Unes anècdotes de Ricard Lázaro Sanromà

Fa poc han sigut les eleccions municipals i europees a Catalunya i Espanya.  Això ve força bé per recordar dues anècdotes de Ricard Lázaro Sanromà, a la memòria del qual està principalment dedicat aquest blog. 

Una, que va poder ser alcalde de Folgueroles, el poble on va comprar una casa al 1969 i on va viure des de finals de maig de 1970, ara fa quasi mig segle, fins a la seva mort l’any 2008. L’any 1983 es presentava una sola candidatura al poble i els membres de la mateixa van anar a veure’l i li van demanar si volia encapçalar-la com a numero 1 de la llista, cosa que significava ser l’alcalde. Però ell els va contestar que no tenia interès en participar activament en política i va declinar l’oferta. I no va ser l’únic cop, doncs l’any 1991, ja amb diverses llistes, la recent creada candidatura dels Independents per Folgueroles també li va oferir ser el nombre 1 de la llista, amb la qual cosa seria com a mínim regidor, però ell també ho va declinar.

L’altre, que Ricard Lázaro Sr. era un convençut europeista. A més del seu idioma català matern parlava també castellà i francès perfectament i bastant bé l’alemany, entenia l’italià i,  tot i que ell deia que no en sabia, tenia algunes nocions d’anglès. Tots aquests idiomes els havia estudiat a l’escola o a la Universitat i a més hi tenia facilitat. Sobretot de jove li havia passat alguns cops que llegia un llibre en algun d’aquests idiomes, en tenia de tots, i després si li demanaven al cap d’un temps havia de pensar en quin idioma l’havia llegit. Per la seva feina de químic, als anys 1950s i primers 1960s llegia llibres i revistes en alemany i en anglès, com també llegia en francès comprant ocasionalment revistes com “Paris Match” o similars. A més de les llengües clàssiques dominava el llatí, per haver-lo tingut com assignatura durant molts cursos als seus estudis, i encara que no tant també el grec.

Ricard Lázaro Sanromà, llavors director de l'Institut Jaume Callís de Vic, en algun lloc d'Europa, 

probablement Bulgària o Iugoslàvia, l'abril de 1973. A Bulgària, entre el seu gorro de tipus rus 

comprat a Itàlia o a Grècia, i un alumne que parlava molt bé l'idioma rus, els van prendre per russos

i a l'hotel no van pensar que eren els espanyols que esperaven, havent d'anar a un càmping. 

Però també era europeista políticament, tenia la vocació europea dels catalans, i esperava la unificació de molts països d’Europa i l’ingrés d’Espanya a la CEE com a solució, creia dels problemes tant europeus com espanyols. En aquella època Europa i el Mercat Comú[1] semblaven una meravella i ell admirava als papes Pius XII, Joan XXIII, Pau VI... i a polítics com Adenauer i Erhard, De Gaulle, Harold Wilson, el rei Balduí, R. Schumann, De Gasperi, Oliveira Salazar o Eamon De Valera i també als presidents americans Dwight Eisenhower i John F. Kennedy,  havent tingut als anys 50s i 60s molta simpatia pels Estats Units. Era per l’època en que tenia un somni ideal i irrealitzable d’anar a viure a Noruega o Nova Zelanda sobretot, o bé a Canadà o Austràlia, sabent que mai ho faria. Com va simpatitzar també amb la revolta d’Hongria del 1956 i amb la primavera de Praga de 1968, causant-li una commoció, de la que vaig ser testimoni, la notícia de la invasió de Txecoslovàquia per les tropes del Pacte de Varsòvia l’agost d’aquell any, quan va sentir la notícia per la ràdio mentre conduïa el seu recent comprat cotxe Singer Vogue caravan. Per tot aquest europeisme seu de sempre, va estar content amb l’ingrés d’Espanya a la CE el 1986 i la plena adhesió i la UE el 1993, i encara el mantenia, malgrat tot, quan es va votar la Constitució europea l’any 2005.

Al respecte de tot això es podrien explicar diverses anècdotes, i ho faré més endavant, però ara en cito només dues. La primera el viatge a Grècia per Europa, que va preparar i dirigir pels estudiants que acabaven els estudis a l’Institut Jaume Callís de Vic -  del que ell en va ser el primer director el 1968–75 i després breument el 1979-80 i del que no es va jubilar com a catedràtic fins el 1989 – l’abril de 1973, visitant França, Itàlia, Grècia, Bulgària, Iugoslàvia, Àustria, Alemanya Occidental i Suïssa[2], en una època en que calien passaports, parades a les fronteres, revisió d’equipatges, visats en alguns casos, canvis de moneda... Aquell viatge a una Europa encara en els anomenats “30 anys gloriosos” de progrés continu, benestar i pau, semblava una visita al paradís o almenys a un altre planeta i va ser realment mític i inoblidable per a tots els que hi participarem.

La segona anècdota és que l’any 1966 parlant amb un professor universitari nòrdic a Barcelona, no trobaven un idioma comú (R. Lázaro Sr. sabia francès i alemany i el seu interlocutor, anglès) fins que van descobrir que podien comunicar-se perfectament parlant en llatí, llengua que tots dos dominaven per haver-la estudiat molts anys. Eren altres temps...  

---

[1] I països com la República Federal d’Alemanya (Alemanya Occidental), França, Gran Bretanya, Suïssa, Holanda, Itàlia, Bèlgica, Àustria, Irlanda, Dinamarca i Suècia, Finlàndia...

[2] Albània alguns la van poder veure a la matinada des del vaixell quan el transbordador Brindisi – Patrai va parar una bona estona en un port albanès pel correu i unes mercaderies,  i a Hongria, on també estava previst passar, no ens van deixar entrar. A Bulgària vam ser els primers espanyols en entrar-hi per terra, feia un parell de dies que s’havien obert mútuament les fronteres i tant sols el dia abans hi havia aterrat un avió amb passatgers.