Algunes caracteristiques del Jordi i meves

Amb el meu germà Jordi compartiem moltes coses, estavem molt units i, per les nostres circumstàncies d'orfes de mare essent molt petits, erem com una mica més que germans, gairebé com si fossim germans bessons, encara que sense arribar-hi, suposo, a una compenetració tan estreta com la d'aquests. Però sí, ho sabíem tot l'un de l'altre i feiem la majoria de les coses junts. I tot i que ens sabiem diferents, confiavem del tot mutuament, com millors amics que erem, gairebé amics únics (1).

Ricard Lázaro Sr. amb els seus fills Ricard i Jordi en un casament, estiu de
1966. Amb el nostre pare també hi teniem una connexió especial, ja que vam 
ser durant dos anys una família monoparental, això sí amb la col·laboració
de l'àvia paterna. Per aquest temps va ser quan ens va ensenyar a jugar escacs.

I tant semblants erem que per distingir-nos una mica l'un de l'altre vam tenir que repartir-nos els gustos en quasi tots els camps per tal que cadascú tingués quelcom de propi: així a ell li agradaven els ous ferrats i a mi la truita, a ell els cigrons i a mi les mongetes... i això valia fins i tot pels animals, els clubs de futbol i el futbol mateix, els països del món, els fets històrics...un dia en parlaré, però basti dir que a ell en general li agradaven els bàndols guanyadors en un conflicte, fossin qui fossin, i jo en canvi sentia una instintiva simpatia pels perdedors, també fossin qui fossin, pel sol fet de ser derrotats i no tenir gaires defenses, havent sigut "allò que va poder ser i no va ser" (2), en el cas de la meva posició amb la intrigant possibilitat afegida del "què hagués passat si..." perquè des de la seva postura el resultat era notori i evident, i a mi no em convencia, pensava que en moltes ocasions el guanyar o perdre era atzarós i en algunes ocasions fins i tot injust. Aquest prendre posicions oposades ho feiem sobretot, tot i que de manera poc conscient, per poder parlar i discutir, ja que si haguessim estat d'acord en tot haguessim tingut poca matèria de debat i ens agradava molt parlar entre nosaltres i defensar les nostres postures i per això buscavem i escolliem diferències mínimes per poder-ho fer. 

Però en canvi sovint imaginavem junts i fins essent encara uns nens ens vam inventar un pais imaginari, molt realista però, del que vam anar desenvolupant tots els seus detalls: geografia, història, etc. I ja dic, no hi tenia cabuda la fantasia, era sols com si col·laboresim en construir com una realitat possible tot i que inexistent, potser més al nostre gust. I tot i que fins fa poc pensava que això era una cosa única i exclusiva nostra, recentment he descobert que és un fet conegut tot i que molt poc corrent, i que personatges com els germans Brontë, la Charlotte, Emily i Anne i el seu germà Bramwell, ho van viure. En el fons és com la creativitat literària o artística, però compartida, assemblant-se més a una novel·la feta entre diversos autors, com Erckmann i Chatrian o els germans J.-H. Rosny ainé i jeune. Però amb l'especificitat que més que una narració és la invenció de tot un pais, amb totes les seves particularitats, cosa que és també com un refugi somniat davant les decepcions o el prosaïsme de la vida viscuda, una alternativa més pròpia i sentida, en el nostre cas, això sí, totalment realista i posible, si no verídica sí versemblant. 

Naturalment que teniem les nostres pròpies personalitats i els nostres camps privats, per exemple jo des dels 8 anys escrivia a màquina novel·les d'aventures i de viatges, tema i activitat als que ell era completament aliè, ja que la seva creativitat, en contrast amb la meva, que era més literària, era en el seu cas més científica i matemàtica. Si hagués estat bé de salut, el Jordi hagués pogut ser un investigador que hagués pogut fer progressos en el seu àmbit científic i fins algun descobriment destacat, però tot això es va frustrar. Jo era més de filosofia i lletres, carrera que hagués hagut de fer de jove, o sinó la de geografia i història. Però les coses van anar com ho van fer i ja no es poden canviar.

I si escric tot això és sobretot per un fet quasi increïble, però cert, de nens teníem una connexió telepàtica l'un amb l'altre, no sols ens endevinavem el pensament si ens ho proposavem, sinó que en ocasions pensavem el mateix i ens n'adonàvem, però no li donàvem més importància. Fins i tot ho vam comprovar en alguna que altre ocasió, fent-ne la prova, jo mateix vaig intentar esbrinar-ho amb un experiment sense que ell ho sabés o almenys sense dir-li tot i que crec que se'n va adonar després al cap de poc, preguntant-li sobre el nom del camp de futbol d'un equip de primera divisió espanyola i inventant-me i pensant intensament, repetint-m'ho mentalment, un nom rar; ell, molt aficionat al futbol i que es savia tots els noms dels camps de joc dels equips principals, va dubtar uns moments, tot i que el savia, i de sobte, com si ho hagués trobat, va dir aquell nom gens comú ni relacionat en que jo pensava i, sorprès, ell mateix se'n va adonar de que havia dit una cosa incoherent i al cap d'un moment va dir el nom correcte. Així vaig comprovar que almenys en aquella ocasió era veritat la telepatia entre nosaltres, tema sobre el que en alguna ocasió haviem parlat molt temps abans sobre si existia o no, jo sostenent que si i ell que no, i no li vaig dir res, tot i que crec que ho va endevinar. Quan va passar això jo tenia 13 anys i ell 11, i va ser la última prova que vaig fer, per mera curiositat, i no hi vam pensar més ni ell ni jo. En tot cas jo, si en alguna ocasió ho vaig recordar, vaig considerar que era una cosa de nens i de germans molt propers, i que amb l'edat havia desaparegut, com les fantasies infantils o allò que és diu que "tothom és un geni fins als 16 anys". Però sense haver-ho tornat a considerar mai possible i actuant quan ja erem majors d'edat i adults, ara per alguns detalls sospito que potser més o menys vam seguir tenint una mena de comunicació directa, sense paraules, entre tots dos, tot i que d'una forma totalment inconscient. Això explicaria potser algunes coses posteriors de tots dos. 

I tot això ho comento per donar a conèixer aspectes molt personals del meu germà Jordi, que hagués pogut ser una persona extraordinària i excepcional si hagués tingut bona salut i no hagués hagut de medicar-se bona part de la seva vida. Penso que aquestes facetes, que vaig constatar personalment en la meva relació amb ell, diuen molt sobre la seva veritable personalitat, en bona part amagada no sols per tot allò dit sinó també per una connatural modèstia, discreció i reserva seves, que feien que molt poca gent, si és que algú, el coneixés bé i a fons, entre d'altres coses perquè, com en el meu cas, va ser solter tota la seva vida. Serveixi aquest escrit per reinvidicar-lo en la seva integritat personal de caràcter. Descansi en pau i que al Cel sigui! 

(1) Cosa que no és literalment certa, jo amb els anys vaig tenir molts amics i alguns grans amics i fins alguna amiga especial com en un enamorament infantil, amb tots els quals després vaig perdre el contacte, i ell encara que no tant, també. Tot i que tots dos erem introvertits ja des de petits, crec que ell ho era més profundament que jo però alhora tenia una simpatia especial amb la gent que fins i tot a mi em sorprenia. En algun lloc vaig llegir de dues persones "un era en l'exterior el que l'altra era en l'interior" i encara que no era ben bé això, aquesta frase il·lustra la complementarietat de tots dos. 

(2) Per exemple parlant de la Guerra Civil americana, ell estava decididament de part de la Unió i jo de la Confederació, en cap cas per motius ètics, doncs erem uns nens, sinó per defensar un dels dos bàndols sense jutjar-los, en el seu cas per ser triomfadors i victoriosos i creure que ho havien merescut i que això era positiu, i en el meu per motius estètics com els uniformes i romàntics com la noblessa del vençut amb dignitat, per l'estil del general Robert Lee o de Stonewall Jackson, conscient potser de la seva posició en fals i del seu destí però decidit a batre's igualment per l'honor dels seus i el seu propi. Quan feiem aquestes opcions jo tenia 10 o 11 anys i ell 8 o 9, o sigui que era com prendre partit per clubs i equips, camp en els que manteniem la mateixa tònica.