’Escacs
d’Osona.
Després, cridat a partir de l’any 1986 per l’Heribert
Gutiérrez, sí que vaig fer classes d’escacs a col·legis i instituts d’Osona,
des d’aquell any fins a finals dels 1990s o primers anys 2000s. Però això ja és
una altra història.
