BON NADAL 2019!

Que la força divina del Nadal, que porta pau, bondat i amor, arribi a tothom a tot el món!

En record de la Missa de comiat

Tal dia com avui, ara fa un any, vam fer la Missa de comiat de la meva mare. En ella vam  cantar algunes cançons que ens perduren en el record. Entre elles: 

"Quan envieu el vostre alè" (https://youtu.be/gC0xqOZAsVA) pel Salm.

A l'ofertori  "I si vivim" (https://youtu.be/NKImco_1SWM) 

I a la comunió "Si creiem que és vivent" (https://youtu.be/yt4-OBNPsPM) 

Acabant amb el "Virolai" dedicat a la Mare de Déu de Montserrat.

Els exemples posats aquí són de les cançons, no les originals de la cerimònia, que a més van ser totes en català, però en algún cas només n'he trobat exemples en anglès. 

Que Déu la tingui amb Ell a la Glòria del Cel! 

286-2 Salm Quan envieu el vostre alè Gm Aplec Esperit 2018 KAR Perulles

When we are Living - Pues Si Vivimos

Si creiem que es vivent tant com dura la vida.Capella Verge de Gràcia.Mi...

Primer aniversari de la meva mare

La imatge miraculosa de la Verge Maria en la seva aparició l'any 1531 a Mèxic

Fa pocs dies ha sigut la festa de la Verge de Guadalupe. 
La qual va dir a l'indi St. Juan Diego: 
"No te entristezcas, ¿acaso no estoy yo aquí, que soy tu madre?". 

Aquesta festa de la Mare de Déu la vam poder celebrar l'any passat amb la nostra mare terrenal Nativitat Valls Costa encara viva, a l'Hospital de Sant Jaume de Manlleu, on portava un mes i mig ingresada. 

Per aquells dies, a l'Hospital Sant Jaume de Manlleu, Nativitat Valls Costa
(1929 - 2018)  amb la seva neta Mireia, neboda i fillola meva. 

I avui dia 17 de desembre es compleix un any del seu traspàs. 
Prego per ella i espero que ella, al igual que el nostre pare, també intercedeixi davant Déu per nosaltres. 

Com a record i en homenatge seu reproduiré  aquí en el blog els vídeos de les cançons que van sonar en la seva Missa d'enterrament -  presidida pel bisbe Romà de Vic i concelebrada per diversos sacerdots, entre els quals jo mateix - a l'església parroquial de Santa Maria de Folgueroles, el 18 de desembre, festa de la Mare de Déu de l'Esperança. 

Recordant els vells i bons temps

Aquest blog es va començar i es fa amb 3 objectius:

- Recordar i conservar el temps dels Campionats Comarcals d'Escacs per Equips d'Osona, la gran època  dels escacs osonencs, entre 1971 i 1982, amb una continuació fins a 1985 i amb reaparicions puntuals posteriors als anys 1990s i encara l'any 2003, cap de les quals arribaren a quatllar, però que demostraren l'interès que hi havia per retornar a aquest ambient i al bon record que van deixar.

- Com homenatge al meu pare Ricard Lázaro Sanromà, gran impulsor dels escacs comarcals a Osona, que fou president del Club Escacs Vic (1979/82 - 1983), un dels fundadors i primer president del Calldetenes (1990) i , equips que encara existeixen, i impulsor, capità i d'alguna manera primer tauler dels exitosos equips de l'Institut Jaume Callís de Vic (1971 - 1975) i del Folgueroles (1976 - 1979). Va ser jugador actiu i de gran categoria, amb un Elo de mes de 2000, durant tots aquests temps, a més de ser-ne impulsor i animador. En la seva època de president del Vic va començar a jugar Lluís Comas, aleshores un nen, al que ell va donar tot el suport. 

- Per donar a conèixer com era el joc dels escaquistes aficionats, en el sentit de no professionals ni d'élite, però en la seva gran majoria federats en clubs i a la Federació Catalana d'Escacs, i molts d'ells d'altes categories (preferents i 1ªs), en un ambient de molt interès pels escacs, tnt a nivell local com mundial, amb el sorgiment de Fischer el 1971 amb els seus matxs de Candidats de 6-0 amb Taimanov i Larsen i també guanyat, però no tant, amb Petrosian, així com l'anomenat "matx del segle" Spasski - Fischer a Reykjavik, Islàndia, el juliol i agost de 1972,que el portà a ser campió del món, així com l'ascens del fenòmen Karpov (1972 - 1975, fins a ser campió del món per la negativa de Fischer a jugar el matx si no era amb les seves condicions) i fins i tot encara del seu successor Kasparov (primera meitat dels 1980s fins a ser campió el 1985). Això i altres coses com la deserció i exili de Korchnoi (1976) i els extremadament polèmics matxs pel títol mundial Karpov - Korchnoi de 1978 i 1981 a Filipines i a Merano. 

   Però també l'ambient d'escacs tan especial i motivador que es va crear a la comarca d'Osona, sobretot gràcies als Comarcals (en els que Lluís Comas va debutar tan d'hora com el 1980, quan tenia 8 anys, i en va jugar 3, els últims) i que va portar a fites com les simultànies de Karpov a Centelles el juny de 1976, el Campionat d'Espanya per Equips a Centelles l'agost de 1978, en que l'equip del Centelles hi va jugar i va aconseguir classificar-se pel següent del 1979, les simultànies de Korchnoi a Centelles el 1979, la visita del president de la FIDE Fridrik Olafsson al nou local del CE Vic, considerat modèlic, el març de 1979, el Campionat d'Espanya Femení a Vic l'agost de 1979 o el fet que el jugador del C.E. Vic Joan Segura fos bastant anys president de la Federació Catalana d'Escacs i després vicepresident de la Federación Española de Ajedrez... 

  Tot el qual, recolzat per una sòlida cantera de nous jugadors infantils i juvenils però també adults, un seguiment destacat de la premsa i mitjans de comunicació i una pràctica dels escacs molt activa i creativa, va portar al sorgiment de Lluís Comas, campió infantil de Catalunya el 1983 i 1984 i finalment inesperadament i per sorpresa campió del món infantil a l'Argentina el 1984, amb el seu preparador Heribert Gutiérrez... Un jugador aleshores infantil, nascut el 1971, avui Gran Mestre, que es va forjar, com ell mateix reconeix, en l'ambient dels Campionats Comarcals, en els que com queda dit va participar en les 3 darreres edicions de 1980, 1981 i 1982. 

    Fou l'època en que a Vic es jugava el Campionat de Vic, no sols el social del C.E. Vic, i  l'any 1978 l'Open Ciutat de Vic d'aquell any, un cas aïllat, però a partir de 1981 i durant força anys, l'Open de Vic, al que a mitjans dels 1980s acudien a jugar alguns dels més destacats escaquistes de Catalunya, sense perdre la seva condició eminentment osonenca i per tant "comarcal"...

Simultànies infantils i femenines

Unes fotos de simultànies a Vic pel Mercat del Ram, a finals dels 1980s:

Simultànies al Mercat del Ram de Vic a finals dels 1980s. Un simultanejador infantil que aquí juga contra nens. 

El mateix simultanejador, Pascual fill. Ibáñez descansa i entre el públic s'hi veu potser a Fábregas, amb ulleres. 

Entre els qui donen simultànies s'hi veu a Marta Padró i s'entreveu a Elba Barcons. Hi ha molta participació i expectació.

Records d'aquell temps

Per donar l'ambient d'aquells anys:

El ciclomotor Ducati, amb aspecte de moto gran, amb que em vaig moure entre l'agost de 1971 i el maig de 1973
quan me'l van robar a Vic i no va aparèixer mai més. Aquí al patí de casa a Folgueroles l'any 1971 o 1972. 

Un brindis a la Festa del I Comarcal, primers de setembre de 1971 a Cal U de Vic. A la presidència de la taula, d'esquerra a dreta Arboix d'Olost, Jaume Portet president del CE Vic, el delegat d'Esports  de Vic Barnolas i Ricard Lázaro Sanromà. 

En una Festa dels escacs, entre 1971 i 1973, possiblement l'any 1972. Jacint Raurell, Jordi Lázaro i Carles Mazo, tres dels
joves que despuntaven en els escacs comarcals d'aquells anys, jugadors tots de l'equip de l'Institut Jaume Callís de Vic. 

En una Festa dels Escacs, Jordi Lázaro rep un trofeu de mans del secretari de la Federació Catalana d'Escacs, Joan Torquet.
Ho presenta al fons Lluís Vila Ximénez i hi ha el president Portet i el delegat d'Esports Barnolas. Vic, juny de 1972. 

En un sopar d'escacs, possiblement l'any 1973 o 1974. Al centre Ricard Lázaro Sanromà, a l'esquerra hi ha
Ramon Munt, el popular "xofer de les Hermanitas", darrera seu s'entreveu Ferrón i a l'altre cantó hi ha Francesc Freixer

Acaba una ronda, probablement d'un campionat de partides ràpides, potser el del Mercat del Ram. Vic, any 1976. 

El popular Sr. Grau

En una foto del juny de 1972: 

A la dreta, amb blanques, el Sr. Grau, com el coneixia tothom, jugant amb l'equip del Vic el II Comarcal de 1972 

Joan Grau Arola (1898 - 1981), el popular "senyor Grau", als anys 1970s jugava amb el Club Escacs Vic i sobretot jugava "de cafè" a l'Orfeó Vigatà. A més d'algun Comarcal, on va tenir una actuació força acceptable, ja amb 73 i 74 anys va jugar federat amb el C.E. Vic algunes partides del Campionat de Catalunya per Equips, guanyant-ne fins i tot una de decisiva per al resultat final i per la classificació del seu equip, partida que va suscitar força expectació.  Va morir als 82 o 83 anys, a l'any 1981, jugant diàriament a escacs durant hores partides amistoses fins poc abans; als anys 1977 i 1978 encara ho feia assíduament. 

La relació del Sr. Grau amb el C.E. Vic, fundat el juliol de 1946, era particularment estreta doncs Miquel Cunill (1925 - 2014), un dels primers socis del club i un fort escaquista que va jugar federat fins a finals dels anys 1960s en que ho va deixar, era el seu gendre. Xavier Cunill (n. 1965), tercera generació d'aficionats als escacs, és el seu net. 

La ronda del Comarcal de 1976 a Folgueroles

El 1976 el Folgueroles, el nou nom del abans equip de l'Institut Jaume Callis de Vic, s'estrenava en un Campionat Comarcal per Equips. 

Encara que hi havia equips molt forts, com el Tennis Vic, el C.E. Vic i la Penya Escacs Centelles entre forces d'altres, el Folgueroles va seguir la tradició de l'equip de l'Institut, gairebé invencible en els Comarcals, i va fer molt bon paper. 

L'equip del Institut sempre era líder en els Comarcals. Aquí jugant al Comarcal de 1972 contra La Farga Lacambra.
En primer pla, Raurell, d'esquenes, juga amb Narcís Roda pare; al costat Ricard Lázaro fill anotant una jugada, més enllà
s'hi veuen Mazo, Fabré i Ricard Lázaro pare. Entre els que s'ho miren hi ha el president del C.E. Vic Jaume Portet, i més enllà Buxó i Freixer, els dos amb ulleres. A l'altre punta del Lacambra hi ha jugant Narcís Rodas fill.  

El 29 de maig d'aquell any es va jugar la ronda a Folgueroles, jugant l'equip local contra el Centelles "B" i va ser un èxit de públic, d'ambient i de joc, el Folgueroles es va imposar per un resultat contundent, probablement un 6 - 0. 

Algunes imatges de la fita: 

El matx del local Folgueroles amb el Centelles "B". En primer terme Jordi Lázaro, amb negres, juga amb Llavina; en el segon tauler Solà amb Creus; darrera Freixer juga amb el seu rival, tots dos amb cigarreta, ja que fumar va estar permès fins a finals dels 1980s en torneigs de la FCE i fins força més tard en altres competicions; darrera hi ha Xavier Lázaro, Ricard Lázaro fill i Ricard Lázaro pare. Tot i que les partides van ser disputades, el Folgueroles s'imposà molt clarament. 

Del mateix local i el mateix dia. Semblaria que fos el Tennis, però la placa diu Vic: Branchadell fa la jugada i canvia el rellotge contra Pujol de Tona, que anota. Darrera, pel Vic s'hi veuen Josep Gutiérrez, Montserrat i Ferrón; pel Tona, molt avançat davant el tauler, el molt fort jugador Cabero fill. De peu s'ho miren Curtó, president del Centelles, el veterà Capdevila i Fábregas. A la dreta l'equip de l'Olost, d'esquena, juga amb el Tennis, s'hi veuen Vicente i Climent. 

El mateix encontre a Folgueroles de l'Olost amb un equip que possiblement és el Tennis Vic. Sala juga amb Abeyà en primer terme; al segon tauler del Tennis s'hi veu a Sarrió; darrera en el tercer lloc, Salvans de l'Olost amb Climent; darrera Salvans s'hi veu a Arboix, el capità de l'Olost i un dels impulsors dels Campionats Comarcals. De peu Capdevila, Curtó, Fàbregas d'esquena i, possiblement, Puigdomenech. 

Ascensió i Pentecosta

Aquests diumenges hem celebrat l’Ascensió i la Pentecosta.

Amb aquestes dues grans festes s’acaba el temps pasqual i comença de nou el temps ordinari de l’any litúrgic.

El curs oficial de monitors d'escacs a Vic del 1982

A primers dels anys 1980s la Federació Catalana d’Escacs (FCE) va fer una gran promoció de l’ensenyament dels escacs a tota Catalunya[1].

El nom tècnic del projecte era l’Escola d’Escacs del Institut d’Escacs de Catalunya (I.E.C.). La iniciativa estava molt ben feta, en recursos humans, en planificació i en materials i es desenvolupava en dues fases.

Primer, formant monitors d’escacs en diverses comarques que tenien algun club important d’escacs, o més d’un.

Després fent classes als nens per totes les comarques catalanes, amb l’ajut d’uns quants dels mateixos monitors que havien format.

A Vic, amb la col·laboració del Club Escacs Vic, se'n va fer un l'any 1982.

Portada del text fet pels mateixos professors del curs

El cap del grup que feia els cursets era l’Enric Oliver, una persona molt dinàmica i amb un entusiasme contagiós per els escacs i pel seu ensenyament. Ell mateix s’encarregava de la presentació i la direcció dels cursets per a futurs monitors i de coordinar els cursos a nois i noies de les comarques. També presentava la primera i més important part del curs de monitors, la Didàctica, amb 12 temes. Un curs molt treballat i fet per ell mateix, amb molta claredat, que s’unia a la seva gran capacitat de convicció i de transmetre quan explicava els continguts, amb uns apunts també molt ben fets.  

Després la part dels Finals anava a càrrec d’Àngel Martín, el Mig Joc el portava Jaume Palau i l’Ensenyament de les Obertures es feien amb un text de Màxim Borrell, tots ells especialistes en el seu camp. Si no ho tinc mal entès hi havia llocs on ells mateixos donaven les classes, segons cada Bloc de temes, però el més comú és que algun d’ells, i sobretot l’Enric Oliver, fes tot el curs per monitors, i així va passar al curs de monitors d’escacs que es va fer a Vic l’any 1981 – 82.

Jo hi vaig ser un dels assistents a les sessions, que van durar uns quants caps de setmana, crec que es feia els dissabtes, i van acabar cap al juny de 1982, amb un examen dels coneixements adquirits i/o amb les assistències a totes les classes. A Vic vam ser uns quants els alumnes i la majoria ho vam superar[1]. 

Per acabar i obtenir el títol de monitor d’escacs oficial de la F.C.E. a través de l’I.E.C. faltava fer un treball de fi de curset. Era de tema lliure, sempre que fos relacionat amb l’ensenyament dels escacs, i el vaig fer sobre la personalitat dels alumnes d’escacs i com això influïa en la manera d’ensenyar-los, basant-me en l’exemple d’escaquistes molt famosos, però tenint en compte què els agradava del joc dels escacs, on tenien els punts forts i dèbils de l’aprenentatge i del propi joc, com motivar-los, etc.  Em vaig basar en el sistema de Heymans – Le Senne, aleshores encara força conegut, popular i de moda i vaig presentar 6 tipus (en lloc dels 8 caràcters): l’escaquista “emotiu” (E) i el “no emotiu” (nE), el jugador “actiu” (A) i el “no actiu” (nA) i finalment el “primari” (P) i el “secundari” (S), 3 factors duals[2] independents entre sí, que al combinar-se donaven lloc als 8 caràcters, no volent entrar en combinacions de 2 d’aquests factors[3] ni menys en les de tots 3. Em vaig quedar amb la base, d’on les combinacions es podien fer o imaginar.

Vaig disposar de diverses fonts per fer el treball. Havia conegut ja aquests estudis l’any 1968 amb llibres de J. Brun Ros[4], després van sortir amb periodicitat mensual uns resums molt ben fets per uns psicòlegs, i a tota pàgina, de cada caràcter aplicat als nois i noies al diari “El Correo Catalán” entre finals de 1969 i juny de 1970, però m’hi vaig afeccionar més encara quan vaig trobar-ne més llibres als anys 1970s i sobretot l’any 1978 quan vaig comprar dos llibres molt bons d’aquest tema, “Caracterologia de la infancia y de la adolescencia” d’André Le Gall i “Práctica de caracterologia” de Luigi M. Rossetti O.M.I.

Un dels llibres de l'època sobre la temàtica del treball,
aquest de Giacomo Lorenzi S.D.B. (1909 - 2001)

Per l’aplicació als escacs em vaig basar en la meva pròpia experiència escaquista, però també vaig anar a Barcelona a la Llibreria Francesa l’any 1982 a encarregar uns quants llibres en francès i entre ells “Traité de Caractérologie” de René Le Senne, mentre que a una llibreria de Vic vaig encarregar i em van trobar un altre de Le Gall i Suzanne Simon en castellà. Però en aquella època estava de moda i al saber que m’interessava aquest camp, una noia també em va passar uns apunts que si no recordo malament el seu professor els hi havia fet a classe a Batxillerat Superior en una assignatura, potser a Filosofia. Per aquella època aquest tema m'interessava molt i m'hi dedicava força com a hobby. Vaig lliurar el treball mesos més tard.  

El treball va ser aprovat i al cap d’un temps, ja a l'any 1983, vaig rebre per correu el carnet de monitor d’escacs.

Però no va ser l’únic que vaig rebre, perquè també em van fer una proposta, potser aquell mateix any 1983, de fer de monitor d’escacs durant un any amb l’Escola d’Escacs de l’Institut d’Escacs de Catalunya. Calia anar per totes les comarques catalanes amb un equip al llarg de tot un any, el 1983 – 84, però el sou era molt bo per a l’època: en total un milió de pessetes pel curs complet. Això sí, comportava desplaçaments i estances en totes les comarques catalanes, però això de viatjar i conèixer llocs no era problema, més aviat m’agradava i atreia molt. Em semblava un treball ideal...

Però hi havia un però que ho impedia: en aquell temps jo era professor d’autoscola en el negoci familiar que teníem a Calldetenes, i se’m necessitava. Per tant sentint-ho molt vaig tenir que rebutjar aquella oferta tan bona i tan engrescadora. En canvi la va acceptar un altre company que estava més lliure i que havia fet també el curs de monitor a Vic, l’Eduard Vinyet, qui més tard arribaria a ser durant molts anys cap de l’Escola d’Escacs d’Osona.

Després, cridat a partir de l’any 1986 per l’Heribert Gutiérrez, sí que vaig fer classes d’escacs a col·legis i instituts d’Osona, des d’aquell any fins a finals dels 1990s o primers anys 2000s. Però això ja és una altra història.    

---

[1] Segons ens van dir, ja s’havia fet abans, potser a finals dels 1970s o l’any 1980, a Barcelona ciutat i el cinturó metropolità.

[2] Els que no, va ser sobretot per desistir o per faltes d’assistència, no sé si hi va haver algun suspens, però crec recordar que se’ns va informar que n’hi podien haver i que en altres llocs n’hi havia hagut. Era un curs seriós.

[3] Evidentment referits a una mitjana, així E vol dir més emotiu que la mitjana i nE menys emotiu que la mitjana, etc. Això admet, és clar, graus molt diversos, des del que ho és molt al que sols està lleugerament per sobre, i així en tots els casos.

[4] O sigui EnA, EA, ES, EP, nEA, nEnA, nEP i nES, en total 8 grups, nombre igual que les combinacions de tots 3 factors.

[5] Com “Como conocer el propio carácter” i “Como aprovechar el propio carácter”, de la col·lecció Como..., uns llibres d’autoajuda d’una editorial llatinoamericana.

Unes anècdotes de Ricard Lázaro Sanromà

Fa poc han sigut les eleccions municipals i europees a Catalunya i Espanya.  Això ve força bé per recordar dues anècdotes de Ricard Lázaro Sanromà, a la memòria del qual està principalment dedicat aquest blog. 

Una, que va poder ser alcalde de Folgueroles, el poble on va comprar una casa al 1969 i on va viure des de finals de maig de 1970, ara fa quasi mig segle, fins a la seva mort l’any 2008. L’any 1983 es presentava una sola candidatura al poble i els membres de la mateixa van anar a veure’l i li van demanar si volia encapçalar-la com a numero 1 de la llista, cosa que significava ser l’alcalde. Però ell els va contestar que no tenia interès en participar activament en política i va declinar l’oferta. I no va ser l’únic cop, doncs l’any 1991, ja amb diverses llistes, la recent creada candidatura dels Independents per Folgueroles també li va oferir ser el nombre 1 de la llista, amb la qual cosa seria com a mínim regidor, però ell també ho va declinar.

L’altre, que Ricard Lázaro Sr. era un convençut europeista. A més del seu idioma català matern parlava també castellà i francès perfectament i bastant bé l’alemany, entenia l’italià i,  tot i que ell deia que no en sabia, tenia algunes nocions d’anglès. Tots aquests idiomes els havia estudiat a l’escola o a la Universitat i a més hi tenia facilitat. Sobretot de jove li havia passat alguns cops que llegia un llibre en algun d’aquests idiomes, en tenia de tots, i després si li demanaven al cap d’un temps havia de pensar en quin idioma l’havia llegit. Per la seva feina de químic, als anys 1950s i primers 1960s llegia llibres i revistes en alemany i en anglès, com també llegia en francès comprant ocasionalment revistes com “Paris Match” o similars. A més de les llengües clàssiques dominava el llatí, per haver-lo tingut com assignatura durant molts cursos als seus estudis, i encara que no tant també el grec.

Ricard Lázaro Sanromà, llavors director de l'Institut Jaume Callís de Vic, en algun lloc d'Europa, 

probablement Bulgària o Iugoslàvia, l'abril de 1973. A Bulgària, entre el seu gorro de tipus rus 

comprat a Itàlia o a Grècia, i un alumne que parlava molt bé l'idioma rus, els van prendre per russos

i a l'hotel no van pensar que eren els espanyols que esperaven, havent d'anar a un càmping. 

Però també era europeista políticament, tenia la vocació europea dels catalans, i esperava la unificació de molts països d’Europa i l’ingrés d’Espanya a la CEE com a solució, creia dels problemes tant europeus com espanyols. En aquella època Europa i el Mercat Comú[1] semblaven una meravella i ell admirava als papes Pius XII, Joan XXIII, Pau VI... i a polítics com Adenauer i Erhard, De Gaulle, Harold Wilson, el rei Balduí, R. Schumann, De Gasperi, Oliveira Salazar o Eamon De Valera i també als presidents americans Dwight Eisenhower i John F. Kennedy,  havent tingut als anys 50s i 60s molta simpatia pels Estats Units. Era per l’època en que tenia un somni ideal i irrealitzable d’anar a viure a Noruega o Nova Zelanda sobretot, o bé a Canadà o Austràlia, sabent que mai ho faria. Com va simpatitzar també amb la revolta d’Hongria del 1956 i amb la primavera de Praga de 1968, causant-li una commoció, de la que vaig ser testimoni, la notícia de la invasió de Txecoslovàquia per les tropes del Pacte de Varsòvia l’agost d’aquell any, quan va sentir la notícia per la ràdio mentre conduïa el seu recent comprat cotxe Singer Vogue caravan. Per tot aquest europeisme seu de sempre, va estar content amb l’ingrés d’Espanya a la CE el 1986 i la plena adhesió i la UE el 1993, i encara el mantenia, malgrat tot, quan es va votar la Constitució europea l’any 2005.

Al respecte de tot això es podrien explicar diverses anècdotes, i ho faré més endavant, però ara en cito només dues. La primera el viatge a Grècia per Europa, que va preparar i dirigir pels estudiants que acabaven els estudis a l’Institut Jaume Callís de Vic -  del que ell en va ser el primer director el 1968–75 i després breument el 1979-80 i del que no es va jubilar com a catedràtic fins el 1989 – l’abril de 1973, visitant França, Itàlia, Grècia, Bulgària, Iugoslàvia, Àustria, Alemanya Occidental i Suïssa[2], en una època en que calien passaports, parades a les fronteres, revisió d’equipatges, visats en alguns casos, canvis de moneda... Aquell viatge a una Europa encara en els anomenats “30 anys gloriosos” de progrés continu, benestar i pau, semblava una visita al paradís o almenys a un altre planeta i va ser realment mític i inoblidable per a tots els que hi participarem.

La segona anècdota és que l’any 1966 parlant amb un professor universitari nòrdic a Barcelona, no trobaven un idioma comú (R. Lázaro Sr. sabia francès i alemany i el seu interlocutor, anglès) fins que van descobrir que podien comunicar-se perfectament parlant en llatí, llengua que tots dos dominaven per haver-la estudiat molts anys. Eren altres temps...  

---

[1] I països com la República Federal d’Alemanya (Alemanya Occidental), França, Gran Bretanya, Suïssa, Holanda, Itàlia, Bèlgica, Àustria, Irlanda, Dinamarca i Suècia, Finlàndia...

[2] Albània alguns la van poder veure a la matinada des del vaixell quan el transbordador Brindisi – Patrai va parar una bona estona en un port albanès pel correu i unes mercaderies,  i a Hongria, on també estava previst passar, no ens van deixar entrar. A Bulgària vam ser els primers espanyols en entrar-hi per terra, feia un parell de dies que s’havien obert mútuament les fronteres i tant sols el dia abans hi havia aterrat un avió amb passatgers. 

Una classificació psicològica d'escaquistes (II)

Elisabeta Polihroniade (1935 - 2016), escaquista romanesa que jugà a Catalunya

Continuant amb el tema dels caràcters dels escaquistes, seguint amb el dedicat a les escaquistes, amplio dos temes:

El primer, que el sistema en que es basa, amb algunes modificacions meves sobretot a la tipificació, és l'iniciat pels holandesos Gerardus Heymans (1857 - 1930) i Enno Dirk Wiersma (1858 - 1940) de la Universitat de Groninga, va ser consolidat i popularitzat pel filòsof francès René Le Senne (1882 - 1954) en el seu llibre Traité de Caractérologie (1945) i continuat i ampliat per Gaston Berger (1896 - 1960) amb Traité pratique d'analyse du caractère (1950), Questionnaire caractérologique (1952) i Caractère et personnalité (1954). 

Per això s'anomena  sistema caracterològic de Heymans y Wiersma, però més freqüentment se'n diu Caracterologia de Heymans - Le Senne,  o encara "moderna escola de Heymans - Le Senne - Berger". Però molts altres hi van fer contribucions i va ser puntera i molt de moda entre 1950 - 1980 aproximadament. 

Aquí no entraré a especificar-ne el contingut, però sí que es basa en la major o menor emotivitat, la major o menor activitat i el tipus de resposta als estímuls de les persones. Els dos primers apartats són bastant intuïtius, el tercer diferencia entre les persones que davant dels estímuls tenen una reacció "primària" (immediata i ràpida, però superficial i passatgera) i els que la tenen "secundària" (retardada i lenta, però profunda i persistent). Sobre aquests factors aplicant-los a diferents estils d'escaquistes vaig fer el meu treball per l'obtenció del títol de monitor d'escacs de la Federació Catalana d'Escacs l'any 1983, després d'un curs fet l'any anterior. No vaig entrar en els 8 tipus que surten de la combinació dels 3 factors, E, A i P/S, sinó que em vaig limitar a fer una aproximació personal al que podria ser l'estil de joc dels jugadors "emotius", "no emotius", "actius", "no actius", "primaris" i "secundaris" per separat,  buscant com a exemples casos d'escaquistes famosos que semblessin destacar en algun d'aquests aspectes citats. 

Ja gairebé des del principi a aquests 3 principis fonamentals a la teoria se n'hi van afegir dos de complementaris i no al mateix nivell dels tres grans, però que servien per matisar els 8 caràcters, el "camp de consciència" que podia ser "ample" (obert, panoràmic) o "estret" (focalitzat i reduït). Seguien havent-hi 8 tipus però en dues versions cadascun, l'ample (d'interessos variats, veient conjunts) i l'estret (concentrat en alguns punts i detallista). En el meu estudi del 1983 no hi vaig entrar-hi.  

D'aquest tema, com és llarg i extens, en tractaré més en una propera pàgina, Consideracions. 

El segon punt, donar alguns exemples de personalitats femenines famoses com a comparació de la classificació de les escaquistes: 

1 Valentina Tereshkova 

2 Anastasia Romanov (*)

3 Helen Keller, Wilma Rudolph 

4 Sta. Teresa de Calcuta, Dian Fossey 

5 Grace Kelly, Diana de Gal·les 

6 Marie Curie, Coco Chanel 

7 Marilyn Monroe 

8 Mata Hari 

Com queda dit, en properes entrades ampliaré aquest tema de la psicologia dels escaquistes, a la que dedicaré una pàgina del Blog. 

(*) Filla del tsar Nicolau II, assassinada amb tota la família imperial russa, Anastasia Romanov (1901 - 1918) té d'especial que la  llegenda de que estava viva es va mantenir durant dècades, fins que les seves restes foren trobades i identificades per l' ADN. L'Església ortodoxa russa l'ha canonitzat junt amb tota la seva família com a màrtirs i la seva festa és el 17 de juliol. Una altra pertanyent a aquesta categoria pot ser Anne Frank, també assassinada i famosa després de la seva mort pel seu "Diari", escrit mentre estava amagada amb la seva família durant la Segona Guerra Mundial. 

Una classificació d'escaquistes

En un altre article, ja fa temps, vaig fer un estudi dels caràcters dels escaquistes, centrat en els campions mundials, els quasi campions del món i els jugadors d'escacs més representatius i coneguts.

Els dividia en 8 categories, basades en la Caracterologia de Heymans - Le Senne (dita també Escola Franco-Holandesa o de Groninga) amb algunes aportacions pròpies, sobretot en el moment de tipificar els jugadors.

La georgiana Nona Gaprindashvili (n. 1941), campiona del món 1962-78, va jugar a Olot el març de 1973

Ara faig el mateix amb algunes de les escaquistes femenines més destacades o conegudes:     

1 Sonja Graf, Nona Gaprindashvili, Maia Chiburdanidze, Susan Polgar

2  - (*)

3 Vera Menchik, Pepita Ferrer   

4 Sofia Polgar, Carmen Kass  

5 Elisabeta Polihroniade, Pia Cramling (**)

6 Jacqueline Piatigorsky

7 Irina Krush, Aleksandra Kosteniuk

8 Judit Polgar, Mariya Muzichuk

Com es veu classifico només a aquelles de les que en tinc prou referències, sobretot les que ja coneixia de molts anys enrere o les que modernament em van cridar prou l'atenció i les he seguit més. 

(*) No les conec gaire, però les antigues campiones mundials Olga Rubtsova i Elisaveta Bykova poden ser del tipus 2, i Ludmila Rudenko, de la que tampoc en tinc massa referències, seria del tipus 8.

(**) L'escaquista eslovena Vesna Rozic (1987 - 2013) també seria d'aquest grup 5 i aquesta cita vol fer-li un recordatori.  

Col·laborant en un llibre d'ensenyament d'escacs

La segona vegada que vaig tenir una relació estreta amb el professor Vicenç Pascual va ser quan ell em va buscar per escriure tots dos junts un llibre sobre escacs. Va ser als anys 1990s i no sé si va ser la seva primera opció o si primer va parlar amb el meu pare per fer-ho amb ell i aquest el va dirigir cap a mi. No descarto que mirés primer si el meu pare estava disposat a fer-ho però potser es va dirigir directament a mi. 

Les dues opcions són possibles, ja que en aquella època jo era periodista d'escacs (a El 9 Nou, Ausona i La Marxa) i a més feia classes d'escacs com a monitor en col·legis i instituts d'Osona com a monitor d'escacs del Consell Esportiu Escolar d'Osona, que en aquella època dirigia Eduard Vinyet en la seva secció d'escacs. Potser va ser per això que em va triar. 

Vaig acceptar i la col·laboració per fer un llibre d'ensenyament dels escacs va durar molts mesos, més d'un any. Després ell va fer durant anys gestions per publicar-lo contactant amb moltes editorials. En un parell d'ocasions, separades per molt temps, semblava que l'assumpte estava pràcticament tancat, perquè en Vicenç ´hi va posar molt interès i ell sabia com fer-ho per poder publicar.  Sobretot la última vegada semblava que ja anéssim a signar, però finalment l'editorial va dir que per a un llibre així es precisava una figura dels escacs coneguda. Jo també vaig fer algunes gestions, entrevistant-me amb el president de la Federació Catalana d'Escacs Joan Segura, per parlar-li del nostre projecte i si ens podia assessorar o avalar, però ell en va ser escèptic.

Al final el llibre no es va publicar i li va doldre més al Vicenç Pascual que a mi, al cap i a la fi la idea va ser seva, ell va portar la iniciativa i s'hi va implicar molt personalment, mentre jo em dedicava més aviat a la redacció dels capítols. Va ser una llàstima.   

Recordatori

Fa pocs dies ens arribava la luctuosa notícia de la mort de Vicenç Pascual (20.09.1947 - 29.04.2019), molts anys professor d'Història a l'Institut "Jaume Callís" de Vic. Des d'aquest blog ens sumem a l'homenatge a la seva memòria amb un petit recordatori de la seva relació amb els escacs, que va ser doble, en èpoques diferents.  

Tant en Vicenç Pascual com la seva esposa, la professora de Llengua i Literatura, Carme Rubio, van ser contractats com a professors de l'Institut pel meu pare, Ricard Lázaro Sanromà, aleshores director del centre. En Vicenç va arribar a finals de 1973 o més aviat a principis de 1974, ja començat el curs escolar d'aquell any, per una gestió especial del director Ricard Lázaro davant del Departament d'Ensenyament. 

I com anècdota, una de les primeres activitats que va fer, convidat especialment pel meu pare, va ser jugar a escacs amb l'equip de l'Institut "Jaume Callís" en una partida al mateix centre contra l'equip del Centelles "B" el 20 d'abril de 1974. Hi ha una foto en blanc i negre, de la que en aquest moment no disposo per no tenir-la a mà, en la que se'l veu jugant contra una escaquista femenina en aquell encontre. No consta que hagués jugat més partides, però és un fet que a ell li va agradar molt aquesta immediata integració, ja que com queda dit feia ben poc que acabava d'arribar a Vic per fer de professor i potser no es podia pensar llavors que hi faria tota la seva carrera laboral i hi estaria junt a la seva dona fins a la seva jubilació, molts anys més tard. 

Una segona relació del Vicenç Pascual amb els escacs va tenir lloc molts anys més tard i va tenir a veure amb mi personalment (1), però aquesta l'explicaré més detalladament en una altre entrada del blog. Descansi en pau el company i amic, tan apreciat pels que el van conèixer. A.C.S.  

  

(1) Fora del tema dels escacs, es pot citar també que el vaig tenir com a professor a mitjans dels anys 1990s, a l'Escola de Formació Cristiana de Vic, on el recordo que va explicar uns temes molt interessants, dels que també en puc parlar en una altre ocasió. Com també va tenir relació, com a professor o en altres activitats, amb altres membres de la meva família.

Retorn al tema dels escacs

Després de l'època d'interrupció provocada per el trasbals de la mort de la meva mare i per les èpoques fortes litúrgiques del Nadal, la Quaresma, la Setmana Santa i la Pasqua, a partir d'ara aquest blog retorna a la temàtica escaquista. 

I ho fa amb un tema de psicologia aplicada al món dels escacs, que tindrà un desenvolupament més gran en una nova pàgina, "Consideracions", però de la que ja s'avança alguna cosa en aquesta entrada. 

En una anterior ocasió es va classificar el caràcter dels escaquistes en 8 tipus diferents, a partir d'ara es desenvoluparà aquest tema amb noves aportacions.

Temps de Pasqua

Pasqua és la llum divina que il·lumina el món i fa noves totes les coses. És Déu mateix el que en Jesucrist ve en auxili de la saviesa humana i la fa transcendent, apta per conèixer el misteri revelat i capaç, amb la gràcia, d'evitar el mal i fer el bé. Més encara, pel sagrament del baptisme no sols ens deslliura del pecat sinó que ens fa fills adoptius de Déu en el seu Fill propi, Jesucrist, el Messies promès i esperat, el Redemptor i Salvador de la Humanitat. Ara en aquest temps celebrem el seu triomf definitiu, universal i etern. 

L'Escola d'Atenes (c. 1510) - Rafaelle Sanzio (1483 - 1520), quadre al Vaticà 

La saviesa humana, gràcies a la consciència, la intel·ligència i la raó que junt amb la personalitat, la llibertat i la voluntat ens ha donat Déu fent-nos a la seva imatge i semblança, pot assolir el coneixement de les coses naturals i fins i tot arribar a deduir l'existència d'un sol Déu Creador. Però sense l'ajuda de la gràcia i la revelació divines no hauria pogut saber del misteri de Déu, U i Tri, ni la seva providència i voluntat salvadora. Aquest misteri de Déu Pare ens l'han revelat Jesucrist i l'Esperit Sant. Això i tot el que necessitem ens arriba per la Paraula de Déu, transmesa per la tradició i el magisteri de l'Església, que completen la llei natural que ja portem com a do en el nostre cor.

Plató i Aristòtil, al centre de la saviesa humana

La intel·ligència humana pot arribar molt lluny. Però allò més alt de tot, més encara que conèixer l'Univers i la condició humana, és conéixer Déu, manifestat en Jesucrist.  Podem imaginar que en el quadre les figures centrals Plató (427 - 347 aC) i Aristòtil (384 - 322 aC), mestre i deixeble, estan parlant de Jesucrist.  Ells no el van conèixer, perquè van viure diversos segles abans, en un món encara pagà de llums merament humanes. Però el pintor, Rafael (1483 - 1520), que era cristià catòlic i que va viure mil·leni i mig més tard, sí que el coneixia i podem imaginar  que els va situar en el centre del coneixement humà parlant de Jesucrist i el seu misteri. Plató està dient "És Déu!" i Aristòtil li respon "És home!" i tots dos tenen raó, millor dit tenen part de la veritat. Perquè per la fe sabem que Jesucrist és Déu i home i que ho és plenament. Aquest misteri està predit en l'Antic Testament i el veiem realitzat en el Nou Testament. Entre molts altres potser St. Agustí (354 - 430) i St. Tomàs d'Aquino (c. 1225 - 1274) són dels que millor ho han explicat intel·lectualment en el transcurs dels segles. 

Bona Pasqua a tothom!