Com és sabut Sta. Teresa de Jesús (1515 - 1582), que havia jugat als escacs i que en els seus llibres els cita en alguna ocasió, fins i tot per a fer reflexions morals o encara més religioses, és des del 15 d'octubre de 1944 la santa patrona dels escaquistes a Espanya, per un acord entre l'Església espanyola i la Federació Espanyola d'Escacs, la FEDA, a petició d'aquesta que al seu torn responia a una petició dels escaquistes espanyols que es va començar a formular ja l'any 1941.
Però és menys conegut que la FIDE va atorgar un títol honorífic i no propiament oficial l'any 1999 al Papa St. Joan Pau II (1920/1978 - 2005) que havia jugat a escacs a la seva joventut, el de "Gran Comendador de la Legió de Grans Mestres", que només el tenen dos personalitats més al món, el president de França Jacques Chirac i el president de Filipines Fidel Ramos, i que és el més alt guardó de la Federació Internacional d'Escacs pels qui han fet grans coses pels escacs, per sobre dels títols de Comendador de Grans Mestres, Gran Cavaller de la FIDE, Cavaller de la FIDE i finalment el d'Amic Més Estimat de la FIDE, per aquest ordre de major a menor. I tot i que aquests títols sonin una mica estranys i una mica com afectats i mig en broma, són verídics i reals.
I no són els únics casos entre sants, eclesiàstics i religiosos. Per exemple el Papa St. Gregori VII (1015/1073 - 1085), l'autor més destacat de la per ell anomenada "Reforma gregoriana" de l'Església, quan encara era el monjo Hildebrand va distingir entre els jocs de daus i el joc dels escacs en relació a la seva valoració de moralitat.
L'arquebisbe de Canterbury St. Tomàs Beckett (1118 - 1170) algun cop jugava a escacs amb el rei anglès Enric II i sembla que solia guanyar.
També es diu que el Papa Innocenci III (1161/1198 - 1216) va considerar que es podia jugar a escacs, en una època en que el joc estava sotmés a freqüents reprovacions (1) i sovint prohibicions (2).
El Papa Pau III (1468 - 1549) va jugar una partida d'escacs l'any de la seva mort amb el famós escaquista italià Paolo Boi, un dels més forts jugadors del món.
També el Papa Pius V (1504 - 1572) va oferir un premi al mateix Paolo Boi (3) per ser un jugador d'escacs tan destacat.
El cardenal arquebisbe de Milà St. Carles Borromeo (1538 - 1584) jugava alguna que altre vegada a escacs i es diu que en una ocasió en que estava jugant li va preguntar un espectador què faria s'hi sabés que s'anava a morir i ell va respondre que acabaria de jugar la partida, doncs l'havia començat per a glòria de Déu i l'acabaria amb la mateixa intenció.
El considerat primer campió del món d'escacs va ser el sacerdot, després bisbe, Ruy López de Segura (1540 - 1580) que va tenir aquesta consideració entre 1570 i 1575. Alguns destacats jugadors dels segles XVI i XVII també van ser eclesiàstics, pioners en alguns camps del món dels escacs i especialment en els dels llibres.
El Papa Pau V (1550 - 1621) va derogar l'any 1609 les prohibicions que encara estaven en vigor respecte als escacs.
Sant Francesc de Sales (1567 - 1622) va deixar escrit l'any 1608 que entre els passatemps i recreacions, els escacs eren un joc legítim i que servia per a la ment, si bé calia evitar els excesos com les partides llargues que deixaven exhaust i cansat d'esperit.
En temps actuals els papes Lleó XIII (1810/1878 - 1903), Joan Pau I (1912/1978 - 1978) i Joan Pau II (1920/1978 - 2005) no sols tingueren en bona consideració els escacs sinó que hi jugaren ells personalment, si més no de joves, si bé algun d'ells també de gran.
(1) I no sols cristianes, els primers en condemnar i prohibir els escacs foren els musulmans ja des dels primers segles islàmics i en el segle XIII també els va prohibir la màxima autoritat jueva, i encara els que prohibiren més el joc dels escacs foren els reis de molts diversos països, per motius seculars i no pas religiosos.
(2) Però sembla ser que aquestes prohibicions eren sobretot perquè sovint els jugadors s'hi jugaven diners i els espectadors hi feien apostes i també perquè en ocasions les partides i els seus resultats donaven lloc a enfrontaments verbals i fins i tot a baralles físiques.
(3) De Paolo Boi hi ha l'anècdota, llegendaria, que en una ocasió ja gran jugà una partida contra un escaquista sense cap renom que jugava molt bé però al que al final va acabar vencent de totes maneres i que algunes versions diuen que era el propi diable i altres que era un mag negre que tenia fet un pacte diabòlic, en aquesta última versió es diu que al acabar la partida al vencedor, que a partir d'un cert moment s'havia sospitat alguna cosa i havia resat interiorment, el vençut li va dir "els teus són més forts que els meus".
