I Open de Sant Sebastià 1978

L'Open Ciutat de Sant Sebastià acaba de celebrar la 40ª edició i aviat farà 40 anys que es ve realitzant. Dos escaquistas osonencs, Miquel Fabré i Ricard Lázaro Jr. van participar a la 1ª edició.

Del 18 al 25 de març de 1978 va tenir lloc el I Open Internacional Ciutat de Sant Sebastià, del que recentment ha acabat la 40ª edició. Organitzat per José Maria González (+ 1985), el gran promotor dels escacs i director i editor de la revista “Jaque”, iniciada a St. Sebastià l’any 1970 i que als anys 1970s – 1980s va ser la gran revista de referència dels escacs a Espanya[1], amb una gran qualitat de fons i forma i un prestigi internacional.

El torneig va ser dirigit per l’àrbitre català Carles Falcón (1950 – 1998), el qual com a anècdota en la jornada inaugural i de sorteig es va pensar que qui això escriu era basc – “què sap parlar català, vostè?” em va preguntar, tot estranyat, convençut a primera vista de que jo era un jugador local – i en l’hotel del Open vaig compartir habitació, taula i tertúlies i anàlisis amb Màxim Borrell (n. 1937), a qui admirava enormement pels seus llibres de butxaca d’obertures i que amb els seus comentaris em va fer de mestre, permetent-me arribar a la meva millor forma escaquista entre els anys 1978 i 1980. Uns mesos després Màxim Borrell em va trucar per telèfon, oferint-me ser col·laborador del “Butlletí d’Escacs”, però just quan en parlàvem, la comunicació es va tallar i jo, que en aquella època estava a punt d’anar a la “mili” no me’n vaig preocupar més i el servei militar me’n va fer oblidar, va ser una de les meves “oportunitats perdudes”. Però tot i que no l’he vist mai més, sempre he guardat un bon record d’aquest  excel·lent jugador d’escacs i millor persona, d’una qualitat intel·lectual – dues llicenciatures en matemàtiques i economia, professor d’universitat, autor de llibres de gran valor, amb ofertes per anar a treballar als Estats Units en la seva especialitat, que va rebutjar – al qui pels seus ensenyaments espontanis i improvisats, però excel·lents, considero com un dels meus mestres.

Solíem esmorzar, dinar i sopar junts un petit grup amb Màxim Borrell i el mestre internacional suec d’origen estonià Jaan Eslon (1952 – 2000),  que era escaquista professional, es guanyava la vida amb la seva participació en torneigs, molts dels quals tenien lloc a Espanya. Eslon era MI des de 1977 i aquell any estava en plena forma, poc després guanyaria el I Torneig de Linares. També analitzàvem junts tots tres les partides que havíem jugat i les obertures que pensàvem jugar a la següent ronda (això menys però també) i fèiem tertúlies sobre escacs en les que s’hi unien ocasionalment d’altres, com la també participant Teresa Canela (n. 1959), amb la que vaig fer taules en una partida de l’Open,  i encara més esporàdicament la seva germana Conxita Canela (n. 1957), també escaquista però de la que no recordo si en aquesta ocasió jugava o només acompanyava a la seva germana. Parlàvem de tot,  no sols dels escacs, i del món dels escacs no sols de partides i jugadors sinó de la història i la filosofia dels escacs, anècdotes, secrets del joc o dels escaquistes i dels campionats, però també d’història en general, de política, de notícies, de la situació mundial... Recordo que Màxim Borrell deia alguna vegada “més que una posició sembla una deposició” comentant la situació d’alguna partida o que quan li vaig dir que un estudi mostrava que “gossos i amos s’assemblen” ell em va contestar “abans que en treguis cap conclusió precipitada, t’haig de dir que el petit gosset familiar el va escollir la meva dona”.  No faltava el sentit de l’humor, ni els comentaris simpàtics o les avaluacions crítiques però benintencionades. 

Això em va ajudar molt al llarg del torneig, tot i que no vaig estar del tot encertat amb el joc, en més d’una ocasió vaig fer taules partides guanyades i vaig perdre partides que eren taules, però com em van recordar Borrell i Eslon “és dels errors dels que s’aprèn, en les partides guanyades tu ensenyes, en les perdudes és a tu al qui ensenyen”. Una de les coses que crec recordar que em va dir algun d’ells va ser que no era prou dur jugant i que sovint semblava que preferia l’estètica al resultat[2]  En concret Borrell, quan li vaig explicar el meu historial em va dir “et va costar força, més que els altres, el primer pas de pujar de tercera a segona, t’hauries de preguntar perquè...”[3]. I no va ser l’únic punt incisiu que em va fer notar sobre la meva personalitat, tant en els escacs com en general[4].

Vaig acabar l’Open de Sant Sebastià amb 3’5 punts de 8 partides, mentre l’altre osonenc que hi participava, Miquel Fabré, va fer 4 punts, però amb ell no hi vaig tenir quasi contacte al llarg del campionat, pràcticament sols a la jornada inicial, que ens vam saludar i desitjar bona sort i bon resultat.

Aquest Open va ser un dels dos especialment importants que vaig jugar al llarg de la meva carrera[5], essent l’altre el de Calella l’octubre de 1980, on vaig anar-hi amb tot un grup de companys vigatans i osonencs, Raurell, Solà, Altés i altres, fent un equip. Però també en aquest torneig, on recordo que vaig comprar una o dues revistes soviètiques d’escacs en rus, per les fotos i les partides, no vaig estar a l’altura de les expectatives... i al final va ser més unes breus vacances amb amics a la platja, on els primers dies del campionat encara hi havia gent que es banyava, cosa que tampoc està gens malament.

---

[1] El va substituir el 1986 Pablo Aguilera. Més tard entre altres Antonio Gude i Leontxo Garcia. Però l’època daurada de la revista va ser entre 1972 o 1973 i els primers anys dels 1980s, coincidint justament amb l’època dels comarcals a Osona.

[2] Com allò que deia Unamuno dels catalans: “os vence la estética”?

[3] Federat a 3ª el 1971, vaig aconseguir l’ascens a 2ª el 1975 i a 1ª el 1977... seguint aquest ritme semblaria que em tocava pujar a preferent el 1978, cosa que buscava i no va succeir i que després del parèntesi obligat del servei militar el 1979 vaig estar a punt d’aconseguir  el 1980 i ho vaig desaprofitar de forma incomprensible i  que no es va materialitzar fins a finals de 1989 i a l’any següent, el 1990, vaig deixar la pràctica activa... seria aquest el perquè?

[4] No va ser l’única ocasió en que em vaig quedar a les portes, vaig renunciar quan tenia moltes possibilitats o vaig fracassar a la vista de la meta o que vaig tenir revessos imprevistos i aparentment inexplicables, algun cop parlaré de les oportunitats perdudes i dels canvis de pla a última hora.

[5] Un tercer seria el de Mataró de 1988 en que vaig anar a inscriure’m i jugar però no vaig trobar el local (!) i vaig renunciar a participar-hi.