De l'última ronda dels Comarcals

El 26 de juny de 1982, amb la última ronda del XII Campionat Comarcal d'Escacs d'Osona finalitzaven aquests torneigs en la seva versió propiament dita, ja que amb les seves successores, les Olimpíades Comarcals d'Escacs d'Osona, encara es perllongarien tres anys més, però ja amb unes altres característiques.
En aquell moment, però, ningú n'era conscient de que s'acabaven. Tothom esperava que continuarien l'any següent, per això només retrospectivament es va poder ser conscient del important caràcter simbòlic d'aquelles partides, com a les últimes d'un exitós, apreciat i molt ben considerat tipus de torneig, que perduraria en la memòria dels participants.
Una partida de la última ronda de l'últim Comarcal:

En la planilla hi ha uns errors d'anotació.
Les jugades efectuades són:
13. ...  axb5
17. dxc6
26. Cb8+
com es desprén de la pròpia partida.

Alguns documents conservats

Gràcies a que guardava totes les planilles de les partides oficials, he conservat documentació dels campionats d'escacs d'Osona per equips.
Un exemple, la partida de la 1ª ronda del I Comarcal. St. Boi de Lluçanès, 31 juliol 1971, en la ronda inaugural d'aquests torneigs.

Els Comarcals van ser per a molts una escola d'aprenentage

Transcripció:
Farré (Sant Hipòlit) - Ricard Lázaro Medina (Institut)
I Campionat Comarcal, 1ª ronda
St. Boi de Lluçanès, 31 de juliol de 1971.
1 e4, g6; 2. Cf3, Ag7; 3. d4, d6; 4. Ac4, Cf6; 5. Cg5, 0-0; 6. f3, Cbd7; 7. h3, e5; 8. Axf7+, Txf7; 9. Cxf7, Rxf7; 10. d5, a5; 11. Ag5, Cc5; 12. c3, De8; 13. Ca3, h6; 14. Axf6, Axf6; 15. Cc2, Ah4+; 16. Rf1, b6; 17. Ce3, Aa6+;  18. c4, Rg8;  19. b3, b5; 20. Tg1, Ag3; 21. Th1, bxc4; 22. bxc4, Df7; 23. De2, Cxe4; 24. Cd1, Df6; 25. Dxe4, Ac8; 26. Tb1, Af5; 27. De2, Axb1; 28. Db2, Ad3+; 29. Rg1, e4; 30. Db7, Dd4+ (0-1).
Una partida amb tot l'aire dels escacs aficionats no federats, amb errors per les dues bandes. En aquell moment era inexpert i estava tot just descobrint el món del tauler dels escacs i la seva màgia.

Una partida de l'apogeu dels Comarcals

Per a molts el VIII Campionat Comarcal d'escacs d'Osona de l'any 1978 és el cim dels torneigs comarcals, just abans del ràpid declivi a partir del següent any. Amb 14 equips competidors, a partir del 2 d'abril d'aquell any es jugà a dues rondes setmanals.
El 28 d'abril de 1978, a la 5ª ronda, el Taradell va líder amb 4 punts de 4 possibles.
En l'enfrontament entre el C. Tennis Vic, campió el 1975 i 1976 i 3è classificat el 1977 i el Folgueroles, subcampió el 1976 i 1977, el Tennis s'acaba imposant per 3'5 - 2'5 al Folgueroles.
En el 1è tauler del matx juguen el 1è tauler del Tennis, Vicenç Abeyà, amb el 1è tauler del Folgueroles, Jordi Làzaro.
Aquesta partida ens porta al joc en l'època de l'apogeu dels Comarcals:

Abeyà (Tennis) - Jordi Lázaro (Folgueroles)
VIII Ct. Comarcal d'escacs d'Osona
28 abril 1978
1. d4, Cf6; 2. c4, g6; 3. Cc3, Ag7; 4. e4, d6; 5. Ae2, 0-0; 6. g4, c5; 7. d5, e6; 8. g5, Ce8; 9. h4, exd5; 10. cxd5, Da5; 11. Ad2, Db4; 12. Dc2, Db6; 13. h5, Ca6; 14. a3, c4; 15. Ca4, Dc7; 16. Ac3, b4;17. Axg7, Cxg7; 18. Cc3, b4; 19. axb4, Cxb4; 20. Dd2, Cxh5; 21. Axh5, Cd3+; 22. Rf1, gxh5; 23. Txh5, Tb8; 24. Tb1, f5; 25, f4, fxe4; 26. Th4, De7; 27. Dh2, Dxg5; 28. Cxe4, Txf4+; 29. Txf4, Dxf4+; 30. Dxf4, Cxf4; 31. Cxd6, Cxd5; 32. Cxc8, Txc8; 33. Tc1, Tb8; 34. Re1, Txb2; 35. Txc4, Tb1+; 36. Rf2, Tf8+ (0-1).

Simultànies de Medina a Vic 1971

Antonio Medina va realitzar una sessió de simultànies al Club Tennis Vic, l'11 de setembre de 1971.

Feia pocs dies que havia acabat el I Comarcal i encara menys que s'havia fet la Festa de lliurament dels trofeus. Encara que aquest fou un esdeveniment independent, queda en certa manera lligat per la proximitat de lloc i de temps.

D'aquells temps

Imatges dels jugadors d'aquells anys:

Una partida Jacint Raurell - Santi Simón. Entre els que s'ho miren hi ha Miquel Fabré (a la dreta). No es veuen planilles, pot ser una partida d'un campionat de ràpides. La concentració dels jugadors mostra que no és una anàlisi.

Partida Canal - Capdevila a primer terme. En l'altre tauler del fons, Codina - Fabré. La sala de joc és la del nou local del C.E. Vic, inaugurat el setembre de 1977. La foto és de finals dels 70s,o menys probablement de molt al principi dels 80s.

Aquestes fotos ja es troben a Internet. Els jugadors que hi surten són tots ells habituals dels Comarcals, tot i que per la disposició de les taules es veu que no és un campionat per equips. La data més probable és 1977, però podria ser 1978 o 1979.

L'ambient dels primers Comarcals

L'ambient dels primers Comarcals va ser molt especial.

Una visió de com era la donen aquestes dues fotos de l'inici i del  final de l'última ronda del II Comarcal, el juny del 1972, amb la victòria de l'equip de l'Institut "Jaume Callís" de Vic.



El segon va ser el C.E. Vic i el tercer l'Olost, d'un total de 8 equips participants; els següents van ser per aquest ordre el Roda de Ter, Sant Hipòlit de Voltregà, Centelles i Rupit.

L'ordinador participant en l'Open de Vic del 1988

Els ordinadors en els escacs, o l’home contra la màquina.  

El VIII Open de Vic de 1988 va ser testimoni d’un fenomen que alguns creien que es convertiria en habitual i que en canvi va resultar ser efímer, almenys en la generalització de la coexistència de jugadors humans i jugadors màquines en els torneigs. En aquesta edició hi va jugar, com un participant més, un programa d’escacs. 

Val a dir que la novetat va ser ben acollida pels altres competidors, en aquesta ocasió. Només van expressar queixes alguns escaquistes de les categories més altes, aquells amb possibilitats de guanyar el torneig i sobretot els que ja havien tingut experiència prèvia de jugar-hi de campionat. Els jugadors de categories no tan altes  no hi posaren normalment cap pega, més encara en general semblava que els atreia l’experiència d’enfrontar-s’hi almenys un cop. Això sí, uns donaven el punt per perdut, altres pensaven que seria fàcil guanyar-la i d’altres encara creien que amb la màquina el resultat més probable, jugant bé, serien les taules. 

Molt poc abans de començar l’Open, al que estava apuntat i on pensava que tindria oportunitats d’ascendir a Preferent, em van trucar per telèfon de la direcció del Club Escacs Vic. Em van explicar la novetat d’aquell any, van comentar-me que la màquina necessitava d’un jugador expert que la fes anar, cosa que em va sorprendre però en que posteriors converses vaig anar entenent. Els motius eren que l’aparell no movia les peces mecànicament sinó que indicava el moviment a fer i, el més important, al llarg de la partida calia anar-li graduant el temps que la màquina usaria per fer els càlculs, com també necessitaven algú expert que pogués fer una proposta de taules o acceptar-la i refusar-la si venia de l’oponent. O bé reconèixer la derrota en el moment oportú, ni massa d’hora ni massa tard. Però sobretot necessitaven algú conegut, de presència familiar,  que la fes anar, per millorar-ne l’acceptació i per tal que els escaquistes del torneig ho veiessin com més normal, més natural. El tracte al llarg de la partida amb el rival necessitava, em deien, d’una persona experimentada en torneigs en general i en els de Vic i Osona en concret. No em van dir el motiu pel que em van escollir a mi per a la labor, però estava clar que no la podien portar ni favorits a guanyar l’Open o a tenir un dels primers premis o que tinguessin un interès molt especial en participar-hi[1],  ni jugadors que no fossin de tota la confiança de la direcció del club. Era clar que renunciava així a jugar les meves pròpies partides i a la possibilitat de pujar de categoria ja aleshores, però això era fàcilment substituïble per un altre campionat, ja que d’Opens se’n feien molts a la comarca i amb alguns d’ells hi tenia tants lligams[2] com amb l’Open de Vic. Val a dir finalment que als Opens de Vic de 1986 i especialment el gran de 1987 hi havia participat molt activament en l’organització i ja havia col·laborat molt amb la direcció del C.E. Vic en moltes coses[3], tenint-hi més presència com a col·laborador i ajudant que com a pur participant. D’aquí que aquesta oferta del 1988 significava un pas més en aquesta direcció i podia ser, segons com,  una potenciació d’aquest paper.

Però a finals del torneig, l’ordinador d’escacs ja va aixecar crítiques. Va guanyar moltes partides, en va empatar unes quantes  i, que recordi, només en va perdre una o cap[4]. De manera que els jugadors més forts i els favorits es van queixar que no volien jugar contra una màquina. Ja s’havien pres precaucions per evitar que la presència de la màquina alterés els primers llocs del torneig i no recordo com es va fer, però va estar jugant tot el temps en la banda alta de la classificació, però per la meitat. Primer que en aquella època la superioritat dels programes d’escacs no era tan gran com anys desprès ho va ser i no sé si se la va programar per un nivell mitjà d’Elo del torneig. Va quedar ben classificada, però res excepcional, al voltant del 10è lloc si no m’equivoco, potser el 8 o el 12. No recordo com es va arreglar el tema dels premis, en tot cas com a conductor de l’enginy no en vaig rebre cap[5].

---

[1] Aquí ho van acceptar de ple. Si hagués sigut un Campionat Comarcal o un altre tipus de torneig que sentís molt meu,  potser no ho hagués fet, però els Opens de Vic, excepte l’edició pilot del 1978 i potser una mica la primera edició oficial del 1981 i alguna en la que m’hi vaig veure molt involucrat com la de 1987,  no tenien una particular ressonància sentimental. La major part dels escaquistes veien l’Open sobretot des del seu punt de vista funcional i pràctic: premis, categories... Aquesta edició del 1988 la va tenir pel tema de l’ordinador, però.

[2] De participar-hi amb il·lusió i amb moltes ganes, de sentir-lo proper i gairebé com familiar.

[3] Com el Butlletí del torneig de 1987, amb un article meu destacat al principi sobre Mikhail Tal i il·lustrat amb la partida Tal – Portisch, de l’Interzonal de 1964, que va acabar amb taules. 

[4] És curiós que no ho recordi amb seguretat. Si la va perdre devia ser “per temps” perquè s’havia anat carregant de rellotge i en una situació delicada tardava en jugar. Al contrari que les seves victòries, que sobretot a les primeres rondes, sorprenien i cridaven l’atenció, la derrota si va ser tal, i no un empat a últim moment, va passar sense massa ressò. Fins i tot hi ha qui recorda que no en va perdre sols una, sinó un parell, però sense documents de l’època és difícil assegurar-ho. En tot cas es vivien com quelcom natural, sense donar-li més importància. 

[5] En canvi sí que els de la màquina em van donar un diploma i uns records simbòlics, com unes fotos fent anar la computadora.