En l'any del centenari de Ricard Lázaro Sanromà

En aquest any del centenari del naixement del meu pare, Ricard Lázaro Sanromà, publicaré algunes fotos d'ell tant relacionades com no amb el món dels escacs, per donar-lo a conèixer una mica millor i perquè era molt polifacètic. 

Ricard Lázaro Sanromà, a la dreta, visitant el pantà de Sau, amb
un seu familiar, Pere Costa Gumara, a primers de febrer de 1970.

I per començar ho faig amb aquesta, amb un seu parent polític, Pere Costa G  umara, al pantà de Sau al febrer de 1970 i que és una bona manera d'iniciar aquesta visió de la seva vida, perquè mostra a dos esportistes: ell, el meu pare, que era un escaquista molt destacat, però que per les seves circumstàncies de cap de família nombrosa, pluriempleat, amb diversos camps d'estudi nous fins ja a la cinquantena, catedràtic de secundària i emprenedor en molts rams diferents... no s'hi va poder dedicar gaire, i precisament en els anys en que la seva força intel·lectual i creativa hagués estat més alta en els escacs i més bons resultats i èxits hagués tingut, que precisament en l'època de la imatge era el primer director de l'Institut Jaume Callís de Vic (juny 1968 - agost 1975) en el primer període en que ho va ser. 

I el Pere Costa, pare a més d'un seu fillol, el Pere Joan Costa (1960 - 1995), que va ser boxejador en la seva joventut, pel temps de la foto era preparador de boxejadors i al cap de pocs mesos dirigiria un combat d'un seu pupil, Àngel Cortés, a Vic, i que tota la seva vida fins als últims anys va freqüentar el món de la boxa i els gimnasis on fins força gran seguiria entrenant i preparat joves per a enfrontar-se en el ring, i on era molt conegut i apreciat a Barcelona, però que entre 1968 i 1975 va viure amb la seva família a Vic, i concretament a l'Institut, on el meu pare li va oferir i aconseguir feina de vigilant, sobretot nocturn, al mateix Institut on ell era director i era ajudant de consergeria de dia, i en aquell temps gaudia de força autonomia per contractar personal i per exemple va contractar també al jove mutilat Francesc Cirera, que havia perdut una mà manipulant de nen un objecte que va resultar ser una bomba de la Guerra Civil, que li va anar a demanar feina quan va saber que seria el primer director del primer 'Institut de Vic i de tota la comarca d'Osona, ja que per la seva minusvalia no en trobava, i ell va accedir a contractar-lo de conserge i que li acceptessin.