Unes facetes de Ricard Lázaro Sr., un veritable polímata, que val la pena conèixer.
![]() |
Al patí de casa seva a Folgueroles, mitjans dels anys 1980s, les coses les feia bé i no sols per a ell |
Ricard Lázaro Sanromà, el meu pare, era una persona polifacètica, amb habilitats en múltiples camps ben diferents, no sols intel·lectuals sinó que abarcaben gairebé tota la vida. I amb motiu de l'any del seu centenari de naixement, miraré de citar-ne ni que sigui tan sols algunes en aquest Blog.
I per començar, per exemple que no sols era una persona erudita, informada, amb una intel·ligència extraordinària per al coneixement intel·lectual, i amb una gran capacitat de treball en tots els àmbits, sinó que les compaginava amb sorprenents habilitats pràctiques i manuals, així per exemple era un bon mecànic de cotxes i motos i de reparacions de tota mena, que des de ben jove fins a ja molt gran, feia personalment ell i de molt bona gana, a més del fet en sí també l'hi era com una distracció, molt adequada per altra banda per les persones que fan molt treball mental. Aquesta característica seva l'havia heretat també el seu fill Xavier, que des que era un noi i gairebé un nen, n'havia après voluntàriament col·laborant amb ell i ben aviat, encara petit, ja desmuntava i tornava a muntar motors de cotxes, tot arreglant les fallides.
El nostre pare ho havia après en primer lloc per la pràctica des de jove, començant per bicicletes, i ideant coses, i per algun llibre, molt especialment el Manual de automóviles (1940) de Manuel Arias-Paz (1899 - 1965) amb moltíssimes edicions revisades i actualitzades al llarg dels anys, gairebé fins ara mateix, un llibre interesantíssim i molt eficaç no sols per ensenyar els secrets dels vehicles amb motor de gasolina o diesel, sinó per fer-ne agafar afició, als turismes i altres automòbils, com en el cas del Jordi i meu, sinó també per la mecànica, el manteniment i les reparacions, en una època en que tot això tenia molta més presència que ara, des de saber canviar una roda punxada, i el meu pare savia fins i tot reparar-la si era possible, fins a comprovar els nivells d'aigua i d'oli, saber netejar el motor i la carrosseria i també l'interior, conèixer perquè i com funcionava, identificar les avaries, preveure-les pels sorolls del cotxe, arreglar-ho obtenint les peces necessàries sabent usar les eines adequades, comprovar que tot estigués bé, embragatge, transmissió, suspensió...i fins fer alguna innovació perquè R. Lázaro Sr. també era inventor, amb algunes patents i tot, i tenia una gran claredat per millorar i optimitzar eines, dispositius, màquines i sistemes, i fins per pensar-ne de noves.
Normalment això ho feia per ell i per tota la família, sempre que tenia temps, però alguna vegada ho havia fet per altres, com amics seus, almenys mirar-s'ho i avaluar com de difícil seria l'arranjament, si ell era capaç de fer-ho, que si tenia els instruments solia ser que sí, quan valdria fer-ho fer per un professional del ram, però aquests casos eren molt rars i normalment limitats a parents i alguns amics molt especials i encara molt ocasionalment, com un favor i gratuïtament, o a preu de cost dels recanvis i recursos com líquids, bateries i altres. Aquest aspecte el que sí que el va practicar i molt, bé i ben barat, va ser el Xavier, que reparava i restaurava per encàrrec a amics, coneguts i gent que ho savia per algú i li ho demanava, mentre que el Jordi i jo n'erem totalment negats, excepte per les coses més elementals, com punxades, nivells i poca cosa més, com sortir del pas o reconèixer una avaria seriosa i no forçar el cotxe. Però al nostre pare no li faltava feina sempre que ho necessitava, podia i volia, ja que a vegades recorria als mecànics d'ofici, sovint fent un treball mixte amb ells, com una part de la feina i dient-s'ho, ja que a més dels molts vehicles d'una família nombrosa, ben aviat es va ocupar també dels de les dues autoescoles, una a Barcelona durant un parell d'anys, i a continuació l'altre a Calldetenes durant més d'un quart de segle, encarregant-se'n en general ell de tot.
Una faceta aquesta poc coneguda, excepte pels més propers, especialment la família, que permet fer-se una idea més de conjunt de la seva personalitat, tan variada i tan destacada en moltes coses. En propers entrades en parlaré d'altres ben diferents per donar-lo a conèixer i fer-li un homenatge. I el més important és, com queda dit, que tot allò que feia ho feia bé, en realitat molt bé i per això s'hi dedicava a fer-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.