El Comarcal de 2003 i una partida amb rerafons

Una anècdota del Comarcal de 2003. 

A Jordi Ferrer Serrabassa (1986 – 2009) l’hi havia guanyat una partida ràpida al I Torneig de Ràpides de la Festa Major de Folgueroles unes setmanes abans aquell mateix any 2003, essent això el més probable, però en tot cas s’hauria jugat molt a primers de setembre o fins i tot a finals d’agost, perquè no van seguir immediatament una partida i l’altre. En el torneig de ràpides, havent arribat a una posició més o menys igualada però amb lleugera avantatge meva, li vaig preguntar si volia taules i em va dir que no. Vam seguir jugant i em va atacar molt fort i quan ja semblava que em tenia guanyat em vaig fixar que li havia caigut la bandera i li vaig dir: “Has perdut per temps!” i ell va acabar de fer la jugada que estava ja fent i va prémer el percutor a veure si queia també la meva, cosa que no va passar, i va reconèixer la inesperada derrota, que era eliminatòria (una derrota o dues taules).  Aquell any ell ja era un juvenil molt destacat, més fort que jo i en ple ascens, esperava guanyar aquell campionat i en el moment de perdre per temps ja portava un parell de peces de més i un atac de mat gairebé imparable, però no immediat, a dues jugades vista. A més, tots dos anàvem líders, amb tots els punts fins llavors, i quedaven ja només un parell de rondes més, va ser com una final anticipada. Amb el plus de moral que em va donar aquesta inesperada victòria quan ja em veia perdut i que va ser per sort, ja que abans tenia jo menys temps que ell – per això li vaig proposar taules – però desprès vaig jugar molt ràpid i ell s’hi va pensar quasi sense adonar-se’n, vaig guanyar també fàcilment les dues rondes finals – tot i que no estic segur si a la última, amb partida guanyada li vaig proposar l’empat al rival, ja que en tenia de sobres per ser vencedor del torneig, i potser va acceptar – i em vaig proclamar campió d’aquell I Torneig de Festa Major de Folgueroles, que potser per ser el primer tenia una copa i un premi.

Estava clar que si ens tornàvem a trobar, ell tindria unes fortes ganes de revenja. I tan sols una setmana o deu dies després ens va tocar trobar-nos en una partida normal, amb rellotge i apuntant:   

Jordi Ferrer Serrabassa – Ricard Lázaro Medina
Campionat Comarcal,
matx Universitat Vic – Folgueroles
Taradell, 13 setembre 2003

1 e4, d5; 2 exd5, Cf6; 3 d4, Ag4; 4 f3, Af5; 5 c4, c6; 6 d6, exd6; 7 Ad3, Axd3; 8 Dxd3, Ae7; 9 Ce2, 0-0; 10 0-0, d5; 11 c5, Cbd7; 12 Cbc3, b6; 13 cxb6, axb6; 14 Ae3, Ad6; 15 Af4, Dc7; 16 Axd6, Dxd6; 17 Cg3, g6; 18 Tfe1, Tfe8; 19 h6, Txe1+, 20 Txe1, Te8; 21 Txe8+, Cxe8; 22 De3, De6; 23 Dxe6, fxe6; 24 f4, c5; 25 Cge2, Cd6; 26 b3, Rf7 (0.5 – 0.5)

Aquesta partida té una altre anècdota. Jo tenia una obligació contreta i havia de marxar relativament d’hora. Per això no pensava jugar, sinó tan sols mirar-m’ho una estona, però el meu pare em va dir que li feia falta a l’equip per omplir l’alineació i vaig tenir que jugar. Pensava fer una partida relativament ràpida, sortint a guanyar - o si les coses solien malament, a perdre - ja al final de l’obertura o a principis del mig joc. Però quan vaig veure el rival que m’havia tocat i havent-me assabentat en el temps transcorregut que era un jugador molt destacat i molt més fort escaquísticament que jo, vaig canviar el pla, sortint disposat a jugar a canviar peces, mantenir la posició igualada i arribar a una posició d’empat, on proposar taules, a veure si les acceptava perquè ho eren. Vaig recordar que havia llegit no feia molt en un llibre de Bronstein que amb la variant del canvi de l’Espanyola es feien taules de totes totes i pensava fer-ho si em tocaven les blanques, però em van correspondre les negres i llavors vaig plantejar el que em va semblar un equivalent, la variant pacífica de la defensa Escandinava. Vaig jugar força ràpid tota la partida però sense exagerar, no fos cas que el rival sospités encertadament que jo tenia pressa, i vaig jugar de la forma més clara i senzilla que vaig poder en vistes a l’empat[1]. El meu fort i superior contrincant, amb moltes ganes de lluita, va anar semblant cada cop més decebut pel aire que anava prenent la partida, tranquil, pacífic i en vistes a la nul·litat. En algun moment em va semblar que volia arriscar de seguida que podés, però o no se li va presentar l’ocasió o no es va decidir. Quan li vaig tornar a fer l’oferta de taules[2] va semblar molt sorprès i em va dir que esperés, que s’ho rumiaria. Tocant-li jugar a ell, s’hi va pensar molta estona, més d’un quart d’hora, potser vint o vint-i-cinc minuts, i ho va fer concentrat en el tauler i examinant mentalment variants i fent càlculs, cosa que se li notava. Després em va cridar que hi anés i em va acceptar la proposta. Potser es devia pensar que jo era un veterà que obtenia bones posicions i tenia la predisposició llavors a acontentar-me amb repartir el punt, i que si no ho acceptaven era quan m’hi feia més i era perillós, o bé seguia jugant a la recerca de l’empat, que podia succeir vint jugades més tard; d’altra banda ell, que ja havia jugat les anteriors jugades més lentament que jo, s’havia carregat molt de rellotge pensant-s’ho i potser temia un altre desenllaç com el de la partida ràpida. El cert és que a mi em va fer patir i estava pensant que si no ho acceptava seguiria jugant fins quan pogués i, i està clar que això ell no ho sabia, quan no podés esperar més, abandonaria si la cosa no estava molt clara de taules. Vaig acceptar, vaig signar la seva planella i ell el meu paper, i va quedar de nou sorprès quan em va dir si volia analitzar la partida i em vaig excusar “han sigut unes jugades molt clares, anava encaminada a taules...” li vaig dir. I vaig marxar, mentre la lluita entre el seu equip i el meu estava en el moment més àlgid. Vaig arribar bastant bé, però una mica just, al meu compromís, relacionat amb un acte de la Festa Major de Folgueroles. Sempre he recordat aquella partida[3]...

---

[1] Vaig recordar també un comentari sobre el jugador iugoslau Parma: “les seves jugades, clares com l’aigua, porten a taules en 20, 30, 40 o 50 jugades...” i vaig decidir actuar semblant.

[2] I vaig tenir que avaluar instintivament el moment precís, ni massa d’hora ni massa tard...

[3] Jo estava pràcticament retirat dels escacs de competició, la última partida oficial la vaig jugar en un Ct. de Catalunya per Equips amb el Taradell i va ser a Granollers, el diumenge de les eleccions generals de l’any 2004, essent també taules. Per això no vam tornar a coincidir en cap campionat. I l’any 2009 em va arribar la trista notícia de la seva inesperada mort en plena joventut, als 25 anys, i just quan prometia molt en tots els àmbits en general i en els escacs en concret, cosa que va ser una gran llàstima.